V

Jo no sé si les Lleis humanes

tenen o no raó;

jo només sé que és alt i sòlid

el mur de la presó,

que com un any és llarg el dia,

com any ple de dolor.

Sols sé que tota Llei que els homes

pels homes han dictat,

des que Caín tragué la vida

a Abel amb crueltat,

dins el garbell guarda l’aresta

i llença tot el blat.

D’infames pedres s’edifiquen

els murs de les presons;

amb fortes reixes apareixen

barrats els finestrons

perquè els esguards de Crist, dels presos

no vegin els afronts.

Amb els reixats tapen la lluna,

ceguen la llum del sol,

i d’amagar fan bé, com poden,

l’infern de desconsol,

perquè ni Déu deuria veure-ho

ni l’home veure-ho vol.

Els fets més vils, com males herbes

tenen al clos recer;

sols la bondat que hi ha en els homes

en l’aire es veu desfer.

Vetlla el portal l’Angoixa pàl·lida,

i el guarda el Desesper.

Té fam el nen que aterroritzen,

en plor de dia i nit;

al foll i al feble fuetegen,

el vell és escarnit,

s’acreix el mal i la follia

i ni un sol mot n’és dit.

Una latrina és cada cel·la,

i ofega en l’enreixat,

el fètid baf d’una Mort viva.

Fora el Desig orat,

tot s’espoltreix a dins la màquina

vil de la humanitat.

L’aigua lletosa i salabrosa

aquí té mal bevent.

El guix, la calç del pa que ens pesen

es mescla amb l’aliment,

i amb ulls ferests, camina el Somni

i implora el Temps clement.

De la Fam magra i la Set lívida

tothom és consumit,

mes d’aliments no prenen cura,

car mata tot seguit

la pedra que aixequem de dia,

i es torna cor, de nit.

Amb el crepuscle dins la cel·la,

la mitjanit al cor,

desfeim la corda, donem voltes

al torn tot plens de por

i és el silenci més sinistre

que de campana el so.

I un mot d’humana gentilesa

mai no travessa el mur:

l’ull que us esguarda per la reixa

és inflexible i dur

i així oblidats se’ns podreix l’ànima

ensems que el cos impur.

I la cadena de la vida

rovella la dissort:

uns maleeixen, altres callen

i altres remulla el plor;

però la Llei de Déu benèvola

la pedra romp del cor.

I cada cor humà que es trenca,

dins aquell clos covard,

és l’alabastre que es trencava

al divinal esguard

i del llebrós la casa omplia

amb son perfum de nard.

Ah! Benaurats els cors que es rompen

i guanyen el perdó!

Com rentaria la seva ànima

impura el pecador?

Sols pels clivells d’un cor en dernes

podria entrar el Senyor.

L’home de gorja inflada i púrpura

i esguard espaordit,

les Mans espera que salvaren

el Lladre penedit,

que el Senyor no rebutjaria

el pecador contrit.

El qui llegeix la Llei, amb vesta

vermella, li donà

sols tres setmanes per la lluita

dels seus dos cors curar,

i per rentar de sang les taques

de l’homicida mà.

I amb plor de sang, purificava

la mà que alçà el coltell,

car sols la sang, la sang esborra,

i de Caín el vell

senyal, les llàgrimes mudaven

de Crist en blanc segell.