II

Va passejar-se sis setmanes

de vil grisor abillat;

portava al cap gorra de crícket,

son pas era animat

i amb gran anhel brillar mirava

del cel la claredat.

Jamai no he vist al món cap home

amb ulls reblerts d’anhel

esguardar amb tanta persistència

un petit tros de cel

i el nuvolet que arrossegava

el seu toisó rebel.

Ell no crispava ses mans febles,

com fa, foll de dolor,

l’home que encara té esperança

dins l’infernal negror:

només mirava el sol, bevia

la matinal frescor.

Ell no crispava ses mans febles,

no el vèiem defallir:

bevia com un analgèsic

l’aire del dematí;

els raigs de sol, la boca oberta,

bevia com un vi.

I els presoners que caminàvem

pel pati desolat,

ens oblidàvem de quina era

la nostra malvestat

i amb ulls d’horror miràvem l’home

a forca condemnat.

Que es passegés ens estranyava

amb tanta serenor,

esguardant sempre amb tanta d’ànsia

del dia la claror,

i ens estranyava que de pena

de forca fos deutor.

A l’om i al roure belles fulles

la primavera ha duit;

però les víbores roseguen

les rels de l’arbre buit

on morirà penjat un home

abans que doni fruit.

El Lloc més alt de pau i gràcia

dels homes és l’anhel:

mes, qui voldria amb una corda

penjat d’un pal cruel,

llençar amb l’horror de l’homicida

el darrer esguard al cel?

Amb violins dolça és la dansa

d’amor i joventut;

bella és la dansa al so de flautes,

plaent amb el llaüt;

però no és dolç dansar en l’aire

amb peu esmaperdut!

I cada dia l’esguardàvem

fent el mateix camí,

recelant sempre si seria

igual nostre destí,

car ningú sap l’infern on l’ànima

orba el podrà sumir.

Mes l’home mort entre altres homes

per fi aturà el seu pas:

vaig saber sols que en gàbia horrible

dempeus era romàs

i en aquest món de Déu benigne

no reveuré sa faç.

Com dos vaixells que en la tempesta

es creuen fent camí,

no vàrem fer-nos ni un sol signe,

cap mot no ens vàrem dir,

que en la nit santa no ens creuàrem

sinó en el jorn mesquí.

Proscrits del món tots dos estàvem,

pel mateix mur tancats,

i lluny del cor de tots els homes,

de Déu desemparats,

i ens oprimia el ferri cèrcol

fet per punir els pecats.