I

No porta ja roba escarlata,

no du vermell vestit,

car el trobaren amb la morta

de sang i vi tenyit:

la pobra dona que estimava

i ell va matar en son llit.

Entre altres presos caminava,

de vil grisor abillat;

portava al cap gorra de crícket,

son pas era animat

i amb gran anhel brillar mirava

del cel la claredat.

Jamai no he vist al món cap home

amb ulls tan plens d’anhel,

esguardar amb tanta persistència

el petit tros de cel

i el nuvolet que el vent movia

com fúlgid navicel.

Jo amb altres presos caminava

pel pati desolat,

considerant quina seria

la seva malvestat,

quan vaig sentir que murmuraven:

«A forca és condemnat».

Oh Crist! Semblava que voltessin

els murs, sobtadament

i fos el cel damunt nosaltres

un casc d’acer candent.

I, de l’horror, jo no sentia

mon propi patiment.

Sa obsessió torturadora

només vaig pressentir

i per què amb tanta d’avidesa

guaitava el cel lluir:

matà la dona que estimava,

i havia de morir.

I tothom mata allò que estima,

amb crueltat igual:

un amb paraula aduladora,

l’altre amb esguard fatal;

mata el covard amb la besada;

el fort, amb un punyal.

Mata un l’amor en la vellesa,

l’altre en la vida en flor;

un l’estrangula amb la Luxúria,

l’altre amb les mans de l’Or:

el més benèvol mata amb eines

per abreujar la mort.

Un ven l’amor i l’altre el compra,

estimen massa o gens;

maten els uns amb moltes llàgrimes,

els altres indolents;

però no van tots els qui occeixen

al pal dels delinqüents.

No tothom mor a dalt la forca

un dia esglaiador;

la faç tapada, no l’ofega

pel coll nus corredor,

ni del trespol es precipiten

sos peus dins la buidor.

No resta amb homes que el vigilen

silenciosament,

que espien sempre la pregària,

son plor o son lament,

perquè ell mateix robar no pugui

la presa al sofriment.

Mai no es desperta quan clareja,

d’espectres rodejat:

el Capellà veu blanc i trèmul,

veu l’Inspector tibat

i el Director vestit de negre,

amb faç de condemnat.

Ni amb trista pressa ha de vestir-se

d’un infamant burell

mentre el Doctor anota cada

reflex de son cervell

amb un rellotge del qual semblen

els tics, cops de martell.

Ni fa la set com una arena

sa gola comprimir

ans que la porta encotonada

amb guants obri el botxí

i el lligui fort perquè no pugui

la set mai més sentir.

Ni el cap acala quan escolta

el funerari rés

ni, mentre sap que és viu encara

pel seu espant només,

amb son taüt topa a la porta

del maleït recés.

Ni el darrer esguard al cel aixeca

entre els vidratges clars,

ni els llavis secs de Déu imploren

que allunyi el seu traspàs,

ni sent tremir damunt ses galtes

el bes de Caïfàs.