III
Té el pati dels Deutors humides
parets i rònec pis,
i allà els matins prenia l’aire
sota la volta gris,
amb guardians que el vigilaven
per por que no morís.
O seia amb altres que espiaven
el seu defalliment,
que vigilaven sa pregària,
son plor o son lament
perquè ell mateix no es pogués treure
la vida del turment.
El Director sempre tenia
del Reglament suport;
sols un fenomen científic
pel Metge era la mort,
i el Capellà li duia màximes
perquè trobàs confort.
Dos cops al jorn treia sa pipa
molt reposadament:
son vas bevia de cervesa
i, amb cor mai defallent,
deia sovint que ja voldria
tenir el botxí present.
Ningú raons li demanava
pels mots insospitats,
perquè tothora els qui vigilen
els pobres condemnats,
sobre llur faç han de dur màscara
amb llavis ben tancats.
Car compadits qualque vegada
voldrien dar consol:
mes, com envers els homicides
la Pietat es dol?
Quines paraules de llurs ànimes
serien agombol?
Fèiem dels Folls la Desfilada,
entorn del clos central.
Prou bé sabíem que la nostra
Brigada era infernal:
peus de plom, testes rasurades,
magnífic Carnaval!
Desfèiem bri per bri les cordes
amb ungles sangonents
i netejàvem trespols, portes
i reixes ben lluents
mentre els poals altres portaven,
fent-los xocar estridents.
Cosíem sacs, picàvem pedra,
fèiem rodar el volant,
i dringar els nostres plats, cantàvem
en el molí, suant;
mes dins el cor de tots restava
endormiscat l’espant.
I així com ona plena d’algues
s’arrossegava el jorn
i s’oblidava el foll i el frèvol
d’aquell amarg sojorn.
Fins que una tarda, oberta tomba
trobàrem al retorn.
Badava el clot la boca groga,
de fam i set malalt;
el fang volia sang humana
del sec i dur asfalt:
abans de l’auba, un de nosaltres
penjat seria al pal.
Al punt vegeren nostres ànimes
la Mort, l’obscur Destí:
amb el seu sac, dins les tenebres,
passà el ferest botxí,
i en penetrar en les nostres cel·les
la por ens feia estremir.
Els corredors de nit s’ompliren
d’imatges de terror;
per la ciutat de ferro, muda,
cap passa ni remor:
guaitaven blanques per les reixes
que oculten la claror.
I el trist dormia i somiava
com el qui dins un prat
dorm i s’envolta de dolcesa,
i el somni reposat
els guardians no comprenien
amb el botxí al costat.
Però no dorm el qui deuria
vessar tothora el plor:
així els dolents, els folls, els lladres
férem la vetlla a cor
i en nostres testes turmentades
d’un altre entrà la por.
Ah! És espantós sentir d’un altre
la trista malvestat:
travessa el cor tota sencera
l’espasa del Pecat
i de plom fos semblen les llàgrimes,
per sang que no hem vessat.
Els guardians calçats de feltre,
guaitant pel tancador,
veien dels presos l’ombra grisa
pregant en un racó:
agenollats els qui no feien
jamai oració!
Pregant de nit, d’un mort semblàvem
foll acompanyament:
ses plomes fúnebres movia
la mitjanit silent
i de vinagre el gust tenia
el greu remordiment.
Els galls cantaven, mes el dia
no començava mai:
jeien al fons de nostres cel·les
les ombres de l’Esglai
i els esperits de les tenebres
jugaven per l’espai.
Com caminants per dins la boira,
passaven vagament:
feien ganyotes a la lluna
un rigodó estrafent
i fastigosos, l’aquelarre
tenien tibantment.
La mà es donaven i passaven,
fantasmes esllanguits;
amb sarabanda s’animava
la ronda d’esperits
deixant, com vent damunt l’arena,
llurs arabescs escrits.
Marionetes pareixien
fent saltirons a cor
i per marcar llur pas sonaven
les Flautes de la Por,
cantant molt fort, cantant tothora
per despertar aquell mort.
«Oh! El món és ample, mes coixeja
el qui té el peu lligat!
El joc de daus —a cor cridaven—
és joc molt delicat:
mes sempre perd, en Lloc d’Afronta,
qui juga amb el Pecat!».
Ombres aèries no eren
de gais divertiments,
pels qui en els peus porten cadenes,
i els jorns els són turments.
Nafres de Crist! Terribles eren
i vers éssers vivents.
Entorn anaven i venien
aparellats valsant,
o en pas menut de cortesanes
pels esglaons pujant,
i els nostres precs acompanyaven
amb llur sarcàstic cant.
Ja gemegava el vent de l’alba.
La nit duia encar dol:
filant anava la tristesa
el seu gegant llençol
i suplicants, temíem l’hora
que fes Justícia el Sol.
Els murs voltava la ventada
de la presó gement
i els minuts eren una roda
d’acer en moviment:
què havíem fet perquè ens guardasses
amb tos gemecs, oh vent?
Per fi vaig veure projectar-se,
des del meu rònec banc,
l’entrellat d’ombres de ma reixa
cendrós, sobre el mur blanc,
i vaig saber que es descloïa
l’alba color de sang.
Les nostres cel·les netejàrem
a les sis del matí;
les set: d’una ala el vol sinistre
dins la presó es sentí:
la Mort glaçant amb sa alenada
entrava per occir.
No va passar amb pomposa púrpura
ni sobre blanc cavall:
sols un tauló de corredora
i uns metres de fermall.
El seu Herald així amb la corda
feia el secret treball.
Com si avençàssem a palpentes
per aiguamoll obscur,
llavors pregar ja no podíem
ni dar a l’angoixa atur:
havia mort nostra esperança
i horrible era el futur.
Car la Justícia dels homes
fer dret i sense cor:
occeix el fort, occeix el feble,
i amb son deler de mort,
la monstruosa parricida
xafa amb la planta el fort.
Tothom les vuit així esperava
amb llengua aspra de set.
Per aquell home el toc de l’hora
del Fat era el decret,
que el més pervers i el més bo ferma
amb una corda, estret.
Sense fer res, sols esperàvem
el toc esglaiador;
com dins la vall pedres immòbils
sèiem, en la tristor;
mes nostres cors batien ràpids
com foll sobre un tambor.
Sobtat les vuit tocà el rellotge
i un paorós lament
de la presó va estremir l’aire
de còlera impotent,
com el so d’una llebrosia
que la llacuna sent.
Com veim en el cristall d’un somni
imatges de neguit,
la corda untada vàrem veure
penjar al pal ennegrit
i el prec oírem que la soga
va estrangular en un crit.
El sofriment que li arrencava
el crit de desconhort
i sa suor de sang, cap altre
com jo sentí tan fort,
perquè el qui viu més d’una vida,
tendrà més d’una mort.