III

Té el pati dels Deutors humides

parets i rònec pis,

i allà els matins prenia l’aire

sota la volta gris,

amb guardians que el vigilaven

per por que no morís.

O seia amb altres que espiaven

el seu defalliment,

que vigilaven sa pregària,

son plor o son lament

perquè ell mateix no es pogués treure

la vida del turment.

El Director sempre tenia

del Reglament suport;

sols un fenomen científic

pel Metge era la mort,

i el Capellà li duia màximes

perquè trobàs confort.

Dos cops al jorn treia sa pipa

molt reposadament:

son vas bevia de cervesa

i, amb cor mai defallent,

deia sovint que ja voldria

tenir el botxí present.

Ningú raons li demanava

pels mots insospitats,

perquè tothora els qui vigilen

els pobres condemnats,

sobre llur faç han de dur màscara

amb llavis ben tancats.

Car compadits qualque vegada

voldrien dar consol:

mes, com envers els homicides

la Pietat es dol?

Quines paraules de llurs ànimes

serien agombol?

Fèiem dels Folls la Desfilada,

entorn del clos central.

Prou bé sabíem que la nostra

Brigada era infernal:

peus de plom, testes rasurades,

magnífic Carnaval!

Desfèiem bri per bri les cordes

amb ungles sangonents

i netejàvem trespols, portes

i reixes ben lluents

mentre els poals altres portaven,

fent-los xocar estridents.

Cosíem sacs, picàvem pedra,

fèiem rodar el volant,

i dringar els nostres plats, cantàvem

en el molí, suant;

mes dins el cor de tots restava

endormiscat l’espant.

I així com ona plena d’algues

s’arrossegava el jorn

i s’oblidava el foll i el frèvol

d’aquell amarg sojorn.

Fins que una tarda, oberta tomba

trobàrem al retorn.

Badava el clot la boca groga,

de fam i set malalt;

el fang volia sang humana

del sec i dur asfalt:

abans de l’auba, un de nosaltres

penjat seria al pal.

Al punt vegeren nostres ànimes

la Mort, l’obscur Destí:

amb el seu sac, dins les tenebres,

passà el ferest botxí,

i en penetrar en les nostres cel·les

la por ens feia estremir.

Els corredors de nit s’ompliren

d’imatges de terror;

per la ciutat de ferro, muda,

cap passa ni remor:

guaitaven blanques per les reixes

que oculten la claror.

I el trist dormia i somiava

com el qui dins un prat

dorm i s’envolta de dolcesa,

i el somni reposat

els guardians no comprenien

amb el botxí al costat.

Però no dorm el qui deuria

vessar tothora el plor:

així els dolents, els folls, els lladres

férem la vetlla a cor

i en nostres testes turmentades

d’un altre entrà la por.

Ah! És espantós sentir d’un altre

la trista malvestat:

travessa el cor tota sencera

l’espasa del Pecat

i de plom fos semblen les llàgrimes,

per sang que no hem vessat.

Els guardians calçats de feltre,

guaitant pel tancador,

veien dels presos l’ombra grisa

pregant en un racó:

agenollats els qui no feien

jamai oració!

Pregant de nit, d’un mort semblàvem

foll acompanyament:

ses plomes fúnebres movia

la mitjanit silent

i de vinagre el gust tenia

el greu remordiment.

Els galls cantaven, mes el dia

no començava mai:

jeien al fons de nostres cel·les

les ombres de l’Esglai

i els esperits de les tenebres

jugaven per l’espai.

Com caminants per dins la boira,

passaven vagament:

feien ganyotes a la lluna

un rigodó estrafent

i fastigosos, l’aquelarre

tenien tibantment.

La mà es donaven i passaven,

fantasmes esllanguits;

amb sarabanda s’animava

la ronda d’esperits

deixant, com vent damunt l’arena,

llurs arabescs escrits.

Marionetes pareixien

fent saltirons a cor

i per marcar llur pas sonaven

les Flautes de la Por,

cantant molt fort, cantant tothora

per despertar aquell mort.

«Oh! El món és ample, mes coixeja

el qui té el peu lligat!

El joc de daus —a cor cridaven—

és joc molt delicat:

mes sempre perd, en Lloc d’Afronta,

qui juga amb el Pecat!».

Ombres aèries no eren

de gais divertiments,

pels qui en els peus porten cadenes,

i els jorns els són turments.

Nafres de Crist! Terribles eren

i vers éssers vivents.

Entorn anaven i venien

aparellats valsant,

o en pas menut de cortesanes

pels esglaons pujant,

i els nostres precs acompanyaven

amb llur sarcàstic cant.

Ja gemegava el vent de l’alba.

La nit duia encar dol:

filant anava la tristesa

el seu gegant llençol

i suplicants, temíem l’hora

que fes Justícia el Sol.

Els murs voltava la ventada

de la presó gement

i els minuts eren una roda

d’acer en moviment:

què havíem fet perquè ens guardasses

amb tos gemecs, oh vent?

Per fi vaig veure projectar-se,

des del meu rònec banc,

l’entrellat d’ombres de ma reixa

cendrós, sobre el mur blanc,

i vaig saber que es descloïa

l’alba color de sang.

Les nostres cel·les netejàrem

a les sis del matí;

les set: d’una ala el vol sinistre

dins la presó es sentí:

la Mort glaçant amb sa alenada

entrava per occir.

No va passar amb pomposa púrpura

ni sobre blanc cavall:

sols un tauló de corredora

i uns metres de fermall.

El seu Herald així amb la corda

feia el secret treball.

Com si avençàssem a palpentes

per aiguamoll obscur,

llavors pregar ja no podíem

ni dar a l’angoixa atur:

havia mort nostra esperança

i horrible era el futur.

Car la Justícia dels homes

fer dret i sense cor:

occeix el fort, occeix el feble,

i amb son deler de mort,

la monstruosa parricida

xafa amb la planta el fort.

Tothom les vuit així esperava

amb llengua aspra de set.

Per aquell home el toc de l’hora

del Fat era el decret,

que el més pervers i el més bo ferma

amb una corda, estret.

Sense fer res, sols esperàvem

el toc esglaiador;

com dins la vall pedres immòbils

sèiem, en la tristor;

mes nostres cors batien ràpids

com foll sobre un tambor.

Sobtat les vuit tocà el rellotge

i un paorós lament

de la presó va estremir l’aire

de còlera impotent,

com el so d’una llebrosia

que la llacuna sent.

Com veim en el cristall d’un somni

imatges de neguit,

la corda untada vàrem veure

penjar al pal ennegrit

i el prec oírem que la soga

va estrangular en un crit.

El sofriment que li arrencava

el crit de desconhort

i sa suor de sang, cap altre

com jo sentí tan fort,

perquè el qui viu més d’una vida,

tendrà més d’una mort.