IV

No hi ha ofici el jorn que un home

en la presó és occit:

el Capellà és ple de sofrença,

té el rostre empal·lidit

i allò que hi ha dins sa mirada

ningú pot veure escrit.

Fins al migdia romanguérem

tancats en nostre lloc;

fins que ens tragueren de les cel·les

de la campana al toc,

i des del nostre infern, baixàrem

l’escala a poc a poc.

Sortírem tots a l’aire lliure,

no al pas acostumat,

perquè una cara era d’angoixa,

l’altra de feredat

i amb gran anhel brillar miràvem

del jorn la claredat.

Jamai no he vist al món uns homes

mirar tan plens d’anhel,

el tros de blau en llunyania

del firmament fidel

i el nuvolet que s’allunyava

en llibertat pel cel.

Entre nosaltres, alguns feien

amb el cap baix, camí,

perquè ben bé sabien que eren

deutors d’igual destí:

matàrem una cosa morta

i una viva ell n’occí.

El qui segona volta peca,

un mort fa despertar:

l’esperit treu del seu sudari,

de nou el fa sagnar;

de grosses gotes de sang l’omple

i el fa sagnar en va.

I talment simis o pallassos

voltàvem amb vestits

ornats de fletxes sinuoses,

callats i compungits

pel relliscós asfalt del pati,

i en la tristor sumits.

Anàvem muts i consirosos

sempre seguit voltant,

i en els cervells buits, les imatges

eren un vent d’espant,

amb el Terror darrera nostre

i el foll Horror davant.

Els guardians que pasturaven

aquell ramat oiós,

amb l’uniforme dels diumenges,

mostraven les blancors

que la calç viva de la fossa

deixà al calçat polsós.

No es veia clot allà on cavaren

la fossa, extensament:

només un poc de fang i arena

arran del mur potent,

i perquè el mort tingués sudari,

un munt de calç, ardent.

Car aquell home té un sudari

com ningú el té semblant:

nu l’enterraren dins el pati

de la presó infamant

i, encadenats els peus, el drapa

mortalla flamejant.

Mes la mortalla de calç viva

refà en tot temps son llit:

rosega flonja carn de dia

i fràgil os de nit.

Si alterna carn i os, rosega

son cor sempre seguit.

Durant tres anys a dins la fossa

no hi entrarà cap rel:

no sembraran cap flor ni planta

en aquell lloc cruel,

que esguarda estèril, impassible,

l’astorament del cel.

Hom creu que el cor d’un homicida

faria podrir el gra.

No és ver! La terra més benigna

que l’home es mostrarà,

i allà la rosa, més vermella,

més blanca, florirà.

La rosa roja de sa boca!

La blanca del seu cor!

Qui del Voler de Crist sabria

endevinar el tresor?

Del pelegrí, no vegé el Papa

la vara seca en flor?

Mes rosa blanca ni vermella

no es veu jamai florir:

sílex només, còdols i reble

són espargits aquí,

que el desesper humà podrien

potser les flors guarir.

En aquest lloc mai no s’esfulla

cap pètal rosa o blanc

al peu del mur, damunt l’horrible

trespol d’arena i fang

per dir que un jorn per tots vessava

el fill de Déu sa sang.

Però malgrat que entre murs resti

oprès son esperit

i encadenat vagar no pugui

per l’aire de la nit;

encar que el plor només es vessi

en son horrible llit;

ja dorm en pau el miserable,

o prest tendrà consol

car no hi ha res que l’enfolleixi

ni surt a fora el dol

ni dins la terra a on reposa

hi ha lluna ni sol.

Com una bèstia el penjaren,

sens que en el seu traspàs

el so amorós d’una campana

un rèquiem demanàs:

a corre-cuita el se’n dugueren

per soterrar-lo al vas.

Tot nu el donaren a les mosques

esparses dins el vent.

Sa gorja inflada i sos ulls fixos

varen mirar rient

i el munt, amb més rialles feien

per sa mortalla ardent.

Vora sa tomba deshonrada

no prega el Capellà,

ni una Creu, negra, beneïda

el lloc senyalarà,

i tanmateix era un dels homes

que Crist vingué a salvar.

Tot està bé! Tengué sa vida

els termenals prescrits;

la Pietat, urna trencada,

tendrà dies i nits,

plors aliens en la perenne

complanta dels proscrits.