26

Novi, 29 de març '71

Estimada Angelica:

Potser et sorprendrà que t’escrigui des de Novi Ligure. Hi vaig arribar ahir. El nen i jo som aquí, a casa d’una minyona dels meus cosins. M’ha posat un matalàs a la cuina. És vella. Es diu Amelia. M’ha dit que m’hi puc quedar alguns dies, però només uns dies perquè no té lloc. No sé on anar, però no és gaire important, perquè sempre acabo trobant un lloc on anar a parar.

Vaig marxar de sobte. A en Fabio li vaig deixar una nota. Ell no era a casa. Vaig escriure: «Me’n vaig. Gràcies. Adéu». L’abric de pell me l’he endut, perquè me l’havia regalat i perquè tenia fred. La faldilla negra i platejada, aquella que duia a casa de la teva mare, també l’he agafada. Ell tampoc no en faria res. I, a més, eren regals.

Et voldria demanar un favor. Amb la pressa per fugir em vaig deixar el meu quimono, aquell negre amb gira-sols. Vés a buscar-lo i envia-me’l aquí, a Novi Ligure, carrer de la Genovina, 6. Deu ser a la nostra habitació, a l’últim calaix de la còmoda. M’adono que he escrit «la nostra habitació» perquè en aquella habitació, durant un temps, ell i jo vam ser molt feliços. Si la felicitat existeix, era allò. Només que ha durat poc. Es veu que la felicitat dura poc. Tothom ho ha dit sempre.

Em diràs que és estrany enamorar-se d’un home així, tan lleig, amb aquell nas tan gran. Un pelicà. De petita tenia un llibre amb tot de figures de bèsties, i hi havia un pelicà, amb les potes curtes i enfonsades a terra i amb un enorme bec rosa. Aquell és ell. Però he comprès que et pots enamorar de qualsevol persona, encara que sigui ridícula, extravagant, trista. M’agradava que tingués tants diners, perquè tots aquells diners que tenia em semblaven diferents dels de tots els altres, em semblava que anaven darrera d’ell com la cua d’un estel. M’agradava que fos tan intel·ligent, que sabés un munt de coses que jo no sé, i la seva intel·ligència també em semblava llarga com una cua d’estel. Jo no tinc cap cua. Sóc estúpida i pobra.

Al principi, quan vaig conèixer el pelicà, pensava en coses que no eren ni gens boniques, ni gens sentimentals. Pensava: «A aquest de seguida l’espremeré com una taronja. Me li acabo els diners. El pispo a la cretina de l’Ada. M’instal·lo a casa seva amb el nen i ningú no me’n podrà treure més». Estava freda, tranquil·la, alegre. Després, a poc a poc, em va agafar una gran malenconia. Tota aquesta malenconia, me l’havia encomanada ell, com s’encomanen les malalties. La sentia al fons dels ossos quan dormia. No aconseguia alliberar-me’n. Però ell amb la seva malenconia es va tornar molt més intel·ligent, i jo en canvi, amb la malenconia, em vaig tornar encara més estúpida. Perquè la malenconia no és pas la mateixa cosa per a tothom.

Així que em vaig adonar que havia caigut en una trampa. Jo estava molt enamorada d’ell i a ell jo li era ben igual. Estava tip d’haver de carregar amb mi. Però no tenia el coratge de fer-me fora perquè li feia llàstima. Ell també em feia una llàstima immensa. Era molt fatigant viure enmig de tota aquella llàstima, molt fatigant per a ell i per a mi.

Jo diria que també devia haver quedat fins al capdamunt de l’Ada. Però l’Ada era forta, robusta, optimista, amb mil coses a fer, gens enganxifosa. En canvi, jo li resultava pesadíssima i enganxifosa. S’estava allà perdut enmig de les seves malenconies i vaig veure clar que en les seves malenconies jo no hi hauria pogut entrar mai perquè allà no hi havia lloc per a mi. Aquest «mai» em semblava espantós. Llavors me’n vaig anar.

Quan vaig arribar a casa de l’Amelia, ahir al vespre, l’Amelia es va horroritzar. No sabia res de mi, feia tres anys que no em veia. No li havia escrit mai ni una trista postal. No sabia que havia tingut un nen. Es mirava el nen, l’abric de pell, no entenia res. Li vaig dir que havia tingut el nen amb un home que després m’havia deixat plantada enmig del carrer. Li vaig dir que em donés un lloc per dormir. Va treure un matalàs d’un armari. Li vaig dir que tenia gana i em va fer sopar, uns ous ferrats i un plat de fesols. Vaig veure molt clar que em deixava quedar allà perquè li feia llàstima. Ens passem la vida fent-nos llàstima els uns als altres.

L’Amelia, durant el dia, va a cuinar a casa dels meus cosins. Són molta colla, i s’ha de cuinar molt. Li vaig dir que no digués res de mi als meus cosins, però de seguida els ha dit que havia vingut i que m’estava a casa seva. Per tant, m’han vingut a veure corrents dues cosines meves amb el meu germà, aquell germà meu de dotze anys que viu amb ells i els ajuda una mica a la botiga. Me l’estimo molt aquest germà meu. Però ell no ha estat gens afectuós. Estava fred. Amb el nen, ni s’ha immutat. No li ha fet cap festa. Si hagués dut un gat en braços li hauria fet més festes. Les meves cosines tampoc no li han fet festes. Les meves cosines, en canvi, s’han interessat per l’abric de pell, que han vist recolzat en una cadira. Han dit que si em vengués aquell abric podia anar tirant durant anys. He vist clar que miraven de comprar-me’l. Però jo els he dit que no tenia cap intenció de vendre’l per ara. Me l’estimo molt el meu abric de pell. Me’n recordo del dia que vam sortir a comprar-lo, el pelicà i jo, agafats de la mà, i ell encara semblava content d’anar pel carrer amb mi. Potser començava a pensar que era una mica enganxifosa i pesada, però jo encara no m’havia adonat que ho pensava.

Si el pelicà et demana la meva adreça, la hi pots donar.

Una abraçada,

Mara