23
Leeds, 18 de març '71
Estimada Angelica:
Vaig rebre la documentació, i t’ho agraeixo. Em vaig casar dimecres.
He sabut que la mama està malalta, i em sap greu. Espero que no sigui res gaire seriós.
L’Eileen i jo hem trobat una petita casa de dues plantes a Nelson Road que és un carrer llarguíssim ple de casetes totes iguals. Tenim dos metres de jardí, que ompliré de roses.
Dóna les gràcies a la mama pels diners, per les camises, i pel trajo fosc, que no em vaig posar el dia del casament i que no em posaré mai. L’he penjat a l’armari, amb naftalina.
L’Eileen se’n va a la universitat molt de matí, i acompanya els nens a l’escola. Jo surto una mica més tard. Endreço la casa, frego els plats de l’esmorzar i passo l’aspirador per la moqueta. Tot això, però, només fa dos dies. En qualsevol cas, tot va bé.
El dia del meu casament, vam anar a dinar al restaurant amb els pares de l’Eileen. Els pares de l’Eileen m’estimen amb bogeria.
Vaig saber que la Viola i l’Elio volien venir al meu casament, ho vaig saber per aquell famós parent de la senyora Peroni, que va anar a parar a la pensió on m’he estat fins abans d’ahir. Per sort no han vingut, per sort no ha vingut ningú de vosaltres. No es que jo no us vulgui tornar a veure, estaria encantat de veure-us a tots, però pel casament vam fer les coses molt de pressa i sense donar-hi importància i la Viola i l’Elio, i també vosaltres si haguéssiu vingut, s’haurien sentit molt decebuts.
Digues a l’Oreste que la meva dona és militant del partit comunista, i és una d’entre els poquíssims comunistes que hi ha aquí. Jo segueixo sense ser comunista, segueixo sense ser res, i he perdut el contacte amb els amics que tenia a Roma i fa temps que no sé res d’ells. Penseu que també vaig marxar per raons polítiques. No únicament per això, però també. De totes maneres no em seria fàcil explicar per què vaig marxar. En definitiva, ara no em dedico a la política, s’hi dedica la meva dona i amb això ja en tinc prou.
Necessitaria tenir un llibre, la Crítica de la raó pura de Kant. Mira si pots anar-lo a buscar al meu soterrani, si és que el soterrani encara existeix i que encara se’n pugui dir meu.
Una abraçada,
Michele