2

En una pensió de la plaça Annibaliano va entrar un home que es deia Osvaldo Ventura. Era un home fort i quadrat, amb un impermeable. Tenia els cabells d’un ros grisenc, un bon color de cara, els ulls grocs. Els llavis, amb un permanent somriure incert.

Una noia que coneixia l’havia trucat demanant-li que l’anés a buscar. Volia marxar d’aquella pensió. Algú li deixava un pis al carrer dels Prefetti.

La noia seia al vestíbul. Duia una samarreta de cotó blau turquesa, uns pantalons de color d’albergínia, i una casaca negra amb uns dracs de plata brodats. Al seu costat hi havia bosses i paquets, i un nen dins d’un cabàs de plàstic groc.

—Fa una hora que t’espero com una idiota —va dir ella.

L’Osvaldo va recollir les bosses i els paquets i ho va dur tot fins a la porta.

—Veus aquella dona dels cabells arrissats al costat de l’ascensor? —va dir ella—. És la meva veïna d’habitació. Ha estat molt amable amb mi. Li dec molt. Fins i tot diners. Saluda-la amb un somriure.

L’Osvaldo va oferir a l’arrissada el seu somriure incert.

—El meu germà ha vingut a buscar-me. Me’n vaig a casa. Demà li torno el termos i tota la resta —va dir la Mara. Ella i l’arrissada es van besar efusivament.

L’Osvaldo va agafar el cabàs, les bosses i els paquets i van sortir.

—Sóc el teu germà? —va dir ell.

—Era molt amable. Per això li he dit que eres el meu germà. A les persones amables els agrada molt conèixer els parents.

—Li deus molts diners?

—Poquíssims. Vols donar-los-hi tu?

—No —va dir l’Osvaldo.

—Li he dit que els hi tornaria demà. Però no és veritat. No em tornaran a veure més aquí. Un dia li faré una transferència telegràfica.

—Quan?

—Quan tingui una feina.

—I el termos?

—El termos potser no l’hi torno mai. De fet, ella en té un altre.

El cinc-cents de l’Osvaldo estava aparcat a l’altra banda de la plaça. Nevava i feia vent. La Mara caminava subjectant-se contra el cap un barret de feltre negre. Era una noia de cabells foscos, pàl·lida, molt petita i mot prima, i amb els malucs amples. La seva casaca de dracs voleiava i les sandàlies se li enfonsaven dins la neu.

—No et podies posar res més abrigat? —va dir ell.

—No. Tinc tota la meva roba en un bagul. A casa de dos amics meus. Al carrer Cassia.

—Al cotxe hi ha l’Elisabetta —va dir ell.

—L’Elisabetta? Qui és?

—La meva filia.

L’Elisabetta estava arraconada al seient de darrere. Tenia nou anys. Tenia els cabells de color pastanaga, duia un jersei i una camisa de quadres. Damunt de la falda, hi tenia ajagut un gos amb el pèl d’un groc lleoní i amb unes llargues orelles. Al seu costat hi van posar el cabàs de plàstic groc.

—Com és que has vingut amb aquesta nena i aquesta bestiola? —va dir la Mara.

—L’Elisabetta era a casa de la seva àvia i he anat a buscar-la —va dir ell.

—Sempre has de fer encàrrecs. Sempre fas favors a tothom. Quan tindràs una vida pròpia? —va dir ella.

—Què et fa pensar que no tinc una vida pròpia? —va dir ell.

—Agafa fort aquest gos, que no llepi el meu nen, ho has entès, Elisabetta? —va dir ella.

—Quin temps té exactament el nen? —va preguntar l’Osvaldo.

—Té vint-i-dos dies. No te’n recordes que té vint-i-dos dies? Vaig sortir de la clínica fa dues setmanes. La infermera en cap de la clínica em va aconsellar aquesta pensió. Però no m’hi podia quedar. Tot era brutíssim. Em feia fàstic posar els peus a la catifa de la dutxa. Era una catifa de goma verda. Saps el fàstic que poden arribar a fer a les pensions les catifes de goma verda?

—Sí, ho sé.

—A més, em sortia caríssima. I eren mal educats. Jo necessito amabilitat. N’he tingut necessitat sempre, però des que tinc el nen, encara més.

—Ho entenc.

—Tu també tens necessitat d’amabilitat?

—Immensament.

—Deien que trucava massa sovint el timbre. Jo trucava perquè necessitava moltes coses. Aigua bullent. I més coses. Faig un alletament mixt. És molt complicat. Has de pesar la criatura, després donar-li el pit, després tornar-la a pesar i donar-li l’altra llet. Trucava deu vegades el timbre. No venien mai. Finalment, duien l’aigua bullent, però sempre dubtava que l’haguessin bullida de veritat.

—Podies endur-te un bullidor a l’habitació.

—No. Era prohibit. I sempre es deixaven alguna cosa. La forquilla.

—Quina forquilla?

—Per batre la llet en pols. Jo els havia dit que m’havien de dur cada vegada un bol, una tassa, una forquilla i una cullera. Ho duien tot embolicat dins un tovalló. La forquilla no hi era mai. Demanava una forquilla, però que fos bullida i em contestaven malament. Alguna vegada pensava que els hauria hagut de dir que també bullissin el tovalló. Però em feia por que s’enfurismessin.

—Em penso que jo també m’hauria enfurismat.

—Per pesar el nen anava a l’habitació d’aquella arrissada que has vist abans. Ella també té un nen i tenia una bàscula per a nadons. Però amb molta educació em va dir que no em presentés a la seva habitació a les dues de la matinada. Per tant, de nit, ho havia de fer a ull. Vés a saber, potser la teva dona a casa té una d’aquestes bàscules.

—Hi ha algun pesabebès a casa, Elisabetta? —va preguntar l’Osvaldo.

—No ho sé. Em sembla que no —va dir l’Elisabetta.

—Gairebé tothom té un pesabebès al rebost —va dir la Mara.

—Em sembla que nosaltres no —va dir l’Elisabetta.

—Doncs jo necessito una bàscula.

—Pots llogar-la a la farmàcia —va dir l’Osvaldo.

—Què vols que llogui, si no tinc ni un duro?

—Quin tipus de feina penses buscar? —va dir ell.

—No ho sé. Potser vendré llibres usats a la teva botiga.

—No. Això segur que no.

—Per què?

—És com un cau. No hi ha espai ni per moure-s’hi. I ja hi tinc una persona que m’ajuda.

—L’he vista. És una mena de vaca.

—És la senyora Peroni. Temps enrere havia estat majordoma a casa de l’Ada. La meva dona.

—Digue’m Peroni. Seré la teva cervesa.^[1] No, més ben dit, seré la teva vaca Hetera.

Van arribar al Trastevere, a una petita plaça amb una font. L’Elisabetta va baixar amb el gos.

—Adéu, Elisabetta —va dir l’Osvaldo.

L’Elisabetta va entrar al portal d’un edifici vermellós. Va desaparèixer.

—No ha dit pràcticament ni piu —va dir la Mara.

—És tímida.

—Tímida i mal educada. El nen, ni tan sols se l’ha mirat. Com si no hi fos. No m’agrada el color de casa teva.

—No és casa meva. Aquí viu la meva dona, amb l’Elisabetta. Jo visc sol.

—Ho sé. Ho havia oblidat. Parles sempre de la teva dona i no me’n recordo que estàs sol. Per cert, dóna’m el telèfon de casa teva. Jo només tinc el de la botiga. Podria ser-me útil de nit.

—T’agrairia molt que no em truquessis de nit. Dormo molt malament.

—No m’has convidat mai a pujar a casa teva. Aquest estiu, quan ens vam trobar pel carrer i jo anava amb aquella panxa enorme, et vaig dir que volia dutxar-me. Em vas contestar que al teu barri estàveu sense aigua.

—Era veritat.

—M’estava amb les monges i només ens podíem dutxar els diumenges.

—Com és que vas anar a parar a les monges?

—Perquè pagava poc. Abans m’estava al carrer Cassia. Després em vaig barallar amb aquells amics meus. Es van enfadar perquè els vaig espatllar la màquina de filmar. Em van dir que me’n tornés a Novi Ligure, a casa dels meus cosins. Em van donar diners per al viatge. No eren males persones. Però jo què volies que hi fes a Novi Ligure. Aquells cosins meus no saben res de mi des de fa molt de temps. Si m’haguessin vist arribar amb aquella panxa s’haurien mort de l’espant. A més, a casa són molts i no tenen diners. Però ell és millor que els altres.

—Ell, qui?

—Ell. El que viu al carrer Cassia. La dona és molt garrepa. Ell, més amable. Treballa a la televisió. Em va dir que quan hagués tingut el nen em donaria feina. Potser li truco.

—Per què potser?

—Perquè em va preguntar si tenia un bon anglès i li vaig dir que sí, però no és veritat. No sé ni una sola paraula d’anglès.

El pis del carrer dels Prefetti estava format per tres habitacions comunicades l’una amb l’altra. A l’última hi havia una porta balconera amb unes cortines esfilagarsades. La porta balconera donava a un balcó abocat a un pati interior. Al balcó hi havia un estenedor amb una camisa de dormir de franel·la de color lila pàl·lid.

—L’estenedor m’anirà molt bé —va dir la Mara.

—De qui és la camisa de dormir? —va preguntar l’Osvaldo.

—No és meva. Jo no havia estat mai aquí. El pis és d’una noia que conec. Ella no l’utilitza. La camisa de dormir no sé de qui és. No pot ser seva, perquè ella no dorm amb franel·la. Més ben dit, ni tan sols dorm amb camisa de dormir. Dorm despullada. Va llegir no sé on que els finlandesos dormen despullats i que es fan fortíssims.

—Has agafat aquest pis sense veure’l?

—I tant. No me’n fan pagar res. Me’l deixen. Me l’ha deixat aquesta meva estimada amiga.

A l’última habitació hi havia una taula rodona amb un hule de quadres blancs i vermells, i un llit de matrimoni amb un cobrellit de xenilla d’un lila pàl·lid. A l’habitació del mig hi havia un forn, una pica, una escombra, un calendari penjat a la paret, i a terra, plats i olles. A la primera habitació no hi havia res.

—Tu mentrestant posa aigua a bullir —va dir ella—. Hi ha de tot. M’han dit que hi ha de tot. Una escudella. Una tassa. Una forquilla. Una cullera.

—No veig cap forquilla —va dir l’Osvaldo.

—Déu meu. Quina mala sort tinc amb les forquilles. Ho batré amb una cullera.

—Tampoc no veig culleres. Només hi ha ganivets.

—Déu meu! Sort que tinc una cullera de plàstic. Me la va donar l’arrissada. El problema és que no es pot bullir. Es desfà. Aquest és el mal del plàstic.

Va agafar el nen del cabàs i el va posar damunt del llit. Era un nen amb uns cabells negres i llargs. Estava embolicat amb una tovallola de flors. S’anava destapant. De la tovallola van sortir dos peus calçats amb uns enormes peücs blau marí.

—També tens mala sort amb les cadires —va dir l’Osvaldo. Va sortir al balcó i va agafar una butaca de lona amb el cul esquinçat. La va entrar i s’hi va asseure.

—Tinc mala sort amb tot —va dir ella. S’havia assegut damunt del llit, s’havia tret el jersei i donava de mamar.

—Però si no l’has pesat, el nen —va dir ell.

—Com vols que el pesi, si no tinc cap bàscula? He de fer-ho a ull.

—Vols que m’arribi a la farmàcia a buscar-te una bàscula de lloguer?

—Estàs disposat a pagar el lloguer de la bàscula?

—Sí. Hi estic disposat.

—Em pensava que eres un garrepa. Sempre m’has dit que eres pobre i garrepa. Sempre m’has dit que no tens res teu i que fins i tot el llit on passes les nits és de la teva dona.

—Efectivament, sóc pobre i garrepa. Però estic disposat a pagar-te el lloguer d’unes bascules.

—Després. Ja hi aniràs després. Ara no et moguis d’aquesta butaca. M’agrada tenir algú a prop, mentre preparo la llet en pols. Tinc por de cometre algun error. Que se’m facin grumolls. A la pensió tenia l’arrissada. La cridava i de seguida venia. Però a les nits, no que no venia.

—Jo no em puc quedar aquí eternament —va dir ell—. Més tard he d’anar a casa la meva dona.

—Esteu separats. Què hi vas a fer a casa la teva dona?

—Hi vaig per estar-me una estona amb la nena. I també per estar amb ella. Vaig a veure-la gairebé cada dia.

—Per què us vau separar?

—Perquè érem massa diferents per viure junts.

—Diferents en quin sentit?

—Diferents. Ella era rica. Jo, pobre. Ella era molt activa. Jo, gandul. Ella amb la mania de la decoració.

—I tu sense la mania de la decoració.

—Sense.

—Quan t’hi vas casar, confiaves que et tornaries més ric i menys gandul?

—Sí. O potser confiava que ella es tornés més gandula i més pobra.

—I, en canvi, res.

—Res. Ella va fer algun esforç per tornar-se més gandula. Però hi patia. Quan estava asseguda, no deixava mai de maquinar projectes. A mi em semblava estar al costat d’una olla que bullia.

—Quins projectes eren?

—Oh, sempre en du una de cap. Cases per reformar. Velles ties a qui cal trobar un lloc per viure. Mobles per envernissar. Garatges per convertir en galeries d’art. Gossos per aparellar amb altres gossos. Fundes per tenyir.

—I tu, quins esforços feies per tornar-te menys gandul i més ric?

—Al principi vaig fer algun petit esforç per fer-me una mica més ric. Però eren esforços molt poc consistents i molt maldestres. I ella no tenia gaire interès que jo guanyés diners. Ella volia que jo escrivís llibres. Ho volia. Ho deia. Ho esperava. I això per a mi era terrible.

—Només calia dir-li que no tenies cap llibre per escriure.

—Jo no estava tan segur de no tenir llibres per escriure. Alguna vegada pensava que els hauria pogut escriure si ella no els hagués esperat. Però sempre estava envoltat de la seva expectativa obstinada, benèvola, immensa, invasiva. La sentia al damunt fins i tot quan dormia. Em matava.

—I llavors te’n vas anar.

—Tot es va produir amb una calma increïble. Simplement, un dia li vaig dir que volia tornar a viure sol. No va semblar que se sorprengués. Però feia temps que semblava que les seves expectatives anaven perdent consistència. Ella estava més o menys com sempre, però se li havien fet dues petites arrugues als costats de la boca.

—I la botiga? També és de la teva dona, la botiga?

—No, és d’un oncle meu que viu a Varese. Però fa tants anys que m’hi estic que ja em sembla que sigui meva.

—Però tampoc no vas escriure cap llibre quan te’n vas anar a viure sol. Sembla que només saps vendre els llibres dels altres.

—He continuat sense escriure llibres. Efectivament.

—I tu, com ho saps?

—M’ho ha dit en Michele. M’ha dit que ets gandul i que no escrius res.

—És cert.

—M’agradaria que la teva dona passés per aquí i em decorés aquest apartament.

—La meva dona?

—Sí, la teva dona. Si transforma garatges també pot transformar-ho tot aquí.

—La meva dona? La meva dona vindria corrents. Faria venir paletes. Lampistes. T’ho canviaria tot, però també la teva vida. Duria el nen a la guarderia. Et faria anar a una acadèmia d’anglès. No et deixaria ni respirar. Llençaria tota aquesta roba que dus. La casaca dels dracs, te la llençaria directament a les escombraries.

—Doncs és preciosa —va dir ella.

—No és el seu estil, la casaca dels dracs. No, no és l’estil de l’Ada.

—L’arrissada em va dir que potser podria anar amb ells a Trapani. El seu marit és a Trapani i està muntant un bar restaurant. Si li anés bé, m’oferiria una feina. Necessiten algú que els dugui els comptes.

—Tu saps dur els comptes?

—Quasi tothom sap dur els comptes.

—Però potser tu no.

—A l’arrissada, en canvi, li sembla que sí. Em donarien una habitació al seu pis, damunt del bar. A més de dur els comptes, hauria d’arreglar-los una mica la casa i de tenir cura del nen, mentre tinc cura del meu. És un bar prop de l’estació. A vegades amb aquests bars es guanyen milions.

—Has estat mai a Trapani?

—Mai. L’arrissada està una mica espantada. No sap com se sentirà a Trapani. I, a més, no sap com anirà aquest bar. El seu marit ja ha fracassat amb dos restaurants. Els diners són d’ella. Fins i tot va anar amb el seu marit a veure un endeví. L’endeví els va dir que havien de mantenir-se allunyats de les ciutats del sud.

—I llavors?

—Llavors, no res. Li van venir tots els mals de panxa. Diu que estaria molt tranquil·la si em tingués a prop. Si acabo no sabent què fer, hi aniré.

—No t’ho aconsello.

—M’aconselles alguna altra cosa?

—No t’aconsello res. No dono mai consells a ningú.

—Aquest vespre veuràs en Michele?

—No ho sé. No deus esperar consells d’en Michele?

—No. Però m’agradaria que vingués aquí. Fa molt temps que no el veig. Vaig anar a buscar-lo al teu soterrani. Encara tenia panxa. Eren els últims dies de la panxa. Li vaig dir que em volia dutxar però em va dir que no tenia aigua calenta. Segons ell, l’aigua freda no m’hauria anat bé.

—Tens mala sort amb les dutxes.

—No sé pas amb què tinc sort. Quan va néixer el nen li vaig telefonar. Em va dir que vindria però no va venir. Fa uns dies que vaig escriure a la seva mare.

—Has escrit a la seva mare? Què t’ha agafat?

—Mira. La conec. La vaig veure una vegada. Li vaig donar l’adreça de la pensió. Pensava quedar-me allà, però després vaig canviar d’idea. He dit a l’arrissada que si m’arribaven cartes les enviés a la teva botiga. No li he volgut donar la meva nova adreça, a l’arrissada. Que no fos que passés per aquí. Jo, a l’arrissada, li he dit alguna mentida. Li he dit que m’instal·lava en un pis preciós, amb algunes habitacions enrajolades amb toves i altres amb moqueta. Li he dit que me n’anava a viure amb el meu germà antiquari. T’he convertit en antiquari. I en canvi, només ets un llibreter de vell.

—Però sobretot, m’has convertit en el teu germà.

—Sí. En realitat, tinc un germà, però és petit. Té onze anys. Es diu Paolo. Viu amb aquells cosins. Al nen, li he posat Paolo Michele. Jo, saps, al Michele el podria denunciar. Perquè sóc menor d’edat. Si el denunciés s’hauria de casar amb mi.

—Voldries casar-te amb en Michele?

—No. Em semblaria que em casava amb el meu germà petit.

—Llavors, per què el vols denunciar?

—No el vull denunciar. No m’ho puc arribar a imaginar ni en somnis. Només dic que si volgués, podria. Vés a mirar si l’olla bull.

—Fa una estona que bull —va dir ell.

—Doncs apaga-la.

—Tu no ets menor d’edat —va dir ell—. Tens vint-i-dos anys. He vist el teu carnet d’identitat.

—Sí, és veritat. He fet vint-i-dos anys al març. Però, com és que has vist el meu carnet d’identitat?

—Me l’has donat tu. Volies ensenyar-me com era de lletja la fotografia.

—És veritat. Ara me’n recordo. És que sovint dic mentides.

—Em sembla que dius mentides inútils.

—No sempre són inútils. Alguna vegada, darrere hi ha un objectiu. Quan vaig dir a l’arrissada que aquí hi havia moqueta, era perquè volia que m’envegés. Estava tipa de fer-li llàstima. Una s’acaba atipant de fer sempre llàstima a tothom. A més, a vegades estem tan malament que l’única manera de sentir-nos millor és inventant-nos boles.

—Em vas dir que no sabies si aquest nen és d’en Michele.

—I de fet, no ho sé. No n’estic segura al cent per cent. Tinc la sensació que és seu. Però me n’anava al llit amb un munt d’homes, llavors. No sé què m’havia agafat. Quan vaig descobrir que estava embarassada, vaig saber que volia la criatura. Estava seguríssima que la volia. No he estat mai tan segura de res. Vaig escriure a la meva germana, a Gènova, i em va enviar diners per avortar. Li vaig contestar que havia rebut els diners però que no tenia ganes d’avortar. Em va respondre que estava boja.

—No pots fer venir la teva germana aquí? No tens ningú que puguis fer venir aquí?

—No. Aquesta germana meva ara s’ha casat amb un perit agrari. Li vaig escriure quan va néixer el nen. Em va respondre ell, el perit agrari, a qui ni tan sols he vist mai. Em va dir que es traslladaven a Alemanya. Em va dir que me n’anés a pastar fang. No exactament així, però gairebé.

—Ja ho entenc.

—Una dona, quan ha tingut un nen, té ganes d’ensenyar-lo a tothom. Per això m’agradaria que en Michele el veiés. Som tan amics i hem passat tantes estones boniques junts. A vegades ell és molt divertit. Jo anava amb altres homes, però amb ell em divertia. Imagina’t si vull casar-m’hi. Ni m’ha passat pel cap. No estic gens enamorada d’ell. Només he estat enamorada una vegada, a Novi Ligure, del marit d’una cosina meva. No vam fer mai l’amor. La meva cosina sempre hi era.

—En Michele diu que t’aconseguirà alguns diners. Els demanarà a casa seva. Vindrà. Un dia o altre vindrà. Però diu que les criatures acabades de néixer li fan molta impressió.

—Els diners, els necessito. Sé que t’ha demanat que fossis amable amb mi. Però tu series amable de totes maneres, encara que no t’ho hagués demanat. Ets amable de natural. És estrany, amb tu no he fet mai l’amor. No m’ha passat mai pel cap. I diria que a tu tampoc. Alguna vegada em pregunto si no deus ser marica. Però em fa l’efecte que no.

—No —va dir ell.

—Però no et passa pel cap fer l’amor amb mi.

—No, no em passa pel cap.

—Em trobes lletja?

—No.

—Maca?

—Maca.

—Però no t’agrado? Et deixo indiferent?

—Si t’he de dir la veritat, sí.

—Vés a pastar fang —va dir ella—. No és gens agradable sentir-se dir una cosa així.

—El nen dorm. Ja no menja —va dir l’Osvaldo.

—Ja ho veig. És un desastre, aquest nen.

—No és cap desastre. No fa res més que dormir.

—Fins i tot quan dorm és un desastre. Ja sé que m’he ficat en un merder. No et pensis que no ho sé.

—Què et passa? Ara et poses a plorar?

—Vés a batre la llet en pols.

—No he batut llet en pols en ma vida —va dir l’Osvaldo.

—Tant és. Llegeix les instruccions del pot. Ajuda’m, Déu meu!