8

—Em sembla totalment cretina —va dir l’Ada.

—No totalment —va dir l’Osvaldo.

—Sí. Totalment —va dir l’Ada.

—No és cretina, només és una mica ruca —va dir l’Osvaldo.

—No hi veig la diferència —va dir l’Ada.

—Però uns ous ferrats segur que els deu saber fer —va dir l’Osvaldo—. Conec la mare de la senyora Peroni. És una persona molt senzilla.

—No és només un problema d’ous ferrats —va dir l’Ada—. La vella senyora Peroni la conec molt millor que no pas tu. No és de les que amb poc en té prou. Vol la casa en ordre. Les rajoles encerades. I a ella no me la imagino encerant rajoles. I a més aquell nen que plora serà una nosa.

—No sabia com ajudar-la i em feia llàstima amb aquell nen —va dir l’Osvaldo.

—I has pensat de carregar-la a les espatlles de les Peroni —va dir l’Ada.

—A les Peroni els agraden els nens.

—Sí, els agraden els nens que veuen passar en cotxet a la Villa Borghese. No els que bramen tota la nit a la seva pròpia casa.

L’Osvaldo havia dinat a casa l’Ada, ara s’estaven a la sala d’estar i ell estava enganxant segells en un àlbum per a l’Elisabetta. L’Ada feia mitja. L’Elisabetta era amb una amiga seva a la galeria. Jugaven a cartes. Seien a terra i jugaven en silenci amb extrema seriositat.

—És absurd que li enganxis aquests segells —va dir l’Ada—. És capaç d’enganxar-los ella mateixa i a més s’hi diverteix.

L’Osvaldo va tancar l’àlbum amb una goma elàstica, es va posar davant dels vidres i va mirar a fora. La galeria, vidrada i amb grans testos amb plantes, feia tota la volta a la sala d’estar. Ell va picar als vidres però l’Elisabetta estava absorta pel joc i no va alçar la vista.

—Aquesta azalea s’ha fet preciosa —va dir ell.

—Ja saps que hi tinc la mà trencada, amb les plantes. No és cap novetat. Quan me la van dur semblava morta. Era a casa del pare d’en Michele. Me la va dur el domèstic. L’estaven a punt de llençar. Ell va pensar que podia dur-la aquí.

—Es veu que de tant en tant pensa.

—De tant en tant. No gaire sovint. Però no és mala persona. Li he ensenyat a servir a taula. Ja has vist com serveix de bé a taula.

L’Osvaldo estava a punt de dir: «Es veu que també hi tens la mà trencada, amb els domèstics», però li va semblar que en aquestes paraules hi havia una mena de doble sentit sexual. No les va dir però es va posar vermell igualment.

—Aquella noia teva, en canvi, no aprendrà mai res —va dir l’Ada.

—No ha de servir a taula, a ca les Peroni. Fan els àpats totes tres a la cuina.

—I d’aquell pis on s’estava, al carrer dels Prefetti, què n’ha fet?

—No res. Hi va els diumenges. Deixa el nen amb les Peroni i se’n va al carrer dels Prefetti. Descansa. Una amiga seva va a veure-la.

—Es deu ficar al llit amb algú.

—Potser sí. No ho sé. Diu que està tipa d’anar-se’n al llit amb altres. Ara només li interessa el nen. Ha deixat d’alletar-lo. Li dóna biberons.

—És a dir, els hi dóna la senyora Peroni mare.

—Em penso que sí.

—Aquell nen s’assembla molt a en Michele. Jo estic segura que és seu —va dir l’Ada.

—S’hi assembla?

—Sí. És idèntic.

—El nen té els cabells negres. En Michele els té una mica vermellosos.

—Els cabells no compten. El que compta és l’expressió. La boca. Trobo que en Michele hauria de tornar i donar-li el nom. Si fos una persona honesta, ho faria. Però és clar, no ho és. No caldria que es casés amb la noia perquè amb les d’aquesta mena no t’hi pots casar. Només donar el nom a la criatura. Del soterrani, què en penses fer?

—No ho sé. Tu què en faries? Ara hi tinc a dormir un amic d’en Michele que ha acabat d’arribar de Londres, un tal Ray. Però em sembla que se’n tornarà d’aquí a pocs dies.

—Quan en Michele se’n va anar, vaig respirar. I ara me’n col·loques un altre.

—No sabia on anar. S’estava a casa de l’Angelica, però el marit de l’Angelica no el volia veure més per casa. Van discutir de política. El marit de l’Angelica té uns ideals de ferro. No tolera que els hi discuteixin.

—Si veritablement fossin de ferro, tant li faria que els hi discutissin. Si es posa com una fera, és perquè els seus ideals no són de ferro sinó de mató. Ja el conec, el marit de l’Angelica. Em sembla un poca pena. Un funcionari. Un d’aquells funcionaris del partit que semblen comptables.

—No tens raó.

—Tinc la sensació que el matrimoni de l’Angelica durarà poc. Però avui dia tots els matrimonis duren poc. D’altra banda, el nostre matrimoni també ha durat poquíssim.

—Ha durat exactament quatre anys —va dir l’Osvaldo.

—I et semblen molt, quatre anys? —va dir ella.

—No. Només dic els anys que han estat. Exactament quatre.

—Si vols que et digui la veritat, no m’agraden aquests nois d’ara. Errants i perillosos. Gairebé prefereixo els comptables. Pel que fa al soterrani, m’és del tot igual. Però em fot que algú me’l faci volar pels aires.

—Sobretot perquè en aquest cas també sortiria volant pels aires jo que visc al pis del damunt, i fins i tot la modista de l’últim pis —va dir l’Osvaldo—. Però aquest Ray no sembla capaç de fer saltar res pels aires. No sembla que hagi descobert la pólvora.

—T’agrairia que no me’l presentessis, aquest Ray. No me’l duguis aquí. En Michele, sempre me’l duies aquí. No m’era simpàtic. No el trobava gens divertit. Es quedava aquí assegut i em mirava amb aquells ullets verds que tenia. Em penso que trobava que jo era una estúpida. Però jo no el trobava divertit. Em vaig desviure perquè pogués marxar, el vaig ajudar, però no per simpatia.

—Per amabilitat —va dir l’Osvaldo.

—Sí. I també perquè estava contenta de no haver-lo de veure més. Però trobo molt greu que no tornés quan va morir el seu pare. Molt greu.

—Tenia por que el detinguessin —va dir l’Osvaldo—. D’aquell grup seu en van detenir dos o tres.

—Ho trobo molt greu igualment. I tu també ho vas trobar molt greu. Et vas quedar estupefacte. Perquè un si cal es deixa detenir per poder acompanyar les despulles del seu pare al cementiri.

—Les despulles? —va preguntar l’Osvaldo.

—Sí, les despulles. Què he dit tan estrany?

—No res. M’ha semblat una expressió insòlita en tu.

—És una expressió molt comuna. De qualsevol manera, et deia, jo no trobava que en Michele fos un noi divertit. Però era amable. Jugava amb l’Elisabetta al monopoli. M’ajudava a pintar els mobles. Però en el fons, en el fons pensava que jo era ruca, i jo me n’adonava, i em fastiguejava.

—Per què parles d’en Michele en passat? —va dir l’Osvaldo.

—Perquè em fa l’efecte que no tornarà mai —va dir l’Ada—. No el tornarem a veure. Acabarà a América. Acabarà vés a saber on. Vés a saber fent què. Ara el món és ple d’aquests nois que van d’una banda a l’altra sense cap objectiu. No acabes de veure clar com envelliran. Sembla que no hagin d’envellir mai. Sembla que s’hagin de quedar sempre així, sense casa, sense família, sense horaris de feina, sense res. Amb els seus quatre trastos i res més. Si no han estat mai joves, com s’ho faran per fer-se vells? Aquella noia de la criatura per exemple, com s’ho farà per envellir? Ja és vella ara. És una flor pansida. Va néixer pansida. No físicament. Moralment. Jo no arribaré mai a entendre com una persona com tu perd el temps envoltat de totes aquestes flors pansides. Potser m’equivoco, però tinc una altra imatge de tu.

—T’equivoques —va dir l’Osvaldo—, ets massa optimista en relació amb mi.

—Sóc optimista de natural. Però no aconsegueixo ser optimista en relació amb aquesta gent jove que corre. Els trobo insuportables. Trobo que destaroten. Semblen molt amables, però en el fons potser estan covant la idea de fer-nos sortir volant pels aires a tots.

—En el fons no seria una gran pèrdua —va dir l’Osvaldo. S’havia posat l’impermeable i s’allisava els esclarissats cabells rossencs.

—També voldries que l’Elisabetta sortís volant pels aires?

—L’Elisabetta, no —va dir l’Osvaldo.

—Aquest impermeable l’hauries de dur a la tintoreria —va dir l’Ada.

—A vegades encara parles com si fossis la meva dona —va dir l’Osvaldo—. Aquesta frase que acabes de dir és una frase de dona.

—Et sap greu?

—No. Per què?

—Vas ser tu qui va marxar. No vaig ser jo qui va marxar. Però deixem-ho córrer. No rememorem antics malestars —va dir l’Ada—. I, d’altra banda, potser tenies raó. La teva va ser una sàvia decisió. Tu estàs millor sol. I jo també estic molt bé sola. No estàvem fets per viure junts. Som massa diferents.

—Massa diferents —va dir l’Osvaldo.

—No repeteixis les meves paraules com un lloro. És molt pesat —va dir l’Ada—. Ara he d’anar a l’escola de l’Elisabetta. He promès a les mestres que faria els vestits dels titelles per a la representació de Nadal. M’enduc una roba vella que tenia dins de l’arca.

—Sempre t’inventes coses a fer —va dir l’Osvaldo—. Et podries quedar aquí tranquil·la, tota la tarda. Fa mal temps. No fa fred, però s’ha girat vent.

—Si m’estic aquí tota la tarda, em vénen pensaments tristos —va dir l’Ada.

—Adéu —va dir l’Osvaldo.

—Adéu —va dir l’Ada—. Vols saber una cosa?

—Què?

—En Michele, en el fons, també et trobava ruc. No solament m’hi trobava a mi. Et xuclava la sang, però en el fons pensava que eres un cretí.

—En Michele no m’ha xuclat mai la sang —va dir l’Osvaldo.

Va sortir. No havia agafat el cotxe i se’n va anar caminant pel pont. Es va aturar una estona mirant-se l’aigua del riu, d’un color groc dens, i els alts plàtans entre els quals circulaven els cotxes. Xiulava un vent calent però furiós, el cel estava cobert de núvols negres i inflats. L’Osvaldo va pensar en la metralleta que l’Angelica li havia dit que havia llençat a l’aigua, no gaire lluny d’aquell pont. Va pensar que ell no havia tocat mai una arma en la seva vida. No havia tingut mai a la mà ni tan sols un fusell submarí. D’altra banda, en Michele tampoc no havia tocat mai una arma, que ell sabés. A en Michele l’havien eximit del servei militar per estret de pit. Però també perquè el pare havia pagat. Ell, l’Osvaldo, no havia fet el servei militar perquè era fill únic de mare vídua. A l’època de la resistència, era un noiet. Ell i la seva mare s’havien refugiat prop de Varese.

Va agafar un carreró estret, ple de nens. Va entrar a la botiga. La senyora Peroni anava amunt i avall coixejant damunt del seus amples turmells, carregada de llibres. Li va fer un somriure.

—Com va tot? —va dir ell.

—Se n’ha tornat al carrer dels Prefetti —va dir ella—. Era impossible continuar així. A casa no ajudava per res. Ben al contrari, era la meva mare que havia de cuinar per a ella i anar-li al darrere. Quan es dutxava, no es recordava d’eixugar-se i deixava tota la casa plena de petjades molles. L’altre dia va sortir i la meva mare i jo també érem fora. Ella es va deixar les claus de casa i a casa hi havia el nen sol que plorava, pobra criatura, no van trobar cap manyà i la portera va trucar als bombers. Els bombers van haver de trencar un vidre per poder entrar. La meva mare estava molt encaterinada amb el nen. Però ella sortia massa sovint i el nen el deixava allà. I era la meva mare qui l’havia de canviar i donar-li els biberons.

—Em sap greu —va dir l’Osvaldo—. Ja li pagaré el vidre.

—No té cap importància. La teníem amb nosaltres molt a gust. Fins i tot fèiem una bona acció. Però no té seny. Ens despertava a mitja nit perquè l’ajudéssim a canviar el nen. Deia que li produïa tristesa canviar-lo ella sola. Ens despertava a totes dues, a mi i a la meva mare, perquè deia que com més gent érem més la conhortàvem. Fins i tot ens feia llàstima. Però no s’entén perquè va voler tenir aquella criatura si l’angoixa tant criar-lo.

—Realment, no s’entén —va dir l’Osvaldo—. Encara que, en el fons, s’entén perfectament.

—Total, que avui se n’ha anat. Hem posat la criatura dins d’aquell cabàs groc. Allà no passa fred. Li hem demanat un taxi. La meva mare li ha hagut de deixar un jersei de llana, perquè no tenia res per abrigar-se. Aquella casaca dels dracs la va cremar quan la planxava.

—Quina llàstima —va dir l’Osvaldo.

—Va ser una llàstima. Era una casaca bonica. Molt graciosa. Però s’hi va deixar la planxa damunt per anar al telèfon. Va estar molta estona parlant per telèfon amb algú. Després em va dir que era l’Angelica. La marca cremada de la planxa va quedar justament a l’esquena de la casaca, on hi havia els dracs. Una mica més i s’incendia tota la post. La meva mare es va espantar. Jo pateixo per la meva mare. És vella. Es cansa i s’espanta. Si només fos per mi, potser hauria continuat.

—Ja me’n faig càrrec. Em sap greu —va dir l’Osvaldo.