Cap a la llibertat de debò: ni rei ni príncep!

D’una entrevista amb XAVIER RUBERT DE VENTÓS, a La Voz de Galícia

Ja hem vist que la monarquia espanyola actual (tal com va comentar la veterana ceneteista Frederica Montseny als anys vuitanta) sembla força innòcua: per començar, no es tracta d’una família de bojos —com tantes n’hi ha hagut a les monarquies europees—, al contrari, tots els Borbó actuals tenen un aspecte força saludable i a més són més aviat poc arrogants i fins i tot agradablement informals en segons quines ocasions; tot i que ens costen un dineral —i, francament, la idea de finançar tota una família amb fons públics senzillament perquè té el cognom que té no deixa de ser una aberració lliure de qualsevol mena de lògica—, ja hem constatat que no ens costen més que els seus homòlegs europeus; també hem vist que és força segur que Joan Carles i Felip hagin tingut les seves aventures amb segons quines dones, però, ja ho hem dit, això no justificaria, en si mateix, el seu destronament; potser els Borbó no van salvar pas la democràcia espanyola, tal com popularment es creu, però tampoc han fet cap esforç especial per derrotar-la, tal com va fer Alfons XIII en el seu dia. Havent dit tot això, creiem fermament que la monarquia és un símbol desfasat, un error, una xacra, una absurditat, una immensa nosa que hauria de ser eliminada de la vida política, social, pública i privada com més aviat millor. ¿Per què? Ho explicarem ara mateix.

Potser el millor que podríem fer, per tal que tot quedi ben clar, és tornar a parlar, un cop més —i que el lector ens perdoni— de la monarquia britànica, abans de concentrar-nos plenament en l’espanyola.

Per començar a entendre quin és el problema principal amb la monarquia a Anglaterra, n’hi ha prou a visualitzar un petit incident tret de la vida real (que vaig testimoniar fa uns anys): dos anglesos es troben per primera vegada a Barcelona, en un bar musical. Es diuen hola, es presenten, es pregunten què fan a Barcelona (resulta que tots dos són professors d’anglès). Fan algun comentari sobre la música eixordadora —i anglesa— que els envolta: «Això és tal cançó de l’àlbum tal del grup tal», «Sí, a mi m’agrada», «No està malament». Una pausa. Llavors passen a la fase següent, la fase realment britànica: s’escruten a la penombra alhora que paren les orelles per captar bé l’accent de l’altre, fins que un d’ells fa la pregunta inevitable: «¿De quina part d’Anglaterra ets?», i l’altre es posa automàticament a la defensiva tot i que, al cap d’un moment, diu el nom de la seva ciutat. El seu interrogador continua pressionant: «¿De quin districte?». L’altre dóna el nom del districte i tot seguit afegeix: «Però no vaig néixer a la zona cara, ¿eh?», perquè endevina que a qui fa les preguntes no li agrada la gent de les zones cares (podria haver dit perfectament: «No vaig néixer a la zona pobra, ¿eh?», en el cas que volgués presentar una imatge diferent), i aquest diu: «Ja sabia que eres de classe treballadora, company», i l’altre es torna vermell perquè, de fet, està fent teatre: ha canviat el seu accent habitual per dissimular la naturalesa dels seus orígens socials —més aviat benestants— per tal de no fer el préssec davant del seu interlocutor.

Una cosa semblant sol passar cada vegada que dos anglesos es troben per primera vegada, sigui a Anglaterra, sigui a Catalunya, sigui a Tailàndia o Timbuktú: cada un intenta classificar l’altre segons la seva classe social (normalment escoltant el seu accent i fent-li preguntes molt precises sobre el lloc on viu). Des de les pedres grises de Newcastle, passant pels carrers plens de fulles mortes de Birmingham fins a la pavimentació color de cendra dels carrers de Londres que donen a les aigües del Tàmesi, sempre raspallades pel vent, els interrogatoris discrets i no tan discrets floten en l’aire, dia rere dia, tal com ho fan als programes d’entrevistes de la televisió, als pubs farcits de fum, als hospitals públics i privats, a les gasolineres i a les botigues de roba i als grans magatzems i a les tendes de sandvitxos; ningú se’n pot escapar, tothom acaba sent encasellat pels seus compatriotes i les caselles són legió: classe alta, mitjana alta, mitjana, mitjana baixa, treballadora alta, treballadora baixa, etcètera, etcètera; cada una amb el seu accent particular, i si ets el fill d’un miner que s’ha convertit en un corredor de borsa, tant és, tu continuaràs sent etiquetat com una persona de classe obrera durant la resta de la teva vida, i tant és, també, si vas néixer en un dúplex de la zona alta i ara et trobes a l’atur i a més t’han declarat inútil per treballar, tu ets de classe mitjana alta fins al dia que estiris la pota, perquè el que compta a Anglaterra és el rang social que tenies quan vas néixer, i mai més no en sortiràs, d’allà, si més no als ulls dels anglesos que t’envolten, els anglesos que tenen les orelles tan ben afinades per captar fins a l’últim rastre del teu accent… D’aquí el teatre que es fa cada dia a la Gran Bretanya: quan la gent de classe treballadora volen que se’ls tractin bé en un restaurant de luxe, per exemple, o en una oficina governamental, canvien d’accent i imiten la cantarella despreocupada de la classe mitjana i alta; o bé quan la gent de classe mitjana alta vol que els mecànics d’una estació de servei, posem per cas, no se’n fotin del seu accent, o quan senzillament se senten avergonyits de ser tan privilegiats, imiten els tons endurits i la gramàtica lleugerament incorrecta de les classes populars. Ara bé, si només es tractés de fer teatre i prou, si tot plegat no consistís en res més que un joc d’accents, potser la cosa no seria tan greu. Però darrere aquest joc hi ha tota una xarxa d’escoles privades i universitats d’elit i empreses regides per homes i dones amb segons quins prejudicis socials que reforcen les diferències de classe fins a un punt gairebé inimaginable en altres països europeus, amb el resultat que, a grans trets, els que tenen els accents més refinats solen ser també els que tenen les feines més ben remunerades i els que tenen els accents regionals més marcats o de classe obrera solen ser, efectivament, els que tenen les feines menys ben considerades, fins i tot ara. En fi, Anglaterra és un laberint social ple de paranys, un camp de mines classista a través del qual els anglesos caminen de puntetes al llarg de les seves vides, vigilant de no ficar la pota.

Expliquem tot això perquè el puntal més important i visible d’aquest sistema vertaderament horrible que divideix i separa la gent, que marca tothom de per vida, és ni més ni menys que la monarquia. La família reial britànica és el símbol viu del concepte de superioritat social innata que tants estralls ha causat: la reina i els seus plançons s’han plantat a dalt de tot de la piràmide social britànica, i han confirmat amb la seva presència la vigència del sistema classista esmentat. No és casualitat, per exemple, que els néts de la reina vagin a Eton, l’escola de pagament més exclusiu i elitista del país: són allà, en part, per demostrar tant als privilegiats com als plebeus que si vas a l’escola «correcta» i parles com si tinguessis la boca plena de bales de jugar (l’accent de les classes altes britàniques, els xicots d’Eton inclosos, és més o menys això), acabaràs amb una feina excepcionalment ben pagada i si no pots anar a una escola d’aquestes, no te’n queixis, conforma’t amb el que hi ha, ¿entesos?

És clar que cap membre de la família reial mai no diu expressament que això és així, ni molt menys promulga cap decret que fa que això sigui així. No cal: les famílies reials —siguin angleses o espanyoles o de qualsevol altre país— són més poderoses que cap paraula explícita, que cap decret, perquè les famílies reials són, sobretot, uns símbols, i per tant tenen el poder que tenen tots els símbols, un poder invisible que s’insinua en els racons més amagats dels cervells de milions —milions!— de ciutadans perfectament inconscients del corc que s’engreixa amb la seva matèria grisa, del pensament paràsit que s’ha aferrat discretament a les seves cogitacions habituals, de la bèstia aliena que coven a dintre, convençuts com estan que es tracta d’una manifestació més del sentit comú més elemental.

Ja no cal que els reis tinguin poder sobre la vida i la mort, ja no cal que puguin decidir qui serà castigat i com i qui serà indultat amb un copet a l’esquena, no, els reis ara tenen el poder incontestable dels amulets, les creus, les aliances, les relíquies i les efígies i els pals totèmics; són, ja ho hem dit, uns símbols i és com a símbols que manen, és com a símbols que irradien la seva influència.

Per resumir, en el cas d’Anglaterra, la família reial simbolitza la perpetuació d’un sistema social aparentment inqüestionable que té bona part de la nació psicològicament immobilitzada. No és per res que l’escriptor nord-americà William Burroughs —que va viure durant prop de deus anys a Londres— va declarar que la gran calamitat d’Anglaterra era la seva monarquia, que el país mai no tindria cap possibilitat de ser lliure de debò fins que tots els britànics es posessin drets i cridessin a ple pulmó, com un sol home:

A PRENDRE PEL CUL LA REINA!

El resultat, segons Burroughs, seria immediat i molt desitjable: «Esmicola els ídols, i esmicoles l’estructura social» (de fet, no anava errat del tot: més o menys al mateix temps que els Sex Pistols cantaven el seu himne obscè i antimonàrquic, anomenat God Save the Queen, cap a finals dels setanta —Burroughs, per cert, els va enviar un telegrama de felicitació—, van començar a aparèixer les primeres esquerdes en la imatge fins aleshores immaculada de la família reial britànica).

Però ¿i Espanya? A Espanya, és clar, també hi ha classes socials diferenciades, com a tot arreu, és a dir, també hi ha esnobs i pijos i operaris i funcionaris i paletes i llicenciats de prestigioses universitats nordamericanes i cacics i prostitutes esclavitzades amb clients amb Visa Or i tot el que es vulgui, però no hi ha, ni molt menys, l’estructura classista si fa no fa hermèticament tancada que hi ha a Anglaterra (una prova d’això és que a Espanya, al contrari de la Gran Bretanya, no és insòlit trobar moltes famílies els membres de la qual pertanyen a classes socials ben diferents).

Podríem dir, doncs, que les diferències socials són un problema a Espanya, però no són pas el problema. Són un problema de la mateixa manera que ho són l’atur, la drogoaddicció, la violència de gènere i la delinqüència, posem per cas: tots són problemes habituals, compartits amb d’altres països, i tractats sense histerismes ni presses pels polítics i les ONG i els sindicats de torn.

¿Quin, però, és el veritable equivalent a Espanya del problema de les divisions socials a Anglaterra? Dit d’una altra manera, ¿quin és el problema d’Espanya, el problema que sembla completament irresoluble, el problema que sempre treu els polítics de polleguera, el problema que ha persistit a través dels anys, independentment dels alts i baixos econòmics i/o socials del moment? ¿Quin és el problema que, d’una manera o altra, ha aconseguit formar una part indestriable del mobiliari bàsic que tots, absolutament tots els espanyols, tenen al cap?

El general Franco (com el seu predecessor històric, Primo de Rivera) ho sabia perfectament: donava una prioritat màxima al problema en qüestió al llarg del seu règim i no és cap casualitat que les últimes paraules que va adreçar a Joan Carles de Borbó tractessin aquest problema d’una manera ben sintètica. Franco va dir, textualment: «Alteza, la única cosa que os pido es que mantengáis la unidad de España».

Un moment, un moment: qui escriu és perfectament conscient que, aquí a Catalunya, es dóna una importància potser desproporcionada a totes les declaracions que es fan a Espanya, si més no, des del punt de vista oficial, sobre la unitat (que, en la boca de segons qui, és un sinònim d’uniformitat) nacional: aquestes declaracions toquen més la corda sensible, potser, a Catalunya (i a Euskadi, podríem afegir) que no pas a Astúries o Castella i Lleó, posem per cas. Potser. Però creiem, tanmateix, que hem conegut prou gent i observat la situació a la península durant prou temps per poder afirmar que la unitat nacional en el sentit més ampli del concepte és una inquietud omnipresent que comparteixen si fa no fa tots els ciutadans de l’Estat espanyol.

Diem «en el sentit més ampli del concepte» perquè no voldríem simplificar aquesta situació: no es tracta d’un senzill cas de blanc o negre, d’independentisme o espanyolisme, d’una lluita per més competències d’una banda i un intent de recuperar-les per part del govern de Madrid de l’altra, etcètera, etcètera. No, no es tracta només de l’estira-i-arronsa entre la perifèria i el centre que ha emplenat seccions senceres als diaris de l’Estat, de l’obediència que siguin, com tampoc es tracta exclusivament de les teories propugnades pels comentaristes més coneguts sobre aquest tema, des dels devolucionistes convençuts fins als centralistes més aferrissats, sinó que té a veure més aviat amb una mena d’obsessió sempre present en la ment de tothom, que, com totes les obsessions, només necessita un parell de paraules clau perquè es desperti i es posi en marxa. Escena: Burgos, mitjan anys noranta. En una clínica de la ciutat, dues infermeres esmorzen juntes i parlen de Catalunya, on, segons creuen, «los catalanes» estan obligant tots els castellanoparlants a parlar català. Les dues infermeres gairebé es posen malaltes, de tant que rondinen sobre el que perceben com una immensa injustícia (molt més infame, pel que es veu, que qualsevol altra cosa que estigui passant al món). Una tercera infermera, també de Burgos, però que ha viscut vuit anys a Barcelona, les escolta i tot seguit els explica, atònita, que això que diuen no és cert, en absolut, i que ella ho hauria de saber, després de passar gairebé una dècada envoltada de catalans; però les seves companyes no li fan cas, passen els seus comentaris per alt, perquè al cap i a la fi la seva obsessió pel que a fa la unitat nacional s’ha activat i han descobert que és un plaer tenir un petit enemic a l’abast de la mà, és un plaer tenir un blanc contra el qual pots disparar sempre que en tinguis ganes, és un plaer queixar-se a gust d’un problema permanent, és un plaer fer cas omís de milions de persones perquè les seves idees són tan aparentment contràries al sentit comú més bàsic, a l’únic sentit comú possible. ¿Què havia passat perquè aquestes dues infermeres es posessin a dir pestes de Catalunya? Senzillament, en aquella època els mitjans de comunicació d’obediència centralista portaven a terme una de les seves campanyes habituals contra Catalunya, una campanya prou divulgada per arribar a les infermeres en qüestió i fer que les preconcepcions d’aquestes pel que feia al concepte d’Espanya —perfectament interioritzades, assumides d’una manera gairebé inconscient— sortissin a la llum del dia i comencessin a fer voltes i encara més voltes. El que importa, que quedi clar, no és el fet que hi havia una campanya mediàtica, és el fet que en la població a la qual va adreçada, incloent-hi les dues infermeres de Burgos, ja hi havia una predisposició a creure-se-la (no cal dir que les dues infermeres haurien pogut tenir la mateixa conversa exacerbada sobre algun altre aspecte de Catalunya o bé sobre qualsevol aspecte relacionat amb Euskadi, posem per cas, segons les notícies que els mitjans de comunicació haguessin decidit manipular; ara bé, sigui quin sigui el tema antiautonòmic que floti en l’ambient, el principi sempre és el mateix: el sentit comú castellanocèntric contra l’excentricitat antipàtica i barruda dels perifèrics).

Ja hem vist que Espanya, com tots els països europeus, té molts problemes, però ens atreviríem a afirmar que no hi ha cap problema tan persistent i tan profund i tan omnipresent com l’abisme que separa el punt de vista de la majoria dels ciutadans del d’un percentatge important dels habitants de les dues o tres —o potser quatre o cinc— comunitats que encara no accepten del tot que l’Estat espanyol centralitzat i uniforme sigui una realitat òbvia, que no accepten que sigui una cosa donada per descomptat, que no accepten que la seva existència sigui una qüestió —ho repetim— de sentit comú.

I qui és el màxim representant d’aquest sentit comú, d’aquesta visió uniformista i mononacional del país anomenat Espanya?

Premi: és, evidentment, el rei Joan Carles I i la seva família. I ho són pensin el que pensin ells personalment de tot plegat, perquè el que importa és la seva condició simbòlica i no pas les seves opinions individuals. Ho diu, explícitament, l’article 56.1 de la constitució —ai, perdó, Constitució—: «El rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència». Paraules de pes, aquestes: «unitat i permanència», unides per sempre més, com si una fos impensable sense l’altra. Unitat i permanència, dos mots pesadets que defineixen un concepte irreductible d’Espanya.

No ens podem permetre el luxe d’oblidar que els de la família reial espanyola són, sobretot, un símbol potent, el símbol potent. El missatge subliminar i de vegades ben explícit que ens donen sempre és el mateix: que la visió carca i inflexible d’Espanya que acabem de comentar és, en el fons, un concepte immutable que no es pot desafiar. Lluny de representar la llibertat, doncs, la família reial espanyola és, al contrari, una mordassa preventiva, un morrió al musell dels milions de ciutadans que (per la raó que sigui) no encaixen del tot bé en el que Gerald Brenan en deia el laberint espanyol: un morrió psicològic que fa que fins i tot aquests mateixos ciutadans properifèrics se sentin arraconats, i que també fa que la resta dels ciutadans de l’Estat comparteixin un weltanschayung centralista i monocultural. En poques paraules, la família reial espanyola és un mena de senyal de trànsit inapel·lable: direcció obligatòria, prohibit girar, cediu el pas, atureu-vos.

I si la dissuasió simbòlica i psicològica no funciona, la família reial espanyola —el rei, en concret— sempre té la possibilitat de parar-nos els peus d’una manera ben tridimensional perquè segons l’article 62 (h) de la Constitució: «Correspon al rei: el comandament suprem de les Forces Armades». O sigui, el rei d’Espanya no és només un símbol nacional afeccionat als iots i als somriures de complicitat masculina, sinó que també és un oficial de carn i ossos que, quan porta l’uniforme de Capità General, mana sobre els tres exèrcits espanyols, mana sobre desenes d’avions F-18 armats amb canons aire terra Vulcan M61A1, sobre centenars de tancs M-60, sobre milers d’homes que tenen els dits posats als gallets de fusells d’assalt HKG-36E. Segons les circumstàncies, el rei es podria veure obligat a sancionar l’ús de la violència, i no pas una violència quotidiana, no pas la violència dels punys i de les navalles, sinó la violència perfectament organitzada, la violència aclaparadora dels soldats i els mariners i els pilots ensinistrats per assassinar —ai, perdó, matar— si cal, per preservar el que la Constitució descriu, al famós article 8.1, com «la integritat territorial i l’ordenament constitucional» (per saber què significa allò de «l’ordenament constitucional» fa falta anar una mica més amunt, a l’article 2: «La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols»). De manera que qualsevol acte de violència comès per les forces armades contra aquells ciutadans que ja no volen portar passaports espanyols —posem per cas— seria, per força, portat a terme amb el vist-i-plau del rei d’Espanya (i, en la seva absència, pel príncep d’Astúries, que és una mena de Robin al costat del Batman sobirà).

De la mateixa manera, el rei i els seus no són només —tal com hem dit al començament— uns anacronismes amb cames, uns figurants pagats excessivament, i uns dinosaures polítics, no són només unes persones summament depriments, de tan poc sentit que tenen, no són només els representants d’un enorme poder psicològic que ajuden a domar tots aquells ciutadans que encara no tenen el patriotisme estatal ben interioritzat, no són només una colla d’aristòcrates que viuen de gorra i s’aprofiten, en alguns casos, del seu estatus per fer negocis lucratius, no són només l’equivalent modern de les efígies que els nostres avantpassats, fins i tot abans que sabessin menjar amb cullera, veneraven per oblidar-se de les seves misèries físiques i mentals, sinó que també són els nostres botxins simbòlics en potència, en els noms dels quals es podrien —si més no en teoria— cometre els crims més espantosos.

Per aquesta raó i totes les altres que hem comentat, queda clar que la llibertat —la llibertat de debò, la que escullen els ciutadans i no pas els seus dirigents— és impensable en una societat regida per una monarquia.

Una monarquia! ¿Qui hauria dit que, a principis del segle XXI, després d’haver descobert l’existència de quarks i neutrins i analitzat el funcionament de les plaques tectòniques i fotografiat la superfície de Mart, entre d’altres coses, encara creuríem en l’autoritat d’un rei? Un rei, per l’amor de Déu!

En l’àmbit personal, Joan Carles de Borbó i tots els seus borbonettes, no ho dubtem, deuen ser persones amables i agradables. Segur que si els trobéssim al bar de la cantonada, posem per cas, acabaríem convidant-los a un xupito —o potser ens hi convidarien ells— i parlant distesament amb ells del temps, del futbol o dels peus de porc o del vi de Gandesa o de les patates d’Olot, segur que acabaríem donant-nos copets a l’esquena i rient a cor què vols, segur que intercanviaríem adreces electròniques abans d’acomiadar-nos-en i segur que tornaríem cap a casa (tentinejant una mica) contents d’haver conegut una gent tan simpàtica. La gran llàstima és que els Borbons són una família anomenada reial, la llàstima és que els seus humils cossos humans ocupen un pedestal atrotinat i ple de teranyines però ben antic i apuntalat pels poders fàctics que els atorga un gran poder simbòlic, polític i militar.

Per tant, queda clar que mai no la farem petar amb Joan Carles i família al bar de la cantonada, mai no intercanviarem adreces electròniques amb ells, mai no els direm «a reveure» amb uns petons intensificats per l’alcohol, mai no tornarem a casa feliços per haver encetat una nova amistat. ¿Què fem amb ells, doncs?

¿Quina solució hi ha? Bé, potser algun dia hi haurà un referèndum, i potser, llavors, una majoria votarà per substituir la monarquia per una república. Però siguem realistes: tal com van les coses, no es farà un referèndum d’aquestes característiques fins que siguem tots calbs i els nostres fills també.

Afortunadament, no hem d’esperar tant. Hi ha una solució a la monarquia que es pot aplicar demà mateix i aquesta solució és, senzillament, girar-s’hi d’esquena: cada vegada que els veiem, els Borbó, a les revistes, als diaris, a la pantalla petita, sempre ens queda l’opció de passar olímpicament d’ells, no només en un sentit literal (girant la pàgina, canviant de canal, mirant cap a una altra banda) sinó també d’una manera més profunda: netegem les nostres ments de la contaminació reial, escombrem els nostres cervells fins que estiguin lliures de parafernàlia monàrquica, aboquem detergent als pensaments i traiem els membres il·lustres de la família reial que hi patrullen amb aires: llencem-los per les orelles, expulsem-los pels narius, siguem cecs, muts i sords pel que fa a tot el que té a veure amb la família reial, esmicolem la icona sagrada en la qual s’ha convertit al nostre imaginari supersticiós.

Es tracta, al cap i a la fi, de no fer cas d’aquesta gent, de fer-los boicot. Perquè, a l’hora de la veritat, la primera persona que veiem al carrer al matí quan sortim per comprar un brioix és més interessant que tota la família reial espanyola plegada (perquè com a mínim hi podem parlar, però amb la família reial espanyola no podem fer mai res, res!).

A veure què farien els directors de les revistes que dediquen tant espai a la família reial un cop s’haguessin adonat que els seus lectors saltaven les imatges corresponents, o què farien els responsables dels programes de telenotícies un cop hagués quedat clar que cada vegada que hi sortís un príncep o un rei la gent feia zàping.

Sobretot, a veure què farien els poders fàctics un cop veiessin que la monarquia no tenia més valor simbòlic que una bossa de patates o una llauna de cloïsses.

A veure com seria el país un cop la gent no donés més importància als membres de la família reial que a un estrany qualsevol. Girem-nos d’esquena a la monarquia, doncs, i recuperem així un bocí de la llibertat que ens va ser arrabassada ja en la nit dels temps, quan a un ésser humà se li va acudir per primera vegada de convertir els seus semblants en súbdits. Girem-nos d’esquena als Borbó i els seus esposos, i alliberem-nos d’aquest llast medieval, d’aquest símbol desfasat, d’aquest obstacle que algú —de fet, ja se sap prou bé de qui es tracta— ha col·locat entre nosaltres i el futur.

I potser al cap d’uns quants anys de passar per alt la família reial, quan, per casualitat, els veiem, haurem de mirar dos cops, perquè semblarà que s’han fet invisibles, que s’estan evaporant allà mateix, que són transparents, de tan poca substància real que tenen.

Així, amb el temps, s’acabarà la família reial espanyola, com un record borrós en els nostres caps, com un fantasma deslluït, com una pel·lícula avorrida que acaba amb un discret fos a negre.

The End