Ells

De Jo vull ser rei, d’ELS PETS

Don Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies va néixer el 1938 a Roma (o sigui, tècnicament parlant, és tan espanyol com ara un servidor).

Designat per Francisco Franco —un dels dictadors més sagnants del segle XX, com és ben sabut— com a successor a títol de rei a la prefectura de l’Estat el 1969 (quan va jurar els principis del Movimiento Nacional i les Lleis Fonamentals), Joan Carles es va convertir en cap d’Estat en funcions en cas d’absència o malaltia de Franco el 1971. Al contrari del que s’ha dit sovint, no és cert que Joan Carles fos format exclusivament per preceptors franquistes; al contrari, el seu pare, Don Joan de Borbó, va enviar Joan Carles a diverses escoles exclusives a Suïssa i Portugal fins a mitjan anys cinquanta.

La seva formació feixista, doncs, només va començar quan Joan Carles tenia disset anys. Després d’un procés no gaire transparent, va ser finalment proclamat Rei d’Espanya dos dies després de la mort de Franco, el dia 22 de novembre de 1975, en contra de la voluntat de la majoria de la població espanyola, com ja hem vist. Des d’aleshores que ens regeix (diuen, per cert, que va salvar Espanya d’un cop d’Estat el 1981, però ja en parlarem, d’això). Pel que fa a les seves afeccions, li agrada esquiar i navegar i conduir cotxes esportius regalats per colles d’homes de negocis. En general, tot s’ha de dir, sembla ser una persona afable i gens pomposa. No li feia res, per exemple, ser fotografiat fent cua davant dels lavabos durant un esdeveniment esportiu de fa prop de deu anys. I en un documental fet per la periodista britànica Selina Scott, el 1992, fins i tot feia broma del fet de ser rei, amb una desimboltura no mancada d’un cert encant.

Dona Sofia de Grècia i Hannover, l’esposa de Joan Carles, també va néixer el 1938. És la germana de Constantí II de Grècia (la ineptitud del qual va portar a la dictadura dels generals el 1967, cosa que no van oblidar els demòcrates grecs quan van tornar al poder, el 1974, i van organitzar un referèndum que va acabar definitivament amb la monarquia hel·lènica). Quan somriu fa l’efecte que és per raons purament protocol·làries, ja que la seva expressió habitual és d’un estoïcisme ben interioritzat, com si cada segon de la seva vida comportés un petit sacrifici, una petita renúncia a alguna cosa que no té cap intenció de revelar. Una vida secreta, doncs, la seva, una vida que fa la viu-viu darrere els seus pòmuls amples i sota el seu pentinat immutable i discret, una vida atrapada com una colla de mosques darrere el vidre dels ulls, un vidre que silencia perfectament el zumzeig dels pensaments, de les preguntes, dels dubtes, de les elucubracions, de les especulacions, de les conclusions a les quals deu haver arribat després de quaranta-dos anys de vida matrimonial.

Dona Helena Maria Isabel Dominica de Silos de Borbó i Grècia, la filla gran de Sofia i Joan Carles, va néixer el 1963. A les imatges, sembla permanentment distreta per alguna cosa, com si algú li hagués acabat de confiar a cau d’orella una notícia un pèl preocupant. El 1995 es va casar amb Don Jaime de Marichalar en una cerimònia plena de flors i carruatges que va enlluernar a segons qui.

Don Jaime Rafael Ramos María de Marichalar Sáenz de Tejada, marit de Dona Helena, va néixer, com es diu popularment, amb la flor al cul: fill del comte de Ripalda, va començar la seva vida laboral a la Banque Nationale de París i al Crédit Suisse —amb un sou mensual mitjà de 2.400 euros— fins que una tia àvia li va deixar en herència dos edificis madrilenys valorats en sis milions d’euros. Tot i que no fa falta, precisament, ara treballa en una entitat bancària a Madrid i és president del patronat de la Fundació Winterthur.

Fa tot l’efecte de pertànyer a aquella classe exclusiva d’executius relativament joves d’alt estànding, una classe social a part, tots amb el pentinat de bon noi dels anys seixanta (amb la clenxa ben recta a un costat, separant uns cabells que semblen dos turonets desiguals), tots amb la mateixa mirada tan franca com buida, tots amb un posat d’haver nascut amb els peus sota un escriptori de fusta noble, tots intercanviables, traslladant-se d’empresa en empresa en uns vestits impecables que els fan semblar més grans del que són, tots a dalt de tot per sempre més, des de la primera petjada en el trespol de marbre de l’entitat, sigui quina sigui, fins a la jubilació amb unes condicions immillorables, tots preparats per prendre còctels blaus damunt platges blanques cap al final de les seves vides, sabent que ja tenen els fills ben col·locats (els fills tots amb el pentinat de bon noi dels anys seixanta…).

Dona Cristina Frederica Victòria Antònia de la Santíssima Trinitat Borbó i Grècia, la segona filla de Joan Carles i Sofia, va néixer el 1965. En moltes fotos apareix rient, alegre, despreocupada, com les models dels anuncis de tampons, i és que ella és el membre autoalliberat de la família reial —i cada família reial té si més no un membre autoalliberat—, és a dir, ha sabut esquivar les restriccions imposades per la seva condició reial fins al punt que gairebé sembla una persona normal. Viu i treballa a Barcelona —cosa que la fa catalana, segons els criteris vigents (per cert, parla l’idioma en què esteu llegint ara mateix)—, on fa de coordinadora d’exposicions fotogràfiques per a la Fundació Cultural La Caixa. Surt relativament poc als mitjans de comunicació i sembla força feliç. El 1997 es va casar amb el basc Iñaki Urdangarín, aleshores jugador mític de l’equip d’handbol del Futbol Club Barcelona.

Don Iñaki Urdangarín Liebaert fa l’efecte de ser una persona molt simpàtica, per bé que li agradi el Ken Follett. No tenim més dades al respecte.

Don Felip de Borbó i Grècia, el tercer fill de Joan Carles i Sofia i el príncep hereu, va néixer el 1968. El 1986 va jurar fidelitat a la Constitució i al Rei davant les Corts, i així va assumir plenament el seu paper institucional com a successor a la Corona. Més enllà de l’afabilitat una miqueta afectada que mostra davant dels periodistes, no se sap ben bé qui és, no sabem què s’amaga darrere d’aquella cara de faccions ben controlades, no sabem què pensa de l’atur, de les autonomies històriques, del genocidi del poble txetxè o del cas Michael Jackson. L’única cosa que se sap segur del príncep d’Astúries —perquè cada moviment, cada gest seu ho proclama— és que es tracta d’una persona molt correcta que a més vol fer gala de la seva correcció; al cap i a la fi, l’han ensinistrat per això, per ser correcte, per fer la cosa més correcta possible en cada circumstància, en qualsevol lloc i a qualsevol hora, per no ficar mai la pota; de fet, podríem dir que la primera cosa que qualsevol hereu d’una corona ha d’aprendre és a no ficar mai la pota i sembla que Felip té la lliçó més que ben apresa. A principis de novembre de l’any 2003 va anunciar el seu prometatge amb la periodista i presentadora de telediaris Letizia Ortiz.

Letizia Ortiz Rocasolano va néixer el 1972. Un antic professor seu de periodisme, Pedro Piqueras, ha comentat que amb ella Felip ha fet «una elecció estupenda», sense que li hagi passat pel cap que potser ha estat ella que ha triat a Felip i no pas a l’inrevés (si més no, aquesta vegada deu estar convençuda que no s’ha equivocat, tal com va fer amb el seu primer marit, un professor de l’institut en el qual ella havia estudiat, amb qui va estar casada durant tan sols un any). Té aquella mirada dura, gairebé sàdica, que solen lluir les presentadores de telenotícies. En el moment d’escriure això falten dos mesos i escaig pel casament amb Felip (el 22 de maig de 2004) i una mena de letiziomania s’ha escampat arreu d’Espanya: el pintor Waldo Saavedra es va inspirar en ella per pintar una il·lustració que apareix a un disc del grup Maná que després s’ha venut com el pa; el model d’Armani que la Letizia portava el dia del compromís s’ha esgotat a totes les botigues de l’Estat; Internet s’ha inflat una mica més amb una plètora de webs dedicades a la futura reina, i això és només el començament. Això no és res més que una mostra de les carícies preliminars que culminaran, el 22 de maig de 2004, en un espectacle orgàsmic, la frenesia extàtica del qual serà observada per més de 250 milions de persones en un centenar de països, perquè al cap i a la fi es tracta del casament clau per a Espanya, el segell oficial que garanteix que tot continuarà com abans, que els militars no deixaran de perdonar-nos la vida, que la Constitució Espanyola es convertirà en un document sagrat durant una altra generació i que la democràcia light del postfranquisme no anirà a més. El 22 de maig de 2004 la nació espanyola sencera es masturbarà col·lectivament tot mirant amb els ulls embadalits com el príncep ultracorrecte i la periodista d’ulls durs es posen drets davant un alt representant de l’Església i diuen que sí a les preguntes de rigor; tothom ensumarà la flaire de l’encens, la fredor de les pedres antigues, el tuf de la tradició, l’olor seductora d’una història nacional acuradament distorsionada (com totes). El 22 de maig de 2004 els monàrquics caminaran pels carrers amb el somriure santimoniós dels escollits per Déu als llavis i els republicans tindran un gust insuls i desagradable a la boca i oblidaran les penes amb qualsevol beguda que no sigui el cava. El 22 de maig… Ara bé, si teniu una mica de sort esteu llegint això quan la Letizia ja ha contret matrimoni, quan l’orgasme del casament ja ha estat seguit per l’equivalent institucional del cigarret postcoital, quan la gent ja ha tornat a preocupar-se pel dia a dia, quan una mena de normalitat s’ha tornat a respirar a l’aire sempre inquiet d’aquest Estat anomenat espanyol.

En fi, aquí acabem el nostre resum de la galeria de personatges que constitueixen la família reial espanyola en l’actualitat (vet aquí els membres de la família reial espanyola baixant d’un cotxe, pujant a un iot, encaixant-li la mà a algun president; vet aquí la família reial espanyola portant roba militar, uns vestits immaculats de civil, unes gorres de beisbol blanques com la neu; vet aquí la família reial espanyola a les pistes d’esquí, al mar, a la carretera, en un restaurant de luxe —disfressats de demòcrates benestants—; vet aquí la família reial espanyola al televisor, o bé a la revista que sigui, o bé al diari aparentment seriós llegit al metro pels oficinistes anestesiats pel son; vet aquí la família reial espanyola infiltrada a través de totes les escletxes audiovisuals, abocada als cervells dels ciutadans, disseminada en l’aire de l’Estat com un virus amb un temps d’incubació desconegut).

Com es pot veure, no són precisament una colla d’ogres, al contrari: diria, fins i tot, que la impressió general que fan és força favorable, sobretot si els comparem amb la banda d’esnobs irreductibles i idiotes de sang blava que representen la Gran Bretanya, posem per cas. Però aquesta no és la qüestió: encara que fossin ogres, això en si mateix no justificaria la seva abolició (sempre que complissin els seus deures oficials), tot i que hem de dir que la immensa importància que se’ls dóna ens omple d’una barreja de tristesa, irritació i ensopiment fatalista. A més a més, no presten pas els seus serveis —si se’n pot dir així— de franc. Com tot en aquesta vida, la família reial espanyola té un preu.