Un cop de sort

THOMAS PAINE, 1776

La Monarchist League, fundada pel comte Nikolai Tolstoy, és una mena de lobby internacional que defensa la legitimitat dels reis i reines que actualment regnen, sigui on (i com) sigui, d’una banda, i de l’altra, proporciona ajut moral a aquells monarques que estan sense «feina». Els arguments que Tolstoy i companyia addueixen per sostenir les seves tesis monàrquiques són força capciosos, per dir-ho suaument, i qualsevol nen de cinc anys —bé, posem vuit— els podria refutar amb facilitat. Dit això, aquesta ONG vetusta té un trumfo a la mà que no s’està de brandar a l’aire repetidament com a prova inapel·lable de la superioritat del sistema monàrquic: el rei d’Espanya. Aquest, diuen els de la Monarchist League, va salvar la democràcia espanyola durant el cop d’Estat de 1981 i, per tant, és un exemple modèlic de com una monarquia pot garantir l’estabilitat política. I no només s’ho creuen els amiguets del comte Nikolai: l’opinió pública internacional també pensa seriosament que sense Joan Carles I Espanya encara seria regida per militars. És més, els mateixos espanyols van canviar completament la seva actitud envers el rei després del cop: de la mateixa manera, d’aleshores ençà una majoria li ha donat suport, o bé incondicionalment, o bé com a mal menor al qual cal recolzar davant la inestabilitat suposada que comportaria una república o fins i tot qualsevol canvi constitucional, ni que sigui en l’àmbit autonòmic (dit d’una manera més irreverent: Espanya, acollonida, sempre estarà unida).

Existeix, però, una altra interpretació dels fets del 23 de febrer de 1981, segons la qual el rei no només no va avortar el cop d’Estat sinó que hi va participar activament.

Aquesta interpretació, doncs, elimina l’única justificació mínimament sensata per a la pervivència de la monarquia espanyola. I aquí ens veiem obligats a reconèixer obertament la nostra font, ja que no és lliure d’una certa polèmica. Es tracta del llibre Un rei, cop per cop (biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó), publicat —sota el pseudònim de Patricia Sverlo— per l’editorial basca Kalegorria. Aquest llibre va ser escrit i publicat originalment en castellà, l’any 2000, per una altra editorial basca, Ardi Beltza, que les autoritats van tancar per una suposada vinculació entre l’editorial i ETA (no comprovada fins a la data). Malgrat la seva ambigüitat respecte a ETA mateix —per bé que descrigui aquesta organització o banda com a terrorista, l’autor del llibre no dubta a qualificar alguns dels assassinats comesos per ETA com a execucions—. Un rei cop per cop és una mostra excel·lent del periodisme d’investigació, que es basa en un enorme ventall de fonts diverses (i perfectament fidedignes), procedents dels mitjans de comunicació espanyols i estrangers.

No demanarem pas disculpes, doncs, per repassar aquí la versió de «Patricia Sverlo» respecte al 23-F, no només perquè es tracta d’una alternativa creïble a la versió oficial —i que, per tant, qüestiona la imatge de Joan Carles I com a salvador de la democràcia espanyola—, sinó també perquè a l’hora de distribuir el llibre als Països Catalans els de Kalegorria van topar amb tota mena de dificultats, des de guàrdies civils que el confiscaven si el veien en algun aparador fins a botigues importants —com ara el Corte Inglés— que es negaven i encara es neguen a vendre’l: per tant, hi ha molta gent que no ha tingut l’oportunitat de llegir-lo. Amb el resum que segueix, per tant, esperem divulgar-ne, entre un públic més ampli, algunes de les seves tesis, tan impactants com injustament emmordassades.

Som-hi.

Sempre segons Sverlo, hi havia quatre raons principals pel cop d’Estat:

a) molta gent poderosa de l’època creia que calia reforçar la unitat de la pàtria tot posant límits als afanys d’autonomia dels bascos i catalans (per variar),

b) hi havia militars descontents amb la política d’ascensos i càstigs castrenses del govern d’Adolfo Suárez,

c) es creia que el mateix govern de Suárez era inestable i que donava la sensació que en qualsevol moment hi podria haver una crisi d’Estat,

d) els nord-americans havien començat a pressionar perquè Espanya ingressés a l’OTAN com més aviat millor i Suárez no els feia cas. És a dir, hi havia en l’ambient la idea que calia fer alguna cosa, que calia canviar una situació que s’estava convertint en insostenible, però sense sortir, això sí que no, del marc constitucional.

Molts militars i molts polítics de l’oposició i del mateix govern creien, per tant, que la solució era la formació d’un govern civil de coalició presidida per un militar.

Se sap que, a l’estiu de 1980, el rei va rebre una anàlisi de la situació política de l’època acompanyada d’una «proposta»; aquest document anònim va ser enviat a la Zarzuela pel general Alfonso Armada, bon amic de Joan Carles i antic secretari de la Casa Reial, ascendit feia poc a segon cap de l’Estat Major de l’Exèrcit. Tot i que es desconeix el contingut de bona part del document, sobretot la part que es refereix a la proposta, es creu que aquesta no era ni més ni menys que un pla per organitzar un cop d’Estat pur i dur que després seria reconduït pel mateix general Armada, que inauguraria un «govern de salvació nacional», encapçalat per ell mateix però que inclouria membres de tots els partits de l’oposició d’obediència espanyola (incloent-hi els socialistes i el Partit Comunista), i que tindria el suport explícit del rei.

Això explicaria en part per què el 23-F va ser precedit d’una sèrie d’intenses reunions entre el rei i els caps de l’oposició, entre alguns membres de l’oposició i el mateix Alfonso Armada, i fins i tot entre el rei i Adolfo Suárez, que es va negar a acceptar un govern de coalició, i d’aquesta manera va confirmar la necessitat de crear-ne les «condicions» necessàries. Poc després, Suárez va dimitir, però això no va solucionar res als ulls d’Armada, del rei i de la resta dels polítics i militars preocupats per la crisi. D’altra banda, a través d’alguns mitjans de comunicació —notablement el diari ultradretà El Alcázar i l’ABC; aquest últim fins i tot va publicar un article que parlava sense embuts de la «solución Armada», el 30 de gener de 1981— es començava a preparar el públic per a la possibilitat d’un «canvi de rumb» polític. Durant els dies abans del cop, el rei es va entrevistar ni més ni menys que quatre vegades amb el general Armada, el qual, al seu torn, va parlar per telèfon amb Ibáñez, el segon de Jaime Milans del Bosch, cap de l’Estat Major de la III Regió Militar (València) i el dirigent militar clau de l’operació colpista imminent (poc abans del dia 23, Armada va parlar amb el mateix Milans del Bosch en persona). Només es van equivocar en una cosa: per fer la feina diguem-ne bruta, s’havia escollit un colpista amb pedigrí —ja havia participat en la conspiració coneguda com Operación Galaxia, un intent de cop d’Estat avortat pels serveis de seguretat el 1978 el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero.

En fi, tots els que teníem ús de la raó a principis de 1981 ens recordem perfectament de les famoses escenes del cop, quan Tejero i els guàrdies civils que havia triat a l’atzar van entrar al Congrés i van disparar trets a l’aire mentre el tinent coronel va instar els diputats a mantenir-se asseguts, «¡coño!» (hores després, Milans de Bosch va decretar l’estat de setge i va treure els tancs al carrer a València i la Divisió Cuirassada Brunete va envoltar Ràdio Televisió Espanyola i algunes emissores de ràdio a Madrid). El que no és tan conegut és que els colpistes al Congrés proclamaven en veu alta que tenien el suport de la Corona, dient coses com ara: «El rey está al tanto de todo», o bé, «Contamos con las simpatías de la reina». Tampoc és tan conegut que aquell mateix dia Alfonso Armada —l’home que havia de reconduir el cop que ell mateix havia posat en marxa— va explicar el pla mestre (o sigui, la creació d’un govern de salvació nacional amb ell mateix com a president) al seu superior, el general Gabeiras, que va parlar al seu torn amb la Zarzuela per confirmar-ho. La Casa Reial devia haver-ho confirmat plenament, atès que, poc després, Gabeiras va autoritzar Armada a anar al Congrés (Gabeiras el va acomiadar amb la frase: «¡A tus órdenes, presidente)!». Armada va entrar al Congrés sense problemes i es va posar a parlar amb Tejero en un despatx a part. Armada —tot brandant un exemplar de la Constitució de 1978— li va dir de retirar els guàrdies i de permetre que el mateix Congrés acordés una fórmula per constituir un govern de coalició, que seria degudament acceptat pel rei de manera que tot fos constitucional. I aquí, per fi, és quan tot se’n va anar en orris: Tejero va respondre que això no era el que se li havia dit, a ell, que el rei havia de dissoldre les Corts, que Milans del Bosch havia d’entrar al govern, que no volia ni sentir a parlar d’una coalició que incloïa els comunistes, etcètera. És a dir, Tejero va avortar, ell tot sol, la «solución Armada» que tenia el suport de sectors importants del Congrés a banda del rei. Un cop fracassat Armada, que va marxar del Congrés amb la cua entre cames a les dues de la matinada, ja no hi havia dubte sobre el que calia fer: parar els peus als colpistes «incontrolats» com més aviat millor.

Per això, la Casa Reial va adreçar un tèlex contundent a Milans del Bosch, que va retirar els seus tancs dels carrers de València (l’endemà seria cridat a Madrid per Gabeiras i detingut). L’únic que continuava ferm era Tejero, que finalment es va rendir el migdia del dia 24 (Alfonso Armada va signar la seva nota de capitulació).

Finalment, també es va arrestar el mateix Armada.

De tots els colpistes, l’únic que realment va rebre un càstig que corresponia a la magnitud del crim va ser Tejero, condemnat a trenta anys de presó i una multa d’un milió de les pessetes d’aleshores (pels danys ocasionats al Parlament). Milans del Bosch va ser posat en llibertat després d’haver complert una tercera part de la seva condemna de trenta anys. Armada va complir tan sols set anys de presó. Alguns colpistes —incloent-hi alguns dels que van prendre RTVE amb la DC Brunete— no van ser encausats i fins i tot van ser ascendits poc després. I això malgrat el fet que tots plegats havien estat involucrats —suposadament— en un acte de traïció sense precedents contra la pàtria i la Corona.

Fins aquí, la versió dels fets segons Patricia Sverlo.

Si més no, aquesta versió dóna sentit a una tirallonga de detalls altrament inexplicables (les llargues converses del rei amb els colpistes abans del cop, les referències al suport del rei i a la imminent arribada d’una «autoritat militar competent» —o sigui, Alfonso Armada— fetes per alguns dels colpistes al Congrés, el paper mai prou definit del mateix Armada en tot plegat, els càstigs tous, etcètera). No som ningú, evidentment, per afirmar que la interpretació que Sverlo ha fet dels esdeveniments que van portar al 23-F sigui la correcta, ni molt menys. El que és cert és que aquesta interpretació pot funcionar, si més no, com una mena de contrapunt a la festa d’adulació monarquista i constitucionalisme legalista i antiautonomisme implacable que va començar immediatament després del cop d’Estat —sobretot en els cercles polítics, mediàtics i fins i tot literaris d’obediència centralista— i que ha continuat, d’una manera o altra, fins al dia d’avui. A partir de 1981, el rei —i la institució de la Corona en general— es va convertir en la màxima garantia de l’estabilitat de l’statu quo de l’Espanya constitucional. És a dir, des d’aleshores que el rei marca el límit del que és acceptable als militars —de qui, pel que es veu, depenen els drets de què gaudim— i del que no ho és. Des d’aleshores, sabem que el que pot aguantar el rei, ho pot aguantar l’Exèrcit. Quan mirem el rei, doncs, estem mirant l’encarnació dels límits de les nostres llibertats. Més enllà de tot allò que el rei simbolitza, no es pot anar. I si no ens agrada, ens fotem.