La monarquia com a impostura

FRANCESC PI I MARGALL, Las nacionalidades,
parlant de les germandats castellano-lleoneses
a finals de l’Edat Mitjana.

Els mitjans de comunicació oficialistes i els poders fàctics de qualsevol país monàrquic solen presentar les famílies reials corresponents com si fossin inevitables, permanents, consagrades i inqüestionables. Doncs bé, a Europa, fa quatre-cents anys (quatre-cents!), ni més ni menys, que la institució de la monarquia ha estat durament criticada tant per amplis sectors de la població com per un munt de pensadors individuals (o si ho preferiu, fa quatre-cents anys que la gent va començar a ficar el nas entre les bambolines reials i es va adonar de l’engany). Per exemple, sense anar més lluny, a Anglaterra, ja al segle XVII, diversos moviments organitzats arran de la Revolució Anglesa (que va acabar amb l’execució del rei Carles I) havien desenvolupat sengles teories antimonàrquiques. Entre aquests moviments pioners, hi havia el dels Ranters («declamadors»), liderats per Abiezer Coppe, que va declarar: «Els reis, els prínceps, els nobles, tots els prohoms haurien de fer reverències davant dels pagesos més pobres…». D’altra banda, els Diggers («cavadors») intentaven crear una comunitat lliure de privilegis heretats, i els Levellers («anivelladors») —que tenien centenars de milers de seguidors arreu del país— es van convertir en els precursors de tots els moviments liberals i antimonàrquics que vindrien després, tant a Anglaterra com a la resta d’Europa. Amb tot, no va ser fins al segle següent que la institució de la monarquia va arribar a ser qüestionada a fons i d’una manera gairebé universal per la majoria dels grans pensadors de l’època (l’època en qüestió, es clar, és la Il·lustració), fins i tot pels que gaudien d’una relació estreta amb la monarquia, com ara l’arquebisbe francès François Fénelon, que va escriure una novel·la utòpica —Télémaque, 1699— per al seu alumne, el nét de Lluís XIV. La novel·la descrivia una societat ideal en la qual, curiosament, no hi havia cap rei (no cal dir que Lluís XIV va acomiadar Fénelon a l’acte). Poc després, a França, van aparèixer els fulletons anticlericals i antimonàrquics de Jean Meslier, publicats per Voltaire, en els quals Meslier va instar els nobles del país a «escanyar-se amb els intestins dels capellans». Al cap de poc (1755), un pensador obscur, també francès, anomenat Morelly va publicar el seu Code de la nature, una de les primeres propostes diguem-ne comunistes i, evidentment, antimonàrquiques. Potser Fénelon, Meslier i Morelly no són gaire coneguts avui dia, però els noms dels seus successors ideològics segurament resultaran més familiars. Denis Diderot, per exemple, l’autor de Jacques el fatalista (1796), creia que «la Natura no dóna a cap home el dret de manar sobre els altres» (en una festa, quan algú va suggerir, de broma, que assumís el paper de monarca, per manar sobre els altres convidats, Diderot es va posar seriós i s’hi va negar). Els llibres del filòsof Jean-Jacques Rousseau —tant els tractats com les novel·les, tots publicats a mitjan segle XVIII— defensaven la creació d’una «societat d’homes lliures», no cal dir que sense la presència de cap monarca. D’altra banda, a Anglaterra, el liberalisme antiaristocràtic de John Locke (1632-1704) va portar directament als plantejaments recollits a la constitució dels Estats Units d’Amèrica, de 1776. En aquest país, i en aquella època, Thomas Paine, teòric popular de la democràcia, estava escrivint el seu Sentit comú, llibre en què deia, entre d’altres coses, que «els palaus dels reis estan construïts damunt les ruïnes de les glorietes del paradís». El llibertari anglès William Godwin va publicar el llibre Justícia política a finals del segle XVIII, en què afirmava que, de tots els sistemes polítics, la monarquia és el pitjor, perquè «cada rei, en el fons, és un dèspota» i un «enemic de la espècie humana». És més, segons Godwin, la monarquia converteix la riquesa i el títol nobiliari en els baròmetres del valor d’una persona, i, per tant, és una «impostura que va en contra de la igualtat natural dels homes». Podríem continuar amb una llista dels pensadors i moviments antimonàrquics —i són legió— dels segles XIX i XX, però amb aquesta petita mostra treta dels dos segles previs n’hi ha prou per veure que fa molt de temps que es qüestiona seriosament l’arbitrarietat de la institució de la monarquia. Al cap a i la fi, ¿de qui ens podem refiar més? ¿Dels grans pensadors antimonàrquics dels últims quatres segles que acabo d’esmentar (i podríem incloure’n molts més: Fourier, Blake, Mill, Nietzsche, Swift, Wilde…)? ¿O d’un senyor (o senyora) que afirma que té el dret a manar sobre nosaltres perquè va sortir de l’úter tal? Segurament, per acabar-ho d’adobar, aquest últim també afegiria que no hi ha cap alternativa realment viable a banda d’ell. Però és clar que hi ha una alternativa, una alternativa que ha existit no durant segles sinó mil·lennis: la república.

El republicanisme és un credo polític que advoca per la màxima llibertat possible dins un estat de dret.

En el seu fons, hi ha la creença ferma que ningú ha de viure in potestate domini, és a dir, sota el poder arbitrari d’un amo, i, per tant, el republicanisme és antimonàrquic (i antiaristocràtic) per definició. Tradicionalment (i la tradició, en aquest cas, ens porta fins al 509 a. C., l’any en què es va fundar la república romana) la república és una democràcia representativa, que reflecteix els interessos de tots els sectors de la població, amb càrrecs electes el mandat dels quals és limitat, amb una constitució (escrita o no escrita), amb divisió de poders, i una ciutadania activa i inquieta que vigila tot el que fa el seu govern per tal d’evitar o corregir qualsevol abús de poder. Els escrits dels admiradors antics de l’esperit republicà —com ara Tàcit i Ciceró, autors que contrastaven els ideals originals de la república romana amb l’època corrupta que els havia tocat viure— van començar a tenir una certa influència a Europa a partir del segle XV, gràcies en part a l’interès que hi mostraven alguns autors notables de l’època, com ara Maquiavel (1469-1527), que parlava del republicanisme romà i florentí als seus Discursos, i com el poeta anglès John Milton (1608-1674), que va dedicar vint anys de la seva vida a escriure obres en prosa sobre la causa de la nova república anglesa. D’altra banda, les idees de la Il·lustració —combinades amb una sèrie d’altres factors, evidentment— van desembocar en la fundació de la primera república francesa (1792) sota el control dels girondins (republicans liberals i federalistes).

A l’altra banda de l’oceà, els mateixos ideals republicans havien tingut una influència enorme sobre els dirigents de la Revolució Americana, que posaven un èmfasi especial en la importància de l’anomenat humanisme cívic, és a dir, la idea que una república no pot funcionar a menys que tots els ciutadans siguin lliures, independents i responsables, preparats per sacrificar molts dels seus interessos personals pel bé de la res publica, o sigui, de la comunitat sencera.

Val a dir que durant les repúbliques dels segles XVI, XVII i XVIII no sempre s’era capaç de viure d’acord amb els ideals que les havien inspirat. A Anglaterra, les expectacions de llibertat generades per la Revolució del segle xvii van donar lloc a una multiplicitat de faccions oposades que el cap d’estat, Oliver Cromwell, va decidir suprimir mitjançant una dictadura pura i dura.

A França, els jacobins —una mena de facció totalitarista avant la lettre— es van aprofitar del caos i el malestar causats per la inflació descontrolada de l’època per arrabassar el poder als girondins i instal·lar el Regne del Terror, que va causar encara més malestar, fins que el cop d’Estat de Napoleó (1799) va posar fi —temporalment— a l’etapa específicament republicana de la Revolució Francesa. Als Estats Units, el republicanisme va degenerar en una societat ultraliberal en la qual els partits polítics defensaven uns interessos partidistes i preferien la felicitat de l’individu emprenedor però egoista per damunt del bé comú. De fet, al segle XVIII, sembla que només els estats petits (els Països Baixos, i les ciutats estat de Suïssa i Itàlia) van saber mantenir viu l’esperit genuí del republicanisme (potser no és casualitat que, a Espanya, l’únic partit amb representació parlamentària que defensa el republicanisme explícitament —Esquerra Republicana de Catalunya— ho fa dins el marc d’un país tan petit i diguem-ne manejable com és Catalunya).

Havent dit això, val la pena assenyalar no només que la teoria de la llibertat que propugna el republicanisme és altament desitjable (sobretot en comparació amb l’arbitrarietat irracional d’una monarquia), sinó que les repúbliques democràtiques (si ens cenyim al sentit estricte del terme, una república és democràtica per definició, però la usurpació de la paraula per governs autoritaris com els de la Xina, el Pakistan o la Guinea Equatorial, entre d’altres, vol dir que ara cal especificar, en cada cas, si es tracta d’una república democràtica o no) són majoria en els governs actuals del món avui dia: hi ha noranta-set repúbliques demòcrates i només trenta-quatre monarquies constitucionals democràtiques, algunes de les quals (com ara la del Marroc), per cert, no ho són pas del tot. Caldria afegir que, a més, hi ha una dotzena de monarquies absolutes —la major part emirats àrabs, tot i que no hauríem d’oblidar els casos interessants de Mònaco i el Vaticà—, per recordar-nos que el llegat polític de la primera edat mitjana encara perdura en segons quins llocs. Espanya, ja se sap, es troba entre les trenta-quatre monarquies constitucionals, però no pas perquè vol.

Al contrari d’Anglaterra, que va tenir un breu període republicà abans de tornar a la monarquia fins al dia d’avui, o de França, que s’ha convertit en una república de per vida, Espanya ha tingut dues repúbliques que han acabat, totes dues, amb un coitus interruptus molt desagradable, gràcies, en bona part, a la influència de la monarquia. La Primera República només va durar onze mesos; malgrat això, va arribar a tenir ni més ni menys que quatre presidents, entre els quals caldria destacar Francesc Pi i Margall, que va guanyar les eleccions el 1873 i va elaborar la primera constitució republicana espanyola. Quina alenada d’aire fresc, Pi i Margall!, no només en contrast amb els règims anteriors al seu, sinó també en comparació amb els polítics neoconservadors que han acabat governant Espanya a principis del tercer mil·lenni, amb el suport de la figura del rei i la constitució que encarna per imposar el seu concepte ultracentralista —i ultraarnat— de l’estat. En contrast amb aquests funcionaris nostàlgics que una majoria dels ciutadans que viuen fora de les autonomies històriques han col·locat a la Moncloa, Pi i Margall era un geni inspirat, un campió de les llibertats, un cercador de solucions profundes a alguns dels problemes més persistents de l’Estat espanyol. Va propugnar una societat federalista basada en unes comunitats completament autònomes. Va dir: «dividiré i subdividiré el poder, faré que es transformi constantment i l’acabaré eliminant» (no és cap casualitat que fos un gran admirador de l’anarquista francès Pierre-Joseph Proudhon, un contemporani seu que va traduir al castellà). Com a president, Pi i Margall només va aconseguir implementar unes quantes reformes liberals, però sí que va posar fi, ni que fos durant poc temps, a segles de monarquies absolutistes i irreductibles que havien convertit Espanya en un dels països més retrògrades d’Europa, políticament parlant. El canvi no va durar gaire: el quart president de la Primera República, Emilio Castelar, un republicà no federalista, que governava amb el suport dels monàrquics, va quedar en minoria el 1874, cosa que significava que el govern havia de tornar en mans dels federals (i antimonàrquics).

Per impedir-ho, les forces monàrquiques van demanar suport al capità general de Madrid, Manual Pavía, que va dissoldre les Corts amb l’ajut inestimable de la Guàrdia Civil. Al cap de poc, es va reinstaurar la monarquia amb el rebesavi del rei actual, Alfons XII, i amb una manca total de respecte per la voluntat popular, tan característica de la dinastia dels Borbons fins al dia d’avui.

Pel que fa a la Segona República espanyola (1931-1939), ¿què podem dir que no hagi estat dit? Recordem, només, que, farts d’Alfons XIII —popularment conegut a Catalunya com «en Cametes»—, que havia facilitat el primer cop d’Estat feixista (el de Miguel Primo de Rivera, el 1923), una majoria considerable de la població espanyola va votar els partits antimonàrquics (fossin republicans o socialistes) el 1931, i Alfons XIII va marxar a l’exili, cametes ajudeu-me. Si mai hi va haver un govern legitimat pel poble, aquest era el de la Segona República, en particular el del Front Popular, que va guanyar les eleccions del 16 de febrer de 1936, i que va gaudir d’una popularitat extraordinària, segurament perquè era prou liberal per permetre el floriment de les esperances de tota mena de sectors socials, des dels nacionalistes bascos i catalans fins als lliurepensadors, passant pels obrers socialistes i anarquistes.

Recordem, també, que l’objectiu principal de la revolta militar de 1936, que va posar en marxa una de les guerres civils més sagnants de la història d’Europa, era, precisament, restaurar Alfons XIII al tron: el general José Sanjurjo —cap indiscutible de la revolta— havia de ser l’artífex d’aquesta restauració. Ara bé, Sanjurjo, com és sabut, va morir en un accident d’avió, Francisco Franco va ocupar el seu lloc, i les coses van anar per un altre camí, sobretot a partir del moment en què el fill d’Alfons XIII i hereu de la corona, Don Joan de Borbó, va desafiar Franco en alinear-se amb els aliats i no pas amb Hitler durant la Segona Guerra Mundial. Havent dit això, val la pena tenir en compte que, i ho repetim, la guerra civil va començar perquè els conspiradors rebels volien restaurar la monarquia, perquè l’existència de la monarquia donava un sentit constitucional —una pàtina de legitimitat històrica— a un projecte que, altrament, hauria resultat ser completament injustificable des de qualsevol punt de vista. Un projecte que, per cert, es va traduir en la mort violenta de prop de 750.000 persones (sense incloure els milers i milers de represaliats per Franco i els seus al llarg de la dictadura): tot perquè, en un principi, el cul de l’avi de Joan Carles I tornés a escalfar el tron.

Més endavant, farem un cop d’ull al procés obscur a través del qual la monarquia espanyola es va restaurar finalment, l’any 1975, en morir Franco (per bé que aquest hagués declarat que Espanya fos un regne ja el 1947). Per ara, només cal que fem constar un parell de dades. El 1970, en ple règim franquista, una enquesta realitzada per la fundació FOESSA, sota els auspicis del professor Juan Linz, va arribar a la conclusió que el 49% de la població volia una república després de Franco, el 29,8% volia una continuació de la dictadura (!), i només el 20,8% volia una monarquia.

Més endavant, el 1977, quan Joan Carles ja havia exercit de rei durant un parell d’anys, un altre informe preparat per Sánchez Turión va revelar que el 75% de la població estava a favor de la república i només el 25% feia costat a la monarquia. És a dir, no només —per respecte al més mínim concepte de legalitat, per no dir res del sentit comú— s’hauria d’haver constituït una república federal després de la mort de Franco, atès que aquest havia estat el model polític preferit de l’últim govern legítim d’Espanya, sinó que, a més a més, una majoria aclaparadora de ciutadans volien que aquesta república es constituís un cop el dictador hagués fet l’ànec. Per tant, per molt que ens la venguin a través dels mitjans de comunicació com una institució benèvola, entretinguda, políticament convenient i vés a saber quines coses més, en el fons la monarquia espanyola és una imposició disfressada de necessitat, una impostura monumental col·locada al cim del poder constitucional amb calçador (un calçador cobert d’emblemes militars, però això ja és una altra història) sense la més mínima consideració pels desigs reals dels ciutadans, que, a més a més, si proven de criticar seriosament la seva monarquia constitucional, es trobaran jutjats, multats, fustigats i definitivament emmordassats, poc després de pronunciar la primera síl·laba. Així són i estan les coses en aquest país/estat no del tot lliure, oficialment conegut com el Regne d’Espanya.