La bogeria al poder

MOHAMMED REZA PAHLAVI, Xa de Pèrsia.

Els meus contactes personals amb l’aristocràcia —reial o no— de qualsevol país han estat més aviat escassos però sí que recordo una dona emparentada amb un vescomte anglès que em va explicar com aquest vescomte solia confondre el seu propi fill amb una pilota de futbol i sovint empaitava el noi —que no devia tenir més de deu anys en aquella època— pel menjador amb la intenció de donar-li cops de peu sense parar. Quan la vaig anar explicant, aquesta anècdota, vaig descobrir que no sorprenia a gairebé ningú, ja que la gent té ben assumit que els nobles solen patir tota mena de tares físiques i mentals a causa de l’endogàmia (és a dir, la tendència a casar-se amb parents pròxims, i d’aquesta manera reduir la diversitat genètica, cosa que fa perillar la salut de la descendència en un procés anomenat depressió de consanguinitat). No és casualitat, doncs, que la història vagi plena d’exemples de monarques completament guillats, començant amb Nebucadnèzar II de Babilònia (562 a. C.) que «pensava que era una cabra» i «menjava herba al costat del bestiar», segons la Bíblia. De fet, és precisament aquesta presència desproporcionada de la bogeria entre els reis i les reines que ens han representat al llarg dels anys que demostra fins a quin punt la monarquia és una institució sense cap mena de fundació mínimament racional, sobretot si recordem que aquests llunàtics sovint tenien un poder il·limitat als seus països respectius.

Entre els meus preferits, hi ha Carles VI de França (1368-1422), que creia que estava fet de vidre i que es podia trencar en qualsevol moment, de manera que va demanar que s’inserissin barres de ferro a la seva roba, que no es canviava mai (va morir cobert de polls). Ferran I d’Àustria (1793-1875) solia ficar el cap dins una paperera i rebolcar-se per terra. És conegut per dues frases: «Governar no és difícil; sí que ho és signar amb el propi nom» i «Sóc l’Emperador; per tant si vull fideus, me’ls donen». Un aspecte interessant de Ferran d’Àustria és que també patia uns atacs d’epilèpsia molt greus, una condició que la seva família feia mans i mànigues per tal d’amagar-la. Tal com veurem més endavant, aquest costum de no revelar les malalties reials ha persistit fins als nostres dies. També es van fer diversos intents d’amagar la bogeria —causada per la malaltia hereditària de porfíria— de Jordi III d’Anglaterra (1738-1820), que no parava de garlar durant tot el dia —intercalant la seva xerrameca interminable amb crits de «Què?! Què?! Què?!»— fins que els metges li van posar una camisa de força; també l’emmordassaven cada vegada que es posava a xisclar obscenitats. Carles, Ferran i Jordi són només tres exemples escollits entre una munió de monarques europeus que no hi tocaven, però potser el país que més ha hagut de patir la bogeria hereditària dels seus reis és, precisament, Espanya.

Entre d’altres, hi havia Joana I de Castella (1479-1555), anomenada «la Boja», que portava el taüt del seu marit Felip anés on anés, fent-lo obrir de tant en tant per tal d’acariciar-ne el cadàver. Després va venir Carles II (1661-1700) que tenia un cap deforme i una llengua tan gran que amb prou feines podia parlar, que mai va aprendre a caminar bé i que patia d’epilèpsia i sífilis congenital.

Quan els Borbons van accedir al tron, substituint els Habsburg després de la Guerra de la Successió que tant rememoren els catalans cada Onze de Setembre, ja van començar bé: Felip V (1683-1746), l’artífex de l’Estat espanyol tal com el coneixem actualment, estava com un llum. Felip —que, tot sigui dit—, va heretar l’apetència sexual, que donaria tanta fama als Borbons fins al dia d’avui, del seu avi el Rei Sol, Lluís XIV de França, que, a l’edat de setanta anys persistia a fer l’amor dos cops al dia amb Madame de Maintenon, que en tenia setanta-cinc («Aquestes ocasions doloroses», solia dir ella, «són massa per a mi»)… Felip, dèiem, patia d’una malenconia crònica: el que avui anomenaríem un trastorn bipolar greu, tot i que els símptomes, en el seu cas, també incloïen atacs d’histèria (solia cantar mentre pegava a la reina) i patia d’al·lucinacions, convençut com estava que tenia els peus de mides diferents i que per tant no podia caminar. Es negava a fer-se tallar la barba, els cabells o les ungles i, durant dinou mesos, també a canviar-se la roba. Després d’un retorn breu a l’estabilitat mental, l’instigador del Decret de Nova Planta es va posar a udolar sense parar el 1738, i va continuar udolant a estones fins que va morir d’una embòlia el 1746.

El seu fill i successor, Ferran VI (1713-1759), estava encara més tocat del bolet. Com el seu pare, va patir atacs de depressió i de ràbia incontrolables des de ben jove i a més vivia sota la impressió que podia morir en qualsevol moment. Quan la seva esposa, Bàrbara de Portugal, va morir el 1758, Ferran va perdre el poc seny que li quedava: es va negar a menjar res i s’esforçava per no defecar (potser per desmentir la dita popular catalana que hem citat a la introducció), i perquè no se li escapés ni un gram d’excrements s’asseia sobre els poms de les cadires de la seva habitació. Es va anar tornant cada vegada més prim fins al dia que va morir, a l’edat de quaranta-sis anys. No podem estar-nos de preguntar: ¿com devia ser la seva política exterior?

Malgrat aquest començament poc propici de la dinastia hispànica dels Borbons, aquests no paraven de casar-se amb familiars pròxims. Carles IV (1788-1819) es va casar amb la seva cosina, Maria Lluïsa de Borbó; i la filla de Ferran VII, Isabel II (1830-1904), també es va casar amb un cosí seu, Francesc d’Assís. No obstant això, els Borbons més recents, pel que sembla, no han patit cap depressió de consanguinitat, tot i que l’avi del rei Joan Carles I, Alfons XIII (1886-1941), va aconseguir introduir l’hemofília a l’estirp borbònica quan es va casar amb Victòria Eugènia de Battenberg, una néta de la reina Victòria d’Anglaterra. El seu primer fill —oncle del rei actual— va patir d’hemofília durant tota la seva vida, però ara per ara hi ha molt poques possibilitats que aquesta malaltia (abans coneguda com «la malaltia reial») torni a aparèixer en la descendència borbònica, tot i que mai se sap. Un altre dels fills d’Alfons XIII —Jaume— va néixer cec, però desconec si això tenia alguna cosa a veure amb una transmissió genètica o si senzillament va ser mala sort.

I ara toca parlar d’un assumpte més aviat delicat. Des que va néixer, hi ha hagut rumors que la infanta Helena, filla gran del rei actual, està malalta. Que estigui malalta o no, és, evidentment, un tema que afecta la mateixa Infanta i els qui l’estimen, per sobre de tot, i no ha d’interessar, per força, a la resta de la gent. El que sí que ens interessa aquí és la manera amb què sistemàticament la família reial espanyola —i el mateix govern espanyol— ha fet tots els possibles per ocultar al públic l’existència d’aquesta malaltia hipotètica (però força probable, si més no segons la premsa estrangera), en la més pura tradició de les antigues cases reials europees.

Tant és així, que moltes vegades han passat per alt el dret a la llibertat d’expressió —teòricament garantit per la Constitució— per tal d’imposar una censura no precisament democràtica. N’és un exemple notori el que va passar a Catalunya (i a Madrid) amb un episodi del programa de TV3, Persones humanes, presentat a principis dels anys noranta per Miquel Calzada i que tenia l’autor Quim Monzó com a col·laborador estrella. Bàsicament, la cosa anava així: el tema principal de l’episodi en qüestió era la monarquia —no només l’espanyola, sinó la monarquia en general— i per emfatitzar-ho, els guionistes havien preparat una mena de gag de continuïtat que consistia a emetre, cada deu o quinze minuts, les imatges filmades per les televisions de mig món que mostraven la infanta Helena plorant com una magdalena a l’estadi olímpic en veure com el seu germà, Felip de Borbó, encapçalava el contingent olímpic espanyol durant la cerimònia d’inauguració. Al final del programa, Monzó va fer un monòleg sobre la monarquia, concentrant-se, per cert, en la princesa Diana de Gal·les, sense mencionar els Borbons per res. Doncs bé, l’endemà Monzó havia de ser entrevistat a un programa de la televisió espanyola, El peor programa de la semana, presentat pel Gran Wyoming, i va anar a Madrid i es va instal·lar en un hotel. Al cap d’una hora, va rebre una trucada del Gran Wyoming, que li va dir que no podia sortir al programa, que havia estat vedat, a l’últim moment, pel que es veu. El Gran Wyoming també va dir que havia advertit als de TVE que si no podia entrevistar en Monzó, no faria el programa. ¿El resultat? Televisió Espanyola va suprimir el programa d’en Wyoming (per sempre) i el va substituir per un documental sobre un carnaval canari. Tot això, val la pena recalcar-ho, no va ser perquè Monzó havia dit alguna cosa en contra de la família reial espanyola, sinó només perquè havia participat en un programa —de TV3, que a Madrid no la veuen pas, per cert— que s’havia mofat una miqueta de la infanta Helena. ¿I si hagués estat la infanta Cristina la que plorava com una magdalena en aquelles imatges utilitzades pels guionistes de Persones Humanes? Dubtem que la Casa Reial s’hagués escarrassat tant a vedar Monzó (i, més endavant, a treure una disculpa servil de l’aleshores president Jordi Pujol).

És més, els guionistes de TV3 havien actuat de bona fe: ¿oi que oficialment la infanta Helena no està malalta? Doncs, endavant, fem-ne una mica de broma.

Però per a la Casa Reial, la infanta Helena és matèria sensible —tot i que mai no expliquen per què— i, per tant, se suposa que van trobar l’ús indegut de les seves imatges summament ofensiu. Però ¿com ho havien de saber, això, els guionistes? ¿Endevinant-ho? Vet aquí què pot passar —i el cas de Monzó i Wyoming és un exemple entre molts— quan la Casa Reial decideix amagar segons quines coses.

De fet, un dels problemes principals que té la família reial espanyola és que vol atreure l’interès de tothom —si no, gairebé no tindria cap raó de ser—, però també vol decidir com hauria de ser aquest interès, vol manipular-lo de manera que els seus súbdits es concentrin només en les coses (aparentment) positives i mai en les negatives. En poques paraules, vol fer teatre. (Un teatre lleuger, a més a més, en el qual hi ha trenta vegades més somriures que llàgrimes). I quan et poses a fer teatre, sempre corres el risc que alguns membres del públic tinguin curiositat per veure què hi ha entre bambolines, és a dir, per veure la crua realitat que hi ha darrere la il·lusió. I quan ho veuen, normalment deixen de creure —per sempre— en aquesta il·lusió, en aquest espectacle dissenyat per admirar-los i enganyar-los a la vegada.