Escàndols que no comentarem pas

D’una cançó popular barcelonina.

Com que no som pas puritans, doncs, no direm res de tots aquells escàndols més o menys sexuals que haurien pogut fer trontollar la imatge de les últimes generacions dels Borbons si la premsa espanyola s’hagués comportat d’una manera mínimament democràtica.

Res a dir, per tant, de les pel·lícules porno fetes a mida per a Alfons XIII, aquelles pel·lícules —n’han sobreviscut tres, guardades a la Filmoteca de València— que mostren uns homes escanyolits i apocats que copulen amb unes dones descomunals que semblen fetes d’unes enormes boles de massa blanca, unes pel·lícules que formaven part de la vida sexual de luxe de l’Alfons, tan catòlic, ell, que, quan algú li va explicar la història del còmic nord-americà Fatty Arbuckle, detingut per haver mort una actriu quan la violava amb una ampolla de xampany, va exclamar, alarmat: «Qué mala suerte, si esto le puede pasar a cualquiera», una reacció que ens ajuda a imaginar com devia ser l’imaginari eròtic d’aquest rei de l’Espanya prerepublicana; ell no havia de patir per res, en tot cas: al contrari del que va passar amb el Fatty Arbuckle, els periodistes espanyols d’aleshores mai no van dir ni piu de les seves indiscrecions, de la mateixa manera que els periodistes espanyols d’avui mai no diuen res, posem per cas, de la relació del nét d’Alfons, Joan Carles, quan aquest encara era príncep d’Astúries, amb la comtessa italiana Olghina de Robiland, amb la qual és possible que hagués tingut una filla cap allà el 1959, una presumpta filla anomenada Paola de Robiland que actualment és professora a la Universitat de Columbia, a Nova York. Tampoc volem dir res dels múltiples afers i aventures que diuen que el rei actual va tenir i ha tingut amb nombroses dones després de casar-se amb Sofia de Grècia. Ara bé, no ens podem estar d’assenyalar que una d’aquestes presumptes aventures, la de Joan Carles amb la Marta Gayá, una decoradora catalana que viu tot l’any a Mallorca, va durar força més que les que tenia amb d’altres amors més o menys passatgers. Sembla que quan Saddam Hussein estava entrant a Kuwait, més o menys, el rei va començar a entrar a la senyora Gayá, i va sortir d’ella per últim cop aproximadament durant la cloenda catàrtica de les Olimpíades barcelonines: un amor fou que va durar un parell d’anys, doncs (tot i que hi ha gent que assegura que en va durar fins a divuit, però com que en falten dades fiables, no es pot fer res més que especular). La relació amb la Gayá es va esbombar una mica a la premsa italiana, francesa i fins i tot espanyola (sobretot quan el rei va desaparèixer amb la decoradora, off the record, a Suïssa, el 1990, en un moment en què el necessitaven a Madrid per signar diversos documents oficials), i va tenir com a conseqüència la substitució del director de la revista Tribuna, l’autocensura de segons quines informacions per part del diari El Mundo i l’acomiadament del secretari general de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo.

Diuen. Tampoc volem fer cinc cèntims de l’escàndol sexual més sorollós (per no dir sòrdid i telenovel·lesc) de tots, la suposada relació entre Joan Carles i la vedet valenciana anomenada, curiosament, Bárbara Rey, que va aconseguir una certa fama fent pel·lícules pseudoeròtiques durant l’època de la Transició, que és precisament quan ella i Joan Carles es van conèixer, segons sembla. Es continuaven veient esporàdicament, es veu, fins al 1994, quan Sa Majestat va voler posar fi a la història. Sembla que la Rey, que tenia el costum de gravar les converses amb les seves parelles, també va gravar les que tenia amb el màxim representant de la nació espanyola i a més en tenia alguna foto i alguna pel·lícula, i diuen que va fer servir tot aquest material per fer xantatge a Sa Majestat, els assessors del qual li van pagar (a la Rey) unes quantitats mensuals impressionants entre 1995 i 1996 mentre que, per si de cas, el director de Televisió Espanyola de l’època, Jordi García Candau, la va fer sortir a la televisió en un programa que es deia Esto es espectáculo, tot i que l’espectacle de debò el va muntar ella quan el programa no va funcionar i la van fer fora, cosa que la va portar a intentar explicar tot el que sabia del rei al programa Tómbola, el 1997, una intervenció que la Casa Reial va poder evitar vedant-la a l’últim moment. Evidentment, no podem dir amb seguretat si aquesta història és certa o no —com tampoc no podem verificar les altres històries que acabem de comentar, ni els rumors que ens arriben de fonts diverses (com ara el fet que el restaurant El Petit Montbell, a Vallromanes, tanca cada vegada que el visita el rei, i que llavors hi tenen lloc uns saraus impressionants)—, però sí que me’n refio d’un cambrer barceloní que ha servit discretament el rei d’Espanya en diverses ocasions en un restaurant de l’Eixample, el nom del qual no diré per no comprometre a ningú, i que em va dir —sense entrar en detalls— «et puc assegurar una cosa: el rei és un golfo, realment és un golfo». Deixem-ho així, doncs. I si no hem volgut parlar de les infidelitats del rei, encara menys volem parlar dels embolics romàntics —o purament sexuals— del seu fill, el nom del qual ha estat associat amb un munt de noies tan boniques com solvents gairebé des del dia que va canviar la veu. Amb Felip sembla que, en comptes d’amagar les seves possibles aventures, sempre s’ha fet tot el que s’ha pogut per assegurar-nos la virilitat de qui ha de garantir la continuïtat de la nissaga borbònica i tot el que aquesta simbolitza; és més, qualsevol comentari —per frívol que sigui— que suggereixi que el príncep no és capaç de complir el seu deure reproductiu és immediatament silenciat, com quan, ja fa uns quants anys, els dibuixants d’El Mundo, Ricardo i Nacho, van publicar un acudit en què Felip s’adreça al rei i li diu: «Papá, ahora que está a punto de casarse Cristina quiero darte dos noticias, una buena y una mala… La buena es que he encontrado pareja… Y la mala es que es Alberto de Mónaco» (popularment, s’havia qüestionat l’orientació sexual d’Albert, un altre solter reial que s’envoltava de noies núbils): el director del diari, pressionat per la Casa Reial, va haver de demanar disculpes públicament. El cert és que la vida diguem-ne íntima del príncep d’Astúries sempre ha fascinat la premsa i el públic espanyols, que cada vegada que el príncep s’ha enrotllat més o menys seriosament amb una dona —com ara la Isabel Sartorius, l’Eva Sannum («que li donin per l’ànnum» com es deia de vegades a Catalunya), o la Gigi Howard— han seguit la relació en qüestió pas a pas, amb el mateix embadaliment amb què se sol mirar aquells documentals que mostren com un parell d’animals en zel es fan la cort.

Ara que el príncep està promès oficialment (estic escrivint al mes de febrer de 2004), sembla que la Casa Reial s’ha tornat a posar sensible pel que fa al sexe: quan el diari basc Deia va publicar unes quantes caricatures de la nova parella (Felip de Borbó i Letizia Ortiz) que al·ludien la seva vida sexual, al novembre de 2003, al fiscal en cap Eduardo Fungairiño li va faltar temps per querellar els periodistes responsables en nom del Ministeri Públic. Potser, però, aquesta mena d’intolerància monarquista es reserva exclusivament per a la premsa considerada nacionalista. A la revista satírica El Jueves, per exemple, no li va passar absolutament res quan va publicar un dibuix mostrant un Joan Carles alarmat que diu a la reina Sofia: «Sofía, el niño está cada día peor… ¡Le acabo de pillar haciéndose una paja con el telediario!».

Prou! No ens endinsarem més en la vida sexual de la família reial espanyola, ni en la de qualsevol altra família sigui reial o no, i punt. La vida privada és la vida privada i de la mateixa manera que de vegades ens fa una mica de fàstic —¿oi?— pensar com deuen fer l’amor els nostres amics o pares o, també ens n’ha de fer en imaginar la vida amorosa de la família reial: la imatge mateixa del rei al llit amb una dona —qualsevol dona— ja és força desconcertant: ¿com deu reaccionar en el moment de l’orgasme? ¿Com deu indicar que vol que se li faci una fel·lació o que s’adopti la posició tal? ¿Fa un gest o fa servir aquella veu de tro tan seva (la dels missatges nadalencs)? Si continuem per aquest camí —sobretot si pensem en tots els membres de la família reial—, no trigarem a entrar en una mena de malson eròtic, ple de penis aristocràtics entrant i sortint lluents d’unes vagines de totes les edats; de gemecs protocol·laris, d’esperma reial que s’escampa, tristament desaprofitat, per uns llençols de seda; de suggeriments atrevits mussitats furtivament amb l’accent inconfusible de les classes altíssimes; de pits xuclats i testicles agafats per uns dits que porten anells brillants comprats a les joieries més exclusives amb diners invisibles; de llengües acostumades a tastar menges exquisides que s’esquiven alegrement per tal de tocar-se amb encara més força un moment després, en habitacions de palau, en hotels de luxe, en finques immenses prestades per amics, fins que arribem al punt que podem imaginar com la família reial, de sobte, sense avisar, es rendeix als seus impulsos animals: a les tarimes dels actes militars, a les rodes de premsa, al petit estudi de televisió que hi ha a la Zarzuela, els uns i els altres es treuen la roba d’una revolada, s’acaricien i s’ho munten allà mateix, davant de les multituds. Els veig, obrint braguetes, llançant-se els uns als braços dels altres, les camises estripades i les faldilles arromangades, pistonejant enderiats, fent la bèstia de les dues esquenes, que en deia Shakespeare. No, millor no pensar-hi, en la vida sexual de la família reial, tot i que ara que hi pensem, cal dir que la fantasia lúbrica però més aviat desagradable que acabem de conjurar no és res més que l’extrapolació exagerada d’un fenomen que ja existeix; em refereixo a aquell interès intens amb què un tant per cent considerable de la població segueix els moviments i les compres i els somriures i les paraules acuradament triades de la família reial en revistes de paper cuixé prim i barat que s’arruguen al cap de poc de haver-les comprat, unes revistes que es troben a totes les perruqueries, a les sales d’espera de tots els metges de capçalera i de tots els dentistes, posem per cas, unes revistes dedicades, entre d’altres coses, al comerç de carn reial, la carn blanca de la reialesa, a l’abast de qualsevol mà curiosa, talment unes imatges pornogràfiques anhelades per un adolescent qualsevol, per qualsevol persona privada de sexe, talment unes imatges per recrear-s’hi amb una guspira eròtica fent pessigolles a l’estómac, i al cap i la fi potser l’interès que genera la família reial, aquesta o qualsevol altra, respon en part precisament a això, a una fam de pornografia lícita, el tipus de pornografia que pots deixar a la vista de tothom a la tauleta de l’esthéticienne, que pots aprofitar per omplir minuts i més minuts del telenotícies, que es pot proclamar a tort i a dret sense que ningú t’acusi de promoure material indecent.

En tot cas, i resumint, el que no volem fer aquí és xafardejar en la vida íntima de la família reial. De fet, fins i tot ens sembla bé que els mitjans de comunicació espanyols mantinguin la seva conspiració de silenci respecte a la vida privada dels Borbons. Només ens sap greu que no es mantingui la mateixa conspiració respecte a la seva vida en general. Així, no els veuríem mai. Però, com tots sabem, els veiem constantment.

En fi, ha arribat l’hora de presentar-los formalment.