Capítol desè

Daniel va tornar en si dins de l’automòbil quan aquest s’aturà. Els colors encara eren grisos borrosos. El terra semblava inclinat d’una manera alarmant quan el van empènyer fora del cotxe.

—Aquí amunt —digué el senyor Harada. El van mig empènyer, mig transportar escales amunt. Dalt de tot hi havia el que semblava la recepció d’un hotel: un tauler amb rengles i rengles de claus oscil·lant en uns ganxos al darrera. Les parets semblaven tenir un cert moviment, però tombaven prou lentament encara perquè Daniel s’adonés del seu estrany color passat de moda —un fosc escarlata victorià— i els llums elèctrics que havien estat dissenyats per semblar fanals de gas.

Hi havia gent per arreu. Un xic lluny, abocant-se al taulell per agafar una clau, hi havia el senyor Toshio amb el seu rostre espès de màscara. Hi havia dones escarxofades a les cadires, recolzades a les parets, algunes de grans, altres de petites i fosques.

Daniel es va trobar estintolat a una paret. Un rostre carnós el fità impúdicament davant mateix del seu. La mirada va anar acompanyada d’una flaire familiar, agra, de suat. El rostre desclogué els llavis.

—Tu tornes, home anglès.

Va reconèixer el maquillatge sobrecarregat sota aquells ulls, porpra i negre.

—Tu tornes per la noia japonesa? —Un esgarip enriolat—. I com està la teva xicota?

Des d’algun altre lloc, la veu del senyor Harada lladrà una ordre i el rostre va desaparèixer. Daniel notà com l’empenyien al llarg d’un passadís, i després per una porta que donava a una petita cambra. Algú tancà la porta de cop i va tancar el pany.

Tentinejant, va veure un llit, tot rebregat. S’hi va llençar, i notà que els llençols encara eren calents. Mentre jeia, la visió de mica en mica se li aclarí i pogué distingir millor les línies. Es va preguntar si estaria commocionat. Es preguntà quins devien ser els símptomes d’una commoció.

Va començar a recuperar-se, i estudià la cambra. La seva funció es veia prou clara pel que contenia: cap finestra, un sol llit, tot just prou llarg per a la seva funció, i una pica tipus clínica encastada a la paret, per rentar-se després de fer-ho. L’única decoració era una petita fotografia emmarcada d’una noia occidental, ensenyant les cuixes.

No havia passat gaire temps des del darrer cop que l’havien utilitzada. Una barreja d’olors encara impregnava l’aire, mentre que entre els llençols va descobrir una gran taca groga, humida i encara estenent-se visiblement. Es va moure per no tacar-se.

Fora hi havia una veu que destacava entre l’enrenou: la del senyor Harada, parlant lentament i d’una manera monòtona. Daniel va imaginar que estaria parlant per telèfon.

S’incorporà, recolzat a la paret. Va desitjar no haver perdut el coneixement, perquè llavors sabria on era. Però ara, com a mínim sabia amb qui estava tractant. Ja coneixia l’«empresa» dels Harada i n’havia vist una part ell mateix.

I ja podia endevinar com era que l’home de la mirada estràbica coneixia la família. Les noies petites de pell fosca que havia vist eren filipines, l’altre col·lectiu principal de treballadors il·legals al Japó, a part dels occidentals que fan de professors d’anglès. L’home de la mirada estràbica devia treballar al Departament d’Immigració, tal com havia dit, i devia haver estat enviat a comprovar si els Harada tenien cap empleat il·legal. En adonar-se que Daniel estava embolicat amb ells, havia decidit prevenir Jo. Jutjant pel nerviosisme de la seva advertència, Daniel va suposar que els Harada li havien causat una forta impressió.

Una família de macarrons; era a això que s’enfrontava. El descobriment feia que l’actitud del senyor Harada amb la seva filla fos més rara encara. Tanmateix, Daniel dubtà que assenyalar això l’ajudés.

Quan va anar recobrant els sentits, començà a percebre el mal de les ferides. Recordava amb llampant claredat els maltractaments a què l’havien sotmès els dos germans.

S’incorporà. Necessitava alguna cosa amb què defendre’s; qualsevol cosa. Va examinar el llit, cercant alguna part que pogués desenganxar, però en comptes de potes hi havia barres metàl·liques soldades. Va pensar en l’aigüera —sempre podria llançar-la—, però comprovà que estava ben afixada a la paret. Després va despenjar la fotografia emmarcada. La coberta era de plàstic, no pas de vidre com hauria desitjat.

Llavors va alçar el matalàs del llit. Sota, hi va trobar un fuet de cuir amb un gruixut mànec de fusta. Se’l va amagar darrera del cinturó.

Es van sentir crits, fora; el senyor Harada impartint ordres. Després, el clic d’una clau al pany, i la porta que s’obrí sobtadament. Masayuki i el seu pare es plantaren davant de Daniel.

—Tu estàs millor? —li preguntà el senyor Harada.

—Una mica.

—Bé. Ara nosaltres podem parlar. —Es va asseure al llit al costat de Daniel—. Jo no entenc a tu —va dir, pensarós—. Tu vols que jo odio a tu? Tu vols que jo estic enfadat?

Daniel restà en silenci. Si havia après alguna cosa de les seves trobades amb la família, era que com menys parlés millor.

—Jo conec estrangers —continuà l’home—. Sempre ells trenquen coses; trenquen matrimoni, trenquen vida, trenquen veritat. Jo conec a ells molt bé.

Es mirà Daniel amb compte.

—Però quan jo conec a tu al principi jo veig a la cara teva que tu no ets només dolent. Com tots els estrangers el teu comportament és incorrecte; tu agafes una noia per jugar, tu no tens cap bon propòsit. Però jo decidit que potser tu pots tornar millor, amb ajut, i tornar de més bon cor.

Jo vull ajudar a tu. Llavors tu mentir, tu marxes. Tu fas que jo estic molt enfadat.

Va deixar anar un lleu sospir.

—Inclús ara jo pregunto a mi: tu pots tornar home millor?

Hi havia alguna cosa en la seva manera de parlar, un to de prèdica, com el d’un missioner posat en la feina. Li recordava algú, a Daniel. S’adonà que el senyor Harada tenia la mateixa idea que els alumnes de la festa: estava determinat que ell no havia de rendir-se a la resta del món, i ser una ànima perduda. Però a la veu del senyor Harada hi havia també una amenaça implícita.

—La meva filla és perdonat a tu —reprengué—. Ella no odia a tu, a pesar de tot el que tu fas contra ella. Encara ella vol ajudar a tu al Japó.

Daniel va trencar el seu mutisme.

—Vol que les coses segueixin com abans? —va preguntar prudent—. Que continuïn com si no hagués passat res?

—Potser. Si jo crec el teu comportament serà correcte; que no mentiràs. —Va donar una ullada a la cambra, amb cara pensarosa—. L’hotel encara és a punt per a la festa del casament, demà. I el senyor Toshio diu amablement que ell pot donar treball a tu per ensenyar a l’empresa.

—L’empresa? Vol dir aquí?

—No en aquest edifici. L’empresa és gran; molt lloc.

La perplexitat de Daniel arribà a un màxim.

—És que no ho entenc —digué a poc a poc—. Vostè està preocupadíssim per l’honor de Keiko, creu que ha d’estar casada respectablement. I en canvi porta un negoci com aquest. Què hi ha de l’honor de les dones d’aquí?

El senyor Harada el fità cansadament, com si la ignorància que feia patent una pregunta així el deprimís.

—Elles són diferents. Elles són negoci, no família.

—Ja veig.

Una pausa. Daniel va sentir enrenou fora; alguns clients havien arribat i eren encofurnats a les habitacions amb les dones que havien triat. Les portes es tancaren.

—I si jo em nego a tot això? —va preguntar Daniel—. Llavors, què passa?

—És millor que tu no dius. —El senyor Harada parlà amb tranquil·litat. Això va fer que les seves paraules sonessin més amenaçadores que si hagués proferit grans crits—. Millor per a tu.

Silenci. Daniel intentà pensar. No podia acceptar de cap manera una exigència així. Però estava massa espantat per donar una completa negativa.

—I bé?

—No ho sé pas —digué a la fi—. Necessito temps per reflexionar. És tan important. Necessito estar sol una estona, per meditar-ho. En algun lloc tranquil, fora d’aquí.

El senyor Harada el va escrutar.

—Hi ha poc temps. El casament és demà.

—Unes poques hores; les suficients per pensar.

El senyor Harada va considerar-ho uns instants, i digué:

—Els fills meus portaran a tu a la casa de la família; tu estaràs prou tranquil allà. Jo vindré d’aquí a dues hores, quan jo sóc acabat dels negocis aquí. Llavors tu has de decidir.

Li féu un senyal a Masayuki, el qual obrí la porta de l’habitació. Tot el que havia aconseguit era un lleuger retard. S’adonava que d’aquí a dues hores no estaria més preparat per adoptar una decisió que ara. Li semblà que sempre buscava retards més que solucions.

Va sortir al passadís. Les dones que dropejaven pels voltants l’esguardaren amb curiositat. La meuca mestressa esbossà un somrís i va treure-li la llengua.

Toshihiko se li apropà.

—Tu tornes ara —afirmà, com si Daniel hagués estat a l’estranger.

—Potser.

—Tu no has de fugir; tu fas un gran problema per a nosaltres i per a tu.

Van caminar cap a la sortida. Toshihiko anava al costat de Daniel, molt a prop seu, mentre que Masayuki caminava uns pocs metres endavant, llençant mirades enrera per comprovar que tot anava bé.

—Dues hores —cridà el seu pare darrera d’ells.

Passaren la taula de recepció, des d’on el senyor Toshio se’ls mirà, avorrit. I arribaren al replà superior de l’escala. Va ser llavors quan Daniel sentí un crit que ressonava des de baix. Per un moment es preguntà si no seria alguna víctima dels Harada.

—Què és això? —preguntà.

—Un client, jo penso.

Tot just havien començat a baixar per l’escala quan Daniel va sentir un altre crit. Aquest, però, no requeria cap explicació; la veu li era familiar.

—Xé, col·lega —se sentí—. Ja t’ho digui, vitat? És un lloc collonut, amb xatis collonudes. T’encantarà.

—Jo no estic tan segur —respongué una veu tímida, japonesa—. És un lloc correcte?

—Clar que sí, xé.

Ara era el torn de Toshihiko per preocupar-se. Engrapà el braç de Daniel amb força.

—L’amic teu?

—No sona pas com cap amic meu.

—Això és bo.

La primera veu tornà a bramar, i després va deixar anar una rècula de mots japonesos, la mateixa frase repetida alcohòlicament una vegada i una altra.

—Tanca la muí —exigí l’australià—. Que espantaràs les putes.

Daniel i Toshihiko ja eren gairebé a mitja escala, amb Masayuki alguns metres per davant. Se sentí un estrèpit i aparegueren sota d’ells Jake i dos japonesos ben vestits, amb les corbates tortes, recolzant-se l’un en l’altre mentre tentinejaven. Jake va aixecar l’esguard.

—Ei, brit, què collons fas ací?

—Així ell és l’amic teu. —Toshihiko va estrènyer més el braç de Daniel que tenia agafat, però no fou suficient. Daniel va fer servir tot el seu pes i tota la seva força per escapolir-se de la seva escomesa i llençar-lo escales avall, on xocà violentament amb Masayuki, que en aquells moments es girava. Daniel a penes va tenir prou temps per buscar sota la caçadora, al cinturó. Masayuki va apartar el seu germà d’una empenta i començà a pujar cap a Daniel, però aquest el colpejà a la mandíbula amb el mànec de fusta del fuet. La seva enorme còrpora reculà. Va perdre l’equilibri, caigué damunt del seu germà i tots dos rodolaren avall.

—Què passa, xé? —exigí Jake.

—Corre! —cridà Daniel, saltant les escales de tres en tres.

Les reaccions de Jake eren ràpides. No s’aturava a demanar, explicacions per la situació. Va sortir disparat.

Daniel portava l’ímpetu del seu vol de baixada. Va ser capaç d’obrir-se pas per sobre dels dos germans, estesos al peu de l’escala, fugint a corre-cuita.

Per enmig dels sorpresos oficinistes. Fora de l’edifici, sota la pluja de benvinguda. Una imatge momentània de la figura mòbil de Jake, ja alguns metres enllà. Daniel va córrer darrera d’ell. Jake ja sabria per on anar.

A través d’estrets carrerons. Daniel va veure la façana de castell del meublé. Eren a Zudanuma, al barri xinès que hi havia just al darrera de la Vital School.

Jake tombà cantonada darrera cantonada, fins que estigueren en una obscuritat quasi absoluta, amb les seves passes ressonant sorollosament en el buit. Jake es girà a mirar per damunt de l’espatlla, i després alentiren el pas fins a aturar-se.

Es van estar quiets, panteixant. Jake va ser el primer a recuperar l’alè.

—Eres tu. Ja creia, que era un d’ells que m’anave al darrera.

—No.

—I què ha passat?

—La família de Keiko; s’han tornat molt desagradables.

—Ja t’ho digui, xé. I què collons hi estàveu fent tots, allí?

—Allà és on em van portar; són els amos.

Jake aclucà els ulls.

—Són els amos d’eixe bordell?

—Sí, i crec que en tenen uns quants.

Jake va donar una ullada als carrerons del voltant.

—Merda. Açò era el que em faltava pel duro. I m’han vist la cara; n’estic segur.

—Crec que tinc problemes.

—Ni que ho jures.

—Mira, tu coneixes aquest país millor que jo; necessito el teu ajut.

—Clar que el necessites, xé; però si jo te’l done me trobaré enganxat en tota la teua merda.

—Tu em pots treure d’això, ho sé.

—Em sap mal, brit; no és la meua història.

—Com a mínim dóna’m alguna idea sobre què haig de fer.

—No t’ho podria dir.

—Per què no em vols ajudar?

—Ja t’ho he dit, no és el meu problema.

—Que estàs acollonit, o què? —digué Daniel, enfadat.

—Et diré només una cosa, xé —digué l’australià lentament—. Si estigués a la teva pell, n’estaria un quilo, d’acollonit.

Per un moment, Daniel es preguntà si hauria d’intentar anar a la casa dels Chiba. Però podia ser ben bé que els Harada la vigilessin; seria un risc absurd.

Va començar a caminar, seguint pel carrer per on Jake se n’havia anat. N’era un de molt tortuós, amb revolts i cruïlles constants, i ben aviat perdé tot sentit d’orientació. Va veure una obertura molt més il·luminada en un carrer lateral. Es dirigí cap allà. Un soroll de passes l’obligà a amagar-se a l’ombra. En guaitar, va veure tres executius, agafats amb els braços per damunt de les espatlles, avançant molt precàriament. Va anar cap a ells.

—Parleu anglès?

Tots tres s’aturaren, oscil·lant perillosament. Un d’ells rigué.

—Amèrica —cridà.

—Tu agrades beure Amèrica?

—Ara no. Necessito el vostre ajut. Sabeu on puc trobar…

—Beure beure, whisky cervesa whisky. Nosaltres anem ara a beure Amèrica?

—No necessito una beguda; necessito el vostre ajut.

—Whisky és bo. Whisky Amèrica.

—Molt bé, oblideu-ho.

Es girà i s’afanyà a fugir, perseguit per crits.

—Amèrica; on tu vas, Amèrica?

Va arribar a la zona il·luminada, un carrer de botigues, ara tancades i en silenci. Va avançar amb prudència, però de sobte, s’aturà. Un xic lluny va veure el reflex d’uns fars. Restà quiet, observant. La lluentor tornà a créixer, i llavors, on el carrer feia un revolt quasi fora del camp visual, va entrellucar xapa metàl·lica negra. I res més.

S’afanyà. El carrer de les botigues tombava a l’esquerra. Ell se n’anà a la dreta per veure el màxim possible de carrer avall. Fins que va veure exactament el que esperava trobar: una comissaria de policia, amb el llum encès fora. Dins s’hi veia una figura uniformada, escarxofada a la seva taula, complint el deure nocturn.

Daniel empenyé la porta del santuari, sobresaltant el seu habitant.

—Parla anglès?

L’home negà amb el cap.

—Com si això importés. Ja pot veure que necessito ajut. —Assenyalà enrera per la porta oberta—. Mala gent fora, seguint-me.

Va cloure el puny i féu un ràpid moviment de lluita a l’aire.

El policia corrugà les celles desconcertat. Indicà a Daniel per gestos que seiés.

—Però que no ho veu, és urgent. Truqui algú que parli anglès.

El policia se’l mirà, sense entendre. Daniel agafà el telèfon de la seva taula.

—Truqui algú que sàpiga anglès. Eigo.

L’home assenyalà el seu rellotge —eren dos quarts de tres— i negà amb el cap. Li digué a Daniel que seiés per gestos.

—Però és important.

L’home tornà a gesticular, ara enfadat. Daniel l’obeí de mala gana, amb l’esperança que fent-ho augmentaria l’interès de l’home. Però aquest només li demanà el passaport, i després fullejà amb desaprovació les pàgines que semblaven pergamins. Finalment, va treure d’un calaix un imprès blanc, de vàries pàgines, totes en japonès. Li donà un bolígraf i assenyalà el primer espai.

—Namae, namae.

—Però això és ridícul; no hi ha temps per començar a omplir impresos.

—Namae, namae.

—Molt bé; si això fa que prengui alguna mesura.

Daniel gargotejà el seu nom al primer espai amb impaciència. El policia assenyalà el següent.

—Adlessu.

Va escriure-la també. El següent espai era per al seu número de telèfon. Després d’això venia una petició més desconcertant; per la mímica de l’home Daniel endevinà que era o bé la seva data de naixement o bé el nom del seu pare.

Llavors fou quan veié els fars il·luminant el carrer.

Assenyalà la claror.

—Són ells, aquí fora. Mala gent. —Ell va fer mímicament com si girés un volant. El policia el fità, contrariat per la interrupció en els seus progressos a la cinquena secció de l’imprès.

Daniel va tractar d’imaginar si els Harada respectarien la immunitat d’una comissaria de policia. No semblava gaire probable. Es mirà el policia, intentant pensar en ell com en un aliat. Era prou cepat, però hi havia alguna cosa en la manera com seia, tan tranquil i despreocupat, mirant amb desaprovació l’imprès que hi havia al damunt de la taula.

La claror dels fars es féu més intensa. Daniel va saltar de la cadira i arrencà a córrer, perseguit per un astorat crit de reprensió.

Va deixar el carrer principal, per un carrer lateral. Després va tombar cap a un carreró encara més petit, però es va trobar que era un cul-de-sac. A la fi descobrí un estret passatge.

Estava molt fosc i mig ple de bosses d’escombraries. En arribar a l’extrem, va veure que donava justament al davant de la comissaria. Va poder veure el policia, encara sotjant en la direcció que havia agafat en sortir rabent.

No era un lloc on Daniel volgués estar-s’hi gaire; el passatge era massa estret i difícil per a cap moviment, i en canvi era molt fàcil que l’acorralessin. Però amb el cotxe dels Harada circulant cada vegada més a prop, no tenia cap pensament de sortir.

El carrer davant de la comissaria s’il·luminà; el cotxe s’aproximava des d’una direcció prou inesperada.

S’aturà justament a l’extrem del passatge. Per un moment, Daniel quasi s’acovardí, pensant que d’alguna manera o altra havien endevinat el seu amagatall. Però el senyor Harada i els seus fills no van mirar cap allà on era. Travessaren en direcció a la comissaria de policia.

Daniel tot just pogué veure’ls per damunt del sostre del cotxe. El policia i el senyor Harada es van donar la mà, com si es coneguessin. Se sentí la remor de la seva conversa. Semblava que el senyor Harada era qui feia les preguntes. Després, el policia li mostrà un imprès blanc. El senyor Harada l’examinà, assentint. El policia assenyalà la direcció que havia pres Daniel en fugir.

Els Harada tornaren a pujar al cotxe. L’automòbil s’allunyà lentament.

A l’altra banda del carrer, Daniel va poder veure el policia atrafegat al telèfon, fent una trucada darrera d’una altra; en totes elles semblava que es referia a l’imprès blanc.

Va esperar fins que el soroll de l’automòbil no se sentí per arrossegar-se pel passatge en sentit contrari, ansiós d’allunyar-se de la comissaria tant com fos possible.

Va començar a caminar per carrers foscos. Tot el que li importava ara era marxar del districte, escapar de l’abast de la recerca dels Harada i passar la nit a qualsevol lloc.

Un xic lluny va entrellucar l’anunci lluminós d’uns grans magatzems; el logotip li semblà familiar, però no n’estava gaire segur. Va tractar de traçar una fugida camp a través, però els carrers tortuosos aviat el descoratjaren.

Més endavant va veure un altre carrer ben il·luminat. En observar-lo li semblà reconèixer alguns dels edificis. Rètols de neó, apagats. Quan va estar caminant-hi, va veure, ressaltant entre la foscor, la façana d’estil Disney del meublé.

Ara sabia ben bé on era; exactament on no volia ser.

Va donar mitja volta i caminà sobre les seves passes pel carrer lateral. Va sentir un xic lluny una lleugera fressa de trepigs. En una altra direcció li semblà veure la claror dels mateixos fars d’abans.

No es va esperar a descobrir si tot era una falsa alarma; els seus nervis estaven massa tensos. Tot el seu ésser demanava frenèticament algun lloc on amagar-se. I uns metres més enllà trobà unes escales, que donaven al carrer i baixaven cap al soterrani d’un bloc de formigó. Serien un bon lloc.

Els graons eren alts i irregulars. Va anar palpant les parets per conservar l’equilibri; estaven enganxoses per la humitat. Un rètol brillava esmorteït damunt de la porta del fons: «Don Up Bar. 11. p.m. - 4,30 a.m.».

S’aturà, insegur. Però un soroll de passes darrera d’ell el va decidir. Va empènyer la porta.

Va haver d’acoblar la vista al nou ambient. Mig dreta, mig recolzada en una taula, va veure la figura del qui li semblà a primer cop d’ull una dona. Mitges de malla, salons de punxa, vestit curt i ajustat, i una brusa lleugera que queia fluixa damunt d’un tors esprimatxat més pla que un tauló. El rostre era una mica massa quadrat, tot empastifat amb llapis de llavis i una capa gruixuda de maquillatge blanc. Els cabells eren curts, un tall d’estil oficinista.

Es féu un silenci incòmode. La figura fità Daniel amb curiositat. Daniel estudià l’estança, una barra entre quatre parets, prou buida i vulgar tret de la seva solitària ocupant. Se sentien rítmics batzacs de música disco en una altra sala contigua. Daniel mai no havia vist un lloc com aquell. Es preguntà si també seria dels Harada. Senzillament esperava que no.

El rostre pàl·lid pintat de blanc trencà finalment el silenci.

—Sí?

—Eeer, teniu cervesa?

—Difícil. —El rostre pàl·lid es mogué i deixà anar una rialleta—. Tu no ets client habitual.

—Hi ha algun problema? Tot el que vull és una cervesa.

—Només?

—Això mateix; només cervesa.

El rostre es va tòrcer, decebut.

—Sí, sí; molt bé. Seu.

Daniel va seure en una de les taules. La porta que donava a la disco era ajustada i va distingir per uns instants dues siluetes que giravoltaven, en l’estil dels balls de saló.

—Cervesa per a tu. —El rostre s’inclinà a l’alçada de l’espatlla de Daniel per servir-li una ampolla i un got—. Amèrica.

—Anglaterra.

—Molt bonic. —El transvestit se’n tornà dansant cap a l’entrada, on s’instal·là novament en la mateixa posició, recolzat a la taula.

Daniel xarrupà la cervesa. Si podia quedar-se una hora o així els Harada segurament l’estarien buscant a algun altre lloc. Estaria segur.

La porta de la disco pampalluguejava amb colors canviants: vermell, després verd, després blau, després vermell. Fins i tot podia distingir la lletra de la cançó entre la monòtona percussió: «Gotta get up, get up. Gotta get down, get doton. Ride the funk on funky alley».

—Tu vius Londres? —cridà el rostre pàl·lid.

—Sí, Londres —contestà Daniel.

—Molt bonic.

Les dues siluetes que giravoltaven es van fer visibles a través de la porta mig oberta. Una d’elles era molt semblant al rostre pàl·lid; la mateixa roba, corpulència i tall de cabell. Daniel s’imaginà que també treballava allà. L’altra, que estava d’esquena, era més rodanxona. Hi havia alguna cosa familiar en ell.

El rostre pàl·lid havia copsat l’interès de Daniel. Se li apropà.

—Tu agrades disco?

—No gaire.

—Tu agrades ballar.

—Em temo que no.

—Llavors què agrades tu?

Daniel s’aixecà de la taula.

—Potser m’agrada mirar.

El rostre pàl·lid li llençà un esguard de burleta desaprovació.

—Mirar? Molt lleig, molt dolent.

Daniel s’acostà a la porta de la disco. La lletra sonava més forta. «Gotta get down, get doion. Ride the funk on funky alley».

Notà una lleugera punxada al braç, com d’una ungla punxeguda.

—Jo penso tu agrades ballar.

—Ho sento.

—Molt dolent, molt dolent.

Daniel va obrir completament la porta. La sala semblava canviar de mida i forma a cada nou llampec dels llums de colors. Mentre canviaven del verd al blau, va poder veure bé la parella de l’abraçada rotatòria. Daniel va reconèixer la roba de la figura rodanxona, una camisa marró fluixa i amb coll de polo. Els focus intermitents il·luminaren els suaus trets del senyor Chiba.

Es van tombar i aquest veié Daniel a l’entrada, mirant-se’l. Durant un instant es va quedar paral·litzat, abans de reprendre el moviment, com si s’aferrés a l’esperança de no haver estat reconegut.

—Senyor Chiba —cridà Daniel, amb veu prou alta com per fer-se sentir per damunt de la monòtona música—. Com està?

—Amic teu? —preguntà el rostre pàl·lid, amb una veu desconcertada—. Tu no dius.

El senyor Chiba se separà lentament de la seva parella i caminà cap a l’entrada.

—Per què tu véns aquí? —li exigí, amb veu de ràbia—. Aquest és un lloc privat; no per a tu.

—Només passava per aquí. L’estava buscant per tenir una altra xerrada amb vostè.

—Bar privat; tu has de marxar. —Va cridar-li alguna cosa al rostre pàl·lid, però desconcertat i alarmat per la disputa, l’home no mostrà cap desig d’intervenir.

—Marxaré de bon grat —digué Daniel—, un cop portem a bon terme el nostre acord econòmic.

—No; impossible —s’exclamà el senyor Chiba, amb la seva ràbia gairebé començant a esmorteir-se—. La muller meva diu que tu trenques l’acord en convidar mala gent a l’escola.

—Ja veig. I què diu que vostè vingui a un lloc així?

—No important.

—N’està segur?

La ràbia abandonà el senyor Chiba. Esguardà Daniel, sobtadament tranquil.

—Però jo no puc donar aquestes coses a tu. Què dic jo a ella?

—Digui-li que ho ha perdut, o que li ho han robat. Digui-li el que vulgui.

—Però ella pensarà…

—Potser sí. Però no seria pitjor que sabés això?

El senyor Chiba assentí amb el cap.

—Possible.

—No hi ha dubte; seria pitjor.

El senyor Chiba estossegà.

—Ella és una dona molt difícil per viure al seu costat. Sempre cridar, sempre enfadada. Una veu molt forta.

—Per què s’hi va casar?

—Una dona que arreglava matrimonis va preparar la trobada; una consellera matrimonial. Era difícil dir no. I abans casament ella és molt més tranquil·la, amb veu no tan forta. Però ara algunes vegades jo agrado marxar d’ella a aquest lloc, per relax.

—Ja veig.

El senyor Chiba mormolà quatre paraules al rostre pàl·lid i després el seguí fins a la recepció. La seva americana era a un penjador. Va treure un sobre espès de la butxaca i tornà cap on era Daniel.

—Tu no diràs a ella?

—No; no es preocupi.

—Tu has d’entendre; ella és una dona difícil per viure al seu costat.

—Ja m’ho imagino.

Li donà el sobre. Estrenyent-lo ben fort va sortir del tuguri i pujà les escales amb cautela, parant atenció als possibles sorolls. Tot estava en silenci; el carrer era desert. Va donar una ullada al seu voltant i els grisos edificis semblaren desdibuixar-se i ajuntar-se en un de sol. Daniel va percebre en el seu interior la mateixa sensació que havia observat en els rostres al tren de l’aeroport, la sensació de no ser ja al país.

Va anar fent via a través dels carrerons del darrera, aproximant-se amb prudència a l’estació. No hi hauria trens cap a l’aeroport fins al matí; hauria de matar el temps. Decidí tornar al seu apartament i comprovar si hi havia cap senyal de vida. Amb una mica de sort els Harada estarien massa atrafegats cercant-lo a Zudanuma com per controlar també Takasago, i així podria recuperar les seves diapositives i màquines.

L’estació va aparèixer davant seu, emplenant l’horitzó del carrer. Daniel va continuar, controlant. Una parella de borratxos tocatardans tentinejaven pel carrer. I davant de l’estació, com Daniel esperava, hi havia un taxi.

A través de les finestres observà el paisatge que s’escolava. No plovia, només eixien columnes de vapor de les clavegueres. Va dirigir el conductor a l’estació de Takasago. Era més segur fer el darrer tram a peu.

Passà per les fosques botigues fins a la cruïlla. Davant seu s’alçava el col·legi dels nens —silenciós com un sepulcre— i el seu propi apartament. No es veia cap llum encesa.

Continuà caminant més còmode, planejant què agafaria i què no, a part de les diapositives i les màquines, què podria necessitar. Fou quan va ser sota l’edifici, dirigint-se silenciosament cap al peu de les escales, quan va sentir aquell soroll.

—Shhhhhhh.

Mirà al seu voltant. Res. Per un moment es preguntà si no seria cosa de les clavegueres.

—Shhhhhhh.

Aquesta vegada estava més preparat; va ser capaç de copsar d’on venia. Alguns metres més enllà, a la fosca, distingí la foscor més patent d’una silueta molt baixa. Mentre ell s’hi dirigia amb cautela, l’ombra sortí a la llum. Era Keiko.

Daniel escrutà els voltants a la recerca d’algú altre. No hi havia ningú més.

—Shhhhhhh —el va fer callar—. Jo espero per tu tota la nit —murmurà—. Per advertència.

—Quina advertència?

Ella assenyalà l’apartament.

—Ells esperen a tu; els oncles meus. Ells esperen a les fosques.

—Però com sabies que jo vindria aquí?

—Tu agrades màquina i fotografia massa. Jo sé això de tu. Per això jo vinc, per advertència i mostrar el meu sentiment per tu.

Daniel sospità de la seva bona fe. Ja l’havia mentit massa, abans. Qui podia assegurar que en realitat hi hagués algú al seu apartament. Podria ser que ella estigués tractant de retenir-lo per tal que la seva família arribés a punt.

—Vaig a donar una ullada.

—Tu no has de fer això.

—Ja. —Es dirigí cap a les escales; tan silenciosament com va poder. En arribar al nivell de les finestres s’aturà i guaità dins; era massa fosc com per distingir res.

S’esperà, parant l’orella. Res. Llavors sentí un estossec gutural i roncs de respiració profunda. Va tornar enrera tan de pressa com va poder sense fer massa soroll.

—Ara tu creus? —li amollà Keiko, una mica de mala gaita.

—Suposo que sí.

—Nosaltres hem de marxar d’aquí; no segur. Nosaltres anem a meublé.

—Quin meublé?

—Jo conec un aquí prop bo per a nosaltres.

Com més coses li suggeria Keiko, menys se’n refiava. Ni tan sols estava segur que els seus oncles eren a l’apartament. Havia sentit un estossec, però res més. Potser era algú que intentava ajudar-lo, l’home de la mirada estràbica o algun veí observador.

Però no es va atrevir a tornar cap a l’escala. Hauria d’esperar en algun lloc fins al matí, i intentar-ho llavors. Va esguardar Keiko. Deixar-la podia ser més perillós que endur-se-la amb ell. Podia posar-se en contacte amb els seus pares i dir-los on parava.

—D’acord; però la pensió la triaré jo.

No hi havia taxis per enlloc. Van caminar un bon tros, amb Keiko sempre unes passes per darrera d’ell, fins que arribaren a un carrer important. Aviat trobaren un meublé, amb façana no pas de castell sinó de transatlàntic.

Daniel va agafar l’habitació, demanant-ne una sense telèfon. Va tancar el pany tan aviat com hi foren dins.

Keiko s’assegué a l’extrem del llit rodó que dominava la cambra. Un quadre de complicats interruptors controlava el mecanisme giratori.

Ella es tombà cap a ell.

—Jo sé tu encara odies a mi que jo faig coses tan dolentes a tu.

Ell s’acostà a la finestra d’ull de bou que hi havia darrera d’ella. S’estirà i va amagar la clau del pany al carril de les cortines.

—Jo no t’odio.

—És veritat? —Semblà una mica més tranquil·la—. Però el pare meu diu tu marxes aviat del Japó.

—Sí.

Ella va fer un ràpid moviment de cap.

—Naturalment. Tu has de fer això. —S’alçà i se li va apropar—. Però sisplau, jo no puc pensar que tu odiaràs sempre Keiko. Deixa que jo faig feliç a tu ara, per mostrar a tu que jo no sóc només dolenta. Deixa que jo dono a tu amor de comiat.

Daniel se la va mirar.

—El que tu vulguis.

Ella es desvestí d’una manera metòdica, plegant la roba pulcrament i deixant-la a la tauleta de nit que la direcció havia emplenat de revistes, condons i altres artefactes. Tota nua, tornà cap on ell era i li va abaixar suaument el cap fins a tenir-lo prou a prop com per besar-lo.

—Jo sento tant això.

Ella l’aconduí al llit, insistint que la deixés despullar-lo i besant-li la pell que anava quedant al descobert.

—Jo sóc la teva servidora.

Falsa, pensà, mirant-se-la. Tan falsa com aquesta cambra grotesca, com el meublé sencer, amb la seva façana de transatlàntic. Com la criatura.

Ella s’ajagué i Daniel lliscà eixarrancat damunt d’ella.

La mà de Keiko trobà el quadre de control i el llit començà a girar lentament.

—Tu vols? —preguntà ella—. Per amor de comiat?

—No; no vull.

Ella apagà el dispositiu.

—Aquesta nit tot el que tu vols passa.

Fals.

Però quan va començar a notar l’escalfor del seu cos, i la veié remenar-se, agafar-lo fortament i plorar com no l’havia vist fer-ho mai abans, començà a qüestionar-s’ho.

Després de fer l’amor va observar el seu rostre: ulls clucs, respiració suau i tranquil·la. No era capaç de veure-hi cap engany, en aquell rostre. Però tampoc no n’havia discernit cap, abans.

Va guaitar per la finestra l’esgavellat paisatge exterior, amb lluna plena alçant-se a l’horitzó, lluint esgrogueïda al cel de Tòquio.

Després tornà a recolzar el cap al coixí. Els esdeveniments del dia aviat començaren a fer-li caure la nyonya. La seva respiració esdevingué més lenta i regular. A poc a poc la seva consciència començà a endormiscar-se.

No va veure com els ulls de Keiko s’obrien, fitant el seu rostre.