Capítol vuitè

Daniel es despertà a trenc d’alba, i va saber que no seria capaç de reprendre el son; estava massa incòmode. L’aire era fred. S’havia enroscat per tractar de mantenir l’escalfor. Li feien mal una cama i un braç pel seu perllongat contacte amb les planxes de fusta del temple.

S’alçà rígid i començà a caminar. Els carrers del centre de Tòquio eren deserts; no es veia ni una ànima, ni tan sols cap cotxe. Era com si ell fos l’única persona desperta de tot el país.

Havia parat de ploure. Darrera de l’espessa capa de núvols, en algun lloc, estava sortint el sol. En poca estona l’aire passà de ser enganxosament fred a ser enganxosament calent. Fora del fossat del Palau Imperial, Daniel trobà una petita superfície de gespa, tota una raresa al centre de Tòquio. Va jeure damunt de l’herba humida, per matar el temps fins que obrís l’ambaixada. Aviat s’endormiscà.

L’estrèpit d’un autobús que passava el despertà sobtadament. Va mirar l’hora. Eren les nou passades, però els carrers estaven tranquils, lliures de gent i de trànsit. Començà a caminar de nou, fins que aviat fou a l’estació. Un home gran sortí coixejant de l’entrada; normalment hi hauria d’haver una afluència constant d’usuaris. Només llavors se’n recordà: era un dia festiu.

Així i tot continuà caminant, deixant enrera el fossat del Palau Imperial, fins que va arribar a l’Ambaixada Britànica. Va pitjar el timbre. Res. Guaitant per les finestres tot semblava buit i tranquil. Va vorejar l’edifici cap a una porta lateral dedicada a la sol·licitud de visats i pitjà el timbre reiteradament. Just en el moment en què s’havia tombat per marxar va sentir com s’obria la porta darrera seu.

—Sí? Puc ajudar-lo? —La cara era japonesa, d’una dona amb els primers senyals de la maduresa. Però l’accent era anglès i quasi absurdament pompós.

—Tinc alguns problemes —digué Daniel—. Necessito consell i assistència.

—Ho sento però està tancat. És la diada nacional, aquí al Japó. —Ho va fer sonar com si acabés d’arribar al país—. Li recomano que torni vostè demà.

—No hi hauria ningú amb qui pogués parlar?

—Em temo que no. Molta gent ha marxat el cap de setmana, fugint d’aquest temps horrible.

—No poden haver marxat tots.

—Ja li ho he dit, l’ambaixada és tancada. Jo mateixa no seria pas aquí si no fos perquè haig d’acabar de mecanografiar alguns documents importants.

—I algun número de telèfon, d’algú que em pogués ajudar?

—Ho sento —digué amb fermesa—. No estic autoritzada per donar-li números privats del personal.

—Però això és important. Tinc problemes greus. Inclús m’he quedat sense passaport. L’he perdut.

Ella se’l mirà amb recel.

—I vostè és britànic?

—És clar que sóc britànic.

—Però em penso que no en té cap prova.

—No tinc el passaport; aquesta és una de les raons per les quals he vingut. I ara, que em pot deixar passar?

Ella es va retirar, tot tancant la porta.

—Ho sento, però no és possible.

—És molt urgent.

Va donar un pas endavant i ella li tancà la porta als nassos.

—Deixi’m entrar! —va cridar Daniel—. És la meva ambaixada.

—Només per a britànics de debò —se sentí la veu de la dona, esmorteïda per la porta, i després les seves passes allunyant-se cap a l’interior de l’ambaixada.

Es mirà l’edifici de mala lluna. Si no podia trobar ajuda, hauria d’apanyar-se-les tot sol. Va anar a l’estació més pròxima. Poca estona després estava assegut en un tren que anava al Mont Takao.

Per la finestreta va anar guaitant els familiars turons escarpats. Els seus abruptes perfils eren desdibuixats per la pluja, com salabrosos blocs de gel en estat primerenc de descomposició.

En sortir de l’estació, es va trobar l’encarregat del parc. L’home semblava més content de veure’l que l’última vegada, i cridà:

—Torna! Torna!

Van caminar plegats cap a les paradetes i teteries. Daniel se les apanyà per explicar-li que havia tornat per continuar la recerca. L’home va moure el cap excusant-se.

—Passaport no.

Tot i així, Daniel va gesticular que pujaria i el buscaria.

—No; res.

Quan Daniel va repetir el gest, l’home assentí.

—Sí; jo també.

Van començar a seguir el camí. Damunt dels seus caps es congriava una tempestat i l’aigua queia en un xàfec intens.

L’aire va començar a refrescar quan van tenir el salt d’aigua a la vista. El sacerdot estava enfeinat encenent els ciris. Se’ls va mirar quan s’aproparen.

Van arribar al lloc on el camí passava arran del barranc. Daniel s’estirà al terra moll i s’arrossegà tan a prop com pogué per mirar l’aigua de sota. Hi havia poca llum —l’aiguat no hi ajudava pas gaire—, però li semblà distingir un repeu.

S’alçà i va assenyalar el torrent.

—Aquí baix.

El guarda va mirar avall. Va assentir amb recança i li mostrà el camí de pujada fins un punt on el barranc era prou poc profund com per saltar-hi.

L’aigua del rierol, que venia de més amunt, estava glaçada, i en alguns llocs el fons era traïdorament relliscós. El corrent passava per una zona rocosa on es feien petits salts d’aigua que només podien ser travessats a quatre potes per damunt dels còdols.

Finalment, dalt dels marges del barranc, Daniel va veure l’arbreda que indicava el lloc on havia relliscat. I als seus peus hi trobà un repeu amb l’aigua escolant-se just a uns dits per sota. Era prou ample com per retenir un passaport. Però no n’hi havia cap, de passaport.

L’encarregat, compassivament, va fer un lent moviment de cap.

Van començar a sortir del regueró. Un cop a la superfície, van pentinar sistemàticament l’àrea, resseguint el terra amb entusiasme decreixent, buscant a les papereres, inclús a l’àrea de pícnic del capdamunt. Finalment l’encarregat va sacsejar el cap.

—Cap passaport a la muntanya meva.

Van tornar caminant a poc a poc, mentre Daniel es preguntava què podria fer ara. Trist i xop com estava, no podia pensar en res, ni tan sols on podria anar.

Van arribar a la cascada. El sacerdot encara s’estava fora del temple, malgrat haver finalitzat la seva tasca d’encendre els ciris. Els va cridar. L’encarregat del parc fità Daniel desconcertat.

—Ell vol parlar.

Van baixar, es tragueren les sabates i el seguiren dins del temple, a l’estança principal. El sacerdot portava ulleres i això li conferia una estranya aparença mundanal, marcadament oposada a la forta fragància d’encens que omplia l’aire, el reguitzell d’imatges religioses i els sons aquosos que penetraven de fora. Ell els convidà a seure per signes.

Assenyalà amb la mà el camí que havien estat resseguint. Va dir-li unes quantes paraules animadament a l’encarregat, el qual les traduí com va poder.

—Ell veu nosaltres mirar.

El sacerdot es tombà cap a Daniel i li assenyalà la cascada. S’aixecà i va començar a fer gestos, lent i pietós. Va obrir una porta i féu unes passes cauteloses per damunt d’una substància que semblava enganxar-se-li als peus. Va arribar fins a un llarg objecte i se’l mirà, amb els ulls fits en el seu moviment de vaivé.

Foragità amb els punys el que podien haver estat petits ocellets aletejant al seu voltant. Llavors es relaxà i va entrar dins de l’objecte, amb el rostre fluix i content. Va seure i tancà els ulls. Després els va obrir lentament. Havia trobat alguna cosa. Ho agafà, va obrir-ho i ho va examinar.

Va picar de mans sorollosament i s’aixecà, tot cridant per signes Daniel a una taula propera. Estava coberta de figuretes d’una barreja de colors, mides i expressions, així com de gerres metàl·liques amb flors i ofrenes de fruita. I al centre, mig amagat darrera de tres taronges però recolzat respectuosament en un bol d’arròs, hi havia el rebregat passaport britànic de Daniel.

Daniel l’arreplegà i el va fullejar ansiosament. Les pàgines estaven arrugades i deformades per la humitat, els escrits havien desaparegut, però la fotografia, la seva fotografia, estava intacte.

Va estrènyer la mà del sacerdot calorosament. L’home esguardà l’objecte amb pena, trist de perdre una possessió tan sagrada.

Daniel i l’encarregat del parc van tornar a l’snack-bar de l’entrada. El guarda semblava tan sorprès i content com Daniel, tot cridant:

—Passaport, passaport.

El propietari de l’snack-bar va preparar una festa per celebrar-ho, arròs i curri dolç. Va encendre un escalfador de parafina i Daniel va assecar el preuat objecte tant com pogué. Bon punt hagueren menjat, l’amo va furgar entre el seu stock de souvenirs i articles de vacances i en va extreure una estilogràfica. Daniel va reescriure acuradament tots els detalls que l’aigua havia dissolt.

Els donà les gràcies a tots dos i reprengué el camí de tornada a l’estació. Per primera vegada des de feia molt temps, va sentir que controlava una mica el seu futur.

El seu pròxim pas era ben clar: els calers. Va decidir de fer una darrera temptativa d’acarar-se amb la senyora Chiba.