Capítol tercer

Daniel aclucà els ulls i va parpellejar davant de la forta llum. El sol entrava per la finestra, amb un cel d’un blau immaculat al darrera; un interval en l’estació de les pluges. El vidre feia augmentar la calda; la petita cambra estava insuportablement caldejada. Daniel lluità contra la sensació de lassitud i s’incorporà.

Keiko jeia al seu costat, embullada amb el llençol. Ell va mirar el rellotge i veié que eren més de les deu. La sacsejà. Ja hauria hagut de ser a la feina.

—És tard. Que no vas a treballar?

Ella no es mogué, mormolant de mala gana.

—Massa cansada.

—No els penses ni trucar?

—No voler.

Els fets de l’última nit començaren a tornar-li al cap. En respirar l’aire calent, sentí una sobtada necessitat de sortir de l’apartament, de fugir de Keiko, encara que només fos durant uns quants minuts. Saltà del llit per rentar-se i vestir-se.

Fora de la porta del carrer, l’aire era tranquil·litzadorament fresc, gairebé fred en comparació a l’olor de resclosit que hi havia a l’apartament. S’hi estigué una estona, gaudint de la sensació d’alliberament. Va veure la seva bicicleta, fermada justament a sota, i decidí anar a donar un tomb, per fruir del bon temps mentre durés.

La bicicleta era com a mínim de segona mà, i les pelades de la pintura, una carcassa abonyegada i torta, i el seient desfigurat mostraven la seva antiguitat. Però la seva construcció era forta, i Daniel havia explorat la majoria del barri muntat al damunt.

No era una tasca fàcil. La manera en què els carrers locals s’embrollaven i giraven, era com si haguessin estat deliberadament dissenyats per despistar. Era una zona residencial, un laberint de petites cases cruixides pels continus terratrèmols menors. Els únics punts de referència eren un riu, el ferrocarril privat local, un gran dipòsit d’aigua i l’anunci cúbic del logotip d’uns grans magatzems llunyans. En els seus tombs Daniel gairebé sempre acabava perdent-se, invariablement. Tenia l’esperança de topar amb algun temple o jardí mig amagat entre els doblecs del barri. Molt rarament en trobava cap.

Bufava vent a fortes ràfegues. Conscient que el temps podia canviar d’un moment a l’altre, va decidir no arriscar-se a perdre’s, i trià pedalejar vorejant el riu fins el parc proper.

El sol anava assecant de forma progressiva l’aire humit; el vapor anava sorgint copiosament de les semicobertes clavegueres i dels tolls més resistents. Aviat va arribar a la riba del riu. El camí s’eixancarrava al voltant del torrent i oferia una bona vista aèria de tot Takasago, una catifa de cases desiguals amb la interrupció ocasional d’una xarxa amb forma de capsa de malla verda, un centre d’entrenament de beisbol, o la tronada xemeneia d’uns banys públics. Més enllà del riu, en la distància, es distingia el perfil més alt del centre de Tòquio.

La destinació de Daniel no era pas un jardí tradicional ple de cascades simbòliques, estanyols i caminals. Com la majoria dels parcs japonesos, la seva finalitat era purament pragmàtica: oferir una mica d’espai públic d’esbarjo per al major nombre possible de japonesos amb ganes d’anar de pícnic.

Estava gairebé despullat d’arbres o de cap mena de vegetació; era buit i desert. Però al darrera hi havia un llac en un colze del riu que d’alguna manera havia sobreviscut a la construcció de noves cases. En aquest marge Daniel va trobar tres pescadors, homes grans que duien gorres de beisbol per protegir-se del sol. De tant concentrats com estaven, no semblaren adonar-se de la seva arribada. Ell deixà la bici al terra i va seure a l’herba humida.

Tot guaitant el cel blau i gaudint de la seca calidesa del sol, els seus pensaments van començar a vagarejar. Se li feia difícil d’entendre com havia arribat a preocupar-se tant. Després de tot, que havia passat res, en realitat?

Un lleuger clapoteig el va retornar a la realitat. Incorporant-se va veure com el més proper dels tres pescadors treia de l’aigua un peix gris molt gros. Encara es retorçava, mig mort. Amb un bastó el pescador li colpejà el cap, amb copets curts i ràpids, fins que es va estar quiet. Quan es va tombar per posar-lo al sac, veié Daniel i reculà, separant l’esguard, sorprès per la visió d’un estranger, i torbat per la seva pròpia sorpresa.

Daniel s’ajagué de nou a la gespa. Però va ser incapaç de retrobar la sensació de somnolència. No podia posar-se còmode del tot, l’enutjava la humitat, el seguici de cases horribles més enllà de l’aigua, la presència dels pescadors. S’alçà i aixecà la bicicleta de terra.

Va decidir no tornar pel mateix camí; feia un cel clar i va creure que podia assumir el risc d’un retorn. En poca estona s’havia perdut entre el laberint d’edificis. D’entre ells sorgia un nyic-nyic de maquinària, petits tallers familiars fent peces per a les línies de producció de grans empreses, molt poc rendibles pel seu baix volum, únicament sobrevivint a còpia de moltes hores de treball.

El vent començà a bufar més fort que abans, frenant la velocitat de Daniel i emplenant el cel de núvols desiguals. Aviat començaria a ploure. Entre les cases va poder entreveure l’anunci cúbic amb el logotip d’uns grans magatzems que li eren familiars, i s’adonà que anava en sentit contrari. Donà mitja volta.

Les primeres gotes començaren a caure, com grans monedes de plom, presagiant un xàfec. Va tractar de mantenir el rumb entre els tombs lleugers però continuats dels carrers, només per tornar a entrellucar el logotip dels grans magatzems; un cop més havia donat la volta sobre si mateix en un perfecte trajecte amb forma d’U.

L’aiguat va esclatar. El carrer esdevingué un rierol poc profund, ple de bombolles aquàtiques. Daniel s’aturà i va treure la caputxa de la caçadora, però la pluja aviat li xopà el rostre. Ja molt amarat, va arribar a una estació dels ferrocarrils Kei Sei. No tenia ni idea d’on era, ni en quina direcció anava. Hi va entrar, amb l’esperança de trobar un plànol que l’ajudés o una cafeteria on arrecerar-se.

Finalment la pluja començà a minvar. Serpejant a través dels tortuosos carrers li cridà l’atenció un enorme cotxe negre, aparcat en una cantonada, amb les finestres de vidres foscos. Mai no havia vist res tan gros al barri. Quan va passar, li donà una ullada a l’interior. Era buit.

En aixecar la vista, s’adonà amb sorpresa que era a la cantonada del seu propi carrer. El seu apartament era justament uns quants metres més enllà.

Les seves sabates patollaren incòmodament pel fang abans de pujar les escales. Dins, s’ajupí a l’alcova per treure’s sabates i mitjons, en el seu cas un afer particularment urgent. Els cordons eren xops i va ser difícil de descordar-los. Quan se n’havia sortit finalment i enlairà l’esguard, va ser per trobar-se, dret enmig de la cambra, un home que mai no havia vist abans.

Els seus cabells començaven a emblanquir però no hi havia cap mena de fragilitat en el seu posat. Rabassut per ser japonès, el seu tret més colpidor eren els ulls, immòbils i directes. Daniel va sentir com si el fitessin fins travessar-lo. Hi havia una carregosa immobilitat en tot el seu ésser, com una filadora a tota velocitat que sembla immòbil.

No feia la fila d’un espanyaportes. Semblava trobar-s’hi tan còmode com si estigués al seu pis i Daniel fos l’intrús.

Durant un moment es fitaren l’un a l’altre. Llavors Daniel amollà:

—Qui és vostè?

L’home li llençà una mirada penetrant, com si la pregunta fos tafanera.

—Harada, naturalment.

A Daniel no li agradà el so d’aquesta afirmació. El «naturalment» semblava en especial desfavorable.

Keiko era a la cuina, amb el cap cot mentre tallava verdures, mantenint-se ostensiblement al marge de la conversa.

Un cop recuperat de la sorpresa inicial, Daniel estengué una mà al visitant. L’home va dubtar abans d’estrènyer-la, com si considerés si li podria encomanar res.

Una pausa violenta. Daniel esperava que l’home donés una explicació de la seva inesperada presència. Després de tot, no havia estat convidat. Però el senyor Harada no semblava adonar-se de cap necessitat semblant. Donà una ullada a la nua cambra amb menyspreu.

—Què el porta aquí? —preguntà Daniel per fi.

L’hoste li dirigí una altra mirada de desaprovació.

—Visita, naturalment.

—Però quina mena de visita?

El senyor Harada rumià un moment.

—Amistosa, crec.

Daniel va anar cap a Keiko, prop de la cuina.

—El teu pare…, que es queda a dinar?

Ella assentí ràpidament.

—Hi ha algun problema?

—Jo ho sento molt; tantes coses per fer.

Arreplegà unes quantes verdures i les posà en una cassola, donant-li l’esquena.

A Daniel no li estava agradant gens la sensació de sentir-se incòmode al seu propi apartament. Va anar al dormitori a canviar-se la roba molla.

Un cop fora de l’atmosfera sufocant de la sala d’estar va trobar més fàcil poder pensar. Recordava la pregunta que Keiko li havia fet la nit abans: «Surts tu el dia demà?». Ella ja sabia llavors que el seu pare vindria de visita; per això no havia anat a treballar. Tot havia estat planejat.

Com més aviat descobrís què passava, millor. Agafà una camisa seca, i decidí que intentaria encetar una conversa per rebaixar la tensió que s’havia creat. Anà cap al senyor Harada.

—Me n’alegro que hagi vingut. Sempre he volgut conèixer algú de la família de Keiko. Ve de molt lluny?

L’home se’l mirà, amb una buidor amenaçadora als ulls, com desconcertat per la rudesa persistent de Daniel.

—Per què ho preguntes?

—Tenia curiositat.

—No molt lluny —digué, admetent-ho amb recança.

Daniel estava perplex davant de l’actitud ultradefensiva de l’home. Era ràbia per l’embolic amb la seva filla?

O senzillament no li agradaven els estrangers? Durant uns instants jugà amb la idea de demanar sorollosament una explicació. Però això era poc aconsellable. Millor esperar fins que en sabés més.

Prometia ser una espera llarga. El senyor Harada revelava molt poc interès amb el tens silenci. El seu rostre mostrava desinterès, com si la situació fos d’allò més natural. La boca continuà tancada fins i tot quan la sopa estigué a punt sobre la taula i tots tres segueren a menjar. Durant un moment el silenci es trencà: pare i filla cantaren Ita dekimasu, l’equivalent japonès per a la benedicció de taula. Després, res.

Daniel els observà menjar: Keiko de pressa, amb el cap cot, mirant dins del seu bol; el seu pare calmós, agafant cada peça de menjar amb cura. Potser de veritat havia vingut només per a una visita, encuriosit per conèixer Daniel. No semblava gaire probable.

El senyor Harada acabà de menjar molt després que la seva filla o Daniel. Agafant una darrera peça de menjar del bol mastegà pensativament i s’ho empassà. Posant els seus palets damunt de la taula, apartà el bol buit. Amb un gruny, manà la seva filla a fer te. Ella s’aixecà tot seguit per obeir. Amb una expressió una mica dolça, es tombà cap a Daniel.

—Jo no odio tu; has d’entendre.

—Però no entenc res —digué Daniel—. Per què hauria d’odiar-me?

—Molt estranger dolent —digué el senyor Harada pensarós, ignorant la pregunta—. Alguns són estranger hippy; molt drogues, molt dones. Molt dolent. Al Japó nosaltres odiem hippy molt. Però tu no ets hippy. Jo no odio tu, ni pel que tu has fet.

—Què vol dir? Què he fet, jo?

El senyor Harada li dedicà una mirada reprovadora per la interrupció.

—Tu no ets mal home. Jo sé tu seràs bo amb la meva filla i el seu nen.

—Quin nen?

El senyor Harada corrugà els ulls, desconcertat per la seva ignorància o estupidesa.

—El nen de la meva filla; el vostre nen.

—Però si no n’hi ha cap.

—Ara no —digué el senyor Harada pacientment—, però aviat.

—Vol dir que…

El senyor Harada assentí, com si la pregunta hagués estat completada.

Daniel s’aixecà, i es dirigí ensopegant cap a Keiko, que encara frisava a la vora de la tetera.

—És veritat?

—Veritat —digué ella fluixet.

—Però no pot ser. —Però mentre pronunciava aquestes paraules començà a deixar de creure-se-les. Hi havia hagut aquella vegada, la primera vegada, en aquesta mateixa habitació, afanyats i impacients, un garbuix de cossos i roba. No havien pensat en precaucions.

—Per què no m’ho havies dit? —preguntà.

—Jo estava espantada.

—No és cap problema —va dir el pare—. La meva filla és afortunada de trobar un bon occidental que cuida d’ella.

—Però no ho entén —s’embarbussà Daniel—. No em penso quedar pas a viure aquí. Només m’hi estic uns quants mesos, i després continuo viatjant.

El senyor Harada va fer com si no hagués sentit ni un mot del que Daniel havia dit.

—Ara jo he donat notícia —anuncià, fent un pas cap a la porta—. Tu has de conèixer tota la meva família; tu agradaràs ells, crec.

—Però no…

—És bo que tu véns demà a dinar, si va bé.

—No és el dia, és que…

—Naturalment, la meva casa no és fàcil per trobar; enviaré el meu cotxe. Arribarà a les dotze trenta.

—Però és impossible.

El senyor Harada es va girar lentament fins a fitar-lo, sense cap resta de suavitat.

—Tu refuses conèixer la meva família.

—No… vull dir…

Assentí, satisfet a contracor.

—Bé. Demà.

—Però… —No se li acudí cap resposta adient. Es quedà mirant com el senyor Harada marxava escales avall, amb Keiko just al darrera; van creuar el carrer fins al cotxe. Era el que havia vist abans, inusualment enorme, negre, amb finestres fosques.

La pluja encara estava caient però Daniel gairebé no la va percebre. Caminar sota la pluja era preferible a seure a l’apartament.

Sabia el que el senyor Harada esperava d’ell. Sense necessitat d’afirmar-ho l’home havia deixat la seva postura ben clara. Daniel s’imaginà com seria tot. Keiko s’estaria a casa, d’esposa perfecta, suport del seu marit, cuidant els nens.

Ell es veia donant classes, al Japó o a Anglaterra; necessitaria trobar feina de pressa per poder mantenir la família. Ho odiaria. De tant en tant es desfogaria amb una explosió de ressentiment contra la seva dona, per haver-lo amorrat a una existència així. Cada vegada que això succeís ella estaria desconcertada i esporuguida. Després s’odiaria a si mateix per haver-se comportat d’aquella manera.

Arribà a la seva destinació, un dels pocs llocs al veïnat on es podia seure.

Era un dels llocs sagrats més coneguts de Tòquio, amb uns quants centenars d’anys d’antiguitat, principalment perquè una sèrie de pel·lícules còmiques de gran difusió havien estat filmades en aquesta zona. Com el Mont Takao, era popular entre els domingueros i, els caps de setmana del bon temps, estava ple de gent. Però en un dia plujós d’entre setmana, Daniel tenia tot l’espai per a ell.

Seia al graó de més amunt de l’edifici principal; darrera d’ell una sala d’encens, plena de la parafernàlia del sintoisme: cohorts d’estàtues de diferent color i mida, safates repletes d’ofrenes alimentàries: arròs, taronges, fins i tot una llauna oberta de cafè ensucrat de màquina.

Davant d’ell, al pati, hi havia objectes més grossos, incloent un cofre de metall dur on es tiraven monedes per pregàries, i un braser ornamental tapat, del qual sorgia un prim filet de fum.

Aixecà la vista a la volada damunt d’ell i observà espesses gotes d’aigua rossolant irregularment al llarg de la superfície interior del regueró. En arribar a l’extrem tremolaven amb el seu propi pes, fins que es feien tan grosses que queien i s’estavellaven al paviment amb un cop somort.

No tenia cap coneixement de si els avortaments eren comuns al Japó, un país tan conservador. Però quan reflexionà sobre la idea, decidí que era prou significatiu que el senyor Harada no havia mencionat la paraula casament. Podia ser que estigués obert a alternatives.

Daniel sabia que hauria de demostrar que era conscient de la seriositat de la qüestió, que sentia el que havia succeït i no era pas irresponsable com un «hippy». Només se li acudia una manera de provar-ho: pagant l’operació. Podria fer-ho si la senyora Chiba li pagava tot el que li devia.

Mirà a través del pati. Fora el recer de la teulada del temple la cortina d’aigua s’havia aprimat fins a un xim-xim vaporós. El monòton repic de gotes que queien del regueró s’alentia. Llavors el seu tamborineig es confongué amb un altre soroll similar. Daniel guaità la tanca de fusta i veié Samuel Echtbein, amb els seus tres fills japonesos darrera d’ell en fila índia, cadascun sota el seu propi paraigua, en ordre descendent d’alçada.

—Què veig! Just la persona que estava buscant —cridà Echtbein, aixecant el seu bastó com a salutació—. Precisament he estat trucant a la seva porta, per fer una xerrada.

Daniel no tenia gaires ganes de companyia, i menys encara per fer una «xerrada». Va veure com Echtbein donava a cadascun dels seus fills una moneda. Seguint l’exemple del més alt, la posaren en una capseta, picaren de mans per despertar els déus, ajuntaren les seves mans i inclinaren els seus caps en pregària.

—Com et va? —preguntà Echtbein, seient al costat de Daniel a les escales.

—Sobrevivint —contestà ell, amb desgana patent a la seva veu.

—Encantat de sentir-ho. —Echtbein no estava descoratjat—. Vaig pensar que estaves una mica pansit quan et vaig saludar l’altre vespre.

—Estava bé.

Echtbein assentí.

—Anaves amb una noia molt bonica. —Es gratà la barbeta i observà els seus fills mentre gambaven per l’altra punta del pati, inspeccionant la confusió dels artefactes escampats arreu—. De fet, això és del que et volia parlar.

—No és un bon moment; tinc moltes coses al cap, ara.

Un lleuger somrís il·luminà el rostre d’Echtbein.

—Segurament pots perdre cinc minuts escoltant un home que coneix aquest país una mica millor que tu.

No hi havia manera d’evitar-ho.

—No és que jo mateix no estigui una mica confús —continuà—. De fet… —Es permeté un altre somrís espectral—. De fet de vegades penso que com més t’hi estàs menys entens res. Però el que vull dir-te en realitat és que hauries de recordar que la gent fa les coses de manera diferent per aquí.

—De debò?

Echtbein va entristir el rostre i arrugà el front.

—No vull semblar una mestra vella d’escola; ni tan sols conec quina és la teva situació, però crec que t’hauria de dir que aquest és un país molt antiquat. Vull dir que aquí, si un xicot li demana per sortir a una noia, significa molt més del que significaria als Estats Units o a Anglaterra. I si l’acompanya a casa, bé, ella s’ho pot prendre com que vol dir molt.

Daniel fità el seu cap, les ulleres gruixudes i de pota curta, amb un crani en forma de cúpula que li donava una aparença d’insecte.

—I què passa si està divorciada?

—Divorciada? És molt poc usual per aquí. —Etchbein es rascà la barbeta un altre cop, assimilant la nova informació—. És com una mena de tabú al Japó; és molt difícil per a una dona divorciada tornar-se a casar. Naturalment, si trobava un occidental podria tenir esperances que a ell no li importaria que ja hagués estat casada un cop. És ben sabut que el divorci no és res de l’altre món a l’Oest.

—Ja veig.

—Tinc la sensació d’estar una mica obligat que els estrangers de per aquí es comportin bé, que no vagin donant una mala impressió.

Daniel es mirà els tres fills, que ara examinaven l’objecte que semblava un braser.

—Crec que me les arreglaré tot sol.

Echtbein assentí.

—Em puc deixar caure un dia o altre, de tota manera, per veure que estàs bé.

—No cal. —L’estridència de la seva veu va fer que els tres fills es tombessin a mirar-lo.

—No és molèstia. —Echtbein apuntalà l’extrem de goma del seu bastó al terra i s’alçà, indicant als seus fills que era hora de marxar.

—Puc tenir cura de mi mateix.

—Crec que de totes maneres em deixaré caure —digué Echtbein lentament.

—Ni tan sols coneixes la noia.

—Llavors potser ja és hora que la conegui.

En el seu camí de tornada a l’apartament Daniel s’aturà a badar davant l’aparador d’una botiga de televisors. Deu pantalles mostraven alhora la mateixa parella caminant a través d’un paisatge idíl·lic, un anunci de qualsevol tipus, presumiblement adreçat a parelles acabades de casar. El noi no semblava tenir més de setze anys, malgrat que la seva expressió era seriosa i responsable. La noia semblava encara més jove, saltironant per l’herba al seu costat. La roba que duia era com la que usava Keiko.