Capítol sisè

Daniel estava dormint profundament quan ells van arribar.

Havia deixat la porta del dormitori una mica ajustada amb l’esperança que hi passés una mica d’aire. A través de l’escletxa observà una rara processó que entrava. La mare de Keiko anava al davant, bastant diferent de la submisa persona que havia semblat en el dinar familiar. Com que aquell afer era plenament domèstic, ella comandava. Es tombà cap als seus dos fills, que es movien pesadament darrera d’ella sota la càrrega d’una nova banyera, i els donà instruccions sobre on deixar-la.

Darrera venia el lampista, carregat amb un embolic de canonades, tubs i eines; la senyora Harada li assenyalà cap al bany. Keiko anava tancant la processó, amb el cap cot, com si el que s’acostava no fos un casament sinó un funeral.

Daniel es mirà el rellotge. Tot just eren les vuit del matí.

Els observà, preguntant-se si esperaven que els ajudés. No semblava que els hagués demanat de canviar la seva casa.

Es va vestir i sortí del dormitori. El petit pis ja estava ple fins dalt. Els dos germans estaven enretirant els mobles amb entusiasme a una banda de la sala d’estar, mentre que des del bany sorgia un martelleig del lampista, que començava a treballar desclavant la banyera vella. Daniel s’acostà a la senyora Harada, que dirigia operacions des de la seva posició de comandament al costat de la porta del carrer.

—Vol que els ajudi?

Ella negà amb el cap, atrafegada.

—No; nosaltres som prou.

Ell es quedà quiet, observant l’activitat al seu voltant; després creuà cap a Keiko, que s’estava prop de la cuina sense fer res.

—És possible una mica de te?

—Naturalment. —Ella va omplir un pot.

Daniel escodrinyà la cambra.

—Semblarà un altre pis.

Ella assentí.

—Estàs contenta?

—Sí, molt contenta. —Va frisar amb el paquet de te verd.

—I ets feliç amb els plans de matrimoni?

—Feliç, naturalment.

—No sembla que ho estiguis gaire.

Ella buidà la tetera de fulles de te molles i ennegrides.

—No, molt feliç.

—Keiko. —La seva mare la va cridar, donant-li instruccions per ajudar a estendre els guardapols damunt de la moqueta—. Sisplau —s’oferí, posant-se en el lloc de Keiko a la cuina—. Jo faré te per a tu.

La furgoneta va arribar, transportant el senyor Toshio i els oncles de cara allargada, juntament amb cavallets de fusta i pots de pintura blanca. Els cavallets gairebé no hi van cabre a la sala d’estar; tampoc no van ser necessaris perquè el sostre estava fàcilment a l’abast pujant a una cadira.

Daniel va començar a preguntar-se fins on arribarien les «millores» del seu apartament. Va decidir encarar-se amb la senyora Harada.

—No estic segur que puguin fer tot això —s’explicà—. Com a mínim haurien de consultar primer l’amo; podria objectar.

La senyora Harada li dedicà una mirada impacient; tenia altres assumptes per atendre.

—No, jo penso diferent.

Daniel tingué la impressió que no l’havia entès.

—Tot això; el propietari de la casa podria dir que no.

—No, no important. Sisplau, el meu marit és aquí aviat.

De mala gana Daniel tornà al dormitori; no hi havia lloc per a ell a l’altra cambra. Va seure al futon, escoltant els batzacs i estrèpits del costat, fins que va sonar el telèfon. Va travessar el maremàgnum i despenjà l’aparell.

—Hola, Danieru? Hola?

—Jo mateix. —Va estrènyer l’auricular contra la seva boca per tractar d’evitar l’enrenou de les obres dels Harada, però sense èxit.

—Què són aquests sorolls? —preguntà la senyora Chiba.

—Estan fent obres aquí al costat.

—Ah. Bé, tu has de saber molt males notícies. L’aire condicionat de la Vital School és trencat.

—Gairebé ni anava ja.

—Però és molt trencat; molta feina, molt soroll. Així que el meu marit és decidit de tancar l’escola una setmana.

—Tancar l’escola? No crec que sigui necessari.

—Sí, molt necessari; massa soroll.

—Però tota una setmana?

—La reparació molt grossa porta molt temps.

—Ja veig. I què hi ha del nostre acord sobre el meu sou?; tot igual?

—Cap canvi. Però no vinguis a l’escola aquesta setmana; tot tancat i també brut, jo penso. Molt important.

Daniel va decidir d’anar-hi i veure-ho ell mateix.

La senyora Harada va veure que agafava la jaqueta per marxar. Va cridar Masayuki, que estava doblegat damunt d’un cavallet.

—On vas? —li demanà des de dalt.

—Una classe particular —respongué Daniel, molest per la pregunta—. Per què ho preguntes?

—D’acord, tu vas.

L’aigua de pluja regalimava per les parets dels grans magatzems de Zudanuma. Daniel s’aturà justament fora de l’estació per escodrinyar Túnica finestra de l’escola. No hi havia cap senyal de vida.

Escales amunt, passant l’hamburgueseria, el dentista i el Centre Japonès d’Escacs, fins a l’escola mateixa, amb porta metàl·lica embellida per un gran pòster en japonès i anglès.

«Vital International Language Institute. Bona experiència internacional per a vostè avui. Bona».

Introduí la seva clau al pany i estirà fins a obrir la pesada porta. Dins estava fosc. Va palpejar fins a trobar l’interruptor del llum i va mirar al seu voltant. Havien netejat de paperassa la taula de la senyora Kamakura i estava plena de peces metàl·liques. Al terra hi havia la baluerna avariada de l’aire condicionat. Va començar a preguntar-se si no estaria perdent el sentit comú.

Va explorar cada sala, buscant alguna cosa inusual. Tot estava exactament com ho havia deixat després d’acabar la seva darrera classe; fins i tot a la pissarra gran encara hi havia la seva lletra.

Quan va tornar cap a la recepció, va sentir un soroll agut de passes pujant per l’ull de l’escala. No hi havia confusió possible, donat el pas ràpid. Era la senyora Chiba.

Daniel agafà d’una estrebada una còpia del llibre de text de l’escola i s’assegué darrera de la taula. Les passes es van apropar, accelerant-se quan ella va ser a l’últim tram i veié que la porta era oberta. Quan entrà precipitadament i va veure Daniel, el seu rostre mostrà sorpresa i enuig.

—Per què ets vingut aquí? Jo dic que tu no véns; l’escola és tancada.

—Volia agafar aquest llibre de text; m’ajudarà a planejar algunes classes.

Ella assentí, no gaire convençuda.

—És millor que tu no tornes una altra vegada; els homes de la reparació seran aquí. Jo vinc per parlar amb ells però arriben tard. —Sacsejà el cap—. Molt malament.

Daniel agafà el llibre i marxà, però no gaire lluny. Va passar la major part de l’hora següent en una hamburgueseria, assegut al costat d’una finestra, observant l’entrada de l’edifici on estava l’escola. Entre la poca gent que va veure entrar hi havia dos homes vestits amb granota, portant cadascun una capsa d’eines. Els empleats de reparacions.

Havia de fer transbord de tren en el seu viatge de tornada. Quan arribà a l’andana, va sentir un grinyolar de rodes i veié el morro platejat d’un «Skyliner», un exprés que cobria una tortuosa ruta, travessant els suburbis sense aturar-se, en el seu camí cap a l’aeroport.

Hi devia haver una mica de congestió en la línia. El tren avançà a poc a poc al llarg de l’andana per un pas de vianants. Daniel guaità dins per les finestres. La majoria dels passatgers eren japonesos, però hi havia un bon nombre d’occidentals entre ells: homes de negocis, turistes, estudiants, professors. Va caçar les mirades distants en els seus rostres; en els seus pensaments ja estaven a mig camí de la seva destinació.

Estaven netejant el sostre i les parets de la sala d’estar quan Daniel arribà; la pols d’anys es feia sobtadament visible en enormes regalims grisos. El senyor Harada s’estava observant el canvi.

—Tu tornes de classe —li digué a tall de salutació—. Lluny?

—No pas.

—Classe difícil? Tu estàs fora molt temps.

—Hi havia molt per fer —digué Daniel breument—. Però del que volia parlar-li és d’aquesta decoració. Crec que hauria de consultar-ho amb l’amo, el propietari d’aquesta casa.

El senyor Harada se’l mirà amb un posat mofeta, com si un prec tan inútil el desconcertés.

—Tot arreglat —replicà—. Tot està arreglat.

—Ja ha parlat amb l’amo?

—Naturalment. Jo vaig acordar de comprar aquesta casa a ell.

—Comprar-la? Però per què?

—És una bona casa, bastant a prop de l’estació. Una bona llar per a Keiko i tu.

—I què passa si volem viure en algun altre lloc?

Una altra mirada mofeta.

—Més endavant nosaltres parlem. Ara jo estic ocupat amb la feina.

Es va deixar caure unes quantes vegades durant el dia, comprovant com anava progressant la redecoració. Ja havia donat el número de telèfon del pis com un on podia ser localitzat. El telèfon va sonar vàries vegades demanant per ell durant la tarda.

Al vespre les dues cambres principals havien estat netejades, mentre que la sala d’estar tenia una capa fresca de pintura blanca. Keiko i la seva mare estaven fent el sopar per als presents, encara que gairebé no hi havia lloc perquè tothom pogués seure a menjar. El senyor Harada va tornar just en el moment en què començaven a desparar taula.

—Ara haig d’arreglar el convit —li explicà a Daniel—. Quins convidats invites tu? Els amos de l’escola?

—No, no poden; seran fora. —Daniel era reaci a convidar ningú perquè no semblés que acceptava el casament com un fet definitiu. La idea d’anunciar-ho a la senyora Chiba li era particularment poc atractiva.

—I la teva família?

—Tampoc no poden venir; ha estat una notícia massa precipitada.

El senyor Harada assentí solemnement.

—Molta llàstima. Tu no tindràs convidats. —Mirà al voltant de l’habitació—. I treball tan gros, temps tan petit. Però Masayuki i Hunio —assenyalà el seu fill gran i un dels oncles—. Ells ajudaran; ells es queden aquí aquesta nit per començar d’hora demà.

—Començar d’hora? No han de fer-ho pas; puc arreglar-me jo sol demà.

—No; no has de fer això —va insistir el senyor Harada—. La feina és un regal de la meva família. Ells insisteixen. —Va cridar a Masayuki, que corregué a traginar dos futons des de la furgo. Ell i l’oncle els estengueren a prop de la porta principal.

—No s’han deixat gaire espai —digué Daniel—. Si algú entra sobtadament podria trepitjar-los.

—És la seva elecció —contestà el senyor Harada—. Tenen menys olor de pintura.

Certament no hi havia mancança d’olor de pintura; tot l’apartament n’anava ple, de ferum, estranyament barrejada amb les restes aromàtiques del que Keiko havia cuinat.

Ajagut a la vaporosa obscuritat, Daniel percebia incòmodament la ferum, tant com la respiració dels dos Harada, justament al costat de la porta del carrer.

Quan es va llevar trobà que ells ja ho havien fet; estaven xarrupant te i parlant en curts esclats de conversa gutural. No semblava que tinguessin cap pressa per començar a treballar, i es van estar sense fer res fins que els altres van arribar.

Aquell dia el senyor Harada portà Daniel a visitar l’hotel del casori.

Toshihiko va conduir, aquesta vegada sense antiparres. Es van acostar al centre de Tòquio per autopista, la major part del temps per un pas elevat, a una alçada superior a la de les botigues i oficines. Quan van baixar al nivell de terra, l’hotel va aparèixer. Daniel va veure una parella que en sortia, vestits totalment en l’estil occidental, amb el seguici de convidats al darrera.

—Molts casaments aquí —digué el senyor Harada amb aprovació.

Un dels empleats de recepció el saludà servilment, i tot seguit els aconduí cap a les dues sales on l’esdeveniment tindria lloc: una per a la cerimònia en si; l’altra per a l’àpat posterior.

El senyor Harada portà Daniel a través de totes dues. Seria un casament tradicional a la manera moderna, una barreja dels estils japonès i occidental. La cerimònia en si seria budista, i consistiria bàsicament en la núvia i el nuvi bevent un sake especial de tres calzes posats un dins de l’altre, com les nines russes. Keiko portaria un kimono tradicional i Daniel una sòbria túnica grisa, mentre que els convidats serien parents acuradament seleccionats.

El sopar, que es faria unes quantes portes més enllà, inclouria un gran nombre de convidats. Es farien parlaments, descripcions aduladores dels dos bàndols. L’esdeveniment seria occidental, amb menjar francès. En aquest punt Keiko i Daniel ja s’haurien canviat i portarien vestits occidentals de noces.

La idea que no podria passar per això travessà el cap de Daniel. Va tractar d’imaginar el que faria Jake. Certament se’n sortiria d’alguna manera, sense cap escrúpol. I seria prou murri com per no ser agafat sense diners ni passaport. Però volia ser com ell?

—Molta llàstima que tu no tens cap convidat —continuà el senyor Harada, ara explicant-li el menjador—. El senyor Toshio dirà unes paraules en el teu nom, hi ha d’haver parlament, com si tu ets de l’empresa. Tots els altres convidats són de l’empresa.

—Tots? Tota la seva família?

—Naturalment.

—I quin tipus de feina fan?

El senyor Harada se’l mirà amb reprovació per haver-se mostrat tan tafaner.

—Treball d’empresa.

—Però quin tipus d’empresa és? —insistí Daniel.

—Una empresa de negocis.

—Quina mena de negocis?

—Negocis d’empresa.

Cap allà mitja tarda la sala d’estar havia rebut la seva segona capa de pintura i havien començat a treure la moqueta verda. Era d’un material prim i s’estripava amb facilitat, aixecant-se un núvol de petit borrissol verd.

Enmig de l’enrenou el timbre de la porta va sonar. En obrir la porta, Daniel es va trobar al davant de Samuel Echtbein. Aquest va mirar sospitosament al voltant de l’habitació.

—Te’n vas?

—No; tot el contrari.

—Qui és aquesta gent?

—La família de la noia amb qui em vas veure l’altra nit.

—Ah sí? —Echtbein no n’estava convençut—. M’agradaria tenir una xerrada amb ells. —Ranquejà cap al senyor Harada.

Daniel se’ls mirà mentre parlaven, en japonès, intentant extreure displicentment alguna informació l’un de l’altre. Echtbein va ser el primer a baixar la guàrdia, afluixant lentament el rostre mentre les seves paraules començaven a fluir més lliurement. Llavors la cautela desaparegué fins i tot del rostre del senyor Harada. Echtbein li oferí la seva mà i aquest la hi acceptà.

Tornà cap a Daniel i li tustà dèbilment l’espatlla.

—Ei, felicitats. Ara sí que et puc donar la benvinguda al Japó.

La feina de la moqueta havia estat interrompuda perquè els qui la feien van deixar anar la seva curiositat i esguardaren l’inesperat convidat. El senyor Harada va demanar un descans i li manà a Keiko que fes te verd.

—Nosaltres hem de celebrar el moment feliç. Molta sort. Ara tenim un amic de Danieru per al casament. El senyor Echtbein està d’acord en dir unes paraules.

Van seure al voltant de la taula baixa, xarrupant el líquid verd, tots callats tret del senyor Harada i Echtbein. Era Echtbein qui més parlava: una conversa a raig. El senyor Harada el tallava amb uns quants comentaris, sense cap pressa; a cadascun d’aquests Echtbein replicava amb inclinacions de cap que denotaven interès.

—Ei, això s’haurà de celebrar —li digué a Daniel quan hagueren begut el te—. Després de tot, sembla que ara serem realment veïns. Què et sembla si anem a casa meva i et presento la meva família. Fins i tot pots agafar alguna idea útil per viure aquí. —Es va mirar el rellotge, i somrigué amb la diabòlica idea que se li acabava d’acudir—. Ja sé que només són dos quarts de sis, però fins i tot podríem obrir una llauna de cervesa.

Echtbein vivia només a un centenar de metres, en una casa molt similar a la que contenia l’apartament de Daniel. Assegut a la taula de la cuina, escoltant Echtbein parlar detingudament d’aspiradors i olles per a arròs —era un professor de soca-rel amb una gran passió per explicar coses— Daniel començà a penedir-se d’haver acceptat la invitació.

—Et sorprendria la quantitat de feina que una olla per a arròs estalviaria a la teva futura muller. I el seu funcionament és realment senzill…

La seva dona es bellugava darrera d’ells, preparant plats per picar. De l’habitació del costat venia una remor d’espetecs i crits. Els tres fills estaven mirant dibuixos animats a la tele.

A la taula entre Daniel i Echtbein hi havia una solitària llauna de cervesa; l’oferiment d’Echtbein d’«obrir una llauna de cervesa» havia resultat prou literal. Havia agafat gots particularment petits, de manera que donés per a unes quantes rondes.

A través de les finestres Daniel veié un gos rodanxó que mirava endins, recolzant les rabassudes potes al vidre. Va tallar el monòleg d’Echtein sobre olles per a arròs.

—És teu?

—Sí que ho és. —Echtbein li va perdonar la interrupció ja que, després de tot, obria un nou tema de conversa—. És d’una raça tradicional, indígena del Japó.

Daniel assentí.

—Sembla que vol entrar.

—Bé, Dan; això és una altra cosa que has d’aprendre, si penses tenir mai un animal domèstic aquí. Saps, no tindria gaire sentit que ens traguéssim les sabates en entrar si deixéssim anar els animals amunt i avall, embrutant-t’ho tot. Així que t’has de decidir per un animal interior o per un d’exterior.

—Ja veig —Daniel xarrupà la seva cervesa i es trobà que se l’havia begut tota.

—Perquè la casa és com una mena de santuari.

A Daniel se li acudí que el coneixement d’Echtbein sobre el país li podia ser d’alguna utilitat.

—En saps molt, de les empreses japoneses?

—Alguna cosa, m’imagino.

—És normal que tota una família treballi a la mateixa?

—Sí, no és pas gens estrany. Molta gent es casa amb algú de la seva pròpia empresa.

—I no seria una mica estrany que tota una família s’agafés uns quants dies de vacances, així de cop.

—Podria ser difícil d’organitzar, sí. Per què ho preguntes?

—Els Harada sembla que tinguin tot el temps lliure que vulguin. I el senyor Harada no va voler dir-me de quina mena d’empresa es tracta, encara que tinc la impressió que ell n’és l’amo.

Echtbein va arrugar el front.

—Què vols dir?

—No n’estic segur. Però hi ha alguna cosa anormal en la família. I sembla com si em controlessin tota l’estona. Em costa escapolir-me d’ells.

—Ei, ei; no és pas veritat. Només estan una mica preocupats perquè no saps com funcionen les coses per aquí. Em sap greu haver-te de dir això, Dan, però no m’agrada gens ni mica sentir com els critiques d’aquesta manera.

—Tot just els acabes de conèixer.

—He estat en aquest país més temps que tu, Dan —digué Echtbein a poc a poc, amb veu pacient—. Em penso que sé unes quantes coses que tu no saps.

La seva dona va posar el menjar a taula. Quan es va inclinar davant del seu marit, Daniel s’adonà que semblava molt més sana que ell.

—Hi ha un munt de coses que has d’aprendre —continuà Echtbein, amb veu indulgent—. Ni tan sols has començat a abordar l’idioma; parlar-lo, deixant de banda l’escriptura. —Va començar a descriure la complexitat del sistema d’escriptura, la intricada combinació dels dos alfabets i alguns milers de símbols. La monotonia del seu parlar començava a posar nerviós Daniel.

—Naturalment, si vols aprendre’n de debò necessitaràs classes —prosseguí—. De fet, probablement jo te’n podria aconseguir al col·legi on treballo. Ja t’ho miraré.

—Molt amable per la seva part, però sisplau, no cal que et molestis.

—No és cap molèstia.

—No ho entens; no ho tinc clar que en vulgui cap, de classe.

Echtbein semblava desconcertat.

—Necessites les classes; et costarà molt d’aprendre’n sense classes.

—Ni tan sols estic segur que em quedaré aquí. Més aviat crec que no m’hi quedaré.

—Marxeu tots dos? —Echtbein es va sorprendre—. Però, i l’apartament, la decoració?

—Ja he advertit al senyor Harada que potser no ens hi quedem. Si així i tot vol redecorar l’apartament, és el seu problema.

—Però fóreu ben ximples de marxar. No t’adones que ets molt afortunat. Aquest és el país del futur.

—Llavors potser el futur no és per a mi.

No van trigar gaire a acabar la cervesa i el menjar. Echtbein acompanyà Daniel a fora.

Van travessar l’habitació on els tres fills estaven mirant la tele. Als dibuixos animats que feien hi havia un gos i un ós, ben vestits tots dos, enmig d’una violenta batalla, disparant amb metralladores des de darrera d’uns contenidors d’escombraries. Els dibuixos mostraven alternativament els canons de les armes, escopint bales, i les seves cares, deformades per la ràbia.

—T’agrada això? —li va preguntar Daniel al fill gran. Aquest se’l mirà, sense entendre!—. Bon programa?

—És el seu preferit —contestà Echtbein per ell.

Daniel no va tornar de pressa, malgrat la pluja. Va agafar un camí més llarg, paral·lel al recorregut del ferrocarril, i s’aturà una estona prop de la via, observant les mestresses de casa, que travessaven un pas amb bicicleta aguantant precàriament paraigües de colors damunt dels seus caps, i els trens, que passaven retrunyint.

—Encara molt per fer —va comentar el senyor Harada. Els seus estaven recollint després de la jornada. Havien col·locat una moqueta nova, i una cuina més gran havia estat instal·lada.

—És millor que els meus dos fills es quedin aquesta nit, per començar d’hora.

—Començar d’hora? —digué Daniel—. Però si quan Masayuki i el seu oncle s’estigueren aquí l’última nit no van fer res fins que no vau haver arribat. No hi havia cap necessitat que es quedessin.

—És veritat? —el senyor Harada tossí en desaprovació—. Molt dropos. Jo parlaré amb Masayuki per treballar dur.

—De veritat que no és necessari; hi haurà prou temps per fer-ho tot.

—Jo no estic segur… I és molt trist si la casa no està a punt. Naturalment si és molest, si tu odies els meus fills, llavors és diferent.

—No he dit pas això.

—Bé; llavors tot correcte.

Quan els altres se n’hagueren anat, Masayuki, amb moviments lents i pesats, va estendre els dos futons al terra, en el mateix lloc on havien estat la nit abans, just al costat de la porta del carrer.

Toshihiko va començar a examinar les possessions de Daniel, agafant una de les capses de diapositives. Davant de la desesperació de Daniel, va engrapar una diapositiva amb els dits, tocant el negatiu. Una ditada greixosa la podia fer malbé.

—Deixa això —li ordenà Daniel.

—Què és?

—Deixa-ho on era —cridà—. Ho faràs malbé.

Toshihiko va tornar la diapositiva a lloc, més perplex que enfadat, i començà a examinar la barata cassette Walkman de Daniel.

—Tu tens música americana? —Va semblar decebut quan Daniel digué que no en tenia—. Llavors nosaltres anem a fer una copa, al saloon. —Amb la seva mà brandà un got imaginari i el guaità com oscil·lava fins aturar-se en una enorme barra de pel·lícula.

El seu germà no n’estava segur. Però Daniel tenia ganes de sortir de l’apartament. El seu suport va decidir l’afer.

Toshihiko sortí al davant, a l’aire càlid. No van anar gaire lluny, a un bar tradicional, sense cambreres ni tan sols equip de música, només rengles i rengles d’ampolles idèntiques que contenien el mateix líquid incolor. Un parell de símbols gargotejats al vidre indicaven la clientela habitual per a la qual estava reservat.

Toshihiko es disculpà per les begudes disponibles.

—No hi ha whisky aquí; ho sento, només schochu.

—Shochu bo —grunyí el seu germà.

Van seure a la barra. Toshihiko es va posar al mig, excloent Masayuki de la conversa. Parlava excitat de música americana, bàsicament una llarga llista de noms.

No gaire complagut pel seu aïllament, el germà gran s’aixecà repetidament per darrera de Toshihiko per reomplir els gots, cridant «Campai» i aixecant el seu. Cada vegada insistia que es beguessin d’un glop el licor tipus vodka.

Després de poca estona el rostre de Toshihiko va començar a acolorir-se amb una foguerada vermellosa. Els seus mots s’embarbussaren tant que els noms americans amb què amania la seva conversa van esdevenir menys i menys comprensibles.

Daniel va interrompre la tirallonga de grups de rock.

—T’agrada el teu treball, per al teu pare?

—Treball, feina —assentí distantment—. Jo agrada. —Es va posar a cantar—. Jo agrada ser una estrella de rock.

—Quina mena de treball fas?

—Gran treball; massa gran. Sense temps per a la música.

—Quina mena de gran treball?

—Treball, treball; no diversió. —Toshihiko comentà amargament—. Jo agrado dona occidental, tu agrades? —Va riure abans que Daniel pogués respondre—. És clar, tu ets occidental. Però, tu agrades dona japonesa? —Va riure una altra vegada—. Naturalment; tu agrades Keiko.

Masayuki es posà alerta en sentir el nom. Daniel va poder veure com s’esforçava a desxifrar la conversa.

—Però dona japonesa és massa petita. —Toshihiko continuà, parant les mans com si tingués dos pits—. Petites aquí. Tu no odies?

—No, no ho odio.

—Això està bé —observà Toshihiko, sobtadament pràctic—. I la meva germana agrada homes occidentals molt, ulls, cabells. Ella agrada occidentals.

—Occidentals; vols dir que n’hi ha hagut altres?

Entenent prou com per sustentar la seva sospita, Masayuki li va donar un cop de colze d’advertència. Toshihiko es girà cap a ell desdenyós.

—Tu ets boig; boig, boig, boig. Tu no entens, res. Tren elèctric, tu entens?

Avergonyit per la seva ignorància, Masayuki abaixà la vista malhumoradament.

—Estúpid.

Daniel continuà.

—Va conèixer altres occidentals?

Toshihiko assenyalà el rostre de Daniel.

—Ulls, cabells clars; ell és com tu.

—Però qui era ell? El seu marit?

Toshihiko va riure com una gallina.

—No marit; tot el contrari de marit.

—Però ella va estar enrotllada amb ell?

—L’home occidental és home que canta, guitarrista. Jo agrada la guitarra elèctrica… —La concentració de Toshihiko feia aigües; no semblava haver entès la pregunta. Daniel estava disposat a descobrir la veritat.

—L’altre occidental —exigí—, era amant de Keiko?

Immediatament s’adonà del seu error. Havia simplificat excessivament les paraules. Masayuki ho havia entès. Va baixar pesadament del tamboret, anà cap al seu germà i l’engrapà pel coll, aixecant-lo i trabucant gots i ampolles que eren a la barra. El sobtat disturbi va fer callar els altres bevedors. El bàrman va cridar-li que s’aturés.

Queixant-se sense comprendre res, Toshihiko va ser arrossegat fora del local i llençat contra la cortina d’aigua del carrer. El seu germà li clavà un sorollós mastegot, després un altre i un altre.

—Para de pegar-li —va requerir Daniel. Tractà d’enretirar Masayuki però ell mateix va ser expel·lit. El germà gran li donà una altra garrotada a Toshihiko i després el va acompanyar de tornada a l’apartament, renyant-lo sorollosament i empenyent-lo tot el camí.

Toshihiko se n’havia anat abans que Daniel es despertés.

La feina es reprengué com abans: la senyora Harada dirigint les operacions des d’una bona posició al costat de la porta del carrer, el seu marit deixant-se caure tot sovint en petites visites d’inspecció. El telèfon no parava de sonar, sempre demanant pel senyor Harada.

No es va fer cap comentari sobre els fets de la nit abans; era com si no haguessin succeït. Daniel va decidir no preguntar res als pares sobre l’altre occidental; senzillament li contestarien amb evasives. Millor esperar una ocasió de parlar amb Keiko a soles.

Van desallotjar, netejar i pintar el dormitori amb una primera capa de pintura blanca. Al capdavall, Toshihiko va tornar. Va passar pel costat de Daniel, ignorant-lo deliberadament i es posà a treballar.

Daniel vigilà estretament Keiko. Estava penjant cortines. Fos on fos, o el seu oncle o el seu germà gran sempre semblaven ser a la vora.

Després de dinar va començar la tasca de reemplaçar les estores de tatami que cobrien el terra del dormitori. Quan les velles van ser fora, aviat es va evidenciar que una gran quantitat de les planxes de sota eren podrides.

—Més feina, menys temps —es va queixar el senyor Harada. Van decidir de cridar un fuster.

En la seva següent visita d’inspecció, el pare de Keiko es va trobar amb un altre contratemps. El van trucar per telèfon, i s’hi va estar parlant durant una bona estona. Tot seguit va retransmetre les notícies que havia rebut a la seva família, i després a Daniel.

—Més retard. Un treballador de la meva empresa a l’hospital és tristament mort. Demà és la cerimònia i tota la meva família ha d’anar; naturalment tu no. Però és menys temps; nosaltres hem de treballar fort.

Cansat de mirar, Daniel va començar a repintar la cambra de bany. Amb les noves presses per a la redecoració, la senyora Harada no va posar cap objecció.

Era el vespre, i gairebé havia acabat la primera capa de la cambra, quan es va presentar una oportunitat. En la seva determinació que tot estigués acabat per al casament, el senyor Harada havia insistit que tothom treballés fins més tard de l’habitual, fuster inclòs. El martelleig per clavar les noves planxes era inevitablement sorollós, i feia trontollar tot el dèbil edifici. Aviat es van sentir uns cops a la porta. Eren els veïns de sota, una gent que Daniel gairebé no coneixia.

El senyor Harada va anar a la cambra del davant per parlar amb ells. Daniel observà Keiko atrafegada penjant cortines al dormitori, però el seu germà gran i el fuster eren prop d’ella.

La xerradissa a la porta del carrer continuà; semblava que el senyor Harada estava determinat a tirar endavant la feina. Van cridar el fuster per donar alguna mena de testimoni. Un moment després Masayuki va sucumbir a la temptació de la curiositat i sortí a veure com acabava la disputa.

Daniel s’acostà a Keiko.

—Com et va?

Ella s’agità lleugerament en sentir la seva veu.

—Tot bé.

—Gairebé no he tingut ocasió de parlar amb tu des de fa dies; hi ha algun problema?

Ella somrigué maldestre.

—Cap problema.

—Cap? —Li aixecà la barbeta de manera que li hagués de fitar els ulls—. Ahir a la nit el teu germà va parlar d’un altre occidental que tu coneixies.

—Ell està massa borratxo.

De fora de l’habitació Daniel va sentir la veu del seu pare sermonejant els veïns de sota; portava la iniciativa en la discussió.

—Hi devia haver alguna cosa més que això; quan Masayuki va descobrir el que estava dient, l’atacà.

—Res.

—Ho haig de saber.

Ella se’l mirà de ple.

—No; tu no has de saber. És millor per a tu.

—Per què millor?

—Més segur.

Un nou silenci alertà Daniel. Va sentir com tancaven la porta del carrer i es va tombar just a temps per veure el senyor Harada entrar a la petita cambra.

—Per què crides a la meva filla?

—No li estic cridant, parlo amb ella. Hi ha algun mal en això? Després de tot, m’hi casaré d’aquí a pocs dies.

—Jo penso que la teva conversa és dolenta.

—Dolenta? Només vull saber què passa aquí; què volia dir Toshihiko quan va parlar d’un altre occidental.

—No volia dir res. Ell està borratxo. Ell es comporta també equivocat.

—Només una equivocació; llavors per què li va pegar Masayuki?

—Perquè ell està massa borratxo; ell és incorrecte.

—Sé que hi ha alguna altra cosa.

El senyor Harada el va traspassar amb la mirada.

—Tu dius que jo sóc un mentider?

—No, jo…

—És millor que tu no dius.

Les ràfegues de vent feien vibrar les finestres en els seus marcs. La feina a l’apartament era quasi acabada: les noves estores de tatami estaven col·locades, les cortines eren al seu lloc, i una nova porta del carrer estava sent instal·lada. Havien clavat un espès full de plàstic transparent al portal per impedir que la pluja entrés.

El senyor Harada es va mirar el rellotge i anuncià:

—Nosaltres hem d’anar a la cerimònia de l’home mort.

Va fer signes a la seva família d’agafar els impermeables i els paraigües.

Daniel els guaità desfilar travessant el carrer, amb gotes de pluja rebotant a la tensa tela dels seus paraigües. Es van aturar al costat del cotxe, mentre el senyor Harada hi pujava.

El senyor Toshio es va quedar vigilant els treballadors que instal·laven la porta. Es quedava ostensiblement per assegurar que la feina es feia com calia.

A l’altra banda del carrer, tots els Harada eren ara dins del cotxe i un raig de fum es féu visible des del tub d’escapament. El motor estava preparat per a un viatge tranquil creuant Tòquio, com era costum en un funeral.

Va ser llavors quan Daniel el veié. Immòbil sota el seu paraigua, mig amagat darrera una cantonada, també s’estava mirant els Harada. No hi havia error en la seva rígida manera d’estar-se dret, el modus com agafava el paraigua com si fos enormement pesant. Era l’home de la mirada estràbica.

El cotxe dels Harada marxà. Llavors, davant de la sorpresa de Daniel, l’home guerxo aixecà la vista a la finestra de l’apartament, just on ell era. Va fer un cop d’ull al seu voltant i després un senyal perquè Daniel baixés.

El senyor Toshio encara s’estava al costat del portal, observant el fuster. Quan Daniel va aixecar la coberta de plàstic, tractà de barrar-li el pas, sobresaltat.

—On vas tu?

—Fora.

—Però el senyor Harada… —La confusió del seu rostre el va trair. Daniel s’esmunyí escales avall, atent a possibles passes darrera d’ell. No n’hi van haver. Així i tot, no es va aturar quan arribà on era l’home de la mirada estràbica, sinó que passà pel seu costat com si no el conegués i tombà per la cantonada, fora del camp visual de l’apartament.

—Sento molestar-te —digué l’home tan aviat com el caçà—. Però estic preocupat per tu. —Va assenyalar amb la mà el lloc on el cotxe havia estat aparcat—. Coneixes aquesta gent?

—És clar que sí.

—Llavors tu has de saber que és millor marxar d’aquí; marxar del Japó.

—Per què?

—Aquesta gent no és normal; ells no són com els japonesos.

—Però com ho sap?

—Per la meva feina.

—Al banc?

—No, no —digué ell amb impaciència—. A l’Oficina d’Immigració.

Daniel es va quedar perplex per la confessió.

—Com és que coneix els Harada?

—No és important; ara no.

—Però què tenen que sigui tan perillós?

—Jo dic a tu, no és important —digué l’home, enfadat—. Només és important marxar immediatament.

Per un moment Daniel es va preguntar si tota la història no podia ser un muntatge per fer-lo admetre que treballava il·legalment.

—Per què no em deporta, senzillament? —preguntà—. Vostè treballa per a Immigració. Ja li dic que he estat donant classes d’anglès sense permís. Fins i tot li donaré l’adreça de l’escola on treballo.

—No, no —va dir l’home, gairebé desesperadament—. No és possible. Tu tens sort; ara només has de marxar.

—No és tan fàcil; no puc marxar així de sobte. La seva filla… Suposadament m’hi haig de casar.

—Casar?

—Sí, d’aquí uns dies. Està embarassada. De mi.

Ara era el torn de l’home guerxo de quedar-se perplex.

—Per què no has dit abans?

—És important?

Semblava que sí. Va fer una inclinació amb el cap.

—Sento molestar a tu. Jo haig de marxar.

—Però no pot; no m’ha dit gairebé res.

—No és res. Equivocació meva. —Es va tombar. Daniel va córrer al seu darrera, però l’home li tirà el seu paraigua als peus, fent-lo ensopegar.

Quan Daniel es va aixecar l’home ja havia tombat la cantonada i pujava a un cotxe. Daniel li colpejà les finestretes, endebades; l’home va accelerar.

La taula era plena de bols amb menjar fumejant. Un murmuri de veus cantussejava «Ita dekimasu». Keiko va atansar el bol més gros al seu pare i aquest se serví arròs al seu plat. Començà la remor esmorteïda de palets de fusta.

El senyor Harada mastegà pensarós, i li va preguntar a Daniel:

—L’escola teva; no truquen a tu?

—No, encara no. —Daniel gairebé no havia dit ni una paraula en tota la tarda. Es preguntava si ho havien notat.

—No és bo. —El senyor Harada arrugà el front, preocupat—. Potser ells no són una escola tan excel·lent; no és de confiança tancar tant.

—Tornaran a obrir dilluns.

El senyor Harada assentí, no gaire convençut.

—Molts treballadors a la meva empresa volen aprendre anglès. Si tu vols tu els ensenyaràs; és millor que tu treballes per l’empresa de la nova família teva.

—Molt agraït per la seva oferta —digué Daniel lentament—. M’agradaria meditar-ho bé.

—Naturalment.

Daniel va beure més cervesa del seu got.

—L’enterrament; ha anat bé?

—La cerimònia de l’home mort. Sí, bé —digué el senyor Harada compungit—. I trist, naturalment.

—Era jove, el treballador de l’empresa?

El senyor Harada li dirigí una mirada amenaçadora.

—Edat normal.

—Però de què ha mort?

—Accident; només accident.