Capítol novè

Daniel va allunyar-se a grans gambades de l’estació de Zudanuma i buscà amb l’esguard la finestra de l’escola. Aquesta vegada hi havia un senyal clar d’activitat. El vidre estava entelat.

Des del peu de l’escala va poder sentir un murmuri de veus flotant. La porta era mig oberta. A través d’ella va veure la senyora Kamakura, que no era pas darrera de la seva taula, sinó dreta amb un got ple d’un líquid escumós a la mà. El va veure i semblà realment desconcertada. No feia pas teatre.

Les parets eren decorades amb globus que penjaven i papers llampants. I les minúscules sales de l’escola eren plenes de gent. Semblava que tots els alumnes de Daniel estaven presents, xerrant i bevent.

A prop de la porta hi havia un occidental que Daniel mai no havia vist abans, amb una espessa barba pèl-roja i cara de bon jan.

—Tu deus ser en Daniel Thayne, oi?

El seu accent era canadenc.

—És magnífic. Podré prendre algunes notes sobre com han anat les classes fins ara.

—Ets un nou professor?

—És clar. —El canadenc semblà estranyat que no ho sabés—. I com ha anat això? M’havien dit que ja te n’havies anat.

—Anat, on?

El canadenc no tenia clar si parlava seriosament.

—A casa, naturalment.

—Per què me n’hauria d’anar enlloc?

Un somrís incòmode.

—Home, no sé…

Els alumnes s’agombolaren al voltant de Daniel, excitats per la seva aparició inesperada.

—Tu és aquí —digué un d’ells, una vella solterona—. La senyora Chiba diu tu és ja marxat del Japó.

—Això ha dit?

Una altra mirada desconcertada.

—El pare teu, és recuperat?

—Què us ha dit la senyora Chiba?

—Ella diu ell és molt malalt. Jo tinc tanta pena.

Els altres també estaven mostrant-li la seva solidaritat, la seva gran alegria perquè ell podia dir-los adéu.

—Tots els alumnes volen veure a tu abans tu marxes —digué la vella conca—. Només aquest matí jo rebo una carta dient jo haig de venir a una festa per dir adéu a tu. Jo deixo l’oficina més aviat per venir. Tots som arribats… Llavors la senyora Chiba diu el teu pare és més malalt i tu has de marxar abans. Tan trista. Però ara tu és aquí.

—Sóc aquí, sí.

Va veure el cap de la senyora Chiba movent-se nerviosament un xic lluny, envoltada per les oficinistes. Va obrir-se camí cap a ella.

—He pogut venir, després de tot.

Ella el fità, amb els ulls més oberts de l’habitual. Adonant-se que estava envoltada d’alumnes, va fer el que va poder per recuperar-se. Daniel va observar amb un cert plaer els seus intents de semblar relaxada i complaguda.

—Nosaltres estem tan contents que tu pots venir —digué al capdavall.

—De debò? Ha estat una sorpresa per a mi trobar-me que heu preparat aquesta festa per acomiadar-me.

Ella va llançar una llambregada a les oficinistes. No s’havia d’haver preocupat. Cap d’elles havia assolit ni el nivell intermedi en el seu anglès. Els seus assentiments i somriures no demostraven cap mena de comprensió.

—Nosaltres hem de tenir un feliç adéu per a tu.

—Ah, sí? I com està el meu pare?

—El pare teu? —digué amb recança—. Tots nosaltres esperem que ell està bé. Nosaltres estem tan tristos per ell.

Les oficinistes arrufaren les celles, interessades.

—No crec que us hagueu de preocupar gaire —començà Daniel—. Quan vaig parlar amb ell, l’altre dia…

—Danieru, sisplau —el tallà la senyora Chiba—. Jo haig de tenir una xerrada en privat amb tu; assumptes especials privats.

—Quins assumptes?

—Bo per a tu; molt especial.

Arrufà el front.

—Més val que sigui així.

Ella s’obrí pas entre la gent, amb Daniel al darrera, rebutjant amb gestos moltes preguntes interessant-se per la salut del seu pare. Sortiren fora al replà del davant de l’entrada. Daniel tancà la porta darrera d’ells, esmorteint sobtadament l’enrenou de la gresca interior.

—I bé, què hi ha?

Ella va inspirar, recollint forces per a la seva resposta.

—Danieru, tu vols que els alumnes pensin coses bones de tu?

—Naturalment.

—Això és el que jo decideixo. Per això jo faig una festa per a tu en marxar del Japó i de la Vital School.

—Magnífic. Tret que jo no me n’he anat pas.

Ella va remenar el cap amb desaprovació.

—Danieru; el marit meu sap coses de tu. Jo també. Nosaltres decidim és millor que els alumnes no recorden a tu com a mal professor que traeix l’escola teva.

—Trair?

Ella se’l mirà amb solemnitat.

—Jo no sóc tan estúpida. Jo noto quan una vegada i una altra tu ets ocupat i no pots donar classes particulars. I tu vols tot el diner però no dius per què. I tu no dius coses bones als alumnes perquè ells es queden a la Vital. Llavors el marit meu veu a tu parlant amb un home australià que treballa per a la Happiness School. Així que jo entenc.

—Creu que estic treballant a la Happiness?

—Naturalment. Però encara penso que és millor tenir un adéu feliç per a un bon record dels alumnes. Jo no dic a ells com tu traeixes. Jo dic que tu has de marxar del Japó perquè el pare teu és malalt.

—Vinga va, no m’enredi! Això no té res a veure amb els bons records dels alumnes. Estava preocupada que no me n’anés de la Vital i m’endugués tots els alumnes cap a la Happiness. I per què no hauria de fer-ho, si mai no em paga?

Ella esbufegà.

—Nosaltres no sabem el que tu pots fer. Nosaltres estem molt tristos que tu no mostres bon respecte i honor cap als teus amos. Nosaltres estem disgustats.

—De debò? I vostè decideix de trobar un altre professor i fins i tot em munta una festa d’acomiadament; tot això sense dir-me res. Em temo que jo també estic bastant disgustat.

Ella remogué el cap.

—Nosaltres hem de fer això per l’escola.

—Heu de fer-ho, eh? Molt bé, val més que sàpiga el que haig de fer jo, ara. Pel bé dels alumnes haig de tornar a entrar allà dins —va assenyalar la porta de l’escola—, i dir-los a tots que el meu pare no està pas malalt. Haig d’explicar-los que vostè ha estat mentint, no només a mi, sinó a tots plegats, i finalment els haig de recomanar que s’apuntin a una escola amb un director més honest, com per exemple la Happiness.

—Tu no fas això. Els alumnes pensaran malament de tu perquè tu traeixes l’escola.

—Potser sí; però pensarien molt pitjor de vostè per haver-los mentit.

—Ells no creuran a tu; tu només ets professor. Jo controlo l’escola.

Daniel va obrir una mica la porta, i en sortí una remor de veus.

—Està segura que la creuran a vostè més que a mi?

La senyora Chiba la va tancar.

—Això és un error estúpid. Nosaltres no hem de lluitar; nosaltres treballem junts a la mateixa empresa. És millor que nosaltres parlem.

—Molt rebé; parlem-ne. Començaré per dir-li el que penso que em deu. D’una banda, tots els salaris que m’havia d’haver pagat. I també un bitllet per a Hong-Kong; això pot anar per totes les estratagemes que ha intentat fer-me.

Ella remenà el cap seriosa.

—Una actitud dolenta. El bitllet potser nosaltres podem donar, però el diner és impossible; impossible per a l’escola.

—És una llàstima.

Va obrir la porta, alliberant tot l’enrenou de la gresca. Ella li engrapà el braç.

—Espera. Potser l’escola pot pagar una mica de diner; poc.

—Tot; o diré als alumnes que s’apuntin a la Happiness.

Se’l mirà enfadada.

—Jo penso que tu ets un mal home. Tu no tens cor, no tens lleialtat cap a l’empresa.

—I?

—El marit meu recollirà el diner que tu estimes tant. I el bitllet per anar a un país estranger. Nosaltres estarem contents que tu ets marxat.

—Ho necessito aquest vespre.

—Ell pot aconseguir tot a l’aeroport. Ell donarà a tu després que la festa és acabada.

—No; abans.

—Impossible; potser tu agafaràs tot i parlaràs malament també.

Molt bé; ensenyi-m’ho durant la festa i no m’ho doni fins que acabi.

Ella assentí amb recança.

—Però tu has de dir adéu correctament als alumnes.

—Dir adéu?

—Naturalment. Nosaltres direm que el pare teu és molt millor. I al final els alumnes faran un llarg passadís per a un adéu feliç. Tu donaràs la mà a tots els homes i un petó a la galta de les dones. —S’assenyalà la seva—. Aquí.

Daniel encongí les espatlles.

—D’acord.

Va tornar a entrar a l’escola i aviat va estar envoltat d’alumnes.

—El pare teu és millor?

—Tu tornaràs al Japó?

De cua d’ull va veure com la senyora Chiba xiuxiuejava alguna cosa al seu marit, i aquest va sortir discretament per la porta.

—Tu agradar Japó?

La senyora Chiba va pujar-se a una cadira i lladrà una demanda de silenci. Va explicar, primer en anglès i després en japonès, que el pare de Daniel estava encara malalt, però que s’havia recuperat prou, i Daniel havia pogut endarrerir la seva marxa unes quantes hores. Això ho havia fet perquè volia acomiadar-se dels seus alumnes. Llavors començà a aplaudir, i aviat tots s’hi adheriren.

—Tu estàs trist pel pare teu?

—Tu tornaràs al Japó?

A Daniel li costava concentrar-se en les preguntes que li estaven fent, de tan excitat com estava amb la idea que ben aviat seria lluny del país, de Chibas i Haradas, i de totes les maquinacions i intrigues que es portaven entre mans.

No va haver de parlar gaire. Aviat fou alliberat per una intensa sessió fotogràfica. La majoria dels alumnes havien dut les seves pròpies màquines, totes d’un tipus molt similar: un aparell compacte, a prova d’incompetents, amb flash incorporat. Les aules aviat es van emplenar de regulars esclats de llum.

La sessió fotogràfica va esdevenir un llarguíssim procés. Primer es van fer les fotos dels grups, de les diferents classes. Cadascuna havia de ser feta una vegada i una altra ja que un per un deixaven el grup per fer la seva pròpia fotografia i després li passaven la màquina a algú altre i s’afanyaven a tornar al grup per a una fotografia que els inclogués a ells mateixos. Naturalment, Daniel havia de sortir en totes.

Fins i tot quan van acabar de fer les fotos de grup, els flashos continuaren, ara d’instantànies informals. A aquestes alçades la cervesa començava a fer el seu efecte i un canvi d’actitud esdevenia patent.

Els xisclets de les col·legiales s’anaven fent més alts i més aguts. Els homes començaven a cantar; tres d’ells en concret se n’havien anat a una de les aules amb una llauna gran de cervesa. Aviat uns esgarips desagradables es filtraren pels separadors de plàstic.

Entre les oficinistes, abundava el sentimentalisme.

—Tu tornaràs al Japó? —Li preguntaven una i altra vegada, amb autèntic interès pel seu benestar. Als seus ulls, allò era anar-se’n del Japó per anar a raure a un lloc perillós i desorganitzat: la resta del món.

Podia ser que mai no tornés.

I va començar la plorera. Al principi, feblement, amb una col·legiala sola que somicava darrera de les seves gruixudes ulleres, dreta en un racó. Però ben aviat es va estendre a totes les altres col·legiales. Després a Izumi, amb els mitjons ja enrotllats desesperadament al voltant dels turmells. Va plorar amb profusió, com si perdonés Daniel pels seus errors pedagògics.

Aviat les oficinistes se li afegiren, i les solterones també. Finalment, inclús les mestresses de casa van sucumbir: l’assenyada Noriko, Kyoko, després la moderna Chizuru, que es protegí el rostre amb un kleenex per evitar que se li fes malbé el maquillatge.

—Tu tornaràs al Japó?

La pregunta havia degenerat en una súplica, per al seu propi bé.

Daniel restà palplantat, conscient de l’enrenou que l’envoltava. Els cants i els xiscles i els plors i les constants preguntes. Es va sentir una mica alleujat quan veié el senyor Chiba travessar la porta.

Es va obrir pas enmig del batibull cap a ell, igual com la senyora Chiba. Tots tres es van retirar fora, al tranquil replà, on el senyor Chiba va extreure un sobre gruixut d’una de les butxaques.

—Aquí tens —bordà la senyora Chiba—. Que tu vols tant que tu amenaces al teu amo.

No faltava res. Daniel sentí una sensació particular de triomf quan va veure el bitllet d’avió de Hong-Kong reservat per a primera hora de la tarda de l’endemà, amb el seu nom clarament escrit en ell.

La senyora Chiba li arrabassà de les mans.

—Ara no. Després de la festa.

Van tornar al rebombori. La senyora Chiba s’enfilà a una cadira per al parlament final. Malgrat la potència de la seva veu, va passar una estona fins que fou capaç d’apaivagar el soroll que hi havia al seu voltant.

—Ara sisplau. La cerimònia de l’adéu.

Va fer posar els estudiants en una llarga fila índia, dirigida cap a la porta, on hi havia Daniel.

L’enrenou va minvar ràpidament, però no pas l’emoció. La plorera i els cants van deixar pas al somiqueig silenciós i les mirades baixes. Els homes miraven endavant, amb la solemnitat d’un funeral.

La cerimònia va començar. Murmuris d’«Adéu-siau, adéu-siau», repetits amb hipnòtica regularitat. Daniel no sabia com reaccionar davant d’un accés de pena així. Mai no s’havia sentit particularment popular entre els seus alumnes, ni un professor molt conscienciós. Les seves classes havien estat amplament acceptades perquè molt pocs dels seus alumnes estaven realment interessats a aprendre anglès.

Els rostres anaven passant per davant d’ell. La majoria, de dones poc atractives, amb la dentadura fomuda, de rostre rodanxó, i ulls tristos, vermells per la plorera. Es va trobar defugint els seus esguards, abaixant els ulls, incòmode per tota la història.

Donar mans, petons a les galtes, murmuris d’«Adéu-siau, adéu». La processó finalment arribava a la seva fi. Daniel notà dèbilment la presència de la senyora Chiba al seu costat, xiuxiuejant agitada alguna cosa al seu marit.

L’últim de la fila. Encara mirant a terra, Daniel va veure el gris d’una americana i li oferí la mà. Li va aferrar més que no donar-li, com si l’home no tingués cap intenció de deixar-lo anar. Aixecant la vista, Daniel es trobà cara a cara amb el senyor Harada. Va sentir com tancaven la porta darrera seu.

—Qui és? —cloquejà la senyora Chiba enfadada—. Ell no és un estudiant. Ell no és pagat per la festa.

Daniel alliberà la seva mà de l’engrapada i es girà cap a la porta. El pas era barrat per Toshihiko i Masayuki. El rabassut germà gran li va donar una forta empenta que el tornà a la sala.

La senyora Chiba va deixar de cloquejar. El seu marit es féu enrera, aixecant la mà per emparar-se la cara, encara que ningú no l’havia pas amenaçat.

El senyor Harada va afuar quatre mots a la senyora Chiba. Daniel entengué prou bé el seu significat per la mirada d’alarma que aquesta mostrà. Toshihiko va obrir la porta. Ella no va necessitar cap més paraula; va sortir amb el seu marit darrera d’ella. La porta va tornar a tancar-se.

—Què diables està fent, aquí? —exigí Daniel.

El senyor Harada va aixecar la mà per fer-lo callar.

—Tu no has de cridar; no és bo. Jo estic encara sorprès del teu mal comportament, que tu menteixes a mi.

—Jo? Però si és vostè qui m’ha estat mentint.

La veu del senyor Harada esdevingué més pausada.

—Jo crec que tu has de tenir compte del que tu dius.

De la seva butxaca tragué una tarja.

—Aquesta tarda jo vaig a la casa de la meva filla, per buscar a tu per si tu estàs ferit. Jo sóc preocupat per tu. I jo trobo això.

El missatge de la tarja era escrit en anglès i en japonès, tot en la inconfusible cal·ligrafia angular de la senyora Chiba.

MOLT TRIST

El nostre professor Daniel ha de marxar del Japó perquè el seu pare s’ha posat vell i malalt. Gran pena. Però el divendres farem una meravellosa festa per acomiadar-lo i també com a pràctica de parlar anglès. Si us plau, Y1500. Cervesa i per picar; tot de franc.

TRUQUEU AL MEU TELÈFON. Sí!

—Jo estic sorprès —digué el senyor Harada secament—. Tots aquests dies la meva família treballa dur per fer una bona casa per a tu i Keiko. Tot aquest temps tu dius que tu vols casar amb Keiko. Però secretament tu dius a aquesta escola que tu marxaràs del Japó; ells fan aquesta festa per a tu.

—Jo no en sabia res, d’aquesta festa —protestà Daniel—. Els Chiba ho han organitzat tot a les meves esquenes; volien fer-me fora sense que jo me n’adonés.

—Tu no saps res d’aquesta festa. Però tu véns.

—Ha estat de pura casualitat; he vingut per parlar amb ells d’un altre assumpte.

—Un altre assumpte? —El senyor Harada reflexiona—. Interessant.

—I des de quan li haig de donar explicacions —digué Daniel, sobtadament enfadat; com més intentava defendre’s pitjor semblava esdevenir la seva posició—. Seria vostè qui hauria de donar-me una explicació. Per què em va dir que Keiko estava prenyada?

—Ella és prenyada, del teu fill.

—No ho està pas; jo he vist que no ho està.

—No —digué el senyor Harada molt a poc a poc—. Inclús ara tu ets mentint, com tots els estrangers.

No hi havia cap dubte, cap senyal d’indecisió en el seu rostre. Daniel es va adonar que Keiko li podia haver mentit, també.

—Però jo puc provar que no ho està —digué—. Només cal que la porti a una clínica.

—No és necessari.

—Llavors pregunti-li a ella; ja ho veurà.

—Jo pregunto a ella si jo crec a tu, i jo no crec a tu; el teu comportament és massa dolent. Tu dius que tu casaràs amb ella, i després tu marxes. Tu has d’aprendre la veritat.

—Però això és una bogeria —esclatà Daniel—. Tot és una bogeria.

El senyor Harada sacsejà el cap.

—Tu ets equivocat en veure. Nosaltres hem de parlar perquè tu veus correctament. No pas aquí; l’escola no és un lloc per parlar. Nosaltres anirem a un lloc millor.

—Jo no me’n vaig enlloc —digué Daniel amb fermesa.

—És millor que tu véns.

—No teniu cap dret sobre mi; faré el que jo vulgui.

—I tu què vols?

—Ara mateix me’n vull anar a prendre una copa de comiat amb alguns dels meus alumnes. Els he dit que s’esperin a baix.

El senyor Harada va moure el cap lleugerament, gairebé de manera imperceptible.

—Ells no esperen.

—Pensi el que vulgui.

Daniel es va girar cap a la porta. Masayuki li clavà una empenta que el desequilibrà, Toshihiko s’ho mirà amb aprovació, satisfet que la seva vergonya fos revenjada amb el seu propi càstig.

—Li recomano que em deixi marxar lliurement, ara —digué Daniel—. Del contrari li podria portar problemes amb la llei.

—Tu no tens llei —digué el senyor Harada, breument.

—Puc cridar-la.

Daniel omplí d’aire el seus pulmons i deixà anar un crit fortíssim.

El senyor Harada se’l mirà lentament.

—Tu no has de cridar —l’advertí—. És dolent.

Daniel inspirà per a un segon udol, però no va arribar a deixar-lo anar. A indicació del seu pare, Masayuki se li apropà, doblegà el braç i li engaltà un cop ràpid a l’estómac. Gairebé al mateix temps, Daniel va sentir un dolor agut al clatell. Li va costar respirar. La cambra al seu voltant es diluí en tons grisos i es tombà del revés.