Encara no hem tingut temps de saltar dels fogons quan unes frontisses xisclen i al nostre damunt s’encén un llum que, sota un pàmpol groc, penja del sostre. Al llindar hi ha una noia que, en veure’ns i reconèixer la Magda, va abaixant la pistola que duu a les mans i que, en obrir la porta, ens apuntava. Porta una mena de jaqueta-salt de llit, curta fins a mitja cuixa i amb un cordó que, a la cintura, la manté tancada.

—Ah, ets tu! —diu, i torna a alçar l’arma per assenyalar-me—. Qui és, aquest?

—El pare Agustí… La Lou —ens presenta la Magda—. No sabia que fossis aquí. M’he deixat les claus.

—El pare Agustí? —repeteix la noia, bocabadada i ara desviant la pistola cap a la meva companya—. ¿I véns així?

No es refereix a les faldilles, tan escasses de roba, sinó als pits, que se li escapen de la brusa perquè en un moment o altre de l’escalada ha perdut els botons.

—No li fa res —respon, i l’altra branda el cap.

Saltem dels fogons, una lleixa ampla i llarga on n’hi ha tres d’arrenglerats, i trepitjo un terra de rajols vermells i en alguns llocs fendits d’una cuina espaiosa en un costat de la qual hi ha una llar de foc profunda i ara apagada sota l’embut capgirat de la campana que recull els fums i, a l’altre, la porta d’un armari de paret que no arriba baix de tot i una gran pica de pedra amb un dipòsit llarguerut, d’obra, sobre les dues aixetes. Davant nostre, entre la porta i la xemeneia, una gran taula rústica amb un banc darrera, contra l’envà, i dues cadires de boga en aquest cantó.

La Lou deixa la pistola i, contestant una pregunta de la Magda, diu que va pujar ahir per quedar-se a la masia un parell o tres de dies. Fins després no m’assabenten que comparteixen el lloguer i que ella és pintora. És una noia alta, de rostre una mica feixuc, lleugerament massa acusats els pòmuls, lleugerament massa ampla la boca, d’un gris negre els ulls i castanys els cabells, que ara es recullen contra la nuca. Té un cos ple i llargues les cuixes, que la bata cobreix quan resta quieta i revela quan es mou. Li faig tres o quatre anys més que a la Magda.

—¿I tan urgent era entrar que heu saltat per la finestra? —pregunta.

—Volia veure el Renoir —diu la meva companya, i ella es queda parada, mirant de l’un a l’altre.

—A les dues de la matinada?

—Doncs sí —contesta la Magda i, en riure, els pits, que encara treuen el mugró per la brusa desbocada, li tremolen amb un moviment sòlid i breu.

—Podia haver disparat… —fa la Lou.

—Està carregada? —m’inquieto quan ja no cal.

—Naturalment.

La Magda travessa cap a l’armari i em demana:

—Vols beure alguna cosa? Mentrestant em dutxaré.

—Si en teniu, un conyac amb sifó.

—N’hi ha.

A l’interior han enquibit una nevera que, si fos visible, lligaria poc amb l’aspecte de la cuina, i sobre encara queda lloc per a una lleixa, en la qual s’arrengleren ampolles i gots, unes setrilleres i d’altres fòtils domèstics. Deixa el sifó i el conyac sobre la taula, perquè em serveixi a discreció i, en passar per davant la Lou, que no s’ha mogut d’on era, li agafa la mà:

—Vine a donar-me una tovallola…

Quan surten, vaig a tancar la finestra per a evitar que entrin insectes, em rento les mans brutes de terra i d’alguna substància enganxadissa que he arreplegat no sé on, me les eixugo amb un dels draps que pengen d’un clau, vora la pica i, acompanyat per les veus de les noies que parlen fora, en algun indret massa llunyà perquè entengui què es diuen, torno cap a la taula, en una de les cadires de la qual ja m’he assegut amb la beguda a punt quan la Lou penetra de nou a la cuina, ara amb les mans a les butxaques de la jaqueta.

—De debò té un Renoir? —li pregunto quan em somriu.

—De debò ets un frare? —em replica ella.

—Tu què diries?

—Que no importa. Et faré companyia —decideix llavors, i s’atansa a l’armari a buscar un altre got.

De tornada, enretira la pistola taula enllà, s’asseu al banc i s’aboca dos dits de conyac abans d’enfilar una cama sobre l’altra, cap enfora. Quan beu em sotja, els ulls a ran de bord. Espero que torni a reposar el vas i li pregunto:

—Des de quan us coneixeu?

—No sé si ens coneixem… Ens relacionem des de fa potser un parell d’anys.

—I per què, aquesta distinció?

—Per això, perquè no ho sé… Ha fet mal fet de portar-te i, en dir-ho, no faig cap referència personal. No m’agrada que porti homes aquí.

Deixo el got que tenia a la mà, miro com s’atansa altre cop el seu a la boca, que l’espera amb una disposició voluptuosa.

—En porta sovint?

Ella sacseja el cap, però fins després, quan ja ha begut sense pressa, no diu:

—No, mai. És com vam quedar en llogar aquest mas; que ni l’una ni l’altra no n’hi portaríem.

—Tens alguna cosa contra els homes, potser? Me’n puc anar…

—No, no tinc res contra… Us n’anireu tots dos.

—Li ho has dit?

—Sí.

—I què ha contestat, ella?

—Se n’ha rigut.

Bec una mica més i, amb el got encara alçat, li dic:

—No ho entenc, Lou.

—Aquest és un lloc de concentració espiritual, de treball creador, que no ha de pertorbar cap passió luxuriosa.

—¿I no és una mica estrany que t’hagis associat amb ella?

—Associat? Ho dius per aquest lloguer a mitges?

—Sí. No deus pas ignorar a què es dedica…

—Puteja, ja ho sé. És ben lliure de fer-ho.

Observo els dits que recullen un faldó de la bata quan un moviment seu el feia relliscar per la cuixa i com torna a cobrir-se-la pudorosament.

—Continuo sense entendre-ho del tot —li declaro—. La luxúria és un element creador… Ets verge, Lou?

Ella em somriu, es mira l’altra mà, a frec de got, alça de nou els ulls cap als meus.

—No és una pregunta gaire discreta… Però no, no ho sóc. Ni he fet vot de castedat.

—Se m’escapes… —mormolo, però ella ho nega.

—No se’t puc escapar, perquè no és a mi que persegueixes… Quan hagis vist la tela, us n’anireu —reitera—. Ja t’he dit que no és res de personal.

—No vols que dormim aquí…

—No vull que us feu l’amor aquí —precisa.

—¿Saps —li confio aleshores, impremeditadament— que hem estat a punt de fer-nos-el a la capterrera del corral?

—Sobre la paret? —obre els ulls de bat a bat, i riu—. De qui ha estat, la idea?

—D’ella.

—Calia suposar-ho… ¿Per què has dit que la luxúria era un element creador?

—La creació s’alimenta d’excessos…

—Físics? —em talla.

—Entre altres. Els excessos físics desemboquen en processos mentals. D’altra banda, no pintes tan sols amb el teu cervell, sinó també amb la teva sensibilitat. Són tots els sentits que et mouen la mà, perquè és de tots ells que reps missatges i no només dels ulls.

S’aboca dos dits més de conyac, tomba l’ampolla cap al meu got, on encara queda un cul de barreja, però amb la mà li faig que no.

—És clar, tens raó —reflexiona—, però totes aquestes experiències, totes aquestes provocacions, s’han d’assimilar. La maduració no és immediata, pot ser que al missatge li costi una mica de fer-se significatiu… No em veig sortint d’entre els braços d’un amant per agafar el pinzell.

—I, tanmateix, hi ha un estat en brut de la creació. Quan encara no hi ha intervingut cap voluntat, cap desig d’ordre… El primer atac al caos. ¿No en surten moltes obres per les quals no disposem d’explicació, sobre les quals només posteriorment el mateix artista pot elaborar una teoria?

Ella, que sembla colpida, beu encara un glop, ara amb una lentitud meditabunda.

—I què en fas, aleshores, de la claredat?

—L’art busca i, si l’assoleix, expressa un apregonament. La seva funció no és raonar.

—¿No és un punt de vista molt… —vacil·la, mou el vas— religiós?

—Propi d’un frare?

—No ets un frare.

—Ho dius perquè he seguit una puta?

—No. Hi ha frares llicenciosos, sempre n’hi ha hagut. Això de religiós ho deia en el sentit… no sé… d’absorció en el misteri. —Alça més el cap, el belluga i, com estranyada amb ella mateixa, diu—: Poc m’esperava una conversa com aquesta, a les tantes de la matinada! A més, no sé si hi estic preparada… N’heu parlat, amb la Magda, d’aquestes coses? Saps que dibuixa?

—Sí. N’he vist una petita mostra. I em sembla que té talent.

—En té —assenteix—. En té per tot.

—Al llit també?

—Això no t’ho podria dir. Si de cas, el desaprofita.

—No ho saps. Recorda que no la coneixes, o la coneixes poc. Vols dir, només, que desaproves la seva conducta.

—¿Tu trobes normal —em pregunta gairebé hostilment— que surti a fer homes per les cantonades?

—Caldria saber per què ho fa.

—Per… —comença, però s’atura—. Ho sé.

—I no ho pots dir…

—Si t’ho deia caldria que et contés una història.

—M’agraden les històries. Ara, és clar, falta que et sembli que pots confiar-me-la.

—No és això… T’ha donat un tracte excepcional, pel que veig. Però em pregunto per què? Què li has fet?

—L’he… diguem que en un moment determinat l’he rebutjada.

—Ah! —exclama, i es nota que no sap com interpretar-ho—. No l’has escollida?

—M’havia avingut que m’escollís —matiso.

—Sí… I què ha passat, després? ¿Ha fet o dit alguna cosa que no t’ha agradat?

—No. És que de cop i volta no n’he tingut prou amb una puta banal, per maca que fos.

—No és banal —la defensa la Lou.

—Ho sé ara. Per què ho fa?

En silenci, s’aixeca, surt de la cuina i s’allunya cap on de primer havien desaparegut totes dues, però la seva expedició és brevíssima, perquè encara no ha passat mig minut quan ja torna a asseure’s, aquest cop amb les cames recollides sota la taula que ens separa.

—Per castigar-se —diu aleshores, i empunya l’ampolla cap a la qual allargo també la mà.

—No has begut prou? —li demano.

—Sempre bec molt.

—T’emborratxes?

—Resisteixo bé —contesta, però cedeix sense resistir-se quan veu que continuo subjectant el recipient.

—Disgustos?

Ho nega amb el cap, sense convenciment, i repeteix, referint-se a la seva amiga:

—Ho fa per castigar-se, però ella no ho sap.

És, sorprenentment, la història de la venda de la virginitat que a ella, a la Lou, li fou contada una nit d’hivern, ara fa un any, en aquesta mateixa habitació, en la qual cremava el foc. Però és una altra història. L’especialista alemany existia, i existia el metge local que va parlar-los-en. Amb les quatre-centes cinquanta mil pessetes del senyor Sallaric, doncs, la mare i el noi van traslladar-se a Frankfurt, no pas per operar el minusvàlid, sinó per consultar l’expert, que, documentat amb l’historial clínic que li feia arribar el doctor barceloní, va admetre’l a la clínica mentre la dona s’instal·lava en una pensió dirigida per una família basca de la qual s’havia procurat l’adreça abans de sortir.

El doctor alemany, el nom del qual no sap o no recorda la Lou, examinà el baldat, l’estudià i l’observà meticulosament i, prou honrat, a la fi declarà que en el seu cas la intervenció era massa arriscada i massa insegura perquè l’aconsellés. L’estada de la mare i del fill a l’estranger, viatges inclosos, durà tretze dies, i durant aquest temps van despendre més de tres-centes mil pessetes, el pessic més gros de les quals es quedà entre les mans del doctor i de la clínica, on pagava l’equivalent d’unes divuit mil pessetes diàries.

La Magda, una adolescent romàntica i plena d’il·lusions, segons li sembla a la pintora, no va poder pair aquella venda del seu cos que, malgrat tot, havia fet de gust, amb l’esperança de sanar el seu germà. Va creure que ara ja no tenia dret a viure un amor normal, però al mateix temps les seves relacions amb el comerciant havien desvetllat una sexualitat fins aleshores latent i que volia satisfer-se. Adoptà una posició cínica i decidí que es faria pagar el plaer que buscava. No podia ser una entretinguda que no té dret a refusar-se quan l’home que paga la sol·licita, però si una puta que, quan li plau, s’acosta al client. Tanmateix, a parer de la Lou, el capteniment de la Magda estava determinat per dues altres motivacions inconscients. Obrant com feia, es punia per una falta, haver-se venut en lloc d’haver-se lliurat per amor, falta que no quedava redimida per la noblesa del propòsit. I, alhora, donava sortida a una certa hostilitat contra l’home, una hostilitat que devia néixer entre els braços del comerciant, del qual potser, irraonablement, ingènuament, fins al darrer instant esperà la generositat d’estalviar-la.

Però, continua dient la noia, la Magda és una criatura molt complexa, d’un irrealisme anormal que, en alguns aspectes, la fa admirable. En ella hi ha una necessitat de puresa que contradiu aquell caient cínic i, puix que no pot ser honesta, com a dona, ho serà excessivament, patològicament, com a artista. És per això que no vol vendre els seus dibuixos i projecta una carrera artística secreta o quasi secreta.

—O sia que, al capdavall, la coneixes —no puc estar-me de comentar quan acaba.

—És inevitable que faci una interpretació. Puc anar equivocada.

—Potser hi vas —li dic mentre torna a agafar l’ampolla sense que ara hi intervingui—. Si en ella hi ha aquesta hostilitat que suposes, ¿com s’explica la seva actitud d’avui, amb mi? El fet és que, puta o no puta, rarament he vist ningú tan espontani, tan ben disposat a plaure, a satisfer les expectatives, tan absurdes, de l’altre. ¿I com pots dir que es castiga o vol castigar-se una dona que porta tanta joia damunt, que inventa i proposa situacions com les d’aquesta nit?

—En un moment o altre, tots fem excepció a la nostra conducta acostumada.

—D’acord —concedeixo, i vaig seguint la trajectòria del got fins a la seva boca, ran de la qual s’atura quan diu:

—T’ha conquistat, oi?

—Potser sí.

Callo en sentir la remor de talons que s’atansa i, immediatament, la Magda entra a la cuina. Ara va sense mitges, s’ha posat sandàlies i porta unes faldilles llargues i amples, fins al séc de la cama, i un jersei blau pàl·lid molt escotat que li deixa la meitat superior dels pits a l’aire.

—Ara ja m’he refrescat… —diu animadament—. ¿No et vols dutxar, tu?

—No. M’hauria de tornar a posar la mateixa roba. És a dir, si no en teniu…

—D’home? No crec…

—Ensenya’m el Renoir, doncs.

—Ella té la paraula —contesta, i es mira la Lou, la qual acaba de beure’s el conyac i s’aixeca.

Ens precedeix per un passadís ample, travessem una mena de vestíbul a l’extrem del qual desemboquen unes escales que pugen de baix i, per una altra porta, penetrem en una habitació que, com veig en encendre el llum, és l’estudi. El primer estudi, car n’hi ha un segon, més petit, que hi comunica per un arc sense porta; és el de la Magda. Tots dos obren finestrals sobre una gran eixida i s’entén que, de dia, la claror hi entra a dolls. Ara és la de les bombetes que inunda la terrassa, perquè cap cortina, cap finestró no separa els dos espais. En el de la Lou descobreixo la incongruència d’un paraigüer estil renaixement, com les dues massisses cadires de braços tan brutes de pintura que semblen paletes. Sobre una estreta llitotxa hi ha un ponxo vermell i negre i, damunt, tot d’esbossos desordenats. Dos cavallets, un contra la paret, l’altre prop de la finestra, una taula d’un sol peu que en atansar-se a terra en genera tres, una cadira que ha perdut el cul, substituït per una fusta coberta de tubs, dos grans pots amb pinzells que se n’escapen, un mirall llarg i estret, sense marc, i tot de teles que ens giren l’esquena…

És d’entre elles que la Lou n’enretira una i la porta cap al cavallet desplegat i la hi instal·la. La Magda m’observa d’esquitllentes, però és a la seva amiga que m’adreço quan tot just he donat un cop d’ull a la tela.

—La dona del tors nu, al sol… —dic—. Però si és al Louvre!

—Mira bé —em demana ella.

Certament, hi ha diferències, però són subtils i afecten únicament el rostre, no tan abandonat com el de l’original, com si la dona fos més conscient de l’espectacle que ofereix la seva nuesa. S’observa, però, la mateixa integració que Renoir aconseguia entre la figura humana i el paisatge que l’envolta, una mica com si brollessin l’un de l’altre o l’un a l’altre es fessin necessaris. No priva això que la carn de la dona sigui la protagonista en centrar l’atenció en la seva calidesa, en la seva ufania.

Mentre m’hi absorbeixo, la Lou es desplaça cap al meu darrera, d’on al cap d’un moment sento la seva veu:

—Mira…

És a la llitotxa, on de forca en avall la cobreix la bata que s’ha tret per despullar les espatlles, els braços, els pits, el ventre. Adopta la mateixa positura, vagament avançat el tors, una mà indolentment caiguda sobre la cuixa i l’altra que reposa ran de pubis, on la roba l’amaga. Moc els ulls d’una banda a l’altra, ara fits en el retrat, ara fits en la dona i, de l’una a l’altra, retrobo la mateixa corba del ventre, la mateixa calma compacta de les sines planes, més foscos, però, els mugrons de la Lou que els de la noia de la tela.

—Ets tu…

—Gairebé sóc jo…

S’aixeca i, un instant totalment nua, torna a posar-se la jaqueta, nusa el cordó que la subjecta i es mou altre cop cap a la tela, ara per la banda on hi ha la Magda, mentre mormolo:

—I la pinzellada… Tens la seva pinzellada, Lou.

—No —fa ella, simplement.

Continua més enllà del cavallet, cap a la paret, d’on enretira una altra tela que tot seguit posa sobre el Renoir. Ara és un Modigliani, concretament el Nu de la camisa, un oli que, si no m’enganyo, pertany a una col·lecció particular. Només l’aparta de l’original que la camisa caigui més avall del pit esquerre de la dona i descobreixi el mugró de l’altre. I el mateix passa amb el Gauguin, el Manet i el Monet que, successivament, exposa a la meva vista. En cadascun d’ells tan sols un detall el diferencia de l’obra del mestre, la tècnica i l’esperit del qual reprodueix amb una virtuositat que esbalaeix. Caldria la mirada crítica, entrenada, d’un expert, per descobrir la superxeria, però en dir-li-ho em respon:

—No n’hi ha. No pretenc enganyar ningú, i per això he modificat alguns detalls.

—Però ¿com pot ser que domines maneres tan diverses?

—I com pot ser que no en tingui cap de meva? —em replica.

Les seves creacions, les seves obres originals, són a la banda oposada, i en va traient mitja dotzena que es relleven sobre el cavallet i que jo contemplo en silenci fins que dóna l’exhibició per acabada, quan simplement fa:

—Te n’adones?

—No sóc pròpiament un entès, Lou…

—Si ho ets prou per reconèixer un Renoir, donar-li el títol correcte i saber fins i tot on és, no pots excusar-te…

—No és que m’excusi —i miro encara la darrera tela que tinc davant, totes aquelles línies barroeres perquè es fan sentir massa i ofeguen la creació, tots aquests colors que fan pensar més en una anàlisi de laboratori que en una síntesi de criatura vivent i que proposa alguna cosa, la seva existència indiscutible en primer lloc—. Què busques, Magda?

—Em busco, però només trobo els altres. Mira… —torna, i treu cinc o sis teles més.

Hi ha Van Goghs, Degas, Chagalls, Manets i Renoirs que Renoir, Manet, Degas, etc., no han pintat mai, però tan seus com si ho haguessin fet. Una noia amb magranes, una dansarina en repòs, una dona endormiscada en una poltrona… Tot amb una vida que s’imposa des de la visió de l’altre, de múltiples altres creadors. I ara la contemplo amb admiració. Quin falsari seria, si s’ho proposava!

Sembla que hagi previst el meu pensament quan diu:

—Podria omplir el mercat de peces mestres desconegudes… Tinc l’ull, tinc la mà, tinc l’experiència. Però dintre meu què hi ha?

—Bé… —Retrocedeixo cap a la llitotxa, on m’assec sobre el ponxo rebregat—. Potser hi ha les limitacions de qui espera assimilar l’experiència pròpia, aquesta de la qual neix l’obra original. Recorda la nostra conversa d’ara fa una estona…

—La recordo. Cal que tingui el cap clar —diu, però la contradic:

—És una manera de suprimir la passió… No et meravella res, Lou? Tu. Viure. L’amor. Qualsevol emoció. Ells —i assenyalo cap a les teles— l’han conegut, i hi ha obres que han brollat d’un plor, d’una rialla, d’un desengany, d’una malenconia, d’un coit…

Distretament, em crida l’atenció que la Magda no intervingui amb cap paraula, que no aboni l’un o l’altre, que no matisi res d’allò que diem, quieta com continua on de primer s’ha plantat, mirant ocasionalment la seva amiga o la tela que la Lou ha deixat al cavallet, una banyista de formes exuberants i de perfil romà que surt de l’aigua sota l’or i l’ombra d’un ramatge dels arbres de la riba que s’endinsen cap al riu.

—No procedeix necessàriament d’això la bellesa —m’oposa—. No em diguis que tot l’ordre, tota la mesura que hi ha en els grans mestres ha sorgit d’una emoció passatgera, d’un fet banal.

—Banal? Passatger? Tot és allò que en fem, tot depèn de l’instant en què ens sobta, ens impressiona… T’imagino davant la tela, davant la «teva» tela encara verge —subratllo el possessiu— serrada de dents, com qui s’enfronta amb un problema, quan el problema ets tu, és qualsevol de nosaltres, i és aquest problema teu que ens dirà el quadre, l’obra. Tel dirà a tu mateixa, i potser fins llavors no sabràs que existia, o que existia d’aquella manera.

—No redueixes l’aventura de la creació? —diu amb un aire desconfiat.

—Ben al contrari, Lou. L’aventura sempre és descobriment.

—Però no s’arriba enlloc sense disciplina…

—No et contradic. Cal, però, que sigui la teva disciplina, no la que obeeix unes normes dels altres. I, encara, cal entendre aquesta disciplina pròpia com la fidelitat a un impuls personal. Els grans artistes no trenquen regles pel gust de trencar-ne, sinó perquè la pròpia visió els obliga a apartar-se de les establertes. ¿Que de vegades hi ha un afany, diguem-ne exterior, d’originalitat? Sí, però ningú no triomfa, ningú no es realitza en una gran obra per aquesta originalitat que tan sols ajuda a revelar convenientment el missatge. El secret és la coincidència entre la forma i el contingut. Que siguin indissociables, que aquell que mira i s’endinsa en l’obra hagi de dir que no hi havia cap més manera d’expressar allò que s’expressa.

—Ets depriment —fa i, sense afegir res més, se’n va cap a la porta i surt de l’estudi amb una precipitació estranya, talment com si algú l’hagués cridada o, en algun altre lloc, l’esperés una obligació ineludible.

La Magda enretira la tela del cavallet, torna a deixar-la contra el mur i llavors se m’atansa, s’asseu al meu costat amb una cama plegada sota l’altra, que penja cap al terra, on reposa el petit taló de la sandàlia. Em toca el braç pel qual la mà va enfilant-se i alça la cara, l’avança per tal de besar-me. L’enllaço per darrera l’espatlla i ella se’m prem més, però ara deixa relliscar la boca de la meva.

—Li fas goig, Agustí —mormola.

—Goig?

—Sí. La provoques.

—No he notat res, Magda.

—Jo, sí.

—Per això callaves?

—No sabia què dir… Pintes, també, tu?

—No. Ni pinto, ni dibuixo, ni escric. Sóc…

Però aleshores recordo que, contra el costum, m’ha dit la veritat, i no fa res que l’hagi alterada; ho ha fet contra seu, obligant-me a pensar que, en vendre’s la virginitat, actuava moguda per l’egoisme, per un càlcul potser impropi dels seus setze anys, quan se sacrificava al seu germà. No repeteixo, doncs, que sóc un frare, sinó que li demano:

—Em tornaràs aquests diners que t’he donat. Te’n donaré uns altres.

El cap se separa més i les mirades s’enfronten, suposo que tranquil·la la meva, com la d’algú que no ha dit res fora de l’ordinari, però en la seva, que potser no voldria ser inquisitiva, hi ha l’ombra d’un interrogant que s’esborra, substituïda per un somriure que s’escampa cap a la boca.

—Sí —diu.

—M’ensenyes coses teves, ara?

—Coses? —Em subjecta la mà i l’arrossega cap a la cuixa—. No duc calces, saps?

—Els dibuixos que tens aquí —la desenganyo, però ella, que serva la mà sobre la meva, belluga la testa.

—No.

—Per què?

—No estan prou bé.

—Ho estaven els que he vist al pis.

—No prou. Estic més bé jo.

—No ens podem fer l’amor aquí. No ho vol.

—Potser podries fer-la canviar d’opinió… ¿No t’agrada?

—Sí. No té amants?

—De vegades diu algun nom, si s’emborratxa —diu vagament.

—I s’emborratxa sovint?

—No, sovint no. Vull dir que jo hagi vist. Però només coincidim aquí de tant en tant. No hi vinc gaire, jo…

—Em pregunto si són problemes de la dona o de l’artista que se sent frustrada… ¿Tu no en tens, de problemes artístics?

—Jo no en tinc de cap mena.

—No m’ho crec. Una puta sempre en té.

—No pas jo —reitera.

—Tu potser més que d’altres, perquè ets creativa, intel·ligent…

—Però no veus que en tinc vocació? Podria fer d’altres coses, oi? Dibuix publicitari, per exemple, o obrir una botigueta… Coses normals.

—Ara ho has dit! —salto—. Ets anormal, doncs.

Però ella se’n riu:

—Sóc anormal.

—Com et deia, hi ha un problema. Potser el tens des que et vas haver de vendre al senyor Sallaric.

—M’hi vaig voler vendre, que no és ben bé el mateix.

—Més exactament: t’hi vas obligar perquè no sabies d’on treure les pessetes que costaria l’especialista. Perquè no te’l vas inventar, Magda. Estic segur que hi era i que el teu germà va anar a Frankfurt.

No ho nega. No diu res, de moment. Em mira com si, per la cara que hi poso, volgués convèncer-se que parlo a l’atzar, a veure si faig diana, però la meva expressió deu desenganyar-la i se li escapa un petit sospir.

—La Lou ha xerrat, oi?

—No culpis ningú, Magda. La mentida era prou transparent.

—Ha xerrat —repeteix—. Bé, i què?

—Com, i què? Ja ho hem dit, que tens problemes.

Però ella es refusa a acceptar-ho; reprenent un to lleuger, fa:

—I tu? Si no en tenies, no aniries amb putes.

—No vaig amb putes.

—I tens la cara de dir-m’ho a mi?

—Tu ets diferent —em defenso.

—No ho sabies, quan t’has avingut a venir amb mi.

—Després m’ho he repensat.

—Però ara ets aquí.

—I què vols demostrar, amb això?

—Què vull demostrar…?

De cop i volta sembla confosa, com si es trobés on mai no havia tingut la intenció d’anar, però llavors, simultàniament, esclafim una rialla que ens torna on hem de ser. M’abraça, l’abraço, i diu:

—Ets un noi ben ximplet…

—Perquè t’he descobert?

—No has descobert res. Si fas cas del que et pot haver dit aquesta… Creu-me, no hi ha problemes. M’interessa prou una certa realitat…

—No diguis bestieses! —li reprotxo en entendre que ho diu seriosament, però l’expressió es fa lleugerament sorneguera quan torna a obrir la boca:

—Són bestieses?

—És clar! Què vol dir això d’una certa realitat?

—En aquest cas, la dels altres, o la d’alguns altres. Potser la que té més crèdit, no ho nego.

—¿Vols dir —pregunto, indecís— que te’n crees una de personal?

—Si puc. Quan puc…

—Parles per parlar —me li queixo—. Te la crees o no te la crees. No pots viure en dues alhora.

—Ah, no? ¿No ho fa tothom que viu contra la llei, contra la norma, contra el costum? Tu també, falsificador meu… No cal que me’ls canviïs, els diners que m’has donat. Lliguen amb tot plegat.

—També ets falsa, doncs?

—I ho preguntes? ¿No has comprat una pretensió, una aparença?

—No pas aquesta.

—Aquesta no ho és.

—Renuncio a entendre’t, Magda.

Ella mou la mà, em descabella, riu.

—Tampoc no vull que m’entenguis. Més m’estimo que em gaudeixis, que m’ajudis a gaudir-me…

Me la miro, mut, però ella va baixant la mà per la meva cara, reposa els dits en la barbeta i, molt càlidament, em diu:

—No veus que m’ho passo molt bé? Em deixaràs un bon record… ¿No t’agrada deixar un bon record en una noia com jo?

—Magda…

—Potser et servirà una mica quan et detinguin…

—Qui m’ha de detenir?

—La policia, és clar. Potser ja et vigilen, perquè és veritat que ens seguia un cotxe. Ja et devien seguir d’abans de trobar-nos.

—I tu, naturalment, no t’hi has enquimerat —me li’n burlo—. En lloc de desfer tractes, t’entossudeixes a passar la nit amb mi quan et donava un bon motiu de deixar-me…

—¿Et sembla que t’havia de deixar precisament quan començaves a fer-te interessant? Amb mi no s’hi ha de posar, la policia. Ets un client, i prou.

—Un client que t’enduus per aquests mons de déu, a una masia que pot ser una base d’operacions.

—Ho és. D’operacions amoroses. Aquí el noi i la noia consumen la seva passió o donen curs a la seva luxúria.

—Després d’haver demanat permís a la Lou.

—Sempre ens queda la capterrera —torna a riure—. Allí no hi té jurisdicció.

—Potser també ha renunciat a la d’aquí. Si ens deixa sols…

—Se n’ha anat a fer un traguet.

—Tan llarg?

Ho anem a veure, i sí, és a la cuina, on ha reprès les libacions en solitari. En sentir-nos entrar, ens mira amb un sol ull, l’altre amagat per la posició de la cara, esclafada sobre el braç que allarga al seu davant, sobre la taula, talment algú que, arrossegat per una sobtada passió de son, es disposa a fer una becaina on és. Els faldons de la bata/jaqueta li han caigut a banda i banda de les cuixes i ara ens mostra les intimitats que ocultava en asseure’s a la llitotxa perquè la comparés amb la noia del Renoir.

El contingut de l’ampolla ha baixat força però la seva veu no és d’embriaga quan fa:

—Em pensava que us n’havíeu anat…

—Sense dir-te adéu?

Es va redreçant i, en retrobar la verticalitat del tronc, continua fent-se enrera, fins que l’esquena reposa contra la paret. És ara quan s’adona de la separació indiscreta de la roba, però no fa cap gest per tancar-la, per cobrir-se; en canvi, em mira, i m’adono que els ulls van aclarint-se de boires alhora que, paradoxalment, s’enfosqueixen. En acabat, alça la vista cap a la Magda:

—Per què l’has portat?

—Ja t’ho he dit… Em pensava que no hi eres.

Ho recapacita, lenta, fet i fet afectada per la beguda que li fa cloure els ulls. En obrir-los pregunta:

—Per què em guaita així?

Però ja no la miro, sinó que bescanvio ullades amb la Magda, que diu:

—Potser et desitja, Lou.

—Em desitja? —I de cop i volta es posa dreta, explota—: Què s’ha cregut? No sóc una puta, jo!

—Lou…

—No hi té dret! —crida de nou, sempre adreçant-se a la noia, com si jo, el culpable, no hi fos—. No vull que em desitgi!

—No és culpa seva —em defensa la Magda—. ¿Per què et poses així? No t’ha fet res.

—M’insulta!

—Lou… —començo jo.

—Fora! —glapeix ella.

—Estàs borratxa —li diu la noia.

—Però no sóc una puta! Què us heu cregut?

—Per què li ensenyaves els pits, doncs? I ara…

—Fora! —repeteix sense deixar-la parlar, i aquest cop la seva mà, que corre com a les palpentes per la taula, ensopega amb la pistola i l’engrapa; l’alça.

—Lou! —s’espanta la Magda—. ¿Que t’has tornat folla?

Ja sento, però, la seva mà que arrapa la meva i l’estira, sense donar-me temps de precipitar-me sobre la seva amiga i desarmar-la, com potser podria fer amb relativa facilitat i sense gaire perill, puix que ens apunta malament, la pistola sostinguda per uns dits que tremolen. He de seguir-la, doncs, cap a fora la cuina, cap al vestíbul que hem travessat abans i escales avall mentre la Lou continua cridant, exaltant-se i, tot seguit, increïblement, es precipita al nostre darrera.

L’espetec en l’espai clos que el magnifica ens eixorda quan ja som a l’entrada i hem sentit l’impacte contra la porta, de la qual ella m’aparta amb una estrebada, emportant-se’m en la fosca cap a l’altre extrem, on, protegits per l’envà de l’escala, fa xisclar unes frontisses i jo, amb l’altra mà, palpo una paret al llarg de la qual correm tot i que no hi hagi cap més dispar ni ens arribi cap més senyal de persecució, com si la Lou hi hagués renunciat.

No sé per on tresquem, però tot d’una ja no és tan fosc, per algun lloc es filtra una mica de claror, i la Magda, que escurça el pas, m’adverteix:

—Compte, que aquí hi deu haver deixat la moto i hi ha el carro i d’altres fòtils…

Els anem contornejant, palpant-los, fins a la porta del cobert, però també és tancada i hem de retrocedir amb les mateixes precaucions cap a l’altra banda, on hi ha més llum. Una obertura sense porta ens dóna accés a un altre tancat, en el qual ensopeguem amb una escala de fusta que puja cap a una mena de plataforma. M’hi precedeix i, dalt, ens aboquem a la finestra, però queda massa alta, des de l’exterior, per saltar-hi.

Es deixa caure sobre el munt de palla que queda de l’últim any que en aquesta casa hi va haver masovers, i jo torno cap a l’escala per si puc pujar-la, puix que és de mà i no està clavada, però és massa ampla perquè passi pel forat. És tranquil·litzador, tanmateix, que no se senti cap soroll, llevat de les nostres respiracions agitades, i retrocedeixo a seure al costat de la Magda, refugiada en l’ombra que projecten les pedres de l’ampit.

—S’hi posa sovint, així?

—No, no l’hi havia vista mai, d’aquesta manera.

—Mira que l’has encertada, en dir que li feia goig!

—Li’n fas. Potser és això que la molesta; trobar-te atractiu.

—Gràcies per no res… És la primera dona que trobo a la qual molesti sentir-se atreta per un home. ¿Què li passa?

—Està separada del marit —m’informa aleshores.

—Ah!

—Què vol dir, aquest ah?

—Que no veig la relació… La veritat és que la feia soltera. Fins i tot li he preguntat si era verge.

—¿L’acabaves de conèixer i li has preguntat si era verge? —fa, enriallada.

—No és cap mal.

—No… L’únic mal és que tingui una pistola. Ara sí que s’ha passat, l’home de darrera la taula.

—Quin home?

—El novel·lista. Hem dit que potser algú ens imaginava… Aquest episodi se’l podia ben estalviar.

—No et lamentis. Ens n’ha fet sortir bé… ¿I perquè està separada ha de rebutjar els homes?

—Ha tingut d’altres experiències desagradables. No t’ho hauria de dir, però després del que ha fet… Va separar-se del seu home perquè el va sorprendre al llit amb la seva mare.

—La d’ell?

—No, la d’ella! També hi va renyir. I el pitjor de tot és que ara viuen plegats, ells dos… Després es va ajuntar amb un altre xicot, però als set o vuit mesos li va encomanar unes purgacions que bé devia haver pescat en algun altre lloc. Un segon amant, amb el qual es veien un parell o tres de cops cada setmana, va resultar que es feia simultàniament amb una altra noia i que, amb una imprudència verament temerària, la duia al mateix meublé on ells anaven. Diu que era un cínic perquè, en veure’s descobert, va pretendre que tots necessitem més d’una persona de l’altre sexe per a realitzar-nos plenament i li proposà una entesa a tres que podia completar-se amb d’altres nois i noies… Des d’aleshores està desenganyada. Més que res, segons ella, per la mentida. Va dir-me que podia avenir-se a moltes coses mentre hi hagués sinceritat. D’altra banda, tots aquests embolics i disgustos van perjudicar-la artísticament. S’ha passat temporades sense fer ni una pinzellada, i només ara, darrerament, comença a assossegar-se.

—Ningú no ho diria!

—Tu li has agradat i ha tingut por que, si et permeties alguna iniciativa…

—Amb tu aquí?

—I per què no? A mi no em deus res, i si també et feia goig…

—Si és com dius, per què s’ha despullat?

—Perquè l’admiressis, Agustí. Vol ser admirada, com totes les dones ben fetes, i potser més i tot que d’altres. Totes aquestes aventures li han causat una mena de complex… Si el seu marit, si els seus amants buscaven d’altres dones, era perquè la seva bellesa no els seduïa prou per obligar-los a la fidelitat. Estic segura que aquesta és, si fa no fa, la seva línia de raonament.

—Tot això està molt bé, però quan es raona amb una pistola carregada a la mà…

—Sí, algú pot rebre… Què fem, ara?

—Caldrà esperar una estona. Que es calmi o se’n vagi al llit. Aleshores farem un petit reconeixement.

—I mentrestant? —pregunta amb la boca molt a prop de la meva.

—Mentrestant… en podríem fer un altre.

—Sí… Però no tan petit.

—No?

—No… —diu al moment que m’abraça i, tombant-se, em va ajaçant sobre la palla que, per dissort, ja ha perdut tota la flaire.

No pas ella, que és dolça i tèbia i, en acabat, s’adorm voluptuosament, encara abraçada i amb els llavis entreoberts que en despertar-se, potser al cap de mitja hora, em besen de nou i tot just se separen un segon per dir-me, com diu tot el cos:

—Sí…

És ja molt tard, doncs, quan davallem l’escala cap al cobert i silenciosament, agafats altre cop de la mà, el travessem a poc a poc fins a aquella mena de passadís que ens hi ha dut i que també ara recorro amb els dits que freguen la paret. Crèiem que ens caldria pujar al pis a buscar la clau sense despertar la Lou, però no cal. En desembocar a l’entrada veiem la porta oberta i, en esmunyir-nos cap a fora amb la intenció d’anar-nos-en a la francesa, la noia estirada al seient de la banda de darrera. Ha deixat la portella badada i, en atansar-nos-hi, la seva actitud i la seva respiració ens diuen que dorm. Se li ha obert tota la bata/jaqueta i el costat de sota penja cap al terra del vehicle mentre el de dalt li tapa encara el pit esquerre però, arregussat, mostra la línia de les natges, accentuada per la posició, i el replà del ventre contra la part inferior del qual es pleguen, sense acabar de repenjar-s’hi, les cuixes, que amaguen el pubis, i en canvi, per darrera, revelen, tancada, la clivella del tall. I la lluna, que pel cristall penetra al cotxe amb tafaneria, fa més blanca i més fràgil aquesta carn seductora i davant la qual la Magda reacciona inesperadament:

—Cal que en faci un esbós…

M’abandona per córrer a la casa, mentre, deixant la portella oberta, vaig a asseure’m a la pedra del llindar. És des d’allí que, amb una cigarreta pacient als llavis, espero que torni a baixar, ara amb un petit tauler de fusta i tot de papers que hi subjecta una grapa, i contemplo després com dibuixa, dreta de primer i llavors culivada per tal d’obtenir dues imatges de l’adormida, les corbes de la qual, com veig en acabat, subratlla amb un tret expressionista. Em plauria tenir les seves facultats per fer al meu torn un retrat d’ella amb els cabells embullats, el jersei inflat per les sines que el desborden, les faldilles que, mal cordades, li cauen cap als turmells i el rostre on el plaer ha deixat els seus senyals, però cal que em conformi amb guardar aquesta imatge a les retines.

No és fins que ja ha enllestit, quan és obligat de pensar en la tornada i ella vol despertar la noia, que li dic:

—No, deixa-la. Es mereix una lliçó…

—Què vols fer-li?

—¿Per què no ens l’emportem fins a dos o tres quilòmetres d’aquí i l’abandonem en algun camp? ¿Te la imagines, quan es desperti, vestida només amb aquesta jaqueta i lluny de casa?

Ella, que un moment sembla seduïda per la idea i ja es veu la seva amiga esquitllant-se de bancal en bancal, cercant el camí de la masia, a la fi s’enserioseix i, brandant el cap, m’objecta:

—Si algú la trobava, encara adormida, podria abusar d’ella… No estaria bé, oi?

—És cert. No se m’havia acudit. Encara que ens hagi atacat, no li vull cap mal.

—Convinc, però, que es mereix una petita lliçó… Per què no fem una altra cosa? Podríem tancar la porta i deixar-la aquí. Que se les apanyi com pugui per entrar-hi, com hem fet nosaltres…

L’extraiem, doncs, del cotxe sense que es desperti, embrutida com està, si bé remuga quelcom d’inintel·ligible en alçar-la i fora, com vagament conscient, mou les mans i agita les parpelles en agafar-la en braços per tal de traslladar-la sota una de les figueres, on la Magda m’ajuda a depositar-la en el tou d’herba i deixa al seu abast la pistola, que, en moure-la, hem descobert sota el cos.

Tornem cap a la masia, on ella puja a canviar-se de nou i, entre treure’s allò que duu i posar-se allò que tria, és altre cop flairosa i dolça, però més nua i més lenta mentre em diu:

—Et prova, el camp…

—Em proves tu.

—La modèstia em privava de suggerir-ho.

—La modèstia, Magda? En aquest moment?

—Vols dir que no és el més oportú?

—Gens.

—Perquè veus que també tu em proves?

—Et provo?

—Sí. Molt.

—M’agradarà continuar fent-ho —li proposo.

Ara, però, ella no contesta, se’m penja més i m’ofega amb la boca, que bleixa en desprendre-la de la meva per insistir quan em mira com esmaperduda:

—No m’has sentit, Magda?

Ella mou el cap i es queixa:

—No t’aprofitis de mi…

—Aprofitar-me’n? —faig, sobtat.

—Sí… Saps que en aquesta situació una dona està indefensa.

Assenteixo, buscant ara els seus llavis, que es mostren agraïts del meu silenci comprensiu, i no és doncs fins després, de fet fins que ja ens hem vestit i la trobo tan abellidora com mai, que en parlem i ella, que m’abraça gentilment, com per fer més tolerables les seves paraules, em recorda:

—Només t’he venut aquesta nit, Agustí, que ja s’acaba, i allò que t’he donat de més a més i que una puta no sol donar, també es limita a aquestes hores.

—I té sentit?

—Més que no et penses. No en tindria el contrari. Què vols, enamorar-te de mi? Que jo m’enamori de tu?

—Per què no?

—Ets ingenu… Què en trauríem?

—No val res, per a tu, l’amor?

—L’amor… —Es desenllaça i diu—: Anem-nos-en abans no es desperti aquesta.

Però ja s’ha despertat, o potser la desperten les nostres veus i el cop de la porta que tanquem al nostre darrera, perquè sentim que diu alguna cosa i, en mirar cap a la figuera sota la qual l’hem deixada, la veiem de quatre grapes, maldant per incorporar-se. La noia, tanmateix, enretira la clau del pany i, ajupint-se, la tira per la gatonera. Dins, dringa per les lloses de l’entrada quan ja m’adreço al cotxe, al qual ella em segueix mentre la Lou acaba de posar-se dreta, fa una passa, tentineja com si ensopegués i cau. Des de darrera el volant, observo com torna a aixecar-se i avança, insegura, ara amb un mot a la boca:

—Magda…

Cau per segon cop, més feixugament, quan estic a punt d’engegar, i retinc el gest del peu en veure que no s’aixeca, en sentir que gemega.

—No la podem deixar així… —dic.

—No… —concedeix la noia, en aparença no gaire convençuda, però jo ja en tinc prou per obrir la portella, disposat a saltar.

—Només hi ha el problema de la clau, ara.

—Cap problema —em contesta.

La treu de la bossa lateral del cotxe que, segons digué quan anàvem a recollir-lo, no és el seu. Però no li ho faig remarcar, sinó que, pensant en l’escalada, li pregunto:

—Per què has pretès que te l’havies deixada? T’agrada més enfilar-te per les parets?

—Tot m’agrada segons com, segons amb qui… —i la cara se li espavila—. No hi ha normes.

—No n’estic tan segur, Magda.

Sense esperar la resposta, corro cap a la Lou, que continua gemegant però calla quan em culivo al seu costat. Jeu de sobines, una mica inclinada cap a l’esquerra, i blega la cama de damunt, sobre el turmell de la qual reposa la mà. No fa cap gest per cobrir-se i, en la penombra, sorprenc el ritme dels pits que la respiració solleva i abaixa, la turgència inesperada dels mugrons…

—Estàs bé, Lou?

Només belluga el cap, però va redreçant-se dòcilment quan li passo el braç per darrera les espatlles i la faig seure. La Magda, que ha anat a obrir la porta, ve cap a nosaltres i entre tots dos l’ajudem a posar-se dreta, a caminar.

—M’he trencat el peu —diu aleshores amb una veu pastosa.

Repenja tan sols la punta en el terra i, en ser a la casa, me la torno a carregar en braços fins a la seva habitació, on sobtadament se m’arrapa quan anava a deixar-la al llit i m’atreu al seu damunt. Puc evitar de caure-hi i m’esforço a desfer el nus de les seves mans, darrera el coll. La Magda fa:

—Què et deia? Està calenta…

Ens costa una mica de reduir-la i d’endur-nos-la a la cambra de bany, on la noia li treu la bata/jaqueta i l’empeny cap al plat de la dutxa, sota la qual també ha d’entrar quan la Lou esgaripa i vol escapolir-se’n. Es dutxen, doncs, totes dues, vestida l’una i nua l’altra, i la Magda, que sembla enfadada, em tira tot de grapats d’aigua en veure que ric.

Me’n torno a esperar-les al dormitori de la Lou, una peça que conserva els mobles pagesos, però no gaire antics, que hi devia haver en llogar-la i als quals la noia deu haver afegit una pastera llarga que pertany a un altre indret. Els porus de la fusta conserven la farina que els impregnà quan una mestressa masovera se’n servia, però ara damunt hi ha llibres, quaderns, objectes de tocador.

M’estiro al llit fins que entren, la Lou consentint el peu, que ara puc examinar i que de cap de les maneres no té cap os trencat.

—És una simple torcedura —li dic—, però te l’embenaré per si el múscul s’ha esquinçat, si teniu benes. Abans, però, no aniria malament que t’hi fessis un bany d’aigua calenta, amb sal.

—També ets metge? —somriu la Magda abans de sortir cap a la cuina.

—Sanador —li dic.

La Lou, que s’ha posat una altra bata, més llarga i d’un blau cel impertinent, redreça més el cos cap al capçal i allarga una mà cap a la meva.

—Perdona —diu.

—No és pas desagradable que una dona com tu et vulgui… —li contesto, però ella, que de cop i volta envermelleix com una adolescent, em rectifica:

—Per la pistola… per haver disparat. No sabia què em feia.

—Ja ho hem vist. Estaves molt beguda.

Reposa uns segons els ulls en els meus, fits, i llavors els abaixa cap a la mà que reté la meva.

—No és això. Era… era enveja.

—Estàs bé, ara?

Sembla estranyada d’aquesta pregunta, com si no l’acabés d’entendre en el context en què de sobte ens movem, i només contesta quan l’he reformulat:

—Ja ha passat tot?

—No tot —diu, franca, però sembla com si al mateix temps li faci ràbia descobrir-se i, separant la mà, afegeix—: Què n’heu fet, de la pistola?

—L’hem deixada prop teu. Vaig a buscar-la —decideixo.

En sortir, sento la Magda que es mou a la cuina, però me’n vaig sense dir res i, baix, començo per tancar les portelles del cotxe, que s’havien quedat obertes. La pistola és on l’hem deixada i me la fico a la butxaca en adonar-me que l’arbre té figues madures; algunes ja són secallones i en cullo un grapat abans de tornar cap a la casa, on ensopego amb la noia que baixava les escales i em fa sortir de nou al llindar per preguntar-me:

—Et quedes?

—Amb tu?

—No, amb ella.

—Per què?

—He sentit què et deia.

—No hi fa res… Vols figues? —li ofereixo.

Enretira les mans de la trinxa dels pantalons de combat que duu ara, amb els baixos recollits dintre unes botes altes i fosques, n’agafa un parell i se les menja sense treure’m els ulls de sobre.

—Un altre es quedaria —diu.

—No sóc un altre… Si em quedava, tornaries?

Fa una pausa, belluga el cap.

—No t’entossudeixis, Agustí.

Es gira i la segueixo cap a dalt, on la Lou seu en una cadira, el peu dintre una palangana i la bata recollida entorn de les cuixes, sobre els genolls. Ens mira interrogativa, com si d’una manera o altra sabés que hem parlat d’ella, però jo travesso cap al llit, on la Magda ha deixat una bena de gasa, esparadrap i unes tisores.

—Et fa mal, encara? —m’interesso, d’esquena.

—No tant, ja.

Tanmateix, quan després l’enretira de l’aigua, noto una petita inflor a l’empenya que li vaig embolicant un cop l’he eixugada mentre la seva amiga se’n va amb la palangana.

—Podré caminar? —em demana.

—Sí. Però no el forcis, durant un parell de dies. Res de caminades, és clar.

Tallo un bon tros d’esparadrap, hi fixo el cap de la bena, li faig moure el peu per tal d’assegurar-me que no l’he posat massa tibant i la Magda, que torna a ser amb nosaltres, comenta:

—De debò que sembles un professional…

—I què et fa pensar que no ho sóc?

—Ho ets? —pregunta la Lou.

Amb un petit somrís que no és cap resposta, la faig aixecar-se i em quedo dret al costat del llit quan ella obre el llençol i s’hi ajeu. Només un cop dins es treu la bata amb un gest ràpid, sobtadament pudorós, i es tapa fins a la barbeta. La Magda li diu:

—Tornaré demà, a veure com segueixes… ¿No necessites res?

Ella em llambrega, però després assegura:

—No… Us en podeu anar.

Baix, repetim la maniobra de tancar la porta i de tirar la clau per la gatonera, ara perquè ella pugui recuperar-la si cal i, en silenci, pugem al cotxe, engeguem, la Magda altre cop darrera el volant. El mutisme es perllonga una bona estona, com si ens haguéssim enfadat, i no és fins que ja som al camí que ella obre la boca:

—Sé què penses…

—Suposo que no costa gaire d’endevinar-ho.

—Ets un ximplet, Agustí.

—Perquè no m’he volgut quedar amb ella?

—No. Al capdavall, potser has fet bé. Suposo que és de les que no escarmenten mai per molt que diguin i es proposin. No vol homes a la casa, i s’entén; quan n’hi ha un, s’escalfa. I de segur que també voldria que s’escalfés per sempre, sense distreure ni una brasa, ni una flama, d’aquests focs. Tornaria a tenir un desengany, doncs. —Calla mentre canvia de marxa, frena, i va dominant el cotxe per la davallada del barranc—. En un aspecte, tu te li assembles…

—Ah! I quan ho has decidit, això?

—Ara. Quan ho podia haver decidit?

—No saps res de mi.

—¿I no n’hi ha prou amb la mica que has manifestat al dormitori, quan em tombaves? Pensant-hi bé —pondera—, només m’has fet males passades. Comences per pagar-me amb moneda falsa…

—Estic disposat a canviar-te-la. T’ho he dit i no em faig enrera.

—Tant li fa, això, ara —contesta despreocupadament—. Bona o falsa la moneda, m’has pagat. I és això que importa. No ho veus? Aquest tracte, aquest gest, que posa distància entre l’home i la dona, entre la puta i el seu client…

—Perdona que sigui tan badoc —la interrompo, lleugerament irritat—, però, aquesta distància, no l’he sabuda veure quan, com dius tu, et tombava.

—És clar que no. Jo em sentia bé amb tu, tu et senties bé amb mi… ¿Per què hi havia de ser, en aquell moment? És el parèntesi de la passió, de l’engrescament… Parlo d’aquesta distància sentimental que comprar i vendre fan inevitable. Seriosament, Agustí… ¿Per què et penses que faig de puta?

—Em sembla que ja m’ho has dit.

—Potser no del tot… o és que no ho has volgut acabar d’entendre. No vull compromisos sentimentals. No vull viure per un home i que ell visqui per mi… mentre tot es va morint. Hi he reflexionat molt. Tu has dit amor, quan érem dalt, a l’habitació. Et faig tant goig, t’has trobat tan bé amb mi! Però i què? Les parelles estables, que s’estimen, acaben trobant-se amb un gest fossilitzat que dura, que fan durar més enllà de qualsevol emoció, de qualsevol sentiment. Però no junts. Un d’ells precedeix l’altre, al qual de vegades no dóna temps d’arribar a aquest estadi si a la fi decideix separar-se’n, trencar, o d’una manera o altra deixa que el seu company, la seva companya, noti aquesta fossilització… Decepcions, sofriments! No, tot això no fa per a mi, no vull que faci per a mi.

—Ets molt dura amb tu mateixa, Magda.

—Potser sí. Com tothom, tinc unes necessitats, ho sé. Però no et creguis que no els dono satisfacció. En la meva vida hi ha un gran afecte, el meu germà. Perquè és més jove, perquè és esguerrat, perquè tota la felicitat que pugui obtenir d’aquesta vida la hi dono, la hi donaré, jo. No saps com me l’estimo! —i la veu sembla que se li mulli sense que per això es distregui del maneig del cotxe, que ara, havent-se enfilat pel pendent, torna a rutllar pel terreny pla—. I ell sí que no em fallarà mai. La dona, però, vol un mascle sencer, algú com tu, un mascle que no es vulgui introduir en la seva vida, que es vegi privat de qualsevol intenció d’introduir-s’hi i que alhora em faci sentir femella, m’apaivagui. Alguns ho han fet més bé que d’altres, és clar, i potser fins i tot d’aquells que ho fan més bé m’enamoro una mica, o diguem que la meva carn se n’agrada especialment… Ja veus que sóc del tot franca. Però no esperis res. En aquesta etapa sóc mestressa de mi mateixa i mai no deixaré que prosperi cap il·lusió d’un demà. Una nit, Agustí, una sola nit, per a l’home amb una dona pública.

Quan calla, deixo que torni a instal·lar-se el silenci només destorbat pel remoreig discret del motor i fins que tombem, pels espetecs del pedruscall sota les rodes. És de nit encara, però ja no ben bé. Sense que se’n vagin les ombres dels arbres, dels marges, del turó, el cel empal·lideix i, en aquest canvi gairebé imperceptible, va absorbint, diries, la titil·lació de les estrelles que, a poc a poc, s’aprofundeixen en l’invisible. Dins d’uns moments, hi haurà una ratlla de llum que triomfa a llevant.

—Cap comentari? —pregunta a la fi, ara girant-se’m, i el seu esguard sembla inquiet, preocupat, potser perquè tem que no s’ha expressat prou bé, prou persuasivament.

—Sí, un. ¿I quan tinguis quaranta, cinquanta o seixanta anys, Magda?

Ella afirma amb la testa, com algú ben familiaritzat amb aquesta perspectiva.

—Hi ha allò que no he dit, allò que no totes tenen, el meu art, si em permets de parlar presumptuosament.

—Hi tens dret. Ets una artista.

—De tota manera, no importa tant l’excel·lència de l’obra com el gust de fer-la. Sé que un dia em quedaré sola. Vull dir que, segons totes les previsions, el meu germà no es farà vell. Però, sola del tot, no hi estaré mai. I si, com tots diuen, els vells viuen de records, no me’n faltaran pas. Entre ells hi haurà el teu —i ara torna a somriure, entre maliciosa i provocativa—, el de l’amant de monges i activistes… M’agrada, trobar algú imaginatiu —fa—. Sense totes aquestes imaginacions teves, la nit hauria estat una altra, potser plaent, com tantes, però perfectament banal… T’he defraudat? —em pregunta quan ja anem a endinsar-nos en la pista que ens durà a Barcelona.

—Sí —li dic sense haver de rumiar-m’ho gens.

—Ah! Carnalment?

—Carnalment, ets deliciosa.

—Doncs?

—Aquesta tornada. Hauries fet bé d’anar-te’n mentre embenava el peu de la Lou, o abans. ¿No ho saps, que les noies com tu desapareixen en trencar el dia?

—No et creguis que no hi he pensat.

—I per què no ho feies?

—Perquè ja havia comès un error. No, dos —rectifica immediatament—. Sabies on visc, sabies on era la masia on em podries trobar, on he estat segura que miraries de trobar-me si me n’anava. Ho he vist el darrer cop que ens hem fet l’amor.

—L’amor, Magda?

—No? —inquireix, i el meu silenci no la destarota, car riu—. Ja saps que sí. Jo te l’he fet, he gaudit amb tu… I perquè ho has vist te’n volies aprofitar.

—D’altres ho deuen haver provat.

—Doncs no; no pas d’aquesta manera… Amb tots, fins ara, havia actuat aquest distanciament de què he parlat. Per què no amb tu?

—Una resposta convencional podria ser: sóc enamoradís de mena. O també: no sóc el primer home que s’enamora d’una puta.

—I la no convencional? —vol saber.

—Que quan trobo una cosa valuosa, em reca deixar-me-la perdre. I, si és una persona, més.

—Te’n burles, oi? —fa, cellajunta.

—I per què me n’he de burlar? Saps perfectament que, amb tantes contradiccions i singularitats, ets molt profunda, molt secreta…

—Estàs bé del cap, Agustí?

—Dibuixes —m’explico—, però vols ser ignorada, quan una de les motivacions de l’artista és ser conegut i fer que la seva obra pesi, tingui influència. Vens el cos i per puresa —dic amb els mots de la Lou— et reserves els productes del teu esperit quan vendre’ls, si els has produït lliurement, no és cap prostitució. Defuges l’amor, però és per tendresa que ets incestuosa…

—I tot això és ser secret i profund? No diguis disbarats! ¿Quan has tingut temps de pensar-hi, en tot plegat?

—Des que, a la porta de casa teva, has privat que me n’anés. I des d’aleshores que ja no he parat.

—Ni quan em tombaves?

—Menys, llavors.

—Ves quin cas! Un home que té una dona sota i pensa…!

—D’una manera o altra, es pensa sempre. I, si no te n’adones aleshores, en aquell moment, ho saps després, que pensaves…

—Ets molt intel·ligent, Agustí —em talla.

—I tu, com vols, molt distanciadora. És rar —dic meditabundament—, trobar-se amb una persona tan immoral.

—¿No ho ets més tu, si fas moneda falsa? —m’ataca, ara enfadada.

—No en faig.

—La passes.

—Tampoc.

—En què quedem?

—Que me’n desfaig.

—I no és el mateix?

Cal que trobi com fer-li-ho entendre sense dir-li-ho, i mentre busco la manera, les paraules, ella va traslladant l’esguard de la carretera al meu rostre, dels meus ulls a la via que tenim davant, com si endevinés aquest forceig mental que potser es resol malament en parlar altre cop:

—Els bitllets procedeixen d’un lloc on havien de ser bons. Però no ho eren. No els hem fets, no els passem —repeteixo— en el sentit habitual del mot, que correspon al traficant. Ens en servim en lloc de destruir-los perquè, en un aspecte, no hi ha cap diferència entre els legals i els falsificats. Tot pertany al mateix sistema.

El cotxe es va aturant, lentament, i, quan s’ha immobilitzat del tot, em mira amb uns ulls com no li he vist en tota la nit, com si hi aboqués quelcom que de cap més manera no gosa expressar-se però voldria fer-ho i àdhuc prova de fer-ho quan la mà em garfeix el muscle i els llavis, premuts l’un contra l’altre, van separant-se mentre dintre meu té lloc una sobtada però ben plausible il·luminació que m’obliga a cridar, alterat:

—No, Magda! No em diguis res…

Respira a fons, anhelant, com si li calgués més aire que de costum, el llavi superior li tremola abans de deixar caure els dits del meu braç i tombar-se altre cop cap al volant amb un petit, amb un insignificant:

—No…

No ens acabem de recuperar de la sorpresa mútua fins gairebé a les portes de la ciutat, quan aparto els ulls de les construccions industrials, que voregen la carretera, dels arbres que s’hi van morint i, més enllà, una teoria immensa de pisos que ocupen antigues hortes, grans plantades de fruiters, i pregunto:

—La Lou també?

Sacseja el cap, negant-ho, i hi ha encara un nou silenci. Observo el seu perfil contra la claror que creix, incerta però inevitable, la comissura de la boca ara ja ben coneguda que té un aspecte fràgil, com desemparat, de seguida desmentit per les seves paraules quan, en mormolar: «I si malgrat tot tornava?», em contesta:

—No, Agustí, no tornis.

—T’he dit que eres dura amb tu mateixa…

—No ho hem de ser, amb una feina com la nostra? No tornis —repeteix.

—Mai?

—Mai és molt de temps —i noto que es va asserenant del tot, que va sobreposant-se a les seves emocions, puix que ja és en el seu to habitual que diu—: Més endavant, si vols, em pots comprar una altra nit.

—I imaginarem més coses?

—Sí, les imaginarem. O el novel·lista que ens ha donat aquesta nit —fa amb un somriure fugitiu.

—I no voldries que es repensés, ara?

—No es pot repensar, si vol que siguem nosaltres.

Deixa la carretera, endinsant-se precauciosament per una avinguda suburbial en període de formació i en la qual algun servei públic ha obert llargues rases ara solitàries i que uns quants fanals vermells assenyalen, tomba a l’esquerra, per un carrer de cases baixes que comencen a ser substituïdes per edificis nous, de cinc o sis pisos, i, més endins, frena prop d’una tanca.

—Més val que baixis aquí, en lloc de tornar al pàrquing:

—És de debò que ens seguien, doncs?

—No n’estic del tot segura, però m’ho ha semblat. Potser sóc massa desconfiada…

—I no et podien seguir a tu?

—No ho crec. Si s’han fixat en mi, si els interesso, deuen saber on visc, qui sóc…

—Però he de tornar el cotxe —li recordo—. Ja saps que és de lloguer.

—Telefona a l’agència que el vagin a recollir. Si convé, ho fan.

—Abans no obrin, ja seré fora.

—Ah! Te n’has d’anar?

—Sí. Aquesta nit m’esperen… —suprimeixo la informació concreta a temps i generalitzo—: a Euskadi.

—Telefonaré jo, doncs. Tens el número de l’agència?

—I no et comprometràs, si em vigilaven?

—No. No caldrà pas que m’identifiqui, en trucar. I al pàrquing no m’hi he d’acostar per a res.

Se l’apunta en un dels papers solts que s’insereixen entre les pàgines de l’agenda que recupera de la bossa i, en acabat, quan la desa, se li acut:

—Si necessites transport, pots endur-te aquest cotxe…

—És teu, doncs?

—Com si ho fos.

—No, no el necessito. Tot està previst. I gràcies per tot, Magda.

—Per tot, Agustí? —El somrís torna a abocar-se-li als llavis—. No he fet res que no hagis fet tu. ¿Ho hem compartit, oi?

—Sí, Magda. I ha estat més que agradable.

—I ara també és bonic saber que compartim d’altres coses…

—Sí.

Les meves mans avancen cap a les espatlles i envolten el coll mentre l’abraço i, inclinat sobre el rostre que alzina, busco la boca enfervorida i rapaç quan converteix el petó de l’adéu en una besada llarga, lenta, agonitzant… Tanmateix, és de comiat, i després, quan ens separem i obro la portella, em toca encara i diu:

—Sort, Agustí…

—Sí. I també per a tu. Molta sort.

Espero que hagi engegat, que tombi en arribar a la cantonada, i llavors retrocedeixo cap a l’avinguda encara deserta, i tiro cap amunt, on abans he vist una cabina telefònica.

Algú alça el receptor al primer truc, perquè deu fer hores que esperava aquesta trucada, i m’anuncio amb el meu nom de la clandestinitat:

—Josebha…

—Ja era hora! —exclama la veu, com ja havia previst, i ansiosament pregunta—: Hi ha hagut pegues?

—Cap ni una. La compra de la maquinària ja està feta i pagada. Aquest vespre podeu recollir-la.

—Què cony t’ha passat, doncs? Havíem convingut que trucaries abans de les dues…

Vacil·lo uns segons, però què carall puc dir?

—M’he adormit.

—T’has adormit! —esclata la veu, estupefacta—. ¿Al llit de quina puta?

—De cap puta —protesto en un to massa sever—. No hi ha variació, sobre el meu horari?

—Quina variació vols que hi hagi?

—Molt bé. A les set seré a lloc.

—Si no et tornes a adormir d’aquí a aleshores —diu la veu, ara sarcàstica.

—Durant el viatge, potser.

—N’ets ben capaç! Mentrestant, m’has tingut tota la nit despert —afegeix sense veritable ressentiment.

Li couria més, n’estic segur, si sabia que tampoc no he aclucat l’ull i podia trobar, doncs, un moment per trucar-lo i estalviar-li el nerviosisme que deu haver passat. A la masia, però, no hi ha telèfon…

És absurd, reflexiono en penjar, que en un lloc tan tranquil la Magda o jo, potser tots dos, hàgim estat a punt de perdre la pell quan cada dia ens la juguem en la selva de la ciutat.

Primavera, 1984