3

Algun cop, tot passant i ja fa temps, he vist aquesta paret alta i massissa, de pedra vella que, en alguns indrets, s’escapa d’una arrebossada posterior i poc consistent, incapaç de resistir les humiliacions que la penetren, i potser i tot m’havia fixat en l’ampla porta de dos batents davant la qual m’aturo mentre ella salta a obrir-la, il·luminada pels fars del cotxe que després, ja dins, em fa apagar. No sabia, però, ni sospitava, que enllà del jardí convertit en bosc en el qual en la fosca no puc saber quines espècies d’arbres i d’arbustos es barregen i conviuen, es dreçava l’edifici d’aspecte bròfec, entre casernari i conventual, cap on avanço lentament, amb la Magda de nou al meu costat, per un camí de terra banyat per la celístia que em permet d’orientar-me.

És al capdamunt del lleuger pendent, on la vegetació se separa prou per formar una mena de plaça irregular davant d’una altra porta tan sòlida com la del mur, però considerablement més alta sobre tres extensos graons, que em fa girar cap a l’esquerra i contornejar el casalot darrera les finestres del qual, estretes i verticalment allargassades, no es distingeix cap resplendor. A l’altra banda, els arbres han avançat més cap a la casa, però resta tanmateix l’espai suficient per endinsar-me més enllà d’un cotxe negre arranat a la vegetació i d’una porteta enfonsada entre dos contraforts extraordinàriament robustos, a cinc metres dels quals deturo el vehicle. El motor que calla fa més sever el silenci que tot d’una ens envolta i que no em queda més remei que trencar quan ella ja obria la portella:

—És de debò que vius aquí?

—Sí.

—Sola?

—Oh, no! Hi ha tot de noies. Vine…

En saltar del cotxe m’agafa la mà com per guiar-me i, l’un al costat de l’altre, retrocedim cap a la petita porta, de fusta clavetejada, davant la qual em deixa per butxaquejar en la cartera que li penja de l’espatlla i treure’n una clau moderna, de pany de cop. Dins, ens rep una glopada humida i obscura que es reforça, s’espesseix, quan tanca de nou al nostre darrera i torna a agafar-me la mà.

—No hi ha llum?

—No pas aquí… Però tinc una pila —em diu.

Mentre torna a furgar en la cartera, l’abraço i, fent lliscar les mans per la seva esquena, sobre la tela lleugera i de toc confortable, li palpo la gropa alhora que, amb els llavis, li cerco la boca, però ella se separa i mormola:

—Espera que siguem al dormitori, eh?

—Estàs segura que hi tens un dormitori, en aquesta fortalesa?

—És clar. Ja ho veuràs…

De moment, veig la paret que la làmpada de mà treu sobtadament de l’ombra, el passadís en el qual ens trobem, baix de sostre i anormalment estret, però no tant com l’obertura cap on m’arrossega, darrera una altra porteta només ajustada i que gira sense cap gemec de frontisses quan l’empeny. Hi ha un replà arrodonit per la forma dels murs, també de pedra, des del qual s’enfila cap al pis de dalt una escaleta de cargol oberta entre les parets que l’ofeguen. M’hi precedeix amb el feix lluminós projectat cap enrera, i és prou abrupta perquè li vegi les cuixes sota les faldilles una mica curtes. Em torna a reptar quan les hi toco, però de seguida sortim a un altre replà també arrodonit, força més espaiós que el de sota i amb una porta proveïda de forrellat a l’esquerra, al cantó oposat d’un altre passadís no menys llòbrec que el de baix i que més endavant es bifurca en angle quasi recte.

Seguim la branca de l’esquerra mentre la llum vacil·la i s’apaga, però es torna a encendre a l’acte i brilla contra les lloses del terra, per les quals deuen haver passat molts peus des de fa segles, usades com les veig. Al fons del túnel que s’estreny més i enfonsa el sostre ens espera una altra porta, però encara no hi hem arribat quan al nostre darrera, llunyanes, ofegades per l’espessor de la pedra, se sent el murmuri d’unes veus. La pila es torna a apagar, ara a posta, i noto la seva mà que em prem més cap al mur mentre a ran d’orella em xiuxiueja:

—No diguis res…

Les veus callen, però sentim la remor d’unes petjades que, un moment ben clares, es van allunyant. Un discret feix de llum, també procedent d’una làmpada de mà, fa que pugui veure, ja d’esquena, dues dones que deuen encaminar-se cap a l’escala de cargol. Espero que hagin desaparegut per preguntar-li en veu baixa:

—Companyes teves?

—Sí —diu, reprenent ja la marxa cap a la porteta.

—I te n’amagues?

—Cal ser discret, oi? —em contesta.

Darrera d’aquesta porta, que tanca per dins per tal d’assegurar la nostra intimitat, hi ha una altra escala, però ara no és de cargol, com puc constatar quan pitja un botó i baix de tot, a una considerable distància, s’il·lumina una mena de masmorra de pedra nua i amb el sostre travessat per una volta. De les parets pengen mitja dotzena de teles o, més aviat, de reproduccions d’escenes galants, d’alcova, força atrevides i d’un realisme que recorda, per l’estil, François Boucher, el pintor de la Cort de Lluís XV de França. El terra desapareix sota una gruixuda catifa d’un color groc ardent i un llit ample i baix, un divan, dues butaques, una tauleta, una gran arca que ocupa un racó i un canterano moblen aquell espai. Darrera un paravent mal plegat, veig un bidet portàtil, un rentamans amb la seva palangana, dues gerres plenes i un tovalloler amb tovalloles netes. Sembla clar que no hi ha instal·lació d’aigua corrent.

—Confortable i pintoresc —li comento mentre baixem.

—Oi que sí? Abans, i parlo de molt de temps enrera, era una cel·la de càstig.

—N’hi deu haver més…

—Quatre —diu ella.

—Era un convent de frares?

—Sí, i després de monges.

—I tu t’hi plaus, aquí?

—Força.

S’atura bruscament al darrer graó, girada i, com que alça la cara, en reunir-me-li la beso. Sento que deixa caure la cartera en moure les mans per penjar-se’m al coll, i encara no li he abandonat la boca quan l’arranco de terra i, subjectant-la per sota els genolls, me la carrego en braços i avanço cap al divan, on els llavis se separen i els ulls es contemplen.

—T’agrada, doncs, l’ambient?

—M’agrada tot, Magda.

—I t’agradarà més…

—N’estic segur.

Li busco de nou la boca que ara defuig, juganera, però deixa que li besi les galtes, el coll i, en reposar-la a terra, les sines, que despullo abans que ella no es tregui el vestit, que abandona en una butaca en el moment just que algú truca a la porta amb insistència i una veu femenina, fosca per la gruixària de la fusta que ens separa del passadís, crida:

—Magda! Magda!… Ets aquí?

El temps de respirar dues vegades es queda molt quieta, però quan me la miro, interrogatiu, es desprèn de la mà que li tenia a l’anca i corre escales amunt, cap a la porta que obre sense badar-la, com si li interessés ocultar-me la persona que la demana. Hi ha un xiuxiueig nerviós però discret que em priva de destriar el motiu de la trucada, de la urgència que immediatament l’obliga a sortir, oblidada potser que només porta calces i mitges. És ja fora quan deu recordar-se de mi i es tomba amb un gest que assenyala el canterano mentre diu:

—Beu alguna cosa, mentrestant…

He anat avançant cap a les escales i quan la porta es tanca, simplement ajustada, recullo la cartera que s’havia quedat sobre el graó, la deixo damunt la tauleta i, després, vaig fent la volta a la cambra, examinant de més a prop les escenes que alegren els murs. És quan sóc prop de l’arca que se m’acut d’obrir-la, convençut que la trobaré buida. Però no: hi ha tot de roba interior, calces i sostenidors d’allò més suggestius, portalligacames de diferents colors i models, mitges, una faixa molt subtil, sabates i, al fons de tot, una toca i un hàbit de monja per si algun client es mostra capritxós i vol que la noia faci honor a l’ambient. O potser no. Una altra possibilitat que em sobta m’aconsella d’escorcollar la bossa de mà. Dins, però, no trobo cap paper, cap document, res que m’orienti sobre la personalitat de la Magda o com de veres es digui…

Plego de nou la roba que he destorbat, torno a ordenar les altres peces i, havent-ho deixat tot tal com estava, m’atanso al canterano. Al petit pany de la post de dalt que pot girar fins a quedar-se plana, horitzontal com el tauler d’un pupitre, hi ha una claueta dòcil i, al moble, modificat per a l’ús a què ara se’l destina, s’arrengleren un bon assortit d’ampolles i sis gots de formes que els aparellen de dos en dos. Em serveixo un conyac i, en acabar-me’l, com que ella continua absent, me’n vaig cap a dalt, empenyo la porta, però em cal baixar altre cop a recollir la pila que ella no s’ha endut i que potser em serà necessària.

El passadís és tan fosc com una estona enrera i, de moment, m’hi oriento a les palpentes, seguint la paret. Hi ha un gran silenci, una quietud de casa deshabitada que es prolonga quan la mà m’indica que he arribat a la bifurcació, al túnel del qual han sortit les dues dones quan nosaltres entràvem. Més endins estic a punt de caure quan em falla el peu, perquè ací, en bifurcar-se de nou el passadís, hi ha un desnivell, al fons del qual s’obre una ratlla de claror.

M’hi atanso de puntetes, m’aturo amb precaució quan m’arriben unes veus remotes, femenines, bado una mica més l’obertura i, amb la cara encastada al badall, puc veure, sota un tram d’escales més curt que el de la cambra on m’ha conduït la Magda, una habitació semblant a aquella per les dimensions i el mobiliari, si bé aquí la catifa del terra és de color verd i les reproduccions penjades a les parets, igualment llicencioses, són de teles o de gravats més moderns.

La Magda i una altra noia, alta i robusta, totalment nua, són al costat del llit, en el qual reposa un individu també despullat, però no tan agradable, que tan sols conserva els mitjons. És un home de cuixes molt gruixudes, ample de tòrax i de complexió malaltissament blanca sota una abundància excessiva de pèl que, al rostre, li blaveja.

A elles, no els veig la cara, però les paraules que pronuncien diuen prou bé com estan d’amoïnades per la immobilitat i l’expressió facial del desconegut, que no se les mira; té els ulls tancats.

—També és pega, una cosa així! Qui s’ho podia imaginar?

—Sí, no és tan vell… El vestim?

—Més val que avisem l’Àngela, abans.

—Li farà gràcia!

—Si ningú no l’havia de buscar…

—En què penses, Rosa? —sembla que s’alarmi la Magda.

—Que de llocs ens en sobren…

—No diguis disbarats!

Retrocedeixo de pressa en adonar-me que la noia es gira cap al vestit que penja d’un braç de la butaca que té més a prop mentre la Magda ja es dirigeix a les escales i, ara amb la pila encesa per tal de no ensopegar o estabornir-me, corro altra vegada cap a la bifurcació, tombo i, avançant en direcció contrària al dormitori d’on vinc, faig cap a la plataforma del capdamunt de l’escala de cargol, per la qual davallo. No arribo baix de tot, però. Em dic que no és probable que baixin per aquí si van a avisar l’anomenada Àngela, i continuo pensant-ho quan, ocult per la volta, veig el raig de llum que s’atansa i sento les veus que remoregen.

No gaire estona, puix que sobtadament la taca de claror s’eclipsa i torna a fer-se el silenci. Només poden haver desaparegut per la porteta del forrellat i, cautelosament, disposat a desfer camí a la més petita indicació de perill, torno a pujar cap a la plataforma, ara a les fosques. Vaig palpant fins que la fusta substitueix la pedra sota els meus dits, que aleshores subjecten la barra de ferro i estiren. La porta s’obre sense resistències i un ràpid parpelleig de la pila, que deu estar a punt d’acabar-se, tan somorta és la llum, em deixa veure una gran llosa i, a continuació, més escales.

Aquestes són rectes com les de les cel·les, però potser no tan penjades, i m’hi vaig enfilant, un cop més entre tenebres. Més amunt, on hi ha un altre replanet, tomben cap a l’esquerra, però a la dreta palpo una altra porta, més ampla que totes les que he vist fins ara, i un segon forrellat. Aconsegueixo d’evitar que grinyoli quan el descorro, però dintre només hi ha una calaixera que no m’entretinc a escorcollar. És una cambra menuda, arrodonida, en el mur de la qual s’obre un espiell que hi deixa penetrar la celístia. En sortir-ne, reprenc la meva ascensió, però de fet ja gairebé sóc a terme: set graons més, relativament planers, i al meu davant es dreça la paret que m’intercepta el pas. Un cul-de-sac? Potser ho creuria si la Magda i la seva companyia no haguessin recorregut aquest camí que bé deu tenir sortida si s’han fet fonedisses.

Sota el feix inoportunament moribund de la pila, vaig resseguint el mur amb els dits i amb els ulls, cercant un relleu, un dispositiu que no puc descobrir. En canvi, noto que aquí, en un espai rectangular de prop d’un metre i mig d’altura a partir dels dos pams que el separen de terra, el caire exterior de totes les pedres que el formen coincideix, dibuixa una línia contínua, sense interrupció. En cap altre indret no es repeteix aquesta disposició tan regular, pel cap baix curiosa, suspecta…

La llanterna, que s’apaga definitivament i amb un gran sentit de l’oportunitat, m’obliga a renunciar a més exploracions i m’aconsella de retrocedir uns segons abans que s’obri una gran finestra de claror. És una sort que em sorprengui ja al replà, on tinc temps de refugiar-me en aquell recambró gairebé despullat i d’ajustar la porta contra la qual em quedo, escoltant. Només sento el trepig, perquè baixen callades, i quan calculo que ja deuen haver arribat baix, a la plataforma de l’escala de cargol, espero encara un minut abans de treure el nas a l’exterior.

L’obertura de dalt s’ha quedat sense tancar, i seria massa resistir la temptació de donar un cop d’ull a l’altra banda, una cel·la de monja, potser no ben bé com m’imaginava que eren, però senzilla, austera, amb una menuda alcova en la qual desemboco en entrar i, fora de les cortines que la separen de l’altra peça, una taula, dues cadires, una tauleta amb una màquina d’escriure, unes lleixes amb llibres i, a tocar de l’altra paret, un reclinatori davant d’una imatge religiosa… La porta-finestra per la qual torno a passar en retirar-me, quan és tancada, queda darrera d’una tela que figura l’escena de l’expulsió dels mercaders del temple i només té el defecte de quedar desproporcionada en aquell reducte on el llit està desfet.

Davallo il·luminat per la claror del rectangle, però un cop fora, al replanet de sota, em quedo novament a les fosques, prou familiaritzat ja, tanmateix, amb els topants, que ara no em costa gaire, seguint sempre la paret pel costat contrari al de la bifurcació del túnel, de tornar al dormitori que fou cel·la de càstig, la porta del qual s’obre abruptament quan allargava la mà. La Magda, que encara va només amb calces i mitges, se’m queda mirant amb un posat sever, contrariat.

—D’on véns? —fa.

—Monges… —mormolo jo.

—I què? —diu, però sota el to de desafiament, més que no pas d’hostilitat, amb què fa la pregunta, endevino el desconcert, potser el temor.

És natural que no sàpiga què fer de mi quan ignora quines excursions exactes m’he permès, què he vist o sentit, què he esbrinat, quin és el meu estat d’ànim, quina serà la meva reacció, i perquè ho entenc i em faig càrrec de la seva incertesa, m’estimo més parlar clar. És cert que podria anar-me’n, que ningú no s’hi oposaria, però per què condemnar-la, durant hores o durant dies, al corcó de preguntar-se si sé alguna cosa o si denunciaré aquella mort?

—El cor? —faig.

L’expressió vacil·la, sobtada per una franquesa que no podia esperar, però es recobra de pressa i, potser una mica infantilment, m’acusa.

—Ens has espiat!

—Calma’t, Magda… No tinc cap intenció de perjudicar-vos. Sé que és un accident.

—Havies d’haver fet allò que t’he dit, beure’t una copa i esperar.

—Potser sí —reconec—. De tota manera, ja et deus adonar que tot plegat, l’edifici, aquests corredors, la cel·la, tu mateixa, m’havia d’encuriosir…

La subjecto pel muscle i, fent-la girar, me l’enduc cap a baix, on recullo el vestit i l’hi allargo en silenci. Ella, però, que té un gest de sorpresa, com si s’hagués oblidat que anava pràcticament nua, s’acosta a l’arca, d’on treu l’hàbit. Mentre se’l posa, m’assec al divan, mirant-la.

—Què heu decidit de fer?

—No ho sé…

—Qui és, aquesta Àngela que heu anomenat? La superiora?

—Sí… Per què no has fugit, en veure què passava?

—I per què havia de fugir?

—Perquè ara t’estàs convertint en un còmplice.

—Un còmplice de què? Si la mort és natural…

—I no et sembla que hauríem de cridar un metge, o la policia?

—No. Us interessa d’evitar l’escàndol. Un convent de monges prostitutes…

—T’excita? —pregunta ella, una mica fora de to.

—M’intriga —aclareixo—. Però ara hi ha un assumpte més urgent: com disposar d’aquest home? Vine, seu…

Però ella, que s’atansa, es mostra desconfiada:

—Què et proposes? T’adones, oi, que la teva actitud és una mica estranya?

—Sí, Magda; estranya del tot. Però no pas més que la vostra activitat… Incidentalment: em dic Agustí.

—M’ho has dit quan veníem —em recorda—. Un altre correria a denunciar-nos… O potser no —reconsidera—; potser callaria per estalviar-se molèsties. Però no s’hi hauria quedat. O és que no trobaves la sortida?

—L’he trobada. Seu —repeteixo. I, quan ho fa—: No podeu enterrar-lo aquí perquè, com ja se us deu haver acudit, deu tenir família i, si desapareix, el buscaran.

—Ens has sentit parlar?

—He descobert l’habitació de la teva companya quan estàveu a punt de sortir a avisar la vostra superiora… Per cert, com és que t’ha vingut a buscar a tu, abans?

—Per si hi podia fer alguna cosa. No estava segura que fos mort.

—Però per què precisament a tu?

—Faig el darrer curs de medicina —m’assabenta.

—Ah! Monja, metge i…

—Puta —acaba ella en veure que m’interrompo—. Ja ho pots dir.

—I puta —repeteixo—. Deu tenir una explicació, però deixem-ho. Hi ha això altre, el cadàver… És d’ell, el cotxe que hem vist fora?

—No ho sé. O d’ell o de l’altre client que sortia quan hem entrat.

—Clienta —la rectifico—. Era una dona, Magda.

—No hi fa res. Una clienta, doncs.

—O sia que…

—Només la Rita. La Rosa i jo, no —em confia.

Jo faig un incís:

—No us tracteu de sor, o de germana, com sembla que es costum entre les religioses?

—No pas quan… En aquestes circumstàncies —rectifica.

—Bé… Caldria saber-ho, això del cotxe. Si fos seu, hi hauria una solució fàcil que us evitaria problemes. Per què no ho preguntes a la teva companya?

Ella observa uns moments de silenci, com si reflexionés sobre la conveniència de procedir com li demano, però de fet els seus pensaments segueixen una altra ruta, car després m’interroga:

—Per què ho fas?

—¿No se t’ha acudit que puc tenir ganes de tornar aquí, amb tu, i que, si no us sortiu d’aquest mal pas, hi pot haver repercussions que us obliguin a plegar?

—Amb mi? —sembla que s’admiri—. Encara no hem anat al llit…

—Però recorda que, en entrar, quan t’he dit que m’agradava tot, m’has respost: I t’agradarà més… Parlaves per parlar, potser?

—No… Molt bé —decideix—. Preguntaré a la Rosa si el cotxe era d’ell.

S’aixeca i corre escales amunt, ara com impacient d’esbrinar aquell detall a partir del qual acabo d’elaborar en projecte la idea que he tingut mentre entretinc l’espera amb una altra visita al canterano. Se m’acut, després, d’obrir els calaixos de sota, dos de petits que es fan costat i dos que ocupen tota l’amplària del moble. Aquests són buits, però en un dels de dalt hi ha diferents articles de tocador, dues capses d’anticonceptius i tres tovalloles. A l’altre, hi trobo una voluminosa Anatomia humana, que, en agafar-la, se m’obre entre dos fulls que empresonen dos papers blancs, doblegats. En un d’ells algú, probablement la mateixa Magda si sempre se serveix, com suposo, d’aquesta habitació, ha escrit allò que deu ser l’inici d’un poema que em costa de desxifrar:

Les poques ratlles del segon paper constitueixen una curiosa reflexió: «Ara que m’he alliberat de la disbauxa, l’oració brolla del meu cos com un acte de gratitud que sento acollit i que espiritualment m’enforteix. No demano ja; el Senyor m’ho ha donat tot, m’ha fet dona perquè pugui estimar-lo en la joia…».

Torno a desar el llibre amb els dos escrits i busco, en un nou examen de les reproduccions, una orientació que, tanmateix, ja sé que tot sol no trobaré. És així, absort davant d’una dama que, emocionada, es disposa a acceptar els homenatges del seu cavaller, molt enfervorit, que em sorprenen la Magda i les seves companyes. Perquè ara vénen totes tres.

De les altres dues només la superiora vesteix hàbit, però no s’ha entretingui a posar-se la toca que ordinàriament deu contenir la cascada dels seus cabells sumptuosos; ara li cauen sobre les espatlles, cap a l’esquena, envoltant d’un or fosc i càlid la cara pàl·lida i una mica llarga, delicada i senyorial, de cortesana del Renaixement. Posa, però, uns llavis lleugerament adustos mentre travessa la cel·la al costat de la Magda, que ara em mira amb una expressió inescrutable.

Em sembla entendre que a la dona no li ha fet cap gràcia saber, per boca de la noia, la qual deu haver interrogat, que estic al corrent de tot, però és prou intel·ligent per resignar-se a l’inevitable i, quan se m’adreça, la seva veu és alhora amable i dolguda. De fet, s’excusa en dir-me com lamenta que les circumstàncies hagin destorbat els propòsits que ens fèiem la Magda i jo de passar la nit plegats, però també m’agraeix, continua, que, informat per atzar del compromís en què es troben, em faci càrrec de la seva situació i, més encara, que em mostri disposat a ajudar-les. És un gest, segons ella, que pocs tindrien ni que els assistís la certesa que la Rosa és totalment innocent d’un traspàs que no podia preveure, puix que ignorava l’estat físic de l’home, el qual li ha semblat prou saludable i prou jove, cap a la quarantena, en conèixer-lo.

Ens hem assegut fent rotllana, la Rosa i la superiora, al divan, i nosaltres dos, a les butaques, i ara, quan ha exposat el seu agraïment i la seva preocupació, li asseguro que no s’ha de sentir pertorbada per la meva presència en aquell moment de destret ni per la meva decisió de contribuir, en la mesura que sigui possible, a la solució del problema que presenta disposar discretament del cadàver. Estic tan segur com ella, li afirmo, que si la bellesa de la Rosa ha provocat l’atac cardíac que aparentment ha sofert l’home, no per això és culpable de la seva mort. Em sabria greu, elaboro, que un accident d’aquesta naturalesa exposés a la curiositat pública unes activitats que, n’estic convençut, tenen la seva motivació. A part, li aclareixo sense saber que m’equivoco, que la meva intervenció en l’afer es limitarà a exposar-los una manera senzilla i gens comprometedora de treure del convent el cos del desconegut si és que elles no n’han pensat una altra de més pràctica.

En un to conspiracional que res no justifica en aquesta cel·la on ningú no ens pot sentir i havent atansat més les butaques al divan per tal de fer pinya, començo per preguntar a la Rosa si el cotxe que hi ha al jardí és el del seu client i, en confirmar-m’ho, els explico com ho tenen de relativament planer si se’n serveixen per traslladar-lo a qualsevol carretera de segon ordre, poc transitada de nit i no gaire lluny de la ciutat, on aparcaran el vehicle en algun racó de cuneta, com si s’hagués desviat, i instal·laran aleshores el cadàver al lloc del conductor. Tot farà creure, quan un altre automobilista el descobreixi i en doni part a les autoritats, que l’atac de cor li ha sobrevingut mentre conduïa. Que el cos no presenti cap senyal de violència privarà que es procedeixi a una investigació un cop els resultats de l’autòpsia refermin les primeres impressions de la policia. No hi haurà cap motiu perquè relacionin l’home amb el convent.

L’abadessa, l’arc de la boca de la qual s’ha anat fent dolç a mesura que parlava, accepta el pla sense objeccions, fins i tot admirada que els solucioni tan bé aquell ingrat afer, però després resulta que hi ha una pega gens ni mica de negligible, perquè només una d’elles, la Magda precisament, té permís de conduir i, com diu la mare Àngela:

—No podem pas tornar a peu… En aquestes hores, unes monges per la carretera cridarien l’atenció.

—No hi ha cap necessitat de dur l’hàbit —objecto amb la vaga esperança d’escapolir-me.

—No, però igualment la cridarien tres dones… Amb la possibilitat, a més, que, en veure’ns soles, algú ens vulgui recollir…

—És cert —convinc—, i cal evitar-ho.

I aquí es veu com m’he de comprometre més que no volia, perquè és clar que esperen que, disposat a fer-los un favor, els el faci sencer. M’he d’oferir, doncs, a seguir-les amb el meu cotxe per tal de carregar-les un cop hagin enllestit aquella macabra comesa que els espera i que més val no ajornar; com la Magda ens recorda, si tardem massa a treure’l de la cel·la ens exposem que el rigor mortis ens privi de blegar-lo d’una manera convenient.

No cal que insisteixi. Abandonem la cambra i pel corredor que il·lumina la Magda, la qual deu haver-se procurat una altra pila, tornem al dormitori de la Rosa. Ja hi som a prop quan sento la mà de la superiora que agafa la meva i, seguidament, la boca que em fa una besada a la comissura dels llavis sense amagar-se de la noia que ve darrera nostre. Mormola:

—És ben veritat que quan Déu tanca una porta n’obre una altra…

No se m’hauria acudit mai que algú em pogués prendre per una porta badada, però l’espontaneïtat d’un petó tan íntim i tan càlid fa que no protesti d’aquestes atribucions mentre en silenci anem davallant cap a l’indret dels fets, on tot sembla més avançat que no suposava. Mentre la Magda havia corregut a la seva habitació a retrobar-me, les altres dues es preocupaven de l’home, el qual ara reposa decentment vestit, amb corbata i tot, i les mans unides al seu davant.

Potser la seva condició religiosa les ha familiaritzades més que a mi amb la mort, i són doncs elles que s’encarreguen d’incorporar-lo i d’asseure’l transitòriament al llit per tal de comprovar si encara conserva les articulacions prou flexibles i manejables per no haver de forçar-les. Però serà allargat de nou, ara sobre una fusta que van a cercar i que farà de baiard, com ens l’emportarem entre la Rosa, la més robusta de totes tres, i jo, i només nosaltres dos sabrem com pot ser de complicat, sota un feix de llum al capdavall insuficient i que no para d’oscil·lar, baixar un cadàver per una escala de cargol estreta i de graons que ara ens semblen terriblement abruptes.

Fem una pausa baix de tot, on ens cal tancar-li els ulls, que amb aquell trànsit se li han obert, i escorcollar-li després les butxaques a la recerca de les claus. Un cop badada la porta que dóna al jardí, la superiora se’ns avança, i només quan ha pogut fer cedir la portella que, pel que sembla, encaixa massa estretament, sortim nosaltres amb aquella incòmoda càrrega. Com que no seria gens de prudent instal·lar-lo davant, al costat del conductor, on pot ser visible si en algun semàfor vermell un altre vehicle s’atansa massa en aturar-se, l’introduïm a la banda de darrera, ara definitivament assegut. I no és fins ara, mentre la superiora, havent decidit que més els val anar vestides de monges, torna a la cel·la a buscar la toca i la Rosa va a posar-se l’hàbit, que la Magda i jo discutim de camins i carreteres.

Com que no s’orienta gaire amb el mapa que duc al cotxe, poc acostumada com està a manejar-ne, seré jo qui precedeixi el seu quan, a la fi, emprenem la ruta. La Rosa seu darrera la Magda, al costat del cadàver, disposada a privar-lo de lliscar o de caure, mentre jo duc de passatgera la mare Àngela, que ha tingut temps de recollir i de penjar-se a l’alçada del cor la imatge de l’orde que, com em diu, han de dur totes les abadesses. Assenteixo, cada cop més encuriosit, però no li faig cap pregunta. És ella qui, als pocs minuts, trenca el silenci:

—No sé pas què hauríem fet, sense vostè.

—Tuteja’m —li demano—. Entre còmplices…

—Sí… Mai no ens havíem vist en un embolic com aquest.

—Ni jo, Àngela… És el teu nom de baptisme, el de religiosa o bé l’altre?

—El de puta? —precisa exactament com una estona enrera ha fet la Magda, però no m’ho aclareix, puix que la sobto amb una alternativa:

—O d’alcavota.

—No me’l mereixo, aquest; no exploto ningú.

Ho diu amb un deix lleugerament sorrut que per res del món no voldria que degenerés en hostilitat. És per això, que al cap d’una pausa, mentre tombo una cantonada, enfilo un altre tema:

—Has fet mal fet de posar-te la toca, amb la cabellera que tens. A la cel·la de la Magda estaves esplèndida.

—No m’afalaguis —es queixa sense convenciment.

—Si és veritat.

—Ni que ho sigui. O pitjor, si ho és.

—Per què?

—Pot despertar la meva vanitat, i una monja ha de ser humil, modesta.

—D’acord. Però la modèstia no la priva de ser maca. I tu ho ets, Àngela —afegeixo en adonar-me que les meves paraules no li desplauen del tot.

—Potser sí —condescendeix—. Però no està bé que ho diguis.

—No et puc festejar?

—Quina idea! —exclama—. Als trenta-cinc anys no es festeja cap dona, ni que no sigui monja.

—Qui ho ha dit? És quan són més belles.

—Si et plau, Agustí… Et dius Agustí, oi?

—Sí. He de callar, doncs?

—Hi ha d’altres temes de conversa.

—Aquella besada?

—Tampoc. Era d’agraïment.

—Només? —li somric—. Tanmateix, és contradictori. Si heu escollit aquesta segona professió…

Un moment, tinc la impressió que no em contestarà, però al cap d’un silenci em diu:

—Una puta és una persona humil.

—Segons com t’ho miris…

—Sí, Sí! Serveix, oi?

—És per servir que us dediqueu a la prostitució?

—Potser no ben bé com tu et penses. Però sí, també és això.

—Tot el convent? —m’arrisco a interrogar-la.

—Només tres germanes.

—I tu?

—Molt ocasionalment. No he de ser menys humil que la més humil de les noies que tinc al meu càrrec.

—Ja us hi dedicàveu, abans de professar?

Ara ella em somriu, mou el cap.

—Abans de professar, totes quatre érem verges. Només una, la Rita, havia tingut alguna experiència sexual.

—Amb dones? —m’interesso, i ella sembla estranyada que ho sàpiga, però assenteix:

—Sí, amb una dona. —I llavors, de cop i volta, quan tan ben disposada semblava ja a confiar-se, em demana—: No em facis més preguntes, Agustí.

Ha reposat un instant la mà en el meu braç, però torna a separar-la, la deixa caure sobre la falda, i jo callo. Pel retrovisor veig el cotxe del desconegut que ens segueix a quaranta o cinquanta metres de distància, però l’enlluernament dels fars no em permet de distingir la Magda, que, com observo, condueix amb habilitat. En aquesta hora i en aquesta zona la circulació és molt escassa i la majoria d’intermitents, que van parpellejant el color groc, ens estalvien d’aturar-nos a les cruïlles, però a tres-cents o quatre-cents metres sorgeix un vermell que em fa frenar. Ho aprofito per recollir amb la meva mà aquella que reposa damunt l’hàbit i, mirant els ulls que em fiten, demano:

—Voldràs dormir amb mi, aquesta nit, Àngela?

—No has fet tracte amb la Magda? —em contesta plàcidament.

—No hi fa res. Compliré la meva part del pacte sense exigir-li reciprocitat.

—Sóc més cara —m’informa—. Ho han volgut elles…

—No hi fa res —repeteixo—. Tinc ganes de tu.

M’inclino a besar-la mentre li premo més els dits, i no és fins al moment de canviar el llum, quan ens separem, que veig l’altre cotxe a fregar del nostre i sorprenc els ulls de la Magda, que belluga el cap sense reprovació, somrient.

Engego amb empenta per avançar-la, i ara hi ha un silenci més llarg, fins a la sortida de la ciutat, abans no s’alci, gairebé xiuxiuejant, la veu de l’abadessa, que, començant pel començament, va contant-me que la idea sortí tres anys enrera i fou exposada per la Magda, que aleshores en tenia vint-i-tres. L’orde llanguia entre privacions de tota mena. Escassejaven cada dia més les ànimes piadoses que els permetien de viure amb els seus donatius, amb les seves deixes, i s’anava atansant perillosament el dia en què, mancades de recursos, les monges haurien de tancar el convent i escampar-se si no es refugiaven a la casa mare, que tampoc no estava en situació d’acollir-les dignament. S’havien anat desprenent de les propietats, qualques hipoteques pesaven sobre els edificis i terrenys que l’orde ocupava, i la Magda aprofità que ella, l’Àngela, fos ascendida al lloc de superiora per defunció de l’anterior, per exposar-li el seu punt de vista. Eren bones amigues i a cops, simples germanes, s’havien entretingut, enquimerades, a plantejar-se el problema que potser no preocupava tant l’abadessa ara morta, vella com era i plena de xacres que prou l’amoïnaven més.

—Tanmateix —se m’escapa—, és una pensada ben singular, per una monja.

També era singular ella, em diu. Procedent d’una família de descreguts, ateus declarats el pare i dos germans, abans de reaccionar contra el tarannà dels seus ja havia començat a fer extenses lectures de textos agnòstics de caràcter especulatiu, la influència de l’esperit dels quals la dugué, un cop al convent, a interessar-se per la teologia i la història de les religions i l’anà convertint en una monja conflictiva, inclinada a adoptar actituds crítiques. Però ella, l’Àngela, tanmateix prou acostumada a alguns radicalismes de la noia, mai no s’hauria esperat que ara, en el curs d’una entrevista a soles, confidencial, li sortiria amb la proposició que, si l’acceptava, convertiria, segons l’abadessa, aquella santa casa en un bordell. A l’entendre de la Magda, la salvació de la comunitat passava per la prostitució. No veia cap més font d’ingressos, va declarar-li. Que era un mal? Potser sí, en termes convencionals. Però, raonà, l’església mai no havia condemnat d’una manera prou clara el mal que serveix el bé; condemnava el mal que en ell mateix té la seva finalitat. Aquí, afegia, calia considerar un bé suprem, la continuació de l’orde, i un mal menor, la venda del cos. Si és que ho era, cosa de la qual calia dubtar si hom tenia present que l’església practicava el comerç en d’altres afers. No venia misses a la intenció d’aquesta o d’aquella ànima? No cobrava alguns sagraments, com el del matrimoni?

—Li vaig fer observar que, encara que allò fos cert, s’oblidava del plaer —em diu—. El gaudi de la carn sense finalitats procreadores, quan també calia limitar-lo, era un pecat.

Però la noia no hi estava d’acord i, de fet, se’n va riure. Ja era un error l’avorriment del cos que hom predicava, fer-ne l’esca del pecat quan un detall molt significatiu demostrava que, ben a l’inrevés, l’hem d’honorar: la doctrina de la resurrecció de la carn. Per què reincorporar l’ànima al cos que havia habitat, si tan indigne era? D’altra banda, havia arribat a la conclusió que l’església faltava a Déu en veure un mal en la voluptuositat. No era un do que ens havia fet? I no el rebutjàvem, el Creador, en fer fàstics a les satisfaccions del sexe, implícitament declarades bones pel Fill quan digué que l’home, i també doncs la dona, havia de ser complet? És cert que hi havia hagut aquella sonada expulsió del paradís terrenal, però ¿quants segles havien transcorregut abans que algú tingués prou lletra per a escriure la crònica d’aquell episodi que es perdia en la nit dels temps, i qui l’havia narrat?

—I aleshores vaig preguntar-li si, segons ella, no hi havia falta original. I saps quina va ser la seva resposta?

—No.

Em conta que va avenir-se a reconèixer l’existència d’una desobediència, però que no era la que se’ns deia. Es tractava de la rebel·lió contra el pare, d’un problema purament generacional, sinó que aquí complicat i agreujat per la circumstància irrepetible que entre la naturalesa del progenitor i la del fill hi havia una diferència essencial. No, no es referia precisament a la immortalitat de què gaudia el pare, sinó a això altre: que el fill era un simple reproductor mentre aquell que l’engendrà creava. I fou ell, l’home, no pas la dona, qui plantà cara al Senyor. L’orgull de la verga ja l’ofuscava.

—No cal que et digui —afegeix— que no fou una conversa única. Per a mi tot allò era revolucionari i, alhora…, sí, alhora, atractiu. Potser perquè no puc evitar de ser una dona i sempre m’havia afeixugat tant la idea, el convenciment, que tota la dissort humana, això que en diem la caiguda, era obra del meu sexe. No era per aquest motiu que em conservava verge, que havia professat? I ara aquella teoria, aquella interpretació de la Magda, m’alleujava. No és estrany, doncs, que entrevista rera entrevista anés cedint a les seves raons.

A poc a poc, la noia aconseguí de fer-li entendre que no tan sols tenien dret al plaer que, en fer-les més completes, les atansava més a Déu, puix que no era pas el mateix oferir-li les seves limitacions que la seva totalitat de dones, de persones, sinó que en escollir la prostitució escollien també una pràctica de la humilitat a la qual no poden pretendre les dones que es lliuren a una relació eròtica no venal que, d’altra banda, en generar afectes massa humans, massa absorbents, sol distreure l’ànima de l’amor del Creador.

—Un raonament hàbil… —li comento bo i donant un altre cop d’ull al retrovisor per tal d’assegurar-me que l’altre cotxe continua a prop—. Però ¿com us ho vau fer per convèncer tota una comunitat en la qual, i no és pas un detall negligible, hi deu haver dones de totes les edats, la majoria potser madures o velles?

—Bé… El fet és que les altres germanes no en saben res, d’aquesta activitat nostra. Vam convenir que, en principi, només dues més estaven en posició d’entendre’ns. Una d’elles, la Rita, perquè ja tenia una mica d’experiència sexual, i l’altra, la Rosa, perquè la continència la feia sofrir força i alguna vegada m’havia confessat que allò que li venia més costa amunt era conservar-se casta i, encara que això no ho digués, jo sospitava que, ocasionalment, es lliurava a pràctiques solitàries…

—Que bé devia confiar al seu confessor —la interrompo.

—Suposo.

—I això em fa pensar… ¿Us en confesseu, ara, de les vostres febleses camals?

—Per què, si no les considerem pecat?

—I no és herètica, la vostra posició?

—En tenim prou amb el convenciment que és justa, conforme a la voluntat de Déu, i això en més d’un sentit —em replica amb tota seguretat—. ¿Tu saps els beneficis que ens procura la prostitució tal com l’exercim? Beneficis de tot ordre. Només cal que et digui que la Rita, la Rosa i la Magda són tingudes per les tres germanes més exemplars de la comunitat. Mostren una disposició de servei, una dolcesa de caràcter, una capacitat de comprensió tan profunda que totes les admiren i procuren imitar-les.

—I a tu, no?

—Sí, també —fa com a contracor—. I al convent mai no hi havia hagut tanta disciplina, tant fervor. El capteniment d’aquestes noies s’encomana de debò. Malhumors, enveges mesquines, reticències, tot va desapareixent en un clima d’emulació que ens va convertint cada cop més en una comunitat modèlica, com reconeix la nostra superiora de la casa mare. Potser és vanaglòria dir-ho —pondera—, però no ho puc pas amagar.

—No… —reconec.

Hem sortit ja de la ciutat, ens n’anem allunyant entre una doble i discontínua renglera d’arbres que, havent superat les mutilacions d’una esporgada salvatge, allarguen brots novells que tot just comencen a fullar amb timidesa, com impresionats, en néixer, per una atmosfera llorda de fums industrials, per la bafarada amb què, de nit i de dia, els escometen els gasos dels motors. Els fars els treuen de l’ombra i els hi tornen, però mai per gaire estona; la circulació, mansa i tot en aquesta hora, no cessa.

Vaig rutllant a una velocitat modesta, sense pressa; l’indret en què penso no és llunyà, potser a cinc quilòmetres, i ens queden encara moltes hores de fosca. I m’esperen, també, més confidències que ara busco ja sense cap pudor en preguntar-li:

—M’has dit que tu t’hi lliures molt ocasionalment, a la prostitució… Hi ha algun motiu?

—No oblidis que la finalitat és obtenir recursos per al convent. Els d’elles tres solen ser suficients, perquè les nostres necessitats són poques i no volem pas acaparar riqueses. Que hi hagi un plat a taula, que puguem renovar quan cal els objectes del culte i el nostre vestuari és prou. Però a elles, ho noto, els agrada sentir-me prop seu. A part allò que t’he dit sobre una humilitat que m’interessa de compartir.

—No voleu acumular riqueses —retinc—, i el propòsit és ben lloable, però deus haver pensat que també us fareu velles, que ja no atraureu els homes com ara… No seria aconsellable fer-vos una poma per a la set?

—No som pas les darreres —em diu—. De moment tenim dues novícies, de disset i de divuit anys, que, si tot va com cal, més endavant ens podran substituir.

—Mostren bones disposicions, doncs?

—Diguem-ho així. Però no volem precipitar res. Cal que madurin una mica.

Observo dos fars que, ben destriats l’un de l’altre, se’ns atansen ràpidament; són dos motoristes del trànsit, sobergament dreçats sobre el cavall d’acer que tripulen i fita la vista al seu davant. No ens adrecen cap esguard, ni tenen motius per fer-ho, però em noto un instant de tensió que no es dissipa del tot fins que surten del meu mirall i es perden enllà del cotxe que transporta el cadàver. Després torno al nostre tema:

—I fins ara fa tres anys, que vau començar, eres verge… Tenies més de trenta anys, Àngela.

—Trenta-dos —precisa ella—. Estava a punt de fer-los.

—Com va afectar-te la coneixença de l’home, tan tardana?

—Ja t’ho pots pensar… Va ser un trauma. Però després hi ha hagut moments dolços. Hi ha homes que són agradables.

—He d’entendre que et donen plaer?

—Sí… No sempre —rectifica.

—Quan?

—Per què ho vols saber? —Però immediatament m’explica—: Quan… com t’ho diré?… quan em preparen —i en mirar-la, una mica sorprès per la paraula que ha escollit, em sembla veure que s’ha enrojolat.

Callo per tal de donar-li temps a recobrar-se i, en parlar de nou, m’interesso per un altre aspecte de l’assumpte:

—Suposo que, de tant en tant, hi deu haver visites d’inspecció o com se’n digui per part de la superiora de l’orde o d’altres religioses que delega… Ja m’imagino que ningú no es dedica a escorcollar res, però ¿no teniu por que un dia vulguin entrar a donar un cop d’ull a les antigues masmorres? Ni que només sigui per veure com segueix tot…

Però també això ha estat previst. L’antiga porta que hi comunicava des de l’interior del convent ja fa molts anys que està condemnada, i de l’actual, practicada a la seva cel·la, només estan assabentades elles quatre. Podrien entrar-hi per la del jardí, però pel que em diu hi ha una altra habitació que no he vist, plena de mobles vells i d’andròmines que, quan s’anuncia una visita, treuen fora, amuntegant-les sobre l’escala de cargol, on formen una barrera que únicament algú molt suspicaç o molt decidit podria obstinar-se a fer remoure, tan difícil i llarg seria obrir-s’hi pas des de baix.

—Us deu donar molta feina, doncs…

—Durant aquests tres anys tot just ho hem hagut de fer una vegada; ens visiten poc, per complir… A la casa mare saben que al convent hi ha ordre i que tot funciona com cal.

—¿I no se us ha acudit, tan previsores com sou, que un dia podeu tenir una ensopegada amb algun client? No algú que es mori, com avui, sinó algú que xerri…

—No hi comptem. Les noies només fan clients entre gent rica, que no volen complicacions… La categoria dels cotxes els serveix d’orientació. I prefereixen encara, sempre que puguin ser, homes que tripulen vehicles amb matrícula estrangera. I cap d’ells no sap mai que ella és una monja, que l’ha dut a un convent… Si fan preguntes, i en fan, li diuen que ara ja no hi viuen religioses, allí, i que des que són fora l’edifici ha estat venut i dividit en habitacions que es lloguen.

—I si tornen?

—No tornen. Tenim un número que no figura a la guia telefònica, i si algú parla de noves entrevistes, l’hi donem. Tots es pensen, naturalment, que és el número particular de la noia.

—I n’hi ha que telefonen?

—Algun cop, no gaire. Només la Rita té un client que l’ocupa amb una certa regularitat des de fa prop d’un any. Un home molt generós i al qual també convé guardar una absoluta discreció pel càrrec que té.

—I possibles accidents d’altra mena… Una de vosaltres es pot quedar prenyada.

Confia que no passi, em contesta. Totes prenen anovulatoris. Ja saben, perquè han llegit molta literatura especialitzada, sobretot la Magda, que la garantia no és perfecta, del cent per cent, però això no les enquimera. Déu no ho voldrà i, si ho vol, senyal que té algun motiu. Pot assegurar-me, però, que en el cas d’una gravidesa la interessada no avortaria. Així ho van convenir des de bon principi.

—Què faríeu?

—Llavors decidiríem. I, en darrer extrem, cadascuna de nosaltres està ben disposada a pagar allò que per als altres seria una falta. I totes a defensar la vida de la criatura, si calia.

—¿A comprometre doncs la vostra… diguem la vostra obra?

—Sí. Existim per a l’amor que sempre, es manifesti com es manifesti, és amor de Déu. No podem pas fer cap acte contrari a aquest amor.

Torno a desviar els ulls de la carretera, impressionat pel to convençut i sincer de la seva veu, pel fervor que hi ha en les seves paraules.

—Saps què et dic, mare Àngela?

—Què em dius?

—Que ets bella per dintre i per fora. Ho sou totes. Però encara voldria saber una altra cosa. Tu i les teves companyes us deveu trobar, de vegades, amb homes capritxosos… És a dir, us hi heu de trobar per força, i sovint, si és veritat que els homes busquen la realització d’algunes de les seves fantasies en les putes… Com reaccioneu, si us proposen actes d’aquells que anomenem perversos?

—L’única perversió és el mal —replica ella sense necessitat de pensar-s’hi gens, com si de sempre hagués estat preparada a contestar aquesta pregunta—. I de mal només n’hi ha un: perjudicar els altres. El desig és una cosa intrínsecament bona, puix que sempre conté pel cap baix una mica d’amor. No importa, doncs, la forma que adopti.

Però jo no em dono per satisfet, insisteixo:

—Hi pot haver violència o, si més no, una certa violència, una coacció…

—Llavors és que l’home no s’ha atansat a la dona per satisfer un desig amorós, sinó per exercir un domini.

—Us refuseu, en aquests casos?

—Un home es revela molt aviat —diu meditativament—. Cap de nosaltres no acceptarà mai un home brutal, en el capteniment o en les paraules del qual es notin trets de caràcter repulsiu. Deu o quinze minuts de viatge en cotxe, des de la trobada al convent, són prou per adonar-nos de com és el client.

—En dubto força, Àngela. Alguns, sota una aparença molt amable i un tracte ple d’afabilitats, saben amagar molt bé un caràcter imperiós, propens a l’abús… No pot ser que sigueu tan perspicaces.

—Tothom es pot equivocar, evidentment —admet amb calma—, però… Tu ets un xicot amic de les situacions poc convencionals, de les experiències que et semblen enriquidores, i ara, des que has descobert qui som, fascinat per la nostra condició de monges prostitutes. No et confio tot això que t’he dit perquè t’hagis prestat a ajudar-nos, sinó perquè et sembla tan natural de fer-ho, d’acceptar-nos. No tens prejudicis, i la gent que no en tenen solen ser discrets… Sé que tornaràs, que ens voldràs estimar totes. M’equivoco?

—No.

—En res?

—En res. Però jo sóc fàcil d’endevinar.

—T’ho creus. I no és endevinació. He vingut a la cel·la de la Magda molt recelosa, molt previnguda, potser ja te n’has adonat, però amb uns quants minuts de conversa ja n’hi ha hagut prou. I ara, després de totes aquestes preguntes, de com me les has fetes i de com has reaccionat a les meves respostes, encara m’atreviria a dir més.

—Per exemple…? —la invito ja ran de l’ample camí que s’obre a la dreta i cap al qual tombo.

—Per exemple: que amb una dona t’agrada delectar-te i, per tant, que saps delectar-la. No?

—T’ho contestaré al llit, Àngela.

—Ja saps si t’hi vull?

Tardo uns moments a contestar, atent de nou al retrovisor mentre alenteixo una mica. Em cal estar segur que la Magda ha vist la desviació i que no passarà de llarg. No apresso pas la marxa quan el cotxe penetra en el camí, vaig avançant lentament entre un plantat d’arbres i un tossalet que, a l’altra banda, s’allarga com un marge, mentre dic:

—M’hi vols. També jo tinc els meus moments de perspicàcia. Sé que ets lenta i voluptuosa. És clar que no té cap mèrit —aclareix—. Tu mateixa m’has donat un gran element de judici en dir-me que t’agraden les preparacions. Una forma discreta de confessar que et plauen les llargues i tendres carícies arreu…

—Arreu… —repeteix, i sé molt bé que, malgrat allò que ha dit a l’inici del nostre viatge, li fa il·lusió aquest festeig, però ara, en seguir la corba que fa el camí cap a darrera el turó que s’alça més, l’ajorno en pensar que aquest pot ser un indret tan bo com un altre per a abandonar-hi el difunt amb el seu cotxe.

Recorro encara un centenar de metres, fins a la sortida de la corba, i en observar que el camí és totalment solitari, apago i encenc els fars, ho repeteixo bo i tocant el clàxon, tal com hem convingut que faria amb la Magda quan inspeccionàvem el mapa de carreteres. Ella em contesta amb una maniobra idèntica i tot seguit cega definitivament els llums. No m’he aturat ni m’aturo ara, sinó que prossegueixo. Si algun altre vehicle sorgia no és convenient que vegin dos cotxes aparcats l’un prop de l’altre.

—L’han de deixar aquí? —pregunta l’abadessa.

—Sí.

Més avall, entro en el camí de carro d’una finca que ha estat segada, faig girar el cotxe en un bancal de rostoll i apago els fars. En la fosca, dic:

—Esperarem dos minuts. Han de canviar l’home de lloc i cal donar-los una mica de temps.

—Sí…

Si volia afegir alguna altra cosa, els llavis l’en priven quan s’esclafen mansament contra els meus, que els retenen i no els abandonen ni un sol moment, hi juguen, els mosseguen, els obren i els penetren en una prolongada carícia que li tensa el cos i es renova fins que el parell de minuts ja deuen haver passat. No hem dit ni una sola paraula, i ella repenja la testa contra el respatller amb la boca humida i entreoberta, mirant-me, mentre engego de nou, torno a sortir a la carretera i, a marxa normal, retrocedeixo cap a la banda d’on he vingut.

Sembla que he calculat el temps amb una precisió cronomètrica: veig el vehicle endinsat contra la paret de terra, com podria haver-li succeït a l’home en perdre el control del volant, sobtat per l’atac cardíac, i a elles dues, que, apartant-se’n, surten cap al marge del camí, com si tot just haguessin acabat d’enllestir la feina…

—Obre la porta de darrera —demano a l’Àngela.

Ho fa, agenollant-se en el seient, i, en arribar a l’altura de les noies quasi ni m’aturo; freno prou, només, perquè puguin pujar l’una darrera l’altra, la Rosa amb una corregudeta que, dins, la fa caure contra la seva companya abans que la Magda tingui temps de desplaçar-se cap a l’altre cantó.

Accelero mentre tanquen la portella, però per ràpida que hagi estat la maniobra he pogut donar un cop d’ull al cotxe, lleugerament penjat sobre la riba, i l’embalum de l’home inclinat enrera, com si l’impacte l’hagués redreçat de damunt del volant, cap al qual se suposa que hauria caigut de primer, en aturar-se-li el cor.

—Nervioses? —m’interesso.

—Una mica —fa la Magda—. Ha estat molt desagradable.

—Ja ha passat, ara.

—Sí…

No sembla que tinguin ganes de parlar, de moment, i la superiora i jo respectem el seu silenci mentre el cotxe avança, ara de pressa, però sense sobrepassar la velocitat permesa. De cua d’ull m’adono que l’abadessa torna a mirar-me amb la mateixa expressió que tenia en separar les boques. Trec una mà del volant i li busco la seva, la premo uns segons abans de tornar-la on cal que sigui si no vull exposar-me a un accident. Passem camions de marxa més lenta i anem atansant-nos a la ciutat, que als cinc minuts ens engoleix com si mai no n’haguéssim sortit. I és llavors, quan em desvio cap a la banda de muntanya, que la veu de la Rosa, darrera, mormola:

—Era el cònsol d’un país sud-americà…

La mare Àngela es gira, estranyada:

—I fins ara no ho dius?

—No ho sabia. Li he mirat els papers, al cotxe…

Freno gairebé en sec, torno a alçar el peu de la palanca i rutllo fins arran de vorera, on m’aturo abans de tombar-me:

—Portaves guants?

—No —diu, i mira cap a la Magda, que no s’ha tret els seus.

—Bonic, Rosa, molt bonic! —em queixo—. Els deus haver omplert de ditades…

—Ho havia de fer.

—No sé per què!

—Com podia resar per ell, si no sabia com es deia?

—¿I et sembla que Déu necessita noms, per a identificar la gent?

—No se m’havia acudit.

—No se t’havia acudit! —repeteixo, disgustat, i engego altra vegada—. Bé, confiem que la policia cregui en un accident…

—Ha estat un accident! —protesta ella.

—En aquest accident. Allí —preciso—. No al teu llit. Una altra vegada pensa-hi.

—Ets encoratjador —comenta plàcidament l’Àngela—. Quants et sembla que s’hi han de morir, a la seva habitació?

—No ho sé. Amb un cos com el seu, els podria matar com a mosques.

—Home, gràcies! —és la resposta de la interessada.

Escurço la marxa per tal de cedir el pas a un taxi que tomba la cantonada de dalt i, en pitjar novament l’accelerador, dic:

—Els podríeu matar totes tres. I convertir el convent en un escorxador.

—T’estàs posant molt ferotge… És la reacció? —em pregunta l’abadessa.

—Ferotge? Si és un homenatge…! Rosa —dic, buscant-la a través del retrovisor, digues la veritat: no t’afalaga, en el fons del fons, això d’haver matat un home amb la teva bellesa?

—A tu què et sembla?

—Que sí. En un aspecte, per a una dona ha de ser agradable que els homes se li morin al llit.

—No saps què et dius!

—Ho sé, Rosa, ho sé. El cadàver que et deixa és el millor elogi que et pot fer. No sou d’aquesta opinió, vosaltres dues?

—Doncs mira, encara que et sembli estrany, trobo que sí, que tens una mica de raó —em sorprèn l’Àngela—. Sempre, és clar, que es tracti de dones vanes.

—Ja entenc. A vosaltres us en priva la modèstia.

—I no és natural?

—No n’estic tan segura —declara la Magda, i sento que es repenja al meu darrera, sobre el respatller, amb el braç que em frega l’esquena—. No parlo d’aquesta ximpleria de matar homes. Vull dir que jo estic contenta, i no me n’amago, de ser una noia ben feta. N’he d’estar contenta si Déu ho ha volgut així.

—Mira que bé! —me’n ric—. Sofista i tot! Perquè si es tracta d’alegrar-se del voler de Déu, també hauries d’estar contenta si fossis lletja, boteruda…

—No —reconeix, i de seguida exposa un argument que justifica la seva negativa—: Que sigui una noia agradable és una prova de l’amor que ell em té. Si tots volem sempre el millor per les persones que ens estimem, per què no faria Déu el mateix?

—¿I on deixa aquesta teoria totes les beates mal forjades que es passen la vida adorant-lo?

—Potser no l’adoren com cal —pondera la mare Àngela.

—Potser no —admeto—. No es posen al llit amb ningú. Però és culpa d’elles?

—No cal posar-se al llit, per estimar-lo, si no en tens ganes —diu la Rosa—. Només si en tens.

—I tu en tens…

—En tenim totes.

—No pas la vostra superiora, abans de provar-ho.

—No t’he dit pas això —em rectifica l’Àngela—. Abans que em convencés la teologia de la Magda —i em sembla notar un lleu matís irònic en pronunciar el mot teologia— estava segura que Déu ens volia abstinents, que mesurava el grau o la intensitat de la nostra amor segons fos!, a nostra capacitat de conservar-nos castes… I el fet —afegeix al cap d’una lleu pausa— és que ni d’acord amb aquestes normes en què creia, no m’hi conservava. Hi havia tot de pensaments…

—Luxuriosos? —faig en notar que vacil·la.

—Bé… —i es concedeix un altre moment de reflexió—. L’únic que puc dir és que no els deixava prosperar. Sabia que eren allí, que s’engegaven contra la meva voluntat, que volien concretar-se, desenvolupar-se, però els anava ofegant amb d’altres preocupacions que em buscava, resant, lliurant-me a actes de devoció, fent coses… Com fos. Bé —reitera—, no crec que t’interessi gaire.

—Ben a l’inrevés, m’interessa moltíssim. És difícil, per un home, trobar-se amb dones que tinguin l’habitud de la confessió… Tu la tens, la teniu totes vosaltres, i potser això explica aquesta franquesa. ¿No et sembla que ho he d’aprofitar? —li demano, però de seguida m’adono que la pregunta és imprudent, formulada com acabo de fer-ho, i prossegueixo abans no tingui temps de reflexionar-hi—: Tu eres una dona de trenta anys que no havia conegut cap home, sense cap experiència de les coses de la carn, i tanmateix tenies pensaments libidinosos… Com naixien, com es manifestaven? Perquè una cosa és la inquietud, el desassossec del cos que reclama una satisfacció fisiològica, i una altra elaborar, mitjançant les imatges que devien provocar i acompanyar els teus pensaments, l’acte o els actes, la manera o les maneres d’acomplir-los.

—Ningú no és tan innocent, Agustí —fa la Rosa, i ella ho repeteix.

—No. Quan el foc crema, per força saps on s’ha encès i és natural que prevegis com apagar-lo. Amb encert o amb desencert.

—A soles…

—No, en companyia. Allò que no saps sempre és que aquest foc és un senyal. S’encén per dir-te alguna cosa. No hi ha senyals inútils.

—I si els envia el diable? —li suggereixo—. O és que no n’envia?

—Sí, n’envia, però és fàcil saber que vénen d’ell.

—Com? —m’admiro de tanta seguretat.

—Només cal analitzar on menen les accions a què apunten aquests senyals. Són del diable si, en un moment o altre, causen sofriment a algú.

—És cert —diu la Rosa— que el diable és hàbil i, aprofitant que el goig ens ve del Senyor i que l’honorem en tenir-ne i en donar-ne, ens presenta com a plaents tot d’actes que, en aparença bons, són mesquins. Però tampoc no costa gaire de distingir-los, quan t’hi fixes una mica. Aquestes suposades alegries exclouen la participació. Perquè en el nostre goig sempre hi ha d’haver l’altre, i hi és, quan és bo.

Algú ha tingut una avaria a l’entrada del passeig que travesso per tal d’embocar el carrer del convent. Faig una pausa meditabunda mentre veig una noia blegada sobre el maleter obert, d’on enretira alguna eina, i, davant d’una de les rodes del davant, un xicot que, amb les mans als malucs, branda amoïnadament el cap tot mirant-se-la, i després mormolo:

—Hi deu haver algun cop que no gaudiu, suposo…

—Sí, de vegades… Poques vegades —diu la Magda—. Per què ho preguntes?

—En aquest cas, no hi deu haver participació…

—No —respon en el to de veu d’algú que lamenta les seves deficiències—. Llavors fem penitència.

—Ah! És culpa vostra?

—Pot ser-ho. Pot ser que, involuntàriament, hàgim faltat en alguna altra cosa i que, per advertir-nos, Déu ens hagi retirat el seu favor.

—I no pot ser culpa de l’home?

—En part… —concedeix—. Però si no n’hi hagués hagut gens de nostra, no passaria.

—No em sembla tan evident, Magda. Al capdavall, és normal que una prostituta no sempre estigui en bona disposició…

—Mai no fem un home quan no ens trobem en aquesta disposició —replica l’abadessa.

La qual cosa em deixa mut, però ja no importa; som davant la portalada i, en aturar, la mateixa Àngela surt a obrir-la, espera que el cotxe penetri al jardí i tanca de nou abans de seure altra volta prop meu, quan xiuxiueja:

—Caldrà que te’n vagis abans no apunti el dia.

Assenteixo en silenci i, sense necessitat que m’ho indiquin, en ser a la placeta, tombo cap a darrera de l’edifici, tan fosc i silenciós com ara fa una hora i mitja, i aparco el vehicle si fa no fa on l’havia deixat de primer.

Tornem cap a la porteta clavetejada, penetrem al passadís, s’encén una altra vegada una pila, ara en mans de la superiora, que avança al nostre davant, ens enfilem per l’escala de cargol i, sense que els calgui consultar-se, totes tres s’encaminen a la porta proveïda de forrellat.

Dalt de tot, el llum s’ha quedat obert i ens aclareix el camí fins a la porta-finestra, que travessem l’un darrera l’altre. L’abadessa espera que entri, el darrer de tots, i llavors fa jugar el ressort que desplaça la tela de l’expulsió del temple fins que l’escena cobreix l’obertura. La Magda i la Rosa ja han travessat la petita alcova, cap a l’habitació del costat on, en separar la cortina, veig que s’agenollen a banda i banda del reclinatori. La superiora, que es disposa a ocupar-lo, pregunta:

—Com es deia?

—Raúl.

I l’Àngela alzina la testa, fita els ulls en la imatge, repenja els colzes en la fusta i, amb les mans unides al seu davant, diu en veu baixa però perfectament audible:

—Oració que ofrenen per a la salvació de l’ànima del nostre germà Raúl, cònsol…

Deixo caure la cortina i, fent un pas enrera, m’assec al llit desfet mentre les veus s’eleven, discretes i fervoroses, a benefici del difunt…