1

La casa, al rovell de l’ou de l’Eixample, conserva encara la seva porta d’estrena, fusta noble i cristall, però el porter automàtic deu haver obligat a canviar-ne el pany que ella obre amb una clau curta i argentada, quasi nova de trinca. Dins, al fons de tot de l’entrada, discretament il·luminada per dos fanals apaperinats, l’antic habitatge de la portera és fosc i tancat, i a l’esquerra, darrera una columna, cinc graons planers menen a l’ascensor, també el mateix, sens dubte, que hom instal·là en construir l’edifici. No cal ni mirar-lo; puja amb la lentitud característica d’un temps que tot just estrenava els primers automòbils.

No ho havia pas previst en trobar-me-la vint-i-cinc minuts enrera a la zona de Sarrià, quan sorgí de l’ombra dels arbres en aturar el cotxe davant del llum vermell i s’abocà a la finestrella a preguntar-me, somrient i insinuadora, si volia fer tractes per la nit. Prop d’on érem hi ha un meublé més o menys clandestí, però sacsejà el cap, decidida, i va dir-me que s’estimava més dur-me a la seva habitació, prop del passeig de Gràcia.

Estranyat i tot que campi en aquesta casa d’aspecte venerable on només deuen viure gent burgesa, amb fàbrica o botiga, no he fet cap comentari al carrer ni el faig ara dins, a l’escala o a l’ascensor. Potser he pensat que, com en tantes altres finques velles, hi han afegit uns quants estudis, dalt de tot, per tal d’augmentar les rendes del propietari, però el vehicle acaba per aturar-se al tercer, indiscutiblement de l’època de la construcció, i al nas mateix de l’única porta del replà. El pis deu ser gran, doncs, i la impressió es confirma un cop al vestíbul, una peça quasi quadrada, a la dreta de la qual hi ha una porta vidriada i, al centre, una cortina d’un color granat molt enfosquit pel temps.

Al capdavall de l’ample corredor que s’obre darrera i pel qual avancem, algú enraona en una habitació entretancada; tinc temps de distingir veus d’home i de dona abans que ella obri una altra porta, a l’esquerra, i m’inviti a entrar-hi amb una breu indicació del cap. Ens deuen haver sentit, car una veu de dona crida:

—Ets tu, Magda?

—Torno de seguida —em diu ella i, havent encès el llum, em deixa sol al dormitori, del qual ajusta la porta en sortir.

És una cambra de mobles feixucs, procedents de la generació dels nostres avis o besavis, cap a tombants de segle, quan tot es feia per a l’eternitat, amb un llit robust, de fusta, del qual s’alça un gran capçal ran de paret i, a la part dels peus, dues columnetes tornejades que, al capdamunt, s’arrodoneixen en forma de pom. Encadenada al sostre, penja una voluminosa làmpada de cinc braços, daurada, i el llum de damunt de la tauleta de nit, estreta i alta, té l’aspecte inequívoc d’un quinqué de petroli adaptat als usos de l’electricitat.

Encara no he tingut temps d’examinar-ho tot com es mereix, quan la noia torna i, sense tancar la porta, prop de la qual es queda, em diu:

—Era la mare… Vine un moment a saludar-la.

—La teva mare?

La meva sorpresa augmenta. No és gens d’habitual i, de fet, és ben bé una raresa que una prostituta, per cara que sigui, et proposi de presentar-te a la família. Ella, que no ho deu entendre pas d’una manera diferent, riu:

—Sí.

Jo encara em resisteixo:

—Vius amb els teus pares, potser?

—Només la mare; el pare es va morir.

—I no li fa res que portis els clients a casa?

—Ja ho veus —em contesta amb un petit arronsament d’espatlles mentre es gira de nou cap a la porta—. Véns? —insisteix, d’esquena.

La segueixo corredor enllà. Aquest cop la porta del fons s’ha quedat oberta i, abans d’entrar, veig que hi ha cinc persones; la sisena, prop de la finestra, d’on ara es mou, no la descobreixo fins que ja sóc a l’habitació, una sala espaiosa, rectangular, amb dos sofàs, tot de butaques que semblen confortables, dues tauletes menudes amb el sobre de marbre gris, vetejat, i una altra de més gran, llargueruda. En un racó, un piano recte, de fusta negra, amb filigranes daurades i, a les parets, unes teles fosques, amb dames i cavallers que flirtegen cortesament en habitacions que gairebé reprodueixen aquesta.

Les persones són quatre homes i dues dones que tot just deuen fregar la trentena, molt bruna i d’ulls extraordinàriament enfonsats una d’elles, i l’altra un xic pàl·lida i amb els cabells d’un color castany clar. És a aquesta darrera, no pas gaire més gran que ella, que s’adreça la Magda:

—Mare, en Cugat…

No sé si noten la vacil·lació, perquè la tinc en colpir-me com un llamp la idea que els somriures de benvinguda són vagament mofetes, com si tots aquests perfectes desconeguts es burlessin de mi, i llavors contesto amb una expressió deferent:

—Encantat, senyor…

Ningú no reacciona, potser perquè el costum els ha fet sentir senyora, i la mateixa dona, que somriu agradablement, però amb el petit deix irònic que tots comparteixen, em presenta l’altra, Concòrdia de nom, i els quatre homes: dos xicots que semblen bessons i que, de moment, només es distingeixen pel vestit i perquè un d’ells porta bigoti; un altre xicot, ros i desordenadament barbut, amb ulleres, i un home una mica més gran, com d’uns trenta-cinc anys i ja gairebé calb de closca, si bé ho compensa de sobres amb el bosc que li creix a les orelles, el qual, en encaixar, reposa l’altra mà en uns papers amuntegats sobre la tauleta.

—Ens llegia el tercer capítol de Fora mesura —m’informa la Concòrdia en adonar-se que, com atret per aquell gest protector, fito les pàgines mecanografiades.

—El llibre secret de Gengenbach? —se m’acut no del tot gratuïtament encara que vulgui xocar-los; l’home hi té una retirada o la té, si més no, amb l’única fotografia que mai hagi vist del personatge.

Es llambregueren entre ells, entre furtius i discretament desconcertats per aquella sortida, i jo busco els ulls de la Magda, però mentrestant ha desaparegut de la sala. La «mare», que reacciona, profereix una rialleta.

—No ben bé —diu, com si en aquests assumptes hi pogués haver aproximacions—. És d’ell, de l’Artur.

—Una traducció?

—Per què, una traducció?

—No ho sé… Un plagi, doncs? —pregunto descaradament, adreçant-me, ara, a l’interessat.

Darrera meu, la veu de la Magda el priva de contestar en demanar-me:

—Què vols beure?

Ha fet la seva reaparició amb un vas llarg i estret i una copa curta i ampla que aleshores deixa a l’altra tauleta, on hi ha tot d’ampolles de licor, una menuda galleda amb daus de gel i més gots i més copes. També unes tasses en el fons de les quals ja només queda un pòsit negre.

—Un cafè, potser…

La «mare» se’n va a preparar-me’l i la noia, que s’asseu en un dels sofàs, m’assenyala obertament, estovant-lo amb el palmell, un lloc al seu costat mentre el bessó sense bigoti, dret darrera d’una de les butaques, inquireix:

—Quin plagi?

—De moment, el títol —aclareixo amb desimboltura—. He dit el llibre secret quan, de fet, és el llibre perdut —vaig improvisant—. Gengenbach el va extraviar, diuen, en tornar a posar-se la sotana, ara com un instrument de seducció. Una pèrdua potser intencionada, com alguns insinuen.

—Interessant —comenta el ros amb una mà a punt d’estirar-se o acariciar-se la barba i l’altra en una de les butxaques de la brusa aproximadament staliniana que li ve gran.

L’Artur, però, assegut darrera la taula, branda el cap abans de dir:

—Hi ha coincidències —i alçà la mà amb els papers com qui presenta una peça de convicció—. Coincidències… —repeteix pensívolament, i la Magda li somriu:

—Que es vegi… Per què no continues llegint?

—Ja havia acabat —manifestà l’home amb una insinceritat que l’actitud dels altres quan se’l miren posa en evidència.

—Jo no hi era —li recorda la noia.

—És culpa meva, si no hi ets mai?

—Tinc les meves obligacions, oi? —és la rèplica de la Magda.

—No tantes, no tantes…

—Llàstima que en algunes no em puguis substituir. És a dir, hi ha maneres. Ja t’hi atraparem, també! —fa enigmàticament, però jo ja em redreço i, agafant-li la mà que es mou sobre els genolls, l’estiro.

—Ara ja he saludat tothom —li dic.

Sembla que es resisteix a abandonar el sofà i la conversa, però després, mentre tots, llevat de l’Artur, visiblement capficat per allò que deu ser una mena d’amenaça, ens miren encuriosits, va cedint i m’acompanya fora.

Un cop al corredor, es tapa la cara amb l’altra mà per ofegar les rialles que la sobten i que encara li duren en arribar al dormitori, des del llindar del qual sentim com, a la sala, han reprès les veus, ara una mica excitades; deu haver sorgit algun desacord entre els presents. Ella riu més, sense tancar la porta, i quan, dins, l’abraço amb una mà entorn de les anques, inclina la cara contra la meva espatlla. Tot seguit, però, se separa sense brusqueria i va desplaçant-se cap als peus del llit, on s’asseu amb l’espatlla repenjada a la columneta que té més a prop.

—Com se t’ha acudit? —em pregunta.

—Què?

—Parlar d’un plagi… D’on l’has tret, aquest Gingebard?

—Gengenbach —la rectifico.

—Sí, Gengenbach…

—De París.

Se’m queda mirant i, sense fer cap més comentari ni formular més interrogacions, esclafeix de bell nou. La seva hilaritat, tan franca, espontània i, alhora, tan immotivada, se m’encomana abans no sigui interrompuda per la «mare», que entra sense previ avís, incòmodament carregada amb una cafetera de porcellana, una tassa i un platet. Per alguna raó inexplicable, ha cregut convenient posar-se un davantalet de cambrera.

—El cafè —diu.

La Magda s’aclofa sobre el llit, amb la cara enfonsada en el coixí, rient més i més, mentre la dona avança lentament cap a la tauleta, enretira una mica el fals quinqué amb el colze i hi deixa els atuells.

—Què és, això que fa riure tant? —s’interessa.

—Gengenbach —li contesto.

—Gengenbach?

—Sí. De vegades fa aquest efecte.

—Pensava que no fos el davantal…

—No. Et queda bé —li asseguro i, com si ens freqüentéssim des de fa temps, afegeixo—: Te l’hauries de posar més sovint.

Mou el cap, emplena la tassa fins arran mateix del vorell i, quan deixa la cafetera, agafo el fràgil recipient amb cura de no vessar-lo, bec un glopet. El líquid ben just si és tebi. No li ho dic per falta de familiaritat, però ella ho deu endevinar per la cara de decepció que poso, i vol saber:

—S’ha refredat?

—Sí, una mica.

—Puc escalfar-lo —diu tranquil·lament.

Tanmateix, no es belluga. Un darrera l’altre, pràcticament en filera índia, els quatre homes i la Concòrdia entren a l’habitació, per la qual s’escampen sense demanar permís ni a la Magda, que l’ocupa professionalment, ni a mi, que sóc el seu client i tinc dret a un mínim d’intimitat. L’Artur, que duu el plec de papers a la mà, se m’acosta mentre la noia, que deu haver advertit la presència de la colla, alça el cap del coixí.

—Rellegiré les darreres pàgines per tal d’evitar malentesos i sospites roïnes —se m’adreça el gairebé calb de closca amb un somrís al caire de l’hostilitat i, potser distretament, agafa la tassa que havia tornat a lloc i beu.

—Per què no? —li contesto.

—És fred —es queixa ell de cara a la «mare».

—Puc escalfar-lo —repeteix la dona, sense moure’s.

Els dos bessons i la Concòrdia s’han assegut al llit, molt amuntegats darrera la Magda, que ara s’ha redreçat del tot i s’estira les faldilles amb un gest excessivament pudorós, com si tingués el deliberat propòsit de distanciar-se dels altres, i l’home del Fora mesura arrossega un tamboret cap a la tauleta, sota el quinqué que desplaça abans d’encendre’l. S’escura la gargamella amb sonoritats d’orador habitual mentre la «mare» prova el cafè potser amb la intenció d’assegurar-se que de debò s’ha refredat en el seu trajecte des de la cuina al dormitori, i jo faig el pas de perdiu que em separa del llit, on m’assec prop de la Magda quan el bessó del bigoti s’incorpora i, camí de la porta, mormola:

—Un segon…

—També ho aprofitaré! —fa, ràpid, l’altre bessó i, aixecant-se al seu torn, corre darrera el bigotut, cap a fora l’habitació.

—Sempre ho han de fer plegats? —es queixa la Concòrdia—. Jo em penso que és una mania.

L’Artur, que ja es disposava a llegir, separa els ulls dels papers, però resta silenciós, com tots els altres, i, durant un instant, ningú no es belluga, ningú no es mira, si bé en la llunyania se sent com un sospir que deu haver-se escapat al xicot ros.

—És un títol que m’intriga —dic jo al cap d’una estona.

L’Artur torna a escurar-se la gorja i enfila una cama sobre l’altra amb un moviment tan lentíssim que no se li veu la fi. Però en té, i no és fins llavors que precisa amb un deix de suficiència:

—El text l’explica prou.

—No hi posaria pas les mans al foc —comenta amb poc encert la «mare» des de darrera seu, vigilant encara el cafè fred—. Potser més endavant…

—No hi ha cap més endavant! —protesta l’home—. Em sembla que ja ho vaig dir. Tres capítols i prou.

—Ara ho veurem —intervé la Concòrdia.

L’Artur, que posa cara de prunes agres, torna a desmuntar la cama, ara amb molta més facilitat, i remuga:

—Ho he de saber, oi?

—Parlava del sentit —aclareix la noia—. Hi ha d’haver una clau… No et sembla, Ernest?

El xicot ros, des de l’extrem solitari de la cambra, ens informa:

—No he dit res, ni ho dic ara.

—Tens por de comprometre’t.

—És prematur parlar-ne… Ja saps que no m’agrada formular judicis precipitats ni elaborar crítiques que, fetes abans d’hora, no poden ser constructives.

La Magda, que definitivament té la nit molt riallera, esclafeix altre cop, però aconseguim d’entendre-la quan barboteja:

—I ara, aquest Gengenbach…!

—Certament —afirmo a la ventura en sentir-me al·ludit, i tothom espera que m’expliqui, inclosa la Magda, que recobra la sobrietat en sentir que li acaricio la mà. Els ulls, la cara, el plec dels llavis, volen descoratjar-me quan em fita, però no s’esforça pas a alliberar els dits dels meus quan insisteixo.

És en aquestes disposicions, quan mudament discutim si és el moment, davant de tants testimonis, de fer manetes, que ens sorprèn la veu de l’Ernest:

—Hi ha afirmacions condicionades, sí, i negatives, que corresponen al mateix ordre de la provisionalitat, doncs, que imposa la falta d’una base suficient, reduïda, no ens enganyem, a la suposició. És la que fa el mateix autor abans de posar-se a l’obra, quan s’ho ha dit tot —subratlla majestuosament— però encara no ha dit res. Ara, hom pot preguntar-se sobre la licitud d’aquesta espera per obra i gràcia, només, del fonament que encara no és a lloc, que no hi serà potser del tot ni quan s’hi posi, perquè sovint cal treure o afegir fins al darrer moment. Que aquesta suposició és necessària —torna a subratllar mentre els bessons entren de nou, de puntetes en sentir que algú pontifica amb prou autoritat—, no en podem dubtar. Més: si en dubtàvem condemnaríem per endavant la realització possible. O, d’una altra manera: ens faltaria el suport d’un context, negat, destruït, pel nostre escepticisme, per l’exigència errònia d’una garantia que mai no es pot donar. Sabem que hi ha aquestes limitacions…

—Quines? —interromp la Concòrdia, prop de la qual tornen a instal·lar-se els bessons.

—Si no escoltes… —es lamenta amb motius de sobre l’Ernest, i ara s’inclina endavant, penjat sobre els genolls en els quals reposa els colzes—. I, tanmateix, ets oportuna —decideix aleshores amb una expressió optimista—. Es tracta d’això, precisament: d’escoltar o, més aviat, d’escoltar-te en allò que faràs, en allò que tens la intenció de fer i és fet —subratlla encara— en la mesura que un projecte ja inclou l’obra. Em podríeu dir, és cert, que no sabem ben bé quina… Sí, és veritat. Quina? —alça més la veu i es redreça amb una pausa dramàtica—. Ens consta que fins i tot el projecte més precís, més densament madurat, en pot permetre moltes, entre totes les quals hi hauria, si es feien, una relació estreta, un parentiu… Distinta cadascuna d’elles de la més pròxima, com dos germans, com dos…

—Bessons? —em permeto d’apuntar-li com qui no diu res, i a ell els ulls li brillen.

—La teoria del doble? —pregunta, i sacseja la testa—. No és el moment d’endinsar-s’hi. Era sobretot al parentiu subterrani, germinal, que em referia, al que cal referir-se sempre en considerar el projecte ja com un fet. I no solament de l’autor. El fan també el crític, l’estudiós, el lector, i el fan malgrat que suspenguin el judici, atrapats, d’altra banda, per la necessitat de lliurar-se a allò que el més conscient sap veure, modestament, com una improvisació… Sé molt bé —s’avança a objeccions possibles, però ben improbables en aquesta atmosfera— que hi ha elements que no encaixen, en aquest moment, i no ignoro, tampoc, la tendència a la dispersió, subjectivament parlant, d’un material díscol per naturalesa, però no respon això a una inevitabilitat del lector, de l’oient, de l’espectador?

Ha tancat els ulls, potser per concentrar-se més, per no perdre un fil que comença a tenir massa caps, però ara torno a girar-me cap a la Magda, que a la fi es desprèn dels meus dits i quan s’aixeca, silenciosa, em xiuxiueja ran d’orella:

—Tinc set…

L’Ernest acaba de parlar d’una inevitabilitat. N’és una altra, força més entenedora, que ara l’acompanyi, travessant darrera seu sense destorbar l’orador ni fer tombar cap testa reprovadora; abans de sortir puc adonar-me que, com el mateix discursaire, tothom ha clos els ulls. Com dic a la Magda un cop fora:

—Envejable auditori!

—Els fascina…

Verament deu tenir set, puix que no es dirigeix a la sala, sinó a la cuina, on enretira una ampolla de la nevera i, en veure que tot just li queden dos dits d’aigua, treu d’un armari i instal·la un filtrador que connecta a una de les aixetes de l’aigüera. És mentre raja i el recipient s’omple que, envoltant-li la cintura amb el braç i prement-la lleugerament contra meu, li pregunto:

—Hi deu haver d’altres habitacions, oi?

—És clar —diu sense separar-se, sense encastar-se—. Ja has vist que el pis és gran.

—Em sembla que a qualsevol dormitori estaríem prou bé…

—És probable —em somriu amb una expressió contradictòria, entre reticent i entremaliada.

—Ni que fos una cambra de minyona…

—Ets un gran xicot, Cugat —em respon sense comprometre’s.

—Agustí —la rectifico.

—Més val que ens quedem amb el Cugat… T’he hagut de presentar com he pogut, i ara faria estrany que el canviés.

—A qui? A la teva «mare»?

—Ho dius per l’edat? I no se t’ha acudit que pot ser la madrastra?

—I tota aquesta colla els teus germans i germanastres?

—Hi pot haver de tot. I recorda que ningú no és culpable d’allò que poden haver fet els pares —em torna a somriure, i encara té els llavis invitadorament entreoberts quan els hi esclafo amb la boca.

Comprovo que l’accepta sense fer-hi escarafalls, però sense retenir-la. I després, en separar-nos, es gira cap al filtrador sense dir res, si bé torna a mirar-me, com a l’expectativa, en sentir la mà que es desplaça esquena amunt i s’atura a frec de l’aixella, sense refugiar-s’hi.

—Quants clients has fet, avui, Magda?

Acala l’esguard, com molestada per una impertinència que no esperava, i no és fins que l’alça altre cop, parpellejant, que em contesta:

—Sóc dona per tota una nit, jo…

—S’explica —me li’n burlo—. Si les teves nits comencen tan tard, quan la família ja és a jóc…

—Ah, sou aquí! —exclama la mare, que entra amb la cafetera, la tassa i el platet, i ella assenteix amb el cap abans de desconnectar el tub de plàstic i abocar-se, després, un generós raig d’aigua al vas.

—Encara discurseja? —pregunto.

—Sí. Mai no diu res, segons ell, però quan s’hi posa… Sort que té una veu agradable, oi?

—Sobretot quan calla… De què parlava? —afegeixo sense donar-li temps de reaccionar al comentari malèvol i, al capdavall, injustificat.

—No ho sé. Ja ho ha dit.

Deixa els atuells sobre la llosa, arraconats contra la paret de llosetes blanques, però aleshores s’immobilitza, es queda d’allò més rígida, com si acabés de sobtar-la una sospita desagradable que vol aclarir de seguida a benefici mutu.

—No t’hi sents bé, amb nosaltres?

—Sou una colla d’allò més trempada —la tranquil·litzo—. Però la meva intenció era jeure amb la Magda.

—És clar —assenteix amb més naturalitat que no preveia—. Hi ha temps per tot.

—Són prop de les dues —i allargo el braç per assenyalar-li el rellotge polsera.

—Les dues? No és cap hora, per a nosaltres.

—M’ho crec. Però cal comptar amb la impaciència de la joventut… —li comento—. Podríem anar a una altra habitació. La Magda hi està conforme.

—No he dit res —protesta la noia, que, mentrestant, s’ha begut un segon vas.

—Per pudor… —insinuo amb la inevitable malícia.

—No poden queixar-se, si t’envaeixen el dormitori.

—Ah, ells! —exclama la «mare», que sembla haver passat per uns segons d’absència, potser ponderant aquella solució—. No hi dormen tots, aquí. Només la Concòrdia i el seu home, l’Ernest.

—Legítim? —pregunto amb cara greu.

—Relativament —concedeix ella, i aleshores mira cap a la porta—. Ja deu haver acabat.

També sento el trepig, les veus que s’atansen, però no vénen pas tots, com podria haver temut. Són els dos bessons, que, sense entrar a la cuina, treuen el cap per la porta. El dels bigotis ens assabenta amb un pèl d’impaciència:

—L’Artur us espera. Diu que és o ara o mai.

Me’ls miro, miro la dona, que es treu el davantal i el penja a la balda d’un armariet mal tancat, i, a punt de girar-me, veig que la Madga em fa l’ullet com si en preparés una de crespa.

Tornem doncs cap al dormitori, on ara tothom fuma, la Concòrdia estirada al llit, en donar la preferència de l’altra butaca a la «mare». Ningú no fa cap al·lusió al discurs saberut de l’Ernest, ningú no ens demana explicacions per la nostra absència, i el ros no sembla gens ni mica d’empipat per la meva desatenció. Ben a l’inrevés: fa cara de satisfet, com qui ha eliminat una ventrada.

L’Artur, impenitent, ha enfilat altre cop una cama sobre l’altra, no sé si amb gaire esforç, ara, i en un moment o altre ha deixat el plec de papers a terra, ran de peus, d’on el recull quan ens instal·lem. Sembla que busqui alguna cosa amb els ulls, i la «mare» ha de sortir a buscar cendrers, que aleshores reparteix una mica pertot arreu.

Aquesta vegada l’home no es neteja la gargamella, sinó que tus amb prudència, potser per efectes del tabac, abans de començar la lectura amb unes paraules subratllades per si quedava algun dubte sobre l’extensió de l’obra:

—Capítol tercer i darrer, fragment final. —Pausa—. Correspon a la revelació. —Nova i darrera pausa preliminar—. Diu així: «El procés cíclic, quan tot es tanca en el costum de l’arbre, de l’esbarzer, de l’herba; en la rutina de la rel, del tronc, de la branca, del brot; la reiteració de l’hàbit generatiu en l’obscuritat, nit de l’enlloc en la invisibilitat de l’arreu. I el bosc de l’home que s’atura, sotmès a les veus que s’alcen de l’interior i reboten en el món que les retorna a la xarxa neuronal, a la dissolució de l’opacitat». Punt i a part —ens informa, i prossegueix—: «On sóc?, crida ara en el silenci de la dona caiguda als seus peus, atuïda per un coit alhora infamant i salvador. Ha arribat a terme. I veu l’obra de la qual s’exclou, ni que en sigui fundador, en abandonar-la al futur, home llampec, Arnau de la fortuïtat que el completa i el deixa decebut. Aquest ventre… pensa davant la nuesa d’aquest univers aparent, on un altre se n’oculta i es manifesta. Aquí hi ha la llar d’on partí per tal de profanaria. ¿Qui queda mentre avances cap a la teva culminació, fora mesura» —i ara s’interromp per mirar-nos significativament l’un darrera l’altre abans de tornar a acalar els ulls sobre la pàgina—: «fora mesura d’un càlcul fet i refet, orgànicament sedimentat en l’esperit transmissible? És el fill que tornarà en l’oblit». Punt i a part —reitera—. «I mou ara la dona que l’hostatja, que el transporta, muda, soterrada en ella mateixa en aquest moment fecundal. Tot passa, doncs, per la ira inclement de la sang, per un vespre carnal i venjatiu? L’ésser segrega, Arnau, el teu ésser…».

—Si fa no fa —el tallo amb la veu mansa.

Calla, i ara tots els ulls em fiten, els seus amb una mena d’indignació latent, suspesa, però és el bessó sense bigoti qui m’interroga en adonar-se que no semblo disposat a afegir res més:

—Si fa no fa què?

—No què. Com —dic lacònicament.

—Com?

—Gengenbach.

—El text secret? —crida l’Ernest des del seu refugi, ara envoltat de fum—. Com ho sabeu, si es va perdre?

—Entra en la manera que tenia de fer aquest transport de la dona en el moment de la conjunció. Oh, i encara hi ha aquesta frase, que podria ser un plagi literal: «soterrada en ella mateixa…». Gengenbach tenia l’hàbit de la confessió.

—I què hi fa, això? —s’estranya l’altre bessó amb la meitat dreta de la boca; a la meitat esquerra, hi té enganxada la cigarreta.

—Sí, què hi fa? —repeteix l’Ernest.

—Hi fa molt. El confessor és l’amant del cor, al qual hom diu, confia, allò que amaguem a l’amant carnal… Tanmateix, en un altre sentit, la frase és poc afortunada. Caldria haver escrit no pas «en aquest moment fecundal», sinó «per aquest moment fecundal». És aquest instant que la soterra; o sia, que en lloc d’haver-hi una coincidència casual, l’acte de soterrar-se és determinat causalment per la fecundació. Us n’adoneu?

Ara fito l’Artur, però l’home es limita a aplegar meticulosament els papers que després s’entafora a la butxaca amb una indiferència fingida que em provoca. Pregunto, doncs:

—Era potser aquesta la intenció: que la fes mare? —i assenyalo la Magda.

Hi ha uns segons d’estupor, quan sembla que ningú no sàpiga què dir, què fer, però a la fi la Concòrdia piula amb una veu estremida:

—Oh, no!

La Magda, en canvi, riu i, enjogassada, em frega la cara amb el capciró de dos dits:

—N’és ben capaç, si el deixava…

Però jo contesto amb una altra pirueta:

—Per parlar-ne dignament, em caldria saber com acaba. El text —preciso, i em torno a girar cap a l’Artur—. No hi havia cap necessitat de desar l’escrit amb aquesta precipitació. No podeu pas fer com la dona que es reserva els pecats més greus… O és potser que les meves observacions us han molestat?

—No —fa el gairebé calb, i tot d’una s’eixoriveix com qui ha descobert una escapatòria—. Al capdavall teniu tota la raó… a mitges.

—En què quedem? Tota o en part?

—Relativament —diu, disposat, sembla, a sobrepassar-me en el joc—. No volia confessar-ho, però el cas és que ara m’hi obligueu: sóc Gengenbach.

—Felicitacions. Us conserveu força bé.

—No em puc queixar. Si no fos per la calvície…

El plec de papers torna a fer la seva reaparició mentre tothom es relaxa, però la lectura ja no prosseguirà. S’hi oposa l’Ernest, que s’aixeca, diposita la cigarreta apagada en un cendrer i, avançant cap al llit, es treu les ulleres per netejar-se-les i declara:

—És un text heurístic, Artur, cal reconèixer-ho. Però hi ha una contradicció força enutjosa… On veus el «fora mesura» quan l’home, accidentalment l’Arnau, s’adapta o, més aviat, quan ens fas entendre que mai no ha transgredit? Mentre llegies em feia aquesta pregunta que em reservava per no interrompre’t: és possible la transgressió? I, si no ho és, què en genera la idea? Perquè no es tracta de l’abús. Abusar sí que ho podem fer, i ho fem contínuament: de nosaltres i dels altres. Però transgredir…

—L’home creu —avança l’interpel·lat.

—I es burla d’allò o d’aquell en el qual creu. No és lícit? No és fins i tot necessari? Si no hi hagués burla, com sabríem que hi ha respecte, acatament?

—Potser la transgressió és no creure —apunta la «mare».

—Ens quedem on érem —es queixa l’Ernest—. Cal reconèixer que som molt limitats, que ens dol aquesta limitació i que ens en conhortem amb un simulacre. Parlem de la condició humana com si fos un imaginari. Fixem-nos en aquest exemple…

Però l’abandono a les seves elucubracions i ignoraré per sempre en què ens hem de fixar especialment quan surto de la cambra amb la intenció de buscar una comuna que, de moment, m’eludeix. Les altres dues portes que obro corresponen també a dormitoris moblats si fa no fa com el de la Magda, i prou sort tinc que sota el llit del segon vegi la blancor d’una gibrelleta en la qual alleugero les pressions de la bufeta sense deixar-me desconcertar pel sorprenent anunci d’un clisteri que veig al fons; l’orinal procedeix d’un obsequi farmacèutic que a hores d’ara deu valer el seu pes en or.

A punt de sortir per reintegrar-me a la colla, decideixo concedir-me un modest descans, em trec les sabates i m’ajaço sobre un matalàs tan flexible, tan tou, que de seguida m’entren ganes de dormir. No sé on sóc ni què hi he vingut a fer tot i que fos ben clar el propòsit quan, a Sarrià, la Magda i jo conveníem de passar la nit plegats. Bé, si aquesta és la paraula, la intenció s’està complint: no ens hem separat gaire durant aquesta hora i mitja que dec dur a la casa i que, pel que es veu després, quan em desperto, tindrà una segona part.

No és que la noia segui a la vora del llit quan obro els ulls, hi seu la «mare», que m’esguarda somrient i comprensiva, com algú familiaritzat amb les febleses humanes. S’ha tret la roba que duia, faldilles blau fosc i xandall blau clar, escotat i sense mànegues, i porta un salt de llit que s’obre per revelar, sota, una camisa lleugera i fina, de color torrat.

—Quina hora és? —li pregunto.

—Prop de les quatre.

—On són, els altres?

—L’Artur se n’ha anat amb l’Antoni i l’Eusebi…

—Els bessons?

—Els bessons? —s’admira—. Potser sí que tenen una retirada…

Renuncio a dilucidar qui de nosaltres dos té pa a l’ull mentre em redreço per quedar-me assegut al llit, amb les cames que em pengen i badallant.

—I la Magda? —m’interesso després.

—Ja deu dormir, a hores d’ara. Més val que te’n vagis.

—D’acord —dic.

Em torno a posar les sabates i, un cop me les he cordades, la «mare» s’aixeca per tal d’acompanyar-me a la porta del pis.

—No cal —li asseguro—. Ja conec els topats, ara. Deixes que t’acotxi? —li demano en observar que vacil·la.

—Acotxar-me?

—Sí, m’agrada. Fica’t al llit.

—Bé… La camisa és transparent —m’adverteix.

—No hi fa res. Hi estic acostumat.

—M’ho crec —diu.

Però exagerava. La peça és prou opaca, en aquesta llum, perquè l’operació de treure’s el salt de llit i gitar-se es faci pudorosament, sense faltar a cap manament ni alarmar la decència de ningú. L’ajudo a apujar-se el llençol fins sota la barbeta i, aleshores, com si fos una criatura, li beso el front.

—T’ho has pres bé —em diu quan em redreço.

—Naturalment.

—Ja has entès que no hi havia cap mala intenció…

—Sí.

—Vine sempre que vulguis. Ens reunim dos cops cada setmana, dimarts i divendres.

—Si tots hi estan conformes…

—Ben cert que sí. Has causat una impressió excel·lent.

—No pas a l’Artur —objecto.

—Sí, sí. Potser més que a ningú, ja ho veus!

—Vindré, doncs —li menteixo—. Dorm, ara.

Apago el llum i, a les fosques, me’n vaig cap a la porta sense ensopegar amb cap moble mentre sento que riu. I ja sóc fora, a punt d’ajustar la porta, quan diu amb uns propòsits que faria clars el to de la veu si no ho fossin prou les paraules:

—També et pots quedar, si vols…

Però jo faig com aquell que no ha sentit, m’oriento cap al corredor, enllà de la sala, palpo accidentalment un interruptor, que premo i torno a tancar un cop sé ben bé on sóc, i m’aturo davant del dormitori de la Magda, on escolto amb l’orella clavada a la fusta. Dins, tot és silenciós i, quan m’animo a fer girar el pom de la porta, m’adono que no és tancada. La vaig empenyent a poc a poc, amb cautela per si grinyola, i faig una pausa prudent quan algú es mou com si es girés en el llit, però també els ocupants m’han sentit i la veu de l’Ernest, vagament alarmada, pregunta:

—Qui és?

—Sóc jo. Us volia donar la bona nit.

—Ah! No us n’havíeu anat?

La cambra s’il·lumina quan pitja el botó del quinqué reconvertit i, al seu costat, veig la Concòrdia, que es redreça. Tots dos duen jaqueta de pijama, uniformadament verda, i la dona badalla com si se li hagués encomanat el que he fet davant la «mare».

—Me’n vaig ara… I la Magda? —no puc evitar de preguntar.

—No fa pas poca estona que és fora! —diu la dona—. Es pensava que l’havíeu abandonada —afegeix tot reprimint una rialleta que acaba confonent-se amb un altre badall, més intens i ara dissimulat sota una mà oportuna i ben educada.

—I per què s’ho havia de pensar?

—Al capdavall, us podíeu haver cansat de tanta gresca —fa l’Ernest bo i recollint les ulleres de sobre la tauleta—. Bé —rectifica—, no pas gresca del tot. És una manera de parlar… ¿Sabeu que l’Artur ha hagut de concedir que, a punt d’acabar l’obra, s’havia extraviat? Li sol passar —prossegueix, poc interessat pel meu possible comentari—. Sovint li falta rigor, disciplina, i el perjudica, encara, un cert polifacetisme que l’obliga a fer alhora obres de formes i de continguts, si no totes dues coses, antagònics. S’hi podria veure, és clar, una abundància del do, de l’esperit, normalment rara i potser per això més notable i digna d’estudi, però…

—Ja tindrem ocasió de parlar-ne —m’apresso a dir abans no s’animi massa, i retrocedeixo ràpidament cap a la porta—. Bona nit.

—Sí… Bona nit —es conforma amb una mansuetud aparentment no gens de renyida amb els seus sentiments, i la Concòrdia ho repeteix mentre ja s’enfonsa altra volta entre els llençols.

És per assegurar-me que, tan quietament com puc, obro d’altres portes i, de fet, procedeixo a una mena d’escorcoll complet del pis, on compto set habitacions, totes parades, i, sorprenentment, no atino a trobar cap comuna. No és possible, tanmateix, que tothom orini i defequi al bací de la «mare». Sigui com sigui, no m’han enganyat: la Magda no ocupa cap d’aquestes cambres.

M’hi ensopego fora, a l’escala, on a les fosques s’ha assegut en un d’aquests descansadors que hi ha als replans d’algunes cases velles amb pretensions senyorials tot i que aquí, amb l’ascensor, semblen sobrers. Potser m’equivocava, doncs, en creure que el vehicle era contemporani de la construcció; el devien instal·lar després.

No l’he vista, és clar, però sento la seva mà que busca la meva, em frega els pantalons prop de l’engonal, i la veu que aleshores xiuxiueja:

—Agustí…

També noto com s’aixeca, però encara no dic res; aprofitant de nou que la tinc tan a prop i que ningú no me’n priva, sols com estem, reposo les mans en els seus malucs, l’atrec cap a mi i, sense cap dificultat bo i que no pugui distingir-la, els meus llavis s’orienten cap a la seva boca. Tampoc aquest cop no s’hi fa estranya, i fins i tot hi respon, més manyaga encara que hores enrera, a la cuina. De fet, sóc jo qui se’n separa.

—M’esperaves, doncs?

—Ho havia de fer, oi?

—Per què?

—Què et sembla? No estàs enfadat?

—Relativament —repeteixo el mot de l’Artur quan volia fer que es decidís entre el tot i la part, però no sembla pas que ella el trobi insòlit en aquestes circumstàncies que tampoc no tenen res de corrent.

Deu haver pitjat el botó sense encendre el llum de l’escala, si n’hi ha, puix que sento l’ascensor quan rondina tot pujant mandrosament. Tampoc no desitjo que corri; és agradable entretenir l’espera amb més besades que la Magda no defuig, sentir la flexibilitat del cos quan es plega al meu sense reticències, tan de grat, diria, que no s’allibera ni quan el petit vehicle s’atura al nostre davant amb un gemec de moribund que repeteix de seguida; sense deixar-lo reposar, ara sóc jo qui prem el botó que acabo de localitzar gràcies a la llum de la caixa, on deu cremar tota la nit.

—Què fas? —diu ella en veure que reprèn la davallada.

L’empenyo delicadament cap al descansador, a l’angle de les parets, i asseient-m’hi, la faig caure sobre els meus genolls, on la retinc amb els braços entorn de la cintura. Però ella no s’ha resistit, no prova pas d’escapar-se’m, sinó que mormola:

—Vols passar la nit aquí, potser?

—Depèn de tu.

—De mi?

—És clar. Si em proposes alguna alternativa acceptable…

—Com quina?

—A casa teva?

—No —fa, i sé que mou el cap perquè els cabells em freguen el nas, les galtes.

—A casa meva?

—No —torna.

—Al meublé.

—Tampoc.

—Aquí, doncs. Al capdavall no sembla pas que sigui un lloc de gaire trànsit…

—Gens —corrobora, riallera—. En aquestes hores no s’hi veu ni una ànima. D’altra banda, som al darrer pis. Dalt, només hi ha les golfes.

—I, damunt, la teulada —acabo l’explicació inútilment minuciosa—. Encara val, l’oferiment de passar la nit plegats?

—L’hi estem passant —em fa remarcar.

—No ben bé com m’imaginava després de la nostra breu però prometedora conversa a Sarrià.

—No —concedeix ella, ben fincada sobre les meves cuixes, i llavors inclina el cap fins que em toca el front amb el seu—. M’has trobat convincent?

—No, gens.

El cap s’allunya, però la veu encara parla de ben a prop quan exclama:

—Quina desil·lusió!

—Vols dir?

—Sí, una mica. Quan fas una cosa, l’has de fer bé… Per què m’has dit que sí, doncs?

—Com podia dir que no? M’has fet goig. Encara me’n fas —afegeixo, però no la toco, les mans resten quietes a la seva cintura, sobre la roba.

—Bé… S’agraeix. Sempre és agradable, això —confessa, però després la veu té un so insegur, vacil·lant—: Et proposes de fer-me complir el tracte?

—No.

—Per què em retens, doncs?

—Hi ha d’altres possibilitats…

—Sí? No les sé veure, de moment.

—Per exemple: et podries despullar.

—Primera etapa, oi? —diu sense esfereir-se.

—I darrera.

—Si tampoc no em veuries, a les fosques!

—No sóc exigent —l’assabento.

—I si m’hi nego?

—Doncs res. No t’hi obligaré.

Es mou sobre les meves cuixes, com de sobte incòmoda.

—No t’entenc, ara.

—No és gaire complicat, Magda… Per què ho has fet, de sortir a buscar un home?

—Va ser cosa d’aquests, de la colla… No creien que en fos capaç.

—I ho has estat.

—Sí, ja ho has vist.

—Podríem dir que m’has fet servir, que t’has valgut d’un engany per quedar bé davant dels teus amics, als quals has demostrat com eres de decidida. Em proposaves una cosa que, mentre me l’oferies, ja estaves disposada a no donar-me. Un tracte més deshonest és difícil de trobar… No et sembla que tens un petit deute amb mi?

—Potser sí —concedeix—. Sí, tens raó… Ho vols de veres, que em despulli?

—Sí.

—Molt bé!

S’aixeca gairebé impetuosament, com qui té por de repensar-se si hi reflexiona massa estona o vol enllestir una feina desplaent, i de seguida sento el lleu fru-fru de la roba que es lleva. Després, una peça em cau a la falda, i una altra, una tercera, una quarta… Ja hi deu ser tot allò que porta, fora de les sabates, quan parla de nou:

—I ara què he de fer?

—Res més… Us hi lliureu sovint, a jocs com els d’aquesta nit?

—Algun cop —contesta al cap d’una pausa, potser sorpresa de debò que no la toqui, que em conformi amb saber que s’ha quedat nua en la fosca, verament massa densa perquè pugui distingir-la i fer, doncs, de voyeur—. Potser no ben bé com avui… Ens plantegem possibilitats, saps?

—No.

—Sí… Accions —explica amb imprecisió un moment abans d’afeixugar-se en un dels meus genolls, sobre la roba, que quedarà ben planxada—. Coses d’intel·lectuals —afegeix mentre les natges ja busquen l’altra cama per reposar amb més confort.

—Amb una finalitat precisa? —li pregunto com si aquella acció actual de campar al meu damunt em passés desapercebuda o com si no donés importància al coneixement que tinc de la seva nuesa, a l’escalfor que em comuniquen les cuixes a despit de tanta roba acumulada entre nosaltres.

—Fins a cert punt… Evidentment, sempre és allò de què pots fer?, què no pots fer? I què resulta de fer-ho o de no fer-ho.

—I les conseqüències?

—Tothom té molta capacitat d’improvisació —diu—. Tu també, pel que sembla.

—Ja m’ha dit la «mare» que havia causat una impressió excel·lent.

—I és veritat. Quan t’ho ha dit? —s’encurioseix.

—Ara no fa gaire… A propòsit —vull sortir d’un dubte—, com és que no hi ha cap comuna, al pis?

—Comuna? Hi ha dos lavabos, amb wàter. Per què ho preguntes?

—Deuen estar molt amagats… Encara rai que he trobat la gibrelleta a l’habitació de la «mare».

Ella riu, i pel moviment que fa, per com la rialla s’escanya, sé que es cobreix la boca amb la mà, com féu al passadís, camí del dormitori on ara dormen l’Ernest i la seva muller.

—I ho has fet allí?

—Ho he fet allí —confirmo.

Ella riu més, ben caiguda al meu damunt, amb les sines que tremolen contra la meva barbeta, i procura no alçar la veu en exclamar:

—Li deu haver agradat!

—No ha dit res. Potser perquè l’he acotxada.

—Què dius que?

—Que l’he acotxada.

—No m’ho crec.

—Sí. Quan ha vingut a dormir era al seu llit…

—I com és que no t’hi has quedat?

—Tenia d’altres projectes. Frustrats…

—Llàstima, oi?

Immediatament, sento la pressió dels seus llavis que em priven de contestar i, en passar-li altre cop el braç per la cintura, evitant de tocar-li la gropa, noto que s’arrauleix més contra meu i que les seves mans s’aplanen a l’esquena. Quan la boca em deixa, li pregunto:

—Ets casada, Magda?

—Què dius! —fa, quasi escandalitzada.

—Un amant?

—Tinc vint-i-set anys, Agustí… —es queixa—. No et deus pas imaginar que sóc verge?

—Me’n guardaria prou!

—Ben fet.

M’aixeco amb lentitud, alçant-la amb mi encara que sembli que s’hi oposa amb la seva inèrcia, i sento les peces que s’escorren cap a terra, on es quedaren escampades i em caldrà ajudar-la a recuperar-les un cop s’ha convençut que, com li dic ara, ja és hora d’anar-nos-en. Ajupits, palpant en l’obscuritat que continua impenetrable, els nostres dits es troben, els cossos es freguen, però en cap moment, ni quan la mà ensopega amb el relleu d’una natja, no ho aprofito per acariciar-la. Li lliuro les faldilles, però cal que esperi que es posi la roba interior i, aleshores, me les arrabassa amb un gest brusc. La cama que alça em passa a ran de galta quan jo també em redreço, i després, mentre acaba de vestir-se, vaig cercant fins que encerto el botó.

L’ascensor reprèn el seu viatge amunt i, en ser dalt i aturar-se, hi penetrem sense trencar el silenci dels darrers minuts. Ella em fita sense amagar la seva desaprovació mentre es descorda la brusa mal cordada i els dits introdueixen cada botó al trau que li pertoca, i jo la miro amb la mateixa franquesa fins que li proposo:

—Et puc acompanyar a casa, si vols.

—No hi vaig.

—Ah!

—He de recollir el cotxe.

—A Sarrià? T’hi puc portar —dic quan assenteix.

—No cal que et molestis. Agafaré un taxi.

—No és cap molèstia… Estàs defraudada, oi?

—Bé… He fet el meu joc —contesta amb resignació—. És natural que tu facis el teu.

—No et creguis que no em costa.

—Ah! Ah! —somriu amb burla—. A veure si encara resultarà que tens alguna feblesa!

—En tinc. Ja ho has pogut comprovar en fer-me unes proposicions tan delicioses, a Sarrià.

—Delicioses i tot!… Ets un home de putes, tu? —s’interessa de cop i volta.

—No pas normalment.

—No t’has fet pregar gaire.

—Gens, Magda. Ja t’he dit que m’havies fet goig.

—Sí, sí, ho has dit! Només ho has dit —fa, sorneguera.

—I no és molt, per començar?

—Per començar? —s’estranya en el moment que l’ascensor s’atura amb una mena de sospir alleujat.

El tanco sense respondre mentre ella ja davalla els cinc graons i camina cap a la porta que manté oberta i després deixa que es clogui pel seu propi impuls. No direm res més fins que ja sóc darrera el volant i ella, asseguda al meu costat, amb una cama més alta que l’altra, quan reprenc:

—Dalt has dit: coses d’intel·lectual… Escriptors, potser?

Mentre pugem cap a la Diagonal i després tombem cap a Pedralbes m’informa que l’Ernest té una càtedra de «creació dialèctica» en una universitat nord-americana i que ara descansa d’un curs exhauridor; que la seva muller, la Concòrdia, ha fet estudis d’antropologia i sol publicar, de tant en tant, articles en una revista del ram; que l’Antoni, el bessó suposat del bigoti, és especialista en lògica matemàtica i que l’Eusebi, historiador, ara s’ha embolicat en una obra sobre els processos inquisitorials en temps de Felip II. La «mare», per la seva banda, és pedagoga. De fet, em diu, que no és ni mare ni madrastra de ningú, sinó simplement la germana de la Concòrdia i vídua d’un pintor que no va viure prou per fer-se un nom.

L’Artur és l’únic escriptor de la colla en el sentit corrent del mot, però fins ara, tot i que ja madureja, no ha aconseguit d’arribar al públic, bo i que al seu entendre, i a l’entendre del mateix interessat, val força. No he de jutjar, pretén, pel que he vist i sentit aquesta nit; tot s’ha fet en honor de l’hoste, a veure com reaccionava a una situació imprevista.

—I tu? —li pregunto quan acaba.

—Sóc doctora en medicina.

—Alguna especialitat?

—Sí, bacteriologia. Treballo en un laboratori d’investigació.

—Ratetes i conillets… —reflexiono—. I, fora, persones.

—Jo no ho diria així… I tu, qui ets?

—Un ex-jesuïta, com en Gengenbach.

Em llambrega, divertida.

—Mentider.

—Ah, sí? I què em dius dels petons que t’he fet?

—No veig la relació…

—Ningú no besa tan bé com els ex-jesuïtes.

—Saps que no m’hi he fixat? —se’n fot.

—Precisament. Tan sols ens fixem en les besades sapastres.

—Mira, mira! I és a això que et dediques, a besar expertament?

—No és que m’hi dediqui. És que de tant en tant faig una excepció.

—Seriosament, Agustí…

—Seriosament, Magda…

—Parla’m del teu amic, doncs; d’aquest Gengenbach. Sembla que li tens molta afecció.

Per entretenir el petit viatge li’n faig cinc sobre el gran provocador que entrava i sortia de religió segons la mena de crisi per què passava, de les pintoresques baralles amb els surrealistes, els quals acusava de no haver sabut o no haver volgut fundar una secta, església o moviment diabòlic, de com es prodigava, vestit de capellà, entre dones estrangeres, amb la bossa ben proveïda i sensibles a l’olor eclesiàstica, de les seves obres oblidades, des de Satan à Paris fins a Judas ou le vampire surréaliste, i ella escolta com embadalida i, alhora, prou escèptica per concloure quan ja estem a punt d’enfocar l’avinguda de Sarrià:

—D’imaginació, no te’n falta…

—O sia que m’invento els surrealistes. No és això?

—Els surrealistes no, però aquest Gengenbach… L’Artur, que té una formació literària molt sòlida i sempre parla de tot, no n’ha dit mai res.

—Ah, no? No has sentit que s’hi identificava?

—Prou. És l’únic moment bo que ha tingut en tota la nit.

—Potser per discreció —insinuo.

Ella sembla admirada d’aquesta interpretació que dono al capteniment del literat, em fita incomprensiva, però de seguida es posa a riure.

—És una de les seves virtuts!

—És bo que en tingui alguna —comento negligentment—. D’altra banda, no tothom el confessa, en Gengenbach. N’hi ha que el tenen per una companyia indesitjable, encara que gosin plagiar-lo.

—Tu creus que l’ha plagiat?

—Qui sap! Si es tracta d’una obra perduda, totes les suposicions són permeses i fins i tot aconsellables… I, sigui com sigui, a l’Artur no li farà cap mal d’enquimerar-se una mica —dic, i de cop i volta m’adono que estic a punt de convèncer-me de l’existència pretèrita, si no actual, d’aquell text. Per sort, sembla que ja hem arribat on anàvem perquè, interrompent-me, m’indica:

—És aquí… Al tombant.

Es refereix al capdamunt del carrer de Numància, cap al qual tombo. Hi ha tot de cotxes aparcats sota les dues rengleres de pins que inexplicablement s’hi conserven i, en veure un espai lliure, a la dreta, m’hi endinso per tal d’ocupar-lo.

—És el vermell —m’assenyala quan ens hem immobilitzat, però encara no es mou.

Sense passar-li el braç per l’esquena, com és tradicional en aquestes situacions, simplement cenyint-li el muscle que frega la portella de l’altra cantó, faig que vingui cap a mi, no gaire distant, i, com que té la cara alçada, com a l’expectativa, hi atanso els llavis, vaig obrint-li la boca amb la meva i ens besem fins que gairebé ens falta la respiració i, de nou separats, tornem a mirar-nos.

—Et sembla que encara deu estar obert, el meublé? —em pregunta en assegurar-se que no prendré la iniciativa.

—Suposo que no tanquen en tota la nit. I potser ni de dia.

Inclinant el tors endavant, em trec la cartera de la butxaca posterior dels pantalons, l’obro i compto uns bitllets que li allargo en silenci. Però ella, que els contempla potser mig minut abans de fitar-me novament, incrèdula, no els recull.

—No és la quantitat que hem convingut? —li pregunto aleshores.

—Ja fa hores, d’això.

—Sí… En vols més, ara?

—Agustí, si et plau… Per què, això? Ara ja saps que no sóc una puta.

—Tu mateixa m’has dit, a l’escala, que quan es fa una cosa s’ha de fer bé. I jo afegeixo que, si jugues, cal que juguis fins al final, amb totes les conseqüències. Si no, donaries la raó als teus amics: no ets capaç de fer un home.

L’expressió d’incredulitat no ha desaparegut encara, potser àdhuc augmenta quan diu:

—No pot ser que parlis de debò.

—Per què no? De què serveix plantejar-se possibilitats, preguntar-se què resulta, què pot resultar de fer o de no fer, on mena una acció, si després et fas enrera?

—O sia que, segons tu, he d’acceptar…

—Sí.

—Vols que em senti una puta?

—No ben bé, Magda. Vull que en aquest moment t’escullis com una puta.

—Entenc —contesta quan s’hi ha pensat una mica, sempre sense treure els ulls del meu damunt, potser amb ganes que m’adoni que l’estic neguitejant—. I tu, què?

—Sense mi, o sense un altre com jo, no podries fer l’elecció. Em plau de permetre’t de fer-la.

—No sé si m’hi conformo…

—Si tu i els teus amics us feu preguntes, deu ser per obtenir respostes. I, si pot ser, respostes decisives.

—Sí —reconeix—. Aquesta és la finalitat.

—I n’obteniu?

—Bé… Potser no —diu, incòmoda.

—Potser? —recalco per tal de pressionar-la en adonar-me que, si no ho faig, començarà a tirar pilotes fora de joc tot i que aquí cap àrbitre no mesura el nostre temps.

—No, no n’obtenim. No pas així.

—Naturalment —assenteixo—. Coses d’intel·lectuals, has dit. De gent que no s’arrisca.

—Segons com ho entenguis…

—D’aquesta manera: gosats en l’especulació que les rivalitats estimulen, però…

—No m’ho diguis! —salta—. Oblides que jo, per exemple, faig treballs d’experimentació.

—Amb els altres. I prescindeixo que es tracta d’animals. No és gaire compromès, això… Quan es tracta de tu, et quedes al marge de tu mateixa. De segur que et penses que sortint a buscar un home i donar-li el preu d’una nit teva, ja n’has fet prou. Potser t’has escollit en el paper de puta, però no com una puta… Suposo que veus la diferència.

—Molt bé —fa, i ara recull els diners que encara servava a la mà, oferint-los-hi—. Però que quedi clar, ja que ho vols així, que no ens tornarem a veure.

—Magda —protesto—, no és que jo ho vulgui; em limito a ajudar-te a veure que ho has de voler tu.

—Tant li fa. No ens tornarem a veure… —repeteix—. Una puta i el seu client convenen un servei sexual a canvi d’una remuneració i, un cop prestat, se separen.

—Exacte —convinc.

—Si et plaus amb mi, doncs, que no et passi pel cap de buscar-me. Hi puc confiar?

—Del tot. D’aquí a unes hores, a les nou, me’n vaig a França.

—I què vols dir, amb això? Bé tornaràs…

—De moment, no és fàcil. Hi visc, allí. Sense això ja no hauria acceptat de dormir amb tu, ara.

—Ah!

—Vull dir en aquestes condicions.

—Mercenàries…

—Sí, mercenàries. Perquè la teva experiència, l’experiència que t’has avingut a buscar, només serà vàlida si els nostres tractes són estrictament professionals. I, si em quedava…

—Si et quedaves… —m’empeny a prosseguir.

—Bé, no cal que en faci cap secret. M’agrades massa perquè no insistís sobre unes altres bases.

—No ho pots dir; no saps com sóc, al llit.

—Sempre presumeixo allò que és més favorable.

—D’acord —contesta, i aleshores la seva mirada es fa picardiosa—. I a Barcelona, si em permets la pregunta, només hi has vingut per anar de puta?

—No, no! —ric mentre torno a engegar el cotxe—. Jo diria que ha estat un accident de viatge.