—Estàs molt callat… —em diu la meva companya de seient mentre enfila una cama sobre l’altra sense que les faldilles li pugin més amunt dels genolls—. Ho ets?

—De vegades de tot. Depèn…

—De què?

—Ara, potser del trànsit.

—Si no n’hi ha, gairebé! —exclama amb una petita rialla—. Ets un xicot prudent, ja ho veig.

—Procuro ser-ho.

—Sempre? —em pregunta.

—Darrera el volant, sí.

—I al llit?

—N’hi ha que em tenen per imprudent.

—Ah!

—I tu, com ets?

—Complaent.

—Però ara encara som al cotxe…

—Sí… No et distreguis! —torna a riure, potser perquè he adreçat una llambregada a les seves cames.

—Seria llàstima que no arribéssim, oi?

—Això pensava.