—És a la dreta, gairebé davant mateix del fanal —em diu sense assenyalar—, però si vols pots deixar-lo a l’aparcament, a la cantonada de baix.

Vaig alentint, mirant-me la casa que no deu tenir pas més de nou o deu anys, com les dues que l’enquadren, exactament idèntiques. Tan bessones són que, de fet, semblen un sol edifici servit per tres entrades entre les quals hi ha tot de botigues no gaire amples, d’aspecte luxós i amb les portes de cristall. Sobre, la façana que corre cap al cel és recta, plana, sense cap relleu que n’interrompi la continuïtat. S’hi obren unes grans finestres apaïsades, orfes d’ampit per la banda de fora, les superfícies vidrades de les quals recullen esberles de llum dels fanals metàl·lics de l’altra banda del carrer, alts i rectilinis fins al pàmpol del capdamunt, on una rodona central, cònica, permet que se n’escapi la claror.

—Aquí? —m’asseguro.

M’aturo ran de vorada quan assenteix, però no em moc de darrera el volant, sobre el qual conservo les mans, sense engrapar-lo, fins que ella inicia el moviment de girar-se i mou les seves per tal d’obrir la portella, quan li demano:

—Espera…

Em trec els diners de la butxaca lateral dels pantalons, compto la quantitat que hem convingut en fer tractes, a Sarrià, i sota el seu esguard, que segueix el moviment dels dits, hi afegeixo uns quants bitllets més. Espero que els agafi amb un somriure que em regracia mudament i, quan els ha desats al portamonedes, li dic:

—Perdona, Magda… No pujo.

—Ah! —Acaba de tombar-se, ràpida, i alça el cap per fitar-me novament—. Algun problema?

—No. Cap problema.

—No t’agrado prou, potser?

—M’agrades molt —li contesto sincerament—. No hi ha cap motiu perquè ara m’agradis menys que una estona enrera, quan ens hem trobat.

—Doncs?

No sembla ofesa, com potser d’altres noies es mostrarien en aquestes circumstàncies, puix que ni a una puta no li plau de veure’s negligida quan s’ha entès amb el client, sinó encuriosida, i ara els seus ulls m’examinen amb un interès que els dóna una estranya sobrietat mentre espera la resposta.

—És la imaginació —mormolo—. Ens pot fer males passades.

Mou afirmativament la testa, com si amb això en tingués prou per orientar-se, per entendre-ho, i torna a encreuar les cames, que havia desencreuat en immobilitzar el cotxe, quan es disposava a sortir-ne, però ara ho fa tan despreocupadament que la roba se li enfila amb més indiscreció que abans.

—Què voldries? —em pregunta, xiuxiuejant com jo.

Desplaça els ulls de la meva cara i segueix el gest quan, abans de contestar, avanço la mà fins a la seva cuixa i la reposo sobre la mitja, ran de faldilles. I ajorno encara la resposta en veure que la cama, separant-se de l’altra, s’alça fins que el taló del peu, del qual fa caure la sabata, reposa contra el cantell del seient, en una posició que empeny la roba cap a la forca i deixa al descobert la carn que una tira elàstica, procedent de dalt, divideix en dues zones brunes i desiguals, per una de les quals, la més íntima, els dits es mouen, tornen a aturar-se.

—Res que pugui ser —li dic aleshores.

—Com ho saps? —em replica—. Per què no ho demanes?

—Què, Magda?

Abaixa la mà sobre la meva, l’empresona amb els seus dits tebis i lentament, mirant-me amb una expressió vagament riallera, fa que es desplaci més amunt, cap a l’ombra de les faldilles, mentre s’interessa:

—Què imaginaves?

—De debò ho vols saber?

—M’agrada aprendre —em respon, sempre pressionant la meva mà, però ara aturant-la on la cara interior de la cuixa es fa més tendra i s’ha entresuat lleugerament del seu contacte amb l’altra cama.

—És extravagant —m’excuso.

—Raó de més.

—Bé… Eres una noia, una metgessa, que, per guanyar una juguesca, sortia al carrer a oferir-se a un home; una xicota d’un grup polític clandestí que, havent projectat un segrest, em raptava per error; una monja que em duia al seu convent, on es prostituïa per tal de procurar recursos a l’orde necessitat…

—Tantes coses?

—Sí, tantes.

—No està pas gens de malament —comenta aleshores, i riu—. I sempre acabava bé?

—Com, bé?

—Al llit.

—S’hi encaminava.

—I, naturalment, tot això et distreia… —Encara guiant-la torna a fer pujar la mà cap a la mitja, cap al genoll, i ho fa amb prou parsimònia perquè els dits tinguin temps de comprovar que és delicada la pell, i la carn, dura, compacta—. Et distreia prou perquè no t’adonessis de res.

—I de què havia d’adonar-me?

—Què et sembla? No has vist que ens seguien…

—Ens seguien? Qui?

—La policia —diu tranquil·lament—. I encara ens vigila. S’han aturat a la cantonada de dalt.

—Com ho saps, que és la policia? —faig bo i girant-me sense atinar a descobrir res de suspecte entre els cotxes aparcats més amunt. D’altra banda, ja no em preocupa; l’operació ja està enllestida i, si m’havien de detenir, ho haurien fet abans.

—No pot ser ningú més —declara, també girada cap enrera—. Fa cinc dies que em segueixen.

—I per què? —pregunto totalment incrèdul, sobretot, suposo, perquè no se la veu gens ni mica d’inquieta. I també penso que, si fos cert, canviarien sovint de vehicle, d’agents, i difícilment s’hauria pogut adonar del seguiment.

S’ho rumia uns segons mentre torna a cavalcar una cama sobre l’altra, ara en sentit contrari al d’abans, i recupera els meus dits, que l’havien abandonada en girar-me.

—Devies llegir que, la setmana passada, van robar un Renoir…

—Ah, sí! —la interrompo—. I sospiten de tu?

—Això sembla.

—Però per què? Si no hi tens res a veure…

La seva expressió es fa més somrient, i hi ha una guspira desvergonyidament maliciosa en els ulls que em fiten abans d’abaixar-se fins a la cuixa on la mà, ara obeint iniciatives pròpies, però indeliberades, s’esmuny sota la tira elàstica i s’enfila a poc a poc. El cos es desprèn del respatller i, atansant-se’m, es repenja en el meu.

—Saps? —diu—. Feia molts anys que ningú no em tocava, en un cotxe. Des que era una col·legiala.

—Hi tens res a veure? —insisteixo.

—És clar. No ho volia. Ja no tinc quinze anys…

—Parlava del Renoir, Magda. —Però de cop i volta em repenso—. Deixem-ho córrer —faig—. Si hi estaves complicada, tampoc no m’ho diries.

—I per què no? —M’acosta més la cara, amb la boca que em frega—. No has besat mai una lladre?

—No pas que jo sàpiga.

—Ja és hora que ho facis, doncs…

Els llavis s’encasten en els meus mentre la mà, encara espontània en els seus moviments, es desempallega de la tira elàstica i, aprofitant les facilitats que li dóna la posició del cos, un xic alçat d’aquella banda, es mou cap a l’inici de la gropa. Però aleshores s’enretira, com la boca que s’allunya de la seva.

—No et vols quedar enrera, oi?

—Enrera?

—Sí. Em vols demostrar que també tens imaginació —me li queixo—. T’empesques tot això per fer-te més… diguem més interessant.

—Et sembla que no ho sóc prou?

—Per què et preocupes tant de retenir-me? Al capdavall t’he pagat, i t’he pagat més que no havíem convingut.

—¿I no has pensat que, a part de tot, pot convenir-me dormir amb un home?

—Ets una professional, Magda.

—És cert. Però també les professionals tenen necessitats, de vegades. No ho sabies?

—Deus tenir un amic…

—Més d’un. —Una mà s’alça fins a la meva boca i, recollint el llavi de sota entre els dos dits, me’l pinça enjogassadament, en fa una mena de bec que llavors frega amb la punta de la llengua—. Si et deia qui són, em tractaries de folla, de perversa, o potser no em creuries. Ho trobaries encara més inversemblant que això del Renoir.

—Com el vas treure del museu? —li pregunto quan m’allibera, decidit a seguir-li la veta—. Tinc entès que van escorcollar tothom, en descobrir el robatori.

Ella, però, té la resposta a flor de boca:

—No el vam treure fins abans-d’ahir.

—Fàcil de dir.

—Fàcil de provar —em replica—. El vols veure?

Ara sóc jo qui se’n riu:

—No em diguis que el tens a casa!

—Si puges, ho sabràs.

—A què jugues, Magda? Si fos veritat el que em dius, et podria denunciar.

—Per què? No és pas teu, el Renoir.

—No hi fa res. Per evitar-me disgustos. Podria veure-m’hi embolicat, si callo.

—Ets un client —m’oposa—. La policia sap molt bé a què em dedico, que faig homes. Mai no se li pot acudir que sigui tan ximpleta de confiar-m’hi…

—Però ho ets.

—Sí —assenteix amb una expressió trapella—. ¿No és inconcebible?

—Del tot.

—Doncs?

Evidentment, ha aconseguit, si no de convèncer-me, de canviar aquelles disposicions d’ànim que, ara fa un moment, em privaven de seguir-la. Em tempten el seu capteniment, les seves iniciatives, l’acull que ha fet a les meves mans, que sigui tan benhumorada… Engego sense que se n’estranyi gens ni mica i vaig guiant el cotxe carrer avall, travesso el de sota fins a l’altra banda, on s’obre la boca il·luminada del pàrquing subterrani, en el qual penetro.

La conversa no reprèn fins que tornem a sortir per una escaleta lateral, quan, ja dalt, m’enllaça el braç amb el seu i retrocedim cap on viu mentre els meus ulls escorcollen els encontorns per si hi sorprenen alguna presència suspecta, algun vehicle que romancegi. No n’hi sé veure cap.

—Al museu hi havia d’altres persones, quan la tela va desaparèixer —reflexiono—. Per què t’han distingit a tu?

—No m’han distingit —esmena, i se’m recalca més, com si ens faltés espai en aquesta vorera on en sobra—. Deuen haver-les interrogades a totes i ara potser també les fan seguir.

—Et van interrogar?

—Sí. Tots hem passat per la comissaria. És a dir, ho suposo, perquè hi vaig veure altra gent que també eren al museu.

—Devies tenir còmplices… Una cosa així no la pot fer, una persona sola —l’animo a parlar amb ganes que es contradigui, però ella no està disposada a caure en cap trampa i, com si ara no m’hagués sentit, em pregunta:

—A tu t’agrada, en Renoir?

—No tot. Però, en conjunt, sí, força.

—Les seves dones?

—Sí. La dorment, Tors de dona al sol… I a tu?

—També. Són dones plenes, càlides, saboroses…

—No parlàvem d’art?

—D’art i de dones —diu ella, suggestivament.

Em desprenc del seu braç per enllaçar-li la cintura i ella, obeint la invitació del gest, se’m prem, alzinada la cara i els llavis entreoberts. Té els ulls alegres d’algú que es lliura a una trapelleria particularment agradable, però els va tancant a mesura que els rostres s’atansen fins que les boques coincideixen. La seva és flexible i generosa, experta, alliçonada per moltes altres besades en les quals penso quan ens separem i ella torna a mirar-me com interessada per la meva reacció. Però jo dic:

—Et puc fer una pregunta?

—Sí. Les que vulguis.

—Fa temps que puteges?

—Des dels setze anys, quan vaig decidir vendre la meva virginitat.

—Ah! Ho vas decidir tu? Normalment, hi ha algú entremig, en aquests assumptes.

—En el meu cas, no hi va haver ningú.

—I no t’hi guanyes prou bé la vida, en aquesta feina, que hi has d’afegir això de robar teles?

—Sí, me la guanyo. Ja has vist quin preu cobro.

—Doncs no ho entenc, Magda.

—Ja ho suposo —diu, però no s’explica.

Hem arribat davant la porta que obre i que després es tanca tota sola al nostre darrera. L’entrada, tan funcional d’aspecte com la façana, fa un angle que deu prendre espai a la botiga del costat i en el qual hi ha un sofà per a tres persones i dues butaques, la de la banda de fora flanquejada per un ficus que puja quasi fins al sostre i prou groc per donar la impressió d’una vida que s’acaba. L’ascensor és més endins, a la dreta, però nosaltres enfilem l’escala estreta, de graons i de passamà de fusta, que ens mena a l’entresòl.

Viu a la quarta porta i entrem a un reduït vestíbul sense mobles, però poblat per una planta d’interior que creix ufanosa d’una caldera d’aram entorn de la qual s’escampa i, a l’altre extrem, una tenalla de coll llarg i gràcil que un paraigua groc, de dona, perllonga amb el seu mànec. Hi ha un penjador extensible a la paret de l’esquerra i un dibuix molt senzill i suggerent, d’una dona culivada, al mur que hi fa angle.

L’habitació on m’introdueix, la primera del passadís, és el seu dormitori, una peça espaiosa i quadrada en la qual, de dia, el sol deu entrar a raig fet. Ara, però, una cortina d’un teixit molt espès amaga la finestra que ocupa tota la paret del fons, sobre un moble llarguerut i més baix, amb una lleixa plena de llibres d’art i tot un mostrari d’objectes capritxosos. Al capçal del llit penja una reproducció de Schiele que posa llum i foc a la cambra il·luminada per una làmpada de peu, prop d’una tauleta que frega el cantell d’un gran armari encastat. A l’envà que s’oposa al llit, ornat amb dues reproduccions més petites tancades rera un vidre que uns clips subjecten, hi ha la porta ara entreoberta que dóna al bany.

—Confortable i seductor… —comento tot avançant-m’hi.

—He procurat que ho fos.

—Aquests llibres, aquestes reproduccions i la conversa que hem tingut fan que em pregunti si el Renoir no el volies per a tu… On el guardes?

—No és aquí.

—No m’has fet pujar per ensenyar-me’l?

—Sí.

M’assec en una de les butaques que hi ha reunides a l’extrem del moble que corre al llarg del finestral, i me la miro quan travessa la cambra des del llindar on s’havia quedat. És el primer cop que la veig bé, sense ombres que juguin per la seva fesomia, a prou distància, ni que sigui prop, per abraçar la totalitat del cos que se m’atansa, i ara la vista confirma la plenitud agradable de les formes que, vestides i tot, revelen l’harmonia de les anques, la fermesa dels pits lliures sota la roba. Els llavis, amples, s’ondulen, dalt, en una línia subtil que el pintallavis ha seguit amb una gran precisió, la mateixa que ha matisat de fosca uns ulls més clars en els quals sembla natural l’expressió riallera, sempre prompta al subratllat irònic o maliciós que sovint la veu modula sense afeixugar-s’hi. És un rostre de barbeta delicada i en el qual el nas, un xic arromangat i d’aresta fina, accentua la impressió de sensibilitat que dóna l’oval de la cara entre els cabells de coure brunyit que cauen sobre la galta.

Amb una natja repenjada en el braç de l’altra butaca, m’explica:

—Anirem on el tinc, però abans em volia canviar. Aquí no podia guardar-lo. La policia va fer un escorcoll… Bé —aclareix—, quan el van fer encara l’havia de treure.

—Vius sola o amb alguna amiga? —se m’acut de preguntar-li.

—Amb un germà.

—Un germà?

—Sí. Sempre hem viscut plegats, i continuarem vivint-hi. És un minusvàlid; pràcticament, no pot caminar.

La fito, sorprès per aquesta acumulació de fets tan poc corrent i, encara que l’expressió dels seus m’inclina a pensar que es mostra sincera, no puc evitar de dir-li:

—Cada cop ho fas més interessant…

—No em creus?

—Què faries, tu, al meu lloc? No hi ha cap motiu perquè em diguis la veritat.

Em sosté la mirada, silenciosa, i després s’aixeca, allarga una mà cap a la meva, l’engrapa.

—Vine —diu.

—On?

—Al seu dormitori.

—Vols despertar-lo, si dorm?

—No caldrà. Vine, home…

La segona i tercera porta del passadís corresponen al menjador i a la cuina, però a l’altra banda només n’hi ha una, tancada, que deu donar a una habitació més gran, potser una sala d’estar. La del fons és la del noi. Quan l’empeny sense soroll, la llum del corredor penetra prou endins perquè en la penombra del racó de la dreta pugui veure la persona que hi dorm, d’esquena a nosaltres i tapada, mal tapada, per un llençol que li deixa a la fresca la part superior del cos cobert per la jaqueta d’un pijama de color fosc clar. A tocar del llit hi ha una cadira de rodes i, a la paret de l’esquerra, una porteta, probablement la del bany. Les parets són clares i d’una d’elles penja un retaule molt estret que quasi va de banda a banda, però massa fosc perquè pugui distingir-ne el tema.

La Magda, que em deixa donar una llarga ullada, torna a tancar amb les mateixes precaucions sense que hàgim dit ni una paraula i travessem de nou el passadís cap al seu dormitori, on me li giro:

—I en tens cura tu?

—Sí. Des que es va morir la mare, ara fa sis anys. No dóna gaire feina, però; en moltes coses es val per ell mateix.

—I sap què fas, a què et dediques?

—És clar.

—D’altres, en la teva situació, no portarien els homes a casa…

—No et creguis que desfilen per aquí a dotzenes. Només de tant en tant. Per què et sembla que demano aquests preus?

—Perquè ets molt maca.

—També. I més i tot que no et penses —diu sense cap modèstia.

S’atansa a l’armari encastat a la paret i en treu una brusa molt fosca i unes faldilles de roba de texans que deixa sobre el llit, en una punta del qual m’assec quan, encara dreta, es treu les que porta. Enretira llavors el jersei camiser que duia i, amb el tors nu, s’instal·la al meu costat. S’aixeca però immediatament, com si s’hagués oblidat d’alguna cosa, i s’adreça a la cambra de bany. Encén el llum, ajusta la porta sense tancar-la del tot, i sento que orina.

En sortir, travessa de nou l’habitació, i ningú no diria, pel seu posat, com és de conscient de la mirada que se li arrapa al cos. S’atansa per segona vegada a l’armari que s’ha quedat obert i, ajupida, amb una sola cama flexionada, n’estira un calaix, baix de tot, del qual recull unes sabates esportives mentre els meus ulls es traslladen de l’oscil·lació densa de les sines a l’abundància carnal que aquella posició dóna a la gropa.

En redreçar-se, torna cap al llit d’on no m’he bellugat, s’hi asseu, i no és fins ara que tomba la cara cap a mi amb un somriure interrogatiu al qual he d’assentir per força.

—Tenies raó. És més que no em pensava.

—Sense reserves?

—Sense reserves.

—Estic contenta per tu, doncs. Aquesta nit en seràs el feliç propietari.

—El feliç llogater, Magda —la rectifico—. ¿Era per això, perquè en tingués un tast, que has decidit canviar-te?

—No. Haurem de fer una mica d’exercici, si vols veure el Renoir, i aquestes faldilles són més còmodes.

—Vols dir que haurem de córrer? Amb la policia darrera, suposo…

—No, no! La policia s’esperarà tranquil·leta i confiada a la porta mentre nosaltres saltem pel pati.

Es calça les sabates sense talons, empeny les altres cap a sota el llit amb els peus i, posant-se novament dreta, s’estira de primer innecessàriament les mitges i, després, alça una cama, l’altra, per introduir-se entre les faldilles.

—¿Conserves, doncs, les mitges i el portalligacames…?

—No ho vols?

—Sí.

S’apuja la roba fins a la cintura i fa córrer la cremallera que la subjecta mentre observo com li queda de curta, amb la vora que tot just li arriba a mitja cuixa.

—¿T’adones que, si hem de saltar parets, ensenyaràs el cul?

—Et preocupa?

—Gens.

Recull la brusa, endinsa els braços per les mànegues curtes i se la corda sobre els pits.

—No se t’ha acudit —li pregunto—, que poden haver envoltat la casa?

—No ho crec pas. Si hi són, ens limitarem a fer un tomb.

—I a ells, és clar, els semblarà molt normal que sortim a fer un passeig escalant tanques…

—Potser es faran càrrec que, de vegades, la gent tenen capricis… Ja ens en podem anar, ara —diu.

Quan abandono el llit és tan a prop que seria imperdonable no garfir-la pels malucs i buscar els seus llavis amb la boca, que ara es mostra més exigent en besar-la mentre les mans es traslladen cap a les natges amb una avidesa incontinguda i li fan avançar el ventre cap al meu. Ella mormola:

—Em vols tombar, abans?

—De pressa i corrents? —faig—. No.

Em mira, els ulls ara enseriosits com si hagués dit quelcom d’impressionant, d’inesperat, alça llavors una mà cap a la meva barbeta i l’acaricia fins a ran de boca abans de dir:

—Gairebé sempre, gairebé amb tothom, ha estat de pressa i corrents…

—I tu?

—No oblidis que llogo una nit… Anem, doncs?

Es desenllaça amb un gest pausat, recull la bossa i la segueixo cap a fora, on ara, havent tancat el llum del dormitori, encén el de l’habitació de la dreta, que obre. Més que una sala d’estar com em pensava, és un lloc de treball o d’estudi, amb dues parets plenes de llibres gairebé fins al sostre, una taula coberta de papers entorn d’una màquina d’escriure i, a l’altre extrem, una segona taula, aquesta de dibuixant, un cavallet i tot de carpetes sobre les cadires o repenjades en el mur més estret; el més ample és una finestra balcó. Em fixo en dos dibuixos clavats a l’únic envà que queda lliure, tots dos, per l’estil, i àdhuc pel tema, una figura solitària, semblants a la dona que he vist al rebedor.

—Són teus, potser? —li pregunto.

—Sí.

—Pintes?

—Dibuixo, i procuro pintar.

—M’agraden molt —dic, assenyalant.

—Sóc una afeccionada.

—Jo diria que una mica més. ¿No has fet cap exposició?

—Ni penso fer-la. Tots dos volem ser desconeguts.

Un instant, em quedo bocabadat i, en reaccionar, interrogo:

—Tots dos? Qui és, ell?

—El meu germà. Escriu —m’assabenta—. Poesia.

Desplaço els ulls cap a la tauleta amb els seus papers desordenats, amb la seva màquina, torno a mirar-me els dibuixos i, després, me li giro:

—Es pot saber, o és un secret, per què fas de puta?

Ella, que no s’havia mogut de prop de la porta, apaga el llum sense contestar i sento com, a les fosques, passa a fregar meu i travessa l’habitació fins a la finestra. Fa córrer les cortines que es deuen anar arreplegant cap als costats i una tènue claror la silueteja quan bada un dels grans cristalls.

—Sortirem per aquí —mormola.

Fora, hi ha una balconada protegida per un parapet d’obra des d’arran del qual, quan ha ajustat curosament el batent fins que sembla tancat, m’indica el camí que seguirem. Cal enfilar-nos a aquesta estreta barana i, penjant-nos-hi de mans, deixar-nos caure sobre la paret que limita el pati de sota. Té l’amplada d’una rajola i hi avancem atents als propis peus, equilibrant-nos amb els braços, ella al meu davant, guitant-me cap on l’eixida se separa de la veïna mitjançant un mur travesser, una mica més alt, que escalem sense dificultats però amb una manifesta indiscreció de cuixes per part seva.

A l’altra banda, la paret reprèn com si mai no s’hagués interromput, però ara la deixem per saltar a aquest segon pati ple de cadires plegades i a l’extrem del qual es drecen les galeries de les cases de l’altre carrer que hi tenen els seus darreres, sobre mateix d’on, quan em demana d’ajudar-la a alçar una trapa rodona, de ferro, s’obre un forat negre. Entrelluco l’inici d’una escaleta recta que, a les palpentes, puix que tornem a abaixar la tanca en ser dins, ens mena a una porta. Sembla tancada, però cedeix sense resistència quan l’arrossega cap a nosaltres i la fa badar tot just una escletxa a través de la qual escoltem els sorolls de fora.

Són prou llunyans i somorts perquè s’animi a obrir-la del tot i, en sortir, ens trobem en una mena de rebost o magatzem atapeït de caixes de begudes. Més a tocar d’una altra porta, hi ha dues estibes mal ordenades d’ampolles buides. Sota una bombeta trista que deuen mantenir encesa tota la nit, observem una segona pausa abans d’aventurar-nos pel passadís on, passada una cortina que amaga aquest rerafons sense protegir-lo, hi ha els lavabos.

Tothom pot creure que en venim, i potser àdhuc estranyar-se que ho fem junts, en avançar per la sala sotmesa a una penombra amable i ben calculada que travessem entre el taulell, a la dreta, servit per un bàrman esplèndidament calb i vestit de gala, com un almirall que baixa a terra amb l’uniforme d’estiu, blanc, i les taules que van escampant-se cap a un entrant relativament pregon i semicircular on una colla d’homes madurs i de dones més joves fan una discreta xerinola. Dos cambrers, també impecables dins l’uniforme ben tallat, circulen d’un cantó a l’altre amb un aire professionalment aqueferat i, enllà, on hi ha la caixa, dos homes igualment madurs, però esportivament vestits com per treure’s anys, discuteixen alguna cosa amb el gest afable i callen un moment, seguint la Magda amb els ulls, quan passem camí de la porta, camí de la vorera on d’altres taules, d’altres clients i d’altres cambrers prolonguen l’establiment.

—Molt convenient, si tens anglesos que et persegueixen —li dic a la cantonada, on s’atura i mira amunt i avall—. Te’n serveixes gaire sovint?

—És el segon cop. I el primer fou per provar el camí en veure, des de casa, que de tant en tant pujaven a buscar cadires o a deixar-ne al pati. Suposo que també els fa de sortida d’emergència, perquè al local no n’hi ha cap més.

—I ara? —li pregunto, i simultàniament tinc la resposta quan, obeint el gest de la seva mà, un taxi s’immobilitza al nostre davant amb una frenada massa brusca, de xofer sapastre, que s’anirà repetint ara i adés, cada cop que ens surt un llum en contra o, en una cantonada, hem de decidir el pas a un altre vehicle.

Sortosament, no anem gaire lluny. Set travessies més avall i que hem recorregut en silenci, projectats l’un contra l’altre per les maniobres inexpertes del conductor, prou vell per saber-ne més, l’home ens deixa sans i estalvis a l’entrada d’un carreró pel qual ens endinsem a peu fins al primer tombant, una via encara més estreta i obscura, de construccions baixes i irregulars, mal alineades, amb les finestres plenes de roba interior que hi penja a eixugar.

És en un entrant de mur, darrera una camioneta que munta dues rodes a la vorera, ja prou escassa, que fem una altra pausa per tal d’assegurar-nos que no ens han seguit. No es veu ningú enlloc, cap cotxe no emboca el carrer per l’única banda que hi podria entrar, però esperem encara, ara abraçats com una parella a punt de separar-se i que se’n dol.

—Ho fas molt misteriós, Magda… —li xiuxiuejo—. És en aquest barri que tens amagat el Renoir?

—No; és fora de Barcelona.

—Fora? I com penses anar-hi, si m’has fet deixar el cotxe?

—No ens en podíem pas servir, oi? Ni del meu. La policia el coneix. Però tinc les claus del d’una amiga que l’aparca prop d’aquí.

—I si no hi és? El pot haver necessitat ella.

—Llavors —diu amb calma—, en robarem un.

—Com?

—Ho sé fer, no t’amoïnis. Però hi serà. Gairebé no surt mai.

—I tu tens les claus… —repeteixo significativament—. Ets un cau de sorpreses.

—Sí —somriu, i m’atansa més la cara—. Em pots besar, si vols.

Ella mateixa pren la iniciativa i després, mentre les boques es mosseguen i s’entrepenetren, sento la mà que em descorda un botó de la camisa i plana, lenta, em palpa el pit, s’endinsa cap a l’aixella, on s’entretenen els dits, com atrets per la vegetació. Continuen enredant-s’hi quan ens separem i ella alça més la cara, fent-la enrera per dir-me:

—Ja deus començar a adonar-te que has fet un bon negoci… Sóc ardent, saps?

—I et sembla que aquest és el lloc de dir-m’ho?

—Potser no… Tornes a tenir ganes de tombar-me, oi?

—Sí.

—M’agrada —fa mentre els dits s’enretiren amb la mateixa lentitud que han avançat—. Som-hi?

Anem baixant, enredant-nos aparentment per un laberint de carrerons que ella deu conèixer prou bé, car mai no vacil·la, no s’ha d’aturar a orientar-se.

—De petita i de joveneta he viscut en aquest veïnat —em diu en fer-li-ho observar—. De fet, hi vaig néixer. I el meu germà també.

—És més gran que tu?

—No. Té dinou anys.

El cotxe de l’amiga és en un carrer més ample i vagament sinuós, en un modest aparcament subterrani, sota un dels edificis, vigilat per un home vell i amb ulleres gruixudes que la saluda quasi familiarment però sense moure’s del reducte des d’on controla les entrades i sortides davant d’una llauna de cervesa i, cal suposar-ho, entre capcinades. Trobem el vehicle a tocar de la paret del fons, en una zona ombrívola tot i que hi ha una bombeta, potser fosa.

Ja asseguda darrera el volant, les faldilles li pugen escandalosament fins al subjectador de les mitges sense que hi pari esment o se’n preocupi fins que, en desembocar a l’avinguda al cap de cinc minuts de recórrer carrers de direcció única i de trànsit difícil pel nombre de cotxes que hi passen la nit, decideix omplir el dipòsit en una estació de servei, quan malda per abaixar-se-les davant del meu esguard irònic mentre li dic:

—On no n’hi ha, no en pot rajar, o també: no hi ha més cera que la que crema. O encara, si em permets d’improvisar: no hi ha més tela que la que hi has posat.

—Això darrer encaixa més bé.

Renuncia als seus esforços, doncs, i suporta amb una impassibilitat perfecta, com si no hi fos, les llambregades del minyó llanut, encara un adolescent, que ens despatxa i sembla força més interessat per aquelles revelacions anatòmiques que no pas pels diners amb què el pago sense que ella m’ho hagi demanat. Després, quan ja tornem a rutllar, comenta:

—Tot té els seus inconvenients…

—Perfectament previsibles, en aquest cas. Però no pots queixar-te, si s’embadaleixen: tens les cuixes maques.

—Com la Polly? —riu.

—La de Brecht? —dic, i ella m’ulla.

—També l’has vista, o l’has llegida?

—Totes dues coses.

—Jo només l’he vista. I no les hi tenia.

—Brecht?

—L’actriu, ximplet!

—Qui era?

—Més m’estimo callar-m’ho.

—Està bé que tinguis alguna petita virtut.

—Sí —concedeix, sempre riallera—. Deu ser per compensar els defectes. Puta, lladre, incestuosa… però discreta.

—Incestuosa?

—Discreta —torna.

—No pas sobre tu mateixa —contesto, segur que, amb aquell ham, vol enganxar encara més la meva curiositat, però tot d’una distret en adonar-me que emprenem la mateixa carretera que, en imaginació, he recorregut una estona enrera.

—Segons i com… —fa—. Et sembla que ens segueix algú? —desvia la conversa com si hagués estat a punt d’afegir alguna cosa que al capdavall s’estima més reservar-se.

—No —li responc sense prendre’m la molèstia de mirar, ara—. ¿Qui vols que ens segueixi, amb les voltes que hem donat?

—Pel que pugui ser, farem una darrera maniobra. Més amunt hi ha un camí…

—Ja ho sé —la tallo—. No fa gaire que hi he deixat un cadàver; concretament, el cadàver d’un cònsol sud-americà. No sé si el deuen haver trobat, ja.

Noto una petita i sobtada rigidesa, una breu acceleració del cotxe, com si el peu se li hagués enfonsat més en el pedal, però la veu i l’expressió de la cara són normals quan, sense allunyar els ulls de la carretera, diu:

—Si l’has amagat bé…

—No; l’hem deixat abandonat a la cuneta.

—L’heu? —subratlla, i ara sí que em mira.

—Les monges i jo.

—Ah! —exclama, i en la seva rialla hi ha un sospir d’alleujament, com si un instant, agafada desprevinguda, hagués estat a punt de creure’m al peu de la lletra—. Em pensava que només era una i que et duia al convent —recorda les meves paraules d’aleshores que no volia pujar a casa seva, i ara em cal contar-li amb un relatiu detall una aventura que la sedueix, puix que no para de fer comentaris, de demanar-me més precisions, com si el fet fos real, o d’inventar-ne, ja que no ho és, fins que arribem a l’altura del camí que deu haver freqüentat en d’altres ocasions i pel qual entra.

Ens aturem si fa no fa a l’indret on en aquell episodi hem deixat el client difunt de la Rosa, darrera el tombant de la riba, que no és tan alta com la veia però fa una giragonsa prou pronunciada que ens oculta de tot als ulls de qualsevol que, com nosaltres, vingui de la carretera. Només al darrer moment, quan emprengui la corba, ens pot descobrir arranats a la paret i a les fosques.

—¿I sempre que vas amb una dona imagines coses d’aquestes? —em pregunta en silenciar el motor.

—No vaig amb gaires dones, Magda… Però no, no sempre.

—Hi havia algun motiu, avui?

—Potser sí. De seguida m’has agradat massa per resignar-me a la idea que fossis una puta com totes.

—No ho sóc —diu amb dolcesa i, quan veu que obro la portella i salto, em segueix.

Ens asseiem en un petit replà del terra, darrera el vehicle que ara sembla abandonat, i li dic que això, si algú ens segueix, l’incitarà a aturar-se amb la intenció d’investigar. Sabrem amb certesa, doncs, que no els hem despistats. Però el camí és buit i silenciós mentre es refaixa contra meu, altes les cames per culpa del terreny que baixa massa lentament. Mitges amunt, esclata la relativa blancor de les cuixes i enllà, a l’altra banda, un camp s’allarga fins a les profunditats de la nit.

Quan s’inclina més i torna a introduir la mà sota la camisa descordada, on la deixa reposar immòbil en el refugi de l’aixella, li demano:

—Em provoques?

—No. Ets tu qui em provoca a mi. Potser és que tinc una nit càlida… especialment càlida —precisa més.

—Les hi tens sovint?

—De tant en tant. Com qualsevol dona.

El soroll d’un motor que es va atansant ens sobresalta quan ens miràvem i, més recollits l’un contra l’altre, esperem amb la respiració involuntàriament continguda, però no és la policia, no pot ser la policia. És una camioneta vella i traquetejant, plena de caixes de cartó que sobresurten de la banda de darrera, on ha calgut lligar-les perquè no caiguin. L’home que seu al volant, amb una guspira de foc prop de la boca, ni es tomba a mirar el cotxe, com si no l’hagués vist.

Ens somriem, tranquil·litzats, ella encara amb els dits a la meva aixella.

—Per què, Magda? —li pregunto.

—Per què què?

—¿Per què em dius que tens una nit especialment càlida?

—Perquè és la veritat.

—Això no t’obliga a dir-ho.

—No.

—Doncs?

—No sóc una puta com totes —repeteix—. T’he venut la nit, però el meu plaer te’l vull donar.

—Ho fas sempre?

—No… No puc. Cal que l’home el vulgui.

—I com saps que jo el vull?

—Si tant t’hagués fet, ja m’hauries tombat fa bona estona. Al llit de casa… No?

—Sí —concedeixo, i m’adono que tots dos xiuxiuegem com si al nostre entorn hi hagués tot de persones que ens podrien sentir.

—Si no vas gaire amb dones públiques deu ser per això, perquè et fas massa il·lusions i, alhora, estàs prou convençut que tot serà ben banal.

—No ho nego.

—Però avui has tingut més sort. Bonica, jove, ardent…

—I incestuosa —completo.

Ella va enretirant la mà i, com si no hagués dit res, s’aixeca.

—Ara ja tenien temps de sobres d’haver passat, si és que ens seguien —fa.

Alço la mà cap a la seva i, en agafar-la-hi, l’estiro cap al meu damunt, on cau sense haver-se resistit i, asseguda, mal asseguda, amb una natja sobre els meus genolls i la cama de l’altra banda que li penja, allargada, reposa el palmell dret en la meva espatlla, la mà esquerra encara atrapada pels dits que la tenen presonera.

—Amb qui, Magda?

—No t’he venut tant —diu.

—Dóna-m’ho, doncs.

Sembla que hi reflexioni, vagament retreta, vagament llunyana, mentre els seus dits em toquen el coll amb una carícia lleugera que es desplaça cap a la base del crani i va seguint cap a l’altra banda quan, en deixar-li la mà que retenia, li descordo els dos botons de la brusa i li palpo els pits. S’arrauleix més, ara enfilant del tot l’altra natja amb un moviment que se li acaba d’endur les faldilles amunt, es mira les sines, que s’avancen de la roba, sobre el palmell en el qual pesen sense pesar i, llavors, la boca que s’atansa diu:

—Es pot estar molt bé, amb un home…

Prement una galta amb la mà que ha fet la volta pel bescoll, frega l’altra amb la meva i s’hi mou, va girant la cara fins que les boques es troben. Em besa, la beso, els llavis es xuclen i les llengües s’exploren parsimoniosament, com si tot el temps fos nostre. Després diu, sempre baixet:

—Molt bé… com ara. —Separa el rostre i em fita—. I un home pot estar molt bé amb una dona. Oi?

—Sí —contesto, quasi desconcertat pel to amb què ho pregunta, per la pregonesa amb què em mira.

—I tots els homes i totes les dones tenen dret a saber que s’hi està bé, així, l’un amb l’altre, abraçats, fent-se l’amor… Per a alguns, però, no és tan senzill.

—Què vols dir?

—Vull dir… T’has aturat mai a pensar en la vida sexual dels tarats, dels disminuïts físics, dels baldats?

—Et refereixes al teu germà?

—Sí. Em va costar una mica d’entendre o, si vols, d’acceptar, que algú com ell tenia les mateixes necessitats que qualsevol home. Perquè esguerrat i tot, era un home… bé, un adolescent, però els adolescents, als disset anys, ja volen una dona. I ell… ell no la tindria mai…

—I vas ser tu…

—Em mirava —prossegueix com si no l’hagués interrompuda—, els seus ulls, de vegades, s’encenien amb un foc que procurava amagar però que no podia reprimir. Era l’única dona al seu abast, però també era la seva germana, una persona tabú, i mai no hauria gosat fer un gest, dir una paraula, temerós d’ofendre’m i de perdre el meu afecte, avergonyit de veure en mi la femella per la qual cremava, a la qual oferia els seus homenatges solitaris i els plors que li provocaven… ¿Qui em pot retreure que hagi volgut fer-lo feliç, fer que se sentís normal, desitjat com tots ho volem ser?

—Magda…

—No diguis res, encara. Deixa que digui, ara que m’has fet parlar. No et creguis que no em va costar, però una dona és més decidida, més inclinada al bé… Sí, sí, al bé, perquè té més capacitat de compassió, i això l’ajuda a sobreposar-se als seus pudors. Ja ho sé, podries dir-me que ho vaig fer perquè era una puta i el meu sentit moral s’havia anat atrofiant; que una noia honrada, honesta, no se li hauria atansat, s’hauria estimat més veure’l patir, si és que s’adonava d’aquest sofriment.

—Continues dormint-hi? —la interrogo.

—Sí. Sempre que em vol… No et repel·leix? —s’inquieta.

—No. Em ve molt de nou, però em sembla que ho puc entendre.

—Mai no me n’he penedit —diu—, ben al contrari. Ara té una seguretat en ell mateix que abans no tenia, se sent sencer tot i la disminució física. Hi ha en ell…, com t’ho diré…?, una mena d’optimisme vital, una claredat de pensament, una robustesa d’inspiració… Ja t’he dit que era poeta…

—Sí.

—Aquesta transformació que observava, aquest equilibri recobrat o aconseguit per primera vegada, em van fer pensar que en podia ajudar d’altres.

—D’altres disminuïts? —faig, parpellejant.

—Sí.

Sempre abraçada al meu damunt, em conta un episodi inicial, quan aquell dia, al cap de quatre o cinc mesos de jeure per primer cop amb el seu germà, va coincidir, a la carnisseria on solia comprar, amb una dona que parlava amb la mestressa de la botiga del seu fill, un adolescent de divuit anys afectat per una artrosi que li havia deformat les cames i la columna vertebral i que ara els començava a plantejar una mena de problemes que no havien previst i que agreujaven considerablement la situació. No era cap consol saber, pel metge, que tots els nois que es trobaven en aquelles condicions passaven per una llarga època conflictiva a partir de la pubertat: els turmentava una sexualitat que res no podia distreure i que només es podia satisfer, tan incompletament, amb l’automanipulació. Ella i el seu marit ho entenien, se’n feien perfectament càrrec i portaven amb paciència aquella creu suplementària que de vegades, va reconèixer, els pesava massa. Més, però, pesava a l’adolescent…

La Magda escoltava i callava, no com dues altres dones que més d’un cop van intervenir entre la mare i la carnissera per fer lamentacions i dir vaguetats a l’estil de «amb els xicots, ja se sap» o «s’ha de trobar la manera de treure’ls-ho del cap», però quan la dona se n’anà amb la compra, va sortir al seu darrera i, en ser una mica més lluny, la va emprendre, excusant-se per la seva impertinència. No havia pogut evitar de sentir la conversa, va dir-li, i mentre escoltava havia recordat, s’inventà, el cas similar d’una família coneguda que, aconsellada per un parent, es decidí a procurar una dona al noi, un determini del qual, després, sempre s’havien felicitat. Per què no ho provaven, també?

I ella, la mare, gens ni mica de desassossegada, com potser es temia la Magda, va contestar-li que ells, el seu marit i ella, eren gent de creences religioses, però que així i tot havien pensat en aquella solució. Mai, però, no havien trobat el moment de fer cap pas en aquest sentit. On trobar una dona que condescendiria a apaivagar els desigs d’una persona estrafeta, perquè el noi era geperudet a conseqüència d’una desviació, i de l’artrosi, de la columna vertebral. Descartaven per endavant buscar una prostituta que, si s’hi avenia per diners, representaria un perill. Podia estar malalta, contaminar-lo, crear un altre problema…

I, llavors, la Magda va oferir-se-li. No era una prostituta del carrer, va dir-li, sinó una mantinguda, amb pis posat pel seu amant, que disposava de moltes hores i, essencialment religiosa també, però amb una voluntat massa flaca per abandonar aquella vida ociosa i còmoda, sempre havia pensat que li agradaria redimir poc o molt aquella falta, perquè sabia molt bé que ho era, acudint en ajut del proïsme. I ara, a la carnisseria, mentre l’escoltava, havia vist la manera, una manera de fer-ho.

Freqüentà la casa, va conèixer el pare i el fill, un noi esguerrat, sí, però d’una bellesa efeminada, callat, adust, que se la mirava de reüll, amb una hostilitat que delatava quin goig li feia; no aconseguí de fraternitzar-hi gaire en el curs de dues menjades que féu amb la família, va congraciar-s’hi una mica més una tercera vegada, quan es posaren a jugar als escacs i ella, que en sabia poc, va perdre totes les partides. Més endavant, un vespre que va dir que tenia els pintors a casa i tot estava damunt davall, van invitar-la a quedar-se a sopar i a dormir i, a la nit, quan tothom s’havia enretirat, va deixar la seva habitació, se n’anà al dormitori del noi coberta només amb un salt de llit que li havia prestat la mare, va posar-se un dit davant la boca, en senyal de silenci, en veure que ell llegia, li enretirà el llibre de les mans, deixant que la roba se li obrís, i s’inclinà a besar-lo.

Quan més tard el noi, totalment desglaçat, li demanà si no ho farien d’altres vegades, ella va contestar-li que sí, però no d’amagat. Ho dirien als pares. Ella mateixa se n’encarregaria, i estava segura que no s’hi havien d’oposar. L’estimaven molt, comprenien moltes més coses que ell no es pensava, també havien estat joves i fogosos, i no voldrien privar-lo d’aquella joia.

—És clar que van resistir-se una mica, tal com havíem convingut, però van acabar per cedir.

—I encara el veus? —li demano.

—Sí, un cop cada dues o tres setmanes, però no m’hi quedo a dormir. Hi vaig quan la seva mare és fora. Contenta i tot com està del canvi de l’Òscar, que ara sembla un altre, no li agrada ser al pis quan ens tanquem a l’habitació. Diu que li fa una mena d’angúnia pensar en les coses que devem fer… Vam convenir, doncs, que hi aniria quan no hi fos.

—Els deus cobrar molt…

—No els cobro res. Són gent modesta.

—I també ho sap, això, el teu germà?

—No, no ho sap. Mentre no li fa res i li sembla natural que vagi amb d’altres homes, potser perquè sempre m’hi ha vist anar i aquesta és la meva professió, podria engelosir-lo que consolés algú altre com ell. Més val evitar-ho.

—Quina vida més estranya, Magda!

—Estranya? Bé, potser sí, ¿però no ho són una mica totes, cadascuna a la seva manera?

—És possible.

—I la teva? —s’interessa aleshores.

—Se suposa que, en un tracte com el nostre, la dona conta mentides a l’home, però no a l’inrevés.

Ella es redreça una mica, fent més avinents les sines, que oscil·len amb el moviment, però també ara sembla més encuriosida que molestada quan diu:

—O sia, que creus que són mentides?

—M’agradaria que no ho fossin.

—Ah, ah! —somriu—. Això sí que valia la pena de sentir-ho… Em trobes interessant, oi?

—Sí, força.

—Sóc interessant —declara amb la seva habitual immodèstia—. Però també ho ets, tu.

—Jo? Per què?

—Sempre és interessant un home que no et tomba de seguida que pot; un home que s’exposa que el detinguin per ganes de veure un Renoir; un home que no fa cap objecció a l’incest que no deixa de ser incest encara que sigui consumat i repetit per motius terapèutics; un home que, en una sola nit, té prou imaginació per fer l’amor amb una activista política, amb una metgessa desenfeinada i amiga de juguesques i amb una monja que, al capdavall, potser era de clausura i tot… Ho era?

—No se m’ha acudit de preguntar-li-ho —dic.

—Ho pots fer quan la tornis a veure.

—No me n’oblidaré. De tota manera, en cap d’aquests episodis no hem arribat al llit.

—Per sort meva! No et sembla!

—Si la nit continua càlida, sí. Hi continua, Magda?

—Desassossegada, si t’interessa saber-ho.

—M’interesso… i em desassossega —li dic en un to de veu que la posa a l’aguait, car llavors em demana:

—Si no et fa res… No em tombis, encara.

—Encara?

—Sí. Si et plau…

—Per què?

—Perquè… He d’aprofitar que puc escollir el moment. No passa mai, això. I sóc capritxosa, molt capritxosa. Ja sé que una puta no s’ho pot permetre…

—Ni amb el teu germà, o amb aquest altre noi? Sembla que haurien de ser complaents.

—Hi ha moltes limitacions, amb ells. És natural… Però potser que ens n’anem, ja. Encara hem de fer una mica de camí. I com que tu no em vols contar res…

Li ho conto al cotxe, quan ja tornem a rutllar per la carretera, i es fa un tip de riure quan li dic que sóc de la policia i que, en proposar-me de passar la nit amb ella, ja era el tercer agent que circulava per l’avinguda de Sarrià amb l’esperança que l’emprendria i que, fantasiosa i ingènua com és segons els informes que hem recollit, en un moment o altre faria una imprudència que justificaria la detenció. I, ves per on, que ha fet més, que m’ho ha cantat pràcticament tot!

—Quina sortida! —exclama ella, encara rient, quan acabo—. Aquesta sí que no me l’esperava!

—¿No t’ha cridat l’atenció que acceptés el teu preu sense ni regatejar-lo?

—No, gens. És cert que n’hi ha que no l’accepten, però molt rarament trobo algú que el discuteix… I què, ara? Deus voler que tombi, si m’has de portar a la comissaria —diu alegrement.

—Hi ha temps. Abans voldria aclarir unes quantes coses més…

—I no penses escorcollar-me? Podria dur una arma.

—No pas a sobre. I, la bossa, ja l’he mirada mentre orinaves —l’assabento.

—Però ho dius de debò, tot això?

—Molt de debò.

—Sí que m’he lluït, doncs! —però la veu continua enriolada—. Què més vols saber?

—Com vau treure la tela al cap de cinc dies de robaria.

A desgrat de les rialles, estava convençut que ara es retrauria, però no, és gairebé satisfeta, sense que em calgui insistir ni fer preguntes suplementàries, que em conta com va anar tot des del començament, quan quatre persones, ella inclosa, van entrar al museu separadament i es van anar situant a l’indret convingut. A la sala del Renoir, hi desemboquen dos corredors i hi ha una altra porta que la comunica amb la sala immediata. Els tres còmplices que havien de fer la vigilància van cobrir discretament aquestes entrades i sortides mentre l’encarregat d’apoderar-se de la pintura, atent a una coincidència de senyals que li indicava el moment oportú, procedia a desmuntar el quadre, a enretirar-ne la tela i a muntar-lo de nou en dos minuts i mig. Després d’haver-lo estudiat i examinat detingudament en el curs d’altres visites, durant tres setmanes s’havia entrenat amb un marc idèntic fins que ja no pogué superar aquell rècord de velocitat.

No li va caldre tant de temps, i també havia assajat la maniobra, enganxar la tela darrera un altre quadre, lleugerament més gran, de la mateixa paret, on tot just acabava d’amagar-lo quan un matrimoni d’edat, estranger, embocà el corredor que travessà sense aturar-se, directament cap a la sala del Renoir, com si aquell fos el segon tomb que donaven i ara volguessin, només, contemplar altre cop allò que més els havia agradat. Tot i això, el senyal d’alerta es va fer a temps i va permetre que aquesta persona, la que hi havia a l’altre corredor i el xicot que acabava de subtilitzar la pintura disposessin d’uns minuts que aprofitaren per abandonar el museu.

No va ser tan afortunada ella, la Magda. Des d’on era situada dominava l’altra sala, com calia, i una part de la del Renoir, però no pas els passadissos. Deixà la vigilància, és clar, en veure que el xicot havia enllestit la feina, però no se les emprengué darrera d’ell precisament per no haver de passar per on hi havia hagut la tela, sinó que féu la volta per darrera, endinsant-se en l’edifici abans d’encaminar-se a la porta per la qual, abans d’arribar-hi, ja sabia que no sortiria fins al cap d’una bona estona, quan s’hagués procedit a un control dels visitants, a la seva identificació…

—I, a partir d’aquí, ja no cal que t’expliqui res més —s’interromp—. Estàs al corrent de l’interrogatori, de l’escorcoll, de la vigilància. Saps quins han estat els meus moviments, les persones amb qui he estat en contacte.

—Aparentment, amb cap dels teus còmplices.

—És clar. No sé si la vigilància era de preveure, però sou tan sapastres… —i, un cop més, la rialla li inunda la gargamella.

—O tu molt llesta.

—També pot ser —admet—. Fet i fet, el pla que vam dur a terme era meu i ens ha sortit bé. La tela ha desaparegut.

—Qui la va enretirar?

—No pas jo.

—A comissaria t’obligaran a dir-ho, Magda…

—Encara no hi som —i ara torna a treure els ulls de la carretera, busca els meus—. Sembla que t’hi penses molt, a dur-m’hi… O és que potser tens d’altres projectes?

—Quins projectes?

—Et podries entendre amb mi.

—Suspecta com ets?

Ella s’arronsa d’espatlles, de nou amb la vista al seu davant.

—També ho són les altres persones que aleshores eren al museu… Podria donar-te una participació en el negoci.

—Tens la intenció de vendre’l, doncs?

—Està venut. Ho estava quan vam projectar de robar-lo.

—O sia, que va ser un encàrrec…

—Diguem-ho així.

Observo uns moments de silenci, l’esguard en el seu perfil, sorprès per la serenitat que expressa i, a la fi, no puc estar-me de comentar:

—No entenc que t’ho preguis tan bé, que ho confessis tot, o gairebé tot, amb aquesta tranquil·litat.

—Si confio comprar-te… No seríem pas el primer policia i el primer criminal que fan tractes. El vint per cent i, de propina, si vols, un moderat usdefruit del meu cos. No et fa peça, això de poder tombar-me de tant en tant, de franc? —afegeix amb cinisme.

—¿És que vols que afegeixi una acusació de subornament a les altres?

—No ets pas incorruptible! —m’engega—. No ho és ningú que compra dones per les cantonades.

—No compro dones per les cantonades! —protesto—. És cosa del servei.

Altre cop la rialla que brolla, tan abassegadora, ara, que es veu obligada a aturar-se, quan repenja el cap en el volant i, en alçar-lo, té els ulls plens de llàgrimes.

—Perdona… —diu després—. Però això que la policia obligui els agents a anar de puta… Digues, espera que en tinguin ganes o bé… —No pot parlar, la hilaritat l’escanya i, quan aconsegueix de dominar-la, ja se li ha acudit un altre motiu que la farà esclafir de bell nou mentre pronuncia les paraules—: I els casats? No els respecta ni la lluna de mel…? —Caldrà esperar una mica que, exhausta i encara amb la respiració sacsejada, pugui preguntar—: Ho ets, tu?

—De casat? No.

Sospira.

—I pensar que jo em creia que la feina de policia era ingrata, sovint avorrida, sovint arriscada, quan la veritat és que aneu d’una disbauxa a l’altra! Seduint vídues, perseguint casades, comprant dones cares, qui sap si entrenant alguna verge ingènua… ¿N’estreneu gaires?

—Ets inimaginable!

—No cal imaginar-me —replica—. Sóc al teu davant…

—Potser no ets real del tot.

—Potser no ho som ni l’un ni l’altre. Potser hi ha algú que m’imagina i fa que m’imagini algú altre que al cap i a la fi també s’imagina ell…

—Com un déu?

—Com un novel·lista. —Engega altra volta, ara amb una expressió més seriosa—. Algú assegut darrera una taula, amb una ploma a la mà i un plec de paper al seu davant…

—I cap on ens fa anar, ara?

—Potser encara no ho sap, potser es va entretenint en aquest diàleg mentre ho decideix.

—¿Vols dir que s’ha posat a escriure sense saber on era el Renoir?

—Podria ser.

—Però —li objecto— allí on sigui ja l’hi has portat, o ho ha fet un dels teus còmplices… No ho pots ignorar, doncs?

—Jo, no. —Frena en sec, projectant-me perillosament cap al parabrisa, on tot just tinc temps de repenjar les mans—. Escolta —diu abans no pugui protestar—: m’he avançat a la seva imaginació.

—Que potser contemplava la meva mort…

—No siguis exagerat! T’adones del que vull dir?

—Què vols dir?

—Que no el necessito. Si me li avanço, més aviat em necessita ell a mi. Sense mi, no pot sortir-se’n.

—No el facis patir, doncs.

—Et sembla que li dec alguna consideració? Però sí, no siguem injustos. M’ha afavorit més que no pas a tu, perquè m’ha donat la clau del joc.

—I si tornàvem a la realitat? —li proposo.

—No n’hem sortit mai —diu ben decididament mentre engega per tercera vegada—. Un noi que disposa de temps i de diners i una puteta que li fa goig…

—Però ara la nit ja no és tan càlida, oi?

—Per què no? No ha deixat de ser-ho en cap moment.

—Podia haver-la enfredorida el policia.

—No pas un policia com tu… ¿Saps que em mig pensava que no podries resistir la temptació?

—De quina temptació parles?

—No et facis l’ingenu, ara. Si jo era una lladre, tu podries ser perfectament un policia.

—Magda —l’adverteixo—, em sembla que t’estàs preparant un despertar força desagradable, si t’has fet aquesta idea.

—Cap idea, Agustí. T’ho puc demostrar amb una simple pregunta.

—Ah, sí? Quina?

—Aquesta: ¿com pots ser un policia que anava al meu darrera si no he robat mai cap tela i ni tan sols no era al museu quan la van prendre?

M’espia sense perdre del tot de vista la carretera i el cap fa un petit senyal d’assentiment, de complicitat, quan somriu en resposta al meu somriure, gairebé tímid. Després li dic:

—Magda… Què hi feies, allí, a Sarrià?

—Ja ho has vist.

—Però no ets una puta…

—No t’he cobrat?

—Vull dir que, per algun motiu, jugues a ser-ho.

—¿Com aquella metgessa que t’has tret de la imaginació?

—Sí.

—Doncs no.

—Tu mateixa has dit, fa una estona, que no eres com totes…

—I és veritat, no ho sóc. Al carrer només hi surto quan necessito un home… Deus recordar que també t’he dit que vaig vendre la meva virginitat. Potser no t’ho has acabat de creure, però és cert.

—Potser ni m’ho acabo de creure encara.

—Doncs fas mal fet. M’estranya que una persona imaginativa com tu sigui tan escèptica… És cosa de la teva professió, potser? De què fas, si es pot saber?

—No hi ha inconvenient. Sóc sacerdot —li declaro, i ara sóc jo qui l’espia de cua d’ull, amb ganes de sorprendre un gest, una expressió d’esbalaïment, però ella ho encaixa molt bé.

—Secular? —fa.

—Regular.

—Molt oportú. Ara em puc confessar sense reserves…

Després d’haver-se estat en una botiga de dependenta, va posar-se a treballar en un despatx, em diu, però no li agradava, volia fer d’altres coses, estudiar, dibuixar, potser escriure, que no podia fer perquè a casa seva necessitaven aquells diners que guanyava. La mare, ja molt delicada de salut, cobrava una minsa viduïtat que no arribava enlloc i amb l’Eusebi, el seu germà, més aviat hi tenien despeses extres que acabaven de desequilibrar el pressupost familiar. De fet, passaven privacions. I aleshores, quan potser feia sis mesos que s’havia col·locat per segona vegada, va conèixer un home molt més gran que ella, d’uns quaranta anys, que era client de la casa, una empresa que distribuïa productes alimentaris d’importació. L’home era propietari d’una cadena d’autoserveis i anà al despatx, un primer cop, a resoldre unes irregularitats d’avituallament que ja estaven degudament solucionades, sense que hagués sortit cap més problema, quan hi acudí un segon, un tercer i un quart matí en l’espai de tres o quatre setmanes.

Un comentari del director comercial que, mig en broma i en veu alta, es preguntà si el senyor Sallaric havia perdut la confiança en el seu braç dret, que era l’encarregat de fer les comandes i d’establir les liquidacions, quan ara era ell, personalment, qui es prenia la molèstia de visitar-los sense cap necessitat, va fer obrir els ulls i les orelles a l’adolescent, la qual, eixerida com era, de seguida relacionà aquelles freqüentacions amb les mirades que el comerciant li adreçava, amb els somriures prou significatius que li dedicava en parlar-hi breument…

Estava, doncs, preparada quan, un vespre, l’home es féu el trobadís. És a dir, ella, la Magda, esperava l’autobús a la Rambla quan un cotxe s’aturà ran de parada, al seu davant, s’obrí la porta i el senyor Sallaric li preguntà cap on anava.

—Naturalment —diu amb ironia—, a ell li queia de pas…

S’avingué a deixar-se acompanyar a casa. L’home era agradable, sabia fer-se simpàtic i, durant el trajecte, entre comentaris per a ell de segur força més intranscendents, introduí preguntes ben orientades a saber una mica qui era la noia i explicà, sense insistències, que per la seva banda havia enviduat de molt jove, que el seu fill, ara un xicot de disset anys, estudiava en un centre estranger. Insinuà discretament, sense tons elegíacs, la seva soledat, donà a entendre que en aquest món els negocis no ho són tot, que potser ocupen i ajuden a passar el temps però no acaben de satisfer. No va pronunciar ni una paraula incorrecta, no suggerí cap cita, cap trobada…

Dies enllà, però, va saber escollir el moment oportú d’un segon encontre falsament accidental quan, a l’hora de plegar de la feina, la noia va ensopegar-se’l a la porta d’una camiseria o, més aviat, davant l’aparador, on examinava, va dir, uns jerseis d’estiu que tenien exposats i sobre els quals li va demanar el seu parer després d’haver bescanviat unes paraules de salutació. I aleshores, de cop i volta, com si se li acabés d’acudir, li preguntà ¿per què no entrava amb ell i l’ajudava a triar? La noia va riure, va riure ell, però al cap de dos minuts ja eren tots dos a l’interior de l’establiment, on, abans de sortir, el senyor Sallaric s’obstinà, sense fer-se pesat per com s’hi esmerçava, a fer-li acceptar un petit obsequi per la seva «col·laboració», una brusa verda amb ratlles blanques a les mànegues i a la cintura.

En abandonar la botiga, ja era relativament descortès negar-se a acompanyar-lo a la cafeteria de l’altra banda del carrer, on justament tenia aparcat el cotxe, en el qual, no sense imprudència, van deixar els paquets abans d’instal·lar-se en una taula a fer un piscolabis mentre conversaven. Una mica per casualitat, l’home va assabentar-se de les afeccions artístiques de la noia, i allò li facilità de parlar dels nostres museus, que la Magda coneixia malament. Se’n va seguir una invitació a visitar-los plegats, per tal de fer-li de guia, precisà ell, i en sortir del bar, al cap de mitja hora, perquè el senyor Sallaric no volia que la mare s’enquimerés si la noia feia massa tard, ja havien convingut de veure’s al cap de tres dies, dissabte.

Successivament, van fer el Museu d’Art Modern, la Fundació Miró, el Museu d’Art Romànic, el Museu Picasso, van visitar unes quantes galeries i, al cap d’una mesada, se sentien ja tan en confiança que ell, una tarda, instal·lats tots dos al cotxe, suggerí que potser es podrien trobar més sovint, fer alguna sortida fora ciutat, sopar plegats… Li agradaria, anà dient, que fos més completa aquella relació que els unia i que per a ell significava un rejoveniment. Ella l’escoltava sense desplaer, amb interès, lleugerament entreoberta la boca, cap a la qual el seductor acabà inclinant-se per tal de besar-la. La Magda el va aturar a temps, amb gentilesa, la mà entre els seus llavis, privant-lo d’establir el contacte que ell desitjava i que aleshores pregà, humilment, que li fos concedit. Ella continuà refusant-se, sempre amable, sense amagar, al mateix temps, que se sentia afalagada, pronunciant a la fi un qui sap, potser més endavant… que li donava esperança, que el privava de sentir-se verament rebutjat.

Accedí a complaure’l, sense concedir-li cap més llicència ni quan ell es féu més insistent, en el curs d’una entrevista posterior, quan la Magda, amb una habilitat impròpia de la seva edat, ja havia aconseguit de saber una mica més del seu pretendent, del qual es parlava com d’un home notòriament interessat per les faldilles, sempre amb una amiga o altra instal·lada en pis propi i amb una gran inclinació pels fruits verdosos. Tenia fama de generós i la seva fortuna li permetia de pagar-se qualsevol caprici. La noia decidí de posar aquesta generositat a prova.

En una altra entrevista va tolerar-li encara de besar-la, féu semblant que estava a punt d’abandonar-se quan sentí les seves mans sota la roba, però de seguida es recuperà, va apartar-se’n com si li costés un gran esforç i mormolà que més valdria que no es tornessin a veure. Va reconèixer, quan el senyor Sallaric tractà de persuadir-la del contrari, que estava torbada, que començava a posar-li afecte, però que això era una raó de més per interrompre aquella relació que, si prosseguia, li costaria llàgrimes i sofriments, com a qualsevol noia que es deixa arrossegar per les seves primeres emocions i, en perdre el cap, ho perd tot. Era una manera delicada d’informar-lo que era verge…

D’altra banda, mentí, ara no disposaria de tant de temps; un metge havia donat esperances de guariment al seu germà, de la condició del qual ell ja estava assabentat de converses anteriors, si acudia a un especialista estranger, un alemany, que havia desenvolupat un nou procediment operatiu amb un èxit notable. La intervenció i estada en clínica eren cares, i car era el viatge a Frankfurt, on els caldria anar. Per aquell motiu, ella s’havia procurat una segona ocupació, a hores, i la mare estava disposada a hipotecar o a vendre’s el pis que, sortosament, el pare va aconseguir de pagar abans de morir-se. Confiava que, així, en un termini relativament breu, podrien reunir les quatre-centes cinquanta mil pessetes que pel cap baix necessitaven…

Eren molts diners, i el senyor Sallaric, que es creia o no es creia la contalla de la noia, no els oferí. Al cap de quatre dies, però, la Magda va rebre, per correu, un taló per aquella quantitat. No l’acompanyava cap nota, cap missatge. Ella va cobrar-lo i, només aleshores, i per primer cop, trucà al seu benefactor. I no pas per parlar-li del xec, al qual no féu cap referència, sinó per queixar-se que la tenia molt abandonada. ¿És que potser estava més enfeinat que de costum? L’home la cità per aquell vespre, a casa seva. Hi podria anar?

—Hi vaig passar tota la nit —acaba ara.

—I d’altres nits, suposo…

—I d’altres nits. Sí, pare —diu, i em fa l’ullet—, vam pecar molt. No gaire temps, però. Fins que al cap de cinc o sis mesos trobà algú altre disposat a deixar-se estrenar. Llavors la mare ja era morta i el meu germà i jo acabàvem d’instal·lar-nos on vivim ara… ¿De quin orde ets?

—Mendicant.

—Ah! I tots aquests bitllets procedeixen d’almoines?

—I, com pots veure, es destinen a bones obres… ¿No et va proposar de posar-te pis, com dius que feia amb d’altres?

—No oblidis que era una menor. Li calia prendre precaucions; sempre ens vèiem força discretament, un cop vam començar a dormir plegats. Mai no he estat l’entretinguda de ningú… Ara hem de tombar cap aquí —s’interromp.

Entra en un camí estret, obert entre dues ribes i amb el terra ple de pedruscall que espetega i salta sota els pneumàtics. Darrera els marges, en els camps, es siluetegen arbres robustos, amples de tronc i amb les copes que es toquen. Més endins, el camí s’enfonsa cap a una mena de barranc que remuntem per un pendís relativament abrupte, dalt del qual ens esperen tot de sots que ella procura evitar desviant el cotxe cap als esbarzers que creixen a les vores i que freguen la carrosseria.

—Però on carall anem, Magda?

—A una masia. És aquí mateix.

—Una masia? I què hi hem de fer?

—El Renoir… —xiuxiueja.

—En què quedem? Havia entès…

—Havies estès bé. Però n’hi ha d’altres, oi?

—I tu en tens un?

—No dic que sigui meu.

—I la masia?

—La tinc llogada.

Hi arribem per un altre camí més uniforme de pis que, al cap de cinc o sis-cents metres, voreja un turó en l’extrem més llunyà del qual, com refugiant-se en la seva tossa, es dreça una construcció oberta, a l’altra banda, sobre un pla dominat per sis pins que després davalla lentament cap a una garriga tallada, més avall, per un avenc que va eixamplant-se cap a la dreta, on es distingeixen els llums d’un poblet. Hi ha més arbres, tres figueres, com veig en entrar a la reduïda esplanada, darrera una paret caiguda de la qual ja només queda un amuntegament de pedra. N’hi ha més, però aquestes són autèntiques roques, en el vessant de la muntanyeta que fa pensar, distribuïdes com estan, en una escala feta per a gegants.

Ens aturem davant la porta, generosament ampla, amb un arc que puja, gairebé impecable, cap a sota les dues finestres del pis. Més amunt n’hi ha tres, baixes i estretes, que deuen correspondre a les golfes. Un mur, també de pedra, prolonga la construcció cap al costat de la garriga, interromput per una porta de fusta, com la del mas, però d’un sol full. A la capterrera, s’arrengleren tot de feixos de brosta que el fan més alt.

—L’has modernitzada, per dintre?

—Hi hem fet l’indispensable. Ja ho veuràs.

Però tardaré una mica més que no ens pensàvem. En obrir la bossa, descobreix que s’ha deixat les claus. En buida el contingut sobre el repeu de la llinda, il·luminada pels fars que torna a encendre, però la clau de la portalada, una ferramenta llarga i molt quica, com em diu, no hi és. Superant un moment de desconcert, però, m’assegura que tanmateix hi ha maneres d’entrar-hi si m’avinc a saltar per una finestra. Ella hi està disposada.

—Hi ha una finestra oberta?

—Oberta no, però és fàcil d’obrir. No té finestró i n’hi ha prou trencant el vidre. Ja ho veuràs —repeteix.

Tombem cap al costat de l’annex, fins on la paret s’eleva un xic més per formar una construcció coberta el teulat de la qual va davallant cap a darrera la casa. És l’antiga pallissa, m’explica, on encara queden eines de pagesia i un carro que conserva únicament una roda. És per l’angle que assaltem el mur.

Hi ha l’obstacle dels feixos, però enfilada al meu damunt, des d’on arriba bé a la capterrera, aconsegueix d’empènyer-ne un i fer-lo caure a l’interior d’allò que fou el corral. I és des d’allí, des de dalt, indecorosament culivada, que allarga una mà cap a la meva per ajudar-me a pujar al seu costat. Però no és tan senzill, el braç no és prou llarg i ens cal procedir d’una altra manera que discutim breument, mentre, des de sota, la contemplo amb tant d’interès que ella no pot estalviar-se un comentari somrient:

—Atractiu, oi?

Després canvia de posició, s’asseu i, un cop les cames li pengen, és planer agafar-me al seu turmell i, amb aquest punt de suport que facilita el meu impuls, hissar-me fins a la capterrera amb la mà esquerra que s’hi arrapa i l’altra que puja per les cuixes, cap a les quals torna quan sóc dalt i ella, girant-se’m, m’abraça, em besa, i diu:

—Ara, si vols…

La paret té potser trenta centímetres d’amplada i, entre el mur de la pallissa i el primer feix, no disposem ni tan sols d’un metre d’espai, a part que les pedres, pujades en sec, sense argamassa, treuen cantells i són prou irregulars per incrustar-se incòmodament a la carn. Me la miro de prop, escrutant els seus ulls:

—Ho dius seriosament?

—No ho sé… No —decideix a la fi—. Però besem-nos més…

Ho fem, jo abocat al seu damunt i ella amb l’esquena i la nuca que es repengen en el mur de darrera quan ha mogut les cames i es queda cavalcant amb un peu a cada banda de la paret. Ens hi eternitzem, esgotant les exploracions dels llavis, de les llengües, amb petons ara i adés violents i, de tant en tant, amb besades que llangueixen d’una boca a l’altra fins que la violència rebrota o la carícia s’immobilitza en un contacte ple, aprofundit…

—No és al convent que n’has après —bleixa—. Ni amb monges.

—No.

—Ni amb putes.

—No.

—No —repeteix—. ¿Saps que m’agradaria que ho fossis, un frare?

—Ho sóc.

—Sí —se li alegra la boca—. I amb dispensa del vot de castedat. —Sospira—. Entrem, ja?

—Hi ha un Renoir, Magda?

—Ja ho veuràs —diu per tercera vegada.

Altre cop drets, escalem la teuladeta sense gaire esforç i, a poc a poc, ajupits amb les mans a frec de les teules per tal de repenjar-nos-hi si rellisquem, anem atansant-nos a una finestra gairebé quadrada que s’obre en la paret de la masia, potser a una alçada de metre i mig. De fet, s’hi obre de debò; no està tancada com havia dit, sinó mal ajustada, amb el batent que se separa potser mig pam del marc de pedra. Un cop redreçat, únicament em cal empènyer-lo una mica més i, aleshores, enfilar-me fins que l’estómac reposa en l’ampit pel qual vaig esmunyint tot el cos cap a l’interior fosc.

Les mans palpen, acaben per ensopegar amb una mena de lleixa, els fogons, perquè això és la cuina, com em diu la Magda des de fora, hi progressen amb compte, s’hi afermen, fins que les cames ja són dintre i em puc agenollar, amb el tors alçat i girant-me de cara a la finestra, a la noia, que ja em segueix i que ajudo a entrar.

—Veus? —fa—. Ja hi som.