2

M’ha anat guiant pel barri de les Corts, sota la Diagonal i no gaire lluny d’on, amb un peu a la vorera i l’altre a la calçada, s’ha abocat a la finestrella oberta del cotxe per tal d’invitar-me a una nit d’amor venal, i ara, en entrar a la placeta, assenyala sense precisió cap a una de les cases, de tres i de quatre plantes, mentre em diu que hem arribat.

Sorprenentment, hi ha lloc de sobres en aparcar, però faig uns metres encara, fins a la part de dalt, on el carrer em sembla més ample, i llavors desvio el vehicle cap a la vorada central, davant mateix d’un banc de pedra amb abundants rastres de colomassa; m’inclino, freno i, en apagar el motor, tot just de cua d’ull, vagament, m’adono del seu gest quan enretira les mans de la bossa que havia obert sobre els genolls i alça el braç. La fiblada, al coll, em sobta com l’atac sense solta d’un insecte en el moment que em giro, i estranyat, em queixo:

—Què fas?

Veig encara l’agulla hipodèrmica que se separa de la jugular, quan al meu torn alço la mà per tal de repel·lir, ja massa tard, una agressió inexplicable; veig la seva cara que retrocedeix i va fonent-se en l’obscuritat i, tot seguit, com si no hi hagués hagut cap lapsus, la línia de llum sota una porta. En moure el cos m’adono que tinc els canells emmanillats darrera, a l’esquena, i que no em podré treure, doncs, aquesta mena de banda de roba que, introduïda entre els llavis, em sega la boca, lligada ben fort a la nuca. Tardo una mica més a notar que també m’han fermat les cames.

Jec en algun lloc, sobre quelcom de tou i tot envoltat d’una fosca que la ratlla de claror, massa minsa, no ajuda a dissipar. Només puc dir-me que sóc sota teulada i suposar que la Magda m’hi ha portat. Retorna, en forma d’imatges, la breu escena del cotxe quan, havent-me punxat, s’allunyava de mi, i ara s’hi barregen, s’hi sobreposen d’altres imatges que ressuscito de l’inconscient, del somni que m’ha provocat la droga. Perquè és ben clar que m’ha injectat algun producte hipnòtic d’acció prou ràpida per abatre’m quasi instantàniament.

Torno a veure la noia d’aspecte seductor, discretament vestida, discretament pintada, amb una boca ampla i voluptuosa i uns ulls falaguers i maliciosos en dir-me un preu potser un xic extravagant ni que fos per tota una nit i el gest que ha tingut quan, havent-li obert la portella en silenci, s’ha assegut al meu costat sense fer l’habitual exhibició de cuixes que el moviment facilita. I em pregunto el perquè d’aquest acte per força premeditat si ja tenia la xeringa preparada amb un adormidor. L’objectiu no poden ser els diners: hauria pogut prendre-me’ls allí mateix, a la plaça, i fugir amb temps suficient per evitar-se persecucions. Quanta estona he restat sense coneixement? Cinc minuts, deu, un quart? Amb un minut en tenia prou per escorcollar-me les butxaques…

La postura és incòmoda, amb les mans subjectes que no em permeten de jeure pla, de sobines, i m’obliguen a quedar-me sobre un costat, i és incòmoda, aquesta mordassa, massa premuda, tan premuda que sembla que estigui a punt d’esqueixar-me les comissures dels llavis. Salivo més que de costum, i també això contribueix al meu inconfort…

Me n’oblido quan unes veus trenquen el silenci i, amb elles, sento una estranya remor de passes. O no, no és gens d’estranya: pugen graons. Sóc doncs en un pis, la Magda m’ha portat a casa seva, i encara és més singular que hagi procedit com ha fet quan de bon grat l’hi acompanyava per tal de dormir amb ella.

La porta s’obre, s’encén una bombeta que, des del sostre, il·lumina la cambra, però fins després no veig que únicament hi ha tres cadires desaparellades, una d’elles amb el cul de boga, i, a terra, el matalàs on jec. Ara només veig que cap de les tres persones que entren no és la Magda. Són tres nois en cos de camisa i amb la cara encaputxada, tres nois que contemplo mentre moc la cara i faig unes ganyotes per a donar-los a entendre que la mordassa em molesta. De fet, però, dos d’ells no es fixen gaire en mi; miren el tercer, robust i musculat, que en canvi m’examina amb interès durant un minut, abans de girar cua sense que ningú no hagi pronunciat ni una paraula. Els seus companys, ben pigat de braços un d’ells i força camatort l’altre, el segueixen de nou fora i tanquen la porta. Tanmateix, no apaguen la llum.

Sento, no gaire lluny, el grinyol d’unes frontisses, però després tot torna a submergir-se en el silenci mentre creix la meva alarma. Una colla… M’han segrestat, potser? Aquesta cambra sense cap finestra, únicament amb una tarja, a pocs pams del sostre, que deu comunicar amb l’habitació veïna, ara fosca, i aquesta absència de mobiliari, amb un matalàs sense llit, tot fa pensar en una acció que no s’ha improvisat…

Em lliuro a tot de maniobres condemnades al fracàs. Que em conservi en bona forma física no és prou perquè ara tingui l’agilitat que em caldria, la flexibilitat indispensable per a fer passar, com provo, tot el cos entre els braços i procurar, aleshores, desfer-me del lligam que m’immobilitza les cames, treure’m la mordassa. Em puc asseure, em puc girar, puc posar-me dret, però amb les mans darrera mai no podré aprofitar l’obertura encara que aconsegueixi d’arrossegar una cadira fins sota mateix i, amb mil equilibris, enfilar-m’hi. Me’n separen més de dos pams. Tampoc no puc esmerçar el meu possible enginy en la porta, molt sòlida i de la qual han enretirat la clau en tancar-la.

Em canso amb moviments d’una futilitat que a mi mateix em fa pena i, exhaust, em torno a deixar caure sobre el jaç, on m’irrito els canells en intentar, un cop i un altre cop, de fer lliscar les mans per unes anelles enganyadores; semblen prou amples, però tan sols s’esmunyen fins sobre els metacarpians, on dec acabar per trencar-me la pell.

Dues vegades, durant les hores següents, sento passes, però ningú no em torna a visitar fins que ja deu ser de dia, quan repetidament m’he abaltit i m’he despertat, tret de la dormida per tot de malsons que accentuen el meu cansament, una angoixa sorda que procuro combatre. Ara, quan la porta s’obre, només són dos, el camatort i el pigat de braços. Aquest es queda fora, al llindar, amb una metralleta que m’apunta, mentre l’altre, que em pregunta si he d’anar a la comuna, m’adverteix que dispararan sense manies per poc que observin un moviment suspecte. Quan amb el cap li asseguro que faré bondat, em treu les manilles, em deslliga els turmells, em posa una bena als ulls, però no m’enretira la mordassa. No diu res quan em fricciono enèrgicament les extremitats per tal de restablir-hi la circulació i pacientment esperen tots dos que em pugui posar dret sense perill de caure.

La boca d’una arma em frega la cintura i em guia al llarg d’allò que deu ser un corredor, fins al wàter on he d’orinar quan m’ho diuen i cap a l’indret on m’indiquen sense que en cap moment em deixin sol. També em deixen rentar les mans en un lavabo del qual un d’ells obre i tanca l’aixeta i, de tornada a l’habitació, em fan seure en una cadira, m’alliberen de la mordassa i de la bena que em cobria els ulls… Al meu davant hi ha una tauleta ran de paret i, sobre, un tovalló de paper amb un entrepà de pernil, una taronja i un got de cafè amb llet.

Res no trava els meus moviments, ara, però seria ben suïcida fer una correguda cap a la porta que han tancat abans d’instal·lar-se al meu darrera, dret contra el mur, el pigat, que no ha abandonat la metralleta, i assegut a la cadira de cul de boga, el camatort, que, mentrestant, s’ha tret una pistola d’algun lloc. No sembla menys disposat a servir-se’n encara que la seva veu sigui amable en preguntar-me, per l’esmorzar:

—Us va bé?

—És aquest el tracte habitual que reserveu als vostres presoners? —m’interesso a tall de resposta.

—Habitual? —repeteix el xicot.

—Sí. No dec pas ser el primer… Em sembla haver notat un cert professionalisme.

—Mengeu —fa l’altre des de darrera la metralleta, però jo insisteixo:

—Suposo que la finalitat deu ser política…

—Ningú no us pot privar de fer suposicions —diu afablement el camatort.

—Entenc. No me’n confirmareu ni me’n desmentireu cap.

—Exacte. Mengeu —m’aconsella al seu torn.

Ho faig, lentament, sense autèntica gana, només perquè en comprenc la necessitat, però no per això renuncio a fer més preguntes.

—Es preveu que serà llarga, aquesta situació?

—No es preveu res.

—Depèn de quan paguin, oi? Però qui ha de pagar? A qui heu demanat els diners?

—A ningú —em contesta el camatort.

—No és qüestió de diners, doncs? —m’inquieto.

—No us hi amoïneu —intervé de nou el pigat sense distreure’s de la seva obligació d’apuntar-me.

—Ah, no? De què m’he d’amoïnar, segons vosaltres?

—De res.

Protesto, continuo interrogant-los, i sempre n’hi ha un o altre que respon precisament per no dir res, disposats com estan a no donar-me cap mena d’informació. En cap moment, però, no m’obliguen a callar, com podrien fer, i àdhuc accepten sense fer-me objecte de cap violència, quan m’impaciento, que cridi i que els insulti sense mesurar les meves paraules. No puc creure que tots dos siguin de tan bona pasta, però també em costa d’admetre que hagin rebut ordres de tractar-me amb miraments. Per què? I al capdavall no m’han estalviat cap molèstia lligat de peus i mans, emmordassat, aïllat en una cambra infecta… A la mateixa cambra on em deixaran, de nou emmanillat, amb la boca ben tapada i subjectes els turmells quan, a la fi, havent enllestit l’esmorzar, el camatort enretira la taula amb el got brut mentre el seu company, que de seguida tancarà la porta amb pany i clau, m’engega aquest comentari enigmàtic:

—No sabeu la sort que teniu!

La sort d’haver de lluitar contra l’angoixa, contra la ira, contra l’enrampament més difícil aquest de vèncer que no pas la indignació o el temor que va cedint el lloc a la curiositat. Potser m’han dit més que no es pensaven en negar que hi hagi hagut una petició de diners a canvi de la meva llibertat, però no puc imaginar, per voltes que hi faci, què poden haver exigit i, sobretot, a qui. Em cal descartar que el mòbil del segrest sigui una venjança política, que es tracta d’un comando ultradretà dedicat a combatre els moviments reivindicatius; si ho fossin, m’haurien liquidat a l’acte; menys encara he de creure que, siguin qui siguin, s’han arriscat a retenir un home pel simple gust de l’aventura… No, m’errava: no m’han dit res que encamini les meves conjectures, sinó que m’han extraviat. Si fos cert allò que asseguren, el misteri és massa obscur per penetrar-lo.

L’enfosqueix encara el procediment de què s’han valgut per segrestar-me. Una puta que et surt al pas per pur atzar, puix que una hora abans jo mateix ignorava que passaria per allí; una puta, per si fos poc, a la qual podia haver dit perfectament que no, sobretot pel preu que demanava… És que l’únic que volien era apoderar-se d’un home, de qualsevol home, el primer que s’avingués a seguir-la? No té sentit, naturalment.

Continuaré maldant per treure’n l’entrellat, sense aconseguir-ho, fins a l’hora de dinar, quan el camatort torna amb una xicota, també encaputxada i en la qual no reconec pas la Magda; aquesta és una mica més baixa i generosament mamelluda. Després, la seva veu confirmarà que no m’he equivocat. Procedeixen exactament com al matí: un d’ells, el camatort, a la porta, amb la metralleta que m’apunta, i ella que entra la petita taula, em treu la mordassa, em deslliga i, tot seguit, em va portant les menges: una ampolla de vi negre, una amanida abundant i un bistec gruixut. No puc evitar de preguntar-los si em cobraran la pensió.

—Més val que la moral sigui bona —em diu la noia.

—Guanyaria força si m’aclaríeu el motiu d’aquesta retenció…

—No n’estic segur —fa el camatort.

—No us sembla que això ho hauria de jutjar jo?

—No esteu en situació de fer un judici equànime, ara —m’etziba, i jo em tombo a mirar-me’l.

—No diria pas —li faig observar— que la paraula pertany al vocabulari corrent. Què sou, estudiants?

—Una servidora és cuinera —riu la noia, i jo desplaço els ulls, l’examino francament.

—I mare?

—Per què, mare? —se sorprèn de la meva sortida.

Amb la forquilla a la mà li faig el gest d’algú que contorneja un volum considerable, i m’explico:

—Ho deia per aquests desenvolupaments tan atractius.

Ara és el camatort que se li escapa una rialla, però tampoc ella no es formalitza, ja que si branda el cap reprovativament, ho fa d’una manera gentil, prou amablement perquè m’animi:

—No es poden tocar? O potser ja els usufructua algú?

—En exclusiva —contesta ella sense enfadar-se, potser fins i tot agradada de la conversa.

—I, tanmateix —dic—, les lleis de l’hospitalitat que en d’altres aspectes observeu tan bé… No hi heu pensat que caldria incloure aquest servei a benefici dels presoners?

—Massa arriscat —comenta el camatort—. Si ho provàveu potser ja no us en voldríeu anar.

—I llavors faria nosa…

—Sí.

Aparto el plat de l’amanida, m’atanso el del bistec i torno a fitar la noia.

—Tan bona ets, al llit?

—Per què no? —diu ella.

—I la Magda?

—T’agradaria saber-ho, oi?

M’aboco una mica de vi, me’l bec.

—Em va demanar molts diners… —començo aleshores, però ella m’interromp.

—És molt maca.

—Sí… Per què ho heu fet així?

—Se’t refredarà el bistec. Calent és més bo —m’adverteix a tall de resposta.

Menjo, torno a beure, alço de nou els ulls.

—N’hauré de fer molts, d’àpats, aquí?

—Ja ho heu preguntat, això —em recorda el camatort.

—No pas així.

—No, no pas així.

La noia recull el plat on hi havia hagut l’amanida, se’n va. El seu company penetra una mica més en l’habitació i després, mentre mastego, sento la remor d’una cadira, a la qual veig que s’asseu quan giro la cara. Deixa, ara, que l’arma li reposi sobre les cames, però els dits continuen a frec del gallet. És quan li pregunto:

—N’heu hagut de matar algun?

—Sempre sóc a temps de començar —és la rèplica.

—De debò… Em mataríeu?

—Jo, al vostre lloc, m’hi pensaria molt, abans de fer un disbarat.

—Podeu estar tranquil. Ja està pensat… Aquest matí ha quedat clar que no era qüestió de diners, sinó d’alguna altra cosa. D’alguna altra cosa que bé hauré de saber, més tard o més d’hora. Per què no ara?

—Parleu massa —es queixa.

—Bé he de compensar per quan m’obligueu a callar, amb la mordassa… És indispensable que me la torneu a posar? Aquesta deu ser una habitació interior, i d’altra banda us dono paraula que no tinc la intenció de cridar, de demanar auxili… I no crec que us interessi d’una manera especial el meu desconfort; si us interessava, no em peixaríeu com feu —i alço la forquilla, amb un tros de carn que havia acabat de tallar—. També us podeu haver adonat que sóc un home raonable…

—No puc negar que us ho preneu bé, fins i tot amb humor.

—Bé… La processó va per dintre —el contradic, però ell ja no em respon.

La noia torna a entrar, ara amb un plat en el qual veig un ganivet, una poma i un plàtan. El deixa sobre la taula, procurant no interposar-se entre el camatort i jo, per si li calia disparar, i jo me la miro, cercant els seus ulls a través dels forats de la caputxa.

—Postres i tot! Hi haurà cafè?

—Per què no? Ja el tinc al foc.

—Sense sucre —bromejo.

—Sense sucre.

—Bona noia… T’hi has repensat?

—Repensat? En què?

—En allò de l’exclusiva. De vegades es poden fer excepcions. No n’has fet mai cap?

—Hi ha circumstàncies que no les aconsellen pas.

—Jo diria el contrari… El temps és molt llarg, quan l’has de passar sol.

Estira lentament el plat en el qual diposito la forquilla i el ganivet, però no em treu els ulls de sobre en admirar-se:

—Qualsevol diria que se’m proposes de veres…

—I aquest qualsevol no s’equivocaria gens. Què, et decideixes a fer-me companyia? El matalàs és relativament tou.

—No estàs bé del cap —comenta, i mira cap al camatort, com si li demanés una confirmació, però jo interpreto les coses d’una altra manera en preguntar:

—És ell, aquest de l’exclusiva?

La noia sospira, branda el cap i, recollint definitivament el plat on hi ha hagut el bistec, s’allunya altre cop i abandona l’habitació. Enceto la fruita, em vaig menjant el plàtan i després, mentre pelo la poma, torno a desplaçar els ulls cap al xicot i, ara amb una altra formulació, reitero la pregunta:

—És la teva amiga?

—Ets una mica indelicat —em fa observar ell—. No t’hi has de posar, on no et demanen.

—Aquesta sí que és bona! —protesto—. No us heu ficat amb mi, vosaltres? I no us ho demanava pas… Si m’heu segrestat, deveu saber qui sóc, què faig, tot allò que us convenia de saber.

Aquesta vegada opta pel silenci, com si les meves preguntes l’avorrissin, però jo insisteixo:

—Oi?

—Definitivament, no acabes d’adonar-te de la teva situació —fuig ell d’estudi, bo i instal·lant el tuteig.

—D’això em queixo! Com puc adonar-me’n, com puc saber quina és exactament aquesta situació si no me l’aclareixes? Digues-me una cosa: en quin sentit sóc important, per a vosaltres?

—En cap —declara.

—Me’n puc anar, doncs? —i faig com aquell que es disposa a aixecar-se, però ell mou la metralleta i, amb una veu seca, m’ordena:

—Quiet!

—Quiet… Les armes manen.

—Han manat sempre. O és que tampoc no saps en quin món vius?

—D’acord. No et posis nerviós.

M’acabo la poma sense perdre’l de vista. Ara sembla una mica tens, i tinc la impressió que no li ha agradat gens el meu consell, potser innecessari, car la veritat és que conserva perfectament la serenitat. Restem doncs silenciosos fins que la noia torna amb el cafè, un cafè espès i negre, perfecte, que em fa exclamar de seguida que el tasto:

—És el que deia! No ignoreu res de mi. Fins i tot sabíeu com m’agrada aquest beuratge.

—Millor, si ho he encertat —diu ella.

—Encertat? Per què no encertes doncs que les dones no solen queixar-se del meu tracte?

—No es pot pas dir que no tinguis continuïtat en les idees!

—I no és natural? No ets tu la mateixa? Si les causes persisteixen, bé han de persistir els efectes…

—Totalment lògic —em concedeix, i jo alço la tassa, bec una altra glopadeta.

—Sabia que te n’adonaries. Entesos, doncs?

—Entesos?

—Sí. Que et quedes. O tornes després, quan ell no hi sigui.

Ella riu, no sé si afalagada per la meva insistència o simplement divertida, i encara té la boca oberta, sota la caputxa, quan avanço una mà i lleugerament, lentament, li acaricio el braç fins al colze. Si li hagués palpat les cuixes o el cul potser hauria fet un bot per posar-se fora del meu abast o m’hauria donat una bufetada, però aquest tocament, tan discret, en una extremitat tan poc comprometedora, la deixa immòbil, i la mà pot retrocedir, davallar de nou fins al canell, abans no reaccioni i s’aparti una mica, però no pas mirant-me, sinó mirant cap al camatort, que no ha dit ni un mot, no ha fet cap gest i, com veig, la fita al seu torn, més interessat, sembla, pel capteniment de la noia que pel meu.

—No? —pregunto aleshores.

—No —fa ella, i mou el cap.

—Deixa-la tranquil·la —alça a la fi la veu el xicot, però jo continuo esguardant-la.

—T’he molestat?

—No —reconeix—. Però no entenc què busques, si vols que et sigui franca.

—A tu. Dormir amb tu.

—No m’ho crec.

—És que no et desitgen, normalment, els homes? Ets prou atractiva…

—No es tracta d’això —i ara sembla una mica atabalada. Àdhuc és possible que, sota la caputxa, hagi envermellit—. Saps que encara que en tingués ganes no et diria que sí.

—Per què sóc un presoner vostre?

—Perquè a les coses s’hi arriba pels seus passos comptats.

—I no és molt conservadora, aquesta posició?

—Amb aquesta mena de raonament no es sedueix cap noia —és la rèplica que em guanyo.

Li faig un petit gest de compliment amb la tassa, torno a atansar-me-la als llavis i després, buida, la diposito en el platet. El camatort s’aixeca immediatament, com si ja en tingués prou i massa, però enretiraran els atuells i la tauleta abans no em lliguin altra volta els peus, les mans. Tanmateix, ara no em posen la mordassa, i no els faré la injustícia de pensar que se n’obliden. Per estrany que sembli, m’inclino a creure que tenen en compte la meva queixa, quan els preguntava si era indispensable.

Van acumulant-se elements inexplicables, contradictoris. No tinc cap importància per a ells, m’ha dit el noi, asseguren que no han demanat diners a ningú, em donen bona teca, em permeten insinuacions a les quals els mascles d’una colla solen reaccionar desfavorablement, m’eviten brutalitats si descomptem la primera, quan m’han drogat per tal de capturar-me, alleugen per poc que sigui l’inconfort de la meva situació… D’altra banda, no han vacil·lat a destacar una de les noies del grup i a fer-la passar per una prostituta, exposant-la a més al risc que, si per atzar podia evitar la injecció, li fes una cara nova, i fins i tot al perill d’una detenció si quan em sol·licitava, a Sarrià, ens veia algun cotxe patrulla i als agents se’ls acudia d’intervenir…

Malgrat les paraules del camatort, doncs, sóc important en un sentit o altre. Quin?

Provaré d’atansar-me a la solució quan, al cap de tres o quatre hores, em veig obligat a trucar a la porta amb les mans emmanillades i, sense que em calgui insistir gaire, es presenta la mateixa noia que m’ha servit el dinar, sinó que ara, en obrir, a les mans hi porta la metralleta que exhibia el xicot o la seva germana bessona.

—Què et passa? —em pregunta des de fora, tot i que jo he retrocedit fins a la meitat de l’habitació.

—He d’anar a la comuna.

—Caldrà que t’esperis una mica.

—Jo diria que és urgent i, si no vols que m’ho faci damunt… Estàs sola, potser?

—Espera’t —insisteix, i entenc que ho he encertat.

—Quina pega hi ha? No en tens prou amb la metralleta?

—No et puc deixar sol, si et deslligo.

—No m’hi deixis. Me’n faig càrrec…

—Molt bé —cedeix aleshores—. Ajeu-te de cara a terra.

No puc negar que és experta, que té un bon entrenament, i em pregunto quin deu ser l’historial de la colla mentre, quan l’he obeïda, penetra a la cambra i amb una sola mà, servant la metralleta en l’altra, em deslliga els turmells i obre les manilles, amb les quals entre els dits fa un salt enrera tot i que prou deu saber que ben incapaç seria d’atacar-la en aquest moment. De fet, necessitaré cinc minuts llargs abans de superar l’enrampament dels membres.

Quan sortim, em segueix a dues passes de distància, la culata de l’arma repenjada sobre l’anca i sense treure’m els ulls de damunt. Els meus veuen per primer cop el corredor, la porta de la cambra veïna i, a l’altre costat, una segona porta i l’escala que davalla al pis de sota. El lavabo, al capdavall, té una finestra massa estreta perquè el meu cos pogués passar-hi si em decidia a fer un acte suïcida, i el cristall, glaçat, deixa penetrar la llum mentre m’amaga l’exterior.

Es queda al passadís, cap a l’esquerra, d’on pot dominar tota la cambra, excepció feta, suposo, del racó del bidet, a l’interior del qual hi ha una esponja rosa. La porta, del tot badada, em deixa prou exposat als seus ulls mentre em descordo i m’assec a la tassa, des de la qual li dic:

—Encara no sé el teu nom…

—És una bona ocasió per preguntar-me’l! —ironitza—. Digues-me Maria, si vols.

—Maria… És cert que no sóc gaire oportú. Però tampoc no m’agrada que el nostre primer acte d’intimitat sigui aquest…

—Primer i darrer —em contesta.

—Ah!, vols dir que la reclusió s’acaba?

—Vull dir que no n’hi ha d’haver cap com el que tu volies.

—Volia? El vull encara. Continuo trobant-te molt atractiva.

—Mira que ets estrany! —m’etziba—. Fins i tot en aquesta posició que, la veritat, no t’afavoreix gaire…

—No és una posició natural? També tu defeques, Maria.

No em respon, com si no li fes gràcia la idea que puc imaginar-me-la en el meu lloc, o potser perquè no li passa desapercebut que en aquest moment estic buidant, però després, quan anava a obrir de nou la boca, comenta:

—Un altre no tindria humor per aquesta mena de conversa; estaria massa preocupat.

—I ho estic. Raó de més perquè vulgui jeure amb tu. Per tot el que sé, i amb aquest arsenal que manegues, podria ser la darrera vegada. I també a tu t’hauria d’estimular, això de dormir amb un condemnat a mort, ser la darrera dona…

—Ets morbós, Agustí. D’altra banda, d’on ho treus, que estàs condemnat a mort?

—El més normal és que aquests assumptes acabin malament, amb sang.

—No és necessari, si tu no t’ho busques.

—Ah, però és que sovint les coses passen sense que te les busquis. No em buscava pas un segrest, anit, i totes les seves conseqüències, entre altres aquesta d’un testimoni armat que vigila els moviments dels meus intestins.

—No és pas més agradable per a mi que per a tu.

—Ho crec. Però parlàvem d’allò que ens busquem o no ens busquem. No buscava que m’empresonessin, i mira, aquí em tens. En canvi, et busco a tu, i tu no et deixes trobar.

—I da-li que da-li! —em retreu—. A què treu cap, aquest interès? Sé perfectament que no sóc tan atractiva com dius.

—Ho ets per a mi. No t’agrada fer l’amor, Maria?

—Enllesteix —fa ella.

Procuro ser discret quan em netejo, però és difícil d’aconseguir-ho i ella mateixa, que no gosa girar-se d’esquena o tancar els ulls per por que ho aprofiti, s’adona que aquest és l’instant més inconfortable de tot, puix que es mou d’un peu a l’altre, com neguitosa, avergonyida. Em cordo de pressa, engego l’aigua i, en obrir l’aixeta del lavabo per tal de rentar-me les mans, li recordo:

—No m’has contestat… T’agrada?

Gairebé m’esperava un miquel, però la resposta és més aviat encoratjadora:

—De què et serviria saber-ho?

—Ara, potser de res. Però més endavant, si un dia ens trobàvem pel carrer… —faig mentre agafo la tovallola i m’eixugo.

—Em reconeixeries? —salta.

—No ho crec pas —dic en acudir-se’m que una afirmació podria ser perillosa—, però tu a mi, sí.

—I, naturalment, la primera cosa que faria seria emprendre’t!

—Per què no? Em donaries una alegria —li asseguro, i ella riu, sense que això afecti gens ni mica la fermesa amb què m’apunta.

—Sobretot si hi havia un policia a prop.

—Ets malpensada. No hi tinc més tractes que tu, amb aquests senyors.

—Sempre és temps de començar-los —em replica—. Au, tornem a l’habitació.

—Et quedaràs a fer-me companyia? —li demano quan, havent penjat la tovallola, surto al passadís—. Podries contar-me coses de la teva vida amorosa…

Ella, que ha retrocedit per tal d’evitar que li passi massa a fregar, espera que sigui al seu davant, d’esquena.

—Ets un presoner com no n’hi ha, Agustí. Això sí que es pot dir a favor teu.

—Deu ser per falta d’experiència.

Anem bescanviant frases més o menys amenes fins al dormitori, on li cal entrar a complir amb l’etapa més difícil d’aquest episodi, lligar-me novament de peus i mans, però ella no ho veu pas tan complicat i de seguida m’explica el procediment:

—Ara et tornes a ajeure de panxa a terra amb les mans a darrera. Sentiràs el canó de l’arma als ronyons mentre et tanco les manilles amb l’altra mà. No oblidis que tinc els dits al gallet i que qualsevol moviment teu pot fer que es belluguin… Després et lligaré els turmells. D’acord?

—D’acord si, en acabar, em fas un petó —continuo bromejant, però ella contesta sense titubejar:

—Promès.

I té paraula. Un cop puc girar-me de sobines, ja ben travades les extremitats, s’alça la caputxa fins a mig nas i, per primera vegada, puc veure-li els llavis, que duu sense pintar. Té una boca ben dibuixada que, en obrir-se, revela unes dents molt blanques i ben arrenglerades i, dalt, l’inici de la geniva. També és una boca llaminera que no es conforma amb una sola besada; me n’ofrena una segona, més lenta, més arrapada, durant la qual s’oblida una mica, i és llàstima que no estigui en situació d’aprofitar-ho.

En incorporar-se, es queda un moment contemplant-me mentre torna a abaixar-se la caputxa amb una sola mà. Li pregunto:

—El darrer que em dóna una dona, Maria?

—No.

—De debò?

—De debò. No et passarà res.

—Però, per què tot això? —vaig interrogar-la quasi convençut que ara se’m confiarà, però ella mou el cap.

—No t’ho puc dir.

Ignoraré sempre, és clar, si en aquell moment la colla ja havia decidit explicar-se una mica, però no aleshores, sinó més endavant, i no pas per boca de la Maria, o si la decisió fou posterior a aquell episodi i la mateixa noia contribuí a fer-los adoptar el determini de franquejar-se dintre els límits que permetia la seguretat del grup. M’inclino, però, per la primera suposició; al capdavall, no és gaire versemblant que ella confessés, exposant-se a disgustar els seus companys, una feblesa que, poc o molt, la feia vulnerable.

Però encara passarien prop de vint-i-quatre hores abans que parlessin. Un llarg temps sense temps fora de l’hora de sopar, de l’esmorzar i del dinar del dia següent, sempre servit per la Maria, escortada i protegida pel camatort o pel pigat, tots dos correctes invariablement, i, ella, amable i ben disposada a aquella mena de festeig que, algun cop, potser no li estalviava rubors, sense afectar-li la llengua; sempre trobava la rèplica més o menys oportuna, més o menys escaient al meu setge benhumorat.

A la Magda i al noi musculat i robust que tinc pel capitost no els torno a veure fins a mitja tarda d’aquest segon dia d’empresonament, quan la porta s’obre i ell i el camatort penetren a la cambra per anunciar-me que avui mateix, a la nit, recobraré la llibertat. S’han assegut tots dos, com si preveiessin i consentissin ja les meves preguntes, però jo tardo una mica a dir res i, en parlar, encara és per demanar-los:

—Les manilles, si us plau…

No hi posen les objeccions que m’esperava, i àdhuc fan més: em deslliguen les cames. És cert que l’operació va acompanyada de la presència d’una pistola entre els dits del capitost i que, seguidament, és l’altre qui s’encarrega de vigilar-me amb la seva arma. D’altra banda, per més precaució, s’han assegut a una relativa distància del matalàs i ben separats entre ells; sempre tindré l’un davant i l’altre darrera quan la conversa s’engega amb la meva pregunta:

—Heu aconseguit allò que volíeu, doncs?

—No —declara el noi musculat—. Hi ha hagut un error.

—Un error? —repeteixo sense entendre-ho mentre vaig friccionant-me els canells.

—Sí, un error de persona.

Uns segons, em quedo mut de la impressió, confiant, alhora, que anirà parlant, aclarint-ho, però el fet és que espera la pregunta següent:

—A veure si m’oriento… Vols dir que no era a mi a qui preteníeu segrestar?

—Exacte. La Magda es va equivocar; et va confondre.

—I et sembla que m’ho he de creure?

—No és obligatori —em manifesta ben tranquil·lament—. Però és la veritat. Hi ha hagut un conjunt de circumstàncies, de coincidències —rectifica—, que rarament es presenten.

—Però carall! —protesto—. Bé el devíeu conèixer, aquest individu que us interessava!

—Sí, el coneixem. Però la Magda no es podia exposar a deixar-se veure abans d’hora. Es va familiaritzar amb la seva fotografia…

—No gaire, pel que sembla. Devia ser molt dolenta!

—Sí —em confirma—. La persona en qüestió sol defugir que el retratin, i ens vam haver de contentar amb una fotografia de premsa no gaire clara. Però el pitjor no és això. No tan sols és que, a primera vista, aquest individu i tu teniu un cert aire de família, sinó que conduïu el mateix model de cotxe, un model que no abunda… Com podia preveure la Magda que es trobaria amb un cotxe idèntic en aquell indret, en aquella hora, i que darrera el volant hi hauria un xicot tan paregut, en termes generals?…

—No t’esforcis; no m’ho puc creure —el tallo per segon cop—. Hi ha massa coses… Per començar: com sabíeu que en aquell moment passaria per allí, on ella l’esperava?

—Coneixem bé els seus costums.

—No n’hi ha prou. Un minut més, un minut menys, i no m’hauria hagut d’aturar davant del semàfor… O és que potser controlàveu els llums?

—No, no els controlàvem. N’hi havia prou amb que la Magda es deixés veure. Ell, en aquella hora sempre busca una noia, i sol aturar-se si en veu alguna…

—I sempre a la mateixa hora? Apa, home!

—A la mateixa hora, sí —insisteix sense molestar-se, potser perquè al meu lloc reaccionaria de la mateixa manera—. Cal que et facis càrrec d’una cosa: És un animal rutinari.

—I què? Ho som tots.

—Alguns més que altres —em fa observar—. Entre tres quarts de dotze i les dotze surt de casa de la seva mare, que viu cap allí dalt, i sempre fa el mateix recorregut. És solter, té el seu propi domicili, no l’espera ningú, les dones li agraden i vol conservar l’incògnit… Ho aprofita, doncs, per buscar una puta.

—Cada dia? No fotis!

—No, no cada dia. Dimarts. Amb la seva mare només hi sopa dimarts.

—Una altra coincidència que a mi se m’acudís de passar per aquell indret precisament un dimarts… —dic, ara sarcàstic—. Si us heu equivocat i us sembla que em deveu alguna explicació, no és aquesta…

—No n’hi ha cap més. I prou fem de donar-te-la. Però t’hem causat unes molèsties i som gent raonable…

—I tant! Segrests, extorsions, violències, humiliacions… —vaig enumerant i en la meva excitació, ara que em puc tornar a servir de les cames, m’aixeco, faig unes passes. No pas més de dues o tres, car el camatort, que fins ara no ha intervingut, em mana:

—Seu.

—Et sembla que no he segut prou?

—Seu —insisteix.

Ho faig, ara a la tercera cadira, mentre el capitost em diu:

—Com pots comprendre, no discutirem aquesta qüestió.

—Molt bé. Us heu equivocat de persona, heu descobert l’error…! A propòsit —dic en recordar la primera entrevista silenciosa que vaig tenir amb ells—. El vau descobrir de seguida, oi?

—Gairebé de seguida. En veure els teus documents.

—Em podíeu haver deixat anar a l’acte. Una altra injecció i després, al cotxe en despertar-me, hauria cregut que tot plegat era un somni: la Magda, les manilles, la mordassa, vosaltres que em miràveu… Sóc més perillós ara que aleshores.

—No tens cap necessitat de recordar-nos-ho. Però ja que has parlat de violències, potser és bo de dir-te que mai no fem pagar justos per pecadors. De tota manera, sí, tens raó, hauria estat més enraonat deixar-te anar… Tanmateix, hi havia un motiu per retenir-te. Si no et convencies que tot allò havia estat un somni, com has dit, i ens denunciaves, ens podies perjudicar greument; més que no pas ara, quan saps més coses.

—Paradoxes i tot?

—No… És cert que pots fer una descripció aproximada de cadascun de nosaltres, de la casa, però no tens cap prova que, als ulls de la policia, aboni les teves afirmacions.

—Tampoc no en tenia cap aleshores.

—Però hi havia una circumstància que podia cridar l’atenció de la bòfia, fer que lligués caps.

—I ara no?

—No. Hem solucionat l’assumpte satisfactòriament. I no oblidis, tampoc, que mentrestant hem tingut ocasió de conèixer-te una mica, d’estudiar el teu caràcter.

—Prou per convèncer-vos que no hi haurà denúncia? —m’admiro.

—Sí. Tots hem coincidit en aquesta apreciació.

—Naturalment, m’interessa no contradir-vos.

—Se suposa —contesta benhumorat.

—He de creure que esteu molt forts en psicologia, si heu pogut arribar a una decisió unànime —ironitzo, però ell riu:

—Et sorprendries de saber amb qui tractes!

—Me’n faig una idea.

—No ho crec —i s’aixeca—. Bé… A les dotze, un de nosaltres et tornarà al cotxe, i aquí no ha passat res. Ja veus, doncs, que no hi ha cap raó perquè a darrera hora facis una bestiesa que comprometria la teva vida… Dóna’m la teva paraula i t’estalviaràs que et tornem a posar les manilles. Sé que és incòmode.

—Deus haver estat detingut algun cop…

—Sí o no? —pregunta.

—D’acord. Esperaré les dotze.

No són, però, tan confiats com volen fer-me creure. No tan sols tanquen la porta en deixar-me, tal com ja preveia, sinó que un d’ells es queda fora, al corredor, per on el sento moure’s de tant en tant. De res no em serviria, en aquestes condicions, d’enfilar-me ara a la tarja i saltar a la cambra del costat, que també deu estar tancada. M’entretinc, doncs, passejant d’un extrem a l’altre, rumiant les paraules del capitost, mig convençut i mig escèptic perquè, m’ho miri com m’ho miri, no és gaire concebible la badada de què m’ha parlat. M’intriga així mateix aquell «assumpte» que dos dies enrera podia orientar la policia, si m’hi presentava, i que ara han resolt. De cop i volta m’adono, emprenyat amb mi mateix, que he desaprofitat l’ocasió d’interessar-m’hi en el moment més favorable, quan m’he deixat distreure per unes consideracions petulants sobre l’examen del meu caràcter, i penso que ja no tornarà a presentar-se l’oportunitat de referir-me a aquest tema. Però m’equivocava. Al cap d’un parell d’hores podré parlar-ne amb la Maria, mentre em serveix el sopar.

Aquest cop es presenta sola, sense armes, bo i que ja suposo que els altres no ronden gaire lluny. De fet, sento la confusa remor d’una conversa en la qual intervenen tres veus, entre elles la d’una noia, i quan, durant una de les seves curtes absències, m’arrisco a treure el nas per la porta, veig el pigat assegut al graó de dalt de les escales que menen als baixos. Inevitablement, té la metralleta sobre les cuixes. També ell em deu veure, tot i que no es mogui de lloc ni faci cap gest, puix que la Maria, en tornar, em diu:

—Se suposa que no has d’abandonar l’habitació.

—Així ho he entès. No he sortit. Tanmateix, si vols que t’ho digui, cal reconèixer que procediu d’una manera força original —comento—. Ja ho va ser el segrest.

Li explico que hauria estat més lògic segrestar-me a l’avinguda, en aturar el cotxe; prou fàcil havia de ser que un parell d’ells sorgissin de l’ombra de seguida que vaig obrir la portella. Un cop dintre em podien perfectament cloroformitzar o embenar-me els ulls perquè no veiés on em portaven. Però ella em contesta:

—En aquella hora, allí, encara hi ha una relativa circulació; massa perquè hi sigui aconsellable un segrest. Ens calia un lloc més discret.

—M’esperàveu a la placeta, en un altre cotxe?

—Sí. Era un bon lloc per reduir-te si t’adonaves a temps de la maniobra de la Magda i podies evitar que et punxés.

—Continuo pensant que el vostre pla no era gaire intel·ligent —la contradic tot menjant—. Si veia dos o tres galifardeus que es precipitaven cap al cotxe, res no em privava d’engegar. Ni la mateixa Magda, encara que hagués hagut de lluitar-hi.

—I com els volies veure, ocupat amb ella? Si el pla no era perfecte, era el menys imperfecte de tots.

—En dubto. Per començar, ja és prou estrany que emprenguéssiu dues accions alhora.

—Dues accions? Quines?

Li repeteixo els mots del capitost, li recordo que, si estan disposats a deixar-me lliure és perquè ja han solucionat un altre afer que aleshores, la nit del rapte, jo podia comprometre, però ella riu:

—Oh, no! Tot és el mateix.

Fingeixo un cert desinterès o, més ben dit, fingeixo un altre interès i, fent una pausa, li demano:

—Per què no et tornes a recollir la caputxa sobre el nas? M’agradaria veure com rius, Maria. Amb la boca que tens…

—Et veig venir —fa ella—. Després voldràs que et besi, oi?

—Per què no, si en tens ganes?

Allargo la mà cap a la seva, i la vaig pujant pel braç en comprovar que no es mou, que no em rebutja, i, suaument, l’estiro cap a mi mentre, sense aixecar-me, arrossego la cadira més enfora de la taula, em toco els genolls:

—Vine, seu…

—No siguis ximple! —protesta—. Què et sembla que passaria si entrava un dels companys i em trobava a la teva falda?

—És l’única objecció que hi tens?

—No et sembla suficient? Més val que t’acabis la verdura…

—No sé, Maria…

—No veus que podrien pensar que m’ataques?

—Ara, quan esteu a punt de deixar-me anar? —Torno a agafar la forquilla i la deixo de nou, com si se m’acabés d’acudir una idea—. O és que potser aquest deixar-me anar serà un passeig? Ja saps… No veig clar això d’aquest altre assumpte que, segons tu, és el mateix.

—Però qui t’ho ha dit, que era una altra cosa? Es tractava simplement de recobrar la carta…

—Quina carta?

Però ella es deu haver mossegat els llavis i mormola:

—Ja he dit massa. Au, acaba’t això…

—No. Ja en tinc prou.

Recull el plat sense fer-hi comentaris i, un cop sol, bec una mica de vi mentre pondero la manera de forçar-la a confiar-me la clau d’aquell misteri. És així, doncs, que en tornar amb dos talls de peix fregit em troba desganat.

—Ja te’ls pots endur —li dic—. No vull res més.

—Què et passa, ara?

—Què em passa? Què et passaria, a tu, si t’encaraves amb el teu darrer sopar? És molt bonic: sabem que no acudiràs a la policia, et fem confiança i, mira, per provar-t’ho et deixarem deslligat… Doncs no, no m’ho empasso.

—Ni si et juro que és veritat?

—No, ni així. Heu pensat que si em tranquil·litzàveu seria més dòcil, no és això?

—No. Un home lligat i amb mordassa ja ho és prou. No ho veus?

Però jo em desentenc de la seva argumentació, massa ben fundada per discutir-la; em lamento:

—I pensar que, un moment, havia cregut que t’interessaves per mi… Quan m’has besat.

—M’hi interesso encara —diu ella.

—No ho demostres gaire…

S’alça la caputxa i, inclinat-se, m’ofrena els llavis, però es resisteix quan procuro asseure-me-la a la falda. S’allibera de les meves mans sense pressa però prou decidida perquè no insisteixi i, un cop redreçada, torna a cobrir-se la part baixa de la cara. No em retreu la meva iniciativa, tanmateix, sinó que explica:

—Cal que et facis càrrec que no sóc ningú per complaure’t.

—Ah! Necessites el permís dels altres per fer-me l’amor?

—Per fer-te l’amor, no. Parlava d’això que em demanes. Si fos per mi…

—A qui ho he de demanar, doncs?

—A ningú.

—Ni al vostre cap?

—No et conformes amb haver-te’n sortit tan bé, oi? —se’m queixa.

—És que no me n’he sortit, Maria…

—Ets massa desconfiat, Agustí. Si t’ho he promès…

Em decideixo a reprendre el sopar, vaig separant la carn del peix de l’espina central, trec la de les vores, me’n poso un tros a la boca, mastego… Fora se senten passes i el pigat s’atura al llindar de la porta, sense entrar, s’allunya de nou. Deu haver volgut estirar les cames, cansat de seure al capdamunt de les escales.

—Què em vau injectar, per deixar-me sense coneixement quasi a l’acte? —pregunto aleshores.

—Pentotal sòdic. Saps què és?

—Sí, ho sé. I sé també que pot ser perillosa una dosi excessiva.

—La Magda sap què es fa.

—Quina quantitat em va donar?

—Tres-cents mil·ligrams. O potser no hi arribava ben bé.

—I què se n’ha fet, d’ella?

—Com, què se n’ha fet?

—No l’he tornada a veure…

—Ja la veuràs. Te’n donarà una altra abans d’anar-te’n.

—I no n’hi haurà prou amb tapar-me els ulls?

—Pregunta-li-ho a ella.

—Precisament a ella? No valdria més que ho preguntés al vostre cap?

El silenci que n’obtinc em procura una altra informació: el cap és ella! Si no fos així, hi hauria hagut una resposta. I la Maria ho entén tan bé com jo.

—No et contestaré res més, Agustí.

—Només una altra cosa, si et plau —li demano—. Les decisions, ¿les preneu per unanimitat, per majoria o bé són un privilegi de la Magda?

—No insisteixis.

—T’ho pregunto perquè si només fos cosa d’ella et pregaria de convèncer-la que m’acabi d’explicar tot aquest embolic.

—He dit que no contestaria. Saps que ets pitjor que un policia?

—Potser ho sóc.

—No ho diuen pas així els teus papers.

—M’oblidava que me’ls vau prendre… Tu m’ho explicaries, si depenia de tu?

—Vaig a buscar-te les postres —fa ella.

No li’n parlo més, quan torna i deixa la fruita sobre la taula. Em dedico novament a festejar-la, aconsegueixo que retrobi la seva disposició amical, la faig riure un parell de vegades i, abans d’anar-se’n, s’avé encara a besar-me quan li dic:

—Al capdavall no ens tornarem a veure mai més perquè, com em vas fer observar, encara que ens trobéssim pel carrer no m’adreçaries la paraula.

—És raonable, no?

—Sí, és raonable —assenteixo—. Però és una llàstima que també tu ho siguis.

—De vegades. No ho sóc ara.

—És clar que sí. D’aquí a les dotze, hi ha molta estona… Per què no et quedes amb mi?

—I així tindràs més ocasió d’estirar-me la llengua, oi?

—Qui és el desconfiat, Maria? Jo penso en la dona i tu, en lloc de pensar en l’home, penses en el presoner… O és que no sóc prou del teu gust?

A punt de contestar es reprimeix, branda el cap i acaba refugiant-se en el silenci. Això no la privarà d’intercedir a favor meu prop de la Magda, però no ho sabré fins al cap d’hores, després d’haver tingut una altra conversa, del tot intranscendent, amb el camatort, que ha substituït el pigat, i, en lloc de passejar o seure fora, ve a fer-me una visita relativament llarga. En deixar-me a les deu, com em diu quan li pregunto l’hora, dormo una estona més per tal d’escurçar l’espera i tot just deu fer deu o quinze minuts que m’he despertat quan es presenta aquell que jo prenia pel capitost i, darrera seu, entra la Magda amb un petit estoig. Duu caputxa, també, però la reconec abans i tot que m’adreci la paraula:

—Sembla que t’estimaries més que et tapéssim els ulls, però el pentotal és més segur. No cal ni lligar-te ni apuntar-te amb armes perquè facis bondat.

—Saps que en faria.

—Sí, és cert. Estem molt contents de tu.

—Em sap greu no poder dir el mateix de vosaltres.

—Si t’hem tractat a cos de rei! —riu el xicot.

—De rei desposseït. I, ja que parlem de cossos —afegeixo altre cop de cara a la Magda—, em sembla recordar que tu me’n vas oferir un…

—No ben bé, si fas memòria —m’objecta—. Et vaig demanar si volies passar la nit amb mi.

—I no la hi vaig passar.

—Sota el mateix sostre, sí.

—Però no plegats.

—Tampoc no t’he cobrat —em fa remarcar.

—I t’hi fas passar sempre, per puta? Vull dir quan voleu segrestar algú.

—Ja m’han dit que eres molt preguntaire.

—Potser sí… Per què no em vau alliberar de seguida, en veure que hi havia error en la persona?

—Ens vam precipitar —intervé de nou el xicot.

—Això cada cop va més bé, nois! No tan sols error, sinó precipitació… No us priveu de res. Únicament d’aclarir-m’ho una mica a tall de compensació per les molèsties. Tant us pot perjudicar?

—Ho —diu la Magda—. No cal fer-ne cap secret, ara.

M’ho explica ella mateixa. Volien que no hi hagués temps d’organitzar res si la mare, contra allò que se li aconsellava, decidia d’informar la policia. Havien previst un cop ràpid, fulminant, que tot just els obligaria a conservar l’home en el seu poder durant prop de quaranta-vuit hores. La mateixa nit del rapte, del meu rapte, van tirar la carta ja preparada a la bústia de la placeta on m’adormiren. D’aquesta manera, em diu, tenien la seguretat que fóra recollida a primera hora i que amb el correu següent, de l’endemà passat al matí, la mare la rebria.

—I què deia, aquesta carta?

Aquell mateix matí, abans no tanquessin els bancs, la dona havia d’enretirar una quantitat que la Magda no em precisa si volia tornar a veure, sa i estalvi, el seu fill. A dos quarts de tres, un familiar prèviament convocat per la dona, un cosí de l’interessat que li era molt afecte, sortiria amb els diners empaquetats dintre una bossa i, seguint una determinada carretera, a cent metres d’un poble també especificat, el nom del qual ella no em diu, entraria al pàrquing d’un hotel, situat darrera l’edifici, on abandonaria el cotxe sense tancar; al bar de l’establiment li serien donades noves instruccions per algú que s’identificaria amb la contrasenya «Mentre sigui temps de maduixes». La nota afegia que l’home seria vigilat des de la sortida de la casa…

—Em sembla una mica ingenu —la interrompo—. Qualsevol pot veure que, si li demanàveu de deixar el cotxe obert era per poder apoderar-se dels diners allí mateix, mentre ell, dintre, esperava algú que no acudiria a la cita.

—Exacte —em confirma la Magda.

El comunicat feia aquella exigència en previsió que a desgrat de tot la policia, advertida, intervingués en l’afer. Si tenien la certesa que la bossa canviaria de mans al pàrquing, renunciarien a seguir el cotxe del cosí per tal de no comprometre l’operació de captura dels segrestadors; seria més senzill i més eficaç muntar un dispositiu de seguretat en aquell indret.

—Ho veus? —em pregunta.

—Sí. I quin era, doncs, el pla?

Hom havia sotmès a vigilància, durant setmanes, el cosí en qüestió, del qual havien esbrinat que, darrera el volant, era un individu prudentíssim. Es calculà, per tant, que no seria difícil posar-se-li al costat, en plena carretera, per fer-li lliurar els diners de finestrella a finestrella, sense necessitat d’aturar-se. No dubtaven que ho faria en donar-li la contrasenya.

—Ja t’adones —em diu— de quina era la situació quan et vam identificar: no teníem la persona que ens interessava en el nostre poder i la carta anunciant el seu segrest ja es trobava en camí, perquè no podíem pas recobrar-la de la bústia.

—I en què m’afectava, això?

—Ens afectava. Si la família comunicava la carta a les autoritats, cosa que de segur faria atès el càrrec de l’individu, mentre tu, per la teva banda, acudies a denunciar-nos, la policia relacionaria forçosament totes dues coses. La carta provava que algú havia estat raptat, s’engegaria una investigació que no ens convenia…

—Però Magda, res no ha canviat!

—I tant, si ha canviat! —fa el xicot—. Tornem a tenir la carta.

—Ah!

La tenen des d’aquest matí. Vigilaven l’hora de repartiment prop d’on viu la mare, han deixat que el carter lliurés tranquil·lament la correspondència a la porteria i, quan ja era fora, han entrat a l’edifici. El porter, que ja es disposava a classificar-la, s’ha vist encanonat per dues armes i, impotent, ha hagut d’assistir a una operació per a ell incomprensible: un dels individus repassava ràpidament els sobres i, separant-ne un, se’l posava a la butxaca sense ni obrir-lo. Tot seguit, els dos desconeguts s’han fet fonedissos porta enllà.

—Estic segur —comenta el noi— que quan ha reaccionat del seu esbalaïment ja era massa tard per sortir a veure si ens escapàvem a peu o en cotxe. Tampoc no pot saber, puix que no havia tingut temps d’examinar tota la correspondència, a qui anava adreçada la carta que ens hem endut.

Reflexiono, en silenci, que aquesta contalla és de mal auguri. Torno a recelar que tot sigui una farsa per tranquil·litzar-me perquè demà la notícia sortirà al diari i poc m’ha de costar, si duu l’adreça de la casa on ha tingut lloc l’incident, d’esbrinar qui era la víctima designada… Però també a la Magda se li ha acudit quins podien ser els meus pensaments, car comenta:

—És probable que ni tan sols denunciï el fet, el porter, i, si ho fa, és de preveure que no tindrà cap repercussió pública. És massa insignificant, robar una carta quan cada dia hi ha atracaments de botigues i assalts als transeünts… Què, satisfet? —afegeix amb veu irònica.

—Encara hi ha una cosa que m’estranya —dic aleshores—. Abans de recobrar la carta, aquest matí, podíeu segrestar-lo anit, si és que cada dia surt de casa de la seva mare en aquella hora tardana.

—No, cada dia no. Tan sols els dimarts. És el dia que dedica a la família.

—I a les putes —completo.

—I a les putes… Ara et donaré la injecció.

Mentre la prepara, se m’acut una altra pregunta:

—Ja suposo que, a la mare, li devíeu demanar uns quants milions.

—Els pot pagar —diu el xicot.

—Molta gent els pot pagar, però no tan de pressa; li donàveu un termini molt curt, la qual cosa em fa suposar que sabíeu l’estat del seu compte corrent. I els bancs no solen facilitar aquesta mena d’informació.

—I a tu et sembla que això t’ha de preocupar? —se me’n fot ell.

—El braç… —fa la Magda.

Em lliga una goma sobre el múscul per tal de sobresortir la vena i, amb un petit moviment d’allò més professional, hi endinsa l’agulla, prem l’èmbol…

—Aquest cop tardarà una mica més —em diu.

—Ets infermera, potser, que punxes amb tanta seguretat?

—Cal ser-ne?

—Si no vols que t’acusin d’intrusisme…

—Tens bona moral.

—Amb un petit esforç —li preciso—. Ah, i una altra cosa: ho repetireu, dimarts vinent?

—Llegeix el diari —contesta el xicot, i ella:

—No crec que hi trobis res!

Els sento riure, sobtadament llunyans en la fosca que de seguida es clapa de verd, com si haguessin canviat les bombetes, i em cal tancar i tornar a obrir els ulls en el precís instant que la claror es fa vermella abans de saber que m’estic despertant en un altre indret.

Sóc al seient del costat del volant del cotxe curosament aparcat ran de vorera, potser a trenta o quaranta metres del semàfor que ara atura dos vehicles més, cadascun d’ells amb un xofer solitari. Em frego el front i la cara amb totes dues mans, des del centre, al llarg del nas, cap a fora, i torno a mirar al meu davant, cap a la Diagonal, mentre em dic que han tingut paraula. Hi ha hagut uns segons d’incertesa, d’emboirament, però ara, en recobrar-me del tot, deixo que la llum canviï encara dues vegades abans de desplaçar-me cap al seient del conductor, des del qual, al cap d’uns instants, quan ja em disposava a engegar, sorprenc de cua d’ull la presència d’algú que s’atansa i, en tombar-me, és ja prou a prop per repenjar una mà en la finestrella, inclinar el bust ben proveït i avançar la cara que em somriu:

—Tinc tota la nit per a tu, si vols… —fa.

He vist aquests llavis, he sentit aquesta veu, però tardo uns segons a mormolar:

—Maria…

—Me’n pots dir, si t’agrada. Pujo?

El meu gest d’assentiment coincideix amb el de la mà que obre la portella.