4

«Nena!».

Aquesta vegada cal despertar-la.

La mare ho emprèn amb dolcesa, per tal de no espantar-la. La mosseta dorm encara com un liró, la respiració munta pausada al ritme del cor.

«Nena!».

Els braços els té a fora, com d’habitud. No es pot evitar. Amb les mans engrapa la gira del llençol, perquè aquesta noia es veu que fins i tot dormint necessita sentir-se els dits plens.

«Nena!».

La petita es remou una mica. Des del seu món remot, de son i de somnis, ou la veu apagada que la crida, que trenca la seva intimitat, la seva dolça inconsciència de persona adormida.

Ara, la dona li amoixa suaument la galta amb els dits en una carícia subtil. Ella dorm tan fort que ni això no la desperta del tot. Sent la presència exterior, i la sent amical, però el treball del retorn és lent.

Després la besa. Posa els llavis a penes sobre el rostre infantil, amb cura de mare que evita un trasbals al seu infant. Té la cara enrojolada i tèbia, i petits manyocs de cabells li cauen sobre el front.

«Nena!», diu encara.

I ara sí que es desperta. Espectacle curiós, el despertar d’una persona! Es tomba una mica, abandona la gira del llençol, aixeca els braços en la provatura d’una estirada, li obre la boca un incipient badall. Tot és fet a mitges, perquè la menuda encara flota entre dos mons.

Obre els ulls sense pressa. Sense sorpresa mira al seu entorn; no queda convençuda. Els tanca, doncs, de nou i s’hi gira. Això s’aprèn aviat. Aquesta mocosa és mandrosa i fa com les persones grans!

La mare riu, perquè la cosa és divertida. Torna a tocar-li amb les puntes dels dits el front, li murmura unes paraules, li besa la galta, a poc a poc la desperta mentre la petita remuga. No està satisfeta. No ho veieu que encara té son?

Obre els ulls per segona vegada, badalla amb franquesa, posa en joc tots els músculs per assolir una estirada perfecta. Es mira després la mare i d’antuvi queda dubtosa. La coneix i no la coneix. Els ulls encara els té plens de les imatges del somni…

Després somriu, acobla la figura propera al seu record. Sap de sobte que està desperta, i saluda:

Eie…

Mou les cames, però la roba del llit la molesta. Tracta de lliurar-se’n a còpia d’esforç, però no pot, la roba és ben subjecta. Es mira sa mare amb retret. «Què fas aquí aturada?», sembla dir. «Per què no m’ajudes?». Aleshores, la dona la incorpora.

Joooiiiiii!

Un crit que pot confondre’s amb una rialla.

La menuda està contenta, recobra un a un l’ús dels membres i sap que tot va bé. S’agafa a la barana, s’incorpora una mica, espia la cambra, comprova que és la mateixa de sempre, se’n felicita amb un murmuri tan íntim que no troba expressió en les vocals acostumades. Mira la mare i li somriu amb uns ulls que volen dir: «Ai, caram, tu i jo sempre ens trobem!…».

Oiuuu! Oioeeeuu! Eioouuu!

Del que no hi ha dubte és d’això: s’ha despertat amb la xerrera. Deu haver tingut un somni de mut i ara vol rescabalar-se’n. El pitjor és que, per parlar, sempre posa l’altaveu, com si fos la festa del barri. Si encara canviés el disc! En disposa de mitja dotzena, i tots comencen a ser una mica gastats. Xerra mentre li posen el vestit, mentre la pentinen, quan l’asseuen a la basseta; xerra dreta, asseguda, de sobines i a bocons. No xerra de potes enlaire perquè ningú no la hi posa: podria pujar-li la sang al cap. Xerra encara amb la boca plena. Els dits, la dent de bacallà, les campanes, tot això es compagina molt bé amb els seus crits. Una cosa no fa nosa a l’altra. Xerra pels descosits, com si li donessin corda, com si fes un discurs, com una dona que troba una amiga a la porta, com un viatjant perseguint un client, com un gramòfon que gira en una casa solitària… Xerra, xerra, xerra! Empra ja totes les vocals, fa exercicis de fonètica i sembla no saber que s’entrena a parlar un idioma moribund. Murmura, resa, parla, crida, xiscla, brama, udola, passa per tots els registres de la veu com qui travessa una maroma, de nit, convençut que passeja sobre els rajols del seu pis. Mai no s’havia vist ningú tan segur! Protesta, s’exclama, assenteix, pregunta, s’admira, afirma, denega emprant els timbres coneguts. L’exercici és molt complet, però reiteratiu. És interessant, però acaba fent-se pesat. Continua l’escàndol escales avall. Augmenta si és possible, que no ho és. Ha assolit els aguts més impensats i a l’últim ja ronqueja.

L’estrèpit s’ha estès pel veïnat i els avis, al pis de sota, només sentir la renouera davallada obren la porta una mica alarmats. «Què li passa a aquesta criatura?», pregunta l’avi. «Per què xiscla tant! Això no pot ser-li bo», s’angunieja la tia. La petita, per desmentir aquesta afirmació arriscada, vol demostrar que el seu estat és excel·lent i en arribar a l’últim reclau de l’escala dispara un udol de sirena de fàbrica que avisa l’hora d’entrada als treballadors:

Iiiiiiiiiiiiiiiii​iiiiiiiiiiiiiiiiiii!

Després es desinfla. De cop, calla. Feia tanta estona que cridava que ara el silenci sembla inversemblant. Tots es miren, com preguntant-se: «Era tan profunda, abans, la quietud?». Àdhuc ella sembla una mica espantada. Amb els ulls grans mira al seu voltant, mentre el pare baixa les darreres escales.

Davant el pis obert té lloc la recepció. La besa la tia, la besa l’avi… És un dir, perquè ella defuig els llavis; una vegada més simula que no els coneix. Només perquè no plora pot comprendre’s que sap qui són. Amb un estrany de veres, només de sentir-lo tan a prop ja cantaria.

En comitiva, entren al pis. Al vestíbul crema una bombeta. Se la mira indiferent. Tota ella és concentrada en qualque cogitació misteriosa. No costa d’endevinar que encara la preocupa el silenci, aquesta cosa tan gran que s’estén pertot, perquè els murmuris dels adults al seu voltant encara semblen fer-lo més profund, després del xivarri insòlit a què s’havia lliurat durant els últims quinze minuts.

Quan entra la minyona per dir que es pot sopar, la mare agafa la menuda i vol que faci el curt trajecte valent-se dels peus. Però aquesta mossa és tan esbojarrada que, per cada passa, fa vint salts.

La família avança amb lentitud, per controlar els progressos de la menuda. Tothom hi diu la seva, tots donen consells, perquè els consells són cosa gratuïta. La menuda salta i pensa: «Vosaltres, aneu dient!». En posar-la a la basseta, s’apodera del que troba al seu voltant. Com al migdia, en acostar-la a la taula, cal iniciar una retirada de plats i altres estris que empren les persones educades per menjar en comunitat.

El canvi de paisatge la impressiona: ara calla com un tronc. Callarà mentre hi hagi silenci. Però quan el pare comença a explicar quelcom, també ella vol posar-hi cullerada. D’antuvi encara és discreta, subratlla la contalla amb breus intervencions que no trenquen el fil del discurs, però quan els altres s’hi barregen i la conversa esdevé general, creu que seria humiliant restar-ne exclosa. Hi diu la seva, doncs, a plena veu, per fer-se entendre. I ara que ha pres la paraula, es mostrarà generosa.

Al volt de taula, tothom calla. Si ningú no s’ha d’entendre, de què serveix parlar? Quan ella afluixa l’esgarip, intenten prosseguir, però aleshores parlen tots alhora. El resultat no canvia. Per tal de fer-la callar una mica, el pare li dona engrunes de pa, però ella xerra àdhuc amb la boca plena. Té tantes coses a dir que, si no les digués ara, les podria oblidar. A l’últim s’ennuega, tus, es posa vermella. La mare li dona copets a l’espatlla. L’embús passa amb penes i treballs. Però ella no escarmenta. Oblida l’incident i continua xerrant. S’ha sortit amb la seva. Llevat d’ella, ningú no diu una paraula. Mai no trobarà un auditori tan atent. Quan li apropen la tassa, però, encara que no està acostumada a beure, ja sap com es fa.

Entre glopet i glopet, mira els grans amb serietat de persona formal. El pare fa: «Quin absurd vivent de vuit mesos i escaig!», perquè veure-la tan greu té la seva gràcia. «Pobra noia, quines coses que li dius!», protesta la tia, convencional. I el pare es pregunta per a ell: «És absurda o no ho és?». Potser ho serà més quan sigui gran. Les coses ben mirades, ara aquesta noia és tan petita que encara mereix el nom de joguina. Com és avui, ja no ho serà mai més. Es farà una persona adulta. Farà creixença d’ase, perquè posarà gravetat. No serà còmica com aquesta d’ara, serà tràgica. S’angoixa l’home per tot aquest treball que es fa amb ajuda de les hores. Créixer, pensar… De sobte, tot això li sobra. Perquè tot això, entre altres coses, significa arrelar.

La menuda beu glopets lleus, amb l’ajuda o a despit de la llengua, i no sap encara que un jorn, que sembla lluny però que és proper ja, tindrà converses de persona formada i, a dins, el cervell ple de reserves. Parlarà interessada de coses banals, es passarà hores davant l’espill d’una cambra descobrint com el seu rostre envelleix… La petita no sap res, perquè és petita, perquè beu suc de raïm, perquè no és tan absurda com el pare pensava. És absurd que estigui destinada a fer-se gran, a tenir fills menuts com ella és ara, a posar-se mitges, a pintar-se els llavis, a pujar escales, a assistir a espectacles teatrals…

Ara escura el fons de la tassa com si al món no hi hagués res més. Els pensaments del pare no l’atenyen, potser no l’atenyeran mai, potser no els pensarà quan sigui gran, perquè el món és ple d’inconscients i ella en pot ser una. Potser seguirà la cadena sense preguntar-se quin sentit té formar-ne part, assegurar-ne la continuïtat. I si s’ho pregunta és possible, també, que trobi una resposta que negui la del pare, una resposta que sigui una resposta de veritat, que l’alegri en lloc d’angoixar-la.

Per tal de fer-li escurar l’últim residu de most, la mare li inclina la tassa sobre la cara, però la por sorprèn la menuda. En veure’s aquesta porcellana tan a prop, a mig dit dels ulls, com si l’objecte la volgués cegar, retrocedeix temorega, tanca la boca i s’hi refusa… No tot és tan bell com sembla, en el seu món. Protesta mentre es debat amb els braços:

Uuu!…

És inútil que la mare, amb paraules que ella no entén encara, li asseguri que la tassa és inofensiva, que per beure cal posar-la d’aquella manera, que ningú no té la culpa que la seva cara sigui tan petita que el recipient li arribi a l’altura dels ulls… No es deixa convèncer.

El pare pensa —i s’ho guarda per a ell sol, perquè sap que els altres veuen les coses d’un color més de rosa— que l’espanten perills imaginaris i en riem, tothom ho troba divertit… Quan sigui més gran sabrà beure en tassa, els objectes valdran per al que serveixen, però altres pànics picaran a la porta. Res de tangible, res de palpable, res que com la tassa pugui allunyar-se, tenir-se a distància, negar-se d’un sol gest: llençar-la a terra, destruir-la, fer-ne un grapat informe de trossos… Altres coses no seran coses, perquè no tindran nom ni forma que els altres puguin reconèixer. Noms i formes per al seu ús. D’antuvi pensarà que sí, que es diuen vida, o dolor, o mort. Després veurà que no, que tots els noms són estúpids i que esmentar-los en companyia és fabricar-se una il·lusió. I, si no ho sap…, però ho sabrà, ho sabrà, tothom ho sap un dia o altre, tothom ho sap i tothom s’ho calla. Cal callar…

Callem.

Amb més motiu perquè ara, mentre el pare s’entretenia amargant-se la vida al costat d’un ésser que el preocupa no perquè sigui seu —no ho serà gaire temps— sinó perquè és petit i demà, sense haver-se’n adonat gairebé, sense saber ni com va ni com ve, serà gran… Ara ha tingut lloc un faust esdeveniment. La mare, de cop, trau la tassa dels llavis de la petita i exclama tota excitada: «Em sembla que la menuda té una dent!».

Commoció general!

Tothom s’aixeca, tothom es precipita, tothom fa preguntes, tothom sembla assistir a un espectacle que no s’ha donat mai… La mare explica: «He sentit que la tassa li tocava quelcom de dur, fins i tot ha fet un sorollet, un petit dring…».

Ni que fos una campana! Però en fi, tot pot ser. Potser sí.

Els grans rodegen la menuda, que se’ls mira amb molta admiració i pregunta, trobant l’agitació anormal:

Eii?…

Ningú no en fa cabal. La mare, amb els dits, tracta d’obrir-li una mica la boca, mentre diu: «Deu ser a la geniva de sota». A dalt o a baix, la menuda no sembla disposada a servir d’espectacle. Tanca els llavis obstinada, acota la cara, fa els ulls de persona amoïnada. Al seu voltant s’ha fet de sobte un silenci religiós, com de qui es prepara per presenciar un miracle.

La mare prova de forçar-li la barra i a poc a poc ho aconsegueix, però només un instant, massa fugaç per copsar-li la dent. Insisteix, amb paciència de mare. Inútil: la petita és obstinada. «No ens en sortirem», diu la dona. Tothom posa cara de circumstàncies. Cara de qui pensa en passar per la taquilla que li tornin els diners. El pare diu: «Pobra noia, deixeu-la tranquil·la!…».

Però ara, quan ningú no ho esperava, heus ací que separa una mica els llavis, aixeca la cara. La mare, amb llestesa, aprofita el moment, li bada la boca i crida: «Sí que ho és!». Ningú no l’ha vista. Només ella. Els altres es mouen inquiets, s’apropen més, volen que torni a obrir la boca… La mare li posa el dit entre els llavis i la hi toca. «Ja ho crec!», diu. «Es toca molt bé». Ha tingut tota una idea! Perquè ara aquests curiosos que la volten ja preparen els dits. «Ep, un moment!», diu el pare, «de primer cal rentar-se les mans». Tothom protesta que les té netes, però l’home hi insisteix.

Al lavabo hi ha cua. El que es renta s’ensabona, i els altres esperen impacients, com si tinguessin por de fer tard. Una dent, imagineu! No és cosa segura, pot caure en qualsevol moment!… Un a un, per ordre rigorós, palpen la geniva de la menuda. Ella troba que n’abusen i protesta:

Eeiiii!…

No pot protestar gaire, però, perquè aquests dits xafarders són tan grossos que li omplen la boca. «La toqueu?», pregunta la mare. No devia pas estar tan contenta quan li va sortir el queixal del seny. «Oh, sí, sí!», xiscla la tia. «I que és menuda!». Tothom riu, tothom parla alhora, com si de sobte hi hagués moltes coses per dir. I tothom diu el mateix. Mouen tant de xivarri que el pare pregunta: «I què us sembla, si féssim un pregó?». Tothom l’atracalla. Cal mostrar més entusiasme, comprendre el que una dent, en determinats instants, té de joiós…

La primera dent del món, no hi ha dubte!

L’excitació dura llarga estona. Ningú no s’ho sap acabar. Es discuteix amb exemples a la mà —perquè en aquest món hi ha exemples per a tot— si primer són les de dalt, si primer són les de baix, si hi ha qui denta als sis mesos, si alguns tarden un any… La menuda, una mica més tranquil·la ara que li han deixat en pau la boca, rosega en silenci la seva dent de bacallà. De tant en tant, es mira els altres. Sembla pensar: «Aquesta gent, avui, s’han trastocat!».

El pare fa preguntes absurdes: «Ho sap, ella, que té una dent?». És clar, ningú no sap què dir, però la menuda potser ha entès de què anava i intenta contestar, perquè de cop diu:

Iiiieeees!…

«No és anglès, això? Caram de menuda, al matí ja havia parlat francès… D’això se’n diu tenir disposició per a les llengües! Per què no proves de dir quelcom en català?».

Eeaaaaaaa!

«Magnífic! Això no vol dir res, però aquestes “a” tan obertes les coneixem, ja són de casa: ja es veu que ets nada a la Ciutat Comtal!».

Exhaurida l’excitació, la família es trasllada a la biblioteca, com cada vespre després de sopar. Un cop instal·lats, la menuda, per ocupar les mans, es frega els ulls, se’ls envermelleix; després fa ganyotes i es comença a impacientar:

Nyeeeuuuuuuu! Euuuuueee! Euuuueuuuu!

En aquesta hora, cada dia succeeix cinc del mateix. I en arribar aquest moment, cal acudir a les cançons. La tia, doncs, li agafa les mans, amb un dit de l’esquerra li fa rascar el palmell dret:

La menuda es tranquil·litza. Somriu. Li plau.

Eeiii!…

Després es mira la dona amb atenció, com per dir-li: «Segueix, que això no s’ha acabat». Però la tia, pel que sembla, no recorda el restant. Ella espera una estona —com si comprengués que fa memòria—, però, en veure que res no surt, que la memòria no acut i que semblen haver-la oblidada, afirma la seva presència:

Oiiiioooi!

El pare, que es passejava al llarg de l’habitació, s’atura junt a la menuda i en veu baixa, amb molt de misteri, com si la cosa hagués de restar entre tots dos, li fa:

Sap que la cosa no és ben be així, que aquest fum queda una mica despistat, a més de no respondre a cap realitat —ni poètica—. Això per no esmentar les banyes. De ben segur que es tractava d’un cargol. Però no. La tia en dona la versió correcta:

Ara també l’avi vol dir-hi la seva, i quan en la menuda es dissipa el bon humor de l’escarbat, comença:

En aquesta hora nocturna, parlar de sol no resulta gaire apropiat, però a la menuda, mentre la cosa soni bé, tot li és igual. Acull equànime tots els disbarats.

«Això li farà més gràcia quan sigui més gran», comenta la tia; el recital s’ha acabat. El pare exclama: «Això ho has tret del Llibre dels poetes!». És veritat, això i molt més. En aquesta casa tothom, qui més qui menys, l’ha llegit. En volta pels prestatges de la biblioteca un exemplar sense cobertes, molt usat, de la curiosa edició que per culpa de Kronos —i no d’en Fidel Giró— no sortí fins al gener de l’any 1904. Això, en tot cas, és el que ens assegura el colofó. La menuda ignora aquests detalls, però els versets l’han deixada molt satisfeta. Ha escoltat amb la boca somrient, una punta de llengua entre les genives —i la dent, cal no oblidar-ho!—, embadalida per la fantasia del poeta.

Tot d’una, en veure que l’avi calla, l’interroga:

Eeii?

Quan la mira, se’n riu, es mou. Sembla dir-li: «Sí, sí, és molt bonic, encara que sigui de nit!». Els tres grans fan bona cara. Amb tantes cançonetes tots semblen una mica rejovenits. La tia àdhuc intenta contar un episodi de la seva infància. Queda una mica lluny, però, i a més seria abusiu aprofitar-se de l’oportunitat. És potser per això que a l’últim, no sense recança, hi renuncia. La menuda, les orelles encara plenes de melodia, va fent, pacíficament:

Eii, eei, eii…

Per dintre, es diria, va rumiant les paraules novelles que ha sentit, perquè mentre murmura, un somrís li aflora als llavis. Posa una cara simpàtica. «Com un pèsol», diu el pare fent-li una manyaga a la barbeta.

Continua molt quieta, esperant que segueixin les cançons. Però el repertori sembla esgotat. Ningú no comprèn quin prodigi de memòria ha permès que, de cop, els tornessin als llavis versos tant de temps fa escoltats en altres boques que són mortes. L’avi, per tal de refrescar els records, s’aixeca i cerca el llibre d’en Carner. L’exemplar és molt polsós, perquè fa temps que ningú no l’ha tocat, i ara l’home l’espolsa amb un cop de mà que ennuvola la cambra. La tia protesta, perquè no és amiga dels microbis. «La pols dels llibres és sana», diu el pare per facècia.

L’avi obre el llibre i recita, amb volguda afectació:

Però la menuda, ara, no hi deu estar d’acord, perquè l’interromp. Potser no li plau que li parlin de campanes. Cada matí les sent, cada matí la desperten amb llur escàndol de metall. Mostra la disconformitat amb un xiscle menut:

Oieee!

I tot seguit, en veure que l’avi no en fa cas i segueix, es transforma en un altre de més gran:

Eeeiiiiiuuuuuuuuuuu!…

«Fora, si no en vols!», diu l’avi, i tanca el llibre, una mica vexat.

Mentre el col·loca de nou al prestatge, el pare recorda uns versos d’en Canyameres llegits de fa poc. Els diu a l’orella de la menuda:

Ella ha escoltat encisada l’insòlit murmuri, però ara, en acabar, ja s’impacienta en braços de la tia. Ha estat tranquil·la massa estona. No importa que tot junt hagi durat a penes vint minuts. Ella no compta per fora, el seu temps és interior. Trenca els braços de la dona cercant positures inversemblants. A ella li semblen naturals perquè, a un ésser que no camina, que si es vol moure ha d’emprar les quatre mans, tot li és igual: tenir el cap més avall que les cames, posar-se els peus a la boca, menjar-se les sabates…

Mentre es lliura a exercicis d’alta escola, cap d’inèdit, però, perquè els seus recursos són limitats i en vuit mesos ha tingut temps de reiterar-los moltes vegades, va cridant, ara a punt de plorar, a punt de riure més tard:

Eeoooooiiii!

El pare, en veure-la tan intranquil·la, l’agafa i la posa a terra, dempeus. Les sabates li rellisquen pel mosaic i quan se n’adona ja la troba asseguda sobre els rajols. Ella deu trobar-s’hi bé, perquè s’hi instal·la amb tot confort, és a dir: es cargola per abastar les sabates.

Dempeus novament —perquè els rajols són massa freds i el pare és previsor i no vol que la menuda, quan tingui més anys, quan tingui verament anys, pateixi de dolor—, l’home l’empresona entre una cadira i els seus genolls. Així protegida pot deixar-la sola i veure com s’aguanta de tibada. Ho fa molt bé. Pica sobre el seient, posa les mans entre els barrots, alguna que altra vegada perd l’equilibri, per no quedar malament i demostrar que encara és petita; s’estintola al primer que troba a prop dels dits i recobra la balança. Això li agrada: sentir-se lliure. Però la cosa comporta els seus perills, els seus fracassos. Perquè ara se li escapa la mà, s’inclina endavant i el nas li ensopega amb el respatller de la cadira.

Vacil·la, mira els altres, consulta quina cara hi fan, com sempre sol fer en aquests casos. Es captindrà segons vegi que s’ho han pres els grans. L’avi inicia una exclamació, la tia diu «Pobra petita!» però el pare, que està en el secret de la cosa, es posa a riure a grans crits. Ella segueix vacil·lant. Que un s’alarmi, que l’altre la compadeixi i el tercer s’ho prengui a broma, és massa complicat per treure’n quelcom en clar. Finalment, acudeix al compromís. No vol quedar malament amb ningú. De primer, doncs, deixa escapar una llàgrima; després, un petit riure. Per tal de fer-li oblidar més de pressa el contratemps, el pare l’agafa per sota l’aixella, la deixa saltar. Ella li ho agraeix llançant xiscles satisfets:

Eieiic! Eieiic!

Salta com una cabra fins que el pare ja en té prou. Aleshores la retorna als genolls de la tia. La petita comença una protesta, perquè no hi vol estar, quan, tot de sobte, es queda immòbil.

Al lluny, s’ha sentit el soroll d’una porta que es tancava, pis enfora, escales enllà. Ella la sent cada vespre en aquesta hora, la identifica, es gira i allarga el coll. En aquesta positura esperarà la mare, perquè sap que és ella. S’excita una mica quan, al cop de la porta, segueixen les petjades que davallen l’escala. La dona les baixa saltant, com quan era petita.

* * *

El pis era alt. Des de darrere els cristalls de la finestra del menjador, encarada a la finestra del menjador del pis veí, sempre closa i de vidres entelats per la pols, podia distingir, perdut en la boirina de l’hivern, o reverberant de llum a l’estiu, el cim de Montjuïc. Més enllà hi havia la mar, invisible. Més ençà, passades les quatre o les cinc cases baixes i els solars que s’estenen fins a la riera, alguns d’ells encara hort, la via del tren i, darrere, la del metro.

Els trens passaven de lluny en lluny al llarg de la jornada. En sabia les hores, i des de la finestra acudia a contemplar-los: la màquina fumejant, la filera de cotxes traquetejant vers una altra ciutat que ella no sabia, que ella no coneixia. Vers altres horitzons. Hi havia sempre quelcom de trist en el pas dels trens. Us deixaven sempre aquí. Era un goig que passava i que perdíeu. De vegades, les finestretes eren plenes de rostres. Des de la seva finestra del pis alt, la noieta no podia pas destriar-los. Eren cares borroses i anònimes, però ella endevinava aquests llavis somrients que tenen els viatgers mentre pel davant llur desfilen les cases del suburbi, aquest esguard entre satisfet i entendrit, disposat ja a encarar-se amb la bellesa dels camps, amb la immensitat del cel, enllà de la ciutat.

El metro passava cada quatre o cinc minuts. No podia acudir mai a la finestra sense que els seus ulls no es trobessin amb el comboi de color groc desfilant sense soroll —sense soroll per la distància— vers els carrers amples de l’urbs o vers el suburbi enfosquit que quedava darrere, el suburbi que s’estenia als peus de la casa, quan sortia a la galeria i contemplava l’escampall de camps, de solars, de torres, de cases de pisos capritxosament barrejats. El metro circulava incansable amunt i avall, unint els extrems de la ciutat. El contemplava amb indiferència. Formava part del paisatge.

El suburbi sempre tenia un aire brut i el fum de les xemeneies de les fàbriques properes ennuvolava el cel. A poc a poc, dia rere dia, insistent, enfosquia les façanes de les cases. Les fulles dels escassos arbres, gairebé sempre figueres raquítiques que creixien pels horts veïns, eren cendroses, cobertes per una espessa pel·lícula de pols i carbó. Només quan plovia recobraven llur verd intens i aleshores, des de la seva finestra, la noieta s’admirava i el món, per uns instants, era més bell, més amable. A l’hivern, aquests arbres dreçaven contra el cel l’esquelet desmanegat i grotesc. Feien més fred el paisatge.

Des de la finestra es contemplava també una llenca de carrer. A l’estiu era polsós i ple de crits de nois i noies que jugaven. Podien sentir-se, des del pis alt, llurs exclamacions alegres, llurs exclamacions envejables. Ella hauria volgut unir-s’hi, unir els seus jocs als dels altres infants, però no li ho permetien. Des de la seva finestra es delia. A l’hivern no es delia tant. El carrer era sempre abandonat. Les pluges hi deixaven una capa de fang que perdurava fins a la primavera, de vegades més enllà i tot. Les voravies eren trencades i no se salvaven, tampoc, d’aquesta invasió viscosa.

Al migdia, quan el sol prenia força, podia veure’s sempre, junt a les tanques dels solars, grups de dones i de vells escalfant el fred acumulat en habitacions sense calefacció. Els escassos transeünts passaven apressats, els colls de les gavardines aixecats, o l’ampla bufanda embolcallant-los fins a ran de boca. Muntava, vers la finestra, una impressió de tristesa que a poc a poc enfosquia el rostre de la noieta solitària.

El pis era menut. Dues habitacions, una altra de més petita, menjador i cuina. El coneixia pam a pam perquè hi havia passat gairebé totes les hores de la seva vida. Romania llargues estones silenciós i poc menys que solitari. Només ella i la mare per animar-lo. La mare, una mica absent, trafiquejava, preparava el dinar o el sopar, a tota hora semblava preparar dinars o sopars per als homes que no tardarien a retornar del treball. També aquesta rutina, aquest incessant repetir uns mateixos gestos sense amenitats, entristia el cor de la noia. Obscurament, li semblava absurd deixar passar, deixar esmunyir així la vida, sempre esclau d’unes mateixes necessitats elementals, sempre fent i refent una mateixa tasca que només amb la mort tindria fi.

La mare es movia pel pis, callada, i durant hores s’hauria dit que no l’habitava ningú, tan espessa podia ser la quietud. S’endinsava pel cor de l’infant com una amenaça. Per tal de vèncer-la, per tal d’allunyar-la si més no, ara i adés es posava a cantar, però el seu cant no sonava alegre. I quan callava de nou, el silenci era més fosc, més hostil que mai.

A l’estiu podia sortir a la galeria i d’allí seguir amb la mirada els núvols que venien de la mar o hi anaven. A l’hivern també hi havia núvols, però els havia de contemplar des de darrere la finestra. Els seus ulls s’aixecaven, se n’anaven enllà sol·licitats per un desig imprecís.

Amb l’arribada dels homes, la casa s’animava. D’antuvi compareixia el germà i semblava dur de fora, fos estiu o fos hivern, una alenada d’optimisme, quelcom de vitalitzador que per unes hores allunyava el tedi, el fred, la tristesa. Parlava dels companys, contava coses del treball, gastava bromes a la menuda, parlava amb una veu profunda i sonora que omplia el pis d’un extrem a l’altre.

Més tard venia el pare. Aleshores es posaven a dinar. El pare no parlava gaire, però, adesiara, a propòsit del detall més insignificant, ell i el germà encetaven una discussió, en general de política. No estaven mai d’acord, perquè l’un era jove i l’altre era vell, perquè els vells i els joves no poden estar mai d’acord —ni quan pensen el mateix; ho pensen de distintes maneres—. Els mots, aleshores, creuaven la taula al volt de la qual els quatre eren reunits. Volien parlar tots dos alhora i s’interrompien, cridaven per fer-se oir. Els arguments d’un i altre no arribaven mai al final. No tenien paciència per assolir el fons de llur pensament. No tenien paciència, ni l’un ni l’altre, per escoltar l’última raó de l’antagonista.

Les dones callaven. La mare s’aixecava contínuament i es passava llargues estones a la cuina. La noieta escoltava i, encara que no entenia res del que deien els dos homes, se sentia contenta d’aquella animació i, a la seva manera silenciosa, però cordial, hi participava. Sovint reeixia a oblidar, durant una estona, les hores planes del matí, les hores passades al costat de la finestra.

Al pare el temia una mica, més que una mica. Li semblava adust, i potser ho era. Però ignorava que darrere d’aquell seu fer esquerp hi havia, amagada, una gran timidesa. Ignorava, també, la bondat de l’home. Per a ella no era bo. No li permetia anar a jugar al carrer. Perquè ell ho volia, havia de romandre dies i dies presonera d’aquelles parets avorribles a tip de fer-se familiars. Quan desitjava quelcom i havia de demanar-li-ho, mai no sabia com abordar-lo. El cor li glatia amb força, per endavant segura del refús si es tractava d’una petició, i durant hores, durant dies de vegades, lentament anava acumulant dintre seu el valor necessari per encarar-s’hi; per encarar, també, la negativa. Li semblava, l’home, un ésser llunyà i incomprensiu, absort en un món on ella no entrava per a res, on ella no entraria mai, no sols perquè era un món de preocupacions masculines, sinó perquè ella no era així, ella no era ni adusta ni callada, i només el silenci de la casa i la solitud podien submergir el seu fer espontani que no trobava mai, en aquest ambient, l’ocasió de manifestar-se.

El germà era distint. El germà era alegre i garlaire i ell, si hagués estat a la seva mà, l’hauria deixada anar a jugar al carrer. Però també el germà era una mica absent, ara. Festejava. Amb tot, a través d’ell anaven moltes vegades les peticions de la noieta i gràcies a ell, creia, els llavis del pare s’obrien algun cop per dir que sí.

Després de dinar, els dos homes retornats al treball, la tarda s’allargava per les hores buides que mancaven per arribar al vespre. La mare, de vegades, li manava feines, perquè deia que ja començava a ser grandeta i que havia d’ajudar-la. Ella gairebé se n’alegrava, perquè el treball precipitava, consumia el temps. Altres vegades treia les seves nines, una mica abandonades ja, perquè no sentia per elles, ara, aquella tendresa, aquella il·lusió que havia sentit de més menuda, i les contemplava, sense gaires ganes les vestia i les despullava, cantussejant per escalfar-se el cor.

Sovint, agafava els llibres d’escola i els fullejava; repassava els exercicis en els seus quaderns i durant llargues estones romania immòbil, els ulls fits en la mateixa pàgina. Trobava les vacances excessives. Fossin les de l’estiu, les de Nadal, les de Setmana Santa, totes les vacances eren massa llargues. Perquè a l’escola s’hi estava bé. Aprenia, i a ella li agradava aprendre. Però, sobretot, hi havia les amigues, els jocs, la sensació reconfortant de sentir-se unida als altres per uns mateixos interessos, per unes mateixes il·lusions. Sobre les planes dels llibres, doncs, comptava els dies que mancaven per retornar al col·legi.

Però, a l’hivern, de restar així immòbil, el fred la prenia i, a l’estiu, del carrer muntaven les veus dels altres infants. S’aixecava, doncs, per vèncer el fred o per acostar-se als infants, i retornava prop de la finestra, a contemplar el cel que a poc a poc s’ennegria, a seguir amb els ulls àvids els jocs de la quitxalla que tenia la sort de poder jugar al carrer.

De vegades, no gaire sovint, però, venia qualque amigueta de l’escola a visitar-la. A la mare no li feia gràcia, perquè, segons ella, ho posaven tot damunt davall i li embrutaven el pis. Aquestes tardes, doncs, no eren gaire més agradables que les altres. Ella sentia la dona remugar per la cuina, on es passava la major part del temps, i això li feia perdre naturalitat, la feia captenir-se d’una manera artificial que posava una reserva entre ella i l’amiga. D’altra banda, allí, lluny de les classes i del pati de l’escola, l’amiga també era diferent. No semblava tan amiga. Els primers vint minuts, com que feia dies que no s’havien vist, passaven planers, contant-se què havien fet, rememorant qualque episodi graciós que havien presenciat juntes, o compartit. Però després, després se sentien una mica estranyes, i les pauses esdevenien cada vegada una mica més llargues, es dilataven perillosament. Acabaven, totes dues, posant-se darrere la finestra a contemplar el cel i el carrer, i aleshores, a l’amiga li entrava una gran fretura d’anar-se’n, d’unir-se als grups de noies que jugaven a la cantonada. Ella ho comprenia i, en partir l’amiga, no era capaç de guardar-li rancúnia.

De la visita en restava un sediment de tristesa que s’unia a la melangia del dia passat entre quatre parets. Els seus ulls potser s’enlloraven una mica, i mai com aleshores no desitjava tenir uns pares comprensius que la deixessin sortir al carrer, mai com aleshores no desitjava ser diferent, nada en un altre lloc, entre altra gent.

Absorta, seguia l’anar i venir dels metros i si la mare, aleshores, la cridava, o li deia quelcom, era amb un ensurt que retornava d’unes profunditats que era la primera d’ignorar.

Al vespre, quan retornaven els homes i s’instal·laven a la llar per una vetlla més o menys prolongada, les coses, un moment, semblaven canviar. El germà cridava, cantava o discutia. Però, des que festejava, després de sopar, amb la mossegada a la boca, se n’anava a veure la promesa. Amb ell se n’anava també la joia, aquesta precària joia que ara i adés floria en el cor de la noieta.

El pare, assegut al cap de taula, fumava sense dir res, contemplant amb atenció sostinguda les estovalles, o bé s’instal·lava amb un periòdic i llegia silenciós i distant. La mare retirava els plats bruts i durant llarga estona se la sentia moure’s per la cuina. El soroll de la vaixella, el raig de l’aigua, tot de sorolls coneguts que feien encara més tediós el vespre.

Ara era inútil acostar-se a la finestra, perquè més enllà dels cristalls només hi havia la nit. Si era clara, podia contemplar les estrelles o, altres vegades, el pas dels núvols cobrint i descobrint la lluna. A baix, al carrer, encara se sentia remor de passos i de jocs, si era l’estiu. A l’hivern en muntava una quietud densa trencada de lluny en lluny pel pas d’un vianant tocatardà. Els fanals donaven una llum escassa i pàl·lida, entre grans clapes d’ombra. Sovint, les bombetes eren trencades, i aleshores tot el carrer era una taca fosca entre les parets blanques de les cases i els tancats.

Quan la mare havia acabat de rentar els plats, era l’hora d’anar-se’n a dormir. Ella no tenia son, tot i que l’havien obligada a aixecar-se de bon matí, quan s’aixecaven els altres. Però obeïa. El pare es tancava a la seva cambra encara fumant, amb un «bona nit» adust, sense ni una manyaga per a la petita. No hauria sabut com prendre-s’hi, s’hauria sentit ridícul, però ella no ho sabia i creia que no l’estimava. Sempre havia cregut que no l’estimava.

Tampoc la mare no li feia manyagues. També ella era adusta, però d’una altra manera. Era adusta i fosca i sempre remugava. A l’habitació gran es despullaven totes dues, es gitaven, es deien bona nit i el silenci, definitiu, s’instal·lava a la casa per tota la nit, per tota una altra nit.

Començava un altre jorn i tots els jorns de vacances eren iguals. Mai, o rarament, hi havia quelcom d’imprevisible. Mai, o rarament, una joia. Una rutina sorda i llorda a la qual obeïen com forçats.

De tard en tard, l’atmosfera familiar l’oprimia tant, es feia tan insostenible aquell passar les inacabables hores tancada al pis, darrere la finestra, que, tot i el seu temor, tot i les reiterades negatives, la noieta s’arriscava a provar de nou i demanava permís per sortir a jugar al carrer. Durant hores acumulava valor i arribat l’instant oportú, de vegades encara no s’atrevia. I, quan gosava, sempre feia la petició davant del germà. Sovint, el més sovint, no servia de res. El pare pronunciava un «no» curt que no permetia ja prosseguir. La mare i el germà callaven. Ell, perquè vivia en un món tan remot que ni podia sospitar enmig de quina angoixa es debatia la petita. Però algun cop, molt de lluny en lluny —fos perquè se sentia més content que de costum, fos perquè l’esguard de la noia, implorant, el colpia, una vegada pronunciat el «no» del pare—, ell intervenia. El pare s’aferrava a la negativa, i tots dos acabaven discutint. Discutien a través de tot el dinar. L’home, inflexible. La menuda se sentia el cor petit, cada vegada més petit a mesura que l’hora d’aixecar-se de taula s’acostava.

Però de vegades es produïa el miracle. Amb el germà ja a fora, perquè sempre se n’anava el primer, el pare deia, en el moment d’aixecar-se: «Pots anar-hi una estona». Això era tot. Això era suficient. No importava que la mare, sense atrevir-se a contradir, remugués tot anant cap a la cuina. Les campanes repicaven dins el pit de la noieta, obert de bat a bat a una alegria insensata, desproporcionada.

A penes l’home era a fora, ella sortia del pis i baixava les escales saltant.

* * *

Com sempre que presta una atenció concentrada, la menuda va repetint amb una veu tan baixa que ni remarca que està mormolant:

Ee, eee, ee…

El pare, que ara tornava a passejar, se la mira de cara i troba que és bufona. La mira de costat, i encara que ho veu cent vegades cada dia, sempre té la mateixa sorpresa en encarar-se amb aquestes galtes de pa tou. Aquí hi ha enterrades tones de sopes! No tant, però vaja…

La mare empeny la porta del pis, que grinyola. Ella braceja una mica per cridar-la ja. I quan la dona entra, li dona l’habitual benvinguda:

Eeu! Eeuu! Eeuuu!…

Tot en ella s’ha alegrat, els ulls, la boca, els braços, les cames… No para de fer, cada cop una mica més alt:

Eeii! Eeuuu! Eeuu!…

La mare li allarga les mans. «Anem?», pregunta. No ho entén, però riu. Basta que li parli la mare, sobretot quan fa tanta estona que no l’ha vista. «Vine!», segueix la dona.

Eeii!…

«Si vols que t’agafi, has de venir», li diu encara.

Eeii!…

«És que no vols venir amb la mare?». Ella somriu perquè somriu la dona, però ja es comença a enervar. Vol que l’agafi. Finalment, la pren. Tothom s’aixeca pel comiat. Quan l’avi va per besar-la, ella gira el cap. L’avi dona la volta. Ella el torna a girar… Una, dues, tres, quatre vegades. Tomba que gira, gira que tomba, la cosa no s’acaba i tothom riu, àdhuc la menuda, que prou es comprèn que ho fa per joc. Ara que és en braços de la mare, ha perdut tota impaciència. Juguem! Fins que l’avi, una mica cansat, li empresona entre les mans la cara. Aleshores pot besar-la i ella, manyaga tot d’una, allarga els ditets a l’encontre del seu rostre. L’home es deixa fer. Li plau. La menuda li pega. «Pega, pega, pega fort», diu ell.

Amb la tia passa cinc del mateix. La dona ja n’havia pres comiat en cedir-la a la mare, però ara creu que és el moment d’una segona edició. Tomba a l’esquerra, gira a la dreta. Torna-hi que no ha estat res. «Que comença a ser tard», adverteix el pare, perquè ja són tres quarts d’onze tocats. Aquests no se’n cansarien mai! Tenen la corretja molt llarga…

Amb la mà tothom fa adéu…

Adéu, adéu, adéu…

I la menuda es grata l’orella.

A l’escala, continuen els jocs. «Corre, corre», diu la mare, «que el pare ens empaita!». No és veritat, l’home puja tranquil, però a la menuda li és igual. S’amaga entre els braços de la dona, espia, es torna a amagar. El pare admira aquesta capacitat que té de divertir-se. Tot li és bo.

Amb tantes corregudes, la mare arriba a dalt panteixant. Al costat del pis es queda immòbil. La menuda, arrapada al seu coll, bota a cor què vols, recollint cansament per a la nit. En entrar al pis, posa cara seriosa. Despistada. Què té, així de cop? La mare hi cau. «No ens hem recordat de deixar-li tocar el timbre!», diu. Ella, per demostrar que la dona l’ha ben interpretat, fa:

Ieu, ieu, ieu…

Però el pare, que ja havia tancat la porta, diu que ho deixaran per demà. Avui, la menuda ja ha gaudit prou. I, abans de posar-la al llit, encara l’esperen altres jocs. No cal abusar.

Ella protesta una estona, però més per la forma que per altra cosa. En el fons, en aquesta hora, el timbre no li interessa pas tant. Duu tantes coses a dins, ha recollit tantes sensacions al llarg de la jornada, li han fet tantes festes, li han dit tantes coses, ha plorat i ha rigut tant —molt més riure que plorar— que disposa d’un botí de pirata. Mentre s’adorm, si vol rumiar, i quan dormi, si vol somniar, no li mancaran riqueses per comptar i recomptar tantes vegades com vulgui.

El pare la contempla amb atenció. Encara que la mosseta sigui menuda, li ensenya algunes coses. Les hi ensenya potser precisament perquè és petita. Se sorprèn pensant que també ell fou una mena de joguina com aquesta. Que cercava amb treball els seus mots orientant-se pel llenguatge parlat al seu voltant, que es movia sense objecte aparent, que es capficava per un gest, que uns ulls adults el miraven com era. El miren com és ara. Pensa i no sap què pensa. S’espanta pel seu cos que s’ha fet gran, pel cos de la menuda que jorn a jorn s’orienta vers l’atzur, enlaire, enlaire, creixent com un arbre, malgrat seu, creixent per dins amb vida estranya, secreta, creixent com han crescut tots els adults, sense saber com, sense adonar-se’n…

Eeeeh… Eeeh… Eeh…

Es regira. Calla.

Les onze i deu.

Dorm.