2

«Manoi», sembla pensar, «en quina casa més divertida he caigut!». El treball del pare avança amb penes i fatics, perquè la menuda vol que també estigui per ella i combinar dues atencions resulta complicat. Sort que la cosa que l’home té entre mans no és difícil. Si la menuda sospités que posen en net les seves habilitats! Perquè al pare li ha vingut la humorada d’omplir unes quartilles que només parlin de la filla. Una d’aquestes empreses extravagants. Començà per joc, com un entreteniment de vacances, i per poc acaba en un llibre seriós. Per això ara a l’home se li acut: què en pensarà, la menuda, quan sigui gran? Als quinze anys, probablement li sabrà greu aquest retrat perquè, encara no dona del tot, voldrà ser-ho ja; als vint anys, potser en somriurà. Quan tingui un infant, el seu judici serà just. Descobrirà tot d’una que el pare deia la veritat.

Ignorant, doncs, que la història de les seves malifetes avança, s’entreté ara amb la cadira, però sense gaire afició. El fons sonor de la màquina que amenitza els seus jocs poc o molt encara la preocupa. Es veu ben clar que, si pogués, s’aixecaria i vindria a veure com funciona aquesta curiositat. Les seves mans són impacients d’entrenar-s’hi, de trencar alguna peça. Perquè la noia les sap usar.

El pare, distret, no havia vist res, però la mare, que entra, li ho fa observar. La petita ha arrencat un tros de cadira, una llarga palla que tracta de mastegar segons és costum. Quan la hi prenen sembla indignada, es mira amenaçadorament la mare, la palla, la cadira. Algú en té la culpa, del que passa, però qui? No ho sap pas. Si el pare juga amb un estri tan gran, quin mal feia ella amb una palla tan petita?

Quan la mare s’allunya, la segueix amb l’esguard. Després es mira l’home assegut darrere la màquina. «No veus quina injustícia m’han fet?», sembla preguntar. La màquina li contesta: Tacatac, tac, tacatac, tac, tacatac, tac…

«Aquesta gent no tenen cor!». Sort que sempre queda el refugi de la cinta. Clinc!

Després de picar llarga estona, el pare descansa. El silenci, de sobte, li crida l’atenció, a la menuda. Tot sembla buit, ara. Pregunta:

Eeeh?

El pare diu que sí, i torna a picar. La petita, amb la testa, aprova. El pare no és totxo del tot. Ni ella. S’ha fet entendre. Silenci de nou.

Eeeh?

Aquest cop el pare diu que no. Ella no es resigna:

Eeeh?

Ja que és tan menuda que no la deixen picar, vol que piquin els altres. Però el pare, avui, ja ha acabat. Ha omplert deu pàgines; que encara és poc?

Observa, inquisitiva, com si volgués aprendre com es fa, el gest del pare que trau de la màquina la quartilla i, després, la posa sobre un munt que en té al costat. En veure que se’l mira, l’home li fa l’ullet. Ella respon:

Euiieu!

I aleshores, retrobat el camí, sembla voler emular l’impuls de la màquina:

Bababac, bababac, bababac, bababac…

El pare riu, mentre deixa les quartilles de banda. Ella, com sempre que esbrina que ha fet gràcia, repeteix:

Bababac, bababac, bababac, bababac…

Però calla. El pare ha agafat aquest objecte rar i sorollós, el cobreix i el posa en un racó de la taula. Ah, riu de cop, és l’hora de dormir, per a la màquina!

Quan, després, el pare s’aixeca, travessa la breu dimensió del despatx, separa la cadira on ella jugava i s’hi asseu, la mosseta se’l mira encuriosida i perplexa. Què es proposa, aquest bon senyor? La mira tan somrient! Quina malesa porta de cap? No tarda a saber-ho.

Les mans sobre els genolls, inhàbil guardant la indecisa mesura, es dispara de cop:

Ella obre la boca als primers mots i riu. Coneix la facècia. La mare la sap de quan era infant i s’ha fet un tip de repetir-la. No recorda quin besavi la hi cantà amb accent de Castelló de la Plana.

Vist que la noia es diverteix —ell ja ho sabia—, el pare, per no fer-se pesat, improvisa:

Eeeeh!

La menuda està satisfeta. Ara el pare li agafa les mans, que es perden dins les seves, i insisteix:

Uiiip!

Després de cantar badant la boca, en veure que el pare calla, se’l mira i, amb l’esguard, pregunta: «És que ja en tens prou?». L’home continua:

Ella amenitza el recital amb menuts crits d’entusiasme. El pare avui està d’un humor excel·lent, i segueix encara:

Eeeh!

Ella ho aprova. Després, allarga les manetes que el pare havia abandonat. Sembla dir: «Jo també ho vull fer!». El pare la satisfà:

Uooo!

Per avui, però, ja està bé. No n’abusem. Cal guardar-ne una mica per demà. De moment, en veure que el joc no continua, ella sembla una mica decebuda. Es cansen molt aviat, els grans. Ara que fèiem tanta barrila!

En canvi, no té gens de gràcia això que li fa ara: estirar-li el nas menut. Com que no sap quins mots emprar, amb la testa diu que no. Ho diu insistentment, perquè fa pocs dies ha descobert que pot brandar el cap a dreta i esquerra. A poc a poc, la menuda s’espavila.

Ara, el pare li ha posat al davant una bola de cristall que ningú no sap ben bé per a què serveix. És massissa i pesa als dits. Ella no la pot aixecar, i li dona voltes com una esfera terràqüia. De tant en tant, la deixa i se la mira, com sospesant per quin costat l’agafarà. Per ajudar la reflexió, es posa un dit a la boca.

Mes ara, la feina de casa endegada, retorna la mare: «Apa, menuda, que és l’hora del moviment ambulatori!».

D’antuvi sembla molt contenta. Ja en tenia prou, d’estar a la basseta, i canviar sempre és divertit.

Cal posar-li, de primer, les sabates que s’havia tret. Cal posar-les-hi repetides vegades, perquè mentre li corden l’una es trau l’altra. Es mouen tant, aquests peus, que no és difícil comprendre que tenen ganes de caminar.

Però un cop la menuda és a terra, les coses prenen un altre pas. Primer que tot, la dona comprova si la noieta encara s’aguanta dreta. No fos cas que d’ahir a avui hagués perdut l’habilitat. Però no, la petita té bons puntals. Contra les cames de la mare, resta quieta, meravellada de veure’s tan gran.

En fer-la avançar comencen les dificultats. Potser perquè duia tantes hores entre ajaçada i asseguda, es dispara com un foc artificial. Si la deixessin fer, en dos segons seria a l’altre costat de la cambra, però saltant; no hi ha manera de regular-li la passa.

Brinca com un poltre salvatge. Trau una llengua de pam i acapara tots els microbis del despatx. Ensems, riu. Tot se li alegra: ulls, galtes, orelles i nas. Sembla que despunti el dia!

La mare, amb paciència infinita, li refrena la vitalitat. «Aquesta mossa no n’aprendrà mai, de caminar», diu. La noia, com si ho entengués, protesta:

Uuooooiiih!…

I continua saltant.

Panteixa, sua. La mare creu que més valdria descansar. El pare es pregunta quina és la més cansada. Però, en repòs, la menuda no hi vol estar. Es recargola, udola, tanca els punys i se’ls passa per la cara. No deu ser que té son?

De nou a terra, tots els mals li han passat. Però a aquesta criatura cal dominar-la. Imagineu que el dia de demà, per haver badat, hagi de sortir al carrer saltant com les llagostes? Només de pensar-ho, a la mare li surten cabells blancs.

S’inauguren novells procediments. Aquí, es fa feina de laboratori!

El pare porta una cadira. La mare hi apropa la menuda, la deixa dreta al davant. Sense necessitat de manar-li-ho, ella hi posa les mans. Aleshores cal retirar a poc a poc la cadira. L’infant, si no vol caure, haurà de seguir.

Un pas. Un altre pas. Un altre. Un altre encara. Un més. Endavant. La cosa sembla que va bé. Adesiara, la menuda es despista o bada i es deixa arrossegar. La mare l’ajuda. Seguim. Un pas. Un altre pas. Un… Què ha succeït? La menuda aixeca els braços i es nega a continuar. Badalla. «Reposem un altre instant?», suggereix la mare. El suggeriment és acceptat. Els pares descansen. L’infant deu pensar: «Però si acabem de començar!».

Uns moments després, heus-los ací en plena tasca. Cada cop més complicada: la cadira, ara per ara, ja no serveix de res. La petita no es deixa enganyar. Les cadires són per seure, no per caminar.

El pare té una pensada. Agafa l’infant, s’asseu a una cadira baixa, se’l posa dempeus entre les cames i, amb les mans, intenta fer-li moure els peus. Molt enginyós! I sense eficàcia. La noia enravena les cames, s’enfada, està a punt de plorar. Quan l’home la deixa lliure, en canvi, salta, es gira, se’l mira, llança una petita rialla:

Iiiii!…

Una imatge de la perfecta felicitat!

Passa de nou en braços de la mare. S’aclofa i queda asseguda sobre els rajols. «No deu ser que a aquesta noia li pesa el cul? Està tan grassa!». La mare, indignada, rebutja aquesta idea. Fins i tot la petita se sent insultada.

Potser per demostrar que el pare en feia un gra massa, ara s’aguanta molt dreta i, victòria!, fins i tot fa ben fet algun pas.

«Un, dos, tres, quatre, cinc…», compta el pare.

Fa una passa menuda. Una de llarga. Un crític benvolent, sí, és cert, podria prendre això per caminar!

De cop, ja en té prou. Som a l’era dinàmica. Cal avançar a salts. Tothom hi avança. Ella també. La mare té els braços morts. Però s’entossudeix.

Quan la noia, tan de sobte com se n’havia cansat, comença de nou a fer les coses com cal i fa, tot d’una, la llengua sempre penjant-li, vint-i-cinc passes, el pare aplaudeix. Ella es gira i gairebé saluda. La mare creu que l’esforç mereix un altre petit descans. S’asseu.

El pare es posa la menuda sobre la cama. Ella descobreix un botó de l’americana. L’engrapa, el retorça, però el pare no es deixa fer. Només faltaria, després, per a la mare, aquesta feina suplementària! La canvia de lloc. A darrere hi ha un prestatge ple de llibres. La menuda els descobreix i en queda encisada. Déu meu, quina coloraina! S’hi precipita i abans que el pare no ho pugui evitar, rasca el llom d’un André Gide. Després vol traure un Valéry. La noia s’interessa per la poesia. El pare, divertit, l’obre i comença a llegir:

Ella l’escolta molt callada, els ulls fits en la boca del pare. Sembla comprendre que es tracta d’un llenguatge estranger. En acabar, fa:

Eueuu!

El pare li pregunta si en vol més. Contesta:

Ouiii!

La mare riu. Vejam si aquesta noia, abans d’aprendre el català, parlarà en francès! Per evitar el perill, el volum de poesia se’n torna al seu prestatge. Si no hagués de caminar, ara li llegiria un poeta dels nostres.

Aquesta noia, com deia la infermera que assistí al part, és plena de malícies!

* * *

El tocòleg cus la pacient. Tres punts. Forada la carn amb pols segur. És la carn d’un altre. És també, ara, una carn insensible. La llevadora s’ha endut la criatura. Només resten, amb el doctor, la infermera, l’ajudant i l’home. Ha assistit a un espectacle d’alta escola. Repugnant. Detalls netament carnissers. Han passat.

Mentre cus, el tocòleg es lliura a observacions plaents:

—I això és l’amor! —comenta.

No hi manca res. El doctor té el cinisme poc tendre de la seva professió. Està bé. És natural. Després conta facècies d’altres parts. Instructives. Il·lustren el seu punt de vista. Deixem-los.

La pacient, ja sobre la llitera, comença a despertar. Té els ulls closos, encara. Flota entre dos mons. Intueix presències de l’exterior, però encara no les domina; la dominen, en tot cas.

El doctor li colpeja lleugerament la galta. Pregunta a l’home:

—Com se diu?

—Josefina.

Torna a colpejar-li la galta.

—Josefina! —la crida.

La noia murmura quelcom en sentir el seu nom.

—Ja ha passat tot —continua el doctor—. És una nena. Què volia, vostè?

La veu que contesta ve de molt lluny. Una veu pastosa, difícil:

—Un nen. Hi ha tantes nenes, ja!

Al seu voltant, els altres riuen. El passadís, l’ascensor, el passadís del pis de dalt, la cambra oberta de bat a bat. Entre l’home i l’ajudant la canvien de llit. Ella mormola quelcom. Encara té els ulls closos. Ja acotxada, diu:

—Tot volta…

L’estufa elèctrica crema en un racó. La noia obre els ulls un moment. Inicia un petit somrís. Els clou altra vegada. I els llavis. De cop, la seva cara s’angoixa. Hi passa una ombra densa. Pregunta a l’home, dret al seu costat:

—És viva?

—Sí —diu ell.

—No la sento plorar.

L’home somriu.

—És petita i sembla molt pacífica.

La llevadora ha rentat l’infant. Ho necessitava. Ara, a un costat de la cambra, la vesteix lentament, ajudada per la infermera. L’home s’hi apropa. La noieta té els ulls molt oberts. Mou una mica els llavis. És una cosa estranya, una criatura. La roba que li ha fet la mare li ve gran. Així, vestida, es veu ridícula; un farcellet mal forjat.

—Pesa dos quilos nou-cents grams —diu la llevadora. Després pregunta l’hora.

—Les quatre i deu —la informa l’home.

—No ha mirat l’hora exacta en què naixia?

—No, per què?

—Hi ha pares que volen saber-ho —contesta ella.

L’home s’arronsa d’espatlles. Aquesta mania d’exactitud… El nostre món és fet d’aproximadaments.

—Ensenyeu-me-la —diu la mare des del llit.

Ara ja ha obert els ulls del tot.

—De seguida.

L’esquena de la llevadora no li deixa veure les manipulacions a què la dona es lliura. Ella sofreix i tracta d’incorporar-se una mica. L’home no li ho permet.

—Has de descansar —li diu.

—Però és que la vull veure.

—Deixa que l’acabin de vestir.

La dona es resigna. Després pregunta:

—Com és?

Què se li pot dir? Del fòrceps, la criatura té la testa tota allargassada. Causa una impressió penosa, aquest melonet ple de cabells. Perquè la mosseta ha nascut amb molt de pèl.

—Això li ha fet patir acidesa d’estómac —comenta la llevadora—. Són els cabells.

El pare pregunta:

—I aquest cap, li quedarà així?

Perquè l’espectacle no és pas divertit.

—No —diu ella—. Demà ja el tindrà bé.

—N’està segura?

—Completament. No es preocupi. És un cap normal.

La mare la besa. També ella remarca el cap allargassat, però té confiança en el que ha dit la llevadora i no fa cap observació. Se la mira amb molta atenció, l’escruta. Té els ulls una mica lluents. Hom no sap exactament de què. Està emocionada. És el seu infant. L’ha sofert. Per això el sent tant. Només la hi deixen tenir un instant. Després la hi prenen.

—Ha de reposar —diu la llevadora—. I la nena també.

La mare la cedeix amb recança. Al costat del llit hi ha el bressol. L’acotxen suaument. A sobre, li posen una botella de goma plena d’aigua calenta.

—Aquesta temperatura és nova per a ella —comenta la llevadora—. On era estava molt calenteta.

El tocòleg, ja vestit, entra a la cambra.

—Com segueix, això? —pregunta.

—Bé —diu la dona.

—Bé —diu l’home.

—Si està la mar d’eixerida! —contesta la llevadora.

El doctor dona una ullada a l’infant. Després es mira la mare.

—Haurà de portar els punts uns quants dies. Una setmana. Dimecres vinent els hi traurem.

Es gira a la llevadora:

—Ve, vostè?

A baix els espera un taxi.

—Sí, tot seguit.

Dona les darreres instruccions a la infermera. S’acomiada.

Des de la cambra, uns minuts després, s’ou la remor del cotxe que s’allunya.

La nit passa. És una altra nit. Íntimament tranquil·la.

La criatura, en el seu bressol, dorm. La mare no. De tant en tant, mou una mica el cap i contempla la seva filla. El que en veu. Els llençols inflats per un cos menut i un trosset de caparró. En té prou.

—Dorm —li diu l’home.

—No tinc son.

—No et trobes bé?

—Sí, molt; però no tinc son.

Entra la directora. També ella diu:

—Dormi.

Manca poc per iniciar-se un dia lluminós quan la dona, a la fi, es rendeix.

L’endemà.

La llevadora ha vingut a banyar i vestir l’infant. Vindrà cada dia mentre la mare no es llevi, mentre segueixi a la clínica. Tot treballant, li explica el que fa, com ho fa, per què ho fa. Amb molts detalls. La dona, des del llit, assenteix. Entra el pare amb papers a la mà. Besa l’esposa. Mira la filla. Ni més ni menys que un petit verm. Quelcom d’insensat.

—Veu com ja té el cap millor? —li fa remarcar la llevadora.

En efecte, s’arrodoneix.

—Ho celebro —diu l’home.

La infermera, també present, se’l mira sorpresa. Mai no havia oït una observació semblant. La dona, des del llit, somriu; ella hi està acostumada. L’home, a un cap de taula, omple els papers. Per duplicat.

—No li calia anar tan de pressa. Hi ha tres dies de temps —diu la llevadora.

—Ja estarà fet —contesta ell.

El nom de l’infant. Els noms i cognoms del pare, de la mare. L’hora de naixença. El domicili. El sexe… No hi manca cap detall.

—Quin nom li posen? —pregunta la llevadora.

—Adelais.

—Adelais?

Fa vint anys que té el títol de llevadora i mai no s’havia trobat amb un nom tan rar.

—No és tan estrany —diu l’home—. Vostè diria Adelaida.

Això ja és més clar, pensa la dona.

—Quan vulgui, pot signar.

—Després —diu ella—. Primer donarem menjar a la petita.

La infermera ha dut una tasseta i una cullera. A dins de la tassa només hi ha aigua ensucrada. Un cos tan menut no demana gran cosa. I menys els primers dies.

La llevadora s’asseu l’infant a la falda. La noieta segueix amb els ulls oberts. Mentre la banyaven, protestava. Un crit menut. Un menut plor. Ara, però, sembla tranquil·la. No mira res, no mira ningú. Té els ulls oberts i prou. És tan poqueta cosa que, de la menja que li ofereixen, sembla no fer-ne cap cas. La infermera aguanta la tassa. La llevadora, amb la cullera, li separa a poc a poc els llavis.

—Giri’s una mica; no ho puc veure —demana la mare.

La llevadora la complau.

—No en vol? —pregunta la dona.

—Sí, ja s’animarà.

No s’equivocava. La menuda, una vegada tastat, hi pren gust ràpidament. Bada a penes, ara, una boqueta minúscula. Però, per dins, no costa d’endevinar la llengua que paladeja amb satisfacció el dolç aliment. De sobte, xarrupa.

La infermera riu.

—Veu si en sap? —comenta—. Aquesta noia està plena de malícies!

Ara és l’home qui se la mira amb sorpresa. Pobre infant!

* * *

Sap que comença un viatge repetit cada dia però que sempre li plau. Mentre davalla les escales, no deixa de cridar. S’admira, es meravella, s’extasia:

Oooooooooooooh!

En els reclaus de l’escala, gira el coll per no perdre de vista la mare. I si la dona s’endarrereix, protesta. Si segueix, es mostra satisfeta. És clar, què faria la menuda, sense la mare? Encara no fa gaire, aquesta davallada la sufocava una mica. Calia baixar lentament. La noia, es veu, serà una gran viatgera. Davant la porta closa, el pare la deixa a terra un moment. Ella, atenta, escolta. Quan sona el timbre, somriu, però quan la porta es bada, gairebé té un ensurt. La porta va carranca i el grinyol no li fa gràcia. És la tia, qui ha obert. En tot el matí que no l’ha vista i la dona allarga la benvinguda. Com que li resulta difícil besar-la, li agafa el peu, l’hi amanyaga. Ella se la mira molt greu: quines llibertats es permet, aquesta dona!

El pare l’entra a la biblioteca. L’avi, que tenia el periòdic a les mans, el deixa per tal de fer els honors de casa a la neta. Es mostra molt jovial. Aquesta nena —als avis sempre els passa el mateix— li té el cor robat. La petita ho sap i ara, que la cosa té lloc a les clares, es mostra expansiva:

Oh!

Quantes rodones fabrica cada jorn, aquesta menuda! Hi ha cent objectes que li criden l’atenció. L’aigua d’antuvi. Després, una cortina que sembla l’uniforme de presidiari. Més enllà, unes peces de roba estesa. Enllà encara, un roser del jardí del costat. Més enllà, finalment, cases, teulades i, a sobre, el cel blau. Necessitaria més ulls per veure-ho tot. I com que els ulls no creixen a grat, s’acontenta de mirar ara una cosa, després l’altra. No acaba mai.

La cortina:

Oh!

La roba:

Oh!

El roser:

Oh!

Les cases:

Oh!

El cel:

OOOOHHH!

Aquesta vegada, ja es veu, amb majúscula.

Quan està una mica saturada de tanta sorpresa i de tanta novetat, comença a la fi el dinar. És una empresa que demana molta mà esquerra. La tassa sobre l’ampit de la finestra, no gaire a prop perquè no hi posi les mans —i així i tot la mare no sempre calcula amb correcció les distàncies—; la dona, asseguda al seu davant, una a una li serveix les cullerades. Les primeres se les empassa a gran velocitat. La mare no pot donar l’abast a la fam de la menuda. Després, una mica plena ja, la cosa avança més lentament. No més fàcil.

No sap gràcies a quantes combinacions és nada. Perquè, per aconseguir-la, calia que dos estranys fessin coneixença. Calia un atzar dels carrers de la ciutat. Una presentació, un incident, qualsevol cosa. Calien uns mots, uns rubors, unes mirades. Un pensar, després, llargament, en la novella coneixença. Un insistir, un encontre, potser com per casualitat; un instant de sorpresa, de confusió, de perplexitat. Una cita, un passeig, una conversa, un acostumar-se a un ésser foraster, fer-ne quelcom de car. Calia persistir, familiaritzar-se a poc a poc. Arribar, després dels mots, al contacte. Donar-se el braç, besar-se, unir les mans, projectar, conèixer cares noves, muntar escales ignorades, entrar en pisos alts, lliurar somriures breus, encaixades…

La menuda ho ignora, la menuda en té prou amb cridar:

Iiiiiiuuu! Tataraaaaaaaaaaa!

No sap que un jorn repetirà la facècia. Per uns moments, la creurà inèdita. Després, veurà que tothom ha fet el mateix. Per fora: mudar-se un jorn, gastar, personar-se en oficines, parlar amb gent oficial. Omplir papers, oir mots incomprensibles, fer gestos maquinals, observar el somrís dels que us rodegen, besar galtes, estrènyer encara més mans, davallar escales, fer-se retratar, dinar per dos dies, sentir la incomoditat d’un vestit nou, encara infamiliar… Per dins: sentir-se impacient que tot s’acabi, emocionat, desitjós de solitud, perquè els altres ja han gaudit prou i també hom té ganes de fer-ho. Perdre de vista els ulls que riuen la veritat; fer-se la il·lusió, sobretot, de passar per una parella que fa temps, molt de temps, que és casada. Simular que no aneu de viatge de noces…

Caaaaaaaap! Iuaiiiiiiiii!

Sí, menuda, tu tens raó. Ni els pares ni els avis ara no pensen en això. Ningú no se’n recorda. Sempre es pensa en futur. Per això la gent s’ocupa dels infants. I, en aquesta casa, de tu.

El pare ha agafat el diari, però a penes l’hi deixen llegir. La menuda crida, i a això en vuit mesos ja s’hi ha acostumat. Però és que no en té prou amb xisclar: fa gràcies, i tots creuen que és una llàstima que el pare es perdi l’espectable. Per això, li criden l’atenció: «Mira, ara! No ho veus?». Més tard: «Per què no li dius res? T’està mirant!». I encara: «Ja llegiràs…».

A la menuda, en el fons, no li importa si la miren o no. Tanta atenció encara la molesta. Canta per ella sola:

Glugluglugluuuuu!

El pare ha trobat, entre tanta política cansada, una notícia curiosa. Es creu obligat a llegir-la en veu alta. Uns espeleòlegs han tingut un accident. Quan eren dins d’una cova, han quedat aïllats. A fora, ha plogut molt, i l’aigua els ha barrat el pas. Tothom escolta. La menuda també. Bada una gran boca, beu les paraules materialment. No ho acaba d’entendre. El pare ha canviat d’accent, i aquests mots que sent no són els de cada dia. No importa, a pesar de tot escolta. Després, quan el pare ha acabat, és la primera a fer-hi el seu comentari:

Ieeeeeeh!

S’inicia una discussió vagament erudita sobre aquestes expedicions. L’esguard de la menuda es passeja d’un rostre a l’altre, d’uns llavis als llavis veïns. Només cal observar-la per saber qui parla. Les paraules l’atrauen molt. No en sap cap de sencera, però no és per falta de ganes. L’avi observa: «Quines ganes té de parlar!». Però malgrat aquest deler, encara en té per temps. Les paraules són cosa lenta, la llengua no les dona fàcilment. En fer-se una pausa, intervé:

Ioiiiiiii!

Altres vegades no espera que els altres callin. Encara no sap que és de mal educat interrompre la gent. Al bell mig d’una tirada, dona constància de la seva presència, com temorosa de ser oblidada:

Eu! Eu! Eu!

El silenci reprèn. El pare s’ha enfonsat de nou en el periòdic. Passa planes senceres sense llegir res. Ella escolta encisada la lleu remor del paper. Allarga les mans per agafar-lo. Veient-ho, la tia trau un diari vell i l’hi dona. La menuda se sent feliç, amb aquell tresor.

Oh!

No havia pas esperat tant, que li servissin el soroll a domicili! Durant uns moments, de satisfeta queda immòbil. Gairebé no el gosa tocar. Després, a poc a poc, pren confiança, s’assegura que l’objecte no mossega ni esgarrapa, que és inert, que ella pot fer-ne el que vulgui. L’engrapa. Estira, d’antuvi, amb cura; després, matusserament. Els fulls cedeixen, a trossos se li queden entre els dits. Els contempla sorpresa, els estudia, després obre els dits i mira com li cauen els retalls als peus. N’arrenca un altre tros i repeteix l’operació. Somriu per ella, perquè aquella activitat és una experiència inèdita.

El diari no dura gaire. Al cap de poca estona, els peus de la menuda són voltats de fragments de paper. De tant en tant, intenta posar-se’n un a la boca, però la mare vigila i no li ho permet. No té cap necessitat, pensa, d’aquest suplement de microbis. Prou n’arreplega amb el sol fet de respirar, sobretot ella que té el bon costum de traure sovint la llengua.

Es mira els grans com si demanés: «Doneu-me’n un altre». Però avui ja està bé. Demà serà un altre dia. No veus que ja has convertit la biblioteca en un magatzem de drapaire? Què pensarien les visites, si ara en vingués una? Ella no es deixa convèncer i, per sortir-se amb la seva, marraneja una mica. No gaire, perquè, en veure que no li fan cas, deu trobar que cridar d’aquesta manera cansa la gargamella. Es limita, doncs, ara, a fer el distret. Si li diuen coses, mira a l’altra banda, com sempre que està ofesa. Per ella remuga:

Uui! Uui! Uui!

Amb la menuda consolada, cal desfilar. El comiat té lloc amb certa pressa. No fos que, repensant-se, a la noia li agafés l’acudit de fer-los recomençar les facècies. La besa, doncs, l’avi, i l’amanyaga breument; la besa la tia, li toca el peu, comenta que els té petits com si fos una cosa estranya, tot just descoberta. No se’ls ha acudit mai que, en realitat, tot ho té petit. Per parlar dels seus òrgans, cal emprar diminutius. Parlar del cor, seria massa per a ella. Té un coret. I un fetget. I uns pulmonets. I uns ronyonets. Una melseta. I molts ets i moltes etes. Fa gràcia, i és colpidor pensar que tot ho té tan menut!

A darrera hora, com que verament ara sembla tranquil·la del tot, volen que faci adéu. Li han ensenyat aquest gest al llarg de cent comiats. Ella, amb certa pena, l’ha après. Però no sap quan cal emprar-lo. Diu adéu quan entra, mentre dina… En canvi, a l’hora de separar-se, s’hi refusa. L’avi i la tia es trenquen els dits repetint el moviment. Ella se’ls mira, es mira la mare i li pregunta: «Saben ben bé què es fan, aquest parell?». La processó segueix fins a la porta. El pare a davant, amb la basseta. «Digues adéu!», fa encara la mare. Adéu, adéu, adéu!… És tan llarg que sembla que se’n vagin de viatge, uns i altres.

Ja fora del pis, munten les escales lentament. La noia pesa i agreuja la cosa saltant. «Estigues quieta!», es queixa la mare. Però el canvi de panorama ha excitat la menuda. D’altra banda, pujar escales sempre li ha agradat molt. Ho emprèn amb crits de guerrer que assalta una fortalesa, o de pellroja americà que incendia un poblat blanc.

Acauuuuuuu uuuuu! Acauuuuuu! Uuuuuuoo!

O potser s’imagina perseguint una diligència? No són coses de noia, però hom mai no sap… Si la mare no la sostingués fort, acabaria caient. És massa menuda, per lliurar-se a tan arriscades aventures. Ella, és clar, és d’un altre parer. Des de darrere, perquè ara s’ha quedat a la rereguarda, el pare li fa senyals i llengotes. Ella se’l mira molt seriosa, com si l’ofengués veure’l tan infant. Però no, recapitulava amb quin crit es despenjaria:

Gigigiiiiiii! Krikikiiiiii!

«Sembla un gall. Has sentit?», pregunta la mare. I tant! Si encara li vibra l’orella… La mosseta potser ha entès això del gall i vol completar la parella. Vagament, té sorolls de gallina:

Cloclouuuuu! Clo, clo, clouuuu!

El pare, trapella, mira a terra, estén les mans. No fos cas que la menuda pongués un ou! Ara s’arrapa al coll de sa mare i li xiscla a l’orella. «Petita!», crida el pare. Només mancaria que per culpa seva la mare es tornés sorda! Ella se’l mira i se’n burla, amb aquest desvergonyiment admirable que tenen els infants.

Entre crits i bromes, el grup ha arribat finalment al replà superior. El pare es trau la clau i obre. La mare juga. «No hi és, la nena, no hi és!», diu, i l’amaga entre els braços. La petita, intel·ligent, amb la testa es fa un lloc, o intenta fer-se’l, sota l’aixella de la dona. El pare declara que si aquell paquet no és la nena, no la vol. La mare exclama triomfal «Sí que l’és!», i l’aixeca novament. La menuda riu, satisfeta. La veritat: també es passen bons moments, en aquest món!

Ara el pis és obert. Entren. La petita, però, no sembla disposada que tot sigui tan senzill. Es gira, mira el timbre, fa:

Eeeeh!

En la mesura que pot, allarga la mà, s’esforça per assolir el botó. Quan vol, té bona memòria. Un dia, per facècia, el va tocar, i ara vol tocar-lo cada dia. El pare diu que avui no, que cada dia no s’hi val; ella insisteix. Fa una cara tan desolada que l’home, no mancava més!, es deixa convèncer. La mare acosta la menuda a la paret. El pare li agafa la mà. De tant contenta, la noia sembla que remeni la cua. La remenaria si en tingués. Ja no mira el timbre, mira el pare. «No és a mi a qui has de mirar», diu ell. Però ella s’obstina.

Prem amb cura el dit polze contra el botó blanc. A dins, quelcom es dispara. Riiiiiiiiing! La petita tracta de localitzar l’indret sonor. Perquè el soroll no ve del botó, és evident. La cosa sona lluny. Quan el pare li deixa la mà, ella encara tracta de polsar pel seu esforç. En lloc de prémer, però, estira, engrapa l’objecte amb salvatgeria. En la mesura que un objecte com aquest es deixa agafar. El pare és comprensiu. Una altra vegada i prou, diu. Riiiiiiiiiiiing! Ella mira enlaire, es mira el pare, la mare. Interroga:

Eeeeeh?

Sí senyor, aquesta vegada hi ha posat un veritable interrogant! La mare entra definitivament i li mostra la campana. Ella, com d’habitud, troba més curiós el dit que l’objecte a què apunta. «Allí, dona!», li diuen. Contesta apoderant-se del dit. Aleshores es gira. La basseta s’havia quedat fora, i la vigila. Cada dia ho fa. Observa com el pare l’entra. Fins que no la veu dins del pis no respira. Ara està segura. Ja no la hi podran robar. «Digues bona nit», li fa la mare. Perquè ara la posaran de nou a dormir, i cada vegada, encara que el pis vessi de llum, és com si fos de nit. Ella somriu. Ben mirat, té uns pares molt trapelles!

Heus-la ací de nou ajaçada. No cal traure-li les sabates, perquè fa estona que només va amb mitjons. I encara! Un d’ells ja amenaça d’escapolir-se-li del peu. Ben ajaçada, comença a rumiar. Molt quieta, calla. De lluny en lluny, fa un petit xiscle, per romandre en forma:

Eiiiiiic!

Després —la son, com a tothom, sempre la pren de traïdor—, s’adorm. La casa queda silenciosa.