Infant dels grans, baula inèdita del corpus pedrolià
Escriure un pròleg d’un llibre inèdit de Pedrolo és un repte i molt més quan l’obra aporta un contingut nou, coherent i valuós al seu corpus literari. No ens avancem, però, i comencem pel principi de tot —títol del conte pedrolià editat el 2017 per Comanegra.
L’estiu de 1952, la família Pedrolo marxa del pis del carrer de Calvet, 9, de Barcelona, cap a Tàrrega. Tot just fa «vuit mesos i onze dies» que Pedrolo i Josefina —la Pei— són pares de l’Adelais. Passaran uns mesos a la casa familiar del carrer Major, 5, on viuen el pare de l’escriptor, Manuel, i la tieta materna Daria.
Manuel, pare novell de 34 anys, decideix iniciar un joc: uns apunts minuciosos de tot el que fa i diu la nena i la gent que l’envolta. Unes notes que acaben esdevenint un text que duu el títol d’Infant dels grans i que narra una jornada de la vida del nadó. Així ho explica en una interessant referència metaliterària:
El treball del pare avança amb penes i fatics, perquè la menuda vol que també estigui per ella i combinar dues atencions resulta complicat. Sort que la cosa que l’home té entre mans no és difícil. Si la menuda sospités que posen en net les seves habilitats! Perquè al pare li ha vingut la humorada d’omplir unes quartilles que només parlin de la filla. Una d’aquestes empreses extravagants. Començà per joc, com un entreteniment de vacances, i per poc acaba en un llibre seriós.
Per això ara a l’home se li acut: què en pensarà, la menuda, quan sigui gran? Als quinze anys, probablement li sabrà greu aquest retrat perquè, encara no dona del tot, voldrà ser-ho ja; als vint anys, potser en somriurà. Quan tingui un infant, el seu judici serà just. Descobrirà tot d’una que el pare deia la veritat.
Ignorant, doncs, que la història de les seves malifetes avança, s’entreté ara amb la cadira… (pàgs. 35-36)
I així ho va fer: entre el 1967 i el 1968 li regala l’obra a la filla adolescent que té uns 15 o 16 anys, com recorda ella, i li diu que en faci el que cregui convenient. Quan de joveneta el llegí es va sorprendre força, li va agradar i el va considerar un regal personal. Després de la mort del pare i abans de la creació de la Fundació Pedrolo, canvià d’opinió: volia publicar-lo coincidint amb alguna efemèride important. Han passat vora 51 anys quan, amb motiu del centenari del naixement del pare, l’Adelais decideix que surti a la llum el testimoni de la quotidianitat d’uns pares novells embadalits amb la seva criatura. Si bé el tema és inèdit i resulta curiós conèixer el vessant familiar de Pedrolo com a pare, Infant dels grans és molt més que un document testimonial al voltant de la filla.
Val a dir, primerament, que és un volum proper a la seva producció literària anterior, caracteritzada per una profunda reflexió entorn als problemes existencials i la condició humana, temàtica present a tota la seva obra i bàsica a la primera etapa literària. Abans del 1952, destaca en Pedrolo la poesia sobre l’autocognició, el sentit de l’existència unit al pas del temps i la consciència de la mort i la vida. Els tentacles (1945-46), Ésser en el món (1948), Ésser per a la mort (1949), Documents (1950), Simplement sobre la terra (1950), Dimensions mentals (1949-51). I dues novel·les: una de descoberta dels orígens i reflexió existencial —Elena de segona mà (1949)— i una altra de gènere negre —Doble o res (1950), també amb una forta càrrega existencial.
Infant dels grans està narrat principalment en present i en tercera persona, amb alguns fragments en passat. Dividit en quatre capítols, als dos primers els uneix la narració i descripció del part, plena de cruesa i detall, que deixa palès que a Manuel el va impressionar («L’espectacle és carnisser»), i el postpart; el tercer i el quart queden vinculats, respectivament, a les infàncies del pare i de la mare. Aquesta estructuració entorn a quatre flashbacks (que dibuixen potser les quatre potes més importants en la formació d’aquesta nova unitat familiar), i la manera d’introduir els records d’infantesa dels pares en el relat de la filla, és el que podria situar l’obra més a prop de l’autoficció que del gènere dietarístic (malgrat que té ingredients de tot i és difícil encotillar-la amb una sola etiqueta).
L’infant té el cor robat a tothom: es descriu la nena despertant-se, xerrant, cridant, mirant encisada com el pare s’afaita o escriu a màquina, fent petites maleses… També són interessants algunes anècdotes: la primera dent, descrita amb humor i ironia, o el fet que Manuel «des de sempre que ha esmorzat a peu dret, com si fos tard i el tren l’esperés». La presència de la biblioteca i del despatx mostra una família il·lustrada i els diversos referents literaris ho fan palès (Valéry, Gide, Carner, Canyameres, Stein…).
La consecució de quadres familiars es complementa amb moments plens de tendresa, com per exemple les cançons populars infantils cantades per la mare («És un aire que sona valencià»), la tieta, l’avi i un pare que, amb gran sentit de l’humor, versiona una tonada.
És sorprenent saber que l’any de redacció del llibre coincideix amb l’escriptura de dues novel·les que retraten la duresa de diversos fets. Cendra per Martina narra una història d’amor plena de misèries i d’una puresa embrutida pel desig. I Es vessa una sang fàcil té un argument policíac i presenta escenes violentes i cruels. També escriu poemaris que relacionarem amb el llibre més endavant.
Hi trobem tot de reflexions personals que s’allunyen de la quotidianitat del diari de l’infant i esdevenen fragments de pes que segueixen coherentment la línia de la producció literària de l’autor centrada en els pensaments existencials. Es tracten el sentit i l’absurd de la vida, com ara la preocupació per la filla i el misteri de ser infant, el pes de l’atzar i com els fets tendeixen a repetir-se. També pren protagonisme la qüestió del pas del temps; Pedrolo es defineix com a poruc i pessimista quan pensa en l’esdevenir adult o pensa sobre la inconsciència de l’ésser que creix («S’espanta pel seu cos que s’ha fet gran») o quan confessa: «És absurd que estigui destinada a fer-se gran». I finalment, la mort unida al temps:
Perquè aleshores, quan ella tingui vint anys, tots els que vivim, però no tots, podem ser vius encara; tots els que vivim, però no tots, podem ser morts des de fa temps; tots els que vivim, no tots però, podem ser vius i viure llarg temps encara; tots els que som vius, no tots però, podem ser morts acabats de morir… (pàg. 106)
Destaquem, però, tres moments cabdals dins els capítols tercer i quart que singularitzen l’obra i encara la fan un document més valuós i excepcional dins el corpus pedrolià: l’escena d’alta càrrega poètica entre l’infant i un arbret, i els dos darrers flashbacks: l’arribada del pare menut a l’Aranyó i el relat de la infantesa de la seva dona.
El passatge de la trobada i la conversa entre un petit arbre i la nena és d’una bellesa poètica plena de plasticitat i hauria de passar a formar part de les grans mostres de la nostra literatura davant la lúcida percepció infantil enfront la naturalesa. El lector ho decidirà.
El record i posterior retrat de la seva pròpia infantesa i la de la Pei segurament neixen del diari de la filla. Com és sabut, Pedrolo provenia d’una família aristocràtica, propietària del castell de l’Aranyó. Els seus pares vivien a la casa familiar targarina i passaven els estius al castell. Per primer cop en una obra de creació en prosa, l’autor recorda la seva infantesa sense emprar un alter ego, i això aporta un gran valor tant biogràfic com literari. Un nen tímid, sensible i reservat recorda el camí en tartana, l’arribada en plena nit silenciosa i descriu el castell i els voltants.
Val a dir que el motiu nocturn, l’autoconeixença i la mort, entre altres, són recurrents a la seva poesia en general i a la que escriu el mateix any 1952. Com a Reixes a través (1944-52), on la nit simbolitza la desconeixença i els castells esdevenen l’aïllament defensiu; He provat un gest amarg (1952) o Visat de trànsit (1952-54), on esdevé un espai de transformacions. A les proses poètiques de Roba bruta (1948-52), parla d’uns records dolorosos i angoixants d’infantesa on els grans volien que fos com ells i ell se’n sentia al marge. De fet, Pedrolo se sentia estrany dins l’ambient aristocràtic familiar i no acceptava el pes del seu arbre genealògic.
Aturem-nos, doncs, en un fragment d’aquesta arribada a l’Aranyó, amb un tic-toc de les passes de la mula que després es confon amb el so del rellotge com a símbol del pas del temps inexorable i la pèrdua de la infantesa:
El cor de l’infant glatia i el tic-toc de les potes de la mula sobre el pis endurit i pla ressonava dintre seu amb deliris de campana.
(…) el tic-toc insistent que mesurava la seva vida d’infant, i cada any era el mateix batec i cada any era un batec nou. (…) en el cor de l’infant adormit, l’últim infant que s’adormia al poble, encara hi havia, confós amb el seu glatir, la presència esgarrifosa, però ell ho ignorava, d’aquell etern tic-toc… (pàgs. 86, 93 i 94)
Un any després de la redacció d’Infant dels grans, el 1953, a la novel·la Avui es parla de mi tornen a aparèixer elements autobiogràfics que narren la infantesa i l’adolescència de Manuel, però a través del seu alter ego Albert Cubells.
En el darrer capítol, Pedrolo també retrata la grisa infantesa de la seva dona Pei en un petit pis de Sants. La vida de la noia és trista i melangiosa i es passa hores mirant per la finestra com la vida passa durant les vacances escolars. No la deixen jugar al carrer i els pares, adustos, no li demostren estimació. És un fragment d’una profunditat estremidora.
La primera notícia d’Infant dels grans la trobem el 1980, quan Jordi Arbonès el cita entre altra producció prosística inèdita aleshores. Joaquim Carbó n’extreu fragments el 1992, n’explica part del contingut i l’anomena «diari familiar». Mentre que Xavier García, el 1997, el qualifica d’«estudi, diguem-ne poètic». Categoritzacions que, si bé són vàlides, queden coixes davant la riquesa de la peça que celebrem aquí. En una carta a Maurici Serrahima el 1954 Pedrolo reflexiona sobre el capteniment dels infants i com el percebem com a joc, i en una altra a Martí-Olivella el 1985 l’autor segarrenc confessa que el text original és a Tàrrega. Per fi ha pogut sortir de casa, tal com desitjava la Pei sortir a jugar, i el lector en pot gaudir per descobrir un nou vessant pedrolià curiós i coherent amb tota la seva obra. Cal reivindicar, llegir i fer present Pedrolo ara més que mai.
Anna M. Moreno-Bedmar
Barcelona, gener del 2018