3

Les sis, comptat en gros. Una remor arriba de la cambra al despatx. El pare i la mare, sols, hi treballen: pam-pam-pam! Tots dos se somriuen. Saben de què va. Silenci de nou. A la poca estona: pam-pam-pam! La petita s’ha despertat. Com és lògic, deu estar desabrigada i amb els peus colpeja les baranes del llit. Silenci. Pam-pam-pam! Silenci. Pam-pam-pam! La mare s’aixeca. El pare la segueix. La menuda, només sentir la remor de passes, hi torna més fort, més insistent: pam-pam-pam! Pam-pam-pam! Pam-pam-pam! Aleshores llança el primer crit de la novella sèrie:

Uuioooouuuu!

En veure els rostres inclinats al seu damunt, augmenta l’activitat: de peus, de mans, de boca. Mai com ara no havia semblat tan diablet. Com s’havia sospitat, està descotxada. Aixeca els braços, perquè vol que la incorporin. Asseguda, està tan contenta que perd l’equilibri i, abans la mare no ho pugui evitar, ensopega de cap amb la barana. No s’immuta pas, és una noia valenta. Només mira seriosa i amb recel al seu voltant per tal d’esbrinar quina cara hi posen els altres. En veure que riuen, descobreix que el «coco» no li ha fet mal.

La mare l’agafa i inicia el complicat ritual de netejar-la. Se segueix un ordre rigorós, el mateix quatre vegades cada dia: cara, orelles, nas, mans. Després, la part alta ben neta, cal canviar-la, perquè la mosseta mentre dormia s’ha orinat. Quan només manca posar-li el vestit, que espera net i planxat sobre el llit, la mare consulta el rellotge i se sorprèn cada dia que sigui tan tard. Cal preparar un altre biberó. Mentre ho fa, el pare tindrà cura de l’infant.

Ara, neta com va, el pare no té cap inconvenient de posar-se-la al coll. Ella, per por de caure —aquest home resulta molt alt!—, s’arrapa a les solapes de l’americana. Mentre la trasllada de la cambra al despatx, no para d’admirar-se. Des de l’altura sempre es contempla un paisatge més ample. Això és el que li passa.

Oooooo! Ooh!

Quan entra al despatx, es diria que descobreix una habitació encantada. De tan admirada, posa cara de totxa. Per entretenir l’espera, el pare l’asseu a una cadira. Dura uns moments. Grata la fusta, sense gaire interès. Se’n cansa. De nou en braços, li farà donar el tomb per la cambra. Li ensenya, a respectuosa distància, les llargues fileres de llibres. No serveix de gran cosa. Els voldria agafar i el pare, és clar, no vol córrer aquest risc. Recorda potser que, d’infant —perquè el pare també ho ha estat—, va trossejar un volum il·lustrat de la casa Larousse. La quitxalla té males mans. Després, la fa caminar. Uns breus instants, perquè ella s’hi nega, i només salta. Ja ha caminat al migdia. «Què voleu més?», protesta:

Iiiiiiic! Iuiiiii!

Aquesta mossa, en braços del pare, és un problema! La mare té molta paciència; el pare, no. La distracció, però, quan menys s’ho pensava i no sabia ja què fer, arriba en forma de mosca. N’hi ha una d’aturada al llindar del balcó. La menuda en queda com fulminada. Es gira al pare i li pregunta:

Oh?

Com si digués: «És possible?». La mosca s’enllustra les ales. La petita posa cara de pasqües. Quina cosa més menuda! De sobte, es descobreix proporcions de gegant.

Oooooh!

Lentament, pare i filla s’acosten a l’insecte, però el crit de la noia l’espanta. Emprèn el vol i la mosseta torna a cridar:

Ooooh!

Està tan excitada que ja no sap ni el que es fa. Vol seguir el vol de la mosca, vol mirar el pare, vol fer cent coses alhora. La mosca, després d’un vol circular, ha retornat. O potser és una altra. Totes s’assemblen. La menuda, però, la pren per la mateixa.

Ara calla, alliçonada. La devora amb els ulls. Els infants no tenen manies! Tímidament, allarga la mà, mou els dits, els tanca. No cal pas que ho digui: es comprèn de sobres que la voldria caçar. L’insecte es passeja per la pedra del balcó. Hom diria que vol fer-se admirar. De cua d’ull, sens dubte que vigila el pare i la filla. Inicia un segon vol, de petita escala. Es posa a la paret. Un moment, la menuda li perd la pista. El pare li diu on ha de mirar. Quan la veu enfilar-se mur amunt, li és impossible romandre tranquil·la. Encara que la mosca s’espanti, no pot estar-se de cridar:

Ooooh!

Un ésser que vola, que s’enfila per les parets, que fa el vol amb lleugeresa ingràvida… Potser és ara quan troba més a mancar les paraules, perquè s’ho voldria fer explicar. Una altra mosca visita la primera. La menuda tremola, gairebé, de tanta emoció. Passen els minuts, i cap dels dos se n’adona. Perquè també el pare observa la mosca —les mosques—. Segurament que mai no les havia mirades amb tanta atenció. Cert, per a un infant són un espectacle de primera.

El retorn de la mare els sorprèn capficats, immòbils com una pedra. «Què feu?», pregunta la dona, admirada del silenci de l’infant. «Una mosca», contesta el pare, i ara són tres a seguir les evolucions dels insectes. Si fossin a la plaça, ja hi hauria una dotzena de badocs.

A la petita, les mans deuen fer-li mal, perquè fa deu minuts que les crispa sobre una mosca imaginària. Fins a cert punt, sembla que la saludi interminablement, que li faci adéu. El gest és encertat. L’autumne s’acosta i aquests animalets ja deuen sentir el corc que les devora per dins.

Quan la trauen del llindar del balcó, la menuda encara es gira. No protesta, perquè fa tanta estona que calla, que no se li acut que es pugui parlar. Les mosques, espantades pel sobtat moviment del grup, fins aleshores immòbil, també se’n van.

Mentre mama, la noia encara sembla recordar-les, perquè xucla amb menys afició, com si no tingués gana, ella que sempre té un budell mort de fam. S’hi entreté més que de costum, juga amb el peu d’una manera distreta, la més petita remor la fa tombar. A tot arreu, diríeu, hi veu una mosca. En acabar, com que encara segueix capficada, despista llargament l’eructació. Està quieta, sense un crit, sense un gest, no sembla ella mateixa. Des d’on és no pot veure que la mosca torna a passejar-se per la pedra del balcó. No s’anima fins que li posen el vestit de mudar. I aleshores, encara s’hi nega. La mare, sempre plena de recursos, per fer cessar l’oposició, obre l’armari i ella de cop es contempla al mirall interior. Immediatament s’agrada, se somriu… Al principi, la imatge devia semblar-li una cosa forastera, un altre infant, un rival potser. Se la mirava amb hostilitat. Des que sap que és ella, ha descobert que la cosa té gràcia. Dòcil, ara es deixa mudar.

Les escales són molt altes, perquè la casa és vella i, abans, la gent devia tenir una passa de gegant. Tampoc, és veritat, no emprava cotxes per a les criatures; la mare les duia al braç. El pare, que fa feina sedentària, ara es lliura a un exercici esgotador. Amb molta cura, perquè el cotxe no se’n vagi escales avall, posa a contribució la força dels seus bíceps. La menuda, que ignora que la travessia és arriscada, no li alleugereix pas l’esforç. Tot al contrari. En veure que la porta del pis resta oberta i la mare no segueix, entre crit i crit es gira. Tomba el coll d’una manera alarmant. Per hàbil que el pare sigui, cada graó la sacseja. Aquesta noia, si no s’esmena, un dia es desllorigarà el coll. Redobla de cura, tracta de fer la baixada tan suau com si es moguessin sobre catifes d’aquestes que hi ha a les cases grans. En el primer reclau, la petita s’oblida de la mare i només té ulls per als incidents del camí. Tot baixant, voldria rascar la paret, agafar-se a la barana. Descobreix, desolada, que per fer tot el que voldria no té prou mans. Ho arregla amb un crit:

Gogogoiiiiiiiii!

El pare va davallant. Ara, a dalt, se sent la porta del pis. La mare ha sortit. Ella, la menuda, coneix aquest cop. Es tomba novament i quan veu la dona que els aconsegueix, xiscla més fort, s’excita tota. «Ai, ai, ai, que us agafo!», crida la dona. Ella, embadalida, obre la boca i trau la llengua de consuetud. La positura no la deixa espernegar, però braceja. La qüestió és no estar quieta.

Els últims trams de l’escala són més planers. Aquí el graó és de pedra, gastada pel temps, pels pares, pels avis, pels besavis, per tota aquesta sang de moment resumida en una criatura de vuit mesos. El cotxet llisca tot sol. Cal frenar-lo. A cada graó, la menuda xiscla:

Oiiioooooooooo!

A la fi, surten a la carretera. L’ample espai al davant llur. Fa dies que no ha plogut, la carretera és de terra i pels dos costats hi ha catifes de pols. Pel mig, el pis és descarnat. Hi ha altres carreteres més bones, però són massa transitades. Aquesta és una via tranquil·la. Només sortir-hi, la menuda, que havia estat tan callada al seu pas pels carrers, s’anima. A un costat hi ha una filera d’arbres. Són vells i corpulents, molt tofuts. Els saluda amb diverses exclamacions cada dia. Els arbres li agraden molt.

Eeeeeeeeeiii!

Davant d’algun, perquè és més alt, perquè és més verd, perquè li plau més, o per raons que guarda gelosament, en lloc de cridar s’admira:

Ooooh!…

Gairebé a tots els diu alguna cosa. I quan la filera s’acaba, perquè no dura gaire, li reca perdre’ls de vista. Encarada sense obstacles amb el cel blau, sembla que el trobi massa gran, massa alt, que a la seva petitesa n’hi sobri una mica. Manca una fita on posar els ulls.

La terra és plana. A penes, ací i allà, si s’ondula en breus carenes conreades, tan manyagues que, en lloc de trencar-la, prolonguen encara la planura. A ambdós costats de carretera, grans camps separats per marges a penes visibles. Una pedra que marca la llinda, un rec sense aigua, perquè la comarca cada dia és més seca.

Aquest paisatge, a la menuda la desborda pertot arreu. Les coses són llunyanes, no hi ha res a l’abast de la mà. Plantats d’olivers, en la distància, posen en la monotonia la gràcia d’un bosquet. De prop, són menys agradosos. Sobretot, als ulls infantils. L’arbre de Minerva és massa greu, és massa vell…

És, doncs, per entretenir-se que la menuda canta a la seva manera:

Gagagagagarigaiiiiii!

És l’única remor en el paisatge. Els camps són deserts. La gent ha segat, ha batut, i ara reposa. S’alternen els bancals de rostoll i de voreig. Els trenca la cinta polsosa de la carretera. El paisatge discorre lentament, perquè el pas hi obliga, perquè la lentitud s’acorda amb el paisatge.

Comencen, després, els incidents. La menuda de cop es posa a mirar el sol. En sortir de casa, un núvol el cobria. Ara, molt baix, inofensiu, ateny el límit de l’horitzó. La caiguda és lenta, però, i l’agonia es prolongarà durant seixanta minuts. La petita, havent-lo descobert, ja no l’abandona. La mare s’atura, tracta de fer-li girar la cara vers l’altre costat, d’interessar-la en l’ombra que queda darrere, en els minúsculs detalls d’uns camps sense relleu. No es deixa enganyar. Què volen que miri, si no hi ha res per mirar! Obstinada la mare, obstinada la filla, la cosa acaba en plor. Que la reprenguin, la mosseta no ho pot suportar. Posa una cara molt lletja, somiqueja encara una mica indecisa, s’anima tot d’una i, abans la dona no comenci el joc de manyagues, heus-la ací vessant com una font. Al paisatge, a fe que li ve de primera; feia temps que no havia vist tanta aigua! Durant deu minuts, la mare dansa materialment al seu voltant. L’acarona, cerca i troba sense pena les paraules més tendres, però la menuda no es vol deixar consolar. Cal traure-la del cotxet una estona, deixar-se agafar el nas, pessigar la galta, martiritzar com un sant…

Quan, després de la llarga tabola que el pare ha contemplat una mica distant, la petita, una mica més tranquil·la, condescendent, es deixa posar al cotxet de nou, el passeig continua. Cal acudir a mitjans més subtils, més discrets, per allunyar la seva mirada del sol.

El pare duu un bastó, un senzill lluc d’avellaner que no serveix de res. El porta una mica per omplir les mans; perquè al camp, quan es passeja, amb un bastó sembla aprofitar-se més el passeig. Amb la punta, ara pica el cotxet, pel costat de llevant. El reclam té èxit immediatament. Podia presumir-se. Era una jugada segura, coneixent la petita. Es gira tot seguit, oblida el disc groc penjat a l’horitzó i allarga la mà tot el que pot per tal d’apoderar-se del soroll.

El pare l’obliga a insistir, perquè ella, quan veu que l’objecte que vol agafar se li escapa, en fa qüestió d’amor propi. Ben calculat. Malda i malda per apoderar-se del bastó. S’estira tant, que accelera la seva creixença. S’inclina pel costat. La mare es diu: «Mentre no caigui…».

El bastó s’acosta i s’allunya, colpeja i s’escapa, ara pica a l’esquerra, ara darrere, després al davant. Ella el persegueix pels tres indrets.

Quan el pare, a la fi, per calmar-li el delit, permet que l’agafi, resulta que els seus càlculs eren equivocats. És la primera vegada! A penes el bastó a la mà, llança el seu crit de triomf a l’aire immòbil de la tarda. No tan immòbil. Ara i adés, una brisa dèbil, però suficient, ondula una mica les escasses herbes dels costats, passa sobre els camps.

Geeeeeeeeeee! Gegegegeeeeeeeeeee!

El branda a dreta i esquerra. No com voldria, perquè el pare l’agafa per l’altre extrem i li coacciona els moviments, els hi limita. Però ella ja en té prou. S’ha pogut apoderar del bastó! Als pocs moments desenllaça els dits i el pare torna a picar. És el que ella volia. El joc li agrada. En apoderar-se’n de nou, canta:

Geeeeeeeee! Gegegegegeeeeeeei!

Poques vegades se l’havia vista tan satisfeta. S’ha oblidat del tot del plor de fa uns moments. El bastó ho esborra tot. Ella, i potser ningú, no pot pensar en dues coses a la vegada.

Cada cop que, després de deixar-lo, torna a aconseguir el lluc, s’excita com si mai no l’hagués agafat. Mentre crida es mira el pare, per remarcar la seva destresa. Tot en ella diu: «Mira, mira com en sé!».

Mirar la mare li resulta més difícil, però també la mira. Posa una cara tan il·lusionada que tots acaben rient. La menuda branda el bastó i fereix l’aire amb el seu crit exaltat:

Geeeeeegegeg! Gegegegeiiiiiiii!

Quan l’encís del joc tan repetit sembla minvar una mica, cal acudir a novells expedients. Sort que el pare és un home de recursos! Ara frega amb el bastó la pols de la carretera. Al seu darrere queda un llarg solc que algú prendrà pel pas d’una serpent. No abunden en aquest país, i són inofensives, però adesiara se’n veu alguna. No és això, amb tot, el que interessa a la menuda. A ella l’atrau el gri-gri-gri del bastó que fereix, per sota la pols, la terra dura. D’antuvi se n’admira, com sempre que un joc s’inaugura:

Ooooh!

Embadalida, para l’orella i torna a allargar la mà. L’objecte és el mateix que uns instants abans, però un nou prestigi l’adorna. Perquè és preciosa, una cosa que pugui fer tants i tan variats sorolls! El pare li agafa la maneta, li dobla els dits sobre el bastó, però com que ella encara no té esma d’aguantar-lo llarga estona, sobretot si exigeix un petit esforç, clou els seus dits sobre els de la menuda, i ara són tots dos que arrosseguen el lluc. Ella, sigui com sigui, creu que el mèrit és tot seu. D’això es tractava, perquè és això el que la il·lusiona.

El rastre de falsa serpent es va quedant per la carretera. Ara i adés es trenca perquè, tot i l’estreta del pare, la petita afluixa els dits i cal recomençar. Després d’una cinquantena de metres, cessa definitivament. La gent es dirà: «Què se n’ha fet, d’aquesta bèstia? S’ha posat a volar?».

Una breu carena, ara, amaga el sol. Cel enlaire disgrega els seus raigs en nimbe de sant d’estampa religiosa. La muntanyeta ha estat oportuna, perquè la menuda ha perdut l’interès per la serpent. Del tot. Al seu darrere, empenyent el cotxet, parlen el pare i la mare. De lluny en lluny, participa en la conversa. Es gira i llança una reflexió:

Tatatata…

O bé un interrogant:

Eeeeh?

De vegades sembla que la contradiguin, i aleshores es lliura a grans explicacions. La despesa de saliva no li importa. Xerra abundantment. Cal fer-se entendre i, si els altres no li fan gaire cas, s’explica als camps, al cel, a la brisa. Afirma, a la seva manera, que compta, que existeix. De cop, calla i para l’orella. Ha sentit una remor. Mira a totes bandes perquè el vehicle —ella no sap que ho sigui— encara és llunyà i una volta de camí el fa invisible. L’aire és ple de vibracions, tot alterat. El pare consulta de quin costat ve la brisa, per evitar la pols. Però el vent és tan lleu que la cosa queda una mica indecisa.

Ara surt el camió, un objecte gegant als ulls de la menuda, un monstre perillós. Arrossega una remor de ferro vell, un núvol de pols, una sentor de gasolina. La menuda queda impressionada. A mesura que el vehicle s’acosta, la seva cara s’altera. Mai no havia vist un embalum així, de tan a prop. Malgrat el pànic, se’l mira. Silenciosa. Potser pensa que per fer soroll el camió es basta i se sobra. Per fer-ho més gran, només mancava aquest carregament d’alfals. En passar per davant del grup, i en veure que passa de llarg i sense dany, la menuda s’anima, saluda amb un crit els tripulants:

Oieeeeeeeeuuu!

Pot endevinar-se el somriure dels tres homes amuntegats a la cabina. La mare, sempre cautelosa, havia desviat el cotxet vers l’entrada d’una finca. La carretera és prou ampla, però ella no se’n fia. Té aquest petit recel que caracteritza el transeünt.

El grup queda submergit per l’onada de pols. Durant un moment, els dos grans tanquen la boca, donen l’esquena al camí. La menuda, menys exigent, no se’n preocupa. Com sempre que un episodi l’excita, bada una boca de pam. Materialment, neteja la carretera de microbis. La pols era molta i la brisa molt poca. El núvol, carretera enllà, se cenyeix llarga estona sobre els passejants. Quan s’allunya perseguint el vehicle, resta encara una certa qualitat de l’aire, més densa, més espessa, que amara de terra els rostres del grup.

A poc a poc, l’atmosfera es clarifica. Com si netegessin un mirall. La menuda explica a la cinta del seu vestit les coses estranyes que ha vist. Malgrat l’evident incomoditat, aixeca la cama, tracta de passar-la per la barana del cotxet. Si va una mica penjada, gaudeix més del passeig. Durant una estona manquen episodis. Tot és quiet, immòbil; al llarg de la carretera pelada només es veuen els pares empenyent el cotxet.

I heus ací, de sobte, un arbre. Feia estona que, de tan a prop, no se n’havia vist cap. És un arbre solitari, d’aquests espontanis, el rebrot d’una soca que hom creia ja morta. Arbre petit, aixecant un metre i mig damunt la terra, allí arrelat sobre la riba polsosa. Es rega quan plou, ningú no en té cura. Per això creix fort i amb un cert aire de desmenjat.

La petita, potser perquè la cosa l’agafa de sorpresa en aquell passatge pelat, potser perquè hi endevina, per l’alçària, per la figura, un contemporani, li fa la gran rebuda. Ho abandona tot per fer-s’hi amiga. Li allarga la mà, li diu:

Eeeeeiii!…

L’arbre mou una mica les fulles verdes i blanques. Accepta, diríeu, l’amistat. La menuda ho troba natural. Els pares, distrets, passaven de llarg. Ella es gira, s’exclama, es penja pel costat, protesta, xiscla. Vol quedar-se prop de l’arbre. En adonar-se’n, retrocedeixen una mica, aturen el cotxet. La menuda i l’arbricel s’encaren. Dos infants, de dos mons diferents. Però entre un home i un arbre pot haver-hi cordialitat. Ara, com fet a posta, la brisa bufa una mica més forta i l’arbre ondula les branques minses, en verd i en blanc canvia incessantment el fullatge. La menuda, per tal de correspondre a aquest senyal de bona voluntat, mou els palmells amunt i avall, tanca i obre els dits, els ulls li riuen. Diu:

Gg! Gguuuguuc! Uuuu!

Vol que els pares participin de la seva alegria, se’ls mira, diu quelcom, es tomba de nou a l’arbre. Amb un pèl d’imaginació no costa de comprendre que està fent presentacions. L’arbre és simpàtic sota la seva aparença indiferent. Conversa llarga estona amb la menuda, com si es coneguessin de tota la vida. Si la deixessin, ara ella no es mouria d’aquí en tota la tarda.

Els pares reprenen la marxa malgrat les protestes de la petita. Ella es tomba de tant en tant i amb la maneta fa adéu. No sap que al cap de breus instants, en retornar, el veurà altra vegada. Potser pensa que se’n separa per sempre.

Al peu de la carena, un quilòmetre més enllà, fineix la primera part del passeig. Aquí es descansa, es fuma una cigarreta. Entren en un plantat d’oliveres. S’asseuen en una riba, la menuda entre ells, mirant la carretera. Però ella no està cansada i protesta de la dilació. «Què hi fem aquí, aturats?», sembla preguntar. No comença a sentir-se bé fins que la mare, a mitja veu, no li canta una cançó. Ni a tant no arriba. És un aire que sona valencià:

A la petita li plau. La mare, doncs, com que aquí s’acaba la lletra o ella no en sap més, torna a començar. Quan l’encís és esvanit, el pare entra en funcions. No canta, perquè no té una veu adient i, per fer les coses mal fetes, més val no posar-s’hi. Als seus peus hi havia una rel, un tros de planta malmesa. Amb la punta del bastó l’agafa i la fa girar i té un èxit immediat. La menuda no disposa de prou ulls per seguir el moviment. De sobte es desencadena:

Glo, glo, gloc!

La galta, tan plena, li salta amb la rialla, li tremola la barbeta:

Glo, glo, gloc!

Però riure no és suficient. Vol participar en el joc d’una manera activa. És cansat, fer sempre d’espectador! Però, per molt que allargui els dits, el pare no es dona per entès. La rel és punxosa i bruta. La petita es podria fer mal i, encara que no se’n fes, és segur que se la posaria a la boca. Per conèixer les coses, sembla creure que cal tastar-les. Els pares i ella en això no estan pas d’acord.

Per la carretera passa una bicicleta. La cinta, aquí, fa pujada i l’home avança amb lentitud. Ella té temps de mirar-se’l al seu grat. Se’l mira tant que l’home, un faceciós, tot i que la carretera era solitària, toca el timbre. Pot vanar-se d’això, el desconegut: l’ha feta riure. No tothom pot dir el mateix.

Entretant, amb tanta rotació la rel s’ha escapat. El pare està ben assegut i no té ganes de moure’s. Però com que la petita sembla esperar, encara, passat l’episodi de la bicicleta, quelcom del bastó, l’home colpeja les herbes veïnes. En surt la pols que recolliren durant anys, perquè en aquesta terra hom té la impressió que no plou mai. La menuda, però, no troba el joc gaire divertit i, ja que els altres no la saben distraure, es val dels seus propis mitjans; una mata de fonoll creix molt a prop del cotxet. Fins ara no l’havia descobert. S’inclina i allarga els braços tot el que pot. Reeixirà?

Ha reeixit. La mata, dòcil, segueix els seus dits. Però ara que la té, la petita ja no sap què fer-ne. Consulta la mare amb l’esguard. La mata se li escapa. L’atrapa, amb certa pena, de nou. El joc, esbrina, és aquest: val més l’esforç que la victòria. Aquesta mosseta s’omple de ciència humana molt aviat!

Tenen una certa gràcia aquests ditets, una mica obtusos, maldant en l’aire, fregant la mata, apoderant-se’n a poc a poc. Cada cop, abans d’agafar-la, la palpeja, amb el tacte l’estudia, potser per assegurar-se que és la mateixa, potser perquè també això forma part del joc. Quan a l’últim se la posa a la boca, tot s’acaba. La mare s’aixeca disparada i la hi pren. Allunya, després, el cotxe de la mata i, de moment, la menuda no diu res. La mare és a prop i la mare val més que no la mata, però en veure que s’asseu de nou, s’indigna:

Giiiiii, gigigiiiiiiiii!

Xiscla com un conill, però la mare fa el sord. De res no li val. La menuda continua amb el seu esquiu:

Giiiii, gigigiiiiiiii!

«Serà millor que ens n’anem», observa el pare.

Només sentir-se transportada, la menuda calla. És a dir, callar no calla gairebé mai, però ara s’alegra:

Ooooouuuuuuu!

De nou a la carretera. El passeig es desfà molt lentament. Lentament perquè ningú no porta pressa, perquè l’estat del camí no permet anar al trot. La menuda, durant una estona va molt tibada, llançant ara i adés l’estrèpit de la seva alegria a l’aire quiet de la tarda avançada. A la tarda no li importa, se sent indiferent. Però tampoc a la menuda no l’afecta la indiferència de la tarda. Tot d’una, s’inclina. A l’atzar d’un gest, d’un moviment, ha vist l’aleta acerada que surt del costat del cotxet. No diu res, al contrari, es guarda per a ella la troballa. Prova d’agafar-la i ho aconsegueix.

No pot caure perquè va lligada. Així i tot, a la mare no li fa gràcia veure-la penjada: no són coses, aquestes, de persona normal. S’atura, doncs, per tal d’asseure-la com voldria que anés sempre, com una doneta. La petita es deixa fer, resignada. Tractar amb persones grans demana una gran dosi de paciència! No cal que ho digui, prou que ho diu la seva mirada.

A penes de nou en marxa, s’apodera de l’aleta per segona vegada. Avancen uns metres així, perquè la mare pensa que potser se’n cansarà… Però no, la menuda cada cop sembla més interessada. Cal aturar-se, encara. La dona la renya, l’arranja, creu que l’ha convençuda, que la menuda es deixa enganyar. La petita somriu per sota el nas —ho faria si sabés que aquestes coses es fan—. La facècia continua. Hi ha, entre mare i filla, i no és el primer cop, una certa competència. Vejam qui es cansarà més aviat. Sempre es cansa la mare, és clar. Cada pocs metres cal aturar-se, incorporar la petita, fer-li reflexions que no entén i que no escolta. Quina culpa en té, si el cotxe lluu unes aletes tan boniques? La mare es queixa: «No sé per què les hi van posar». En això té raó. Llur utilitat és, per no dir més, força dubtosa.

La menuda va tan capficada, que ara ni remarca l’arbret. Cal cridar-li l’atenció. «No vols saludar el teu amiguet, petita?». No. Ni aixeca la testa. Res no la interessa fora de la fal·lera de l’instant. L’estació es prolonga. Interessa que remarqui l’arbret, no sols per l’arbre, sinó per l’aleta. «Mira que et diu coses!», fa la mare. L’arbre, en efecte, es mou, allarga les rames. Ell sí que sembla recordar la menuda. «No vols contar-li tot el que has vist?», insisteix la dona. «No sigueu pesats», sembla dir ella, «ara ja tinc una amigueta, ara les confidències les faig a l’aleta».

Cal resignar-se i passar de llarg. Però abans, perquè no sigui dit, el pare colpeja l’arbre amb el bastó. El soroll, en efecte, fa aixecar la testa a la petita. Un moment. En veure que és tan poca cosa, s’absorbeix de nou en els seus negocis. No hi ha res a fer. Continuem! Però ara, de sobte, quan ja anava a perdre’l de vista, sembla recordar l’amistat tan recent. A la fi, quan ja ningú no ho esperava, reconeix l’arbre. Es gira, allarga les mans, somriu, crida:

Oioiiiiii!

Cal retrocedir. A ple vent, té lloc una reconciliació gairebé emocionant. La noia demana perdó pel seu oblit. L’arbre s’inclina, accepta les excuses de mal pagador. És un ésser tractable i no li guarda rancúnia. Després, sempre a plena veu, es diuen els seus secrets. Ja poden cridar, perquè ningú no els entén!

La conversa es prolonga. La menuda xerraria durant hores i l’altre tampoc no se’n cansaria. No té altra feina ni l’esperen enlloc, i estar sempre sol és una mica cansat. No és estrany que hagi simpatitzat amb la petita. Abans, de ben segur que mai ningú no l’havia remarcat. Un arbricel anònim enmig del camí. Un arbre qualsevol, massa petit per tenir ombra. La gent hi passa de pressa pel costat.

Cal separar-los a viva força. Metres enllà, la petita encara xerra. Es tomba i lliura les darreres confidències. Després, ja llançada, no sap com callar. Gairebé fins a casa, parlarà per a ella sola.

La mare es mostra satisfeta. La menuda ja no s’inclina, ja no es penja. L’aleta, oblidada, plora pels baixos del cotxet. «No siguis exagerat!», diu la dona al seu marit, que ha tingut la debilitat de comunicar-li aquesta reflexió. En aquest instant, no recorda que l’home és un poeta, que sap coses que els altres no saben; que un poeta, a la seva manera, sempre té raó.

Ara, d’una finca propera, n’ha sortit un carro. Les dues rodes mosseguen l’adusta pedra del camí i criden. Les rodes o la pedra? Tant se val! Les potades de la bèstia, un enorme cavall blanc, tenen sonoritats de rellotge de casa pairal. Amb falsa lentitud colpegen: tic-toc… tic-toc… tic-toc…

* * *

De nit, l’arribada. Polsosos, pedregosos camins a trot de tartana havien cansat els fràgils ossos i excitat el curiós esperit de l’infant. Els camins, tots, eren solitaris, i les qualques masies trobades al llarg de la ruta romanien sempre closes, hostils, o així ho semblava. Però era estiu i, a banda i banda de la tartana, els boscos d’alzines, ja molt minvats pels llenyadors, s’estenien com una capa pilosa en la nuesa de la terra segada, clara i rostida sota la voluntat del sol.

Lentament es feia de nit i de les vores del camí avançava vers el rústic vehicle una amenaça imprecisa. D’antuvi el paisatge s’amorosia, i les últimes espurnes daurades a frec de les garberes o per damunt de l’alçada escassa de les alzines, corprenia el més íntim de l’infant amb una vaga melangia que l’obligava a cloure els ulls per tal de defugir l’espectacle exterior, massa dolç, massa trist alhora per al seu esguard impressionable. Els obria de nou amb la nit que, més prematurament que dels camps, s’apoderava del camí, ara serpentejant entre ribatges alts que mostraven una terra blanament saulosa, avara, difícil.

El paisatge es feia dens gairebé de sobte, i les remors dels invisibles habitants de la terra, fins aleshores apagades en l’orella per l’esclat ofert als ulls, com si els dos sentits es fessin competència, trencaven la solitud, perquè el tic-toc de les potes de l’animal feia estona que, convertit en quelcom de familiar, formava part d’un silenci que havia durat gairebé tota la tarda. Ara, una vida misteriosa i eixelebrada rondava pels camps, per sota els arbres, per entre els bancals de rostoll, i si algú parlava dins la tartana, la remor no emmudia del tot, restava només una mica somorta, un fons tremolós sobre el qual les veus tenien ressonàncies aspres i desagradables.

La tartana oscil·lava d’una banda de camí a l’altra, seguint les profundes roderes que havien deixat els carros durant l’hivern últim, enfonsant llur pes en el fang dels dies de pluja. Cada any les roderes eren una mica més profundes. De tant en tant, però, s’obria una sendera fressada en els llargs bancals pels carros que, carregats de garbes, defugien el perill del camí hostil. La tartana s’hi endinsava, i allí el pis era suau, l’animal iniciava un petit trot i de sota les seves potes ràpides s’aixecava un nuvolet de pols tot seguit endut per la marinada.

El poble era menut, arraconat als peus del castell que el dominava. L’últim tros de camí corria entre dos plantats d’olivers, dos-cents metres de camí pla i recte, al fons del qual s’obria una era gran i rodona, a frec de poblat. Les cases, d’antuvi, eren només una massa fosca i imprecisa, un boldró embolcallat per la nit que ràpidament s’espesseïa.

Semblava un poble abandonat. Mai no s’oïa cap veu, mai no es distingia cap llum. Murats en la fosca i en el silenci avançaven vers la vila fantasmal. La torre del castell es dreçava, ni massa alta ni massa esvelta, per damunt la massa quadrada, de pedra grisa. Era una pedra dèbil, com tota la pedra de la contrada. L’infant no necessitava veure’ls per recordar que els contraforts del castell oferien abundants, encara que superficials, fissures. La pedra s’havia gastat i per sota de la primera capa enfosquida per la intempèrie hi havia aquell color gris i nou que tenen les pedres collides pels camins. Però el castell era del mateix color que les grans roques que hi havia a la sortida del poble. Era l’únic edifici que tenia el color de les roques de la terra.

El cor de l’infant glatia i el tic-toc de les potes de la mula sobre el pis endurit i pla ressonava dintre seu amb deliris de campana. Els grans també s’animaven, però ells només parlaven amb alegria per haver arribat al final de la jornada fatigosa. L’infant s’alegrava perquè, més enllà d’aquella primera nit, s’estenien dies i dies de llibertat; perquè quelcom d’obscur l’unia a aquesta terra ingrata i d’aquesta terra potser nodriria, marcat per aquests estius, aquell calfred de sol i d’ombra, aquell sentit adust de l’existència. Entre ell i la terra aquella hi havia un parentiu que potser mai no posaria en clar. Podria odiar-la o, el que és pitjor, podria sentir-la indiferent un dia no llunyà, però per dins, més enllà d’odi i indiferència, sempre hi hauria un lligam que faria d’ell el fill d’un sòl cansat, d’un sòl sense esperança…

Prop de l’era gran enfront del poble, començaven a sentir-se les primeres veus. No podia distingir-se què deien, no perquè parlessin en veu baixa, sinó perquè la marinada que encara bufava, molt discreta ja, s’enduia els mots. I aquesta gent, d’altra banda, solia parlar d’una manera embarbussada i fosca.

Els homes ensacaven el gra de la primera batuda de l’any, però en oir la remor de la tartana, deturaven tots un instant el gest i miraven vers el vehicle negre, sense llums, que rodava ja sobre els colls de palla. Aleshores hi havia un intercanvi de paraules entre uns i altres, algú se separava del grup i acudia al costat de la tartana. L’home i el pare parlaven breument. Després el vehicle tornava a rodar i l’animal impacient s’endinsava pel corredor obert entre les cases.

Al peu del castell ja els esperaven. La tartana donava la volta a la petita plaça, tothom baixava, i mentre el pare agafava l’animal de la brida i per les amples portes badades el menava a l’enorme entrada, els altres se saludaven. De les properes cases sortien les veïnes, i en un moment la placeta s’omplia de remors, de veus, de crits. De les entrades, els llums d’oli, o d’acetilè, penjats d’un clau vessaven a l’exterior una llum morta que a penes permetia reconèixer les cares. Hom les identificava per les veus.

Després, encara no exhaurides les benvingudes, de l’era venia el carro amb el gra ensacat. S’aturava davant la rampa que menava al castell i els homes descarregaven. A la botiga, al graner, hi havia una espelma gruixuda com el braç de l’infant i a fora, al corredor que hi menava, un fanal. Sense pressa, els homes es posaven els sacs a l’espatlla, lentament els abocaven als amples casals i del gra, en ser abocat, se n’aixecava una olor deliciosa.

El sopar ja estava a punt. L’infant no tenia ni temps de donar la volta al vell casal. Les estances eren totes fosques, llevat de la cuina i el menjador. La finestra donava als camps. Al lluny, molt lluny, es veien els llums d’altres pobles que, més grans, tenien electricitat. Algú els anomenava cada any, com si fos la primera vegada. Entre els llums i la finestra, hi havia el silenci dels arbres, de la terra… Ara i adés el trencava el soroll d’un carro que passava pel camí de sota. El camí era costerut i s’oïen els renecs dels homes animant les mules que flaquejaven sota el pes del blat.

Des de la taula, davant d’aquest primer sopar en el castell, era agradable sentir les remors, i era agradable sentir la quietud quan els carros havien passat. Ningú no parlava gaire i la pau del defora envaïa el menjador.

Les velles coses familiars, durant un any gairebé oblidades, eren allí, a l’abast dels ulls escorcolladors de l’infant. La taula en la qual menjaven, gran i rodona, una mica desigual; el bufet de fusta negra i corcada, les cadires de palla, el sofà marcat pel temps, una tauleta dins la qual s’ordenaven jocs amb què ningú no jugaria fins anys després; aquell quadre gran, sobre el sofà, una pintura hivernal: els arbres pelats sota un cel inhòspit, a banda i banda del riu desbordat. Altres quadres més petits li feien costat. I, després, el rellotge. Un vell rellotge que al principi de setmana, en donar-li corda, colpejava les orelles de l’infant. Després, a mesura que els dies passaven, la seva marxa semblava alentir-se, el seu batec es feia més suau. Sota l’esfera del rellotge, formant part del mecanisme, hi havia una altra esfera amb els dies del mes. Però no funcionava. L’infant no l’havia vist funcionar mai. I, per sota de les dues esferes, la pèndola oscil·lava d’una banda a l’altra, recollia la llum del quinqué penjant del sostre, sobre la taula, se l’enduia amb el seu moviment, la reflectia sobre les parets velles. El temps s’esmunyia i el rellotge el mesurava: tic-toc… tic-toc… tic-toc…

Després de sopar, la família es reunia a la sala de darrere. El balcó s’obria, com la finestra del menjador, sobre els camps. L’habitació romania a les fosques, perquè era més agradable estar així, només il·luminats per la vaga resplendor de la lluna, penjada sobre el poble. També per no atraure els mosquits. L’infant s’abocava a la barana i esguardava les parets del clos de l’era, a tocar, el jardí descurat i negre a ran de camí. Després mirava al lluny, mentalment davallava pel camí difícil vers la carretera, tres-cents metres més avall. No podria distingir-la. Però de tard en tard, de l’horitzó venia una petita llum, i s’acostava, amb molta lentitud, es diria. Darrere la llum, quan era més propera, podia endevinar-se la forma d’un cotxe, d’un camió. Després, tot quedava fosc altra vegada.

El cel era generalment estrellat i algú anomenava les estrelles, assenyalava el carro gran, el més elemental, i l’esguard de l’infant es quedava perdut durant llarga estona en els breus punts lluminosos, admirat i embasardit. No li interessaven els noms: els oïa i els oblidava. Preferia que totes aquelles estrelles no tinguessin nom. Així podia donar-los-en un al seu grat, si volia. Contemplava les figures que dibuixaven contra la foscor del cel i mai, d’un dia a l’altre, no les trobava mai iguals. La seva imaginació treballava. De vegades queia una estrella. Algú deia que calia formular un desig, mentre solcava l’espai. L’infant mai no fou a temps de demanar el que volia. Potser no sabia què volia. Potser no volia res, llevat d’aquella pau, d’aquell silenci que omplia la nit.

Després es passejava per la casa fosca. La llum de l’acetilè posava ombres grans i amenaçadores a les parets, a mesura que avançava pel corredor i travessava el vestíbul excessiu, a ran de l’escala que menava a baix, un pou obert en la negror. Les coses familiars d’altres estius anaven sorgint davant dels seus ulls, una a una: els mobles, els quadres, aquell ventall enorme de plomes de paó arranjat en un angle de la sala d’estar, la biblioteca al final de tot, amb les seves altes fileres de llibres. Eren llibres d’aspecte auster, greu, molts relligats en pergamí. Imposaven. A la paret del fons, el canterano. Un moble antic, com molts d’aquesta casa, patinat pel temps. A sobre hi havia dos canelobres que mai no havia vist encesos. A dins, pels innumerables calaixos, tota mena de tresors que no li permetien tocar.

Hauria volgut donar la volta per les velles estances tot sol. Però algú, sempre, l’acompanyava. No li confiaven el llum perquè deien que podia calar foc. Era inútil, doncs, aturar-se llargament en cada sala, en cada cambra, davant dels objectes més atractius. Sempre hi havia algú al costat seu, parlant. S’acostava, doncs, a una de les finestres i contemplava el poble.

A baix, la placeta era silenciosa. La gent sopava. Per darrere els vidres de les finestres closes, o a l’altre costat de les finestres obertes, sempre es veia un llum o altre i, de vegades, una família reunida al volt de la taula. Al fons del poble, invisibles, dos homes es posaven a parlar. Després hi intervenia una dona. Eren veus lentes, acostumades a aquella lentitud de la terra, de les plantes, de la germinació que es fa esperar a través de tot l’hivern. Era bell sentir parlar així. L’infant ho comprenia obscurament, molt obscurament.

Deixava la sala i seguia per altres cambres. No pujava mai a la torre, aquella primera nit. No hi havia gran cosa, a la torre; només una cambra i un petit terrat. Però calia muntar unes escales estretes, avançar sota un sostre baix. A un costat del breu passadís que menava a la cambra, hi havia una petita porta seguida d’unes escales de cargol que desembocaven en un rebost ple d’humitat. Dalt de la cambra, inaccessible, hi havia l’arxiu, un recambró desigual ple de papers vells, pergamins i llibres religiosos. Sabia que hi havia tot allò, sabia que l’endemà, si volia, ho veuria, i ho veuria sol.

Retornava, l’ombra seva perdent-se per les parets blanques, vers el balcó on els altres parlaven. De fora entrava sempre aquella quietud corprenedora, i la immensitat de la nit, més gran, molt més gran allí que a ciutat. Més gran i més misteriosa.

En sonar les onze, i a principis de setmana el rellotge es llançava a galop, de tal manera que sovint era difícil comptar-les, l’infant se n’anava a dormir. Els altres encara restaven llarga estona a la fresca del balcó. Ningú no llegia, de nit, en aquell casal. El pare, a ciutat gran lector, no sabia acostumar, diries, els ulls a aquella vacil·lant lluminositat del quinqué, i les nits passaven en converses blanes i en silencis llargs de cara a la mar fosca dels olivers que morien a ran del camí.

La cambra dels infants s’havia omplert de tota la calor del jorn. Restava allí immòbil i densa, i era difícil dormir entre els llençols suaus i usats. A través de la persiana closa, entraven filets de lluna fins al mateix peu dels llits. I la calma, la gran calma del camp. Ni un trepig, ni una veu no venia en aquella hora de la placeta que reunia les cases. Podia imaginar-se els homes a les eres, ajaçats entre la palla, dient-se els últims mots del jorn abans d’abaltir-se.

L’infant estava massa excitat de les impressions de la jornada per dormir. Es regirava en el seu llit, els ulls closos, els ulls oberts, cercant els indrets encara no escalfats pel seu cos, i mentalment resseguia tots els objectes de la cambra, atents en l’obscuritat. El rellotge, des del menjador, deixava oir el seu tic-toc insistent i obsessiu.

Només el rellotge posava una mica de vida en el silenci espès de la nit d’estiu, en el casal fosc d’habitants callats. Després, i no sabia mai quanta estona havia passat, quantes vegades havien sonat hores, del fons de la casa venia remor de passos, es perdia pels corredors i podien sentir-se les veus que al gran vestíbul es donaven mútuament la bona nit. Després, altres passos, i de nou la quietud. Aleshores tothom s’havia retirat i l’infant es feia la il·lusió de ser l’únic a vetllar la nit calorosa, aquella nit primera d’una altra vida.

A poc a poc, semblava que malgrat seu, s’abaltia. El silenci el prenia en les seves xarxes gruixudes i llordes, i ell hi cedia, s’hi lliurava confiadament. En algun lloc, de ben segur que al capdamunt de la torre, cantava una òliba. El seu crit no era tètric del tot en la nit dolça. L’infant, mig abaltit, escoltava. Però l’ocell restava callat llargues estones i aleshores, mentre el món se n’anava més enllà de les seves parpelles cansades, només restava, i podia sentir-lo encara quan ja no podia sentir res més, el greu tic-toc, monòton i precipitat del gran rellotge del menjador que s’enduia el temps, i ell encara no ho sabia; el tic-toc insistent que mesurava la seva vida d’infant, i cada any era el mateix batec i cada any era un batec nou. Les hores passaven i en el cor de l’infant adormit, l’últim infant que s’adormia al poble, encara hi havia, confós amb el seu glatir, la presència esgarrifosa, però ell ho ignorava, d’aquell etern tic-toc…

* * *

La menuda crida tant que, de moment, no s’ha adonat de res. Però quan dedica un moment al descans, perquè també els seus pulmons novells el necessiten, ou el trepig que s’acosta, i aleshores para l’orella. Es gira, però no veu res. Viatja tan baixa que el seu esguard ensopega amb els cossos dels pares, com si fossin una paret.

Els interroga. No obté resposta o no la sap interpretar. Durant deu minuts, doncs, s’agita, inquieta, d’una banda a l’altra. El tic-toc de l’animal, la queixa dubtosa del carro, cada vegada es van apropant.

Gairebé s’esparvera. Posa la cara d’un primitiu quan sent un tro per primer cop. La cara que un civilitzat, per dir-ho així, s’imagina. I quan, finalment, cavall i vehicle se li fan albiradors, a penes si el temor minva. Altres vegades, des del balcó de la cambra familiar, ha contemplat aquestes bèsties majestuoses que mai no semblen tenir pressa. Però veure-les des d’una segura talaia o veure-les de tan a prop…

Vol i dol. De primer sembla que desitja i no gosa. En veure, però, que l’animal segueix la seva via amb aquella cara de filòsof que tenen els pagesos vells i els animals al servei dels camperols, se sent més atrevida. Se’l mira descaradament, però en silenci encara. Potser passa de llarg perquè no l’ha vista…

El que més admira són les quatre potes, perquè sent tan grosses, és clar, es remarquen molt. En gats i gossos, úniques bèsties que fins ara ha contemplat amb certa detenció, la cosa potser no li venia tant de nou. Éssers que ella contemplava des de dalt, en persona major… Davant del cavall, però, se sent insignificant. Manca poc perquè no es pregunti: «Com s’ho arregla per moure quatre potes, si jo amb dos peus em faig un embolic?».

El cavall, indiferent, fa tic-toc…

Als seus ulls té alçàries de castell. Se’l mira des de terra, com un verm que no s’explica aquests capricis de la natura. Potser també admira que, en lloc d’anar dalt del carro, tiri.

El cavall, indiferent, fa tic-toc…

Pot mirar-lo al seu grat, perquè encara que el carro avanci més de pressa, triga cert temps a allunyar-se del grup. Ella l’aprofita per fer-ne un estudi exhaustiu. I ara és molt tard quan finalment es recorda d’exclamar:

Ooooooh!

El cavall, indiferent, fa tic-toc…

Deslliurada per la «o», comença a xerrar de nou. En veu baixa encara, com temorosa que la bèstia no es pensi que va per ella. Ningú no sap per qui va. Potser continua la conversa interrompuda, però és dubtós. Ha quedat tan impressionada, que ara el món es pobla de cavalls.

Passa de llarg, en canvi, sense ni dignar-se a adreçar-li una ullada, per davant d’aquella mula aturada al costat del pont, a l’entrada de la vila.

Potser no la remarca perquè l’animal no camina i, immòbil, més que una bèstia viva sembla qualque accident del camí. Potser, també, perquè la veu tan desvalguda, tan trista —i els infants no tenen compassió—. No és un sentiment natural.

La mula és un rossí de rodamons que fan vida de gitano, sense espontaneïtat. Vella, nafrada i peluda, amb l’esguard desesperat de qui cerca, sense trobar-la, una corda amb què penjar-se. Mes heus ací la breu però tofuda arbreda que mena a la ciutat. La menuda s’excita només de pensar a passar per sota el túnel verd, però no hi arriba, no aquesta vegada. Els pares tomben de camí. En veure que encara és aviat i l’oratge continua amical, creuen que podrien donar una volta fins a l’hort. Sempre hi ha, allí, qualque fruita que demana una dent.

Cal travessar un gual. La cosa, des del punt de vista líquid, no és pas complicada, perquè aquest rierol no porta mai aigua. En canvi, hi sobren rocs. El cotxet de la menuda oscil·la d’una banda a l’altra com un desesperat, amenaça de desfer-se en mil trossos. Una cosa tan fràgil, relativament, ha estat feta pensant en les avingudes asfaltades de la gran ciutat. A la passatgera, però, el sotragueig li plau. La breu protesta que ha iniciat en veure que li estafaven els arbres es muda en crits d’aventures que s’endinsen per terres no petjades. A la recerca d’un tresor.

Cal enfilar després un corriol que s’escapa entre tàpies. Pel costat hi corre un rec. Mostra el seu fons ple de palets, badalla de set perquè, com el riu, fa anys que no ha vist una gota d’aigua. A banda i banda s’afileren els horts. Una llarga perspectiva de tàpies descurades amb amenaça d’enderroc. Sembla un paisatge romàntic. Per cobrir les esquerdes sempre hi ha un arbre, una enfilada mare-selva, un arbust qualsevol.

El camí és galdós, com totes les coses comunals. És potser per adornar-lo que aquesta gent dels horts hi llença encara les herbes inaprofitables, les plantes seques, tot el que dins dels tancats fa nosa. Aquests residus encisen la menuda. Tot passant, furta un bri d’herba, s’embruta les mans, ara silenciosa, perquè li sembla haver entrat en un món de meravella. Les coses abandonades encisen els artistes i els infants. També els drapaires…

Ara cal travessar el rec sobre una closa posada a l’atzar. Vist que el cotxet és massa ample i no passa, el pare fa el viratge sobre una roda, com un automobilista desenfrenat. La petita deu pensar: «Això és emocionant; m’agrada, anar a l’hort!».

Han arribat. El pare obre la porta. Ella no esperava això. Mentre la mare l’empeny, obre uns ulls com un sol, s’empassa saliva, s’ennuega gairebé… A l’entrada hi ha una placeta. Uns suports de ferro aguanten la parra de raïm blanc i una cortina de mare-selva. En un costat, un saüc allarga les rames. Els raïms pengen del sostre, a l’abast de la mà.

Quan pot accionar el ressort de la boca, fa:

Oooooooooooh!

Llarg com un dia sense pa. Després es mira el pare, que somriu, com si volgués preguntar-li si és veritat. No somnia? Petita, no n’hi ha per a tant, la cosa és molt modesta! El que passa és que els seus ulls d’infant no han vist mai un ver jardí.

L’encís dura llarga estona, perquè després d’una cosa ve l’altra. L’hort és plantat d’arbres fruiters i ella els escruta un a un. Entre exclamacions de joia, fa le tour du propietaire.

És potser perquè ja s’ha admirat tant que, en arribar davant del salze, sembla una mica cansada. Tant que hi havien confiat, els pares, en aquest arbre! És el més jove i el més alt de tots. Té una caiguda que no és d’avui, sinó de quan les dones es desmaiaven. Ah, és cert! El pare no hi havia pensat. És això, doncs: per a la menuda, noia del seu temps, resulta un arbre antiquat!

El túnel d’avellaners, parres i pruneres sembla interessar-li d’una altra manera. Només de veure’s sota tant de verd, s’esgargamella:

Eeeeeeeeeeeeuuuu! Ooooooooooooeeeuuuuu!

Al costat hi ha uns emparrats de campanetes. Blanques, vermelles, gairebé morades entre els cors de fulles de color verd clar, creixen adelerades, semblen saber que la nit les marcirà. Avui es marceixen abans.

La mare, per veure què hi diu la menuda, se’n posa una a la boca, la tanca pel badall i bufa. La flor rebenta. La menuda esclafeix:

Glo, glo, gloc!

S’ha descobert un nou joc. Durarà mentre quedi una campaneta. Pam!

Glo, glo, gloc!

Pam!

Glo, glo, gloc!

Ara riu ja abans d’esperar el pam! Només en veure que la dona s’acosta la flor a la boca. Quan es comença a cansar, allarga les mans perquè en vol una. La hi donen. La hi prenen. La menuda s’havia equivocat. Es creia que era comestible… La deixen sota l’emparrat, torturant una fulla, i ara els pares s’allunyen vers la figuera, a l’altre extrem de l’hort. Però, en veure’s sola, protesta. Li agafa un pànic de jungla. Cal que se l’emportin amb ells.

Pel camí conversa amb les plantes, saluda atentament un penjoll de tomàquets, vol torturar un pebrot vermell com un drap xop de sang, s’inclina davant d’una albergínia que madura sense pressa… Cada pas és una sorpresa. Davant del magraner es queda una estona pensativa. Aquest arbre sembla un guerrer! Si és veritat que les defenses es desenvolupen només on cal, no hi ha dubte: el magraner n’ha passat de molt negres abans d’arribar a aquest estat. No el toquem, perquè mossega.

Ara li mostren els melons, però no en fa cas. A casa, a les postres de dinar, força que s’hi havia entusiasmat, però ara, aquí, n’hi ha tants! Allò que abunda massa és menyspreable… La pròxima etapa és la figuera. D’antuvi, quan la deixen al costat del tronc, no bada boca. Els pares es mouen pel veïnatge, donen voltes a l’arbre, miren a dalt, s’enfilen per un banc de pagès, tot de coses absurdes, que no quadren amb la gent gran. Però, quan veu que mengen figues, es posa a plorar. La gent ben educada convida! La mare la consola, la besa, li toca la galta, li fa una joguina. Ella es deixa entabanar. En veu baixa, totes dues fan les paus.

No dura gaire estona. Ara ha vist, de reüll, que el pare es posava una cosa a la boca. Torna a plorar. Diu la mare: «No veus que encara ets massa petita, per menjar figues?», i contesta ella, traient la candela:

Geeeeeeee! Geeeeee! Geeeeeeee!

Això es complica. Perquè ara cal mocar-la, i a ella no li agrada que li toquin el nas. Mocador a la mà, la mare la persegueix d’esquerra a dreta. Des de lluny, sembla que lluiti amb un pop. Només es beuen braços i mans; de la dona, de la menuda. Costa deu minuts deixar les coses com abans. Després, els pares es mengen les figues d’amagat, mentre ella desmunta, amb evident interès per la botànica, una fulla que li han confiat.

Les figues menjades, cal rentar-se les mans. A l’altre costat d’hort posen en marxa el motor. Salta un doll d’aigua que espetega sobre l’aigua del dipòsit. La menuda, que encara guardava residus de fulla, els abandona, perquè n’ha quedat enamorada. Hom no sap si admira l’espetec o el doll, però molt somrient fa petites preguntes:

Eeec?

Ningú no li contesta. Insisteix:

Eeeec?

Quan li diuen que és aigua, ho rumia un instant, una mica perplexa. Aquesta gent disposa de tantes paraules! Com s’ho arreglen per recordar-les? És això el que pregunta ara quan fa:

Eeeei?

Quan el doll, tan de sobte com manà, s’estronca, es queda encara mirant el tub. Sembla tan desolada que el pare torna a posar en marxa el motor. L’engega i l’atura, l’engega i l’atura, i la menuda cada vegada exclama:

Oh!

Una remor més forta la sol·licita. Algú que sembla que es queixa, quelcom com un plor… Han posat en marxa el molí de vent del costat. D’antuvi volta i gira lentament, després a marxes forçades. Cada setmana hi posen oli, però ningú no ho diria. Aquest molí ha nascut descontent: sempre rondina.

La menuda no li trau els ulls de sobre. No sols és el soroll, hi ha el moviment. El vent empeny les pales i la llum s’hi filtra i s’hi tanca. Ella pregunta al pare, a la mare, a tota criatura vivent:

Eeeh?

El misteri del doll d’aigua, al costat d’això, no és res. Les coses cal mesurar-les pel soroll, per la grandària. Un criteri del segle XX…

La mare tem que la rotació pugui cansar-li la vista. Tracta, doncs, d’interessar-la per altres detalls. Però els arbres ja els ha vist. La verdura, al costat del molí, és massa petita i, sobretot, és silenciosa; sempre ho han estat, els vegetals! La menuda no es deixa, doncs, ensibornar. A manca d’altres recursos, la gira d’esquena a l’enginy. Tampoc no serveix. Ella es tomba, desplegant un coll que fins ara havia tingut amagat. Els infants tenen facècies d’aquestes.

Què cal fer? Cantar cançons tampoc no mena a res; les cançons ja les sent a casa. El pare pensa que potser la distrauria un cargol. N’hi ha molts, però tots entelats. N’agafa un i el posa en un toll. Vejam si amb la humitat es decideix a sortir de la barraca. L’animal és lent: l’aigua, primer, deu penetrar a través de membranes poc menys que impermeables. A la fi, però, mostra una banya. Després completa el parell. És un cargol gran, ben fet, amb una closca torrada. Sobre el palmell de la mà, el mostra a la menuda. Ella no s’hi sent interessada. És un animal tan mandra que a penes es mou, i la petita vol moviment. Cal insistir fins que el remarca. Quan a la fi veu que camina, que és cosa viva, se’n vol apoderar, veure’l de més a prop. Cal rescatar-lo dels seus dits. El primer que ha fet la menuda és estrènyer-lo. Ell, espantat, es replega en la closca, entafora les banyes. De passada, li ha enllefiscat les mans. Mentre la mare les hi renta, el pare tranquil·litza l’animal, el deixa a terra, junt a l’aigua. Campa com tu vols!

L’incident, però, no ha estat del tot inútil. El molí de moment sembla oblidat. Acaba d’oblidar-lo quan entra l’avi. D’antuvi, fa com aquell que no el coneix. No vol mirar-lo, no vol somriure, ni vol cridar. Potser troba estrany veure’l allí, a ple vent, perquè mentalment l’associa a un paisatge interior. Es gira, es tomba i despista com pot mentre l’avi dona voltes a l’entorn del cotxet. Però quan li sembla que l’home es cansa, canvia d’humor. De sobte se’l mira, treu un somrís ample, i sembla dir: «No ho veieu que us he enganyat? I és clar que us conec!». L’avi, cofoi, li pessiga la galta.

La mare la trau del cotxet i pel camí ple d’herba intenta fer-la caminar. Ella, agafada per sorpresa, fa dues passes, però després s’hi nega: vol estar asseguda. L’asseuen, doncs, a terra un instant, però ella engrapa l’herba a manats i vol esbrinar quin gust té. Cal posar-la dempeus, encara. Després de provatures diverses, seguides de les protestes corresponents, perquè de vegades és difícil encertar el que desitja, heus-la ací ara asseguda als genolls de l’avi. Hi sembla perduda, però s’orienta aviat. Li agafa els botons, li baveja la camisa, li palpa les mans, se li enfila per la panxa. Quan ho té tot vist i estudiat, après de memòria, i ja voldria canviar, l’avi comença el joc:

No ha entès res, naturalment, però li ha agradat la tonada. Amb poca cosa és feliç, un infant! Somriu tant que gairebé ensenya les genives desdentades. L’avi, és clar, aprofita l’èxit i segueix:

«Mentre no obri l’aixeta!…», comenta la mare.

L’obre deu minuts després. Quan s’ha cansat dels genolls de l’avi, el pare l’ha asseguda sobre un albercoquer. És un arbre encara jovenet. Les seves tres úniques branques simulen un seient de la mida de la menuda. En veure’s enfilada entre tanta verdor, no sap què pensar. El pare l’aguanta, perquè, és clar, el seient no mereix gaire confiança. De moment, resta indecisa, amb precaució explora el seu voltant, tempteja una rama, hi pica. És sòlida, decideix. Les fulles l’emmarquen. A l’abast de la mà. Tímidament n’agafa una, hi juga, l’estira i l’arrenca. Quan se la troba entre els dits s’excita, mou els peus, comunica als altres la seva gesta:

Iooouuuu!

La trosseja i la llença. N’agafa una altra. A poc a poc, despulla l’arbre, com qui ploma una gallina. De sobte, es queda quieta, pensativa. Tronc avall, silenciós, s’escorre un rierol… L’avi, entre si, es felicita d’haver escapat a la mullena. L’arbre, ningú no sap com s’ho pren. Els arbres formen part d’un món pacient que tolera, per indiferència, moltes coses.

Quan la trauen d’entre les fulles, la petita sembla disgustada. Però és tard. Entre tanta verdura, en aquesta hora comença a caure humitat. La retornen al cotxet i, perquè no sigui dit, per satisfer-la, donen encara una volta. Ella ho mira tot, un llarg esguard que s’apodera, amb els objectes, de la tarda moribunda. En passar per davant d’un roser, exclama:

Eeeeiiii!

Ha vist una rosa. La mare s’atura, la hi deixa contemplar, però quan allarga les mans per dir que la voldria, li explica: «És bonica, sí, però té espines. No te la puc donar. A menys…». La cull i, amb paciència, ferint-se els dits, n’arrenca les punxes. La menuda contempla l’operació amb esguard despietat. En donar-la-hi, estreny els dits ben fort. No l’olora, gairebé ni la mira, ara que la té. Només tenint-la sembla que en tingui prou. Una rosa és una rosa, o per dir-ho encara millor, en original: «Rose is a rose is a rose is a rose».

La petita no sap res de Gertrude Stein, ni potser no en sabrà mai res. O potser un jorn, si tot això li interessa, descobrirà les seves obres a la biblioteca del pare. Potser es preguntarà qui fou. Potser el pare encara serà allí per donar-li explicacions; potser no. Perquè aleshores, quan ella tingui vint anys, tots els que vivim, però no tots, podem ser vius encara; tots els que vivim, però no tots, podem ser morts des de fa temps; tots els que vivim, no tots però, podem ser vius i viure llarg temps encara; tots els que som vius, no tots però, podem ser morts acabats de morir; tots els que vivim, però no tots, podem viure encara i saber que vivim; tots els que vivim, però no tots, podem ser morts sense saber que ens hem mort; tots els que vivim, no tots però, podem viure encara i ignorar que vivim; tots els que som vius encara, no tots però, podem haver mort i saber que hem mort; tots els que vivim, però no tots, podem saber que vivim per ser morts un dia…

Morts o vius, però, encara serà veritat, perquè sempre serà veritat, que «Rose is a rose is a rose is a rose».

L’infant, ara, l’estreny entre els seus dits, possessiva, i sempre hi haurà en un indret o altre un infant amb una rosa a la mà. I sempre hi haurà una rosa per a un infant. I mai no servirà de res… Els pares i el cotxet travessen l’hort. Gairebé és fosc, ja; ho serà al cap de pocs instants. L’avi diu que encara es queda, perquè vol omplir el dipòsit. Ell i la nena s’acomiaden llargament, amb una minuciositat de dibuix de tapis persa.

A fora, entre les tàpies, una nit prematura, la nit dels carrerons, es clou entre els horts. Les pedres, amb la fosca, han crescut —o s’han multiplicat—. El pare no s’ho explica d’altra manera. La petita, dalt del cotxet, sembla que navegui per un mar alterat, però no en fa cabal. Abstreta, mira al seu davant, i a la mà, sense saber-ho, hi té una rosa… Per dins dels horts, més enllà de les tàpies florejades per amagar els estralls de les estacions, encara se sent la remor de gent. Converses. La petita es mostra inquieta, perquè sap que, quan ou veus, és que hi ha algú, i no comprèn on s’han posat totes aquestes persones, a menys que s’hagin fet invisibles…

En deixar el caminoi, ja no se’n recorda més. Perquè ha tingut una sorpresa, i agradable. A penes posar les rodes al gual —parlar de peus seria excessiu, perquè la petita va a cavall—, els llums de la vila s’han encès. Com sempre s’encenen els llums: de sobte. En queda esmaperduda. No els sap traure la vista de sobre; si la deixessin lliure, s’hi encantaria com una papallona.

Ohhhh!

La sorpresa ha estat tan gran que la vocal surt molt petita, però prolongada. Després pren més volada, perquè amb una exclamació no en té prou:

Oooooh!

Enllà del gual, per sota el passeig d’arbres, ja no té ulls per a aquelles formes recollides en la fosca, contra un cel lleugerament blau. Només existeixen els llums. Deu creure’ls una possessió personal, perquè quan troba algú se’l mira com qui li planta cara, com qui pregunta: «Amb quin dret hi ets, aquí?». El fita llargament, sense embuts, fins que passa. Amunt i avall, l’ombra anul·la formes vagues, un silenci encara de camp posa en relleu potades d’animals, veus de carreters, l’esquiu d’un crit femení… Després tot queda enrere. En els carrers hi ha menys silenci, i res no sona distint, com si fos en un desert. Augmenten els llums. La petita, desbordada, no sap quin mirar. De tantes os que llança, la boca li queda rodona…

Els darrers passos són accidentats. A tot arreu hi ha carros, vehicles, gent que parla, que talla el pas. Cal pujar la vorera i baixar-ne a l’atzar de tants encontres, aturar-se, dir: «Ens deixareu passar?». És dissabte, fa bon temps, ningú no vol estar tancat. Tot comença a tenir un aire de festa…

El pare la besa. Ella juga, defuig la galta, l’acosta, riu quan li toquen el nas. Després, la mare se l’enduu. Anant cap al dormitori, se la sent cantar com si anés d’excursió:

Eiueuuu! Eiuiii! Oeuieii!

Un instant de silenci. La mare l’ha deixada sobre el llit i l’acotxa. Ella s’ho pren bé, però quan la dona ha acabat, mou les cames i es desabriga. Sap que ha fet una malesa, somriu i comenta:

Euiii?

Pacient com sempre, la mare la torna a abrigar. Li subjecta el llençol pels extrems, per obligar-la a restar quieta en veure que malgrat els esforços no es pot destapar.

Ieuu?

La mare li acaricia la galta. Ella, a poc a poc, clou els ulls. Quan sembla adormida, la dona se’n va. Deixa un llum encès, més que per a la criatura per a ella; per si després li cal tornar a entrar.

La menuda, tota sola, va fent:

Ieu, ieu, ieu…

Cada vegada més dèbil, més lent…