1

Heus-la ací: vuit mesos i onze dies; deu quilos quatre-cents grams. Manca poc per a les deu i es desperta. Aquesta noia no necessita rellotge: menja i beu gairebé a toc de campana. Una màquina de gran precisió.

Quan sent el pas de la mare en la fosca, endevinant-la abans de veure-la —perquè coneix aquesta presència amical—, la seva incipient protesta es torna un crit —uns crits— d’alegria:

Aouuu!… Aoooeeh!…

Després, es queda un moment callada, perquè la veu del pare sempre sembla sorprendre-la una mica. Com si li costés acostumar-se a aquesta veu greu i una mica ronca, aspra al costat de la veu prima i dèbilment opaca de la mare.

Davant l’espill del lavabo, la noia s’extasia, es mira i es remira, com satisfeta del seu rostre rodanxó. Se somriu sense prendre cura dels rostres que la volten. Només té ulls per a ella. Ara sí que fa cara de noia!

La dona diu, i sembla complaguda: «Aquesta mossa serà molt coqueta!». No li manca res. En aquest mirar-se de cada matí hi ha una noia de vint anys. Poden endevinar-se ja les llargues estades davant l’espill, fent-se un rostre amable, somrient, artificial. Però tirem molt llarg.

De tard en tard, dona una ullada a sa mare, com si volgués preguntar-li si també s’ha adonat de com n’és, de bonica. A la seva manera, explica que no en té prou amb saber-ho ella. Li calen uns altres ulls per admirar-la. I com més ulls hi hagi, millor. Els espia a través del mirall, acostumada ja a aquesta dimensió novella dels rostres trobats sobre superfícies de cristall.

Però la mare ja ha obert l’aixeta i l’aigua comença a rajar. Com que és menuda, la seva atenció aviat és distreta. Es deixa encantar pels metalls resplendents sota la llum, pel doll d’aigua vagament enemic però que té, per a ella, el misteri de les coses vives. Sembla que vulgui allargar la mà i apoderar-se d’aquest líquid fugitiu. Torna:

Oh!… Oh!… Oh!… Bababau… Bababau… Bababab… Oooou… Oooou… Oooouo…

I, de tard en tard, un petit crit que sembla articulat:

Cacà!… Ajajà!… Bajaí!…

Mentre s’entrena perseguint o esbrinant el llenguatge tribal, l’asseuen de nou, la neteja, quina sort!, finida del tot. Ara caldrà vestir-la. És una operació lenta que no acaba mai on comença, perquè hi ha peces, tot i que no en porta pas gaires, que són de més fàcil posar sense moure’s del llit, però n’hi ha d’altres amb les quals la seva mare creu que no arribaria a sortir-se’n mai si no l’ajacés damunt els seus genolls. Probablement té raó. Les dones, d’instint, sempre saben què cal fer. I, si no ho saben, és igual: s’ho inventen.

Però també la criatura té opinions ben afermades i, ara que està despullada i s’hi sent feliç, no veu la necessitat que la vesteixin de nou. No ho estava abans? Per què aquest traure i posar? Voleu dir que aquests gegants estan bons del cap? Ella no sembla confiar-hi gaire. Però és una noia pacífica i, en general, la seva protesta no és obstinada. Es limita a una capritxosa gimnàstica de membres que s’escapen per tots costats.

De l’escampall de sobre el llit, a poc a poc desapareixen les menudes peces. La mare no deixa de murmurar, de protestar, de cridar, d’acariciar. Cal acudir a tots els expedients per vèncer el seu caprici de menuda que se sent bé com quan el tocòleg l’ajudà a venir al món.

* * *

—Dr. V…? —pregunta l’home a l’aparell instal·lat al passadís.

—Jo mateix —contesta la veu del doctor a l’altre costat.

—Aquí, clínica S… Se’l necessita per assistir a un part. És urgent.

—Molt bé. Agafi un taxi i vingui’m a cercar.

L’home surt al carrer. En arribar a Muntaner pensa que hauria pogut telefonar al servei d’urgència. Ara ja és tard. Davalla apressat, sotjant amb els ulls àvids el pas dels escassos cotxes, dels escassos taxis. Tots ocupats. Comença a impacientar-se. Ja és a prop de la Diagonal. Vint minuts perduts estúpidament. Quan es decidia ja a entrar a un bar per telefonar, veu la llumeta blava al capdamunt d’una capota.

—Taxi.

—És aquí! —diu al taxista.

En obrir la porteta, una forma obscura abandona el refugi del portal proper i s’acosta al cotxe, el maletí a la mà.

—Pugi, doctor.

El tocòleg hi puja.

—No podia trobar un taxi.

—M’ho he pensat —diu el doctor.

Després pregunta. L’home explica.

—Està esgotada. No pot tota sola. I la criatura sembla que no està ben encaixada.

El doctor, en el seu racó, fuma i escolta en silenci. Dona una ullada a la pacient.

—Quanta estona fa que dura, això? —pregunta.

—Més de tres hores.

—Quan començaren, els dolors?

—Ahir, ja fa més de vint-i-quatre hores.

Comença a traure’s els guants.

—Duguin-la a baix —mana.

A baix hi ha la sala d’operacions. Després es gira a l’home. Diu:

—No s’amoïni. És un part normal. Només l’ajudarem.

Aleshores abandona l’habitació.

La dona encara es pot valdre de les seves forces. Pel seu propi peu, ajudada per l’home i la infermera, s’encamina a l’ascensor. Un d’aquests ascensors d’hospital, ample, llarg, capaç per a una llitera. Tanca els ulls mentre l’ascensor davalla.

—Em roda el cap —diu.

L’home prem una mica més el braç entorn de l’espatlla femenina.

—Estàs espantada?

—No —diu ella—, no. Però vols dir que naixerà viu?

—Naturalment —contesta l’home. Però no en sap res.

A baix, tot està disposat. Sortit de no se sap on, ha comparegut un altre individu. L’ajudant del doctor. Mentre es renten les mans, expliquen que encara no s’havien posat al llit quan els han telefonat. Venien d’assistir a un altre part.

Quatre persones es mouen al voltant de la pacient, estirada sobre el llit de metall. El doctor es fa cordar la bata blanca, les mans suspeses en l’aire, a certa distància del cos, els cinc dits molt separats. En veu baixa, un murmuri, dona ordres. L’ajudant anestesia la dona explicant-li com ha de respirar. L’home, entre aquells quatre éssers actius, se sent un intrús. La llevadora li confia una tovallola gran.

—Aguanti —diu.

Després la hi torna a prendre. L’home no comprèn ni per què la hi ha donat ni per què la hi ha pres.

—Vingui cap ací —diu el doctor.

—Vol una bata? —proposa la directora.

L’home diu que no cal. Es col·loca darrere el doctor. Treballa amb destresa. L’home no havia vist mai com s’ajuda a néixer una criatura, però només d’assistir als moviments segurs i lents del doctor comprèn que ell en té una llarga pràctica. L’espectacle és carnisser. La infermera es mira l’home amb certa curiositat. Potser pensa que no ho resistirà. Els professionals mostren una estranya tendència a creure que els profans tenen la nàusea fàcil. El cos del doctor li amaga la meitat dels seus moviments. L’home es desplaça una mica, per veure-ho millor.

Ara s’ha apoderat del fòrceps i l’enfonsa, prement el cap netament visible del futur infant. Prem sense miraments. Ho sembla. Sembla que hauria de trinxar-lo. No és senzill dur un ésser novell a la vida. Les venes del braç del doctor, fins al colze descobert, es nuen amb fortalesa de cordes. Un raig de llum llisca per la muntura daurada de les seves ulleres.

A la fi!

Darrere la testa peluda, llisca amb una facilitat vertiginosa un cos, quelcom que és un cos i no ho és, quelcom en aparença informe. Una cara, els ulls, a penes closos, gairebé morada, però pàl·lida, arrugada. I un tòrax al qual sobra pell, seguit d’unes cames miserables i flonges. Un verm. El doctor l’agafa pels turmells i l’enlaira amb un gest familiar mentre el fòrceps li rellisca i ressona sobre el sòl enrajolat de la sala. Amb la mà pesada, li colpeja el cul un parell de vegades, i mentre l’habitació s’omple d’un crit menut i insistent però ja exigent, el doctor exclama:

—És una noia!

* * *

Una joguina posada en marxa. De vegades, la paciència s’acaba i pot oir-se un d’aquests delicats renecs femenins que no arriben a la maduresa. Aleshores la nena somriu, com si digués: «Mira que és trapella, la mare! Camufla un renec!». A la mateixa mare li fa gràcia, perquè riu, però sense oblidar el seu objectiu s’aprofita de la badada de la petita. Una altra mànega que ha arribat a destí! Això tenim de guanyat.

Un cop vestida, cal fer la clenxa amb paciència de poeta llimant un vers dolent. La mare té aquesta paciència encara que no escrigui poesies, però no és pas qüestió de passar-se tot el matí sobre aquesta testa díscola. Per sortir-se’n, doncs, cal acudir als expedients. Li dona la pinta menuda i vermella i n’agafa una altra de més gran. Un instant, l’infant es deixa enganyar i considera amb atenció exagerada l’estri que li han posat entre els dits. Però no dura. El deixa caure i torna a vigilar les activitats maternals. Si per atzar se’n cansa, és perquè troba que aquell objecte també estaria bé a la boca. Se l’hi posa. Aleshores cal pentinar-la i, ensems, evitar que s’empassi la pinta o, quan cau, recollir-la de terra. Les dues feines no són gaire conciliables i la clenxa, després de tot, sempre queda sospitosament torta, si la mireu de prop.

Rentada, vestida, calçada, pentinada, és ara el moment de posar-la a la basseta. És un objecte molt mal fet, cal confessar-ho. Com tantes coses d’avui. Devia ser en previsió d’accidents ja que aquest és el temps de preocupar-nos els uns dels altres, impersonalment… Les dues fustes del balancí són desiguals. Cadascuna sembla voler córrer pel seu costat, independent de la veïna. Fa una certa angúnia, aquesta cadira sense pintar, la blancor barata de la fusta dolenta, pagada a pes de paper, ja que la plata no s’estila.

Però ella s’hi sent a gust, i no cal demanar més. El pare, que és un tocatardà, perquè a la nit no troba mai l’hora d’anar-se’n a dormir, encara és al lavabo, i la mare hi duu la nena perquè s’ha descobert que veure com els altres s’afaiten la distrau molt. Sembla que vulgui aprendre’n. Si fos un noi, s’explicaria. La blanca sabonera suscita la seva admiració, però aquest badar té perills: sovint, el pare li omple el nas de sabó. La brotxa l’esfereeix una mica, en veure-la tan a prop, i no respira tranquil·la fins que es passeja de nou per les galtes del barbut. Després, hi ha el sorollet de la fulla tallant el pèl. Caram, això sí que és distret!

Oh!… Oh!…

L’etern crit de sorpresa se li escapa amb insistència dels llavis, obre la boca per fer la vocal més rodona, com en una ànsia de perfecció. Passarà, en aquesta feina, deu minuts de felicitat. Perquè després de l’afaitada, hi ha encara el rentar-se la cara. Vaja, a aquest no li fa por l’aigua… La gent feta és molt valenta! Poden endevinar-se els seus pensaments. Però, pensa?

Què hi té, a dins, i quines sensacions prenen lloc de reflexió? Com es pot saber què passa per aquest cervell menut, per aquesta testa més closa que la d’un adult? La capfiquen coses tan rares, detalls tan puerils… Hom voldria recordar els seus propis dies de nadó, quan aquest ésser desmanegat que els anys han fet era encara una joguina en mans que ja no hi són, en braços joves que reien com ara la mare, quan la mossa fa una malifeta de poc valor.

De tant en tant, mentre fa els últims tocs al bigoti, el pare la mira a través del mirall, li fa una llengota o li diu una paraula. Ella hi presta molta atenció, somriu i s’anima tot seguit:

Ehhhh!… Je!… Atateee! Tatataa!

Una mena de sorolls sense cap ni peus, però que li van bé. Si parlés, no seria pas tan expressiva. Disposa d’un vocabulari que no ha estat mai escrit, molt esquifit i sorprenent, però n’hi ha prou, no li cal pas més; no necessita fer pregons ni escriure quartilles per dir que és feliç o que quelcom li fa tristor. Sempre és clara, no hi ha dubte. Ni hi ha dubte que dues coses no les troba mai iguals. Avui aquest mot li fa gràcia; demà la deixarà indiferent.

Ara riu sense soroll, només amb la boca oberta i una punta de llengua vermelleta entre els llavis, com té per costum. L’atrau tant el maneig del pare que no es recorda ni de les «o». S’ha quedat embadalida, perquè també el pare es pentina, i ara sí que pot veure bé l’operació. Des del prosceni, diríem. Està molt quieta, immòbil, només els ulls segueixen el moviment de la mà, com per no perdre un detall. De curiosa, sí que ho serà. Respon a la seva naturalesa de dona.

El pare ha esternudat i ella ha tingut un breu ensurt. Se’l mira amb retret, preguntant-li: «Per què fas aquestes coses?». Ella també esternuda alguna vegada, i si hom la mira se’n riu, com si hagués fet una gràcia. Vigila les coses que plauen, d’ella, als grans, i s’esforça per repetir-les. Sol·licita, a la seva manera, una mica d’amor. Com tothom.

La toilette del pare arriba als últims tocs i ella sembla endevinar-ho. Quina llàstima, tan bell que era l’espectacle! Ara caldrà esperar fins demà, fins demà passat, perquè el pare només s’afaita d’un dia per l’altre. Però la felicitat no és finida encara. S’acosta una hora substanciosa, perquè ara el pare se’n va a esmorzar. Agafant la basseta, aixeca la menuda de terra. Aquest exercici aeri, a ella, sempre li agrada. Es posa a cridar excitada:

Aeaeaeaeae! Ptxeeeeeauiiii! Aeaeaeaeaeaeaaaaa!…

Heus ací que de nou ha descobert el rellotge, aquest vell i interessant conegut. El pare s’inquieta, perquè la noia allarga les mans i ell no pot defensar-se. La menuda engrapa l’objecte sense mirament, i és de presumir que un dia d’aquests trencarà la corda. Mira, doncs, de tombar la manilla i oferir als seus dits matussers la sivella que tanca la corretja, perquè això també la diverteix. Així és: se’l deixa prendre i tiba, tiba, com si volgués arrencar aquesta brillantor del seu lloc i adornar-se el propi braç. Ja mostra el seu petit gust pels joiells.

La translació, en aquestes condicions, no sempre és planera. La noia comença a pesar, la basseta trau burxots de pertot i ella no facilita pas la tasca amb la seva ànsia de rellotges. Però, d’una manera o altra, sempre s’arriba a lloc.

La mare, al menjador, ja té l’esmorzar a punt. No pas el de la petita: ella encara s’haurà d’esperar, perquè endrapa a hores regulars. Ara, mentre els grans mengen, la deixen al mig del rotllo, que ho pugui veure tot i tothom. Perquè l’esmorzar, en aquesta casa, és una cosa altament curiosa. El pare des de sempre que ha esmorzat a peu dret, com si fos tard i el tren l’esperés. Però esmorzar dempeus i immòbil seria massa absurd, així que l’home es passeja amunt i avall del menjador amb la seva llesca de pa amb mantega. Hi està tan acostumat que no sabria pas estar-se assegut per menjar una cosa tan senzilla. La mare, com tota persona normal, és clar, de soltera esmorzava a taula; en maridar-se, quedà molt sorpresa d’aquest costum insòlit. Un esmorzar peripatètic, això no es veu pas tots els dies! Però els mals costums són fàcils d’agafar, es contaminen com tots els gèrmens perillosos. Ara, doncs, ja fa temps que també esmorza dempeus, i ja ho considera natural. De ben segur que fer-la asseure li seria un sacrifici. D’aquí a poc, ja parlarà amb admiració de la gent que esmorza com sempre s’ha esmorzat, segons la nostra informació.

La menuda, després de vuit mesos de veure aquesta maniobra, no hi té res a dir. Es preveu el dia en què esbrini que la gent té altres costums. Se’n meravellarà. Des del mig de l’habitació, doncs, talment el dijous —i és cert que ella té quelcom de dijous, ja que és el centre inexpressat de la casa—, presencia com els altres s’atipen mentre ella encara dejuna. No crida, no protesta, no plora; deixa fer, però els seus ulls són prou eloqüents: segueixen l’anar i venir del pare amb una mirada vagament cobejosa, sol·licitant el convit, fins que el pare s’atura. Ella no ignora de què va. El pa amb mantega li agrada molt i, mentre l’home trenca un trosset de molla que la menuda dissoldrà fàcilment entre salives, ja comença a menjar. Obre una boca de pam i espera el mannà.

Quan el pare s’ha acabat les dues llesques primes de pa amb mantega, l’esmorzar encara té una segona part. I, per a la menuda, més llaminera. Perquè la mare, la qual esmorza una truita a la francesa —cosa no apta per a menors—, prepara ja l’ou amb cafè de cada matí. Sucre i ou és una combinació mengívola, prou que ho sap, perquè després de ben remenar-los dins del vas, i abans d’omplir-lo de cafè, es tracta de tastar-ne una punta de cullera.

De la petita, s’ignora d’on trau tanta boca per obrir aquest calaix. Es prepara sense mandra a la fruïció del dolç i, si no fos ben agafada, no hi ha dubte que la llengua se li escaparia. Religiosament, xucla quan encara té buida la boca. Després, quan sent el gustet de l’ou, el xuclet es torna escandalós. Com han après a pastar aquestes coses, els grans?

Contempla amb recança com la cullera s’allunya, però no serveix de res el seu esguard pidolant. Si vol —i vol—, s’ha d’acontentar a traure la llengua i llepar-se els morrets plens de rovell d’ou. Un quart després, encara sembla trobar-hi substància.

Des d’aquest instant, el seu esguard ja no deixa de petja la mare. No s’atreveix a protestar, perquè sap que aquest no és el seu esmorzar i sí un tracte de favor, però creu potser que amb la seva insistència entendrirà el rigor maternal. De vegades no s’equivoca, perquè hi ha una segona punta de cullera. Per tal de celebrar-ho, agita entusiasmada les campanetes de cel·luloide que té penjades a la basseta.