17

FEIA estona que un temor justificat ballava pel cap de tots tres. Però cap d’ells no s’atrevia a pronunciar les paraules. A la fi va ser en Bac qui va fer:

—Vols dir que aquests mosquits que ens han picat també són…

—Els que encomanen les febres? —va completar la Sofia, amb una certa esgarrifança.

—No, no patiu. Ja fa temps que no hi ha paludisme a Cuba. De tant en tant se sent a dir d’algú, en algun lloc, que l’ha agafat…, però són casos molts estranys, que es curen, ja no hi ha epidèmia. I aquí als aiguamolls menys. No veieu que és una zona turística? Aquests mosquitets d’ara no fan res.

—D’això en dius mosquitets? —va fer en Miquel, passant-se la mà per la fava enorme d’una picada que tenia en una cuixa, mig camuflada sota el fang sec—. Però si són avions.

—Per què et fan tanta ràbia els turistes? —la Sofia, reconduint la conversa.

—No em fan ràbia.

—Home, dius que no hi ha paludisme als llocs on hi ha turistes… i ho dius d’una manera.

—Ah, bé! Sí que me’n fan una mica. Però això no té cap interès.

—Caram, per a nosaltres sí que té interès, oi.

—No ho sé ben bé…, no hi he pensat gaire… Em fa ràbia el seu poc interès a saber com som de debò, es pensen que ens passem el dia cantant, ballant i bevent. Ens miren per damunt de l’espatlla perquè som pobres, perquè aquest és un país pobre, o almenys perquè els sembla que som més pobres que ells.

—Ja t’entenc. A Catalunya hi ha una dita que fa: qui tingui més, que sopi dues vegades.

—I què vol dir.

—Vol dir que quan has sopat una vegada, de què et serveix poder tornar a sopar? Ja no tens més gana… Què tenim els turistes que vosaltres no tingueu.

—Té gràcia que ho diguis. La màquina de fotos, per exemple. Aquestes sabatilles esportives que porteu. Diners per viatjar.

Varen riure. Però no feia riure.

Aleshores en Miquel va rondinar.

—No ens hauríem de moure? Nosaltres no sabem pas el secret dels mambisos, i si aquells homes ens arrepleguen aquí dintre xerrant, ens faran trinxat d’hamburguesa per a aquelles carteres amb dents d’allà fora.

En Bac es va aixecar de sobte, com mogut per un ressort, i va mirar la sala rodona amb ullada d’expert. Fins en aquell moment s’havia oblidat del tot que era un apassionat dels laberints i que en aquell indret es trobava en el seu element. Llavors, molt decidit i segur del que es feia, va dir.

—Haurem de posar marques a l’entrada dels túnels, per no passar dues vegades pel mateix lloc.

Li agradaven amb passió tots els jocs de completar puzles, de seguir pistes i camins, de laberints complexos. A l’ordinador de casa havia resolt un munt d’enigmes, només a còpia de pensar i deixar-se endur per la lògica. Eren una mena de jocs que la Sofia odiava, perquè es neguitejava davant de preguntes insensates que portaven a respostes òbvies i evidents, que només ho eren quan ja s’havien resolt. En Miquel tampoc no s’hi interessava gens, preferia els jocs de destresa i rapidesa de reflexos. Quan es trobaven davant de jocs que tenien parts de destresa i parts d’enginy, els germans els resolien a mitges. Perquè en Bac tenia aquella paciència, aquella intuïció, aquella ment senzilla que sempre el feia triar la solució correcta entre totes les opcions, per més que n’hi hagués.

Va ser en Bac, doncs, qui els va guiar a partir d’aquell moment amb una satisfacció i un plaer que li feien oblidar el perill que corrien. I el seu optimisme es va encomanar d’alguna manera als seus companys. Si arribaven en un lloc des d’on no es podia seguir endavant, havien de desfer el recorregut i tornar a començar triant una altra de les opcions possibles, i així anaven eliminant alternatives falses. Al final, amb paciència, se’n sortien. De tota manera, ell solia triar el camí de l’esquerra, que era el que els havia de dur a la fanguera d’acord amb l’orientació de la caseta de les eines, la situació del recinte dels cocodrils, i una certa lògica interna d’aquell laberint.

—I si els homes troben els nostres senyals? —la Sofia.

—Sabran que és un camí que hem seguit —en Bac—, però no sabran si és el bo. De tota manera tindran algun avantatge sobre nosaltres, perquè només caldrà que segueixin els túnels que estan marcats i potser encertaran el bo a la primera. Si un no està marcat, ells també se’l podran estalviar. Només hauran d’anar deixant marques dobles per no perdre’s. Si són una mica llestos, poden anar una mica més ràpids que nosaltres, o igual. Però potser són rucs, ves… i trigaran una eternitat.

—Voleu dir que vindran? —en Miquel.

Només era qüestió de temps. Era força evident que els seguirien. Quan arribarien a la casa de les eines i la trobarien buida, s’enfadarien molt. Potser la seva primera reacció seria la de pensar que algú havia alliberat els nois des de fora, obrint-los la porta. Però aviat pensarien en una possible sortida des de dins de la casa. Ells portaven llanternes potents. No trigarien a descobrir la trapa. El munt de caixes que havien deixat preparat perquè amagués l’entrada del passadís, no era un camuflatge gaire segur. Si s’ho miraven amb una mica d’atenció, ho descobririen de seguida.

Varen tornar a caminar, ara darrere en Bac, gairebé a les fosques, per aquell passadís laberíntic amb ferum de podridura, varen trepitjar granotes, espantar ratolins, tant com els ratolins els espantaven a ells, es varen enfangar i varen ensopegar, relliscar i caure més d’una vegada. Varen posar un munt de marques en un munt de cruïlles. Però no varen abandonar, perquè en Bac estava segur de conduir-los a la sortida. El temps s’havia fet una bola com un xiclet mastegat, d’una banda els semblava que no passava, però de l’altra s’imaginaven que ja feia mil anys que havien deixat l’embarcador i es movien com els talps pel soterrani. Els era difícil d’imaginar si havia passat molta estona o poca, cap d’ells no portava rellotge.

Al passadís no se sentia altre soroll que el xipolleig dels seus passos, els raucs irregulars de les granotes i la corredissa dels ratolins. Semblava que estiguessin a recer de tots els sorolls externs, com si haguessin anat a parar en un altre món. Però varen sentir el tret perfectament. Un tret. I després un altre, que els varen deixar glaçats. Va ser en el mateix moment que veien una mica de claror al capdavall d’una de les ramificacions del laberint, que donava sortida a la fanguera dels cocodrils. Estaven salvats.