8

MENTRE en Miquel s’entretenia amb la iguana, la Sofia i en Bac varen estar una bona estona entrant i sortint de les cabanes, llegint els cartells informatius, corrent, endevinant els costums i les formes de vida dels antics taínos, imaginant fogueres, jornades de cacera i de pesca, tempestes, estius i hiverns, assajant de fumar el peix a la vora del foc o de tensar joncs gruixuts per fer-ne arcs i fletxes, de moment sense gaire fortuna, perquè no en trobaven cap de la mida adequada. Ja s’havien oblidat de les seves diferències i de les seves solituds. Ara buscaven alguna cosa per tallar una canya i fer-ne una sarbatana.

—Voleu un matxet? —els va preguntar un xicot.

—Oh! —va fer la Sofia, desconcertada, mirant aquell ganivet enorme que els allargava el noi.

—Ets el del restaurant —va endevinar en Bac.

Sí que l’era, un noi més o menys de la seva edat, de pell fosquíssima i ulls i dents d’un blanc llampant, cabell cresp molt curt i mirada viva. Vestia només un banyador vermell, anava descalç i estava tan prim com en Bac. Però era una mica més alt.

—Us deixo el matxet si em doneu un dòlar —els va dir el xicot.

—Un dòlar? D’on vols que traguem un dòlar? —en Bac.

—Tots els turistes tenen dòlars. Si em doneu un dòlar, us deixaré el matxet per tallar aquesta canya —va insistir.

—Vés a la porra! —li va dir en Bac—. Què hi feies, al restaurant.

—Em divertia.

—Tens una manera molt estranya de divertir-te. I una mica perillosa —la Sofia.

—La mare no m’hi deixa entrar des del dia que vaig tirar cagallons de cocodril al rostit de porc. Ha, ha, ha! No se’n fia. I amb raó.

—Què dius que vas fer? —ella.

El noi va arronsar les espatlles. Aquella noieta delicada i llepafils havia entès perfectament el que li havia dit, i si no, no hauria fet la cara d’esgarrifada que li veia.

—Tu ens seguies… Tu venies a la llanxa aquest matí, ara me’n recordo —la Sofia—. Ens has anat al darrere des que hem arribat… Què busques.

Aleshores, de sobte, el noi va encongir les espatlles, va acotar el cap i amb cara de por i amb una veu de nas exagerada, fent cantarella, va pidolar.

—Una moneda, sisplau, una moneda per al pobre negret.

No semblava la mateixa persona que els acabava d’oferir el matxet.

—T’estàs passant un quilo, ganàpia! —en Bac, molest i una mica espantat per aquell canvi de maneres tan estrany—. Què vols? Vols que et donem diners.

—Això mateix, diners. Una moneda per al pobre negret! —va repetir el noi, encongit i amb la mateixa veu de na.

I tot seguit, redreçant-se, es va posar a riure.

—Ha, ha, ha! Que em pixo.

Aquella veu i aquells gestos de gos apallissat havien desconcertat els cosins, que no entenien què passava. Els havia seguit, tenia un ganivet enorme, els demanava diners i alhora se’n reia. No sabien a què jugava, però en tot cas, si els calia demostrar alguna cosa, eren dos contra un. Tenien avantatge. No s’havien pas d’acovardir. Si els volia fer cap mal, ells vendrien cara la seva pell.

—Si et penses que trauràs alguna cosa de nosaltres… —va començar a dir la Sofia.

—No tenim ni cinc. Ni dòlars ni res, nano, és a dir que estalvia’t tot aquest teatre! —va continuar en Bac.

—Va, sí! Va, sí! Una moneda! —va tornar a fer, amb aquella veu.

Els allargava la mà, pidolant, s’ajupia i feia veure que ploriquejava; però, en realitat, es cargolava de riure.

—Oh, no ho suporto! —va dir la Sofia—. Sembla aquella criada negra d’Allò que el vent s’endugué: «senyoreta Escarlata, senyoreta Escarlata!», sempre arrossegant-se davant dels amos. Que calli, oh.

—Ha, ha, ha! —el xicot, realment divertit—. Quina criada dius.

—Mira, mocós, ja n’hi ha prou —en Bac, cansat d’aquell joc que no comprenia—. M’estic començant a atipar de tantes rialles. No em crec tota aquesta comèdia de la moneda, ni el rotllo del pobre negret.

El noi es va redreçar a poc a poc, mirant-se’ls.

En Bac estava molt molest. Encara es recordava de la discussió que havien tingut a l’hora de dinar i de com havia dedicat la seva energia a defensar aquell ximple contra l’opinió que en tenien la Sofia i en Miquel. Al capdavall potser sí que hauria de reconèixer que tenien raó, i això era el que li feia més ràbia.

—Ets un idiota! Un idiota integral! —li va cridar, mirant-lo de dret als ulls.

La mirada del noi negre va guspirejar amb un llampec d’orgull.

—Ben dit, col·lega! Això és el que penses de mi, oi.

—Deixa’ns tranquils! Toca el dos d’una vegada, apa! —la Sofia.

—Us penseu que vull el vostre dòlar? Us penseu que vull res? Tots els turistes sou iguals. Veniu aquí a fer-vos els rics, i us passegeu davant nostre presumint del que no tindrem mai… Us mereixeu ben bé de menjar cagallons de cocodril i que us enganyi i us estafi el primer carallot que passa pel carrer. Voleu donar una moneda al pobre negret? Voleu tenir la consciència tranquil·la i fer una caritat? Doncs jo no us donaré aquest gust. No vull res de vosaltres.

—Apa! Però ara què li passa? —va dir la Sofia a en Bac—. Què li hem fet.

Llavors el xicot es va posar una mà a la butxaca del banyador i en va treure la càmera de fotos de la Sofia. Se la va mirar com si fos un objecte repulsiu i la hi va allargar.

—Té. Teniu tantes coses que ni tan sols us fan falta quan les perdeu. Oi que ni te n’havies adonat.

La Sofia va obrir molt els ulls i, de sobte, es va indignar.

—Ets un lladre.

—Per què? —va dir ell tranquil·lament—. Perquè recullo el que vosaltres perdeu? Perquè t’ho torno.

—Perquè abans ja has entrat a robar al restaurant.

El noi es va posar a riure.

—Au, va, no diguis rucades. Què volies que hi robés.

—Menjar… Diners.

—Menjar? Tinc tot el que vull. L’Omaida és la meva mare.

I llavors se’ls va girar d’esquena i se’n va allunyar molt lentament, assaborint la victòria, conscient que els havia vençut, davant la sorpresa dels cosins, que de moment no sabien com havien de reaccionar. Quan ja sortia del redol de cabanes es va aturar i es va adreçar a la Sofia, assenyalant-li la càmera.

—Ah! I vigila on la deixes. L’has perduda quan feies el ximple amb aquella pobra iguana rovellada que ensenya el vell Godwal als turistes… T’ho dic per si de cas no aconseguies recordar-ho.

I ja se n’anava definitivament quan en Bac, refent-se de la sorpresa d’haver conegut un tipus tan singular, el va cridar.

—Ei, noi.

El xicot es va girar.

—Com et dius? —en Bac.

—Yubley.

—Com? —tots dos alhora.

—Yubley. Què passa.

—Vols el dòlar.

—No.

—Segur.

Va fer un gest despectiu i se’ls va girar d’esquena, allunyant-se.

—Nano, doncs jo sí que vull el matxet! —li va dir en Bac—. No me’l pots deixar un moment? No li deixaries el matxet, a un pobre turista blanc i ruc.

En Yubley es va acostar a poc a poc als cosins i, allargant-los el matxet, es va posar a riure.

—Ja heu vist les cries de cocodril? —els va demanar.