10

QUAN varen arribar a l’embarcador ja feia una bona estona que havia marxat la darrera llanxa de la tarda. Potser encara no era gaire lluny, tenint en compte que sempre anava tan a poc a poc, devia ser només cap a la sortida del canal. Però el canal no es podia veure des de l’embarcador i, ni que l’haguessin vist, ja no haurien aconseguit atrapar-la.

Es van quedar glaçats. I ara què farien? Sentien aquella mena d’efecte que comença per un pessigolleig a les cames i s’atura als peus i, no saps per què, els manté clavats a terra i no els pots moure encara que vulguis. I després, a poc a poc, sense poder-hi fer res, s’enfila pels braços, fins a les puntes dels dits, puja per la cara, es nota com s’escampa per tot el cos amb la sang, se sent com arriba al cervell i llavors és com si el cap es buidés de pensaments i s’omplís només d’aquell brunzit apagat i moll. És una mena de lassitud que s’instal·la a l’estómac, al cor, i el cor gairebé s’atura: plop, plop… i plop. I només se sent això, la sang que corre lentament amb aquell pessigolleig que ho mulla tot, com la lava d’un volcà que es vessa, i no s’hi pot fer res, no s’hi val a revoltar-se, ni a protestar, ni a parlar, ni cridar, perquè només hi ha la sang que omple un cos que és allà però que no reacciona, de tan gran com és la sorpresa, un cos que no es pot escapar d’ell mateix.

Es varen quedar així, immòbils i com encantats, mirant l’aigua verda de Boca de Guamà, per culpa d’aquella llanxa que se n’havia anat sense ells, i que era l’última. Miraven l’aigua sense aconseguir de moure’s ni d’articular una paraula.

El sol, per ponent, estava molt avall de l’horitzó. S’havia tornat d’un color roig fosc i s’havia concentrat en una bola enorme que perdia per moments la virulència lluminosa del dia i, ara, per fi, es deixava contemplar dòcilment. Només a primera hora del matí i a darrera hora de la tarda s’esdevenia el prodigi que uns ulls humans poguessin mirar sense perill, de fit a fit, aquell globus imponent, només uns instants al dia els era concedit aquest do. La resta de les hores imperava, implacable i enlluernador, amb tot el seu esclat, sobre la volta del cel, omplint d’excessos la mirada i de cremors la pell. Ara estava a punt de caure sota la cortina de l’horitzó i recollia tota la seva esplendor per al viatge en una discreta bola opaca. I no hi podia fer res. Com ells. Quan aquest globus, que ara flotava suspès sobre la línia de terra i les siluetes de palmes, es colgués, es faria fosc en deu minuts.

Tanmateix era una posta de sol bellíssima.

En Yubley tenia el temps just d’anar a arreglar-se per agafar l’autobús de l’escola.

—Voleu dormir a casa? Podríeu trucar a l’hotel per avisar els pares… Segur que la mare hi estarà d’acord.

Però l’endemà era el dia dels manatís i no sabien quan els passarien a recollir per l’hotel, potser a primera hora encara no hi hauria transport de llanxa, i no es volien arriscar a perdre’s l’excursió.

—Podríem agafar un bot i anar-hi sols —va proposar la Sofia—. Saps si n’hi ha de lliures o si en lloguen.

—Al final te’n sortiràs, oi?, d’anar amb bot! —li va dir en Bac, que recordava la discussió de després de dinar.

Però ara no estaven enfadats. Havien passat una tarda molt agradable i, com sempre, les coses bones s’instal·laven amb suavitat al seu interior i els feien sentir-se novament a gust. La idea d’agafar un bot els seduïa a tots, perquè podrien demostrar que se sabien sortir sols de les dificultats. Era una aventura que s’havia de viure.

D’altra banda, no era difícil aconseguir un bot. N’hi havia uns quants i fins i tot podien triar.

—Se us farà fosc abans d’arribar a la llacuna… A les sis ja és de nit —els va avisar en Yubley—. I ja no falta gaire.

—Millor, així quan arribarem a la llacuna veurem els llums de l’embarcador de l’hotel i no ens desorientarem. Vogarem dret cap als llums.

—Us podríeu orientar pels estels.

—Ui!, això encara és més difícil…, nosaltres no en sabem. Però no pateixis, quan sortirem del canal tirarem recte i ja veurem els llums.

—De tota manera podríem telefonar per dir als vostres pares que hi aneu.

—Es posaran molt pesats i ens voldran venir a buscar. Ells no ens deixarien tornar sols. Es pensen que som unes criatures que no sabem fer res sense ells —en Bac.

—Quan vegin que no hi sou i no heu arribat amb la darrera llanxa, els agafarà un atac de por… Els hauríem de dir alguna cosa perquè no pateixin. Si voleu, avisaré a l’hotel just abans d’agafar l’autobús de l’escola. La llanxa aleshores estarà a punt d’arribar i vosaltres ja sereu pel camí… Ja no us podran venir a buscar.

—D’acord, però deixa’ns temps perquè hi puguem arribar sols. Ho demanaràs a la teva mare, que els avisi.

—No, ella no fa el torn de nit al restaurant. Deu estar a punt d’arribar. Torna amb la llanxa que surt d’allà a dos quarts de sis.

El sol ja tocava l’horitzó quan varen pujar al bot. En molt poca estona les forces subterrànies engolirien aquell globus de foc que ja s’adormia, i el dia es quedaria orfe de llums.