6

AL’HORA de les postres, tots estaven de mal humor. Els dos germans i la noia evitaven de mirar-se a la cara, perquè no se sentien còmodes després de la discussió. Però hi havia dolços de coco, formatges amb confitura de guaiaba i de mango, pastissets de fruita, cafè ensucrat, raspadura i sucre candi. Era tot molt bo. I això ajudava una mica a afluixar la tibantor.

No varen parlar en una bona estona. Estaven covant la seva enrabiada de no poder-se desfogar de gust. Si els pares no hi haguessin estat… si el pare no s’hi hagués ficat… Però era clar que no els deixarien barallar i, d’altra banda, les coses no podien quedar d’aquella manera. Varen notar que feia més calor.

—Anem a reposar al bungalou —va proposar la mare—, deveu estar cansats del viatge.

—I morts de son —el pare—. Aquesta nit no heu dormit gens.

—Ens has sentit? —en Bac.

El pare va somriure i no va respondre. Anaven caminant cap a la seva casa amb potes mentre la cambrera ja desparava la taula. L’indret estava quiet, tothom devia ser en algun lloc o altre reposant a l’ombra, en aquella hora forta de la calor.

—Puc anar a les cabanes? —va proposar de sobte en Bac—. Jo no estic gens cansat.

—Ni jo —la Sofia—. Podríem agafar el bot que hi ha sota el bungalou i anar a fer un tomb amb barca.

—De debò que no voleu reposar una estona? —la mare.

—Nooooo! Jo me’n vaig a les cabanes! —en Bac.

—I jo a tocar la iguana! —va afegir en Miquel, que se’n moria de ganes.

—Trobo que hauríeu d’anar tots al mateix lloc. No m’agrada la idea que l’un tiri cap aquí, l’altre cap allà… Només és el primer dia i no vull estar pendent de per on us he d’anar buscant —la mare.

Varen arronsar les espatlles, no gens convençuts d’anar junts enlloc.

—Jo vaig a les cabanes —va dir en Bac.

—Trobo que és més bona idea la de la Sofia. Per què no agafeu una estona el bot i feu la volta als bungalous i aneu passejant pels canals d’allà al darrere? —la mare.

En Bac va saltar immediatament.

—Què ho fa que sempre et poses de la seva part.

—Només pensava que hi ha més ombra entre els canals que allà baix a les cabanes, perquè hi peta un sol que déu n’hi do…, però jo no em poso de la part de ningú.

—Ah, no.

—Au, va, home, no comencis… —la mare.

—Que no comenci? Ara sóc jo el que comença. Que si la Sofia això, que si la Sofia allò, ella sempre té raó, ella sempre ho fa més bé. N’estic tip! Vaig a les cabanes.

La mare no va respondre. La Sofia va dir.

—Jo també vinc.

—Serà de lluny! Ni te m’acostis —en Bac.

En Miquel els va seguir remugant, al capdavall la iguana era en aquella direcció, i es varen allunyar lentament en fila índia.

La Sofia hauria preferit agafar el bot que tenien amarrat sota el bungalou i rodejar la colònia per l’aigua, descobrir-ne les platges i els embarcadors, els camins i els canals. Però la idea d’anar a explorar el poblat deshabitat dels antics taínos, també li feia gràcia.

La Sofia es va aturar a mirar-se la iguana i en Miquel se li va afegir. Aleshores l’home de la iguana, que estava avorrit perquè en aquella hora de la migdiada no hi havia gaires turistes, els va començar a explicar que els taínos havien estat els pobladors de l’illa abans que a finals del segle XV hi arribessin els espanyols.

—Eren els habitants primitius de Cuba? —va preguntar en Miquel.

—No ben bé —va respondre l’home—. Els més antics eren els siboneys.

—Quin nom més estrany! —en Miquel.

—No heu sentit mai la cançó? —el vell.

—Quina cançó? —en Miquel.

—Hi ha una cançó que en parla, dels siboneys —l’home.

—Ah, no… —tots dos alhora.

—Nosaltres no sabem les cançons del seu país, sap? —en Miquel.

—Els siboneys eren troglodites i vivien en cavernes. Tant ells com els taínos eren de la tribu dels arawaks, però els taínos eren molt més avançats i els varen fer fora. Construïen canoes i grans cabanes, com aquelles d’allà baix, conreaven la terra, teixien, pescaven.

—Quin rotllo! —va remugar en Miquel—. Puc agafar la iguana.

L’home va fer com qui no el sentia.

—Ni els caribs, que vivien a les altres Antilles i eren antropòfags, veritables pirates d’aquestes mars, mai no havien pogut dominar-los —va continuar explicant.

—I doncs què va passar? —la Sofia.

—Els espanyols. Quan van arribar, van obligar els taínos a treballar als placeres.

—On? —en Miquel, arrufant les celles.

—Als placeres —l’home—. De les plantacions i dels treballs forçats en deien «plaer», ves quina barra! I els indis, que mai no havien estat esclaus de ningú, ni havien hagut de deixar-hi la pell per un amo, es morien d’epidèmies i de tristesa. I si no es morien sols, es suïcidaven. En menys de cinquanta anys van passar de vuitanta mil a ser menys de tres mil.

—Bufa! —la Sofia.

Ells ja sabien què havia passat després. Ho havien vist en un documental a la televisió. Quan se’ls varen acabar els indis, els espanyols hi varen portar africans, que eren més resistents; i si no resistien tampoc no els preocupava gaire, perquè n’hi portaven de nous. Així va començar el tràfic i el comerç d’esclaus. Els vaixells dels negrers arribaven buits a les costes d’Àfrica i allà capturaven tots els africans que podien, els més forts i els més ben plantats, els encadenaven als vaixells com bèsties i en marxaven ben carregats. Alguns es morien pel camí, però els més forts sobrevivien. Quan arribaven a Cuba o en altres indrets d’Amèrica, els venien com a esclaus. Així els negrers varen fer grans fortunes, perquè el negoci era rodó, tant per als qui els compraven i venien com per als qui els feien treballar sense pagar-los res a canvi, perquè es consideraven amos dels seus cossos i de la seva descendència, com si no es tractés de persones sinó de caps de bestiar. I amb aquestes fortunes, els traficants d’esclaus varen aconseguir de comprar-se títols nobiliaris o d’emparentar amb famílies importants per casament, que els donava una existència de persones respectables al món civilitzat. I així el món civilitzat tancava els ulls a totes aquestes coses. Durant gairebé tres-cents anys, els negrers varen anar traslladant milers i milers de dones i homes africans, que a la seva terra havien estat lliures i tenien els seus costums i la seva forma de vida, a l’altra punta de món on, sense saber per què, quan hi arribaven ja ho havien perdut tot, no només per a ells, sinó també per als seus fills, els seus néts i tota la seva descendència.

Ara podien veure directament la terra on havia passat tot allò.

Aleshores la Sofia es va adonar que feia estona que havien perdut de vista en Bac.

—Has vist cap on ha anat ton germà? —la Sofia, al menut.

—I jo què sé! —en Miquel—. Deu ser a les cabanes.

La Sofia va deixar enrere el vell, que tenia massa xerrera, i el menut, que només estava per aquella bestiola arrugada, i va començar a buscar el seu cosí.

Recordava els advertiments dels oncles.

—Torneu abans de les sis, que a l’hivern es fa fosc molt aviat —els havia avisat el pare dels nois, abans de marxar—. I no us fiqueu en embolics, sobretot.

—Que ho sentiu? —la mare.

Sí, sí, és clar que ho sentien. Però en quin embolic s’havien de ficar en un lloc tan pacífic?