14

ESTAVEN tots tres untats de fang de cap a peus i almenys així els havien deixat en pau els mosquits, però eren conscients que el seu aspecte no tranquil·litzaria ningú si es topaven amb alguna ànima vivent pels aiguamolls. En Miquel havia insistit tant a tornar a l’embarcador, que al final en Bac i la Sofia, per no semblar uns salvatges que abandonaven en Yubley a una sort qui sap si desastrosa, havien acceptat de fer-hi un cop d’ull ràpid. Però només un cop d’ull i prou. En Miquel no parava d’insistir que era sospitós que un dels homes sacsegés el noi abans que aquest pugés a bord de la llanxa. Perquè quan un volia anar de gust en un lloc, no calia que ningú el sacsegés per fer-lo seguir. O sí? I, ben mirat, si no passava res, també era estrany que en Yubley els hagués avisat de no fer soroll davant de desconeguts i després se n’hagués anat amb ells tranquil·lament, sense dir-los ni ase ni bèstia.

El que havien vist no tenia sentit.

Potser sí que el xicot estava en perill.

O potser no.

—I si aquells homes i en Yubley estan d’acord? —havia suggerit la Sofia.

També podia ser. Però dir això havia estat prou perquè en Bac, que trobava un plaer especial a portar la contrària a la seva cosina, el defensés. I ara ella feia morros mentre entraven a l’embarcador, silenciós i a les fosques, on s’arreceraven uns quants bots, la llanxa de passatgers que els havia fet naufragar i la motora pneumàtica dels desconeguts, que encara duia el bot d’en Yubley amarrat a popa.

Tot semblava tranquil. Ningú no hauria dit que allà hi podia passar res d’anormal. En Miquel, però, estava convençut del contrari i feia estona que covava unes idees ben sinistres.

—I si el punxem.

—Però què dius? —la Sofia.

—El bot pneumàtic. El podríem punxar. Així no s’escaparien… —va insistir.

—Tu has vist moltes pel·lícules… —va dir el seu germà.

En Bac només s’imaginava l’explosió que faria aquella llanxa inflable si la rebentaven, i com cridaria l’atenció un esclat tan gran en aquell espai solitari de l’embarcador. Però potser no faria soroll, potser es desinflaria a poc a poc, pfffffff!, traient el gas com ho fa la vàlvula d’una olla de pressió. I després el motor s’ensorraria pel seu propi pes i s’emportaria el plàstic cap al fons sense deixar rastre… De tota manera, si feien això s’haurien d’escapar, no podien punxar el bot i preveure d’anar rondant per allà com si res. I per fugir només tenien un bot lentíssim, de rems. Qualsevol podria seguir-los i atrapar-los sense gaire esforç, encara que esbotzessin la llanxa i la deixessin inservible. Ara bé, anava pensant en Bac, si en lloc d’una de sola aconseguien d’eliminar o inutilitzar totes les embarcacions, ningú no els seguiria… per l’aigua. Però tampoc ningú no podria ajudar-los… Era massa complicat i una mica bèstia, aquell pla. El noi havia tingut una idea brillant però massa arriscada.

En canvi, els pensaments de la Sofia giraven per una altra banda. Tenia ganes de dissimular com fos la seva por, però notava que no la podia dominar. Per això ni tan sols volia que desembarquessin. I és que no s’hi veia amb cor. Havien dit que farien un cop d’ull a l’embarcador i prou, repetia. I allà no s’hi veia res d’anormal. Havien de tornar, els seus pares els esperaven, ja devien passar ànsia. I és que les seves forces i els seus ànims només li arribaven per adonar-se que l’embarcador estava desert. No li quedava energia per fer un sol pas més, per provar de complicar-se la vida amb aventures afegides, ni buscar aquells homes misteriosos, ni mirar de veure què feien ells i en Yubley. Encara tremolava de l’ensurt d’abans. I com que tenia tanta por, necessitava creure amb totes les seves forces que el xicot estava bé i que no li farien cap mala jugada si se n’anaven sense investigar el que havia passat. Senzillament perquè no havia passat res. En canvi, si per un moment arribava a pensar que el noi estava en perill, aleshores hauria de baixar de la barca i mirar d’ajudar-lo, la seva consciència no li permetria girar l’esquena tan alegrement sense mullar-se. Per tant, no havia passat res, per a la Sofia era així de fàcil: no havia passat res.

—Potser no són el que semblen —va dir encara—. Potser són policies i ja saben el que es fan, i ens ficarem en un embolic com una casa per treure el nas on no ens demanen.

—Però Sofia! No deies fa un moment que tots eren traficants?, en Yubley i tot? —en Bac, enfadat.

—Au va, home, i jo què sé! Sempre estàs contra mi. Només dic que no sabem qui són. És veritat o no? No tenim cap dret a destrossar una motora d’una gent només perquè ens imaginem que són traficants. Què som nosaltres? Detectius? Jutges? Salvatges? Que us heu cregut que som.

Se li havia esquerdat la veu. Va respirar fondo. I aleshores va afegir.

—A més…, tinc molta por —va cridar molt tensa.

Tots es varen espantar una mica d’ells mateixos i de les seves reaccions, en aquell embarcador desert. En Bac es va acostar a la seva cosina i la va abraçar. Ell també tenia por. En Miquel també se’ls va abraçar i varen estar un moment així, quiets i fent pinya, per donar-se ànims.

—Tots tenim por —va reconèixer en Miquel, i ningú no va contradir les seves paraules—. Però no us sembla que hauríem de mirar si en Yubley està bé? I si ell també en té, de por? Jo abans n’he tingut… una mica…, perquè estava sol. Quan un està sol, en té més, de por, oi.

—Sí, xiquet —li va dir la Sofia, passant-li la mà pels cabells—. Tens raó. Nosaltres som tres, i no n’hem de tenir, de por. Anem.

Varen escorcollar la llanxa, però els desconeguts no s’hi havien deixat res que els permetés de saber qui eren, d’on venien, o de quina mena de gent es tractava, si eren de fiar o no. No es veia rastre de ningú. Varen amarrar el seu bot i la Sofia i en Bac varen començar a recórrer tots els altres bots que hi havia a l’embarcador per mirar què trobaven que els pogués servir. En Miquel remenava la caixa d’eines de la llanxa i al cap d’un moment va saltar a terra, es va agenollar a l’embarcador i tenia els braços ficats a l’aigua quan el seu germà el va cridar.

—Au, va, Miquel! Què estàs fent? No t’entretinguis.

El menut es va redreçar i va córrer cap on eren en Bac i la Sofia, varen agafar un rem cada un, els més forts que varen trobar d’entre els que havien vist als bots, varen travessar la passarel·la i varen sortir a l’aparcament, davant de la casa de fusta i del restaurant. Tot era a les fosques, desert. No hi havia cap vehicle. No se sentia res.

Varen seguir tot el voltant de l’embarcador, les botigues portàtils, que durant el dia estaven obertes i ara estaven plegades, els lavabos… No hi havia res, ni ningú. Varen caminar amb precaució fins a la carretera, i res. No varen aconseguir de descobrir on era la casa d’en Yubley. Els havia dit que era a l’altra banda, al costat d’unes naus on incubaven els ous dels cocodrils i alimentaven les cries, com una granja. Però no veien res que s’hi assemblés.

Varen tornar a l’embarcador.

Aleshores es varen acostar a l’entrada de la fanguera, per on s’entrava al recinte dels cocodrils grossos, però també estava fosc i silenciós, no hi havia ni una ànima enlloc.

—Acabem de donar el tomb. Si no trobem ningú, marxem —en Bac.

De sobte els va semblar sentir un gemec.

Potser era una rapinyaire, un ocell nocturn.

Potser era en Yubley.

On s’havien ficat aquells homes.

Ara havien sentit un cop. I un altre gemec. I uns crits. O potser era el vent. Venia de la banda de la fanguera. En Bac i la Sofia varen aferrar fort els seus rems i varen entrar al parc dels cocodrils. Varen passar per davant de l’estany dels manjuarís, pels jardinets. Ja no se sentia cap soroll. Podien trobar el camí per les siluetes de les coses, però s’hi veia molt poc. Quatre passes més i entrarien al recinte dels cocodrils adults, protegits per les tanques metàl·liques.

I de sobte els varen veure.

Tres ombres, dues de grans i una de més menuda. Es movien dalt d’una de les torres d’observació dels cocodrils. Eren plataformes de fusta més elevades, per damunt de les baranes de protecció. Servien per mirar aquells animals sense la molèstia dels filats i sense el perill de la proximitat. Durant el dia s’havia de fer cua al peu de les escales de fusta, perquè sempre hi havia gent disposada a passar llargues estones en aquells miradors, dalt de la plataforma, i no eren gaire grans, ni les escales gaire amples.

—Què fan.

—Jo diria.

—És en Yubley! Oi que estan a punt de tirar-lo als cocodrils.

Se’ls va glaçar la sang. Però per sort, el terror no va ser tan fort que els impedís de moure’s, ni de ser prudents. Varen córrer molt arrecerats a la tanca, de puntetes, sabent que aquell camuflatge del fang que s’havien posat contra els mosquits, els protegia una mica de ser vistos, procurant de no fer cap soroll. Potser no n’eren, de prudents, perquè en el seu cas la prudència de debò els hauria aconsellat de fugir, o de procurar arribar a la carretera i demanar ajuda. Però potser no hi havia temps de fer una altra cosa. I no podien deixar sol en Yubley. Varen arribar fins al peu de l’escala i varen respirar fondo, mentre a dalt el noi es debatia entre els dos homes, que el tenien dominat. Aleshores es varen esmunyir escala amunt com si fossin serps. Els homes no els havien vist, estaven d’esquena a l’escala, només el xicot se n’havia adonat i havia obert uns ulls enormes, esgarrifat de veure que els seus amics estaven a punt de ficar-se en un embolic monumental. Però ja no hi havia temps de res. Mentre un dels homes es girava, intuint que en passava alguna, la Sofia i en Bac varen brandar els rems i els varen fer caure amb totes les seves forces contra les closques d’aquells dos energúmens que volien assassinar en Yubley.

Els dos homes es varen plegar de genolls amb un gemec. I els nois varen deslligar cames i braços del seu amic, i tots quatre varen baixar les escales i varen arrencar a córrer amb totes les seves forces.