Capítol XVIII

Aina Cohen va a veure dona Obdúlia

No eren les onze del matí i encara tardarien a arribar les primeres visites. El saló vermell que donava a la cambra de la moribunda (però tots els salons eren vermells al casal dels Montcades, llevat del vestíbul, completament conventual) era quasi a les fosques, amb les persianes tancades i els cortinatges mig correguts. Alguna retxillera deixava entrar, ací i allà, un feble raig de sol engolit dins la púrpura de les tapisseries i cortinatges. Quan aquest sol, acadèmicament dosificat, encertava a caure damunt una cornucòpia, el saló s’alegrava de sobte i era com una festa. Llavors s’encenien els vells daurats i somreien els domassos esvaïts com somriu la fadrina empesa en el moment propici del fatal quart d’hora. Altres vegades, però, el sol es fixava damunt una litografia anglesa de jardins i cavalls —diguem-ho clar: un cromo— i el visitant no podia deixar de veure la distància entre un passat esponerós i la liquidació fraudulenta i esburbada dels «feliços vints».

La baronessa sortia de la cambra i seia devora un balcó a una cadira baixa. Eixia fresca i jovenívola malgrat els cabells grisos i el vestit de dol que no s’havia llevat des de la mort del seu marit. Remei entrava i sortia de puntetes. No feia renou, però es bellugava molt.

—Dona Maria Antònia, i ara no li faríem prendre, a sa malalteta, una mica de taronjada?

Desapareixia sense esperar resposta. A la baronessa no li agradaven les blaiures ni les preguntes retòriques. Ja ho val… Quin cor de pedra… Era, això sí, tota una senyora. Remei sospirava i se n’anava a donar ordres a la cuina.

—Com és que no teniu gallina? Maldament ella no en mengi, on s’ha vist mai, a ca un malalt, no haver-hi brou de ploma? Dona Maria Antònia ho trobarà molt mal fet. I a dona Ramona no li heu de donar es «vossa mercè», perquè no el té. És ver que fa descarat dir-li vostè a ella tota sola; més val que no li digueu res.

La baronessa la deixava mestressejar. Més tard arribaria dona Maria Gradolí, una altra rival… Bona cara i com si no res. No obstant això, Ses Colomes pertanyia als Bearn des de la Conquesta. Que don Ramon hagués feta hereva propietària dona Obdúlia s’havia d’entendre com un desbarat del difunt: no tenint successió, la finca havia de tornar als Bearn, com era lògic. El testament de don Ramon, clar i llampant —«heredera universal propietaria»—, embullava la cosa perquè Ses Colomes, moralment, era de la baronessa: sempre havia anat lligat al títol que ella portava. O és que un títol ja no significava res? Dona Maria Antònia, consirosa, tancava els ulls i recordava que, essent ella nina, la madona duia els infants a la Senyoràvia perquè aquesta els beneís abans d’anar a jeure.

—Senyora baronessa, els digui que passin una bona i santa nit.

D’això feia una quarantena d’anys. Ara, un capellà jove que hauria pogut ésser un d’aquests infants no l’havia volguda absoldre, tot i sabent que les seves pretensions eren justes. «És clar —pensava—, que l’he espantat oferint-li una canongia. Ho he fet amb prou delicadesa, però això té un nom, crec que li diuen simonia —no n’estava molt segura— i aquesta gent té por de ses paraules».

Ella no en tenia. Don Valentí no l’havia espantada, encara que sí humiliada. Pobre home, quina manera de tractar amb senyors! I se’n moria de ganes, que el fessin canonge. Per això mateix li havia semblat que era com un pecat i havia respost amb una sortida de to. Doncs bé, l’hi farien. Jacob Collera era mort, però ella sabia a qui havia d’acudir. «I veurem —pensava—, després de jo haver-li regalat una canongia i ell no haver-me volgut ajudar, qui queda millor an ets ulls de Déu».

Enfocava aquell assumpte més que com un cas de consciència com un cas de bona educació. La part econòmica no la preocupava gaire. De totes maneres els seus fills eren un desastre —ni se sabia sols per on paraven— i acabarien per destruir-ho tot. Pensava, a més, que tenia encara joies valuoses i que les podia vendre. Segons males llengües, com que mai no les hi veien, ja les havia venudes. Era mentida i ara ho podia demostrar, precisament, venent-les. El diamant més gros el regalaria al Sant Crist de la Sang. Parlaria amb la germana del rector, dona Margalideta, una nyeu-nyeu de les qui deien que ja no tenien res.

Ocupada en tals pensaments veié dues senyores que avançaven des del saló veí: una era precisament dona Margalideta, tota menuda, aficadissa i temorenca, quasi un insecte, quasi una cuca. L’altra, magra i malgirbada —els seus ulls es negaven a creure-ho—, era Aina Cohen. La indignació la féu tornar una mica vermella, però s’alçà i besà amablement les dues visitants.

—Crec —digué en veu baixa— que sa malalta dorm.

Dona Margalideta es disculpava. Comprenia que eren moments molt trists (i féu la llagrimeta) però Aina necessitava acomiadar dona Obdúlia, veure per darrera vegada aquells salons on antany havia recitat La Camperola, fer una plorada amb els qui estimaven la difunta…

—Sa tia està malalta, però encara no és morta.

Aquestes paraules tallaren el discurs de dona Margalideta. Aleshores prengué la paraula la poetessa, que amb tants d’anys de glòria local ja tenia taules.

—Senyora baronessa, sentiria ésser inoportuna, però dona Obdúlia desperta en mi tants de records… Els poetes som bestioles casolanes. Estimam el que ens revolta i tot ens fa vibrar a l’ensems (un peix, una flor…). I quan es tracta d’una senyora que és, per dir-ho així, com l’encarnació de Mallorca…

El marquès de Collera, si hagués viscut, hauria replicat que l’encarnació de Mallorca eren els poemes d’Aina Cohen i aquesta hauria protestat retorcent-se de gust i procurant simular una confusió de nina ben educada. Dona Maria Antònia s’acontentà de dir:

—Sí, sa tia era molt coneguda, es tractava amb tothom. Veurem, si és que no dorm…

Darrera les cortines del seu llit, la malalta replicà:

—No, no dorm. Atraca’t, Aina. Encara et recordes de ses codolades que me feres, després de tants d’anys, quan eres un escarabat que no t’alçaves de sa terra?

Aina Cohen rompé a plorar. La malalta continuava:

—Mira que ho eres, trempada, per endiumenjar una glosa… Damunt es diaris et deien «gloria local» i tenien raó. Sabies massa. Jo ho havia anunciat a ton pare: «Biel, se vos morirà d’un atac en es cap».

La poetessa declarà que continuava vivint, però que patia del cor.

—Això són beneitures —interrompé la senyora—. A veure si me dius aquella glosa… O ja no te’n recordes? Aquella que me deies «la más hechicera»… Ja no sé com començava.

—Glòria a dona Obdúlia.

—Sí, sí. Digues.

La poetessa, després de dubtar un moment, improvisà en llengua vernacla:

La moribunda contestà:

—No, no era això. On me véns, ara? Garbosa i no me puc remenar?

La germana del rector intervingué, llagotera.

—Vossa Mercè, dona Obdúlia, sempre serà garbosa.

—He dit que no! A mi no m’emblanquinen. «La más hechicera». O vos pensau que he perdut es cap? «Gloria a la más hechicera».

—Això —digué tímidament la poetessa—, era la versió castellana.

No li agradava de pensar que, abans d’ésser vernacla, havia escrit en foraster.

—Què m’importa, a mi, si era mora o castellana! No em vénguis amb romanços. Donau-li una copa i que ho digui així com toca. A veure si jo encara li hauré d’ensenyar…

Callà. S’havia esmorteïda, però era per comoditat. Estava cansada i els malalts bé han de tenir algun privilegi. Aina Cohen s’estalvià així d’haver de recitar esperpents de la seva infantesa que ara l’avergonyien i a més eren escrits en castellà.