Capítol XVI
Una biografia vista per dos costats
L’enterrament del marquès de Collera fou lluïdíssim. La societat de Palma, després d’haver-se horroritzat uns moments per les circumstàncies de la seva mort, resolgué córrer un vel sobre aquella realitat tan indecorosa. El primer dia, la premsa callà discretament el lloc on havia finat el marquès, però el segon ja alguns periòdics deixaren anar que havia mort a ca-seva. «El Adalid», amollant-se més, estampà: «rodeado de los suyos», cosa que provocà algunes burles en el setmanari del partit republicà, l’edició del qual fou retirada per la policia.
El marquès pertanyia a una de les primeres famílies de la província i tenia terres hipotecades per valor de més de dos milions. Era estimat per les seves virtuts de perfecte cavaller i els seus múltiples talents. Aficionat a l’Arqueologia, havia omplert el seu palau de pedres romanes. Pareix que en la joventut havia traduït un fragment de les Bucòliques, de Virgili, que féu esculpir modestament a la clasta d’una de les seves possessions. Des de llavors «El Adalid» li deia sempre «el laureado poeta» o «nuestro ilustre latinista», denominació preferida pel pròcer, al qual afalagava aquella espècie de certificat de saber traduir llatí. Però les seves principals energies s’havien consagrat a la política, i militava en el partit conservador des que va ésser major d’edat. Admirava Maura, el castissisme i les proses cervantines (el Quixot, justament perquè no l’havia pogut llegir mai, era per a ell com un llibre sagrat), però això no impedí que, llavors de l’escissió del partit, se n’anàs amb Dato, del qual li agradava dir que no tenia el talent de Maura, però sí un sentit més clar de la realitat política. Per sentit de la realitat entenia haver fet una mala passada al seu cap jeràrquic. L’assassinat de Dato el despistà. Mai no havia tingut imaginació. Els seus partidaris començaven a queixar-se de la manca d’orientacions en què els tenia el marquès. Molt de tard en tard, aquest llançava una nota: «En circunstancias harto delicadas, que me atrevo a decir son las más graves de cuantas hemos atravesado desde la Restauración (circunstancias que no dejarán de aprovechar los malandrines que acechan en la sombra), es deber de todos los españoles que se precian de tales laborar de consuno», etc. Amb aquesta literatura solia fer callar els impacients i, a l’igual que al seu temps don Toni Maura, anava criant fama de ponderat i cervantista. La Dictadura el tragué d’una situació compromesa, i va afermar els seus dots d’home públic. «No diré una paraula», exclamà joiosament, «mentre perduri l’actual estat de coses». L’estat de coses durà set anys. Durant aquest temps, el marquès complí la promesa. La seva figura creixé extraordinàriament. Els periodistes no aconseguien treure d’ell sinó amables somriures i magnífics cigars havans que es creia en el cas de regalar per endolcir les seves negatives. «En política, amic meu, parlar és fer —aquesta frase, que no era seva, li pareixia molt enginyosa i sempre la repetia—, i jo estic decidit a no fer ara res. Respectin sa meva reserva. Parlaré quan arribi el moment. Plans per s’estiu? És possible que el dediqui a traduir i comentar l’epístola dels Pisons, però no digui res encara en es periòdic. Abans vull anar a Eivissa, a dirigir una excavació… L’any passat van treure des port tres àmfores romanes… Quin tresor! S’arqueologia està d’enhorabona. Hem de treballar per la cultura, treballar… Ignorantiam pigritia sustinet».
A Palma hi havia expectació per conèixer les orientacions polítiques del marquès. Després de la caiguda de Primo, es digué que donaria una conferència al casino. «Imaginin vostès», deia el President, «quina expectació hi haurà per sentir un home de sa cultura i sa talla d’en Collera, que durant tant de temps no ha volgut obrir sa boca!». Passaven mesos. El conferenciant es documentava. La gent començava a escamar-se. El marquès multiplicava citacions en llatí i col·leccionava totes les pedres més o menys romanes que li queien a les mans. No tenia absolutament res a dir i comprenia que parlar seria el principi del descrèdit. La mort, que arriba quan no l’esperen (com un fantasma que vetlla en les ombres, hauria dit el pròcer), vingué a sorprendre’l i li salvà, a costa de la vida, la reputació. La premsa de Madrid li dedicava biografies i citava els seus dots de poeta i llatinista. A l’ajuntament es preparaven per nomenar-lo fill il·lustre. «Era un savi, una glòria nacional», repetien les amigues de dona Obdúlia, en el saló vermell de devora l’alcova. «Era un sant», sospirava Remei Huguet, amb els ulls en blanc. Dona Obdúlia obrí els seus.
—Era un poca-vergonya. I, de savi, no en tenia res; era un beneit. Aquells versos, no else va fer ell, no. Jo hi era davant; els hi escriví es mestre. En sabia tant com jo, de llatí. No vos dic que era beneit? I ja veis on s’ha anat a morir. Dins l’infern cremarà.
Tal fou l’oració fúnebre que la senyora dedicà a l’il·lustre home públic, davant la consternació de la concurrència, que ja havia oblidat les circumstàncies de la seva mort i que optà per no sentir-la. I encara quedà remugant:
—Jo el coneixia bé, ja ho crec… I un cotxer que vaig tenir sí que el coneixia. Ses dones només li agradaven a temporades… Sí, sí. En Paco m’ho contava tot. I pareix que això és un vici de família.
Aquesta vegada sí que no la sentien. La baronessa estava molt preocupada tractant d’agafar un punt d’una labor d’estam que se li havia escapat. Les senyoretes de Gradolí miraven pels vidres del balcó, des d’on no es veia més que la paret d’enfront, i Remei Huguet, sempre melodramàtica, acabava de clavar-se les estisores i gemegava tot mostrant una gota de sang. Hagueren de dur tintura de iode.