Capítol XIII

Bàbia

Així el país, que en 1838 havia fet la vida impossible a Mme. Dudevant i al seu malalt, prop d’un segle més tard optava per les actituds filosòfiques. Alguns paràgrafs de Un hiver à Majorque destil·len fel. «A totes les geografies que he consultat», diu Georges Sand, «he trobat la següent indicació: Els mallorquins són molt afables. Ja se sap», comenta l’escriptora, «que la raça humana es divideix en dues categories: la dels qui són antropòfags i la dels qui són molt afables». Mme. Sand es posava nerviosa, amb raó, de sentir xiular el vent, un dia darrera l’altre, per les retxilleres de la seva cel·la, allà en la vella Cartoixa de Valldemossa. Els romàntics estimaven la solitud per comentar-la amb els veïns, i a Mallorca ningú no podia entendre l’escriptora. Per altra part, el menjar era detestable, el pa negre, la llet difícil d’adquirir. Tot el llibre de l’artista revela greus preocupacions de cuina: com una bona burgesa, el seu principal odi és per a la criada, que lliura al blasme universal en perfecta i gloriosa prosa francesa. I llavors, Chopin, en la intimitat, devia ésser insuportable. I la pagesia salvatge no es limitava a escandalitzar-se interiorment per aquella convivència irregular i pels vestits masculins de Solange, sinó que de vegades el seu amor a la virtut s’exterioritzava en fets: vol dir amb algun cop de pedra.

Avui, els forasters poden tenir la seguretat de no ésser apedregats ni devorats. Mallorca, indolent i peresosa, dissocia la moral i en comença a admetre una d’especialitzada per a ús del turisme, de la mateixa manera que ha admès que es construïssin hotels confortables i pistes de tenis. Una parella com Mme. Dudevant i Chopin ja no escandalitzaria Valldemossa, si pagava bé. El propi barri antic permet de tard en tard les visites d’algun turista àvid de color local, com Miss Carlota Nell, sense preguntar-li si va o no va a missa. Als «senyors», els agrada ensenyar llurs residències als artistes, abans de perdre-les definitivament. Alguns uneixen al gust el profit i fan pagar entrada per visitar-les. Mallorca encara és rica en mobles barrocs i palaus del Renaixement, restes d’un passat esponerós. A molts dels vells casals esmentats es pot veure encara el servei femení que vest la indumentària típica. Per inèrcia, les famílies distingides de Mallorca són conservadores. Potser que algunes d’elles es molestarien —encara que sense fonament— si sabessin que, en mostrar llurs curiositats als visitants, aquests no poden menys de dir-se que la curiositat més notable del palau són els propietaris.

La casa de dona Obdúlia artísticament no valia gran cosa, perquè la senyora, a l’època en què donava les seves festes esplendoroses, l’havia anada modernitzant amb el mateix criteri amb què ho hauria pogut fer una pentinadora; però el psicòleg havia de vibrar davant aquells miralls amb marc de peluix i d’aquelles litografies en colors, que representaven jardins amb escalinates i damisel·les amb ombrel·les obertes, tot llegint un llibre de versos, en actitud somniosa. Producte del final de segle, indisciplinat i confús, l’esperit de la dama escrivia la paraula «caprici» damunt tot quant la rodejava: tant se li’n donava penjar una pandereta al costat d’un quadre de Zurbarán com cosir-se unes arracades de diamants al començament d’un plec de la falda de vellut. A les nits de sarau, els salons apareixien decorats amb palmeres i miralls supernumeraris, amb la qual cosa adquirien un aire de cafè popular o de barberia. Les males llengües deien que aquests miralls eren les llunes dels armaris de dona Obdúlia, que aquells vespres abandonaven les cambres desertes, per anar a col·locar-se desgraciadament l’un vora una autèntica consola Lluís XVI i l’altre sobre un tapís de certa qualitat, que representava el blasó, patològicament vanitós, dels Montcades. Dues setmanes abans de donar una festa, dona Obdúlia ja començava a mobilitzar la casa. El dia del sarau, tot d’una després de dinar —si és que en un dia així es dina—, la modista anava a vestir-la. Avui la indumentària de les nostres elegants és d’una senzillesa inconcebible, però antany era molt diferent. Podem dir que els vestits es confeccionaven cada vegada de bell nou damunt la persona mateixa, desfent i travant amb agulles per tal d’empresonar bé totes les adipositats, la tendència de les quals és expandir-se. L’acte de vestir-se dona Obdúlia adquiria caràcter religiós. Sabia estar-se dreta hores seguides, com una deessa, mentre la modista, agenollada als seus peus, amb la boca plena d’agulles, rectificava plecs, fent i desfent, en plena febre creadora. Aquella solemnitat, per estar en caràcter, fins i tot pareixia reclamar víctimes, i les tingué un dia que, en el furor de la creació, la modista, després de tres hores de tensió nerviosa, sofrí un espasme i s’envià totes les agulles. Abans de sortir del tocador, la senyora cridava sempre els domèstics perquè l’admirassin els primers. Després feia pujar una veïnada cosidora, el fuster del cantó, un matrimoni vell, que tenia una botigueta… Semblant a una vaca tres voltes sagrada, la senyora es passejava pausadament per davant el cor de veïns, que cantaven lloances, com en una tragèdia grega. En veritat era ben disculpable que Miss Carlota, baldament això pugui semblar cruel, hagués anat a veure morir dona Obdúlia per documentar-se. Per altra part, tothom sap que una sufragista que té entre mans un llapis i un bloc de notes, no hi ha qui l’atur. Mallorca ja s’hi ha acostumat i s’ho pren amb paciència.

Ara, però, sembla que els turistes ja no estimin el color local com fa alguns lustres. Una onada de «present» envaeix el món. Els nord-americans que tenen alguna renda vénen a Europa per beure ginebra i ballar shimmys. Més que els vells patis senyorials o la conservació de l’Arc de l’Almudaina han agraït potser la instal·lació d’un saló de te. També els interessa el clima suau per poder nedar a l’hivern i, com a fons, els bells panorames, que no miren. La frivolitat cosmopolita no podia trobar un escenari més apropiat que aquest país indolent i meravellós, on dona Obdúlia es mor emportant-se’n les darreres violències inquisitorials. La societat mallorquina ja sols crema en efígie els heterodoxos. Les joves nord-americanes ni s’adonen de l’efecte escandalós que de vegades produeixen. Són banals com un infant de vuit anys. Contràriament a les franceses o almenys, sempre enamorades del sentit crític i del talent generalitzador, les anglosaxones no empren el cervell més que per a les coses indispensables de la vida pràctica: examinar el compte de l’hotel o la pana d’un motor d’auto. Passen per damunt els temes de conversació com un colom damunt un camp de blat, picotejant a l’atzar i totxament les espigues. Per a relacionar-se no necessiten parlar: elles ballen i beuen en braços dels amics. Riuen. Juguen al tenis. I, una volta retudes, s’adormen, per a no recordar-se de res en despertar. Així recorren el món sense assabentar-se de què les rodeja, saludables i confiades, desconeixent l’amor romàntic, però també el rancor. Elles no diran, com la Sand, que els mallorquins són antropòfags: llurs observacions no passen de la manera de ballar. Si algun mal educat els diu una inconveniència, elles somriuen, satisfetes, perquè no l’entenen. Ignoren el barri antic encara més que el barri antic no les ignora, a elles. I així, en el regne de Bàbia, davant l’amargor d’alguns rars i vells puritans gotosos, es gaudeix tranquil·litat paradisíaca.