Capítol VI

Segueixen murmurant a l’antecambra

Dins el primer dels salons vermells, el vellut del qual, després d’haver perdut el color, començava a pelar-se, un grup de senyores sostenia una interessantíssima conversació sobre criades.

—Jo —deia la senyora de Gradolí— estic sense cuinera. Se n’ha presentat qualcuna amb unes exigències! Amb un mal aspecte!

—Fa por —exclamava la senyora Curt— veure sa perdició de Ciutat!

—On són —demanava una vella, en el mateix to d’enyorança que si declamàs où sont les neiges d’antan— aquelles criades d’altre temps que eren com a cans i s’haurien deixat matar per noltros?

Escampant frases doctes s’acostava el marquès de Collera, cap del partit conservador i president de quasi totes les associacions culturals i benèfiques, de l’illa: un savi i, en opinió d’alguns, un sant. Les senyores callaren. La senyora Curt, ingènuament enlluernada, pensà: «No es pot queixar dona Obdúlia: se mor amb tots ets honors».

El marquès arribava de l’Associació Arqueològica, on havia presidit una lectura de poesies, en llengua vernacla, de l’exquisida poetessa Aina Cohen. Encara ressonaven a les seves orelles les melodies de La Camperola:

«La gràcia ingènua que es desprèn d’aqueixa composició —havia escrit al seu dia un crític local— no desmereix devora les millors de Teòcrit i Virgili. Com una abella brunzent, a la possessió de Son Magraner, Aina Cohen, la dolcíssima poetessa, destil·la mel vora la llar; en les vetllades hivernenques, la vella casa pairal vibra de les seves cançons… “I què hi haig de fer?”, ens diu Aina Cohen jugant amb el davantal de roba de llengües, que mai no abandona; “jo sóc una bestiola casolana. Nasquí cantant, com els ocells, i cantant em moriré. Cant per a mi mateixa, per satisfer la meva set espiritual… Jo crec que les meves composicions no valen res. Sóc dona, tinc cor de dona i dic el que sent, com una ximpleta”. D’aquesta manera», seguia el crític, «en Aina Cohen el talent s’agermana amb la modèstia».

D’això feia dotze anys, i la ximpleta, que cantava per a ella mateixa, marejava tothom amb el seu tom de gloses titulat Flors de pagesia, que eren una desventura pública. Ja no es concebia espectacle benèfic sense la següent amenaça: «Com a fi de festes, i a petició de nombroses famílies, l’excelsa poetessa Aina Cohen llegirà algunes de les seves composicions més inspirades». I la poetessa, magra i negra com una mula jove, sortia de la clasta de Son Magraner i recitava sense prendre alè totes les flors de pagesia, perquè totes eren igualment inspirades. El regionalisme mallorquí floria en exquisitats. Les estridències d’una «Publicitat» o els assaigs d’un Francesc Cambó haurien marejat… El barri antic respecta el talent, però el vol enfora. L’únic mitjà d’arribar fins a ell (i la poetessa Aina Cohen no es proposava en realitat altra cosa) és fer treballs tan discrets que els puguin llegir els serafins. Així, mentre a Catalunya es publiquen obres amb les quals es pot no coincidir, però que obliguen a pensar, a Mallorca és freqüent llegir «joguines» del següent model:

Les senyores no hi troben, en això, res d’ofensiu, i el marquès de Collera pot escoltar-ho, tot i ésser cap del partit conservador i gran espanyolista i admirador de Cervantes. Els sacerdots, per altra part, també poden sumar-se a aquestes expansions innocents. Quasi tots tenen el seu tom de versos titulats FLORS: Flors de jovenesa, Flors d’esperança, Flors de desolació… El regionalisme, com fa alguns anys les goyescas de Carmen Flores, es prepara amb recepta, igual que una salsa. Picant una branca florida d’ametller amb un bocí de pagesa típica, mesclant-hi dos brots d’alfabreguera i deixant-ho coure vora la llar, mentre sonen els boleros i la cuinera canta Sor Tomasseta, surt un guisat de tan fàcil digestió que el toleren fins els infants de pit i que les senyores més senyores no desdenyen de tastar alguna vegada. Malgrat el llinatge impur, perquè indicava un origen hebreu, Aina Cohen, armada del seu tom de gloses, trobava entrada a llocs on, sense ésser literata, no l’haurien admesa mai. Perquè, encara que no l’escoltassin, el fet de rimar la col·locava dins una altra espècie zoològica i, així com la persona més orgullosa no s’escandalitza de tenir tractes amb un moix, així tampoc no es pot escandalitzar de tractar amb una poetessa, maldament s’anomeni Cohen. Aina ho sabia, i això la impulsava a rimar amb més força, perquè temia que en acabar el cantet no se li acabàs també la situació social, que ella deia que desdenyava i que la feia estar magra com un dragó, de tant de desitjar-la.

El marquès de Collera, galant amb les dames, justament perquè no ignorava què s’havia murmurat d’ell, recitava a les senyoretes Gradolí les estrofes cèlebres acabades de sentir per vigèsima vegada a l’Arqueològica, i que tothom sabia de memòria:

Remei sortia de l’alcova amb una copa de llet i no es parlà més que d’ella. Venia molt compungida, com una llemuga.

—Tot sia per l’amor de Déu! Dona Obdulieta, encaparrotada a no voler prendre res.

S’iniciaren els comentaris maliciosos.

—Aquesta Remei… Molt ha d’estimar n’Obdúlia per fer lo que fa… Si s’ha mudat aquí…

—Na Maria Antònia té molta paciència, però molta… Jo no ho aguantaria.

Aparegué la baronessa, que s’aixecava de dormir la sesta, perquè havia vetllat la nit.

—Tota sola?

—No, amb na Remei Huguet.

La baronessa procurà dir això en un to natural. Malgrat tot, no pogué evitar que es produïssin somriures d’intel·ligència. La senyora Curt, que era impulsiva, s’expansionà.

—Però aquesta Remei no coneix sa vergonya, no, no la coneix. Ni per tots es milions del món no faria jo un paper així. Vostè, senyora, té massa paciència. Per què no la treu a defora?

Dona Maria Antònia Bearn tornà un poc vermella. Feia dies que estava volada, però contestà amb accent lleuger:

—Déu me n’alliberi, senyora. Jo agraesc que facin cas de sa tia Obdúlia.

—Dona Maria Antonieta, no em faci riure —replicà la de Curt amb molta impertinència—. Tots mos coneixem. A més, sa fortuna de dona Obdúlia, no era d’es Bearn? Pareix natural que…

—Així és —respongué dona Maria Antònia—. S’onclo Ramon Bearn va fer hereva sa tia Obdúlia. Per això sa tia Obdúlia pot fer com li paresqui. —I tallà en sec.

El marquès de Collera demanava detalls de la malalta.

—Segueix igual, Jacob —contestà la baronessa—; no vol res més que aigua. Ni llet ni medecines. Quan es metges surten, demana ses receptes i les romp.

Des del moment que la vella senyora es convencé que es moria, ella, tan maniosa abans, amb tanta por a la mort, es negà a seguir cap tractament, desdenyant les drogues inútils dels dos metges, que es mantengueren en la més filosòfica neutralitat. Molt metges i molt mallorquins, mai no digueren una paraula concreta, prudència que no els servia de res, perquè tanmateix, quan davallaven l’escala, les amigues de dona Obdúlia els atribuïen les opinions més desbaratades.

Passà de nou Remei Huguet, que venia del menjador i tornava a l’alcova. Es movia i disposava com si fos a ca-seva.

—Quin cinisme! —murmurà el marquès, que no pogué recordar en aquell moment cap sentència llatina o quixotesca apropiada.

Dona Maria Antònia dissimulava.

—Jo la trob graciosa, sempre tan complaent, tan composteta…

Des de la cambra arribava la veu de Remei, insinuant i plorosa, com d’una nina petita:

—Però dona Obdulieta, per l’amor de Déu, ara no prendria dos ditets de llet amb un vermell d’ou?