Capítol XII

Depravació de la colònia estrangera

El marquès de Collera acabava de morir de sobte en una casa de mala anomenada, i en els salons de dona Obdúlia, on arribà la notícia a entrada de fosc, tothom estava horroritzat. El fet, tanmateix, no era insòlit, i recordaven que el pare del difunt marquès també havia mort a ca-una pecadora que li deien la Cubana. Els Collera, com totes les famílies importants, fins en això eren tradicionalistes. Les senyores no trobaven eufemismes per a comentar el cas, i els gasetillers de la ciutat cercaven una fórmula per harmonitzar aquell fet amb les frases «espejo de virtudes», «cavaller cristià i exemplar» i altres. Perquè el marquès descendia d’un company d’armes de Jaume I, era cap del partit conservador, president de l’Associació Arqueològica, de La Gota de Leche, de El Delantal Benéfico i, sobretot, perquè és fatal que la ploma d’un gasetiller no es pugui sostreure, sense desencadenar catàstrofes còsmiques, a l’atracció dels tòpics. A Palma existien diaris de les tendències més oposades, però qui no conegués llurs filiacions els podria confondre fàcilment, de tal manera es regien per la llei comuna de les frases fetes. I així, mentre «El Clamor», òrgan de les esquerres, mai no deixava de dir «el distinguido aristócrata», si es tractava d’un Orlandis, «El Adalid», de l’extrema dreta, no tenia inconvenient a defensar una democràcia «ben entesa», si es presentava el cas. Concessions que a res no obligaven, per altra part, perquè uns i altres no es proposaven en realitat sinó subsistir.

Algú aportà a la tertúlia una sensacional revelació: l’amiga que estava amb el marquès a la posada de Ca’n Valent no era una professional, sinó una senyora estrangera: es murmurava que Mme…

I per discreció pronuncià el nom un poc més baix. Remei es dugué les mans al cap, obrí desmesuradament els ulls i prorrompé en gemecs. Feia dos mesos que havia acceptat un te de tal senyora a la seva casa del Terreno, i aquest record la deshonrava ara davant ella mateixa.

—Jo la creia una persona decent —deia dirigint-se a la concurrència—; vaig pecar d’imprevisió, vaig ésser massa confiada, perquè no hi havia d’haver anat… Déu meu, jo no podia preveure… Quina vergonya! Però jo som innocent… Me diguin que som innocent. Sols de pensar en aquest fet em pareix que estic en pecat mortal.

La més nerviosa de les filles de la senyora Gradolí s’emocionà tant que va haver de prendre til·la amb flor de taronger. Algunes senyores començaren a parlar malament de la colònia estrangera que havia envaït el barri del Terreno i els grans hotels implantant costums desmoralitzadors.

—En es «Mare Nostrum» s’han donat tes tota sa quaresma, tes organitzats p’ets anglesos. És un escàndol, no s’havia vist mai.

Aparegué Xim, el jove desocupat que fumava abdullahs, amb notícies fresques: no es tractava de Mme. Tassin, sinó d’una pupil·la de ca-sa Manacorina, anomenada Ofèlia, que havia arribat dies abans. Sa Manacorina l’havia proporcionada al marquès, que era un ase (així ho digué el jove), fent-la passar per una casada jove, i d’aquí venia l’error. Es comunicaren, atenuant-les, totes aquestes notícies a les senyores, però el tema ja estava llançat i les lamentacions contra els estrangers continuaven.

—M’han dit que a sa platja de Pollença —sospirava una senyora vella— es pintors s’han arribat a banyar nus.

I en totes les cares es mostrava una sorpresa matisada de tristor. El jove que fumava abdullahs i que es dedicava a usufructuar els cocktails d’una amiga ianqui fou el qui més parlà contra la corrupció dels costums, suposant sincerament que una senyora que li demostràs algun afecte no podia ésser sinó una perduda. Dona Teodora Despujol, cunyada de la baronessa, tenia el bon sentit d’esborrar de la realitat tot quant la molestava.

—No sé —digué amb displicència— com parlau d’aquestes coses. Per ventura exageren. No en parleu més. Jo no sé si se banyen ni si donen tes. Tu, Remei, has estat molt lleugera d’anar a visitar aquesta francesa, però ja està fet. Que te servesqui de lliçó per una altra vegada.

Remei gemegava. La senyoreta Gradolí, més tranquil·litzada després de la til·la, es torcava les darreres llàgrimes. Em un racó, el jove que fumava abdullahs referia secrets d’alcova a dos senyors d’edat. Dona Obdúlia, des del llit, remugava:

—Aquest Jacob sempre ha estat una bèstia. A qui se li ocorre anar a morir-se a una casa així… Naturalment, n’estic contenta. Fort. A l’infern pegarà potadetes. An aqueixes donotes, aqueixes bruixes, les haurien de cremar totes. Una bona flamada… Ah, no, jo no som com na Teodora, que tot ho deixaria estar… Qui l’ha feta que la pac. Es Governador hauria d’engegar aquesta gentota, anglesotes i franceses, que no sabem ni qui són ni d’on vénen… Fora!…

Encara que amb no tanta de violència, i amb altres termes més escollits, perquè dona Obdúlia és una goiesca incorregible, tothom pensava en aquells moments el mateix. El marquès era estimat i respectat per aquelles devotes senyores, que, obligades a escandalitzar-se, projectaven, per un procés freudià, el seu horror sobre Mme. Tassin, baldament que aquesta no conegués el difunt, i, per extensió, damunt tota la colònia estrangera, rompent per uns moments l’acord tàcit de declarar-la inexistent.

—Així i tot —digué la baronessa, dubitativa—, no convé exagerar… Té raó na Teodora: és millor no remoure certes coses. Són gent de costums distints a noltros i els hem de deixar fer.

Parlava així perquè els apassionaments són plebeus, i una Bearn no pot irritar-se com una peixatera. El sentit de ponderació, que sempre mancà a la tia, regia la vida de la neboda. Dona Maria Antònia era una veritable senyora. Tothom es retia davant els seus cabells grisos i el seu perfil aristocràtic, relíquies d’una bellesa cèlebre. Poques vegades la paraula «elegància» haurà designat tan meravellosament aqueixa distinció opaca, familiar i casolana que es comença a perdre entre les estridències cosmopolites i que Maria Antònia heretà d’alguna àvia del segle XVIII, devota i refinada. Vestia toaletes escollides, d’aparença senzilla, que no sempre pagava, i usava perfums de la millor qualitat. Llàstima que els seus dos fills fossin uns perduts i que el marit, després d’una vida cràpula, hagués mort deixant-la en una posició compromesa. Cada vegada trobava més inconvenients per a sostenir el seu estat. Darrerament, per si la tia Obdúlia tardava a morir-se o no la deixava hereva, havia pensat llogar el palau de Son Creus. Enguany la baronessa ja no havia sortit de Palma, amb l’excusa que el clima de muntanya no li anava bé. Així es preparava per no cridar massa l’atenció en llogar la finca. «Tot es tudarà si no s’habita», deia algunes vegades. Ara estava en tractes amb un austríac ric que viatjava amb la seva amant. Dona Maria Antònia havia transigit a rebre personalment l’entretenguda, que, d’altra banda, era una dona molt correcta. A Palma s’ignorava aquella entrevista, que la baronessa no es veuria en el cas de repetir. Però, encara que no comptàs visitar els seus llogaters, des que els tolerava a una possessió seva, no podia denigrar-los massa. «Hem de viure a part de certes persones», repetia, «perquè tenen costums diferents i no podríem congeniar; però per què parlar-ne mal? No hem de voler mai jutjar el proïsme. Bastant tendrem, qualque dia, amb donar compte a Déu d’ets actes propis».