Capítol XVII

Enterraments

Tenia enveja d’aquell enterrament. A províncies, les ocasions de manifestar l’opulència són escasses. Ningú no dóna festes: les persones d’humor van als tes dels hotels, que valen deu rals, on s’exposen a seure devora el sastre o el capeller. La categoria d’un personatge sols es patentitza en la mort o les malalties i, a la inversa, malalties i mort acaben per donar categoria, si les coses es fan com pertoca. Una família enriquida, de llinatge vulgar, aconseguia, en quatre anys situar-se entre les més conegudes, a causa que tots els hiverns se’ls moria un fill tuberculós. El procés, sempre idèntic, era espectacular. Primer l’enviaven a Suïssa, i els periòdics publicaven una àmplia ressenya. El malalt tornava al cap de sis mesos, empitjorat, amb les anàlisis i medicacions a què estigué sotmès escrites en alemany. Els doctors indígenes s’admiraven, un poc cohibits, com una modista barata davant un vestit firmat per Paquin. Tot d’una de desembarcat, s’agreujava. Els doctors suïssos, consultats per telègraf, indicaven una intervenció quirúrgica. Sortia un professor cap a Mallorca. La ciutat estava pendent del procés. L’endemà de la intervenció, el malalt moria. I així cada any. La consideració que aquesta família de tràgics destins arribà a adquirir es patentitzava en el nombre i la qualitat, cada vegada més i més escollida, de les persones que anaven als funerals. Les niñas bien, les mamàs majestuoses, creien elegant posar-se un vel negre i assistir, en actitud modesta, a unes exèquies solemnes. Dona Obdúlia no hi mancava mai. Els funerals era quasi l’únic que es conservava del seu temps, afirmant l’existència de les famílies aristocràtiques. Qualsevol improvisada podia vestir millor que una senyora de veritat, gastar com quatre vegades, brillar… La senyora de veritat, que no anava sinó a la novena, passava desapercebuda. Al carrer, la gent del poble mirava amb desdeny una velleta vestida de negre que ningú no sabia qui era. Però un dia la velleta es moria, i el marquès de Collera presidia l’enterrament, i a l’església es veien, endolats, els Despuig, els Torresaura, la baronessa de Bearn, els Montenegro… La improvisada rica i ben vestida tornava verda d’enveja. Mai no aconseguiria ella que el dia de la seva mort dona Maria Antònia Bearn es posàs dol. I dintre de l’opulència se sentia una malanada.

També en aquests instants dona Obdúlia patia pensant en l’enterrament d’aquella bèstia de Collera, que havia resultat una apoteosi. Ella no tenia enveja dels parents, com la improvisada, perquè els Montcada eren de millor família (o així s’ho pensava la senyora) que el marquès. Però ja hem dit que dona Obdúlia és populatxera. A l’enterrament de l’il·lustre home públic i savi llatinista havien acudit, a part de l’aristocràcia, totes les classes socials, batlles de poble, cacics, periodistes, etc. Per il·lusions que la senyora es fes de la pròpia importància, veia que no podia tenir ni la quarta part de públic que el marquès. La neboda Maria Antònia l’avorria, les blaiures de Remei se li indigestaven; tots els parents eren idiotes, «gent de l’altre món»; i, en definitiva, eren pocs. La neboda per part de mare, l’artista de music-hall que rodava per Barcelona, potser tingués qualque dia un enterrament molt més lluït que el d’ella, Obdúlia Montcada, la primera dama de Mallorca. No sabia conformar-se a deixar la vida sense haver-li tret el suc. «Què m’importa —delirava— que sigui una perduda? Si molt convé, es diaris parlaran d’ella més que de mi. S’ha divertit lo que ha volgut, mentre que jo…». En realitat, la neboda perduda era una desventurada que no tenia sort en la professió. Però dona Obdúlia sempre havia estat molt libidinosa. Per a ella, plebea per temperament, tenint una visió directa de les coses, l’univers no havia produït meravelles superiors a un home ben plantat. El medi en què vivia l’havia reprimida, deixant-li una agror moral i una intransigència ofensives. Cridava la seva honradesa als quatre vents (sorprenent un poc les senyores honestes, que no acostumen a fer ostentació d’aquestes coses), perquè ella sabia bé els esforços que li costava. El seu marit fou un cretí. L’únic pretendent que se li insinuà, una vegada casada —perquè l’adulteri existeix a les novel·les franceses, però és rar a Mallorca—, era un home de bona societat; fins i tot havia llegit aquelles novel·les, que eren les que l’havien decidit a pretendre dona Obdúlia. Però el segur instint de la senyora endevinava, davall els vestits ben tallats, una musculatura pobra, una manca d’alè vital… L’atreien, en canvi, els cotxers joves i els assistents del marit. Un d’ells tenia els cabells com la tinta, formant un ris espès i fort que li queia pel front. Era un bell animal, però tan nici que mai no arribà a sospitar els sentiments de la senyora, d’una evidència que un cec els hauria vists. Moltes vegades dona Obdúlia s’asseia, perfumada i empolvorada, en el sofà del primer saló i es feia servir una copa d’aigua.

—Fill meu, quina aigua més fresca!…

Iniciava conversa. Li preguntava si tenia al·lota. El criat, recelant que fos per esbroncar-lo, perquè a les cases de senyors l’amor es persegueix com un crim, contestava que no. Amb això donava ocasió perquè dona Obdúlia divagàs a damunt les seves perfeccions.

—No serà perquè no en puguis trobar… Ja ho crec. Moltes tornarien beneites per tu. Perquè tu ets molt guapo, però molt. Vaja uns cabells! Just es senyor, que no en té cap…

L’al·lot no se n’adonava. Per a ell, que tenia vint anys, dona Obdúlia era una vella de prop de cinquanta i, a més, el costum de mirar els amos com a déus li feia suposar-los a part dels desigs carnals. Dona Obdúlia enfonyava els dits entre els rissos del criat.

—Just es senyor —murmurava, somniosa—. Sí, n’hi podries regalar una grapada…

Un dia d’estiu —aquests crepuscles de setembre, fets d’humitats, de llangors i de desigs—, la senyora, després de comprovar que els altres domèstics havien sortit, cridà el jove. Aquest, que dormia, es presentà en cos de camisa, amb els cabells desordenats i els ulls plens de son. Tenia així una expressió altament poètica, perquè a la gràcia de la figura jove i estilitzada ajuntava l’aire llunyà dels déus que viuen existències recòndites i inabordables. Dona Obdúlia es trobava en un estat vertiginós. Li passà un braç pel coll. «Estic malament», digué. Tremolava un poc. El cap orgullós s’humilià damunt el pit del jove… Sospirà: «Acompanya’m a s’alcova». El criat l’alçà quasi en pes. En arribar al llit, la senyora s’esmorteí. Ell, espantat, corregué al balcó a demanar auxili. Dona Obdúlia ressuscità, amenaçadora.

—Sempre has estat un beneit —cridà—. Surt d’aquí, si no vols que ho conti tot an es senyor i et tanquin dins es calabós.

Tal fou la primera i darrera aventura amorosa de dona Obdúlia Montcada, que en enterrar definitivament el seu cor es tornà dura i perversa, com una abadessa de l’Edat Mitjana.