CAPÍTOL 9

Malena es trobava a si mateixa, assolia l’èxtasi de la seva ambició, quan entrava —com una exhalació— a l’estudi de TV Més.

—Vull una entrevista en directe amb Spike Lee —va ordenar, peremptòria. La seva secretària personal, Almudena, una noia prima, ossuda i llargaruda, d’aire extenuat, la va mirar esgarrifada a través de les ulleres rodones enormes que li tapaven la cara. Quan es recuperà de l’ensurt, va suggerir:

—I si portéssim el Quim Monzó?

—No és pas el mateix.

—Vols dir? Monzó ha escrit Benzina i Kerouac va escriure Gasolina.

—I què hi té a veure Kerouac?

—Era un White negro.

—Un què?

—Norman Mailer té la teoria que els beats són blancs negres, és a dir, blancs marginats —va gosar adoctrinar-la la secretària macilenta, que havia entrat recomanada per Ricard Sureda.

—Vull un programa sobre la segregació racial, amb fragments de les pel·lícules de Spike Lee, i tu em proposes un nyap casolà.

—Quant t’hi vols gastar?

—Ah no, ni parlar-ne!

—Spike Lee cobra per subvencionar determinades causes humanitàries.

—Doncs jo no pago! Ja fóra bona que, a sobre de fer-lo sortir a TV Més, encara li haguéssim de pagar!

—Tinc entès que, sense cobrar, no es mou per res.

Que li portessin la contra, a Malena, l’enervava encara més que si li demanaven diners: ambdues provocacions juntes la van treure de polleguera. Quan estava a punt de submergir-se en un dels seus rampells de ràbia, va aparèixer Ricard amb un pom de clavells a la mà.

—Bon dia a tothom. Per a tu.

Malena va contemplar els clavells, a Ricard, i va donar el ram a Almudena dient:

—Té, fregeix-los!

Se’n va anar cap al guionista sense fer cas de Ricard.

—Què més tenim?

—Uns bessons per al programa sobre el complex d’Èdip.

—Èdip era fill únic, imbècil! Com vols que l’esfinx parli amb tots dos alhora?

El guionista, que era argentí, no s’arronsà, havia llegit a fons el seu Lacan.

—Un ménage à trois amb Jocasta és el símbol perfecte de l’Èdip postmodern.

—És clar, i després l’un es queda cec i l’altre sord i se’n van juntets i agafadets de la mà, no?

—Tu els entrevistes en directe i serà una primícia mundial, un scoop: dos pel preu d’un!

—Vols dir que també cobren? —saltà ràpida Malena, que en coses de diners tenia un sisè sentit.

—Es pot arreglar. Era un dir.

Més tranquil·la, ella, va prosseguir la revisió del programa.

—Què més tenim?

—Els squatters que han ocupat el Teatre Romea.

—Magnífic, podré fer un panegíric patètic sobre la decadència del teatre. Em cal un tema que remogui l’opinió. Si volem tenir audiència no hem d’informar la gent, l’hem de xocar.

—Però sense atabalar-la —va atrevir-se a intervenir Ricard, per fer notar la seva presència.

—Has fet mai televisió? —el va fulminar la star.

—No, però és el teu primer programa.

—Per això mateix he de ser agressiva.

Ell va pensar: «Pots ser d’una altra manera?». Però es va mossegar els llavis per no desencadenar la fúria de la seva presentadora estimada. Ella continuava a la seva, com en un monòleg hamletià.

—Porto la televisió a la sang. Què més tenim?

—T’he trobat la dona triomfadora ideal: és tal com vas demanar.

—Se m’assembla?

—Bastant.

—Doncs fes-la passar i gravarem.

Ricard Sureda, que s’havia encongit al fons de l’estudi entre decorats arraconats, cables i tarimes, va saltar directament darrere d’una falsa barra de bar: acabava d’entrar Eufèmia.

Malena se la mirà de dalt a baix: un vestit jaqueta sense marca, de botiga no-t’hi-fixis: «Triomfadora però sense un duro», va pensar copsant les sabates sense taló. «Una mosca morta falsa», va afegir-hi quan va arribar als cabells curts tallats amb serrell. Eufèmia sabia qui era Malena, però Malena no. Així que, mentre Malena calibrava Eufèmia sobre la marxa, Eufèmia ja arribava amb certes preconcepcions en base a les revistes i a la cara de Ricard.

«És tal com m’esperava», va pensar Eufèmia: «dura, treballadora i prepotent».

En el fons l’admirava, hauria volgut ser com ella, només que ensenyar business administration no té el glamur de presentar un programa a la televisió.

—Tres minuts —va cridar la realitzadora.

Malena es va situar a la taula, va arrancar com va poder un somriure amable i li va sortir un d’aquells somriures estàtics que gasten els ianquis.

—Segui aquí, a la meva dreta.

—Prova de so.

—Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando —va dir Eufèmia amb la mirada fixa sobre Malena.

—Un, dos, tres —va contestar ella sense copsar la ironia, ja que no sabia que Eufèmia fos l’excompanya de Ricard, que continuava ajagut a terra.

—Així que t’han donat el premi Fomento a la dona emprenedora?

—Sí, tot i que jo, de fet, sóc professora.

—Ja se sap: el qui sap fer una cosa la fa, i el qui no en sap, l’ensenya.

—¡Un minuto!

Van intercanviar els somriures a veure quin resultava més recargolat.

—¡Dentro!

—Aquesta nit els vull presentar una dona exemplar: lluitadora, triomfadora, l’ideal del que vol ser la dona moderna. Bona nit, Eufèmia Claret: ha estat molt dur?

—El què?

—El triomf, naturalment.

—Quan estudiava, era l’única dona de la classe; ara són meitat i meitat. Ara bé, en els estadis superiors del poder, encara són gairebé tots homes.

—Què ha estat el que t’ha donat forces?

—La meva mare em va educar per ser una líder i vull que el meu fill n’estigui orgullós.

—La feina i la vida de família?

—Es poden compaginar si el marit respon.

Es va sentir un soroll al fons de l’estudi: s’havia tombat un tamboret.

—¡Corten! —va tallar amb un crit la realitzadora.

El guionista, que va anar a aixecar el tamboret, es va trobar Ricard i el va treure de l’amagatall.

—Estàs sabotejant el programa!

—Què fas tu aquí? —van cridar simultàniament Malena i Eufèmia.

—Me n’anava, no estic preparat per suportar el triomf entrevistant la celebritat: sou un binomi irresistible, l’èxit elevat al quadrat. Us congratulo i us planyo. Adéu.

De fet, Ricard era la causa que Eufèmia fos allà: ell va suggerir a la secretària Almudena que portés la yuppy al programa perquè volia venjar-se, volia veure com Malena destrossava Eufèmia. Per això s’havia amagat i després s’havia fet notar. Volia que Malena s’adonés de qui era Eufèmia, la qual cosa ja s’estava produint quan ell marxava.

—El coneixes? —va preguntar la Malena.

—Més del necessari —va respondre Eufèmia.

Malena va intuir la relació entre Ricard i Eufèmia i es va sentir vexada: era intolerable que ella fos menja de segon plat. I més d’una trepa com aquella.

L’enregistrament es va reprendre en un clima glacial: Malena somrient com una harpia, l’altra com un porc espí.

—Com compagina la feina i la família?

—El primer de tot és el fill, després la feina i finalment el marit.

—Però com pot ser primer el fill si vostè és fora de casa tot el dia?

Eufèmia es va desconcertar: no esperava una entrevista a la contra, i sentia que Malena anava per ella.

—Bé, els fills van a col·legi. Encara que jo fos a casa, ell seria fora.

—Sí, però arriben a les cinc i la mare no hi és.

Eufèmia es va quedar sense resposta. Malena va reblar el clau.

—Vostè posa el marit en tercer lloc, és per què és el més fàcil de canviar?

—No vull dir això.

—Per què és l’última de les prioritats, doncs?

—També ho eren les dones abans, quan només treballaven els homes.

—Què en pensa de les mares solteres?

—Hi estic a favor.

—Però vostè es va casar.

—Precipitacions juvenils.

—No tan juvenils: si no vaig errada, ja tenia trenta-dos anys. —Eufèmia va dissimular l’odi que sentia darrere la seva cara de xinesa: Malena anava embalada, decidida a fer-la miques, excitada per les ferides que ja li havia provocat—. Es va casar i va abandonar la carrera, per tal que la mantingués un home. Vostè creu que es pot tenir tot?

—El matrimoni és un àmbit que no havia explorat i que resulta normal en una dona.

—Em diu que la professió és el més important però vostè en el moment clau va abandonar la carrera. Quin factor extra explica aquesta conducta contradictòria?

Almudena li feia senyals: allò s’assemblava més a un programa del Perry Mason que a una entrevista; però Malena anava llançada com un tauró.

—Els fills —sospirà finalment Eufèmia.

—I els diners? —va insistir l’altra.

—Què vol dir?

—Fills sense feina, però deixem-ho estar. Avui dia els professionals perfeccionen estudis fora del país, a quina universitat estrangera va anar?

—A cap.

—Així, on va fer el doctorat?

—No tinc el doctorat.

La realitzadora va entrar la publicitat impulsada pels senyals d’angoixa d’Almudena. A l’estudi, l’atmosfera es podia tallar amb un ganivet.

—Adéu, mona —féu Malena.

L’altra no va ni contestar: va sortir com una ànima en pena.

Xavier Mantilla s’havia reclòs a casa, endollat als auriculars amb La valquíria i zapejant alhora al televisor, mentre es gronxava a la gatzoneta endavant i endarrere. Tenia els ulls més desorbitats que mai i un tic a la cara que se li va encongir en un rictus malèvol quan va clissar Malena a la pantalla.

—A veure què diu aquesta trepa —mormolà.

I quan es treia els auriculars per escoltar la veu, aparegué en pantalla Eufèmia.

—Però què hi fa aquesta aquí?!

L’entrevista es va acabar i Malena passà l’informe dels okupes del Teatre Romea. Xavier s’escalfà amb la visió del teatre abandonat, decrèpit, a punt de caure. El seu recent odi contra el sistema, un odi amorf i difús, va agafar cos. Un teatre en destrucció! El símbol d’aquesta època decadent, en què l’art ja no s’entén. I menys el refinament i la recerca de l’excel·lència. Val més plegar, que s’enfonsi aquesta cultureta de burgesos falsos i rics acabats d’estrenar! La dèria es transforma en mania quan la soledat la cova, i tota mena d’idees destructives pul·lulaven pel cervell de Xavier. Començà a elucubrar un pla de foll.

Albret entrava a casa seva: en tancar la porta es va aturar sorprès. A l’indescriptible desordre del seu apartament havia notat una diferència —que tan sols ell era capaç de detectar. Però no va tenir temps de reaccionar: un cop sec el va fer caure inconscient. Els intrusos, amb mitges negres a la cara, van continuar escorcollant l’inacabable espessor de papers per terra, sobre les cadires, les taules i fins i tot a les poselles.

—És impossible trobar res aquí. Necessitaríem una setmana i encara no és segur que aparegués.

—Pot haver-ho deixat en un altre dels seus caus, té més amagatalls que una guilla.

—O pot haver-ho enviat a algú més.

Obriren la clau de pas del gas i sortiren de l’apartament. Eteri passà, dolçament, de la inconsciència a l’asfíxia, lenta, provocada pel butà. Ningú no el trobà a faltar, car ningú no sabia mai on parava ni per quant temps. I va tenir la mala sort que cap amic no l’anés a visitar.

Quan Ricard es va assabentar de la mort d’Eteri, se’n va anar de dret a Rossell perquè el portés a casa de Kufus. Ells dos l’havien presentat a Eteri aquell dia inoblidable, dalt les muntanyes, i creia que ells sabrien el perquè de la seva mort. Trobà Rossell espantat, com si ell mateix es trobés amenaçat també. Ricard va abordar el tema directe al gra:

—No m’estranya que el matéssiu, si és veritat el que va explicar-me quan vam pujar a Montsegur.

—Ningú no ha dit que el matés ningú —va argüir Rossell per tranquil·litzar-se a si mateix—. El van trobar asfixiat i amb un cop al cap. Distret com era, pot haver caigut (al pis hi ha escales) i quedar-se inconscient, amb el gas obert.

—I tu t’ho creus.

—Jo voldria creure-m’ho! Això està anant massa lluny.

—Això? Què és això?

—No dius que t’ho va revelar ell mateix?

—Va dir-me que tot era en llibres, fins i tot en una novel·la, com vols que m’ho cregui?

—És que una cosa, quan es publica, deixa de ser certa? No saps que la millor manera de protegir un secret és airejant-lo?

—O de confondre la veritat amb cortines de fum. Això no m’agrada gens: estic cercant els càtars per trobar una ètica, no per jugar a lladres i serenos.

—Si vols emocions toves, vés al cine!

—Vull saber qui l’ha mort i per què. Segons va dir ell, diversos grups podrien anar al darrere del mateix. Nosaltres no veiem més que la punta de l’iceberg.

—Que se’ns fon a les mans, esperem que no ens mulli massa.

Es van mirar en silenci, desolats i espaordits. Ricard va decidir passar a l’acció, tirar pel dret. Potser perquè la seva consternació era igual a la ràbia que sentia.

—Porta’m a veure el Kufus!

—No li agrada rebre a casa seva.

—Doncs ho haurà de fer! No cada dia mor un home com l’Albret.

Rossell estava sorprès i intimidat per aquella determinació imprevista de Ricard. Com que insistir era inútil, el va portar a un carreró, al costat de la plaça Bonanova. El pare de Rossell, que com tants altres tenia simpaties germanòfiles durant la Guerra Mundial, l’havia enviat a casa de Kufus quan Rossell estudiava batxillerat. Kufus es guanyava la vida ensenyant alemany.

La casa era de les més velles del barri. Grisa, desordenada, quasi bruta. La porta del pis semblava no tenir ús, mig enteranyinada com estava. Va sonar el timbre. Passos suspesos: Kufus acostant-se a la porta. Els va rebre a l’entrada en batí: Ricard albirà un interior anys 40 d’una austeritat monacal però amb algun toc oriental.

—Saps que no has de venir aquí.

—El Ricard ho ha exigit.

—Quina és aquesta exigència que no pot esperar?

—Eteri Albret —respongué Ricard amb vehemència.

—Ho he llegit al diari —va sospirar Kufus.

—Vostè va demanar-li per les Genealogies davant meu. Ell em va revelar la importància d’aquests documents i ara és mort.

—I qui diu que ell els tingués? Vostè creu que la colla d’arreplegats que professen el catarisme han pogut tenir accés a documents semblants?

—També Beranger Saunier era un rector de poble mort de gana i els va tenir.

—Molt bé, jove Ricard —va ironitzar Kufus—. Ja comences a entendre de què va això!

—Qui ha matat l’Eteri?

—La pregunta m’ofèn.

—Vosaltres, els de la Cancelleria, anàveu darrere de les Genealogies.

—I d’altres coses. No entenc què vols venir a dir.

—Que estic disposat a arribar fins al final, i que, si de mi depèn, la mort de l’Eteri no quedarà així.

—No sé què pot dependre de tu.

—Ja ho veurem.

Ricard va marxar enervat. Va dir a Rossell:

—Me’n vaig a parlar amb el Mantilla.

—Que t’explicarà el que li convingui, ja saps que es creu les seves pròpies mentides, aquell!

—Però les veritats no: li costa més d’amagar-les.

No el va trobar a casa, per més missatges que li deixés al contestador. Tampoc el podia anar a buscar a la revista, que seguia tancada. De manera que va optar per seure al Cafè de l’Òpera i vigilar l’entrada del cercle del Liceu. Al cap d’uns dies el va veure entrar. No era el Xavier que ell coneixia, caminava arrossegant els peus, el coll estirat endavant, amb una roba que semblava descosida sense ser-ho, com si s’hagués passat a «l’arruga és bella» d’un sastre gallec. Es va apropar a la porta del Cercle.

—Venia a veure un soci —va dir a un porter cerimoniós i somnolent.

—L’espera?

—Sí —mentí Ricard—. Digui-li al senyor Xavier Mantilla que ha vingut Ricard Sureda.

El va introduir a través de salons on velluts esmorteïts i fustes retreballades formaven nius de confort on provectes octogenaris llegien els diaris, xarrupaven Campari o miraven absents en direcció al no-res. Van pujar als salons decorats amb les pintures de Casas. Xavier l’esperava, mirant-lo, ell sí, fixament, amb els ulls encara més desorbitats que de costum. Ricard va provar de trencar el gel:

—Què hi fa un progre com tu, en un lloc com aquest?

—Hélàs! Amic meu, el pes de la família, la necessitat d’un refugi. Estic molt malament —anuncià Xavier com tenia per costum.

—I jo estic indignat: han assassinat l’Eteri Albret.

—Ja em diràs què hi tinc a veure, jo. Prou problemes tinc: m’han suspès la revista, estic sense un duro i la Malena no m’ajuda.

—La Malena només ajuda de rebot.

—Què?

—Ajuda si el benefici li retorna a ella. Però això no és el pitjor que et pot passar. Estic disposat a cursar una denúncia per les activitats de la Cancelleria, posar la policia sobre la pista de les vostres activitats.

—Jo de tu no ho faria.

—I com penses dissuadir-me’n?

—Si et mous, faré córrer que ets un dels nostres, veuràs quina cara posen a la Facultat. Acomiada’t de la càtedra.

—Ja me n’he acomiadat (o millor dit, ja m’ha acomiadat l’Eufèmia), així que també puc acomiadar-me de la càtedra.

—La Malena et repudiarà immediatament, és molt curosa amb la imatge. —Això va aturar Ricard, que el mirà desconcertat. Mantilla prosseguí—: En canvi, si tu no fas res, jo no dic res. A més —va afegir Xavier amb to exaltat—, que t’ajudin els teus amics els càtars: sou una colla d’arreplegats! Nosaltres tenim connexions a tot Europa. També ens van derrotar, però fa molt pocs anys, tu en canvi estàs perseguint una quimera de fa set segles. Baixa dels núvols.

—L’Eteri és mort, assassinat.

—Això ho dius tu, no està provat. A més, per què havien d’atacar-lo?

—Ho saps tan bé com jo!

—No sé de què m’estàs parlant.

—De les Genealogies.

—I el Sant Grial, el tresor d’Alaric i la llança de Longí, que, per cert, era català. —Ricard no estava d’humor per a les boutades habituals de Xavier, però l’altre ja s’havia exaltat en una de les seves paranoies líriques—. M’ho va dir el Dalí. Un dia, a Roma, es va trobar amb García Sánchiz, que era aleshores director de l’Academia i que venia molt esverat dels Arxius Vaticans: acabava de descobrir que Ponç Pilat havia estat de prefecte a Tarragona just abans d’anar a Jerusalem.

—I què?

Ricard no podia resistir-se a una digressió com aquesta.

—Doncs que els romans feien com la Guàrdia Civil: els funcionaris d’una província els enviaven a una altra perquè no tinguessin lligams amb la gent. I cada prefecte s’enduia la guàrdia de la província anterior, era una ordenança. Automàticament, els romans del calvari —o sigui els que anaven vestits de romans al calvari— eren catalans.

Ricard deixà caure l’oliva que es portava a la boca.

—Ja em semblava a mi que aquí teníem massa afició a vestir-nos de romans a la mínima que puguem. Això explicaria la sublimació subconscient de la Passió d’Esparreguera!

—Què dius?

—Res, deixem-ho córrer. En tot cas, quedem bé, perquè Longí el va ajudar a morir abans i els altres, com el vinagre, que era com un Voltaren, li calmaren el dolor.

—La llança de Longí, estimat Ricard, és la Heiligue Lanz del Parsifal, la que tingué Carlemany, Carles V i que actualment és al museu de Viena. Hitler la va prendre quan annexionà Àustria: és el primer que va fer. Ell sabia on rau el poder.

Ricard pensà que Mantilla el volia embolicar de nou amb un dels seus sopars de duro esotèrics.

—Deixa’t de llances i anem al gra.

—Compra’t el llibre de Ravenscroft i veuràs que Churchill s’ho prenia seriosament. Un tal Stein, que Hitler va conèixer a Viena, l’assessorava durant la guerra sobre la psicologia desconcertant del Führer. El poder és absolutament transcendental i passa per elements simbòlics i no tan simbòlics que tu no t’imagines.

—Com les Genealogies.

Mantilla se’l mirà furibund.

—Et creus informat perquè estàs a la Facultat d’Econòmiques, sou una colla de ximples, peons en mans del capital que, a sobre, us fa creure que sou necessaris, importants. Ninots, sou! Si els del Priorat de Sió se sortissin amb la seva (ajudats per gent com l’Eteri que al cel sigui), proposarien un hereu de la Sang Reial com a Monarca de França o potser com a President de la Unió Europea!

Els socis de la venerable institució havien començat a abaixar els diaris darrere els quals s’amagaven, a mirar de biaix i fins i tot a despertar del beatífic sopor, per escoltar les inversemblants paraules de Mantilla. Aquest noi! El que valia era el seu pare; ell és un borinot, quines coses de dir! Aquí la Sang Reial només la té el rei: què carai s’embolica aquest hippy?

Per altra part, Ricard s’adonà que Mantilla tirava pilotes fora i que la seva còlera l’havia posat en una situació inútil. I es va veure obligat a amenaçar-lo en capir que no l’ajudaria.

—Us posaré la denúncia i us tancaran la Cancelleria.

—I jo et posaré a les llistes que trobarà la policia quan confisqui els arxius.

Eufèmia, com cada dia, va sortir l’última de l’escola, va fer el trajecte quotidià entre la feina i casa, va obrir la porta, va anar a l’habitació, després a la cuina i després al saló diminut —no s’havia atrevit a enderrocar un envà per por dels veïns— on ja no l’esperava Ricard. Es repenjà al sofà blau i va agafar La Vanguardia. L’estava fullejant maquinalment, mentre en realitat pensava en el desastre que havia resultat la seva aparició a la tele. En arribar a classe, els alumnes la van increpar, aücar i se’n van mofar: «pueblerina», «trepa» i altres amabilitats es varen sentir dins l’aldarull de veus. El director l’havia convocat i ella s’adonà que el seu lloc corria perill o, com a mínim, que la seva ascensió es veuria frenada. No la despatxaria, però quasi. Això era un cop molt fort, per a ella, i estava anorreada. Fullejava el diari sense copsar el que llegia, quan el cervell, esgotat, li transmeté el significat del que acabava de llegir: «Ricard Sureda, conegut professor de la Facultat d’Economia, formava part d’una cèl·lula neonazi desarticulada per la policia. Al carrer Consell de Cent…». Va quedar-se estupefacta. Era això, doncs, el que barrinava aquell carallot! Les seves absències, els silencis amb la mirada extraviada, les anades i vingudes als Pirineus amb tipus estranys. «He fet santament en deixar-lo», va pensar plena d’autosatisfacció, «un somiatruites perillós, hipòcrita i fatxa!». Es va sentir plenament justificada: «No teníem els mateixos valors», va reflexionar, utilitzant una expressió que havia après a l’últim briefing d’estratègia empresarial.

A l’altra banda del Turó de Monterols, Xavier Mantilla havia entrat en una depressió. Ja no posava música tecno —en la qual es considerava un expert; fins havia barrinat, en un moment determinat, treballar de disc-jockey—, i tampoc no telefonava, com tenia per costum; la seva factura telefònica davallà vertiginosament, reflex del minvar melancòlic de la seva habitual loquacitat. Ni tan sols sortia a les nits per reviscolar les aventures diverses amb les quals arranjava el seu costat sentimental.

La revista tancada feia dies, la Cancelleria saquejada per la policia: la seva vida —en aquella edat crítica en què la gent es consolida o s’enfonsa en la mediocritat— s’havia quedat buida. Tancat en si mateix, barallat amb Ricard, amb Malena, amb tothom, la buidor li feia por, i aquesta por era un mal a la panxa, sota el melic —on els japonesos situen el Hara—, i també un rum-rum de pensaments embogits, incontrolables i pessimistes a dins del cap.

Com se li va acudir la idea fa de mal dir; com el va posseir aquell rampell d’erostratisme i per què no el va resistir tan sols es pot atribuir a la buidor de la seva vida sense futur i a la inestabilitat de caràcter pròpia d’un nen mimat a qui li reien les malifetes. El cas és que, sortint d’un maligne ensopiment de sis dies, se’n va anar al Liceu per tal de veure algú i parlar. Com que al Cercle no va trobar-hi ningú es dirigí a les oficines. Va sentir algú que indicava a un operari que abaixés el teló de seguretat ja que havien de soldar a dalt a l’escenari. Quan el treballador sortia de l’oficina per acomplir l’encàrrec, Xavier es va dirigir al quart pis, on sabia que hi havia un corredor molt ample que unia l’escenari amb la sala sense cap barrera. Un cop al quart, es va ficar a la llotja-banyera i des d’allà va calar foc a les cortines de l’escenari. La roba de les quals es va encendre immediatament i remuntà en instantània conflagració.

El foc va escampar-se, ràpid i voraç, cap a la sala, consumint les butaques, llepant el vellut de les baranes i la fusta de les portes. Xavier va aprofitar la confusió subsegüent per sortir corrent cap al carrer Sant Pau, on es va perdre enmig de la multitud que hi havia acudit en veure la fumera.

—Ja ho va profetitzar la monja —deia una vella—, com que els van prendre el jardí per fer el Liceu, ella va proferir una maledicció i va dir que aquest edifici nefast cremaria dues vegades.

«Molt bé», va dir-se Xavier, «a mi em tanquen la revista wagneriana, doncs ells que es quedin sense òpera».

Es va tancar a casa seva més trastornat que abans: l’incendi no havia apagat les seves angoixes ja que ningú, a excepció d’ell, no sabia qui havia causat l’incendi del Liceu, un fet enorme tenint en compte la seva ascendència burgesa. Però aquest acte heroic no li seria reconegut, no ho podia esventar, no ho sabria mai ningú. Aquesta venjança en solitari, aquesta represàlia secreta, perdia gran part del dolç efecte reparador i li agreujava l’amargor pel fet de no poder compartir amb ningú la glòria de la seva titànica destrucció.

Es va tancar en un mutisme ferotge, no sortia amb ningú: va passar dues setmanes a casa, sense rentar-se i menjant xocolata Crunch. Mal vestit, amb barba i cabellera desordenada, brut i pudent, agafà un carretó i se’n va anar al solar del Liceu per tal d’acampar com a homeless a les runes que ell havia aconseguit: pensava, amb un repunt de raó, que eren seves. De tota manera, algun vestigi de la seva classe social li devia quedar perquè, quan sortia de casa amb el carretó ple de bosses, un home que baixava d’un taxi, el va veure i li va dir:

—Vol el taxi?

—No vaig a l’aeroport, cony! No veu que sóc un homeless?

«Mai no em situaran al lloc que em correspon! Sóc un incomprès sistemàtic… Què hi farem!», i se’n va anar carrer Muntaner avall cap a les runes del Liceu.

Quan va arribar al gran espadat negre obert al cor de la ciutat, es va trobar que altres havien tingut la mateixa idea i ja acampaven entre les runes, cosa que el va enutjar:

—És que no queda cap lloc on es pugui estar sol, en aquesta punyetera ciutat?

—Què diu?

—Que si no es pot estar sol ni vivint sense casa.

—Mira el senyoret…! Què et penses, que això és teu?

—Veus aquell forat al primer pis? Allà hi havia la llotja de la meva família.

—Així que senyoret de debò, eh?

—Deixem-ho estar, deixeu-me tranquil.

—Aquí cadascú va a la seva i tot és de tots: tu mateix.