CAPÍTOL 5

—Creu-me, Ricard, la conec bé, no és el millor per a tu. A més pots espatllar la teva relació amb l’Eufèmia.

—Si ho vols saber, crec que aquesta suposada relació està bastant deteriorada sense necessitat d’afegir-hi elements externs.

—Si el que vols és una aventura, aquesta no és la dona.

—Com ho saps?

—Perquè he viscut amb ella —confessà Xavier Mantilla.

—Ja m’ho semblava, te la mires com a una cosina.

—Què vols, sóc un sentimental.

—Jo més.

—Doncs compte amb ella, és calculadora, freda i no fa puntada sense fil.

Els llums començaren a afluixar-se i el mestre atacà l’obertura de Tannhaüser. El Liceu emmudí per escoltar les greus notes del vent que tant feien patir Xavier a causa dels galls imminents que es temia.

—Aquest vent del Liceu no l’arreglarem mai —murmurà.

—La Malena arriba tard —contestà neguitós Ricard.

—Això tampoc no ho arreglaràs mai.

A l’entreacte baixaren al bar per aconseguir una copa de xampany amb fruites i comprovar si Malena havia arribat o no. Xavier s’excitava parlant d’òpera i, com que la seva revista era obertament wagneriana, aquell dia estava especialment xerraire.

—Tannhaüser és el mínim que cal sentir de Wagner però és el màxim que gosen fer al Liceu. Quan sentirem la Tetralogia sencera? Allò és Wagner i la resta són aperitius per fer boca. Diuen que l’escenografia no hi cap en aquest escenari arcaic, aquest teatre hauríem de cremar-lo!

Ricard deixava parlar Xavier, el radicalisme del qual esdevenia graciós per moments.

—Cremar-lo? Vols dir?

—El que sents, amb un bufador d’acetilè i començant per les cortines tronades i decadents.

Xavier s’anava excitant amb la idea de la conflagració purificadora mentre prenia la macedònia amb xampany com ho havia fet un segle abans la seva besàvia. Ricard es separà d’ell entre la gent per atansar-se a Malena.

—T’has perdut el primer acte?

—Sóc més liceista que wagneriana.

—Diuen que els catalans es proclamen partidaris de Wagner, les dones primes i el vi sec, però que en realitat els agraden les dones grosses, el vi dolç i la música de Verdi.

—Això no és teu.

—No em creus capaç de ser enginyós?

—Encara no sé del que ets capaç —digué mirant-lo fredament.

Ricard va dirigir el Mil quatre-cents pel Paral·lel cap a la plaça Espanya; abans d’arribar-hi va dubtar si pujar cap al Poble Sec, però seguí la Gran Via. Entrà en un pàrquing i algú va córrer una cortina darrere el cotxe per amagar-ne la matrícula. Malena es va repenjar al seient.

—On em portes?

—Al paradís de Venus.

Entraren al meublé i pararen a l’habitació amb la petxina de la deessa a la capçalera del llit.

—M’havien dit que eres un trobador.

—T’he trobat, no?

Malena el va deixar fer, ell començà a tallar-se i, per animar-se, pensà en els Beatles.

però no funcionava, va canviar de disc:

però l’ice d’ella no es fonia.

—Let it be —va murmurar Ricard entre els debats de l’amor. Ella el va mirar astorada.

—Tu també prediques el deixar-se anar?

—Em sembla el més apropiat en aquesta situació.

—Una cosa és deixar-se i l’altra deixar-se anar.

Ricard no tenia el cap per a subtileses tomistes, i continuà aplicant-se amb resultats minsos. Li va començar a agafar un cert mareig que s’esforçà per apartar com fos. La catàstrofe era imminent. Va pensar en la sentor de l’anglesina.

El més persistent record de la seva infantesa, encara avui punyent i clar, estava embolcallat en una sentor d’anglesines. Una planta enfiladissa gegantina envoltava la casa i s’enlairava monstruosament fins al terrat. Les fulles i rams florits orlaven les finestres i quan obria els porticons al dia clar el saludaven la llum i el perfum. Qui pot explicar la sentor de l’anglesina! Va dir Théophile Gautier a Baudelaire que l’escriptor veritable és qui coneix totes les sensacions i sap dir-les en paraules. Ell no ho sabria dir a hores d’ara. És una flaire fresca però delicada, dolça amb un matís violeta, una dolçor fresca aigualida, com si la flor estigués mullada i la pituïtària es refresqués en flairar-la. Aquell matís violeta és d’encens, d’ambre —massa fort— o del bri d’herba quan traspua tot just la terra?

Aquests records, més que proustians, eren una extensió del mètode de Stanislavsky aplicat a la trempera: es va començar a animar. Va sentir, esperançat, un cert vigor, però encara no suficient. Procurà pensar en la sentor de magnòlia.

Al cap de l’hort hi havia un arbre amb monstruoses flors blanques tan delicades que s’enterbolien només de tocar-les. La tia Hermínia les collia per posar-ne al rebedor. Sobre el moble blanc vora l’escala, una plata d’aigua acollia la magnòlia, que surava sobre el líquid. Estava prohibit de tocar-la. Això, i la seva sentor, que s’escampava per l’entrada i els saludava com una carícia ombrívola quan tornaven, suats, de jugar al sol, li conferien una presència reticent, encisadora, quasi provocativa.

S’atansava a ella, l’ensumava, remenava l’aigua amb els dits, i l’esflorava el just per veure fins on la podia tocar sense que es tornés fosca. Ve d’això la paraula «esflorar»? Va ser la magnòlia el primer contacte pueril amb el que és intangible, suau i prohibit? Ara en sentia un altre, bastant més aspre, perquè la pell de Malena no era precisament el seu millor encant: era més propera al paper d’estrassa que a la magnòlia.

Reconfortat amb aquests records s’aplicà a la difícil tasca de fer-la gaudir —en què devia estar pensant aquella dona?— fins que va notar un escruiximent que ell es va afanyar a donar per bo.

Quan el cotxe va sortir de l’aparcament encortinat del meublé i enfilà el carrer, esclataren els flaixos d’una dotzena de fotògrafs.

—Ens han seguit —va fer Malena amb una barreja de contrarietat i orgull.

—A mi qui vols que em segueixi?

—En quin món vius? Que no has vist el meu programa?

—Quin programa?

—A TV Més, es diu Situació límit.

—Doncs aquí en tens una. Què cal fer, doctora?

—Accelerar.

—Tot ho resols amb velocitat, eh?

—Això tu.

«No, si encara acabaré culpabilitzat jo», pensà Ricard, que mirava els fotògrafs amb cara de circumstàncies. Acabava de descobrir que Malena era un personatge públic perquè feia un programa a la televisió. És clar: ell, a la tele, només mirava els partits de futbol; la resta no li interessava gens ni mica. Ell vivia al segle XII, entre Bernat de Ventadorn i Jaufré Rudel. De cop i volta, va considerar la possibilitat que les fotografies fossin publicades: es va sentir com la comtessa de Perpinyà després de menjar-se el cor del seu estimat Ramon de Cabestany. Va conduir vers la nit com una ànima en pena.

Absort en la contemplació del cafè del matí, com la pitonissa de Martinet que esbrinava el futur a les taques d’oli sobre aigua, Ricard Sureda va sentir, a la porta del mas on s’havia refugiat, una cançó trobadoresca.

«Sens dubte els esdeveniments m’estan embogint fins al punt que sento músiques celestials», va pensar, alarmat, però la música persistia cada cop més riallera, i no brollava de dins del seu cap, escalfeït encara per les fotografies, sinó que li entrava per les orelles.

Va sortir de la cuina perseguint l’origen del cant i, a la porta, va trobar Rossell amb un home alt i prim que somreia d’una manera que escampava papallones daurades per les nines dels ulls.

—Recordes l’Eteri Albret, que vam visitar a la cova del Vinhamala? És l’home que més coneixement té dels càtars; si algú pot saber alguna cosa sobre la seva actual existència és ell.

Eteri sostenia un casset amb la música dels trobadors que sonava, i va seguir aguantant l’aparell alçat de tal manera que Ricard es va quedar amb la mà a mig camí de l’encaixada. Quan va acabar la cançó, Eteri va deixar el casset.

—És una gravació d’una meva amiga de Sant Feliu amb cançons de Beatriu de Dia. T’ha agradat?

—Preciosa. I encara millor la sorpresa: sou molt generós.

—El que tinc m’agrada compartir-ho, és gairebé tot dins d’aquest cotxe.

Ricard veié un Seat 850 amb matrícula d’Andorra, la qual cosa li semblà el súmmum de l’elegància: cap habitant d’Andorra es compraria mai un Seat, i encara menys un espanyol resident. Però després de veure com s’havia instal·lat a la cova a dos mil metres d’alçada, ja s’ho esperava tot d’aquell home. Se’l va mirar amb renovada curiositat. Eteri era el més semblant que es pot imaginar a la figura de Don Quijote: alt, prim, ulls espurnejants, vestuari elegant però descuidat, un Rocinante matriculat a Andorra i amb Rossell com a Sancho Panza.

—Voleu esmorzar? Passeu.

En veure el caliu a la llar, Eteri s’animà.

—Tens una poma? —la va embolicar amb paper de plata i la va ficar dins les brases—. Així que t’interessen els càtars? —va preguntar-li Eteri mentre esperava que la poma es cogués.

—Tinc el convenciment que els càtars existeixen i que encara n’hi ha entre nosaltres, però no sé com posar-m’hi en contacte.

Eteri el mirà divertit, el va sospesar i es va decidir a parlar. Ho havia explicat tantes vegades…! Però sentia que, en aquesta vida, el seu ofici, a més de ser lliure, era comunicar un munt de coses que havien quedat marginades per l’educació oficial i fins i tot per bastants intel·lectuals contestataris.

—El començament —pontificà Eteri— fou la pulsació prenyada de futur, que es produí al Pirineu l’any 1000, quan Catalunya s’obrí al món per donar els fonaments del Romànic. Època poc coneguda, mal interpretada i negligida com a moment de foscúria, que precisament és un instant privilegiat del nostre país.

—Els càtars?

—Ja hi arribem. Calma.

Eteri tragué la poma del caliu.

—No tens pas una trumfa? —li va demanar, emprant la denominació de la gent dels Pirineus. Ricard l’hi va donar i ell la va ficar també al caliu.

—I una ceba? La ceba queda molt fina feta així.

Va enviar la ceba a les brases i continuà.

—Durant l’any 1000, el Pirineu serveix de baula entre l’avançada cultura del califat de Còrdova i la barbàrie endarrerida del nord d’Europa. Gerbert d’Aurillac, jove monjo espavilat, ve a Catalunya per estudiar matemàtiques amb Ató, bisbe de Vic. El dux de Venècia, Pere Ursèol, viatja a Cuixà, on acaba els seus dies, amb Romuald, un patrici de Ravenna i fundador de l’orde camaldulenc. La seguretat de les valls i l’excedent pecuniari dels ramats, fàcils de salvar en el cas d’invasió, fomenten una economia florent, l’expressió cultural de la qual és l’art romànic, que omple ambdós vessants de la serralada, no solament amb esglésies, frescos i claustres esculpits, sinó també amb ponts, camins i mercats, emparats en la Treva de Déu concebuda per l’abat Oliba l’any 1027.

—Tinc entès que els càtars apareixen al segle XI —l’interrompé Ricard—, però per què aquí i no en un altre país?

—Els càtars no aparegueren aquí per atzar: el temperament d’aquestes regions pirinenques era el principi per al seu arrelament. De fet, el catarisme occità té molts elements precristians agafats de la tradició immemorial dels Pirineus, de l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell, a més de les influències constatades dels bogomils de Bulgària. El catarisme es refugià i resistí a Montsegur, perquè és una heretgia pirenaica; la seva supervivència, malgrat tots els atacs, pot encara constatar-se en la mentalitat de la gent. A Catalunya, els càtars desbandats es refugiaren en llogarrets al voltant del Cadí, i els cavallers faidits desposseïts acompanyaren Jaume I a la conquesta de Mallorca.

Eteri es menjà la trumfa i la ceba.

—Voleu alguna cosa més?

—Què més tens?

—Queda sopa d’anit.

—Vinga.

Eteri va engolir la sopa. Rossell va fer signes a Ricard i se l’endugué a part per avisar-lo.

—L’Albret menja com un llop.

—Ja.

—Vull dir que es pot passar tres dies sense menjar i després, quan se’n recorda, fa el que ara veus.

—Tot sigui per l’església càtara.

Quan van tornar, el plat de sopa era buit i lluent.

—Mireu, Albret —implorà Ricard—, jo no estudio coses en abstracte. No sóc un intel·lectual sinó un místic.

—El místic és un intel·lectual que pensa amb imatges.

—Potser, però jo no vull pensar, vull sentir, experimentar, ara en diuen «vivenciar». Això és el que m’interessa. D’informació ja en tinc a la biblioteca, a l’ordinador… El que jo cerco és transformació.

—Si abandones el sentit crític cauràs en sectes, gurús i perdularis.

—Precisament per això necessito la vostra ajuda. Vós sou gran i heu viscut molt.

—Més del que hauria volgut. Durant la Guerra, era d’Estat Català, que no eren càtars precisament, però sí dualistes i perseguits, com ells, després de la desfeta. Jo vaig fugir a Andorra. Ara ja m’han oblidat.

—Vós sou inoblidable, senyor Albret.

—Bé, doncs diguem que em vaig fer oblidar passant jueus de França cap a Espanya pel camí de Sant Joan de l’Erm, que per cert era el gran camí càtar de Foix a Castellbò. També vaig donar algun cop de mà als aliats.

—Espia?

—He fet tots els papers de l’auca.

—Doncs jo voldria que em recitéssiu l’auca dels dos principis: l’auca dels maniqueus i els bogomils, i com és que podem retrobar la pau en aquest món creat pel Demiürg.

—Tot i que vaig estudiar al seminari, no sóc capellà, però et recomano que assisteixis a les trobades dels Refugis Càtars al Pirineu Català. Allà trobaràs la gent interessada en aquest món desaparegut…

—Voleu dir que ja no hi ha càtars?

—Mira-t’ho d’una altra manera: quin sentit té dir-se càtar o una altra cosa? No dius que el que t’interessa és trobar la pau? Cerca-la en tu mateix, amb l’ajuda del que vulguis, però no t’encaparris en una direcció, els camins són tants com persones hi ha al món. Vés a les jornades i en trobaràs altres com tu.

—Me’ls presentareu?

—Si tu vols. Vés a les jornades, podràs dinar a Josa de Cadí i sopar a Castellbò. Truca al Consell regulador del Camí dels Bons Homes al 93-8244151.

—També sou tour operator!

—Jo només sóc un entusiasta que procura encendre la flama en els altres. Si aquest grup ha nascut gràcies a mi, com diuen, benvingut sigui, jo els recolzaré en tot i per a tot.

—L’Albret va descobrir les tombes de Costoja —va intervenir el Russell— on els inquisidors van profanar els sepulcres d’Arnau i Ermessenda de Castellbò. Ell el va localitzar i va desbrossar les làpides sense inscripcions, però de la mida de les tombes, i com que està documentat que van ser enterrats a Costoja, és possible que siguin les pedres d’Arnau i Ermessenda.