CAPÍTOL 3

A trenc d’alba van sortir del refugi. La penombra era serena: l’atmosfera fresca i l’aire diàfan clarejaven el cel amb la transparència melancòlica de la matinada. Les muntanyes de la part d’orient retallaven les seves carenes contra la claror; les d’occident, negres a la base, tenien als cims una llum rosada. Caminaren cap al coll. Una vida fosca i intensa animava la falda tenebrosa de la muntanya; hom sentia l’herba, les flors, les pedres, el ginebró, en una espècie de palpitació dolça i joiosa. Aquest sotabosc ple d’harmonia no inspirava cap pensament de tristor o ansietat, i la immensa vall era com una urna on el cel escandia la serenitat dels estels.

El Russell marxava al davant, Kufus el seguia i Ricard anava al darrere. El vell alemany havia caminat molt per muntanya, això ho va notar Ricard de seguida, i va sentir una tendresa per aquell home vell, derrotat, exiliat, i que, a pesar de tot, conservava la il·lusió per la recerca a què havia dedicat la vida. Afortunadament aquell home no havia pres part en les atrocitats dels seus superiors. Mentre cremaven jueus i feien tota mena d’experiments inhumans, Kufus era al Tibet igual com durant l’ascensió de Hitler al poder havia estat als Pirineus cercant el Grial.

El dia es va anar obrint; a l’esquerra, el cercle de Gavarnia amagava, a contrallum, la intricada concavitat cubista d’arestes i penyals, línies obliqües cobertes de neu sobre prismes de granit en una colossal composició de rectes i volums coronades per la paret formidable on s’obria la Bretxa de Roland, cap a la qual es dirigien. Ricard pensava —més aviat sentia— que la natura entrevista en certs moments misteriosos, quan tot sembla somiar, viu amb més força, i que tot, l’albada, la pedra, el núvol, el matoll, sembla bategar la palpitació somorta de la vida universal.

Va recordar aquella rondalla sobre Chuang-Tzu, que li diu al seu amic: «Has vist que feliços són els peixos al torrent?». «Com saps que són feliços si no ets un peix?». «I tu, que no ets jo, com saps que jo no ho sé? Tornem al principi», va concloure Chuang-Tzu: «jo sé que els peixos són feliços perquè sento en mi la seva joia». Vet ací la qüestió: és impossible conèixer la realitat tal com és, car el fet de conèixer implica barrejar el que ve de fora amb el que tenim a dintre. Ara mateix, Ricard estava posant a la llum, les pedres i els matolls una palpitació que era la seva; o potser l’hi posava perquè quelcom dintre d’ell sentia la que venia de fora. Qui sap. El cert és que en alguns moments el miracle de la comunicació es produeix i en altres no; la dialèctica de l’interior i de l’exterior només es desferma en moments especials, que ell havia observat que es corresponien amb la soledat, el silenci i la serenitat interior. O bé, com una gràcia no demanada, en instants màgics de revelació.

Van arribar a dalt. La Bretxa de Roland és la porta dels Pirineus: una obertura a la muralla ciclòpia que corona el circ de Gavarnia. I a l’altra banda el camí declina vers Ordesa, vorejant la falda del Mont Perdut. Ricard proposà de dinar allí per gaudir de la visió dels dos vessants pirinencs al punt central. Kufus semblava molt animat; Rossell, com sempre, reservat però amb ganes de conya.

—A la dreta hi deu haver la cova on es va instal·lar el comte Russell, no? Mai no he entès que es pugui viure a més de dos mil metres per gust.

—Mira, Ricard, el comte Russell sabia molt bé què es feia. N’estava de la gent fins al capdamunt i volia la solitud i sobretot la puresa de la solitud, ja em diràs on es pot trobar això sinó aquí dalt, en un racó no transitat. La seva cova és dues valls més a l’oest. Kufus i jo volem visitar-la, ja que a l’estiu l’ocupa un vell conegut nostre a qui hem de fer unes quantes preguntes que, a tu, et resultaran molt instructives.

—Un altre neonazi?

—Considerar-me un nazi és una mania teva, jo més aviat sóc un excursionista dels de tota la vida. Dels del Centre.

—Un kumbaià, doncs.

—No, més aviat un jazz-Jamboree.

—Podríem pujar un piano a la cova, amb el Tete, i…

El Russell es va allunyar per canviar aigües i va deixar Ricard amb els seus deliris surrealistes. Ricard es va quedar amb una sola víctima, així que va treure Kufus del seu encís per la puresa dels cims.

—Per aquí van cavalcar les valquíries, on si no? —Kufus el mirà sobtat però no digué res, com si sentís ploure. Ricard va començar a corregir el tret—. És broma, per trencar el gel, que aquí dalt n’hi ha bastant. Seriosament, la cova que anem a veure, on se suposa que es refugiaven càtars, és la que va explorar Otto Rahn, tinc entès?

—En vàrem visitar unes quantes. Totes tenien indicis, bé per llegendes o per troballes significatives. Aquestes coves van ser cambres funeràries, el darrer viatge d’aquells malaurats, perseguits per la Inquisició, desarrelats. Faidits, els deien. Aquí rebien el consol i practicaven l’endura.

Rossell-Russell tornà i es va asseure amb cara d’estranyat, retraient a Ricard:

—Encara no saps els fets elementals de la història?

—Li explicava el consol —va afegir Kufus— i l’endura. Com, per als dualistes, el món l’ha creat un déu capaç de tolerar el mal, per tant, un déu menor, un demiürg. I abandonar aquest món, que és el reialme del pervers Demiürg, per anar al cel, que és l’àmbit del Déu bo, és un acte de devoció. El que passa és que els cristians ortodoxos en diuen suïcidi, perquè per a ells no hi ha dos principis sinó un: el mal és una prova que Déu instaura i no hi ha cap escapatòria permesa.

—El que va fer Otto Rahn.

—Efectivament, ell ho accelerà quedant-se sense menjar a la neu, va morir en una glacera dels Alps quan va comprendre que Hitler era un engany sinistre i truculent.

—Això no ho dieu a la Cancelleria.

—Què vol que faci? Aquest grup de nostàlgics és l’únic lligam que em queda amb els millors anys de la meva vida. Ara no sóc més que una ombra habitada per un record i ells el mantenen viu.

Van baixar les congestes de neus eternes per un corriol de petjades que creuava el pendent, molt pronunciat en aquell punt. Si es rellisca es pot baixar més de cent metres com una pala d’esquí perduda. Van arribar a la cova: era ampla, una bassa al mig i una gran estalactita a dalt.

—Aquí es van trobar una vintena d’esquelets col·locats en cercle. Eren càtars com els d’Ornolac.

Ricard va recollir-se, com si evoqués les ànimes dels màrtirs o suïcides —segons com es miri— perquè el portessin a l’església càtara moderna com Rossell l’havia portat a la Cancelleria. Estava fent mèrits, avançava a les palpentes, en totes direccions. Alguna cosa li deia que, quan vols trobar i no saps on començar a buscar, refer el camí dels que cerques és una mena de mèrit, una màgia simpàtica que, per repetició de gestos, convoca el que es desitja trobar.

Quan van sortir de la cova, el camí torçava cap a la vall d’Ordesa, un descens majestuós per un dels paisatges de muntanya més grandiosos del món, sens dubte el més impressionant dels Pirineus. Aigües que brollen de la puresa dels cims s’ajunten com fils d’un cabdell transparent, torrent avall, seguint un curs de molses, cascades, prats, rocs, arbres: el silenci dels cims, trencat només pel vent o els tabals, s’anava fent clamor d’aigües saltant, caient, estancant-se, lentes o ràpides, en soroll d’aigua clara i silenci de bosc. Ricard va aprofitar la caminada per conversar amb Kufus. El vell muntanyenc estava de bon humor, ple de vigor dins el seu element. Otto Rahn havia trobat el Grial a Montsegur, però no el que suposa la gent: el Grial és una nissaga, la dels comtes de Carcassona, els Trencavel/Perceval, els quals, amb Bera, donen origen a la branca dels comtes catalans. La qüestió cabdal era que aquesta nissaga era la del grial, la sang-reial. San-grial.

Al cim de les valls del Vinhamala, un home alt, prim i nerviüt empunyà la ullera de llarga vista i escrutà el cel des del llindar de la cova on havia instal·lat la seva casa. Aquell home singular s’havia instal·lat a dos mil metres com un anglès a les colònies: havia cobert el terra de la cova amb catifes i les parets amb tapissos, que fan de bon transportar amb matxo, i havia pujat un llit sencer: matalàs, capçalera i llençols, una taula per escriure i butaques per llegir. Allà dalt passava els mesos amables de l’estiu, llegint, escrivint i contemplant els seus estimats voltors, als quals donava menjar per poder-los observar en vol. Ja no diguem si s’atansava l’àliga reial, llavors Albret era l’home més feliç del món. Les seves mans llargues, fines però potents, movien la ullera seguint les circumval·lacions del voltor que ell havia aconseguit fer retornar a les valls més altes dels Pirineus. Els seus ulls, vius com espurnes de foc i clars com el cel que albiraven, s’embadalien amb el vol serè i majestuós dels grans ocells.

Va baixar de cop les mans per enfocar el camí que pujava cap al seu niu d’àligues: havia vist tres figures que ascendien cap a ell. Hi centrà la ullera i reconegué Kufus i Russell. «Què deuen voler ara aquests carallots?», va preguntar-se. Però, de tota manera, quan foren a l’entrada del seu habitatge troglodític els va rebre amb una elegància cordial.

—Ni aquí dalt no es pot un home alliberar dels seus amics.

—Aquí dalt, només ens hi podem trobar entre amics —contestà Kufus.

—Vell amic, feia anys que els nostres camins no coincidien.

—A Andorra, prop dels estanys de la Pica d’Estats, tu passaves jueus a Espanya i jo nazis que fugien de la desfeta: quan tu vas acabar amb els jueus, jo vaig començar amb els seus perseguidors: així s’escriu la història.

—Encara sort que ens va tocar fer de salvadors i no de botxins.

—Encara sort. Aquest és el Ricard Sureda, el Rossell ja el coneixes.

Albret mirà Ricard i, quan anava a parlar, el Russell el tallà.

—No, no és un dels nostres.

—I qui són els vostres?

—Els que com Kufus i jo creiem en un nou ordre europeu.

—Basat en la raça? En un país que ha estat violat per fenicis, grecs, romans, àrabs, siris, turcs, hongaresos, visigots…!, on queda la raça ària, o catalana o francesa? Aquí dalt, potser amb els isards! Per cert, estàveu passejant o la vostra amable visita respon a un motiu pràctic?

—Et volíem presentar aquest xicot, que cerca els càtars actuals. Nosaltres anem darrere de les Genealogies i hem pensat que tu pots ajudar-nos.

—De què parles, Kufus?

—Ha sortit fins i tot en un llibre: el Priorat de Sió ha escampat l’existència d’uns documents de l’època visigòtica en els quals s’identifica el Sangrial amb la nissaga de Jesucrist. El Priorat, creat per guardar aquesta nissaga, ha conservat i continuat l’arbre genealògic fins avui mateix, de manera que se sap qui és el descendent de Jesucrist.

—No veig per què serveix conèixer la família actual de David. I encara menys què hi pinto jo, en tot això.

—Tu estàs connectat amb els càtars. Bé, amb el que en queda (per això hem vingut amb el Ricard), i els càtars estan connectats amb el secret de les Genealogies. M’ho va demostrar Otto Rahn quan investigàvem Montsegur. El tresor càtar, que segons diuen els testimonis es va salvar de la desfeta de Montsegur, contenia el llibre secret dels càtars i altres documents.

—Sóc massa insignificant per poder ajudar-vos.

—Insignificant no és el qualificatiu adequat a l’estatge que us heu muntat aquí.

—És el luxe dels solitaris. Però ningú no me l’enveja, aquí dalt tan sols hi som els voltors i jo. Tothom s’hi avorriria en quatre dies.

—Bé, Albret, ja saps quin és el nostre interès.

—Què en podeu fer vosaltres, de les Genealogies!

—Trobar el nou Führer.

—Valga’m Déu! Encara estàs així? No hi ha führers que valguin, aquesta època és de masses.

—Precisament per això hi haurà un retorn a l’autoritat dictatorial. Si no en trobem un altre, tot anirà cap a l’anarquia.

—Deixeu créixer la democràcia, a Espanya ja li toca un sistema democràtic, no us sembla?

—Que mil rucs votin una ruqueria no vol dir que sigui vàlida.

—Evident, però la democràcia és el sistema menys dolent dels coneguts. Val més mil rucs petits que una gran bèstia com Hitler.

—Deixem-ho córrer. Ja saps, Albret, que les idees polítiques no es canvien amb arguments, són viscerals, quasi bé de naixement.

—I tu què en penses? —va dir Albret girant-se cap a Ricard.

—Penso com els romàntics anglesos, que la massificació i el materialisme fan la vida absurda.

—Amb tu podria entendre-m’hi, doncs; però no davant d’aquests senyors, no. Ja ens trobarem si realment t’interessa el que ells han dit. Podeu compartir el meu dinar frugal: pa i formatge de cabra, la carn és per als voltors i no us la recomano.

Ricard va deixar el taxi al carrer Copèrnic cantonada amb Marc Aureli i va entrar dins una porteria amb olor de farmàcia, d’aquelles de quiero y no puedo dels anys 60, recobertes amb rajoles de gres perquè fossin modernes. Com tot el barri, que havia anat enderrocant les torres dels patricis industrials i comercials per fer cases de pisos per a rics pobres o classe mitjana ben mitjana. Què hi feia Mantilla en aquest barri? A un home com ell li hauria correspost la Bonanova o almenys la rive droite de Muntaner, la part del turó de la plaça Adrià, a pocs blocs d’aquí. A més, tenia pisos heretats, Mantilla: tot plegat devia ser una altra de les seves excentricitats.

Va arribar davant la porta del segon E, escala D. Abans de pitjar el timbre escoltà la música que venia de dins l’apartament: era la Cavalcada de les valquíries. La música es va aturar de cop i la porta s’obrí.

—Quina puntualitat.

—La que ens devem.

—Sí, Ricard, tens raó, abans tothom era ben educat, però noi, des que s’han revoltat les masses…

—Això va passar als anys 20.

—Parlo de la revolució dels 70.

—Només va ser una transició.

—Digue’n com vulguis. Per a mi va ser una revolució, tot em va canviar molt ràpid.

—Fins i tot vas aprendre el català.

—Què vols? Al capdavall és la meva llengua materna.

—Sí, però la burgesia barcelonina s’avergonyia de parlar el català.

—No tota, Ricard.

—La teva, que era la de més amunt, definitivament sí. Per cert, això que escoltaves deu ser un record de família, no? Deixa’m veure la tapa.

Mantilla va fer el posat dels mentiders quan se’ls agafa en una contradicció i va mostrar-li un disc de 33 rpm força maltractat.

—És l’Astrid Varnay, però si de debò vols sentir el crit de la valquíria, n’hem de posar un de 78 rpm de la Martha Mödl, que és l’única que l’ha aconseguit.

Mentre escoltaven el trepidant morceau de bravoure wagnerià, Ricard observava el pis de Mantilla i veia el naufragi d’un pis de l’Eixample dispersat en els esculls d’un piset del turó de Monterols: prestatgeries baixes de caoba lluent plenes de papers desordenats, entre els quals brillaven com gemmes a la sorra vasos art nouveau de vidres gruixuts i acolorits amb fums congelats de colors exòtics i subtils; un escriptori antic; llums amb pantalla de pergamí; butaques de Gaudí; algun dibuix de Casas davant d’un enorme Barceló que aclaparava el saló, més aviat estret; catifes atrotinades, però de Hamadan, que aconseguien escalfar l’ambient refredat pel desordre de llibres, papers, carteres, telèfons mòbils… I l’ordinador portàtil sobre la taula del menjador, noble i fosca.

—Sublim.

—I què més?

Ricard es va decidir a esnobejar-lo.

—Si has llegit Longinus no he pas d’explicar-t’ho: és la bellesa elevada a la màxima grandiositat. Però si ho vols aplicar a Wagner literalment, és a dir, en un context postromàntic, has de fer referència a Burke, que explica l’element sublim afegint-n’hi un de terror davant les grans forces cegues de la natura. Jo diria que Wagner va ser l’últim a assolir aquest grau de grandesa quasi aterridora.

—No deus haver vingut per fer-me conferències sobre Wagner.

—Gairebé: estic buscant el Sangrial.

—Tu també!

—Metafísicament parlant, és clar. Hi ha dues coses que tu pots fer per mi: persuadir Kufus que sóc de fiar i, encara que no hi tingui res a veure, presentar-me la Malena Gamboa.

—Compte, Ricard, que et perds! Quines amistats més perilloses que et busques! Jo, si fos tu, no voldria ni l’un ni l’altra.

—La vida és massa avorrida sense perills. Si t’he de dir la veritat, d’un temps ençà se’m comença a repetir la pel·lícula.

—Quina?

—La de la vida. Igual que a les pel·lícules, hi ha molts arguments però es poden reduir tots a vint-i-set, o fins i tot a dotze. Doncs bé, quan et fas gran t’adones que ja has viscut els vint-i-set arguments i que comencen a reiterar-se; a mi ara em passa això, necessito arguments nous.

—Ja t’ho faràs. A mi, complaure’t no em costa gens: parlaré amb el Kufus i la Malena, però que no et passi res.

—No m’ho expliquis! Seria com si em descobrissis el final de la pel·lícula.

—És veritat, això no s’ha de fer mai. I menys en les de terror.

Mantilla li proposà d’acompanyar-lo a un vernissatge. Abans passarien per la revista per agafar les invitacions.

Mantilla dirigia una revista musical, amb indissimulades tendències wagnerianes per ser exactes. Ja de molt joves, els dos companys de col·legi havien anat al Palau de la Música els diumenges al matí, quan Toldrà dirigia l’orquestra. Era un home corpulent amb els cabells grisos caient-li als costats com les banyes d’un faune delicat i melòdic. Ells dos, anaven al galliner malgrat que el diumenge al matí l’entrada era molt barata: els agradava sentir els comentaris dels veïns, vells notaferits dels quals s’aprenia, almenys, a tenir opinions: Wagner era feixuc, Brahms més metafísic, Aragall el millor tenor, un altre un soroll. I de tant en tant una intuïció, una visió aguda, precisa, inesperada. Els espectacles on el públic pot ensenyar —n’hi ha molt pocs— són els més interessants. Mantilla es va fer wagnerià per tradició familiar més que per les matinals del Palau. La seva família estiuejava a Camprodon i ja se sap que allà el wagnerisme és aferrissat perquè segons diuen el paisatge és parsifalenc.

A Aribau cantonada Diputació van pujar al sisè i van entrar per una de les vuit portes en què estava dividit el pis, antic i desgavellat. Un sofà modernista, estil tonet amb reixeta, era tot el confort que oferia aquella cova de papers i revistes en indescriptible confusió. Els seus col·laboradors semblaven sortits d’una novel·la de Kerouak o de Ken Kesey: hippies anacrònics, fòssils dels anys 70 amb aire resignat per no haver pogut canviar el món.

—Teniu la portada?

—Estem dubtant entre Carreras i Lou Reed.

—Com que Lou Reed?

—Fem una revista de música, no?

—Sí, però més aviat clàssica.

—Havia pensat posar el gat del Menuhin.

—Ell amb el gat o el gat tot sol?

—El gat, naturalment: un toc ecologista. O bé seguir la sèrie de monstres operístics: Rigoletto, Falstaff…

—Toscanini non ripete: això ja vàrem treure-ho a l’especial de Nadal.

Un jove de florida barba rogenca i cara ciclòpia es va acostar per parlar confidencialment amb Mantilla.

—Hi ha problemes. La «senyora» no vol que li facis el joc a aquesta soprano amiga teva.

—No és una figura, tot just comença i vol una oportunitat.

—Fes el que vulguis, però t’exposes a perdre la publicitat que ens posa el Liceu.

Mantilla, contrariat, es va submergir dins una estança esquifida que representava que era el despatx de direcció. Va apartar uns diaris perquè Ricard pogués seure a l’única cadira que hi havia, i es va instal·lar al seu lloc de comandament per agafar el telèfon.

—No me importa que sea Peleas y Melisande, hay que cubrir todo lo que se da, especialmente en Menorca, ¡que es la ópera más antigua de España!

—Yes…, yes…, yes… Good-bye. Ja ho veus: s’ha de parlar anglès: el Lou Reed diu que si no paguem no hi ha entrevista. Dos minuts i estic llest.

Van sortir al carrer, que ja no era poblat de Sis-cents i Dauphines atrotinats sinó de models japonesos, i caminaren cap a Consell de Cent i la zona de galeries. Van entrar dins un espai blanc incrustat amb baranes metàl·liques i filferros en angles aguts; taules i cadires metàl·liques grises i mínimes com correspon a la litúrgia de la modernitat, que es vol alliberar però delata en el disseny el seu fons purità, asèptic i repressor.

Una dona de mitjana edat amb faldilles llargues i una brusa folgada passada de moda, com els seus cabells, els va rebre.

—Kozinsky és el més autèntic dels expressionistes polonesos.

—No conec els altres, només els que he vist a Nova York.

—Doncs aquest te’l recomano: al Barceló, se’l menja!

—Això és molt dir. Serà que el Barceló no exposa a la teva galeria!

—Sort en té de poder exposar: el gran manitú de la pintura barcelonina li ha posat la proa, com va fer amb Viladecans i tants altres, però el Barceló és molt llest.

—I pinta molt bé, per això pot fer el que vulgui.

—No n’hi ha prou amb ser bo: n’hi ha uns quants de prou bons: s’ha de ser hàbil.

—I valent.

—Ja veig que defenses el teu patrimoni.

—El meu patrimoni és prou extens, almenys en pintura, per no dependre del Barceló.

—Deixem-ho estar i mira’t el Kozinsky.

Mentre Mantilla i la galerista se les tenien, Ricard deambulà enmig de la multitud que prenia copes de cava, menjava canapès i provava de concentrar-se en les pintures mentre xerraven o miraven qui arribava. De sobte, Ricard va distingir el perfil britànic de Malena Gamboa entre un grup de periodistes. Va anar a recuperar Mantilla.

—Xavier, presenta’m la Malena.

—Els esdeveniments es precipiten, eh? Quin giravolt del destí, tan de pressa! Vés amb compte, el destí no dóna res que no vingui a recollir.

—Els càtars ho deien d’una altra manera: tal faràs tal trobaràs.

—Doncs així tu hauràs de presentar-me algú molt interessant.

—Si Déu vol.

—Quin déu, el meu o el dels càtars?

—Esperem que no sigui el Demiürg, que també podria ser…

—Malena, et presento en Ricard Sureda.

Ella el va mirar amb interès, de fet ella sempre mirava amb interès, però no del tipus que hauria afalagat Ricard, sinó l’interès exclusiu d’ella. El món, per a ella, es dividia entre els que podien contribuir a les seves intencions i els que no tenien cap interès. A la primera ullada, va quedar indecisa, però el fet de veure’l amb el Mantilla va fer que li concedís el benefici del dubte, així que va decidir ser amable, com ella podia ser-ho quan volia, malbaratament d’energia que més tard es cobrava si el personatge es demostrava improductiu.

—No ens hem vist abans?

—Això és l’home qui sol dir-ho.

—No siguis masclista: eres a la cerimònia de la Cancelleria.

—Calla! Que vols que et sentin? Era allà, i tinc els meus motius, però ningú no n’ha de fer res.

—Sembla que te n’avergonyeixis: anar allà és un honor.

—Ja en parlarem, si arriba el cas. Què et sembla Kozinsky?

—Funciona.

—I què més?

—Això ets tu qui m’ho ha d’explicar. Un pintor ha de funcionar: si no funciona no ven i, si no ven, no val.

—I aquest per què funciona?

—Perquè exposa en aquesta galeria.

—I si ho preguntéssim a la Maria Supervia? Som amics, i ella ha de saber-ho.

S’aproparen a la cèlebre crític d’art que Ricard coneixia dels temps universitaris: un trajo jaqueta gris, cabells curts a la garçon, ulls vius i gest decidit.

—Kozinsky és la modernitat, t’agrada o no t’agrada, però cal tenir-lo. Reflecteix el món on vivim, que no és bonic però és, i aquesta concreció ontològica és la clau de la paleta kozinskiana.