CAPÍTOL 1

Ricard Sureda no estava gaire catòlic, no era que el cap li anés per una banda i el cor per una altra, com li passa a tanta gent. En el seu cas, era el cor que estava dividit: una part li demanava ésser home del seu món, l’altra meitat —o era més d’una meitat?— li insinuava que el món actual era profundament tarat, que la decadència l’engolia, que, perduts els valors, la decrepitud era certa. Però així com molts es consolen i accepten la realitat actual esperant l’adveniment de temps millors en què la solució tecnològica —diuen ells— alleujarà tots els mals presents, Ricard Sureda era un romàntic incorregible, és a dir, un ésser que mirava endarrere genèticament, perdudament, patològicament, amb un abandonament malaltís. Adorava l’Edat Mitjana, no podia fer-hi més. Era un romàntic, un anacrònic.

Sabia molt bé la causa d’aquell enlluernament amb l’Edat Mitjana: els anys que va passar a la Seu d’Urgell, quan era petit, i els estius d’adolescent quan estudiava al col·legi de Barcelona. S’havia amarat del claustre romànic de la catedral, havia visitat ermites perdudes a les valls despoblades, havia presenciat el Retaule de Sant Ermengol, que havia encès la seva imaginació romànica.

Ell havia conegut el Paradís a la infantesa però mai més no el retrobaria; i no era el paradís tou de jardins d’infància i mainaderes sinó un paradís literal segons la seva etimologia: paradesh, hort. El seu avi havia adquirit una finca —La Miranda— per la qual el passeig de la Seu s’aboca sobre el riu Segre; allà, no sols va bastir la casa on ell vivia i l’altra, on Ricard va néixer, sinó també la borda dels masovers i un hort grandiós. L’hort anava des de la borda fins a la riba del riu, més de cent metres de llargada per uns cinquanta d’ample, i estava dividit en tres espais de teulades per dos camins ornats de pereres i maduixes. Entre els arbres, aquí i allà, un roser, una dàlia. A les voreres, dos camins més també amb pereres, maduixes i flors i a més una riera d’aigua corrent. Al cantó nord, enganxades a la borda, roses, magnòlies i dàlies; a l’extrem sud, sobre el riu, lliris i avellaners alts i frondosos. A les teulades, separades igualment per rengs de pereres, tota mena de verdures: tomàquets, trumfes (o patates), fesols, tavelletes, remolatxes, carrotes (així anomenen a la Seu les pastanagues), cols, coliflors, enciams, escaroles. Al costat de l’hort, la granja, un terreny quadrat d’uns cinquanta metres amb conilleres, galliners i corts de porcs, entre parts d’herba i arbres fruiters: pereres, presseguers, pruneres, avellaners, fins i tot una noguera que Ricard havia plantat de nen enterrant una nou, de la qual va néixer l’arbre, que van arrancar, però, per ordre del seu avi, quan ell era adolescent.

Quan, al capvespre, la remor de la feina minvava fins a desaparèixer i es tancava la porta amb clau era quan, amb la llum daurada de l’horabaixa i el vol silenciós dels ocells, l’hort esdevenia un paradís. Ricard s’hi va quedar tancat més d’un dia per distracció i, abans de saltar la tàpia del costat de la borda, passejava pel paradís desert i tancat mentre el sol es ponia per Sant Joan de l’Erm. Un dia, dins aquest somieig solitari, es va atansar als avellaners de baix i es va adonar que, recolzat al pedrís que feia de tàpia, el seu avi estava contemplant la posta de sol sobre el Cadí. La serenor de l’hora, la dolçor de l’aire, la diafanitat de l’atmosfera i la llum meravellosa del capvespre, aureolaven la figura fora del temps d’aquell patriarca venerat i temut per tota la família. Aquella visió es va clavar al cor de Ricard.

A la infantesa, quan es va posar malalt d’allò indefinible que en deien enaiguament —i que es curava amb compota de poncella d’englantina— va passar uns quants hiverns a la Seu. I tres mesos cada estiu fins als divuit anys, quan va acabar-se la pau de l’adolescència, que per a ell va ser feliç. Aquest contacte amb la muntanya, el camp, el riu, el poble i el claustre romànic de la catedral, li marcaren al cor un amor pels Pirineus que, exacerbat i un xic pervertit, va acabar abocant-se en la quimèrica recerca dels càtars.

Ara caldria posar al CD les divuit variacions de Rakhmaninov sobre un tema de Paganini per copsar el romanticisme que li produí a Ricard la infantesa als Pirineus, en una època en què encara persistia el món antic, amb els seus anacrònics horrors seculars però també amb la serena netedat de la senzillesa.

Quan la llum era daurada i la pols ingràvida surava, com l’alosa a trenc d’alba, dins del raig, la família treia les butaques de vímet i seia davant de casa mirant a ponent, on el sol estival tramuntava Sant Joan de l’Erm.

Cada tarda, en la dolçor de l’hora, dins la suavitat de l’àngelus, quan el cel es torna blau i rosa, com a les teles de l’Angèlic que tant li agradaven de jove, passava la mateixa gent: el Peret de la corretja, esparracat, brut, amb fortor de vi i greix, a tancar el ramat; el Fornesa i la seva dona, ben trajats, vestits d’estiuejants; la Cinta amb dues galledes de menjar per als porcs penjant d’un pal a l’espatlla; i els carros d’alfals i d’herba fresca i olorosa que tornaven de Segalés a la borda de casa. «Carros de fems passen odorants», que rimava el Carner.

Un dia aparegué per la cantonada el bisbe en persona, acompanyat de dos capellans que, com era propi d’aquell temps, portaven sotana negra, molt elegant. I el bisbe, una faixa vermella i un barret que el distingien dels altres. Els nens que jugaven a la pedra i corrien pel carrer varen anar de seguida cap a ell per besar-li la mà, com els havien ensenyat a estudi. Una ametista refulgent, com si la sentor d’anglesina s’hagués transmutat en llum violàcia, l’enlluernà en besar l’anell. Tot i que el violeta és el color dels cardenals i el vermell el dels bisbes, i que per lògica el Dr. Iglésies Navarri havia de portar un anell de robí, o ell preferia l’ametista, o és que el record, a Ricard, li feia veure aquesta pedra.

El Dr. Iglésies era del Pallars però havia estat capellà castrense de Franco, el qual després de la guerra li donà el bisbat de la Seu, cosa que equivalia a fer-lo príncep. Va haver-hi a la Seu un bisbe amb talla de príncep, fou el bisbe Belloc, valencià, que era amic de la reina i estiuejava a Panticosa amb dues nebodes, i que en arribar a la Seu va reunir les dones —allò de les Maries del Sagrari— i en contemplar-les, va començar l’exordi.

—Moltes però belles…, són les tradicions d’aquesta mitra.

El bisbe Belloc es va vendre el claustre romànic de la Seu i els setials gòtics del cor; el claustre no va ser desmuntat gràcies a una rebel·lió popular però encara es veuen els números que havien posat a les pedres per tal d’emportar-se’l i reconstruir-lo a Amèrica. En canvi, els setials del cor que deien que havien cremat els rojos són al castell de Hearst —Citizen Kane— a Califòrnia. Aquelles magnífiques cadires de fusta tallada que Malena i Mantilla veurien a les parets laterals del gran menjador són els setials del cor de la catedral d’Urgell.

El bisbe Belloc va fer la primera carretera cap a Barcelona i Lleida, així com un monstruós seminari anomenat l’Escorial dels Pirineus; ara s’estimen més no parlar-ne. Dins aquell edifici, s’hi podrien fer batalles navals o congressos de parats.

Tothom recorda amb simpatia el bisbe Belloc, a la Seu; l’Iglésies Navarri fou més gris, però per a Ricard és una immensa pedra fulgurant davant dels ulls que va besar amb fruïció, bevent la llum violeta del record.

«El vapor ha dispersat les famílies», escrivia Arsène Housaye a les seves confessions. Aquelles famílies d’abans, grans, diverses, tumultuoses, que feien la vida tan agradable! A cal Sureda, hi vivien l’avi, patriarca absolut, la seva germana soltera, la tia Hermínia, que feia de mestressa; el tiet Paco i el tiet Lillo, solters tots dos, que vivien a la casa i treballaven amb l’avi; el tiet Manel, la seva dona, la Maria, i els seus fills.

A més de la família hi havia els masovers o mossos, que vivien a la borda. A l’entrada de casa, a mà dreta, hi havia una habitació que en deien el «quarto dels mossos». Allà els recordava Ricard, de quan era molt petit, esmorzant en una taula de marbre alta i coberta d’un hule, que venia segurament de l’hotel que l’avi havia arrendat just acabada la guerra.

Els mossos portaven boines i americanes de vellut molt gastades que desprenien fortor de vaques, herba i vi ranci. Ricard els seguia quan anaven a treballar i parlaven; cadascun li ensenyà coses diferents que ja no recordava: només sentia el soroll de l’aixada contra la terra, la sentor humida del solc, els cigarrets que s’aturaven a cargolar mentre parlaven. Un el renyava anomenant-lo «pitxinglis» —que devia voler dir «speak english»— per indicar quelcom feble i de senyoret. Què hi farem, ell no estava, als quatre anys, en situació de discutir un adjectiu així.

Qui no ha viscut en una d’aquestes famílies nombroses —«extenses» en diuen els sociòlegs— no pot saber el que s’ha perdut: per Pasqua o el dia de Sant Bartomeu eren més de vint a la taula allargada, omplint tot el menjador fins a la cambra del costat.

És normal que Ricard enyorés la família pairal que l’havia envoltat i protegit de nen, i que ell no havia sabut reproduir degut a la seva mania per la modernitat, el seu poc realisme i manca de sentit pràctic. Aquests records li venien sovint i el deixaven ple de dubtes i retrets, però l’única cosa certa era que la porta s’havia tancat amb el so familiar que l’alertava de la tardana arribada d’Eufèmia. Com s’ho devia fer aquesta dona —que per cert era més o menys la seva, cosa que es retreia ara i adés— per treballar de les nou del matí a les nou del vespre? Tan important era la seva feina? Potser la continuïtat de Barcelona com a metròpoli mediterrània depenia dels resultats de l’escola d’administració d’empreses de la qual ella era professora?

El pis era un entresòl estret i allargat, un pis-tren, més aviat modest i d’espais reduïts, decorat amb mobles impersonals que, a Ricard, no li agradaven gens i el feien sentir desplaçat en aquella pretensiositat provinciana. Eufèmia es va dirigir a l’habitació del seu fill, on passava les hores mortes amb l’Internet. Seria d’aquells que, diuen, connecten jocs on maten la mare? Això a ella l’hauria afectat molt, ja que era una dona de les d’ara, les que han posat tota la libido en el fill; un rebuig seu fóra l’únic que podia treure-la de polleguera. Va saludar el xicot, que no li feia gaire cas, absort com estava en la navegació cibernètica.

Ricard va sentir el seu «hola!» al passadís, sense veure-la, com entrava a la cuina i es posava a remenar: ara començava la seva hora i escaig de maruja, que ella es prenia tan seriosament com les seves classes i «gestions» a l’escola, encara que la sort de Barcelona no depengués, ni remotament, del seu estómac ni de la vaixella. Va posar el caldo, les verdures i la fruita a la taula parada amb tovalles de fil —en això Ricard era intransigent—, i la vaixella de La Cartuja de Sevilla que es troba a El Corte Inglés, bosc on les Dianes postmodernes cacen tot el necessari quan volen una peça fàcil o quan ja han desesperat de Guifré i Escoda.

—Com ha anat?

—Estic molt cansada.

—I si provessis de fer menys hores…

Just ho havia dit, va adonar-se que havia tocat el voraviu de la sensibilitat femenina postmoderna. El va fulminar amb un esguard de condescendència displicent, com si el fill petit li preguntés perquè només es feia festa dissabte i diumenge i no els altres cinc dies. Ricard va mirar al cel per la finestra, malgrat que ja era fosc.

—Vols que perdi la feina? N’hi ha cinc esperant aconseguir la meva plaça! Ja saps el que em va passar quan vaig fer cas al meu marit i vaig deixar l’escola: una carrera trencada als trenta-dos anys, i després, amb deu de retard, torna i obre’t camí altra vegada. Els temps són molt durs. —«Es deu haver tornat apocalíptica?», va pensar Ricard esperançat, però no—. Tu el que vols és una vida fàcil i això tan sols és possible per als que heu heretat, per als altres no és gens fàcil.

El que no era fàcil era arribar a casa sempre abans que ella, o tenir una tarda lliure per anar al cinema o de galeries o a badar als vivers de musclos del port —sempre li havia agradat aquell viver tronat de Barcelona; des que, de molt petit, el pare el portà a navegar amb Las Golondrinas—, i haver-ho de fer sol perquè madame havia d’ensenyar als cadells del neocapitalisme com guanyar diners i no esguerrar les empreses que dues generacions de treballadors camperols havien consolidat. Ja se sap: la primera, de saltataulells arribats de la pagesia; la segona, d’encarregats reconvertits en propietaris; i, a partir de la tercera, perill de davallada, que només pot conjurar una formació adequada —això creia ella.

—Però si agafessis una noia que t’ajudés, tindries més hores lliures.

—Això és cosa meva i ho faig com em sembla. Et penses que voldria dependre dels teus diners?

Vet ací allò que el vell mestre Bateson coneixia com un «double bind»: si fas A, malament; si fas B, també. Com dir-li a la teva amant: «Fes el favor de ser més espontània».

—A més jo no t’he dit que estava esgotada perquè m’organitzis la vida. M’horroritza que un home em vulgui resoldre la vida.

—Què vols que faci, doncs?

—Això, ho has de saber tu. —Ricard es quedà amb els ulls en blanc, ella rematà—: De totes maneres, qui sembla exhaurit ets tu, i no entenc de què, per quatre hores de classe que dónes a la setmana.

«Així que se n’ha adonat!», pensà Ricard. «Res no escapa a la perspicaç intuïció d’una dona, i menys si és mare, car ha de mirar moltes hores la cara de l’infant que no parla, per endevinar-li les necessitats». El que havia decidit fer l’aclaparava fins al punt que l’angoixa li va pujar a la cara i ella ho va notar. Al llarg de tota la conversa, havia sentit a la nuca com un pes, un clau, una mà potent que el tenallava. Ara ja no podia desdir-se’n, havia anat massa lluny amb Rossell: «Demà a la nit és el gran dia. I ella se n’ha adonat, com sempre. No ha de saber res, no ho entendria, tan progre com és; igual com no poden saber-ho ni els meus millors amics: massa llarg d’explicar. Com aquell predicador que em va interpel·lar en un parc: “Vostè creu en Déu?”; “No crec que vostè tingui temps per escoltar la meva resposta”».

Es dirigien a un pis de l’Eixample a l’altura de Diputació o Consell de Cent pel costat de Bruc i Girona. El Russell guiava i Ricard el seguia amb por de trobar algú conegut: aquell no era un lloc on volgués ser vist, i menys en companyia de la gent que hi anava a conèixer. Se’ls podia imaginar força bé: nets, ben arreglats, esportistes, decidits, melòmans i excursionistes. I suposava que n’hi hauria que parlarien alemany.

Van entrar dins una porteria modernista molt ben cuidada, ampla, amb aquells sòcols de rajola acolorida que tant li agradaven, les baranes de ferro treballat, les fustes orgànicament sinuoses, els llums de vidres policromats. No calia agafar l’ascensor ja que anaven al pis principal. El Russell es deia en realitat Joan Rossell i era fotògraf. Que Ricard l’anomenés comte Russell era degut a l’afició per la muntanya de tots dos. Tots dos eren del Centre Excursionista i s’havien conegut a la biblioteca del Centre a propòsit d’un llibre que va escriure el comte Russell, un irlandès enamorat dels Pirineus. Ricard i Rossell havien anat d’excursió plegats unes quantes vegades i la familiaritat fraternal de caminar pels cims els va fer travar una sincera amistat. Quan Ricard es va confiar a Rossell i li va confessar que era un càtar en busca dels seus coreligionaris i li va preguntar si podria ajudar-lo a trobar l’església càtara actual, Rossell també se li va confiar i li proposà anar a cercar pistes a una reunió clandestina.

Ja eren a la porta, els va obrir un jove que, per la vestimenta, escollida amb canònica exactitud —Bel, Ralph Lauren, sabates Lobb—, podia ser estudiant universitari del barri de la Bonanova. No era el que se’n diu afable però sí educat. Al rebedor hi havia una vintena de persones, el Russell el va presentar immediatament a Xavier Mantilla, el líder d’aquella associació. Trobar Mantilla el va molestar perquè Ricard no volia topar-se amb ningú conegut en aquell indret, però no el va sorprendre: què se’n podia esperar, de les influències de l’Hermano Demente —com li deien—, que, entre altres menys pintorescos, els va educar dels deu als disset anys, quan la ment és tan impressionable? La Guerra Mundial no era gaire llunyana quan els dos nois anaven al mateix col·legi a la part alta de Barcelona. I aquells hermanos ben intencionats però estrets d’idees els havien inculcat el franquisme a més del catolicisme. N’hi havia un, però, que era més que franquista: era un admirador de Hitler. Ricard havia vist l’Hermano Demente, a dins de la cabina de projecció del cine del col·le, que s’havia tret la sotana negra i portava un uniforme caqui de l’Àfrica Korps, amb botes altes, bombatxos, màniga curta i corretges: semblava sortit d’Un taxi para Tobruk. Com havia aconseguit l’hermano aquell uniforme i els retrats de Rommel i de Hitler que tenia a l’habitació? Misteri. I les banderes amb creus gammades, d’on les devia haver tret? Tot allò, al col·le, ho havien vist Ricard, Xavier i tants altres, i els va provocar un gran desconcert incrementat perquè l’Hermano Demente era un tros de pa. Com, doncs, es podia estranyar Ricard de trobar un company de col·legi amb els nazis de Barcelona?

Els convocats anaven entrant, era el Sancta Sanctorum de la Cancelleria, com els seus llogaters en aquell pis respectable de planta noble de l’Eixample. Quant devien de lloguer? Ricard es trobà en una sala presidida per un retrat de Hitler de mida natural: abric de pell amb coll folrat de pellissa, l’inevitable aire marcial, dominador i torracollons. Sobre una taula, un crani i un faristol amb el Mein Kampf obert com si fos la Bíblia.

Mantilla va començar a llegir les idees del Führer, extretes del llibre sagrat. Ricard mirava la concurrència: uns quants pintors, un escriptor sud-americà conegut per un llibre sobre Herman Hesse i C. G. Jung, als quals havia tractat i sobre qui, a Ricard, en altres circumstàncies, li hauria complagut molt conversar amb ell. El que Mantilla llegia eren els deliris d’aquella incomprensible follia que havia submergit Europa, no solament en un bany de sang, un genocidi i la destrucció física, sinó en una cosa encara pitjor: la decadència de la raó.

Per a Ricard, Europa era la raó, i la raó és alguna cosa més que el pensament lògic. La intel·ligència en estat pur només existeix entre el Bàltic i la mar Egea. De Sòcrates a Voltaire, la intel·ligència no havia dubtat mai de si mateixa. En tot cas, era la fe que dubtava. Ara és la intel·ligència europea que dubta de si mateixa. I com evitar-ho després del disbarat hitlerià? Ara l’ideal europeu ja no és el coneixement, és la hiperestèsia. O sigui, la transformació del pensament en sensació per tal de tastar la impressió fugissera a tot preu. Nogensmenys, hi ha una certa bellesa tràgica en aquest individualisme d’un món que es disposa a morir.

Escoltar els despropòsits de Hitler li produïa encara més angoixa que llegir els actuals pensadors, constructors amb fum i analistes de la boira. «La intel·ligència ha perdut els mitjans de discriminació i de sospesar; els cervells mal preparats es pleguen sota la diversitat de coneixements; el marc de la cultura, a força d’engrandir-se, es trenca. Abans, l’estreta instrucció aristotèlica i catòlica formava més d’un esperit lliure: amb pocs llibres, textos venerats, s’aprenia un mètode; avui, el prodigiós efecte divulgador dels diaris i la televisió permet, fins a la inexperiència, la il·lusió del coneixement universal. Mentre que l’ànima, abandonada a l’imprevist de les sensacions, deixa de coordinar-les, la intel·ligència busca desesperadament una ètica i només arriba a la higiene esportiva».

La veu de Mantilla seguia llegint l’evangeli del mite del segle XX. Nacionalisme, internacionalisme, bolxevisme, feixisme, pacifisme, materialisme total. Conceptes que es van deformant de manera ràpida i estranya, doctrines oposades que en un instant de lucidesa semblen idèntiques. Vet aquí la llarga sèrie de diletants de l’absurd, fent malabarismes amb les runes d’un món: tota època de decadència es pot batejar com a era de sofistes i profetes. Però la malaltissa fascinació de les decadències és que fan semblar fades les èpoques clàssiques. Estava Ricard sucumbint a una fascinació malaltissa? No el portaria la il·lusió càtara cap al nazisme? Potser el mal del segle, aquesta buidor desorientada i neguitosa, el portaria, per trobar un ideal, a abraçar qualsevol doctrina?

Es va posar a mirar les dones que hi havia a la reunió, cosa que havia oblidat per la torbació que li produïa la insòlita avinentesa en què l’havia submergit la seva recerca desesperada. Estava disposat a passar pel que calgués —bé, quasi— per tal de connectar amb l’església càtara moderna. Ja era mala sort que el seu camí hagués de passar per aquests tràngols, però ja se sap que els camins del Senyor són inescrutables. Se li va aturar l’esguard en una rossa de pell blanca i aire decidit pentinada amb una cua de cavall —senyal d’anacronisme o de personalitat?—: semblava molt concentrada en el que es deia i fins i tot prenia notes.

En acabar la lectura de l’«evangeli» es va procedir a la presa de jurament a uns quants neòfits, que van jurar, davant de la calavera i amb la mà sobre el Mein Kampf, lleialtat a l’organització —les finalitats de la qual Ricard no tenia gens clares ni les va esbrinar en aquest contacte, ni en tenia gens de ganes, ja que ell anava a la seva, que era trobar els càtars moderns.

—Qui és aquella noia?

El Russell el mirà divertit, els seus ulls de fotògraf habitualment semblaven cansats però quan s’animava perquè la qüestió li interessava tenien l’espurna de l’àliga, preferiblement pirinenca.

—T’agrada? És la Malena, una psicòloga especialitzada en el mètode junguià, que té bastant a veure amb el que fem aquí i el que a tu t’interessa.

—…?

—Nosaltres som els enamorats del mite, els que no podem viure sense una idea gran, una causa: la vida del guerrer, la recerca del Grial, l’Or del Rin…

—D’acord, d’acord, para el carro i baixa a terra. He vingut per conèixer el professor Kufus.

S’obriren pas entre la concurrència —que prenia vi del Priorat amb cacauets i patates (mentre no aconseguien l’hidromel de les valquíries)— i el Russell li presentà un home gran, de cara rodona i cabells llisos engominats. Li va venir a la memòria un espectre que havia vist una nit a la Rambla: a la seva època d’estudiant era costum anar a seure al Cafè de l’Òpera, davant del Liceu; i els amics s’hi trobaven sense cita prèvia, no com ara, que tothom té el cotxe mal aparcat i fuig corrents. Rambla avall venia un home corpulent, garratibat, embotit en una gavardina de cuir d’aquelles dels anys 30, els ulls blaus molt rodons i desorbitats, cabells negres engominats sobre un crani rodó. Caminava com una aparició, com un revenant d’un altre temps, sortit del túnel del temps per un forat quàntic que unís els anys 40 amb els feliços 70. El pitjor és que era estiu i portava aquella gavardina de pell marró! Aquell home era Kufus: el tenia al davant!

Li va demanar, després de les cortesies imprescindibles, si podia convidar-lo a sopar. Ricard va suggerir El Burrito, car havia sentit a dir que aquell restaurant a prop de l’Ajuntament era de la dona de Martin Borman. Ell va fer com si res. Potser això de Frau Borman era una mitologia del Sempronio o del Permanyer, però en algun lloc van haver d’anar a parar tota aquella gent i, segons el Russell, que es cartejava amb la dona de Rudolf Hess, sembla que la filera cap a Sud-Amèrica va passar per Barcelona i Madrid. Fins i tot es parla d’una base de submarins a Vilanova i la Geltrú!

Sortint de la Cancelleria s’encaminaren cap al barri vell. Kufus caminava tibat i marcial, com el dia de la Rambla.

Ricard va demanar una xucrut i vi d’Alsàcia, un Gelwustraminer dolç que agrada a tothom encara que no vagi bé amb res. Com a la vida: el que és massa franc no té punts de matís per lligar amb coses indefinides, lliga amb tot o amb res. Kufus, aparentment satisfet amb la col avinagrada i les salsitxes, es va revelar un conversador exhaustiu i precís, amb minuciositat germànica.

Sí, ell havia format part de l’Anenherbe, la divisió esotèrica de les SS, creada per Hitler per investigar els àmbits filosofals de la llegenda: l’hermetisme, les societats secretes, la màgia, l’alquímia i altres ciències ocultes. Durant la guerra, Hitler havia enviat una missió al Tibet per tal d’estudiar els orígens de la raça ària, de la qual formà part Kufus. Ricard, que havia llegit El retorno de los brujos, va preguntar pels tibetans que, deien, van trobar morts a prop del búnquer de la Cancelleria quan els russos ocuparen Berlín. Kufus va tirar pilotes fora.

—Jo només era un tinent de l’Anenherbe, no coneixia els propòsits de Hitler ni molt menys els dels seus consellers esotèrics: Von Sebottendorf, Haushoffer, Horbiguer o del mateix Rudolf Hess, que, com vostè deu saber, va viure a Barcelona als anys 20.

—Ni idea.

—Al carrer Aragó, a la casa que té els caps d’Arimany a la porta.

Allò semblava no acabar mai: com més burxava, més ramificacions adoptava la trama nazi-esotèrica, i Ricard ja en tenia prou amb els càtars com per endinsar-se dins el laberint de l’ocultisme que havia portat la catàstrofe europea, la decadència final de l’ideal de raó i humanitat defensat des del Renaixement i que, segons Ricard, havia començat amb els trobadors occitans a l’època del catarisme.

Mentre Kufus atacava el sauerkraut amb visible entusiasme, Ricard el va centrar sobre el tema dels càtars.

—El Russell m’ha dit que vostè explorà Montsegur abans de la guerra.

—Va ser l’expedició dirigida per Otto Rahn, ell mateix era càtar, no sé com hi havia arribat, però el cert és que es va desencisar del nazisme… Quan va veure arribar la catàstrofe i va intuir la intransigència racista, es va abandonar a la mort com feien els càtars: l’endura. Se’n va anar a una glacera dels Alps i va morir de fred. Era un dels purs i no va voler presenciar l’enviliment dels seus ideals.

—Què cercaven exactament?

—Rahn creia que el Grial havia estat a Montsegur i que Trencavel, vescomte de Carcassona, era el Parsifal de la llegenda: Perce-val = Trenca-val, Mont-salvat = Mont-segur. En fi, una hipòtesi com altres, que situen el Grial a Montserrat o fins i tot a Sant Pere de Rodes. Què en sabia Wagner de tot això quan situava el seu Parsifal en una muntanya dels Pirineus? Vostè és wagnerià…?

No era el millor entorn perquè Ricard confessés el seu wagnerianisme. Va recordar aquell dia memorable en què, molt jovenet, potser amb tretze anys, va anar al Liceu per primera vegada: fou als anys 50, quan Espanya, aïllada del món a causa del règim dictatorial —que els aliats no van derrocar el 1945 per por que el país no caigués a l’òrbita de Stalin—, rebia molt poques aportacions culturals de fora, i de dins encara menys, perquè els que tenien res a dir s’havien exiliat o callaven per no buscar-se problemes. Fora de les revistes i el music-hall dels vienesos Kaps i Joham, molt poca cosa que competís amb Lola Flores i Manolo Caracol o Carmen del Lirio. Aleshores, la vinguda a Barcelona dels festivals wagnerians de Bayreuth, dirigits pels néts de Wagner, Wolfgang i Wieland (l’un innovador amb l’escenografia, sòbria i depurada, sense vestits de pacotilla romanticoïde ni banyes de valquíria, i l’altre amb un concepte de la llum que creava els espais i feia innecessaris els tronats telons de fons), va representar un esdeveniment cultural decisiu, dels que marquen època.

A Ricard el va precipitar sobtadament dins l’encís de l’òpera, aquest gran deus ex maquina burgès que, diguin el que vulguin, és l’obra artística total: les arts plàstiques, la literatura i la música es donen la mà a l’òpera, i encara més l’òpera wagneriana ja que l’autor alemany cercava conscientment la unió de totes les arts per assolir el seu desig d’obra total. I per a Ricard va ser-ho. Encara que Lampedusa digués que l’òpera ha devastat la intel·ligència dels italians, que es varen acostumar a citar com a proverbis de saviesa les frases del Rigoletto o La Traviata, i es varen rendir a la Patti o el Caruso, i varen acabar per creure que la guerra era com els cors de Nabucco, Ricard pensava que Wagner havia redimit definitivament l’òpera de la banalitat.

Es pot imaginar un jove inculte de tretze anys, anant per primera vegada a l’òpera amb un Parsifal amb l’orquestra de Bayreuth, el tenor Windgassen i l’escenografia dels néts de Wagner? L’impacte fou colossal, com desmesurat és el pathos de la música parsifalenca. Tot i que per circumstàncies econòmiques domèstiques es va partir l’entrada amb el seu germà (a l’entreacte Ricard va tornar a casa i el seu germà va ocupar el seu lloc), i que la localitat era del cinquè pis, el mal, o el bé, ja estava fet: l’encís havia estat irresistible i Ricard s’havia convertit en un wagnerià per a tota la vida, que és com ser vegetarià, catòlic o del Barça, per entendre’ns.

La conversió —va ser com un ritus iniciàtic— va produir-se amb la marxa solemne de l’entrada al Temple. Els quatre cops de la campana tubular que Wagner va inventar per a aquesta darrera obra, amb altres instruments que produeixen una percussió, diguéssim, enigmàtica, fan de límit a la grandiosa aparició de l’orquestra amb els gemecs d’Amfortes portats in crescendo fins al paroxisme: el pecat i l’expiació, el desesper i la pregària, tot allò que va fer que Nietzsche avorrís el seu idolatrat Wagner. Per haver assistit a aquesta representació i presumir-ne a classe, es va guanyar una repulsa de l’hermano, que el va etiquetar com a niño rico que anava al Liceu mentre els pobres del Somorrostro vivien en barraques. Mai no es pot tenir content a tothom.

—Sí que sóc wagnerià.

—Aleshores deu saber el que va voler dir amb Parsifal.

—…?

Se serví les escorrialles de Gelwustraminer i se’l mirà fredament, fixament: Wagner havia transcendit el cristianisme ortodox, havia connectat amb les arrels paganes i esotèriques de la tradició cristiana: cap religió neix del buit, ans es nodreix de restes escollides de les anteriors, el calze de la missa és el graal, i el sangrial és el que vostè sent: Sang-reial, la sang d’una nissaga reial perquè ve de Jesucrist, que és la de Bera de Carcassona.

Aquí Ricard el va aturar demanant explicacions, que ell va refusar donar-li.

—D’això en parlarem més endavant, si vostè és digne de confiança, ara parlàvem del meu malaurat amic Otto Rahn. Sàpiga que els càtars són dualistes. Hi ha dues maneres d’entendre el problema del mal: o bé Déu el permet per designis que no entenem, per provar-nos o per permetre la llibertat d’elecció, o bé hi ha dos déus, el bo i el demiürg, que lluiten eternament i fan rodar el món amb la seva tensió pugnaç. Aquest dualisme de Zoroastre, de Mani, el recullen alguns gnòstics i els càtars. Si la creació és obra del pervers Demiürg, no val la pena seguir-la: anar-se’n voluntàriament és una sàvia decisió. Això es l’endura, el suïcidi religiós per apartar-se del reialme del mal, que seria aquest món. Rahn es va abandonar a la neu abans de començar la guerra, quan va copsar l’horror del nazisme.

—Així vostè hi està en contra?

—Jo estic dividit.

«Un altre», va pensar Ricard Sureda. «Aquí el que no està dividit està triescindit o quadripartit».

—Jo era partidari de Hitler al començament i sobretot era un buscador, com en Rahn; ell era càtar i jo no, jo vaig continuar i vaig marxar al Tibet a la recerca dels orígens de la raça ària. No vàrem trobar res, però, com a totes les recerques, vaig aprendre coses i em vaig aproximar a trobar-me a mi mateix i gairebé ja hi sóc.