CAPÍTOL 8

La casa d’Albret a Andorra la Vella era un pis atapeït d’un desordre indescriptible de manuscrits, llibres, papers i estris diversos, dins el qual ell se sentia com peix a l’aigua. En entrar, Ricard no va poder estar-se’n i se li va escapar:

—Verge santa, quin merder!

—Aparent —contestà Albret sense immutar-se.

Ricard va dormir entre les obres completes de Raimon d’Abadal i uns tractats de prehistòria ligur i sarda. Al matí, Albret va fer un cafè per a ell mentre es bevia, directament, un got d’aigua bullida.

—No necessito barrejar-m’hi res a l’aigua calenta.

I li va explicar que el millor digestiu, el que més bé renta els budells al matí, a part de l’aigua calenta, és l’uriacà, una herba d’alta muntanya semblant a l’aquilègia.

Pujaren al mehari de Ricard i sortiren per Escaldes cap al Pas de la Casa i França. Quan arribaven a Ais dels Termes, Albret el féu girar a la dreta cap amunt. Van pujar i pujar, mentre el vell càtar contestava les preguntes del jove romàntic. Segons Albret, el catarisme no era un fet insòlit ni un aeròlit caigut de sobte en aquestes contrades, sinó quelcom congenial amb el tarannà de la gent d’aquí. La cosa venia de lluny, de quan Carlemany volia incorporar la Hispània mossàrab al seu imperi, com ja havia fet amb la Germània i Itàlia. El 778 va ocórrer la desfeta de Roncesvalles: aleshores inicia una temptativa per sotmetre l’Església ibèrica mossàrab a fe franca; envia el legat Egila, amb el suport del papa Adrià —a la nostra història, el papa sempre ha anat a favor dels francesos (recordem 1213, 1285). Egila s’alià amb l’heretge Migeci, condemnat al concili del 784 per Elipand, primat de Toledo. Elipand féu aprovar una professió de fe en la qual —seguint la tradició de l’Església visigòtica i mossàrab— Jesucrist és considerat fill adoptiu de Déu en la seva persona humana. Aquesta declaració suscita una reacció, viva i sorprenent, per part d’un personatge surrealista, el Beat de Liébana, que el 776 havia escrit uns comentaris al llibre de l’Apocalipsi. Elipand li respon amb suficiència: «On s’ha vist que els muntanyencs de Liébana adoctrinin els toledans?». Però el Beat no es mossega la llengua i replica —m’atinc rigorosament als textos—: «Fals profeta, llop rapaç, heretge nestorià!». Elipand: «Crapulatus in vino», i Liébana: «Testiculum Anticristi!».

Aquí és on intervé Fèlix d’Urgell: quan Elipand li demana el seu parer, Fèlix aixeca l’estendard adopcionista, escriu tractats i posa de la seva banda molts bisbes de Catalunya i Septimània. Carlemany, preocupat en veure la reacció independentista de l’Església dels Pirineus, fa intervenir Alcuí. Aquest, amb delicadesa cèltica i tacte anglès, escriu missives amables a Fèlix, però no el convenç. Aleshores comença la persecució. Carlemany convoca concili a Ratisbona el 792, on Fèlix és «conduït» i on ha d’abjurar per ordre de Carlemany, el qual després l’envia a Roma, on és obligat pel papa Adrià a escriure un llibre contra les seves idees i a jurar sobre la tomba de sant Pere que mai més no propagarà l’adopcionisme. Després, el va deixar anar i Fèlix va tornar a la Seu.

Però com que l’adopcionisme, segons diu Raimon d’Abadal, és un fet polític —la independència de l’Església ibèrica enfront de la franca—, Fèlix i Elipand continuaren la lluita.

Carlemany convoca un nou concili a Frankfurt el 794 i a Roma el 798, on el Papa Lleó III anatemitza l’adopcionisme. Fèlix, perseguit «per muntanyes i coves i als amagatalls de les cavernes», el 799 és conduït a Aquisgrà en presència de Carlemany. És obligat a discutir sis dies amb Alcuí i després és portat presoner a Lió sota la vigilància d’un altre català, Agobard, aleshores bisbe de Lió. Fèlix mor poc temps més tard i Agobard troba encara una epístola pòstuma en la qual Fèlix recau en els seus estimats «errors» adopcionistes.

Hi ha qui creu que Europa va sorgir amb Carlemany; d’altres, que de la ciència semítica transmesa per Toledo i Còrdova a través dels monestirs dels Pirineus. L’individualisme bàrbar és un element evident d’Europa però potser no el millor: no hauria arribat enlloc sense la resta de cultures antigues de la Mediterrània ni sense la ciència aportada i practicada per musulmans i jueus. Potser al costat de Carlemany caldria posar-hi altres personatges europeus més savis i tolerants, com Gerbert d’Aurillac, el papa de l’any 1000, que vingué a estudiar matemàtiques a Ripoll i a Vic, o l’emperador Frederic II Hohenstaufen, que es casà amb la germana del nostre rei Pere II i que fou patró a Sicília de les ciències i de les arts semites i cristianes. Un home que, al seu tractat de falconeria, havia escrit: «El meu designi és fer conèixer les coses que són, tal com són». Aquesta fou la divisa de la millor creació europea: la ciència empírica.

Havien arribat a un altiplà des del qual la vall era un solc estret i el riu un fil brillant. S’aturaren davant una torre quasi derruïda, voltada per quatre cases; el lloc no presentava cap interès estètic ni arqueològic.

—Això és Montaillou, el village occità. No creus que seria més exacte dir village català? Estem a tocar d’Andorra. Als arxius de la inquisició van quedar els records dels últims càtars, que vivien aquí. Leroy Ladourie ha fet un gran llibre amb les dades d’aquest cas, que és paradigmàtic. Quants poblets com aquest no devien tenir als Pirineus un culte càtar ocult? Alguns foren descoberts, d’altres poden haver persistit fins avui.

—Això és el que vull trobar.

—Amb compte, jove amic: el catarisme no fou eradicat a sang i foc per no res, hi ha secrets massa feixucs, amb conseqüències polítiques que es barregen amb el fet religiós.

Ricard va notar que Albret parlava molt seriós; hi havia un secret perillós darrere les aparences romàntiques del neocatarisme. Amb tot, va gosar preguntar:

—Sóc digne de participar del secret?

Albret el mesurà amb els seus ulls grisos. Era com si estigués cansat de portar una càrrega.

—Per què no? Però t’he d’advertir que hi ha informacions perilloses. El nostre grup guarda les Genealogies. Si no tens por, t’ho explicaré: al capdavall com més gent conegui el secret, més difícil serà que ens el prenguin.

—Que us el prengui qui?

—Els de la Cancelleria, que ja coneixes, o els dels serveis secrets, o jo què sé…! Em consta que Kufus i Rossell pressuposen que les tinc jo.

Ricard se’l va mirar intensament. Pensava que Albret delirava, que s’estava donant una importància desmesurada. Ni el seu romanticisme arrauxat no li permetia creure que un grup d’arreplegats com els neocàtars poguessin inquietar un sol moment els serveis secrets o els «boixos nois» de la Cancelleria. Albret continuà, finalment decidit a dir-ho tot.

—El que et diré només és secret per als ortodoxos i racionalistes, els que tenen aficions ho han pogut llegir al llibre de Leight, Baigent i Lincoln El Enigma Sagrado. Fins i tot Umberto Eco ho recull a El pèndol de Foucault, a la capçalera d’un capítol. Ara, una altra cosa és agafar-s’ho al peu de la lletra. El secret pel qual foren destruïts els templers i cremats els càtars és que Jesús no va ser crucificat sinó que visqué i tingué fills. Als papirs trobats a Naj Hamagdi el 1947 hi ha dos evangelis en els quals s’afirma que Jesús no va morir a la creu, que estava casat amb Maria de Magdala i que ambdós eren d’estirp reial, la casa de David. Segons les Genealogies, Jesucrist i la Magdalena van marxar de Palestina cap al sud de França amb el seu fill o fills. Un descendent d’aquesta nissaga es va casar amb Giselle de Razès, descendent dels reis visigots instal·lats a Redae (ara es diu Rennas-del-Castèl o Rennes-le-Château). Aquesta estirp s’uní també amb Sigisbert IV, l’últim merovingi, i la seva família ha arribat fins als nostres dies. I de passada va donar origen a la branca de Bera de Carcassona, de la qual provenen els comtes catalans. De manera que una nissaga amb la sang de David, els visigots i els merovingis ha arribat als temps moderns: això és el que es detalla a les Genealogies on apareixen els Lorena, els Plantard i els Guise.

—I quina importància política pot tenir aquesta família?

—Si la unificació europea continua, podrien necessitar un personatge faraònic, un líder on rei i sacerdot es fusionen. Qui millor que algú de la nissaga de David? Com reaccionaria la gent si aquest secret es divulgués?

Ricard necessitava poca cosa per embarcar-se en fantasies i misteris. Aquesta dosi massiva de secret el va deixar astorat, panteixant, estupefacte. Albret va finalitzar:

—Per això els templers renegaven del crucifix. La llegenda de Josep d’Arimatea encobreix una veritat més profunda: Jesús, i no el Grial, desembarca al sud de França. I amb qui desembarca Jesús? Amb la seva dona. Els Evangelis no diuen qui es va casar a les noces de Canaan: eren les noces de Jesús amb Maria Magdalena. Els tres autors anglesos que van escriure el llibre El Sangrial i la sang reial afirmen: «Si la nostra hipòtesi és certa, el Sant Grial era la nissaga i la descendència de Jesús, “sang-reial”, i els seus guardians eren els templers. El Sant Grial devia ésser, literalment, el receptacle que havia rebut i contingut la sang de Jesús, en altres paraules, el ventre de Magdalena».

Ricard tractava de pair aquella allau d’informació sense perdre’s dins la boscúria dels arbres genealògics. Intentava aclarir-se.

—I com sabeu que aquestes Genealogies no són un frau? Heu de pensar que, fins i tot a mi, això em sona rocambolesc. A més, com es pot amagar una cosa així dos mil anys?

—Ja t’ho he dit: cremant els càtars i els templers i liquidant a qui convingui.

—Tampoc veig quin interès poden tenir els de la Cancelleria per aconseguir aquests documents.

—Extorsió, confusió, destrucció. Pensa que els neonazis són gent que ha interioritzat la seva Götterdämmerung, el seu Walhalla hitlerià dels mil anys, i els ha caigut a sobre. Europa no els va voler i els destruí, i ara ells volen destruir Europa. Estan totalment en contra de la unió europea. L’aparició d’un sobirà ocult a França els deu semblar un element desestabilitzador.

—Però com saber si aquests documents són autèntics?

—L’afer va començar fa cent anys quan un capellà d’aquí a la vora, Beranger Saunier, rector de Rennas-del-Castèl es va enriquir sobtadament. El fet és inqüestionable perquè va construir un xalet sumptuós, la vil·la Betània, i al costat una biblioteca, la Torre Magdala, que podem anar a veure quan vulguis. Ja em diràs d’on treu els diners un capellà de poble per viure així. A més, està documentat que invità gent important de París, com la soprano Emma Clavet. Fins i tot un arxiduc dels Habsburgs el venia a visitar!

—Per què?

—Fent reformes, va trobar uns pergamins a la columna dreta de l’altar. A partir d’aquell dia es va fer ric. Havia trobat les Genealogies i alguna font va començar a rajar-li. Fa poc, cent anys després, un grup anomenat Priorat de Sió va facilitar aquestes dades als tres anglesos que van escriure el llibre: parla amb ells si vols.

—Tot això no prova que a les Genealogies hi hagi la més mínima veracitat.

—Molt poques coses es poden provar realment. Tu m’has demanat, jo et contesto el que crec, no vull convèncer ningú. Jo vaig a la meva, ja m’ho deia ma mare: «Noi: tu a la idea!».

—Teniu dona, Albret?

—Sóc un isard —contestà amb cara de murri.

En aquell moment, dins l’estreta carretera forestal van fer un revolt i Ricard es va veure davant un pic de roca, poderós i escarpat, com un gegantesc esperó de pedra gris, que sorgia altívol i solitari de la falda verda que vorejava la carretera.

—Aquí tens el Camp dels Cremats on foren immolats els càtars de Montsegur que no volgueren abjurar. Més de dos-cents. El castell és allà dalt. Jo t’esperaré aquí.

Eteri va escrutar l’expressió de confusió de Ricard i va decidir pujar amb ell.

—Som-hi! En tenim per mitja horeta.

El cim de Montsegur era allargat, com un prisma irregular, la porta era al costat llarg de la muralla pel cantó del camí que pujava. Van entrar dins del recinte emmurallat. A l’interior, no hi quedava pràcticament cap construcció: les cases o cabanes de fusta havien desaparegut des que, el 1245, els càtars es van rendir. Tan sols la torre nord, entrant a mà esquerra, presentava vestigis de pisos i escales. Per la banda oposada on pujava el camí, l’espadat queia vertiginosament: per allà varen pujar els muntanyencs bascos que van acabar amb un any de resistència dels defensors.

Ricard tractava de captar quelcom de sublim, en aquell pati de castell desolat, però no li venia res a l’ànima. Donava voltes i més voltes al secret de les Genealogies que, per a més inri, ni tan sols no era un secret. Eteri se’l mirava amb els seus ullets irònics i espurnejants, com si escoltés el diàleg interior del jove cercador de misteris. Va decidir que de moment no calia explicar-li res més: els ploms del seu enteniment estaven a punt de saltar.

—Vols que anem a Rennas-del-Castèl?

—No, gràcies!