CAPÍTOL 6

Ricard va ficar la clau al pany, va fer-la girar i va empènyer la porta endins. Res. Va forcejar fins a comprendre que havien canviat el pany. Va pitjar el timbre i esperà: sabia que Roger, el fill d’Eufèmia, estaria embruixat dins Internet i trigaria a obrir. Finalment aparegué el noi, ros, robust i reticent, que sofria les atencions obsessives d’una d’aquestes mares yuppies que es culpabilitzen pel fet de no ser a casa amb els fills, i ho compensen amb una sobreprotecció extemporània, excessiva i malaltissa. Ell, com és lògic, s’hi repenjava tant com podia, car ja se sap que l’ofici de fill és d’un egoisme sense fre i que el límit a les seves exigències només el pot senyalar el bon sentit dels pares, en aquest cas, de la mare. Ricard s’adonava que els desaires d’Eufèmia a causa del fill no eren culpa d’ell sinó d’ella, dels problemes neuròtics amb la maternitat que tenen les yuppies.

«El que no puc entendre», va pensar Ricard, «és per què, a la meva generació, els pares s’han convertit en criats i xofers dels seus fills. Al meu pare —Déu l’hagi perdonat— no se li hauria acudit mai que havia d’estar pendent dels meus moviments. Si jo volia anar a esquiar, agafava un tren a les cinc del matí a la plaça Catalunya i avall! Mai es va plantejar d’estiuejar on a mi em convingués o de viure on jo havia d’anar a estudiar sinó al contrari: érem els fills els que seguíem els moviments o les necessitats del pare —que la mare, com que no treballava fora de casa, també seguia.

»Ara, no. Ara he vist companys de col·legi que, en tenir fills, s’han idiotitzat fins a convertir-se en els seus criats, com si la seva vida no valgués res en comparació amb la dels fills, com si no calgués viure sinó com a subordinats, i en funció, de la vida dels fills. Com si al món, immens i variat, l’única cosa que existís, que valgués la pena i tingués interès, fossin els fills —els seus, és clar. Aquest narcisisme estret, cretí i embrutidor —ja que idealitzar els propis fills és narcisisme pur—, va empestar tots els meus companys de generació quan van ser pares. El mateix li passava a Eufèmia amb el seu fill únic».

Davant d’aquell sàtrapa divinitzat de manera neuròtica per la seva mare, Ricard no tenia la més mínima possibilitat, i el que pogués fer amb Eufèmia depenia incondicionalment dels moviments del nen i del que la mare, pel sentiment de culpa de deixar-lo per anar a treballar, decidís que era l’adequat en funció del nen. Així les coses, no és que Ricard odiés el nen —que no era pas més egoista que els altres i sols s’aprofitava tant com podia de les atencions de la mare—, sinó que odiava la circumstància: que Eufèmia tingués un fill i, a més, s’hagués encaparrat a demostrar que era una number one a la feina. Així, era impossible una relació.

Ara bé, com que era un teòric, Ricard es preguntava per quin motiu els pares de la seva generació s’havien convertit voluntàriament, i objectivament, en esclaus dels fills. Algun motiu poderós devia portar-los a aquesta aberració.

La resposta evident és que volien donar als fills el que no havien pogut tenir ells, la qual cosa és lloable si, en fer-ho, no es neguessin a si mateixos els plaers de la vida. Aquesta abnegació innecessària era morbosa i mostrava una malaltia del caràcter en tots els que havien nascut després de la Guerra Civil. Havia estat el franquisme postbèl·lic el causant de la castració vital dels pares? O la modernització del país, que els havia aclaparat, o tot plegat? El cas és que, com deia una pagesa sàvia: «el meu pare em mana i els meus fills no em creuen». La generació de Ricard i Eufèmia era la del punt d’inflexió, quan el món patriarcal antic periclità, i el nou encara no tenia les normes familiars consolidades.

«Som una generació experimental», va concloure Ricard: «la nostra vida és una pel·lícula de filmoteca: art i assaig».

Però, a ell, els assaigs que li convenien eren els de Montaigne i no els d’Eufèmia, que, per cert, acabava de canviar el pany de casa. Així que s’assegué al living diminut a llegir, o a fer veure que llegia La Vanguardia, car els seus pensaments corrien embogits, esperonats per l’indici, funest i malastruc, del flamant pany de porta, que li cremava l’estómac.

Quan faltaven minuts per les nou, amb la seva puntualitat de gerent, Eufèmia va obrir la porta, va anar a l’habitació, va entrar a la cuina i va aparèixer al living.

—He decidit no continuar la nostra relació.

Ricard va sentir un cop de puny al tou de la panxa i després una buidor que, si no hagués estat assegut, l’hauria esfondrat.

—Per què ara?

—Les fotos.

—Fotos?

—Amb Malena Gamboa, la famosa presentadora de televisió, «té un idil·li amb un desconegut» segons el Bola.

Va posar l’èmfasi al «desconegut» i se’l quedà mirant fixament, com si mesurés les forces.

—Això són invencions! A mi no m’han pogut veure amb aquesta senyora perquè no hi he estat mai, amb ella!

Eufèmia va mostrar-li l’exemplar de Bola —que com totes les yuppies marujonas comprava i llegia religiosament— i assenyalà una fotografia.

—Qui és aquest?

Realment fotut: un flaix havia aclarit la Malena, radiant i perfecta al costat d’un ésser lúgubre, crispat i contorsionat, amb aspecte de la Cieguita de Sorrento però amb la inconfusible fesomia del Ricard i la particularitat que, de l’ull esquerre, semblava que mirés guerxo. Feia cara d’exhaust.

Ricard es va aixecar, com un zombi, per posar el CD de «Mes Mains» de Gilbert Bécaud, però Eufèmia no en tindria prou amb foteses així.

—Aquest fals, frívol, feble i fotut somiatruites és fora de la meva vida!

La sentència havia estat pronunciada. Ricard va posar l’«Et Maintenant».

—Treu aquest bolero! No estic per samfaines!

Ricard encara no sabia que és impossible arreglar amb paraules el que s’ha destruït amb fets, i encara menys que una decisió femenina no es canvia amb arguments sinó amb diners, i molts. L’altra possibilitat, que és fer-los un fill, es gira contra un mateix al cap de tres anys justos.

—No és el mateix ser fidel que ser lleial. Jo et sóc lleial i no et deixaré mai. Una altra cosa és una nit esbojarrada.

—Una nit esbojarrada amb una psiquiatra? Com es menja, això?

—Una psicòloga també pot ser de carn i os.

—I tu què hi busques: la carn o l’os?

—Parlem seriosament: la nostra relació és llarga i profunda: cal superar els moments dolents, cal construir…

—Si vols la veritat, no veig projecte de futur amb tu.

«Ja hi som», pensà Ricard: «la vida programada com un estudi de mercat. Sóc un producte obsolet i amb poc potencial de consum. A les rebaixes de febrer!».

Va posar «Je t’apartiens», com si la música pogués dir-li alguna cosa, a aquella fúria freda de la gestió empresarial: ell no entrava en la programació de futurs, era un passiu a liquidar. Intentà un altre argument.

—Però què faràs tota sola?

Aleshores ella va posar «La Solitude, ça n’existe pas», del mateix Bécaud, amb el somriure sardònic del cadàver del seu amor.

Llavors Ricard va començar a copsar la magnitud del desastre. Qui es quedaria sol era ell: ella tenia el seu fill, i amb això bastava i sobrava. S’aixecà, com una ànima en pena, però no va resistir l’impuls de dir-li una frase, per altra part copiada:

—Regardez-moi bien, Madame, parce que vous ne me reverrez plus.

«Què ho fa que aquestes frases sonin millor en francès?», va pensar mentre passava per davant d’ella, que el va mirar amb un aire entre sorprès i indiferent, amb una fredor xinesa que li devia venir de l’àvia. Al CD sonava «L’Indiference».

En realitat, ella ja ho tenia tot calculat: havia detectat a l’escola un col·lega treballador, seriós i responsable, que li inspirava confiança —aquella confiança de què ella estava tan necessitada—, i feia temps que esperava una excusa per trencar amb Ricard. L’havia agafada al vol. Quan Ricard sortia, el cor d’Eufèmia no va sentir res.

Ben al contrari de Ricard.

Ricard, en la seva vida amorosa, fins al moment, no havia experimentat cap daltabaix irreversible. Només el patiment normal a la fi d’un amor efímer i superficial, però Eufèmia era un cas diferent: companya de la infantesa, amant superdotada, bruixa encisadora, l’havia marcat massa endins de l’entranya com per oblidar-la a voluntat. Va sortir d’aquell pis amb un buit a l’estómac. Va passar molts dies que a penes menjava, tenia la capacitat de concentració extraviada, amb pensaments inaturables i records inesperats de moments feliços que el sacsejaven com punyalades al cor o directes al fetge. Quan li parlaven no sentia, quan li preguntaven no hi era…, i el seu treball se’n va ressentir.

El va envair un sentiment molt fort que aquell jove charmant estimat de tots, brillant i seductor, ara era un ximple avorrit i ombrívol. Amb un dolor somort que va durar setmanes, Ricard va abandonar la joventut fàcil, arrauxada i lluent, per una edat seriosa i grisa. Aquell dolor el va fer conscient de detalls per sobre dels quals abans lliscava. Va començar a posar atenció a persones que abans hauria ignorat i fins i tot menyspreat i, en una paraula, es va humanitzar. No és això el que provoca el dolor, segons diuen? Almenys a les ànimes nobles? Doncs Ricard va resultar noble, com, d’altra banda, s’esqueia a un trobador.

Quan el dolor va ser insuportable i el va envair la claustrofòbia, dins aquell àtic llogat a la plaça Sant Domènec de Ciutat Vella (de solter Barri Gòtic), Ricard se’n va anar a la trobada càtara de Castellbò: «Entre gent amb afinitats», pensà, «oblidaré aquesta obsessió malaltissa que em rosega quan estic sol. Fins i tot trobaré càtars autèntics, els càtars actuals! Almenys ara ja no hauré d’amagar-me de l’Eufèmia per anar-los a veure».

Va marxar directe cap a Castellbò, lloc que coneixia de petit, quan hi va anar amb el camió del Pernales, que feia de recader entre la Seu i els pobles de la vall. Ara el veia amb ulls diferents: aquell poble que de petit no li deia res en especial, ara, amb els seus coneixements d’història i d’arquitectura, li semblà original, feréstec, i una mica tibetà, amb les cases penjades al penyal sobre el qual, abans, s’enlairava el castell.

A l’aplec de càtars va trobar Eteri Albret, que sobresortia per la seva estatura i distinció —portava un trajo de pana marró clar— i pels seus ulls, espurnejants com una bengala encesa al mig de la gent.

—Fas mala cara —li va etzibar Eteri mentre encaixaven.

—Coses que passen —va fer Ricard. Eteri l’escrutà una estona.

—Veus allà dalt, darrere Sant Joan de l’Erm, cap a Santa Magdalena? Allà és on viuen els isards.

Ricard ho va trobar una mica massa bucòlic per al seu humor sinistre, però féu com que s’hi interessava.

—Els isards tenen un costum: quan vénen caçadors, la femella fuig amb els petits i el mascle es queda enrere per atreure l’atenció dels caçadors, que sovint el maten. —Ricard començava a distreure’s amb els seus propis pensaments, quan va sentir que Albret acabava—. En el cas poc probable que el mascle sobrevisqui al perill dels caçadors, la femella i els cabrits, quan s’han fet grans, fan fora el pare a cops de banya i el deixen sol.

Albret el mirava amb ulls rutilants on ballava un somriure bondadós però irònic.

—Au, anem, que t’ensenyaré l’Ermessenda i l’Arnau.

Pujaren el carrer fins a l’església: als dos costats de la porta sorgien de la paret uns caps esculpits que mostraven una dona i un home.

—Aquí tens els dos personatges capdavanters del drama d’aquest país. Arnau, vescomte de Castellbò, fou un polític filigranat, que s’uní amb el casal de Foix per combatre el bisbe de la Seu. D’aquesta oposició els ve la independència als andorrans, que eren vassalls meitat del bisbe, meitat del vescomte de Castellbò. Els de Castellbò i Foix van atacar i ocupar la Seu. Això provocà que el bisbe, emprenyat, els declarés càtars. I a més va convertir la catedral de la Seu en un castell, com es podia comprovar fins que Pons Sorolla no va treure les postisses torres de defensa.

»Arnau va casar la seva filla Ermessenda amb el comte de Foix i així fou com aquesta família dels Caboet —un casalici al costat d’Organyà— va arribar al tron de França (quan Enric de Navarra i Bearn va ser elegit com a Enric IV de França i de Navarra, ja que les tombes reials de Saint-Denis encara porten aquest títol doble).

Ricard difícilment seguia el discurs d’Eteri, que parlava del segle XII com qui parla d’ahir, i dels personatges com si haguessin estat prenent un cafè junts just abans de trobar-lo a ell.

«Aquest sí que ho ha aconseguit», va dir-se Ricard. «Viu al món que li dóna la gana, i hi entra i en surt com si anés a comprar tabac».

—Com us ho feu?

—El què?

—Per viure al segle XII enmig d’aquest merder.

—Si t’he de ser sincer, ni me n’adono. Això són estats d’esperit, i l’esperit —ja ho saps— bufa cap a on vol.

—Jo no sé com entrar-hi.

—La llibertat, estimat Ricard; la llibertat és un esguard canviat.

—Un esguard canviat?

—Amb llibertat el món s’eixampla; amb records i desitjos el món s’arronsa. Ser lliure vol dir deixar anar, no sols les possessions i posicions i, sobretot, els desitjos, les ambicions, els retrets i els projectes.

—Així no cal tenir programes de futur?

—Com vols ser lliure si tens un programa?

Tot allò sonava claríssim però, a la vegada, era molt estrany: anava contra les caixes d’estalvis, per dir-ho d’una manera resumida; anava contra la columna vertebral vital de les persones com Eufèmia. Albret era l’antítesi d’Eufèmia i de la seva planificació estratègica: aquella dona vivia com els manuals que utilitzava a l’escola, i ell, com sempre, entre dues aigües, dividit.

—Anem cap a Costoja. Que els de la Seu hi fan una escenificació del final del Cercamón.

Costoja és al costat de Castellbò —una milla completa. De fet, no hi ha quasi res: unes parets derruïdes, la forma d’una nau d’església més aviat petita, i dues lloses grans, trencades per terra, que segons Eteri cobrien les tombes d’Arnau i Ermessenda. S’ha comprovat, amb documents i tot, que l’inquisidor de Barcelona, Pere de la Cadireta, va anar amb uns dominics a Costoja, va desenterrar les despulles d’Arnau i Ermessenda —que portaven gairebé mig segle enterrades— i les va fer cremar. El fet va provocar tal indignació en les gents del país que, quan anaven a Castellbò per fer nit, els inquisidors foren apedregats i morts pels vassalls, fidels i irats, del vescomte de Castellbò. Eren càtars o catòlics, els de Castellbò? Qui sap. En tot cas, eren gent normal, civilitzada i respectuosa amb els morts, que van reaccionar clavant la barbàrie beneita dels dominicans i en Cadireta el sinistre.

Arribaren a les ruïnes de Costoja, on s’aplegava una considerable quantitat de gent. Abans de poder saludar ningú, es va posar a ploure: va caure un xàfec tal que la gent es dispersà. Alguns es van ficar a sota de les taules que tenien parades per al berenar. Ricard es va trobar amb Rossell sota una taula.

—Sembla que el bisbe de la Seu encara té influència dalt als cels —va comentar Rossell.

—Deu ser cosa del pervers Demiürg.

—Ara ets maniqueu?

—Jo sóc un buscador i sóc aquí perquè, vagament, sento que potser trobaré alguna pista.

—Sobre què?

—Això és el que no sé.

—Ah…, le mal du siècle! Ja saps que Baudelaire recomanà fugir als paradisos artificials, mirar el cel a través del cul de la botella. La fugida de la realitat sempre és una fugida endavant en que no és possible aturar-se, i sol acabar estavellant-se contra una paret o caient per un terraplè.

—Jo acabo d’estavellar-me.

—Més sobtat que saltar pel terraplè. Jo, que he fet ambdues coses, m’estimo més el salt.

—El salt ja vaig fer-lo.

—Tot això que tenim guanyat. Sembla que comença a aclarir.

Sortiren de sota la taula i cercaren Albret, que els rebé amb el seu somriure lluminós i el trajo ben xop.

—Quina catàstrofe més esplèndida. Serà impossible representar res avui. Els càtars van aigua avall, però millor l’aigua que no el foc.

Aquella nit a Castellbò van aprofitar per xerrar amb Eteri que, quan no podia actuar i no estava capficat, era molt loquaç.

—A mi, m’agradaria acabar demanant caritat —deia—, però com que ja me’n fan, tot el que tinc és de tothom. L’economia de consum està articulada sobre plans de desenvolupament que són com una mena de trampes per caçar incauts. Jo volia ser pobre i no hi ha hagut manera: el dia que expliqui els meus dinars i llocs d’allotjament, però, tothom s’esgarrifarà. La prova és que ningú no ha volgut seguir-me.

—Per què no torneu a Barcelona? Ara, amb la democràcia, ja no teniu cap impediment.

—Barcelona és com un gra de pus que ha de rebentar. Aristòtil ja deia que la ciutat ideal és de 35.000 habitants. Imagina’t! Allà tothom viu amb l’aigua al coll, les gentades s’empaiten les unes a les altres i tothom s’entrebanca sense voler. Us planyo! Jo sóc un home que fuig. No veus que ens persegueixen a tots? Doncs, tots a fugir! Els de Barcelona a vegades em diuen: «Així, encara queda algun pastor per Andorra?». I jo els dic: «Carallots, un cavall d’Andorra m’entén i, en canvi, un senyor d’aquests que viuen a Barcelona no». Farem la prova quan vulguis.

—Deu ser molt cansat —va interrompre’l Ricard, pensant com s’ho faria ell.

—Imagina’t els quilòmetres que dec haver fet. He dormit en palaus i cavernes, perquè jo sóc un nòmada, un pastor que no n’ha pogut fer. Si el meu pare hagués pogut comprar el ruc, potser hauria estat pagès. En vista de la màfia de gent que escriu, vaig comprovar que els més bons i els que saben més coses són els perdularis. Per saber-ho, jo, vaig a buscar el nus de les coses: per això camino.

Sentint Eteri, Ricard va recordar el seu contacte, de petit, amb un perdulari de debò, dels d’abans: es deia Rumadriu i a la Seu el coneixia tothom. Plans de desenvolupament! Precisament la modernitat va arribar a la Seu el dia que van tancar el Rumadriu a l’asil de Lleida. Quan el president del Sindicat d’Iniciatives i Turisme el va agafar al passeig per endur-se’l, el pobre estrafet bramava de manera esfereïdora. Un poble modern no ha de tenir «tonto del poble». S’ha de tancar, amagar i marginar els que no facin sensació d’higiene, progrés i treball. Progrés i modernitat a la Seu! Per això s’havia d’amagar el Rumadriu. Era una de les impressions més colpidores que conservava Ricard.

«A mi, com a tots, de petit, m’havia perseguit», rememorava Ricard, «i m’havia espantat traient-se la corretja i fent intenció d’agafar-me. No és que jo li digués res de particular. O potser sí, no ho recordo: una rialla despectiva, un gest burleta. En tot cas, ell havia sofert tantes vegades la burla, havia espantat tants nens, havia assumit tan resignadament el seu paper d’espantall, que quasi ho considerava un deure seu això de personificar el costat grotesc i amenaçador de la natura. El Rumadriu era un màrtir del seu paper, un forçat que encarnava un personatge que només podia representar ell, i ho feia —conscientment?, m’he demanat després— per nosaltres.

»Què és més important, la modernitat o ser caçat de petit pel Rumadriu? Per mi no hi ha dubte: plantegem-ho primer en l’aspecte estètic, perquè s’entengui: quan es parla de Valle-Inclán, el que és els estrangers, el desconeixen. Per quin motiu, quan Valle és més bon dramaturg que l’arxiconegut Lorca? Per entendre Valle, hi ha una clau directa: haver flairat d’infant la fortor del Rumadriu, l’alè de vi ranci i de cuir suat (de bóta agre i boïna); haver vist els ulls, els seus ulls d’animal lleial, acorralat i perdut, haver sentit aquells braols que no arribaven a paraules i que nosaltres no enteníem.

»Els ulls del Rumadriu! Ara que els recordo sento, a l’ànima, el dolor d’evocar aquells ulls entre el blau i el gris, tan clars, d’imbècil resignat que, bo, excitat, ens espantava de broma —impulsat per un deure no escrit ni premeditat dels monstres— però acomplint un paper que la societat sàvia d’abans de la modernitat li havia assignat. Ell ens va revelar, als infants de la Seu, el que mil paraules mai no podran explicar, el que Valle amb totes les seves obres no inculcaria tan punyentment. Qui ho ha tastat, ho sap.

»El Rumadriu era una bèstia de càrrega; de jove s’havia trencat la columna vertebral carregant-se un sac a l’espatlla. Des d’aleshores, caminava totalment plegat: el cos, horitzontal, en angle recte amb les cames. El seu mal, a més, li va costar el do de la parla, que havia esdevingut poc menys que un soroll gutural. A més, tot ell tremolava de manera incontinent i als ulls tenia una espurna d’excitació, de tensió, com si en tot moment estigués a punt d’esclatar en un crit, un salt, una bogeria.

»Però no era boig, era tan sols tarat. Tenia, també, una particularitat que ens feia riure: a causa del seu equilibri, original i absolutament particular, si es descuidava i agafava carrera, es disparava i no podia aturar-se. Aleshores es dirigia precipitadament contra una paret fins a topar-hi. Per contrarestar aquesta feblesa li anava molt bé el carretó de l’Alsina Graells, que quasi sempre arrossegava ple d’embalums.

»Aquell dia havia vingut fins a can Pernales a portar paquets per a Castellbò i pinso per als marrans. Em va perseguir, la corretja als dits, com si volgués lligar-me, i vaig córrer a amagar-me, esparverat, dins la minúscula cort de porcs de la cavorca de can Pernales. Allà és on, a través dels barrots de la porta que jo aguantava i que ell no va voler obrir, vaig sentir la seva fortor i vaig mirar de prop aquells ulls, els seus ulls irrepetibles, ulls d’ombra de la natura.

»Jo no ho vaig veure, com se l’enduien, però en tornar a la Seu, quan vaig adonar-me que no hi era, em van explicar que la primera iniciativa del Sindicat d’Iniciatives i Turisme havia estat tancar el Rumadriu en un asil de Lleida. I els seus crits esfereïdors se sentien per tot el passeig. Maleïts siguin».