CAPÍTOL SETZE

Feia una estona que la cabra trepitjava l’herba molt a prop del cap de l’Edwin. Per què se li havia d’acostar tant, aquella bèstia? Per més que estiguessin lligats a la mateixa estaca, hi havia espai de sobres per a tots dos.

S’hauria pogut aixecar i espantar-la, però estava massa cansat. L’esgotament se n’havia apoderat no feia gaire estona, però amb tanta intensitat que l’havia fet caure de bocaterrosa, i ara premia la galta contra l’herba de la muntanya. Havia arribat al llindar del son, però llavors s’havia desvetllat d’un sobresalt, convençut tot d’una que la seva mare ja no hi era. L’Edwin no s’havia mogut ni havia desclòs els ulls, però havia remugat en veu alta en direcció a la terra: «Mare. Ja venim. Ja falta poc».

No havia rebut cap resposta i una buidor immensa l’havia rosegat per dins. Des d’aquell instant, mentre es debatia entre son i vigília, l’havia cridat unes quantes vegades més, però només havia trobat el silenci com a resposta. I ara la cabra mastegava l’herba que ell tenia arran d’orella.

«Perdona’m, mare», va dir en veu baixa cap a la terra. «M’han lligat. No m’he pogut escapar».

Sentia veus damunt seu. Fins llavors no va deduir que el trepig que l’envoltava no era de la cabra. Algú li deslligava les mans i li estirava la corda de sota el cos. Una mà amable li va alçar el cap i, quan va obrir els ulls, va veure aquella dona gran —la senyora Beatrice— que el mirava. Es va adonar que ja no estava lligat i es va aixecar.

Tenia un genoll molt adolorit, però quan una ràfega de vent el va fer balancejar, no va perdre l’equilibri. Va donar un cop d’ull al voltant: hi havia el cel gris, el terreny costerut, les roques que coronaven el puig més proper. No feia gaire estona, aquelles roques havien tingut un significat per a ell, però ara no tenia cap dubte que ella ja no hi era. I va recordar una cosa que el guerrer li havia dit: que quan no s’arribava a temps al rescat encara era d’hora per a la venjança. Si allò era veritat, els qui se li havien endut la mare pagarien un preu terrible.

No hi havia rastre d’en Wistan. Allà només hi havia aquella parella d’ancians, la presència dels quals, tanmateix, el reconfortava. Estaven drets davant seu, observant-lo amb expressió preocupada, i de sobte la imatge de l’afable senyora Beatrice va estar a punt de fer-li vessar alguna llàgrima. Però llavors l’Edwin es va adonar que la dona li deia alguna cosa —alguna cosa sobre en Wistan— i va fer un esforç per escoltar-la.

El saxó de la dona costava d’entendre i semblava com si el vent se li endugués les paraules. A la fi l’Edwin se li va acostar i li va preguntar:

—Ha caigut, mestre Wistan?

Ella va callar però no va respondre. No va ser fins que el noi va repetir la pregunta, amb una veu que es va enlairar per damunt del vent, que la senyora Beatrice va fer que no amb impetuositat i va dir:

—Que no em sentiu, mestre Edwin? Us acabo de dir que mestre Wistan està bé i us espera al capdamunt d’aquell camí.

La notícia li va treure un pes de sobre i el noi de seguida va arrencar a córrer, però llavors li va sobrevenir un rodament de cap que el va obligar a aturar-se fins i tot abans d’arribar al camí. Un cop refet, va mirar enrere i va veure que la parella d’ancians havien fet uns quants passos cap a ell. L’Edwin es va adonar de la fragilitat que destil·laven, drets enmig del vent, repenjant-se l’un amb l’altre, i que oferien un aspecte molt més envellit que quan els havia conegut. Tindrien prou forces per baixar aquell pendent? Però ara l’observaven amb una expressió singular i, darrere seu, la cabra també havia interromput aquella activitat febril per esguardar-lo. El va assaltar un pensament estrany: que estava ensangonat de cap a peus i que aquell era el motiu pel qual l’escorcollaven amb la mirada. Però, quan va abaixar els ulls, encara que portés la roba tacada d’herba i de fang, no va veure-s’hi res excepcional.

De sobte l’ancià va cridar alguna cosa. Era en brità i l’Edwin no ho va entendre. Era un advertiment? Una petició? Llavors va ser la veu de la senyora Beatrice la que va travessar el vent.

—Mestre Edwin! Us ho supliquem tots dos. D’ara endavant, no us oblideu de nosaltres. No us oblideu de nosaltres ni d’aquesta amistat que vam compartir quan encara éreu un noi.

Mentre sentia allò, l’Edwin va recordar una altra cosa: una promesa que havia fet al guerrer: l’obligació d’odiar tots els britans. Però era evident que en Wistan no tenia cap intenció d’incloure-hi aquella parella tan amable. I ara era mestre Axl qui brandava una mà vacil·lant. Era un gest de comiat o un intent d’aturar-lo?

L’Edwin va donar mitja volta i aquesta vegada, quan va arrencar a córrer, encara que el vent l’envestís des d’un costat, el cos no li va flaquejar. La seva mare se n’havia anat, segurament d’una manera irremissible, però el guerrer estava bé i l’esperava. Va continuar corrent, fins i tot quan el camí es va tornar més rost i el mal del genoll més lancinant.