CAPÍTOL ONZE

Anhelava una clapa de sol per oferir escalfor a la Beatrice. Però tot i que la claror del matí banyava sovint l’altra riba, la seva banda del riu encara estava freda i a l’ombra. L’Axl notava que se li repenjava mentre caminaven, i els tremolors que l’afectaven havien anat empitjorant. Quan ell ja li estava a punt de proposar una altra aturada per descansar, per fi van distingir, darrere els salzes, la teulada que sobresortia fins a l’aigua.

Van trigar una estona a baixar pel pendent fangós que desembocava al cobert de les barques, i quan van passar per sota la volta baixa de la construcció, semblava que la foscor gairebé absoluta i la proximitat del clapoteig de l’aigua no fes sinó accentuar els tremolors de la Beatrice. S’hi van endinsar una mica més, avançant per uns taulons molls, i van veure, més enllà de les herbes llargues que penjaven de la teulada, joncs i un tram de riu. En aquell moment, una figura masculina es va alçar d’entre les ombres que tenien a mà esquerra i va dir:

—Qui sou, amics?

—Déu vos guard, senyor —va respondre l’Axl—. Disculpeu-nos si us hem despertat. Només som dos viatgers cansats que volen baixar pel riu fins al poble del seu fill.

Un home de mitjana edat, barbut, apersonat i guarnit amb capes de pells d’animals, va emergir de la foscor i els va escorcollar amb la mirada. Al cap d’una estona, en un to gens descortès, va preguntar:

—Que no es troba bé, la senyora?

—Només està cansada, senyor, però no pot fer a peu tot el camí que ens queda. Confiàvem que potser tindríeu una barca, ni que fos petita, amb la qual poguéssim navegar. Depenem de la vostra amabilitat perquè, arran d’un infortuni, hem hagut de prescindir dels farcells que portàvem i que contenien l’estany amb què us hauríem recompensat. He vist, senyor, que ara només teniu una barca a l’aigua. Si més no, us prometo una travessia segura per a qualsevol carregament que ens confiéssiu si us avinguéssiu a deixar-nos-la.

L’encarregat va mirar cap a la barca que es bressolava amb suavitat sota la teulada i es va tornar a girar cap a l’Axl.

—Aquesta barca, amic meu, encara trigarà una bona temporada a baixar pel riu, perquè he d’esperar que el meu company torni amb l’ordi amb què l’hem de carregar. Però, com que veig que tots dos esteu cansats i que acabeu de patir una desgràcia, us proposaré una cosa. Mireu cap allà, amics meus. Veieu aquells cabassos?

—Cabassos, senyor?

—Potser no semblen gaire consistents, però floten a la perfecció i resistiran el vostre pes sense problemes, tot i que, això sí, haureu d’anar en cabassos diferents. Normalment els omplim amb sacs plens de gra, o de vegades fins i tot amb un porc escorxat, i lligats darrere les barques viatgen sense dificultat fins i tot en aigües mogudes. Però avui, ja ho veieu, l’aigua està ben plana, o sigui que viatjareu sense patiments.

—Sou molt amable, senyor. Però, no tindríeu pas un cabàs prou gran perquè hi cabéssim tots dos?

—Haureu d’anar en dos cabassos diferents, amics meus. Si no, correríeu el risc d’enfonsar-vos. De tota manera, no em fa res lligar-vos els dos cabassos: gairebé tindreu la sensació que aneu en el mateix. El pròxim cobert amb barques, que és en aquesta mateixa riba, us indicarà la fi del trajecte; i, això sí, us agrairia que em deixéssiu els cabassos ben amarrats allà mateix.

—Axl —va mormolar la Beatrice—, no ens separem. Continuem junts a peu, encara que anem a poc a poc.

—Anar a peu ja no és una alternativa, princesa. Tots dos necessitem menjar i una mica d’escalfor, i aquest riu ens portarà ràpidament als braços del nostre fill.

—Sisplau, Axl. No vull que ens separem.

—Aquest bon home diu que ens lligarà els dos cabassos i que serà com si anéssim de bracet. —Llavors es va tombar cap a l’encarregat i va afegir—: Us estic molt agraït, senyor. Farem el que ens heu proposat. Però lligueu-los ben fort, sisplau, perquè ni tan sols un ràpid ens pugui separar.

—El perill d’aquest riu no és la rapidesa, amic meu, sinó més aviat la lentitud. És fàcil quedar-se encallat a les canyes de prop de la riba. Tot i així, us deixaré un bastó prou resistent per impulsar-vos i no caldrà que patiu per res.

Quan l’encarregat va anar a l’extrem de l’embarcador i va començar a feinejar amb una corda, la Beatrice va xiuxiuejar:

—Axl, sisplau, no ens separem.

—No ens separarem pas, princesa. Mira els nusos que fa perquè estiguem junts.

—Per més que digui aquest home, Axl, el corrent ens podria separar.

—No ens passarà res, princesa, i d’aquí poc serem al poble del nostre fill.

Llavors l’encarregat els va cridar i la parella va baixar amb compte per unes pedres petites que desembocaven al lloc on l’home, amb un pal llarg, subjectava dos cabassos que es bressolaven a flor d’aigua.

—Estan ben folrats amb pells —els va dir—. Amb prou feines notareu l’aigua freda.

Tot i el dolor que sentia en ajupir-se, l’Axl no va deixar anar la Beatrice fins que es va haver assegut al primer cabàs.

—Mira de no aixecar-te, princesa, que posaries l’embarcació en perill.

—Que no puges, tu, Axl?

—Estic pujant al teu costat. Mira, aquest bon home ens ha lligat ben fort.

—No em deixis aquí sola, Axl.

Però, fins i tot mentre pronunciava aquelles paraules, ja semblava més tranquil·la, i es va agemolir dins del cabàs, com una nena a punt d’adormir-se.

—Bon home —va dir l’Axl—. Mireu com tremola de fred, la meva dona. No li podríeu pas deixar alguna cosa perquè s’abrigués?

L’encarregat del cobert també mirava la Beatrice, que s’havia arraulit de costat i havia aclucat els ulls. D’una revolada, l’home es va treure una de les pells que duia i, tot seguit, es va inclinar sobre la dona i l’hi va posar per sobre. Com que va fer la impressió que ella no se n’adonava —no va descloure els ulls— va ser l’Axl qui va donar les gràcies a l’home.

—No es mereixen, amic meu. Deixeu-m’ho tot al cobert de més avall, sisplau. —L’encarregat els va impel·lir cap al corrent amb el pal—. Mireu de no aixecar-vos i tingueu el pal sempre a mà per esquivar les canyes.

Al riu hi feia un fred que pelava. Hi havia fragments de gel que flotaven aquí i allà en forma de làmines, però els cabassos els deixaven enrere amb facilitat, i de tant en tant topaven suaument l’un amb l’altre. Els cabassos gairebé tenien forma de barca, amb proa i popa, però també eren propensos als giravolts, fins al punt que en alguns moments l’Axl es va trobar mirant riu amunt, cap al cobert que encara s’albirava a la riba.

Al seu costat, l’alba s’escolava a través de l’herba onejant i, tal com havia advertit l’encarregat de les barques, el riu avançava amb lentitud. Tot i així, l’Axl mirava constantment cap al cabàs de la Beatrice, que semblava curull de pells d’animals i on només una part dels cabells de la dona eren prou visibles per revelar-ne la presència.

—No trigarem gens a arribar, princesa —va cridar l’Axl en un moment determinat, i com que no va rebre cap resposta es va estirar per acostar l’altre cabàs—. Que dorms, princesa?

—Encara hi ets, Axl?

—És clar que hi sóc.

—Axl. Em pensava que potser em tornaries a deixar.

—Per què t’hauria de deixar, princesa? A més, aquell home s’hi ha mirat molt a l’hora de lligar-nos els cabassos.

—No sé si ho he somiat o si ho he recordat, però fa un moment m’he vist dreta en plena nit a la nostra habitació. Era fa molt de temps i m’havia abrigat amb aquella capa de pells de teixó que em vas fer tu mateix i que em vas regalar tan afectuosament. Doncs estava així, però a l’altra habitació, no a la d’ara, perquè la paret tenia tot de branques de faig que la recorrien d’esquerra a dreta, i jo hi mirava una eruga que avançava a poc a poc, i em preguntava per què no dormia, l’eruga, tan tard a la nit.

—Deixa’t estar d’erugues. Què hi feies desperta i mirant la paret a mitja nit?

—Em sembla que estava d’aquella manera perquè tu te n’havies anat i m’havies deixat sola, Axl. Potser la pell amb què m’ha tapat aquest home m’ha fet pensar en l’altra, perquè m’hi arrapava mentre estava allà palplantada, vull dir la que em vas fer amb pells de teixó i que més endavant vam perdre a causa de l’incendi. Observava l’eruga i em preguntava per què no dormia i si una criatura com aquella sabia distingir la nit del dia. Tot i així, em sembla que el motiu principal era que te n’havies anat, Axl.

—Quin somni més enrevessat, princesa. Ves que no comencis a tenir febre. De tota manera, d’aquí no gaire serem a la vora d’un foc ben acollidor.

—Encara hi ets, Axl?

—És clar que hi sóc, i ja fa estona que hem perdut de vista el cobert de les barques.

—M’havies deixat, aquella nit, Axl. I el nostre estimat fill també. Feia un dia o dos que se n’havia anat, ell, i havia dit que no volia ser a casa quan tu tornessis. Vet aquí per què estava sola, a la nostra antiga cambra, en plena nit. Però en aquella època teníem una espelma i és per això que vaig poder veure l’eruga.

—A fe que és un somni ben estrany, aquest que expliques, princesa; però sens dubte és fruit de la febre i d’aquest fred que fa. Tant de bo el sol s’espavilés una mica més a l’hora d’enlairar-se.

—Tens raó, Axl. Fa molt de fred, aquí, fins i tot sota aquesta manta.

—Et donaria escalfor amb els meus braços, però el riu ens ho impedeix.

—Axl. Podria ser que un dia el nostre fill se n’hagués anat enfadat amb nosaltres, i que nosaltres li haguéssim tancat la porta i li haguéssim dit que no tornés mai més?

—Princesa, veig alguna cosa allà davant, a l’aigua, potser una barca embarrancada a les canyes.

—T’estàs allunyant, Axl. Gairebé no et sento.

—Sóc aquí al teu costat, princesa.

Fins llavors havia estat assegut al fons del cabàs, amb les cames separades cap endavant, però ara va canviar de postura i es va posar a la gatzoneta, aferrant-se a la vora del cabàs amb una mà a cada costat.

—Ara ho veig més bé. És una petita embarcació de rems encallada a les canyes d’una recolzada de més avall. Ens la trobarem pel camí i, si no anem amb compte, acabarem embarrancant de la mateixa manera.

—Axl, no em deixis.

—Sóc aquí al teu costat, princesa. Només agafaré aquest bastó per esquivar les canyes.

Els cabassos avançaven cada vegada més a poc a poc, arrossegats cap a l’aigua fangosa, on la riba feia un revolt. Quan l’Axl va submergir el bastó, va comprovar que tocava el fons amb facilitat, però quan va provar d’impulsar-se cap al corrent, el fons del riu li va xuclar el bastó i va neutralitzar la força de l’embranzida. També va veure, gràcies a la claror matinal que despuntava sobre els camps d’herba alta, que aquell envitricoll de tiges tan compacte envoltava els dos cabassos, com si pretengués unir-los més a aquell indret estantís. Tenien la barca gairebé al davant i, mentre s’hi acostaven mandrosament, l’Axl va allargar el bastó per tocar-ne la popa i va fer aturar els cabassos.

—Ja hem arribat a l’altre cobert, marit meu?

—Encara no. —L’Axl va donar una ullada a la part del corrent que continuava lliscant riu avall—. Em sap greu, princesa. Ens hem quedat encallats als joncs. Però aquí davant hi ha una barca de rems i, si està en bones condicions, la farem servir per acabar el viatge. —Va tornar a submergir el bastó i, després d’unes quantes maniobres lentes, va col·locar els cabassos al costat de l’embarcació.

Des d’aquella talaia baixa, la barca s’alçava voluminosa, i l’Axl en va poder veure amb tot detall la fusta tosca i malmesa, i també la part inferior de la borda, de la qual penjava una renglera de caramells minúsculs, talment la cera d’una espelma. Plantant el bastó dins l’aigua, l’Axl es va posar dret amb compte dins del cabàs i va espiar l’interior de l’altra embarcació.

Com que una llum ataronjada en banyava la proa, l’Axl va trigar un moment a adonar-se que els parracs que hi havia amuntegats sobre els taulons eren una dona d’edat avançada. Aquella vestimenta tan atípica —un conjunt de nombrosos i petits retalls de roba— i el verrim sutjós que li empastifava la cara havien induït l’Axl momentàniament a l’engany. A més, la dona seia en una postura singular, amb el cap molt tort cap a un costat, fins al punt que gairebé fregava el fons de la barca. Aquella indumentària tenia alguna cosa que a l’Axl li resultava familiar, però llavors la dona va obrir els ulls i el va mirar fixament.

—Ajudeu-me, foraster —va dir en veu baixa i sense canviar de postura.

—Que no us trobeu bé, senyora?

—El braç no em fa cas. Si me’n fes, ja m’hauria aixecat i estaria remant. Ajudeu-me, foraster.

—Amb qui parles, Axl? —va dir la veu de la Beatrice, sorgint des del darrere—. Vigila que no sigui un dimoni.

—Només és una pobra dona que deu tenir pel cap baix la mateixa edat que nosaltres. Està ferida dins la barca.

—No m’oblidis, Axl.

—Oblidar-te? Com vols que t’oblidi, princesa?

—Aquesta boira ens fa oblidar moltes coses. Per què no podria fer que ens oblidéssim l’un de l’altre?

—No passarà mai, això, princesa. Però ara he d’ajudar aquesta pobra dona, i potser amb una mica de sort tots tres podrem fer servir la seva barca per baixar pel riu.

—He sentit el que heu dit, foraster, i compartiré la barca amb molt de gust. Però ara ajudeu-me, sisplau, que he caigut i m’he fet mal.

—Axl, no em deixis aquí. No m’oblidis.

—Només pujo a la barca del costat, princesa. He d’ajudar aquesta pobra desconeguda.

El fred havia entumit les cames de l’Axl, que va estar a punt de perdre l’equilibri quan es va enfilar a l’embarcació més gran. Però es va refer i va mirar al voltant.

Semblava una barca senzilla però sòlida, sense senyals visibles de cap via d’aigua. Duia una càrrega apilada a prop de la popa, però l’Axl no hi va parar gaire atenció perquè la dona tornava a parlar. El sol del matí encara hi incidia de ple, i l’Axl va veure que es fixava amb un interès especial en els seus peus, fins al punt que no es va poder estar de mirar-se’ls. Com que no hi va detectar res d’excepcional, va continuar avançant cap a ella, caminant amb prudència per sobre l’armadura de l’embarcació.

—Foraster. Veig que no sou jove però que encara us queden forces. Ensenyeu-los una cara furibunda. Una cara furibunda que els faci fugir.

—Veniu, senyora. Us podeu incorporar? —L’hi havia preguntat perquè el neguitejava aquella postura tan estranya: els cabells, grisos i deixats anar, li penjaven fins als taulons humits—. Va, que us ajudo. Proveu d’incorporar-vos.

Quan l’Axl es va inclinar endavant i la va tocar, el ganivet rovellat que la dona empunyava va caure sobre els taulons. I, en aquell mateix instant, una bestiola li va sortir disparada de l’interior dels parracs i es va perdre entre les ombres.

—Que us molesten, les rates, senyora?

—Són allà, foraster. Ensenyeu-los una cara furibunda.

Llavors l’Axl va deduir que la dona no li havia vist res als peus, sinó que mirava més enrere, cap a alguna cosa que hi havia al fons de la barca, i es va girar, però el sol baix el va enlluernar i no va poder distingir amb nitidesa què era el que s’hi bellugava.

—Són rates, senyora?

—Us tenen por, foraster. A mi també me’n van tenir durant una temporada, però em van anar minant de mica en mica, com és habitual en ells. Si no haguéssiu vingut, ja els tindria a sobre.

—Ara torno, senyora.

L’Axl va anar cap a popa amb la mà alçada per protegir-se del sol baix i va observar els objectes amuntegats a l’ombra. Hi va distingir unes quantes xarxes enredades i una manta xopa i rebregada, travessada per una eina amb un mànec llarg: una mena d’aixada. I també hi havia una caixa de fusta destapada, com les que feien servir els pescadors per conservar frescos els peixos moribunds que havien pescat. Però, quan l’Axl en va espiar el contingut, no hi va veure peixos, sinó un nombre considerable de conills espellats i tan junts que les seves minúscules extremitats semblaven entrellaçades. Llavors, mentre s’hi fixava, aquella massa de tendons, colzes i talons es va començar a bellugar. L’Axl va fer un pas enrere quan va veure un ull que s’obria, i després un altre. Un soroll el va fer girar, i tot seguit va veure, a l’altre extrem de la barca, banyada encara per la claror ataronjada, la dona gran desplomada contra la proa i coberta per un eixam d’incomptables follets. A primer cop d’ull ella semblava satisfeta, gairebé saturada d’afecte, mentre les menudes i esllanguides criatures li corrien pels parracs, per la cara i per les espatlles. I ara n’hi havia cada vegada més que sortien del riu i s’enfilaven per la borda de la barca.

L’Axl es va ajupir i va agafar l’eina del mànec llarg que tenia al davant, però ara ell també se sentia agombolat per una sensació de placidesa, i es va adonar que apartava el mànec de les xarxes enredades amb una tranquil·litat sorprenent. Sabia que el nombre de criatures que sortien de l’aigua no feia sinó augmentar —quantes n’hi devia haver, ara, a la barca? Trenta? Seixanta?— i li va fer l’efecte que el conjunt de les seves veus s’assemblava al soroll que podrien fer uns quants nens que juguessin una mica lluny. Malgrat tot, l’Axl va tenir la clarividència necessària per alçar aquella eina llarga —devia ser una aixada perquè… oi que era una fulla oxidada el que hi havia a l’extrem que s’enlairava cap al cel, o potser una altra criatura que s’hi arrapava?— i per etzibar un cop estrepitós contra els artells i els genolls diminuts que envaïen la vora de l’embarcació. Llavors va dur a terme una altra escomesa, aquesta vegada contra la caixa dels conills espellats, de la qual sortien més follets. Però ell no havia estat mai una espasa consumada i sempre havia tingut més traça en el camp de la diplomàcia i, si convenia, en el de les intrigues; amb tot, qui podia afirmar que ell havia traït la confiança que les seves aptituds havien fet merèixer? Ben mirat, l’havien traït a ell, però tot i així encara podia brandar una arma, i ara l’esgrimiria aquí i allà, perquè bé havia de defensar la Beatrice d’aquella allau de criatures, oi? I, com més anava, més n’arribaven. Però, encara sortien de la caixa o de les aigües somes? I ja n’hi havia que envoltaven la Beatrice mentre dormia al cabàs? L’últim cop d’aixada havia fet efecte, perquè unes quantes criatures havien caigut a l’aigua, i tot seguit un altre cop n’havia fet volar dues, o potser tres, i l’anciana era una desconeguda. Quin compromís hi tenia per anteposar-la a la seva esposa? Però ara era allà, aquella dona estranya, gairebé invisible sota aquells éssers bellugadissos, i l’Axl va recórrer la barca d’un extrem a l’altre, enarborant l’aixada, i li va fer descriure un altre arc per foragitar tantes criatures com fos possible sense fer mal a la desconeguda. Però com s’arrapaven! I ara fins i tot gosaven parlar amb ell. O era l’anciana que l’interpel·lava des de sota?

—Deixeu-la, foraster. Deixeu-la amb nosaltres. Deixeu-la, foraster.

L’Axl va donar un altre cop amb l’aixada, que es va moure com si l’aire fos aigua densa, però va encertar l’objectiu i va liquidar unes quantes criatures fins i tot mentre n’arribaven més.

—Deixeu-la amb nosaltres, foraster —va repetir la dona, i no va ser fins llavors que, amb una fiblada d’una por que semblava infinita, se li va acudir que l’interpel·lant no parlava de la desconeguda moribunda, sinó de la Beatrice. I quan es va tombar cap al cabàs de la seva dona, encallat als joncs, va veure l’aigua que l’envoltava atapeïda d’espatlles i d’extremitats. De fet, el cabàs de l’Axl estava a punt de bolcar a causa del pes de les criatures que hi volien entrar, fet que només impedia el llast de les que ja eren dins. Però només pujaven al seu cabàs per tenir accés a l’altre. En veure altres criatures apinyades a la pell d’animal que tapava la Beatrice, l’Axl va fer un crit, es va enfilar a la borda de la barca i es va llançar a l’aigua. Allà el riu era més fondo del que havia previst i l’aigua el cobria fins més amunt de la cintura, però la impressió només el va deixar sense respiració un moment, i de seguida va proferir un bram de guerrer que va improvisar com si provingués d’un record llunyà, i es va abalançar contra els cabassos amb l’aixada ben enlaire. Notava estrebades a la roba i l’aigua semblava mel, però quan va clavar una aixadada al seu cabàs, encara que l’arma solqués l’aire amb una lentitud exasperant, van caure a l’aigua més criatures de les que ell s’hauria pogut imaginar. El cop següent va provocar fins i tot més estralls: aquesta vegada devia haver atacat amb la fulla cap enfora, perquè oi que era carn ensangonada, el que havia vist que volava cap a la llum del sol? No obstant això, la Beatrice encara era a la quinta forca, flotant plàcidament fins i tot mentre les criatures se li acumulaven al voltant, i ara també n’arribaven de terra ferma, a dolls a través de l’herbam de la riba. Fins i tot n’hi havia de penjades a l’aixada, que llavors l’Axl va deixar caure a l’aigua, perquè tot d’una només tenia ganes de ser al costat de la Beatrice.

Va caminar a través de les algues, dels joncs trencats, del fang que li xuclava els peus, però la Beatrice continuava més lluny que mai. Llavors va tornar a sentir la veu de la desconeguda i, tot i que en aquell moment l’Axl ja no la podia veure des de l’aigua, es va imaginar l’anciana amb una claredat sorprenent, coberta de follets que es movien lliurement mentre pronunciava les paraules que ell sentia:

—Deixeu-la, foraster. Deixeu-la amb nosaltres.

—Maleïts sigueu —va remugar l’Axl entre dents, mentre continuava avançant—. No la penso deixar mai. Mai.

—Un home llest com vós, foraster… Fa molt de temps que sabeu que no hi ha cap remei que la pugui salvar. Com suportareu el que l’espera d’ara endavant? Anheleu el dia que hàgiu de veure la vostra estimada recargolant-se de dolor sense que li pugueu oferir res que no siguin paraules afectuoses a cau d’orella? Doneu-nos-la i nosaltres li alleujarem el sofriment, com a tants d’altres abans que ella.

—Maleïts sigueu! No us la penso donar!

—Doneu-nos-la i vetllarem perquè no pateixi. La rentarem amb l’aigua del riu, es desprendrà dels anys i serà com si fos en un somni plaent. Quin sentit té conservar-la? Què li podreu oferir llevat del turment d’un animal escorxat?

—Em desempallegaré de tots vosaltres. Fora! Deixeu-la estar!

L’Axl va ajuntar les mans a tall de garrot i les va començar a agitar d’un costat a l’altre, desbrossant el camí dins l’aigua mentre avançava, fins que per fi va arribar davant de la Beatrice, profundament adormida dins del cabàs. Els follets infestaven la pell d’animal que la cobria, i l’Axl es va dedicar a caçar-los un per un i a llançar-los ben lluny.

—Per què no ens la doneu? No li feu cap favor.

L’Axl va empènyer el cabàs per l’aigua fins que el terreny es va enfilar i el va poder deixar al fang humit, entre herbes i joncs. Llavors es va inclinar endavant, va agafar la seva dona en braços i la va treure del cabàs. Per sort, es va desvetllar prou per poder-se-li aferrar al coll, i van fer uns quants passos vacil·lants tots dos junts, primer per la riba i després, més lluny, pels camps. No va ser fins que el terreny li va semblar sec i dur que l’Axl va deixar la Beatrice a terra, i tots dos es van asseure a l’herba, on ell va recuperar l’alè i ella es va anar despertant.

—Axl, què és aquest lloc?

—Princesa, com et trobes? Hem de fugir. Et portaré a coll, com quan érem joves i eixelebrats i gaudíem d’un dia càlid de primavera.

—Ens hem d’allunyar del riu? Bé devia tenir raó, Sir Gawain, quan ha dit que ens portaria més de pressa al lloc on anem. Aquest terreny sembla tan elevat com el de les muntanyes més altes on hàgim estat mai.

—No tenim alternativa, princesa. Hem d’allunyar-nos d’aquí. Vine, que et portaré a coll. Vine, princesa, agafa’m per les espatlles.